Carlos I d'Espanya

Carlos I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic (Gante, 24 de febrer de 1500-Cuacos de Yuste, 21 de setembre de 1558), cridat «el César», va regnar junt en la seua mare Juana —esta última de forma solament nominal i fins a 1555— en tots els regnes, estats i señoríos hispànics en el nom de Carlos I des de 1516 fins a 1556, reunint aixina per primera volta en una mateixa persona, de forma efectiva, les corones de Castella i Aragó, el Regne de Navarra inclós. La seua mare Juana I de Castella va heretar d'Isabela Catòlica la Corona de Castella en 1505 i de Fernando el Catòlic la Corona d'Aragó i el Regne de Navarra en 1516, pero des de 1506 no va eixercir cap poder efectiu. Va ser emperador del Sacre Imperi Romà Germànic com Carlos V de 1520 a 1558.

Carlos I d'Espanya

Va nàixer en Flandes, fill de Juana I de Castella i Felipe el Bell, i net per via paterna de l'emperador Maximiliano I d'Habsburgo i María de Borgoña, d'els qui va heretar el patrimoni borgoñón i el Archiducado d'Àustria en el dret al tro imperial del Sacre Imperi Romà Germànic, i per via materna dels Reis Catòlics, Isabel I de Castella i Fernando II d'Aragó, d'els qui va heretar la corona de Castella, en els dominis en Navarra i les Índies Occidentals, i la corona d'Aragó que comprenia els regnes de Nàpols, Sicília, Cerdenya, Valéncia, Mallorca, Aragó i el Principat de Catalunya.

Carlos va revitalisar el concepte medieval de monarquia universal (el cridat neogibelinisme o la idea imperial de Carlos V). Sense fixar una capital, va realisar 40 viages per les diferents entitats que governava i va dedicar una quarta part del seu regnat a viajar dins dels seus regnes. Encara que el seu imperi li va aplegar pacíficament, va passar la major part de la seua vida lliurant guerres, agotant els seus ingressos i deixant deutes en el seu intent de defendre l'integritat del Sacre Imperi Romà Germànic de la Reforma Protestant, l'expansió del Imperi Otomà i en guerres en França. Carlos va demanar prestat diners a banquers alemans i italians i, per a tornar-ho, va dependre de la riquea dels Països Baixos i del fluix d'argent de Nova Espanya i Perú, que varen quedar baix el seu domini despuix de la conquista espanyola dels imperis azteca i inca, lo que va provocar una inflació generalisada.

Coronat rei d'Alemània en Aquisgrà, Carlos es va aliar en el papa León X i va declarar proscrit a Martín Lutero en la Dieta de Worms en 1521. Va derrotar una rebelió en Castella. En 1521 Francisco I de França, rodejat per les possessions dels Habsburgo, va iniciar una guerra en Itàlia que ho va dur a la seua captura en la batalla de Pavía (1525). En 1527, Roma va ser saquejada per un eixèrcit de soldats amotinats de Carlos. Carlos va defendre Viena dels turcs i va obtindre la coronació com rei d'Itàlia i emperador del Sacre Imperi Romà Germànic del papa Clemente VII. En 1535, va prendre possessió de Milà i va capturar Tunis. No obstant, la pèrdua de Buda durant la lluita per Hongria i la fallanca expedició a Alger a principis de la década de 1540 varen frustrar les seues polítiques antiotomanas. Despuix d'anys de negociacions, Carlos va aplegar a un acort en el papa Pablo III per a l'organisació del Concilie de Trento (1545). La negativa de la Lliga Luterana d'Esmalcalda a reconéixer la validea del concilie va desencadenar una guerra, guanyada per Carlos. No obstant, Enrique II de França va oferir un nou respal a la causa luterana i va enfortir la aliança franc-otomana en Solimán el Magnífic. Finalment, Carlos va acceptar la Pau d'Augsburc i va abandonar el seu proyecte multinacional en abdicació en 1556 que varen dividir els seus dominis hereditaris i imperials entre els Habsburgo espanyols, encapçalats pel seu fill Felipe II d'Espanya; i els Habsburgo austríacs, encapçalats pel seu germà Fernando I del Sacre Imperi Romà Germànic. En 1557, es va retirar al Monasteri de Yuste, en Extremadura, a on va fallir un any despuix.

Biografia

El jove príncip

El naiximent de Carlos d'Habsburgo es va produir durant la celebració d'un ball en el palau Casa del Príncip (Prinsenhof) de Gante, Flandes, quan l'embarassada archiduquesa Donya Juana va començar a sentir forts dolors en la pancha per lo que va nàixer en un retret, lo que va fer que el seu naiximent fora presenciat per numerosos testics que identificaren reglamentàriament a el neonato evitant aixina qualsevol dubte sobre la llegitimitat del futur Hereu. Ella volia posar-li el nom de Juan en recort del seu fallit germà, pero finalment va ser batejat com Carlos per desig del seu pare i en recort del seu besyayo, Carlos el Temerari, qui va morir en la batalla de Nancy en 1477.

El bateig, celebrat el 7 de març, va ser oficiat pel bisbe de Tournai, Pierre Quick, en la catedral de Sant Bavón. A ell varen acodir com a padrines Margarita d'Àustria, esposa del fallit príncip Juan, i Margarita de York, esposa de Carlos el Temerari, i com a padrins Carlos de Croy, príncip de Chimay, i el senyor de Vergás.

Retrat dellavors príncip Carlos, el futur emperador, en la seua família paterna (per Bernhard Strigel, Viena, Kunsthistorisches Museum). En els retrats apareixen inscripcions que els identifiquen com a membres de la família de Jesús. Aixina, Maximiliano és Cleofás, germà carnal de sant José, i Carlos és «SIMON ZELOTES EN/SOBRINVS. DNI. NRI».

Ans que complira un any, Felