Companyia Britànica de les Índies Orientals

Archiu:B26055943A - A map of the East-Indies and the adjacent countries.jpg

Companyia Britànica de les Índies Orientals

La Companyia Britànica de les Índies Orientals, oficialment Companyia de les Índies Orientals (en inglés: East Índia Company; EIC), va ser una companyia privilegiada formada en setembre de 1599 per un grup d'empresaris anglesos en el propòsit de dedicar-se al comerç en les Índies Orientals, terminant aixina en el monopoli que eixercien companyies neerlandeses sobre el lucratiu comerç de les espècias.

A finals de 1600 va obtindre de la reina Isabel I d'Anglaterra la Carta Real que li va concedir el permís exclusiu per a eixercir el comerç en les Índies Orientals durant 15 anys; va ser la primera companyia d'este tipo en Europa. Els primers 22 anys va funcionar com una empresa comercial regulada en la que cada membre arriscava el seu propi capital i en la que la membresía no estava restringida. Gradualment, despuix de 1612, va ser transformant-se en una societat anònima. Els comerciants rics i els aristócrates posseïen accions de la companyia. El govern anglés no tenia accions, pero eixercia el control indirecte d'ella.

Originalment noliejada per a comerciar en les Índies Orientals, l'empresa va créixer fins a representar la mitat del comerç mundial, en particular en productes bàsics que incloïen el cotó, la seda, el colorant índigo, la sal, el salitre, el té i l'opi. Finalment la companyia va terminar comerciant principalment en el subcontinent indi i en la dinastia Ching o Qing de la China. També guio els inicis del Imperi britànic en l'Índia.

En 1698 els enemics de la companyia en Anglaterra, en el consentiment del Parlament, varen constituir una companyia rival coneguda com a Companyia Anglesa de Comerç per a les Índies Orientals. Despuix de moltes discussions, en 1702, abdós companyies varen aplegar a un acort per mig del qual es varen fusionar en la Companyia Unificada de Mercaders Anglesos que Comercien en les Índies Orientals. Esta va ser l'empresa que va obtindre la sobirania territorial en l'Índia i va mantindre la seua possessió fins que la Corona va assumir el control en 1858.

Inicialment els seus viages varen alcançar fins a Japó, pero entre 1610 i 1611 es varen instalar en establiments de comerç cridats factorias en el territori de l'Índia, a on varen aplegar a governar grans zones en els seus propis eixèrcits, en els quals varen eixercir el poder militar i varen assumir les funcions administratives. L'autoritat de la companyia en l'Índia va començar efectivament en 1757 despuix de la batalla de Plassey i va durar fins a 1858, quan, despuix de la Rebelió en l'Índia de 1857, la Corona britànica, per mig de la Llei de Govern de l'Índia de 1858, va assumir el control directe de l'Índia en la forma de l'Índia britànica.

A pesar de la freqüent intervenció del govern britànic, l'empresa va tindre problemes recurrents en les seues finances. La companyia es va dissoldre en 1874 segons la Llei de Redenció de Dividents d'Accions de les Índies Orientals de 1873 promulgada un any abans ya que la Llei de 1858 havia resultat ineficiente i estava obsoleta. La maquinària oficial del govern britànic va assumir les funcions governamentals i va absorbir els eixèrcits de l'Índia.

Antecedents

La derrota de l'Armada Invencible en 1588 va donar impuls a l'empresa marítima en Anglaterra. En els anys següents varis mamprenedors comerciants varen presentar solicituts a la reina Isabel I d'Anglaterra per a que els autorisara enviar una esquadra directament al Oriente. La Reina va autorisar la seua petició i en 1591 tres naus varen fer el primer viage al voltant del veta de Bona Esperança cap al oceà Índic. El comandant George Raymond es va afonar en la seua nau en una tormenta, pero el capità James Lancaster en el HMS Bonaventure va aplegar al veta Comorin, en l'extrem sur de l'Índia i a la península malaya, retornant a Anglaterra en 1594.

Una atra expedició de tres naus va ser enviada a l'Est baix el mando de Benjamin Wood i finançada per sir Robert Dudley, pero les tres naus es varen perdre. El primer anglés en aplegar al nort de l'Índia en el XVII va ser el comerciant John Midnall o Mildenhall: va viajar per terra en un passaport otorgat per la reina Isabel i va estar sèt anys en l'Orient, des de 1599 fins a 1606. Va visitar a l'emperador mogol Akbar en Agra i va obtindre d'ell alguns regals d'escàs valor que va tractar de vendre sense èxit a la Companyia de les Índies Orientals que ya havia segut fundada.

Història

Fundació

Vore també: Mercantilismo i Companyia privilegiada

El 24 de setembre de 1599 un grup de comerciants londinencs varen formar una societat per a comerciar directament en les Índies Orientals deixant aixina de dependre del monopoli que eixercien els holandesos sobre el lucratiu comerç de les espècies.

Varen subscriure un capital de 30,133 de lliures i varen decidir buscar el respal de la Corona, este respal no va ser concedit inicialment pero un any despuix la reina Isabel I d'Anglaterra, el 31 de decembre de 1600, per mig d'una Carta Real els va concedir a el "governador i a la companyia dels mercaders londinencs que comercien en les Índies Orientals" el monopoli per 15 anys per a comerciar, comprar terres, demandar i ser demandat. L'empresa seria dirigida per un governador i un comité de 24 persones que serien nomenats anualment en el més de juliol.

La carta assegurava durant 15 anys el privilegi exclusiu per a comerciar en l'Índia i en tots els països més allà del veta de Bona Esperança fins al estret de Magallanes, llevat aquells territoris i ports que estigueren actualment en possessió de príncips cristians i foren amics de la Corona. L'empresa podria fer estatuts i castigar als delinqüents en multes o presó. A tots els súbdits anglesos se'ls prohibia comerciar en qualsevol país dins dels llímits assignats a la companyia, a menos que tingueren un permís especial de la Corona, baix la pena de perdre les seues naus i la càrrega, caure en presó o un atre castic.

Estos poders varen ser complementats en considerables privilegis. Per l'incertitut sobre els productes que serien venuts en l'Índia se'ls eximia de drets d'exportació durant els primers quatre viages i se li donaven sis a dotze mesos de determini per a cancelar els drets d'aduana de les mercaderies que dugueren a Anglaterra. Per al primer viage la companyia podria dur fins a 30,000 lliures en monedes d'argent espanyoles o atres monedes estrangeres.

En les seues naus l'empresa deuria dur artefactes explosius o una atra munició per al seu defensa, com també la marinería deuria ser anglesa. Si el negoci no fora rendable per al regne, podria ser revocat en 2 anys d'avís. Si era beneficiós, la Carta deuria ser renovada en expirar els 15 anys per un atre periodo similar. La persona jurídica, aixina creada, representava, tant en la naturalea del negoci com en el mecanisme de manejar-la, l'última etapa de les empreses marítimes de l'época isabelina.

La companyia era una 'empresa regulada', regulada sobre els seus poders generals per mig d'una Carta Real i regulada en cada viage en particular. La seua gestió interna era controlada per un 'consell privat', un governador, un comité de 24 persones i per la Corona; el tipo perfecte de societats regulades. La companyia contava ara en 217 subscriptors i la seua capital era de 68,373 lliures.

Époques

Des de 1600 a 1612 va ser l'época dels cridats 'viages separats', en que cada u va anar teòricament complet en sí mateix i que devia ser liquidat a la tornada de les naus per a repartir els guanys. Durant este periodo el poder de l'empresa central era total sobre cada grup de subscriptors del viage. El sistema va resultar defectuós per lo llarc que varen resultar els viages i el llent procés de liquidació per a determinar el guany. Els viages independents se superponien entre sí, per lo que a voltes competien entre ells per les espècies i els productes de l'Índia, disputes que anaven en contra d'ells mateixos.

La segona época, des de 1612 fins a 1661 es va caracterisar pels esforços per remediar este estat de coses. Se li coneix com el periodo de les "accions conjuntes". Esta volta la subscripció no es feya per un sol viage sino que per varis o be per un determinat número d'anys. Pero a mida que els viages duraven més temps es varen tornar a suscitar els mateixos problemes del periodo anterior.

En 1661 va començar una tercera etapa quan l'autoritat central i els subscriptors de les accions conjuntes es varen convéncer de que les disputes entre ells resultaven fatals per a la companyia. La pràctica de compra i venda de les accions es va fer comuna indicant que el sistema s'estava aproximant a les modernes societats anònimes de el XX.

Primera época: els viages separats (1601-1612)

La primera época de la companyia entre 1601 i 1612 es coneix com la dels viages separats, puix cada viage era organisat per un número particular de subscriptors i estava subjecte a la tornada de les naus per a establir el seu guany. Els viages es varen efectuar principalment a l'archipèlec de les illes Molucas en lloc de l'Índia continental. Estos viages varen resultar molt rendables. Les naus retornaven duent pebre i espècies.

La debilitat en la constitució de la companyia es va fer sentir des del principi. La seua capital va resultar insuficient per al primer viage per lo que va caldre demanar un suplement als subscriptors. Ademés, el governador Plantilla:Ill va caure baix sospita de participar en una rebelió per lo que va ser enviat a presó.

Primer viage (1601)

Finalment el 22 d'abril de 1601 quatre bucs es varen fer a la vela des del port de Torbay baix el mando del capità James Lancaster. La naus eren el Ret Dragon al mando de Lancaster, el Hector al mando del capità John Middleton, el Ascension manat pel capità William Brand i el Susan baix el mando del capità John Heyward.

Transportaven un carregament d'aliments bàsics, pany, plom, estany, coberts, vidre, etc. Varen arribar a Aceh en Sumatra el 5 de juny de 1602. Lancaster li va entregar al rei de Aceh una carta de la reina Isabel junt en regals, a canvi va rebre una càlida rebuda pel rei. Va continuar cap a Bantén en l'illa de Java pero desgraciadament eixa temporada la collita del pebre havia fracassat per lo que Lancaster va tindre que buscar atres mercaderies per a les seues naus. Com Anglaterra estava en guerra contra Portugal va decidir capturar un galeón portugués que estava a l'ancora en Bantén i després va terminar de carregar les seues naus en espècies en atres illes. Va travar amistat en el rei de Bantén, va organisar una factoria i va retornar a Anglaterra a on va arribar en 1603.

Els beneficis de la venda de les espècies més lo saquejat als portuguesos varen ser enormes i varen contribuir a alçar el crèdit de la companyia. Llamentablement en 1603 va aplegar la pesta a Londres, lo que va paralisar el comerç per complet durant mig any. Quan la plaga va disminuir, es varen recomençar les activitats comercials. Els abonats a este viage sol varen poder obtindre els seus guanys en 1609, que varen alcançar el 95 %, un gran rendiment si s'haguera distribuït immediatament, pero no tant si es considera que havien transcorregut casi 10 anys des de que varen subscriure la seua capital en 1600. La Corona no va estar contenta en el funcionament de la companyia, puix estimava que salparien sis naus tots els anys i en realitat en tres anys solament havien salpat quatre. L'empresa es va vore obligada a proyectar el seu segon viage.

Segon viage (1604)

El viage va estar al mando del capità sir Henry Middleton i varen participar les mateixes quatre naus del viage anterior. Varen salpar de Gravesend en març de 1604. Per a este viage es va subscriure un capital de 11 000 lliures únicament, que va tindre que ser suplementado posteriorment i aixina i tot només varen tindre una càrrega total de 12 302 lliures front a les 28 602 lliures del primer viage.

Varen recalar en Bantén, Ternate, Tidore i l'illa de Ambon. El Hector i la Susan varen carregar pebre en la seua factoria de Bantén i el Ret Dragon i el Ascension varen carregar lo mateix en el port de Ambon. Varen retornar a Anglaterra en 1606 havent perdut la Susan durant la navegació. Els beneficis d'este viage es varen sumar als del primer i no varen ser repartits fins a 1609.

El resultat d'estos dos viages era pobre comparat en les excelents operacions que realisava la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, que contava en un capital de 540 000 lliures i grans flotes anuals. Els economistes anglesos varen condenar la naturalea del comerç de la companyia, ya que s'estava canviant el tesor del regne per mercaderies. En els dos primers viages s'havien enviat mercaderies per 8002 lliures i lingots d'argent i monedes de distints valors per un total de 32 902 lliures. La Corona estava cada volta més insatisfeta en els resultats.

Despuix de la seua ascensió al tro, Jacobo I va concedir autorisació, en juny de 1604, a Edward Michelborne per a que comerciara en els llocs en que la companyia no s'haguera establit. L'actuació durant 18 mesos de Michelborne en actes de pirateria en Bantén contra els neerlandesos i el saqueig d'un barco chinenc va fer que el nom anglés anara avorrit en Orient. En 1606 va retornar a Anglaterra i mai més va tornar a navegar.

L'actuació d'este primer intérlope va comprometre sériament a l'empresa en l'archipèlec malayo. Encara que Jacobo I havia posat fi a anys de guerra en Espanya i Portugal per mig del tractat de 1604, les hostilitats en Orient varen continuar i els holandesos anys més vesprada, en represàlia a l'atac de Michelborne en Bantén, varen efectuar lo que va terminar en la tragèdia de Ambon.

Tercer viage (1607)

Va estar integrat per tres naus baix la direcció del capità William Keeling que manava el Ret Dragon, el Hector baix el mando del capità William Hawkins i el Consent baix el mando del capità David Middleton. Les naus varen salpar de Tilbury el 17 de març de 1607 i varen fondejar en la baïa de Sant Agustín, en el suroest de Madagascar, a on la flota es va dispersar. El Ret Dragon i el Consent varen carregar pebre i tacha d'olor i varen retornar a Anglaterra, a on el primer va arribar en setembre de 1609 i el Consent en maig de 1610.

El Hector va recalar en Surat, ubicat en la desembocadura del riu Tapi o Tapti en l'estat de Guyarat en l'oest de l'Índia. Va ser la primera nau de la companyia en recalar en un port de l'Índia occidental. Hawkins va viajar a Agra per a entrevistar-se en el governant del Imperi mogol Nuruddin Salim Jahangir a qui va dur una carta del rei Jacobo I. Inicialment va obtindre l'autorisació de l'emperador per a instalar una factoria en Surat, pero posteriorment esta autorisació va ser revocada per gestions dels comerciants portuguesos. Despuix de dos anys i mig de negociacions que no varen fructificar, Hawkins va mamprendre la tornada a Anglaterra. Els següents anys la majoria del comerç es va efectuar en Bantén, Aceh, Aden, Moka i Socotra.

El rendiment va ser del 234 % per als subscriptors, pero la companyia estava en séries dificultats pel retart en la liquidació i cancelació dels guanys dels dos primers viages als subscriptors, que estaven considerant terminar els seus assunts i retirar-se del negoci.

Quart viage (1608)

Artícul principal → Alexander Sharpeigh#Quart viage separat (1608-1609).

La companyia va poder equipar només dos naus per a este viage puix els subscriptors varen aportar un capital igual a la mitat del reunit per al primer viage, ademés de que varen tindre l'amenaça d'una nova competència; la Corona havia otorgat a Richard Penkevel l'autorisació per a comerciar en China i les illes de les Espècies a través d'un pas pel Noroest o el Noreste.

Les naus varen ser el Ascension baix el mando del capità Alexander Sharpeigh i la Union al mando del capità Richard Rowles. Varen salpar d'Anglaterra el 14 de març de 1608. A l'altura de la baïa de Saldanha les va separar una tormenta. El Ascension va recalar en Comoros i Aden i després va proseguir a Moka i Socotra naufragant en el golf de Khambhat.

La Union va recalar en Aceh i una volta que va haver carregat va iniciar la seua tornada a Anglaterra; llamentablement quan estava aplegant va naufragar en Audierne en la costa de França.

Quint viage (1609)

Per a este viage solament es va dispondre d'una nau que es va equipar i va carregar en un capital igual a 1/5 del subscrit per a la primera travessia, demostrant el baix nivell en que es trobava l'empresa. La nau Expedition va estar baix el mando del capità David Middleton.

El veler va salpar en 1609. Va recalar en Bantén, va continuar a les Molucas i va retornar a Bantén, després va seguir a Anglaterra. El viage va ser finançat pels subscriptors del tercer viage i el resultat d'abdós va tindre un guany del 254 %. En eixa data el rei Jacobo I va començar a interessar-se en les empreses dels seus súbdits en l'exterior.

En 1609 va emetre una nova i més àmplia Carta Real per a la East Índia Company. Li concedia el monopoli del comerç en les Índies Orientals i permetia el comisse de les naus i carregament dels infractors. La concessió era a perpetuidad en lloc de 15 anys i en el cas de que el negoci no fora rendable podia ser rescindida en un preaviso de tres anys en lloc dels dos senyalats en el fletamento anterior.

Sext viage (1610)

La companyia es va posar de moda i per al sext viage la subscripció de capital va aplegar a l'enorme suma, per a l'empresa, de 82 000 lliures. El viage va estar baix el mando del capità sir Henry Middleton i compost per tres naus: el Trades Increase al mando d'Henry Middleton, el Peppercorn baix el mando del capità Nicholas Dowton i el Darling en el capità Robert Larkyn.

La companyia en 1607 havia decidit construir les seues pròpies naus per ad açò va arrendar una drassana en Deptfor, i en 1609 va llançar a la mar un immens buc de 1100 tonellades, el Trader Increase. El rei i la seua família varen assistir al bateig de la nau, que a pesar del patrocini real va tindre mala sort, com es vorà més alvance.

Les naus varen salpar de Londres l'1 d'abril de 1610 i com un dels objectius del viage era comerciar en el mar Rojo es varen dirigir a Aden, a on varen aplegar el 7 de novembre. En este intent Middleton va ser capturat i encarcerat junt a varis tripulants de la seua nau quan es trobava fondejat en Moka, en la mar Rojo. Varen escapar i en castic es va dirigir a la costa de l'Índia i en Dabul va capturar dos naus que venien de Cochin, a les que els va llevar el seu carregament. Va retornar a Aden en abril de 1612 a on va capturar vàries naus en Bab el Mandeb, en la mar Rojo. Les represàlies de Middleton només varen donar com resultat l'oposició musulmana contra els anglesos, tant en la mar Rojo com en l'Índia de part de l'emperador mogol.

En abril de 1612, a l'entrada de la mar Rojo, Middleton es va trobar en el capità John Saris que anava al mando de l'octau viage en les naus Clove, Hector i Thomas. En maig varen enviar al Darling i al Thomas a Tiku, en la costa de l'illa de Sumatra Occidental, i tres dies despuix els varen seguir el Trade Increase i el Peppercorn.

En Bantén el Trades Increase feya molta aigua per lo que va tindre que ser varat i poc despuix va ser destruït per un incendi. El capità Middleton va fallir en Bantén el 24 de maig de 1613. El Peppercorn va salpar de Bantén en decembre de 1612 i va recalar en Waterford, Irlanda, en setembre de l'any següent. El capità Dowton va ser arrestat per pirateria pero al poc temps va ser deixat en llibertat i va arribar a Londres el 19 de novembre de 1613.

En març de 1614 el Darling va salpar de Bantén, recalant en ports de la costa de Borneo; no obstant va tindre que ser abandonat pel seu mal estat en Patani, Tailàndia. A pesar de totes estes dificultats, el viage va reportar bons guanys als inversors.

Sèptim viage (1611)

Va estar integrat per quatre naus, una de les quals era The Globe baix el mando del capità Anthony Hippon. En 1610 els directors havien decidit establir relacions comercials en Siam, posteriorment cridat Tailàndia. Les naus varen salpar en instruccions d'instalar factories en la costa de Coromandel, la costa del surest de la península Índia i després continuar a Patani en la costa este de la península malaya i a Ayuthia la capital de Tailàndia. A bordo anaven dos comerciants holandesos cridats Peter Floris i Lucas Antheunis que tenien experiència en eixa ruta i ademés abdós varen contribuir en 1/8 del capital necessari per al viage. Al progamar este itinerari els directors tenien en ment també iniciar una ruta comercial a Japó. Els capitans del viage tenien orde de que un d'estos comerciants holandesos anara enviat a bordo d'una de les naus en una carta de presentació davant l'emperador japonés.

Varen salpar d'Anglaterra en els primers mesos de 1611. Varen arribar a Ceilan (posteriorment cridat Sri Lanka) en agost del mateix any, varen continuar cap a la costa de Coromandel recalant en Pulicat, Pettapoli, després Nizampatam i Masulipatam, a on varen comprar mercaderies destinades a ser venudes en Bantén i Tailàndia. En el port de Masulipatam varen establir una factoria que en el temps seria la principal estació de la companyia en el tràfic en Birmània, cridada despuix Myanmar. Varen continuar cap a Bantén, en l'illa de Java, i després varen seguir a Tailàndia, fondejant en el port de Patani el 23 de juny de 1612. Des de Patani es varen enviar 5 hòmens a Ayuthia, que varen ser ben rebuts.

En Patani varen estar més d'un any durant el qual el capità Hippon va fallir, prenent el mando Thomas Essington. Incursionaron a Bangkok i varen salpar en octubre de 1613. Varen navegar pel estret de Singapur i varen aplegar a Masulipatam en decembre d'eixe any. Allí varen estar casi un any en el que varen llamentar la mort del capità Essington devent prendre el mando Thomas Skinner. La nau va retornar a Anglaterra fondejant en Lizard el 20 d'agost de 1615.

Octau viage (1612)

Este viage va estar format per tres naus baix el mando del capità John Saris a bordo del Clove, el Hector baix el mando de James Foster i el Thomas en el capità Thomas Fuller. Varen salpar d'Anglaterra en 1611, varen navegar en bon temps recalant en les illes Comores entre Madagascar i la costa surest d'Àfrica, i varen continuar fins a les illes Socotra, front al Banya d'Àfrica, a on varen arribar el 17 de febrer de 1612.

Les seues instruccions eren dirigir-se a Surat pero el vent li'l va impedir durant sis mesos, lapsus que va aprofitar per a anar a comerciar a Moka i va ajudar a lliberar al capità Middleton que estava encarcerat allí. Finalment va aplegar a Surat a on va capturar algunes naus índies pero no va poder desembarcar per lo que es va dirigir en les seues naus a Bantén, port al com va arribar en novembre de 1612. Segons la correspondència en William Adams, el primer anglés en aplegar a residir en Japó, va decidir continuar cap a l'Est en el Clove i al Hector, i al Thomas els va enviar de tornada a Anglaterra en un carregament d'espècies.

Saris, després de recalar en les Molucas, finalment va arribar a Hirado el 12 de juny de 1613, a on va tindre una amigable recepció. Adams va facilitar les relacions dels anglesos en els japonesos i Saris va viajar a Yedo, després cridat Tòquio, a on es va entrevistar en el shogún Ieyasu, en el que va firmar un acort de comerç i va instalar una factoria en Hirado en l'idea de comerciar en Coreja i China. Adams va entrar al servici de la companyia i va fer molts viages fins a la seua mort en 1620. Saris va salpar de Hirado en decembre de 1613 arribant a Plymouth el 27 de setembre de 1614.

Nové viage (1612)

Viage efectuat pel James baix el mando del capità Edmund Marlow. Va salpar de Downs el 10 de febrer de 1612. Va fondejar en la baïa de Sant Agustín, de l'illa Sant Lorenzo, el 29 de juny, despuix d'uns dies va continuar a Bantén i el 26 de setembre va fondejar en Priaman, a on es trobava fondejat el Thomas.

El 4 de novembre va navegar pel estret de la Sonda en direcció a la costa de Coromandel en l'Índia, pero forts vents li'l varen impedir tenint que fondejar en Polixc Panian. El 10 de febrer de 1613 va tornar a salpar cap a Coromandel fondejant el 6 de juny en Pullicate i després en Masulipatam.

En la costa de Coromandel va establir una factoria i va permanéixer en la zona sis mesos fins al 6 de giner de 1614 en que va salpar cap a Putapilly, va carregar mercaderia i va salpar cap a Bantén, a on va arribar el 20 d'abril. El 10 de juny va salpar cap a Patane, permaneixent en la zona fins al 27 de giner de 1615 en que va salpar de tornada a Anglaterra junt en el Globe. El 29 d'abril varen fondejar en Saldanha i el 3 de juny en l'illa Santa Elena. Finalment el 3 d'agost varen aplegar a Anglaterra.

Segona época. Les accions conjuntes (1612-1661)

Assentament en l'Índia

Els guanys de la companyia varen convertir al rei Jacobo I en un ferm partidari de l'empresa, per lo que en 1609 els va renovar per temps indefinit el Decret Real que els concedia el monopoli del comerç en les Índies Orientals, pero en la condició de que este podria ser rescindit si els resultats de l'empresa no eren rendables per al regne durant un periodo de tres anys.

Durant els primers 12 anys la companyia va funcionar com una empresa comercial en la que cada membre arriscava el seu propi capital i en la que la membresía no estava restringida. Gradualment va ser transformant-se en una societat anònima, lo que va ocórrer despuix de l'any 1612. En 1610 la companyia va instalar la seua primera factoria en Machilipatnam, en la baïa de Bengala.

Surat està ubicat en la costa oest de l'Índia en la desembocadura del riu Tapti, en el golf de Cambay o Khambhat del mar Aràbiga. Les naus de la companyia varen començar a amprar el port com a lloc de comerç i trànsit des de 1608. En 1615, despuix de la batalla de Swally, varen obrir una oficina en la ciutat i varen fer d'est el lloc a on varen instalar la sèu central de la companyia en el Mig Oriente fins a 1687 en que va ser traslladada a Bombay.

Combats navals en Surat

Els anglesos es varen vore enfrontats els portuguesos i holandesos en els seus esforços per assentar-se en l'Índia. En 1611 els portuguesos varen impedir desembarcar en Surat a una flota de la companyia al mando d'Henry Middleton, pero en 1612 Thomas Best els va derrotar en un dur enfrontament en Swally (Suvali). Gràcies al prestigi guanyat davant l'emperador mogol per esta batalla, en 1613 varen obtindre l'autorisació de Jahangir per a establir en forma permanent una factoria en Surat i el permís formal per a comerciar en l'Imperi mogol.

En 1615 Nicholas Dowton, en el mateix lloc anterior, va obtindre una encara més decisiva victòria davant els portuguesos. Ademés en 1622 la companyia, junt en tropes perses, va prendre Ormuz en el golf Pèrsic. En lo sucesivo la companyia va tindre poc que témer dels portuguesos.

El Tractat de Madrit de 1630 va proclamar la pau en les Índies, pero no es va materialisar efectivament fins que el governador de la companyia en Surat i el virrey de Goa varen firmar una convenció que va ser ratificada en 1642.

Embaixada. Tractat en l'emperador mogol.

En setembre de 1615 Thomas Rosega va aplegar a l'Índia com a primer embaixador anglés davant la cort mogol. En 1619 s'havien establit agències navieres i factories en Surat, Agra, Ahmadabad i Broach. L'oficina de Surat controlava a les atres i en ella estava la sèu central de la companyia en eixa costa.

Les bones relacions establides en l'emperador mogol per l'embaixador Rosega varen fructificar en el comerç de teixits de cotó, añil, cotó en bruto, seda, salitre i algunes espècies. També es va comerciar en Pèrsia. En Anglaterra la companyia va créixer. En 1647, la companyia britànica tenia 23 fàbriques i 90 empleats en l'Índia. En 1634, l'emperador mogol va ampliar la seua hospitalitat i va permetre als britànics comerciar en la regió de Bengala. Durant tota l'història de la Companyia les seues naus varen ser conegudes com Plantilla:Ill famoses en tot lo món i el seu desenroll va servir d'estímul a la navegació i a la construcció naval angleses.

El comerç en Bantén. Massacre de Ambón.

Bantén en el XVI era un regne que comprenia la major part de Java Occidental i el sur de Sumatra. El pebre va fer rica a Bantén, transformant-la en una de les ciutats més grans del surest asiàtic. La companyia va establir en ella la seua primera factoria en Àsia i des d'ací els anglesos es varen expandir a atres llocs d'Àsia.

Els holandesos de les Províncies Unides varen aplegar a Bantén sis anys abans que els anglesos, que havien aplegat en 1602. Volien monopolisar el comerç de les espècies. Contínuament varen tractar d'impedir que la companyia comerciara directament en les illes de les Espècies de les Bandes i Molucas en l'est d'Indonèsia, font de les valioses taches d'olor, anou moscada i pebre. Es varen lliurar guerres per la llibertat de les mars i fins a fins de la década de 1600 l'equilibri no va canviar. Mentres els holandesos s'enfocaven en Indonèsia, els anglesos varen vore que la riquea estava en una atra part. Els panys de llana i l'argent que transportaven les naus de la companyia no varen interessar als comerciants asiàtics, per lo que pronte es varen donar conte de que farien millor negoci si comerciaven en atres productes, com eren els textils indis.

L'intent de trencar el monopoli que els holandesos tenien sobre les illes de les Espècies va resultar infructuós. En 1613 els holandesos varen oferir la seua cooperació pero la companyia la va rebujar, motiu pel qual durant els següents anys es varen desencadenar les disputes entre els comerciants armats d'abdós nacions, que varen terminar en una treua, el Tractat de defensa de 1619. Este tractat no va ser efectiu i les disputes varen continuar fins a l'any 1623 que varis comerciants anglesos varen ser massacrats pels holandesos en Ambón, illes Molucas. Despuix d'este succés la companyia va decidir concentrar els seus esforços en Surat i en els atres llocs que tenia en l'Índia.

Expansió

Assentament en Bengala

En 1632 el rei Golkonda va encorajar als membres de la factoria de Masulipatam per a que enviaren una partida cap al nort, ell els facilitaria la seua pròpia embarcació, un farman, embarcació nativa de la baïa de Bengala. En març de 1633 varen salpar huit anglesos de la companyia arribant a la boca del riu Mahanadi d'Orissa el 21 d'abril del mateix any. Allí els va rebre el representant del rajá en l'estació mogol d'Harishpur.

Ralph Cartwright, el comerciant cap del grup, va anar a saludar al governador musulmà de Orissa, Agha Muhammad Zaman, naixcut en Pèrsia i que estava en l'estació de Cuttack dins de la boca del riu Mahanadi. Després d'algunes negociacions el governador, en data 5 de maig de 1633, els va concedir una àmplia llicència per a comerciar: la llibertat de tràfic i d'exportació lliure d'imposts en qualsevol port de Orissa i també podrien comprar terrenys i alçar factories i construir i reparar naus.

En juny de 1633 Cartwright va fundar més al nort la factoria de Balasor. En juliol de 1633 va rebre al Swan que venia d'Anglaterra en un carregament de pany i plom que no va tindre compradors i va estar prop d'un any sense vendre's. Llamentablement, durant la temporada de pluges, la mortal malaria va fer estralls en la factoria morint cinc hòmens d'una dotació de sis. Ademés els portuguesos i els holandesos els hostigaron de manera que en 1641 varen estar a punt de tancar Balasore, pero en l'estiu de 1642 la situació va canviar completament.

Francis Day, el fundador de Madras, va visitar Balasor i va informar que la factoria no deuria ser deixada de costat i en 1650, ara baix el control del Parlament, la companyia va resoldre que, seguint l'eixemple dels holandesos, deuria alçar-se una factoria en Bengala mateix. Els perills del riu Hugli en eixe llavors no alçat i sense senyalisació ho feyen insegur per a la navegació de naus grans per lo que es va decidir fer de Balasor una estació de transbordo de la càrrega que seria traslladada en embarcacions menors pel delta del Ganges fins a la factoria de Hugli distant unes 100 milles de l'mar.

Des de 1651 en avant la companyia va establir comerç a lo llarc del llitoral i interior de Bengala per mig de l'instalació de postes de comerç en Balasor, Pippli en la costa de Orissa, en Hugli, Cossimbazar prop de Murshidabad i una o dos estacions en la delta del Ganges i en Patna i en Behar. Este desplegament va ser excessiu, resultant en problemes per a un control efectiu per lo que en 1656-1657 la companyia va resoldre tancar les seues postes en la vora costera. Afortunadament, en octubre de 1657, Cromwell va reorganisar la companyia sobre una base més àmplia. Una comissió va viajar fins a Bengala i va restablir l'orde en la postes i va recomençar el comerç en elles; Hugli va aplegar a ser l'agència central en Bengala controlant les agències de Balasor i les atres.

En 1596 el llogaret de Calcuta va tindre una menuda renda pagada per l'emperador Akbar el servir-li per a un cens en Bengala. En 1686 naus de la companyia fondejades en la desembocadura del riu Hugli ho varen remontar al voltant de 26 milles fins al llogaret de Sutanati, que després quedaria dins de les fronteres de Calcuta. La companyia va ocupar Sutanati en forma permanent a partir del 24 d'agost de 1690, data que es considera com la de fundació de Calcuta per Job Charnock, administrador de la companyia. En 1696 els anglesos, en autorisació del governador indi, varen construir el fort William i en 1698 varen comprar formalment els llogarets de Sutanati, Kalikata i Govindpur al príncip Azim. En 1756 la ciutat va ser saquejada i fort William capturat per forces del governador indi Siraj-ud Daula. En giner de 1757 una expedició al mando de l'almirant Charles Watson i del coronel Robert Clive va reprendre la possessió de la ciutat. Despuix de la batalla de Plassey, el 23 de juny de 1757, Mir Jafar va ser designat pels britànics governador de Bengala.

Assentament en Madrás

En 1639 Francis Day, membre del consell de Masulipatam i director en Armagon va propondre que per a terminar la lluita en els holandesos alçaren una factoria al sur de l'assentament que estos tenien en Pulicat. Va triar un lloc a 30 milles de Pulicat que tenia una rada apropiada i una colónia portuguesa amiga en la costa. El cap local hindú li va donar la benvinguda i va obtindre del rajá de l'interior que per un pagament els otorgara una franja de terra en la costa i els autorisara construir un fort. El cap local va ordenar que el nou emplaçament es cridara Chennappa en homenage al seu pare, els natius varen cridar al lloc Chennapatanam, pero els anglesos ho varen cridar Madrás.

Day, sense esperar l'autorisació de la companyia, va construir una factoria fortificada a la que va cridar forta St. George. Este emplaçament tenia la ventaja de trobar-se a mig camí del comerç en Java. En 1642 es va informar que el principal assentament en la costa de Coromandel havia segut traslladat de Masulipatam a Madrás.

En 1657 la companyia va resoldre fer de Madrás la sèu del seu quarter general en l'est de l'Índia i en 1658 va declarar que tots els seus assentaments en Bengala i la costa de Coromandel quedaven subordinats a forta St. George.

Assentament en Bombay

Les illes de Bombay varen ser part de la #dot que Catalina de Bragança va aportar quan en 1661 es va casar en Carlos II d'Anglaterra. El 27 de març de 1668, el rei Carlos va traspassar estes illes a la companyia cobrant-li un impost de sol 10 £ en senyal de sobirania, impost que es va mantindre fins a aproximadament 1730. Gerald Augier, governador de Bombay entre 1670 i 1677, va anar el primer en donar-se conte de que Bombay era un lloc molt més apropiat que Surat per als proyectes anglesos en la costa oest de l'Índia. En 1672 Augier va traslladar la jefatura de la companyia de Surat a Bombay i pot dir-se que va ser el verdader fundador de Bombay.

Bombay era llavors un dels llocs més insalubres d'Oriente. Augier va començar a reblir els canals que separaven les illes, va obrir un hospital i va establir un tribunal de justícia. Va proclamar la tolerància religiosa i fortificó el lloc de forma tan efectiva que posteriorment varen poder repelir els atacs dels sidis de Janjira i en 1673 l'atac d'una formidable flota holandesa. Per al seu defensa va crear el primer eixèrcit europeu en l'Índia, els fusileros de Bombay. Quan va morir en 1677 la ciutat tenia una població de 60 000 habitants i podia reclamar en orgull que era "la millor ciutat de l'Índia".

En 1670, el rei Carlos II va concedir a la Companyia el dret a capitanear eixèrcits i formar aliances, declarar la guerra o establir la pau i eixercir la jurisdicció tant civil com a criminal en les zones en les que operava. En sofrir constants atacs per part dels natius i d'atres competidors comercials, va desenrollar un important desplegament militar. En 1689, la Companyia era casi un «estat» dins de l'Índia continental, que administrava de forma independent les zones de Bombay, Madrás i Bengala i que posseïa una força militar tremendament intimidatoria coneguda com els Casacas Rojas.

Consolidació de la companyia i fusió

Per a la companyia els últims anys de el XVII en l'Índia havien segut un periodo de transició no exent de problemes. D'un sistema purament comercial havia passat a un sistema d'autogovern en el pla local. En efecte, el carpiment del Imperi mogol va duplicar els riscs i incertituts de les seues operacions comercials; es produïen constants alertes de lluita prop de les seues factories, hi havia la possibilitat de saquejos i tenien que soportar les permanents sobretasas i l'exposició permanent a l'interferència de intérlopes, ademés del perill d'atac dels seus rivals europeus. Davant lo anterior la companyia va decidir lliberar-se de la dependència de les autoritats natives i va ordenar als seus agents no escatimar esforços per a millorar els seus ingressos i passar a ser una nació dins de l'Índia.

En 1687, despuix d'haver resolt administrar tots els seus assentaments en l'Índia baix un control central, va obtindre del rei Jacobo l'autorisació per a que els seus governadors pogueren fer la pau i la guerra en Índia i junt en això va enviar a John Child en órdens d'exigir al govern mogol una compensació pels danys i insults que la companyia havia sofrit per part de funcionaris natius. El govern mogol va respondre sitiant al governador de la companyia en Bombay i bloquejant el port en la flota del abisinio Siddhi.

Les factories de Bengala i la costa noreste varen ser atacades i varen tindre que ser abandonades temporalment. L'emperador també va ordenar expulsar als anglesos de Madrás. John Child va fallir en 1690 i la situació va terminar quan l'emperador va perdonar a la companyia despuix que els governadors demanaren perdó pel seu atreviment. Durant els següents dèu anys els problemes varen continuar i la decadència de l'Imperi mogol va continuar. Tropes estrangeres varen invadir l'Índia des de Pèrsia. Tota esta inestabilitat va fer que els assentaments estrangers tingueren que dependre dels seus propis recursos per a l'autodefensa davant les #arbitrarietat dels funcionaris, els líders rebels, els bandits i per últim de les companyies rivals.

Entre 1690 i 1697 la guerra va fer estralls en Europa. Els francesos havien produït grans danys a les naus de la companyia, en una ocasió inclús havien capturat una flota sancera de naus mercants. Pero en Londres els enormes beneficis de la companyia havien despertat les celosies i estimulat els intents d'entrar a tan magnífic negoci. Guillermo III i després la revolució de 1688 varen conduir a la formació d'una nova companyia que competiria per un remozado sistema de fletamento. En 1693 el fletamento de l'antiga companyia es va declarar desert per l'impagament del 5 % d'impost establit per a la Corona i solament va ser renovat en la condició de que fora rescindit en tres anys de preaviso. Llavors en 1698 el ministre d'economia anglés, urgido per diners, va obtindre un Acta del Parlament garantisant una Carta Real a la nova companyia que es comprometia a prestar-li dos millons de lliures esterlines al 8 % d'interés.

L'aparició en l'Índia d'una segona companyia anglesa va crear sérios problemes interns. Cada empresa va fer tot lo possible per arruïnar a l'atra. Abdós issaven la bandera anglesa i enviaven embaixadors a la cort mogol solicitant el patrocini de l'emperador. Esta perjudicial actuació va ser terminada finalment en l'any 1700, just abans del començ de la gran guerra per la successió d'Espanya i despuix de l'ascensió de la reina Ana per mig de la fusió d'abdós companyies en la Companyia Unificada de Mercaders Anglesos que Comercien en les Índies Orientals. L'objectiu d'esta mida va ser concentrar tot el capital i l'experiència marítima que es tenia en una sola gran empresa, consolidant la posició anglesa en Àsia del Sur.Este canvi en la situació de la societat, junt a atres factors, varen dur a la promulgació de les Actes del Parlament de 1813 i 1833, que varen obrir el comerç britànic en les Índies Orientals a totes les companyies britàniques lo que va significar la retirada completa de la companyia de les seues funcions comercials, continuant solament eixercint les seues responsabilitats baix la supervisió de la Junta de Control fins a 1858, en que la Corona va prendre el govern de l'Índia, segons l'Acta de 1858, per mig de la qual va reemplaçar la Companyia i la Junta de Control per un nou departament d'estat, l'Oficina de l'Índia, que funcionaria depenent de la Secretaria d'Estat de l'Índia.

Companyia Francesa de les Índies Orientals

Artícul principal → Companyia Francesa de les Índies Orientals.

La mort del rei Carlos II d'Espanya en 1700 va ser el detonant d'una guerra que va terminar en la partició de la monarquia espanyola i un reordenamiento polític d'Europa, aixina com la mort d'Aurangzeb en 1707 va iniciar la caiguda del Imperi mogol seguit en l'alteració del sistema polític d'Àsia. La commoció i els trastorns territorials que varen ocórrer en les regions centrals d'Àsia varen ser testics premonitorios de l'inestabilitat i posterior caiguda de les dos grans dinasties que governaven Pèrsia i l'Índia des de mediats de el XVI.

Els secuaces dels caps marathas varen invadir les regions central i occidental de l'Índia. El virreinato de les províncies del sur es va convertir en un principat independent baix el nizam Asif Jah. La rica Bengala va caure baix el poder d'un aventurer afgà. El Punyab, baix el poder dels sijes. Nadir Shah, un soldat persa, va saquejar Delhi en març de 1739, va ser assessinat i ho va reemplaçar Ahmad Shah qui va conquistar Afganistan i després va prendre tot el Punyab entre 1748 i 1751. En l'entretant els marathas es varen expandir des del suroest sobre l'Índia central. Durant este confús periodo les companyies franceses i britàniques varen aparéixer per primera volta en l'arena política de l'Índia.

En 1715 la situació de la Companyia Francesa de les Índies Orientals va millorar ràpidament. Havia ocupat l'illa de Maurici, abandonada per la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, i s'havia establit en la costa surest de l'Índia o Costa de Coromandel, a on Pondicherry va ser la sèu del governador general francés per a totes les factories franceses en l'Índia.

Primera guerra carnática (1744-1748)

Esta guerra va ser la conseqüència en el subcontinent indi dels enfrontaments en Europa entre britànics i francesos durant la guerra de successió austríaca.

Fins al començ de la guerra de successió d'Àustria les relacions de les companyies britànica i francesa en la costa de Coromandel havien segut en general pacífiques. Els britànics varen capturar unes naus franceses, estos en represàlia varen capturar Madrás en setembre de 1746 i els britànics varen sitiar Pondicherry. El Tractat d'Aquisgrà (1748) va posar fi al conflicte en Europa i ademés va estipular que Madrás anara tornat als britànics. Des de llavors abdós companyies es varen transformar en forts poders polítics en l'Índia.

Segona guerra carnática (1748-1754)

Els francesos, baix l'influència de Joseph Francois Dupleix, varen tractar d'aumentar la seua influència en el Carnátic per mig d'aliances en una fracció dels príncips natius, i els britànics varen recolzar a l'atra.

Robert Clive es va fer famós quan al mando dels britànics va atacar Arcot i va obtindre vàries victòries sobre les tropes franceses. Despuix del Tractat de Pondicherry el nabab de Arcot es va convertir en aliat dels britànics els que varen obtindre la supremacia en el Decán a costa dels francesos.

Tercera guerra carnática (1756-1763)

El nabab de Bengala va prendre Calcuta en el propòsit d'expulsar als britànics. Robert Clive, després d'una série de victorioses batalles que varen concloure en la batalla de Plassey, va derrotar definitivament al nabab de Bengala.

Mentrestant en Europa havia esclatat la guerra dels Sèt Anys a conseqüència de la qual, les hostilitats entre francesos i britànics es varen recomençar en el Carnátic. La guerra va tornar a esclatar en Bengala, pero els britànics es varen impondre en la victòria en Buxat. El Tractat de París (1763) va posar fi definitivament a les aspiracions franceses en l'Índia. Anglaterra va obtindre totes les possessions franceses a excepció de Mahé, Yanam, Pondicherry, Karaikal i Chandernagor, que conservaria fins a ben entrat el XX.

La guerra dels Sèt Anys va marcar l'inici del fi de la presència colonial francesa en l'Índia. La desaparició d'este potent rival comercial va permetre a la Companyia Britànica de les Índies Orientals consolidar el monopoli del comerç en la zona. En 1765 l'emperador mogol els va concedir la regència en la zona de Bengala, la província més poblada i més rendable de tot el país. La companyia va tindre, no obstant, alguns problemes en la resistència local que varen culminar en la tercera guerra anglo-maratha que va deixar a la companyia en el control de la gran majoria del territori indi.

Els esforços de la companyia per a administrar l'Índia es varen convertir en un model de sistema de servicis civils en Gran Bretanya, especialment durant el XIX.

Guerres anglo-marathas

Artícul principal → Guerres anglo-maratha.

Primera guerra anglo-maratha (1777-1782)

Artícul principal → Primera guerra anglo-maratha.

La Primera guerra anglo-maratha es va iniciar degut a que les presidències de la companyia en Bombay i Calcuta varen tindre distints punts de vista front a la disputa dels pretenents al tro del Imperi maratha.

El cap dels marathas, Nana Phadnis, va trencar els térmens del Tractat de Calcuta, davant la qual cosa una força de la companyia baix el mando del coronel Cockburn va ser enviada cap a Poona. Els britànics varen ser derrotats en la batalla de Wargaum (Wadgaon), el 12 i 13 de giner de 1779 i obligats a firmar un tractat en que renunciaven a tots els territoris adquirits despuix de 1775.

Warren Hastings va rebujar el tractat i va enviar una nova força contra els marathas, esta volta baix el mando del coronel Thomas Goddard qui, després de varis victoriosos combats, va impondre en 1782 el Tractat de Salbai.

Segona guerra anglo-maratha (1803-1805)

Artícul principal → Segona guerra anglo-maratha.

La companyia es va vore envolta en la lluita pel poder que existia dins del govern maratha i en part per a contrarrestar la creixent influència francesa. Els marathas varen ser derrotats en una série de batalles per Gerard Lake i per Arthur Wellesley. Es varen firmar els tractats de Deogaon i de Anjangaon que varen cedir grans extensions de territori als britànics.

Tercera guerra anglo-maratha (1817-1818)

Artícul principal → Tercera guerra anglo-maratha.

També coneguda com la guerra Pindari perque els pindari eren una cavalleria irregular, protegida pels marathas i associada al seu eixèrcit, que es dedicava exclusivament al saqueig.

Merodeadores pindaris varen fer violentes incursions en les zones controlades per la companyia, la que en resposta els va perseguir dins de territori maratha. Els caps marathas es varen enfrontar als britànics pero varen ser derrotats en una série de batalles.

Warren Hastings va manar el Gran Eixèrcit i Thomas Hislop l'eixèrcit del Decán. L'imperi maratha va ser dissolt; grans parts del territori varen ser cedides als britànics i atres àrees es varen convertir en estats principescos pero baix control britànic.

Comerç en China

Els portuguesos varen ser els primers navegants europeus en aplegar a China. En 1557 varen arribar a Macau i després varen pujar cap al nort recalant en Amoy (actual Xiamen), en Fuchow (actual Fuzhou), i en Ningbó (actual Ningpo).

En 1637 el capità John Wedell, enviat a China pel intérlope William Courten, va recalar en Cantón. Va tindre una pèssima recepció per les autoritats, devent mamprendre la tornada a Anglaterra sense mercaderies; va naufragar en el seu viage de tornada. En 1672 finalment la companyia va poder establir una factoria comercial en l'illa de Formosa, i se li va permetre comerciar en els ports de Amoy, Chusan (actual Zhoushan) i Cantón. La companyia va obtindre el monopoli del comerç entre Gran Bretanya i China, que va perdurar fins a 1834.

En 1684 l'emperador Kangxi va permetre als comerciants estrangers comerciar directament en China. La Companyia va poder aixina traslladar la factoria des de Taiwan al port de Cantón. El comerç de Cantón va ser ràpidament regulat pel govern imperial, que va establir una casa de contractació i va exigir que la Companyia comerciara per mig d'intermediaris chinencs a fi d'evitar el estraperlo i assegurar-se de que abonava #aranzel i tarifes. En 1753 la Companyia va tractar de traslladar el seu negoci de Cantón al port de Ningbo, més pròxim als centres de producció de té i seda i en millors condicions aduanero. A fi d'evitar una caiguda dels ingressos de les #aduana, en 1757 l'emperador Qianlong va restringir tot el comerç en occident al port de Cantón, i va impondre rígides mides per a evitar que els europeus comerciaren lliurement en China. La Companyia va haver de traslladar-se al districte de les tretze factories de Cantón, a on les seues sobrecargos residien durant la temporada comercial (autumne i hivern) per a passar la temporada baixa en Macau. La Companyia ocupava dos factories de les 17 que formaven el recint, i negociava sobretot en té i sedes. Devia adquirir els seus productes del Cohong, un gremi de comerciants chinencs que tenia el monopoli del comerç en els estrangers.

Pese a ser un monopoli en sí mateixa, la Companyia protestava amargament, assegurant que el Cohong fixava preus abusius i llimitava el lliure comerç. Totes estes restriccions al lliure comerç varen espolejar a la Companyia a patrocinar missions diplomàtiques a la Cort Imperial de Pequín a fi de conseguir l'obertura d'atres ports comercials en China i alçar les restriccions comercials; no obstant, tant la missió de George Macartney (1796) com la de Lord Armherst (1816) varen acabar en fracàs.

La Companyia Chilena de Calcuta (1819-1825)

Despuix de l'obertura parcial del monopoli de la Companyia en 1813 i el sorgiment de les noves repúbliques en Hispanoamèrica, es varen establir vínculs comercials transpacíficos directes. Un cas notable va ser la Companyia Chilena de Calcuta (oficialment Eyzaguirre i Cía.), fundada per Agustín de Eyzaguirre.

En 1820, la seua fragata Carmen va arribar a Calcuta transportant coure chilé d'alta purea; despuix de saludar a la plaça, les autoritats de la Companyia varen retribuir el gest en una salva de 19 cañonazos, lo que va constituir un reconeiximent de facto al pabelló chilé. Este intercanvi va permetre a la East Índia Company obtindre metals estratègics per a les seues #fundició en l'Índia a canvi de té, sedes i textils, operant de manera pacífica i sense les restriccions diplomàtiques que enfrontaven els enviats britànics en China. No obstant, les operacions varen declinar cap a 1825 pels alts costs operatius i les interrupcions causades per la primera guerra anglo-birmana.

Comerç de l'opi

El comerç en China va florir a pesar del fracàs dels esforços governamentals anglesos per eliminar les restriccions administratives. En el XVIII, la companyia comerciava en llana britànica i cotons indis per té, porcelana i seda chinencs. Les importacions de té pronte es varen convertir en el major producte individual en la balança comercial de Gran Bretanya. Pel contrari, l'exportació a China de productes britànics i indis va començar a declinar i com a resultat es va produir el desequilibri comercial entre Gran Bretanya i China.

Mentrestant, el valor de la ruta comercial entre Gran Bretanya i China no deixava de créixer. Per a la década de 1790, el comerç en China suponia el 10% del PIB britànic. Els beneficis obtinguts per la Companyia en esta ruta servien per a compensar la ruïnosa ocupació de l'Índia, que havia costat 28 millons de lliures a la Companyia (uns 5000 millons de lliures en 2017) sense visos de que les oportunitats comercials en el subcontinent indi pogueren cobrir el deute: només gràcies al comerç en China conseguia la Companyia obtindre un benefici, que en 1790 era d'uns dos millons de lliures anuals.

No obstant, la insaciable demanda de té en Gran Bretanya va generar gran escassea d'argent per a pagar les importacions de té. Açò va obligar a la Companyia a buscar atres matèries primeres que exportar a China i en les que compensar la balança de pagaments entre China i Gran Bretanya. Aixina, varen començar a traficar en opi, una mercaderia altament lucrativa sobretot pel seu valor medicinal i el seu us com a droga recreativa, encara que altament adictiva; la companyia era el major productor d'opi en l'Índia, i durant les guerres napoleòniques varen ocupar l'illa de Java i es varen fer en les plantacions d'opi holandeses en l'illa. Encara que no directament involucrats en la venda d'opi, que estava prohibit en China per un edicte imperial de 1729, la Companyia va patrocinar el seu cultiu en l'Índia, i fins a va crear un orgue regulador, la Junta de l'Opi de Calcuta, que adquiria tota la producció local d'opi, ho refinava, i estava a càrrec de subastar l'opi resultant a comerciants particulars. Com el comerç entre l'Índia i China no estava subjecte a monopoli, estes agències privades es varen encarregar de traficar en opi en el consentiment explícit de la Companyia. El narcotràfic es va desenrollar en paralel al comerç llegal, i es va disparar ràpidament. Va tindre tal èxit que per a la década de 1820, la balança de pagaments entre China i Gran Bretanya s'havia bolcat a favor de Gran Bretanya, que va escomençar a importar argent de China.

Coincidint en una creixent crisis d'adicció a l'opi i la creixent preocupació del govern imperial per abolir el narcotràfic, en 1834, el monopoli celosament protegit de la Companyia va ser abolit pel govern de Lord Melbourne, i el comerç en China es va obrir a la competència de dotzenes de companyies britàniques.

Poc temps despuix del fi del monopoli de la Companyia, es va fer evident que el tràfic d'opi s'havia convertit en l'únic negoci rendable per a algunes empreses britàniques en el sur de China. En 1830, l'opi va inundar el mercat negre de China i inevitablement es va convertir en una de les preocupacions per al govern chinenc. A partir de 1834 el govern imperial va escomençar a establir mides repressives destinades a erradicar el narcotràfic. A fi de culminar els esforços del Deng Tingzhen virrey de Liangguang, en 1839 l'emperador Daoguang va nomenar a Lin Zexu, un mandarín chinenc de gran reputació, Comissari Imperial en el mandat d'erradicar el tràfic d'opi en China. Res més aplegar a Cantón en març de 1839, Lin Zexu va ordenar el confisc de prop de 20.000 cofres d'opi de barcos anglesos, i es va negar a pagar-los indemnisació als comerciants britànics. Este incident va indignar als britànics i va provocar la primera guerra de l'Opi en 1840. La lluita va durar dos anys, en els que els britànics estragaron la costa China. Quan semblava que anaven a prendre Nankín, la major ciutat de China, el govern imperial va accedir a negociar en els mateixos i va firmar el Tractat de Nankín de 1842. En virtut d'este tractat, Hong Kong va ser cedit a la Corona britànica per 150 anys i cinc ports chinencs (Cantón, Amoy, Fuchow, Ningbó i Shanghái) varen ser oberts al comerç estranger.

Guerres de l'opi

Artícul principal → Guerres de l'Opi.

Primera guerra de l'Opi (1839-1842)

L'adicció a l'opi entre els chinencs es va convertir en un problema de proporcions enormes que va obligar a la dinastia Qing a prohibir la seua importació. Per a això va tancar a este comerç el port de Cantón. El superintendente de Cantón va requisar més d'un milló de quilos d'opi sense dret a compensació. El comandant Charles Elliot de la Royal Navy, superintendente de comerç britànic en China, va tractar d'obtindre alguna compensació per als que varen ser requisats, pero les seues peticions varen ser rebujades. Va haver enfrontaments navals en el riu de les Perles i els britànics varen enviar una força naval des de l'Índia i Singapur. Els forts de Boca Tigris, en la boca del riu i després Cantón varen ser capturats pels britànics.

Els chinencs també varen ser derrotats en la boca del riu Yangtsé i Shanghái va ser ocupada. La primera guerra de l'opi va terminar en el Tractat de Nankín que va obrir cinc ports al comerç: Shanghái, Cantón (Guangzhou), Foochow (Fuzhou), Ningpo (Ningbó) i Amoy (Xiamen). Ademés China va cedir Hong Kong i va garantisar una immensa indemnisació a Gran Bretanya.

Segona guerra de l'Opi (1856-1860)

En la década de 1850 les potències occidentals varen buscar renegociar els seus tractats comercials en China. Volien l'obertura de tots els ports chinencs al comerç internacional, la llegalisació del comerç de l'opi i l'exenció dels drets d'importació. El govern Qing es va negar i les relacions es varen deteriorar. En Hong Kong un navío va ser abordat pels chinencs i va haver un intent d'enverinar als europeus en Hong Kong. Els francesos es varen involucrar en l'eixecució d'un misionero i els russos i els americans també varen protestar. En la primera campanya de la segona guerra de l'opi, forces britàniques i franceses varen capturar Cantón i després varen prendre els forts Taku en les afores de Tianjin. Va haver una cessació temporal de les hostilitats en juny de 1858 en el Tractat de Tianjin que els donava amplis drets a les potències occidentals.

El govern Qing va rebujar el tractat, lo que va dur a una segona campanya. En juny de 1859 les forces anglo-franceses varen tractar infructuosament de prendre els forts de Taku. En l'estiu de l'any següent una força aliada més gran provinent de Shanghái va capturar Tianjin i finalment en setembre de 1860 varen derrotar als chinencs en la batalla de Pa-li-chao. El Palau d'Estiu en Pequín va ser destruït. La Convenció de Pequín va ratificar el Tractat de Tianjin. El comerç de l'opi va ser llegalisat, la China es va obrir als comerciants occidentals i Gran Bretanya i França varen obtindre una enorme indemnisació.

La gresca de l'Eixèrcit de Bengala (1857-1858)

També se li coneix com l'Alçament dels Cipayos, l'Alçament de l'Índia o la rebelió de l'Índia de 1857. Varen ser acontenyiments que varen succeir en 1857 i 1858 en varis regiments de l'Eixèrcit de Bengala. Els Eixèrcits de Bombay i Madrás varen permanéixer aliens al conflicte. Es considera que esta rebelió va finalisar en la caiguda del regne de Gwalior el 20 de juny de 1858.

L'Eixèrcit de Bengala va prendre l'iniciativa en gresques inicials en els distints regiments que ho conformaven, pero ràpidament elements nacionalistes indis varen tractar de politisar el conflicte demanant que l'emperador mogol reinvidicara les seues aspiracions de restablir l'antic Imperi mogol pero els britànics varen ser capaços de reorganisar les seues forces i poc a poc varen restablir el control.

Les causes varen ser vàries:

a) D'índole religiós, per un nou tipo de cartuig entregat als cipayos. Els cartuchos de paper estaven engrasados en sagí de res, sagí de porc, o una mescla d'abdós i tenien que ser oberts en la boca, una idea aberrant tant per als soldats hindús com els soldats musulmans, ya que anava en contra dels seus principis religiosos.

b) La pèrdua del contacte i ascendent entre els oficials i el seu personal.

c) Excés de confiança dels funcionaris de la companyia en la seua invencibilidad, es creïen inexpugnables.

d) Les reformes de James Ramsay, governador general de l'Índia, que varen demandar majors imposts.

i) L'arribada de la tecnologia: els soldats de la Companyia i atres indis veen en temor els trens i bucs a vapor, els semblaven criatures impías. Els nous sistemes de comunicació amenaçaven algunes castes i empreses existents.

f) La doctrina de la caducitat, que consistia que la Companyia podia anexar-se el principat de qualsevol governant indi que haguera mort sense hereus naturals o en un manifestament incompetent.

Com a conseqüència d'estes gresques la Companyia Britànica de les Índies Orientals va ser dissolta en 1858 i els britànics varen tindre que reorganisar el seu eixèrcit, el sistema financer i l'administració d'Índia. El país va passar a continuació a ser governat directament per la Corona britànica en el nom de Raj britànic.

Fi de la companyia

A mitan de el XIX, el control de la companyia s'estenia per la major part de l'Índia, Birmània, Singapur i Hong Kong; una quinta part de la població mundial estava baix la seua autoritat. Va solucionar alguns problemes de liquidea per a comprar el té en China, exportant l'opi indi.

En 1813 va quedar privada del monopoli comercial i en 1833 es va quedar sense el comerç del té en China. Finalment, en 1858, la companyia va perdre les seues funcions administratives, que li varen ser retirades pel govern despuix de la Tumult dels cipayos en 1857; l'Índia es va convertir formalment en una colónia britànica. A principis de 1860, totes les possessions de la companyia varen passar a mans de la Corona. La companyia va seguir controlant el comerç del té. Finalment, es va dissoldre l'1 de giner de 1874.

En la saga hollywoodense de "Pirates del Carib", el poderós i maquiavèlic Lord Beckett, encarnat pel britànic Thomas Hollander, dirigix a la East Indian Company. La companyia figura com un dels antagonistas del protagoniste de la saga, el capità Jack Sparrow, interpretat per l'actor nortamericà Johnny Depp. Si be en la realitat la companyia mai va establir operacions en la Mar Carib fins a el XIX.

Vore també

• Companyia Danesa de les Índies Orientals, fundada en 1616.
• Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals, fundada en 1621.
• Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, fundada en 1602.
• Companyia Sueca de les Índies Orientals, fundada en 1731.
• Companyia de Ostende, fundada en 1717.
• Anex:Cronologia de l'exploració europea d'Àsia.
• Embaixada Macartney

Bibliografia utilisada

• Lapierre, Dominique (1991). «1», Plaça i Janes (ed.). Esta nit, la llibertat, 4a. edició, Barcelona: Rosés, pp. 22-30. ISBN 84 01 49135-5.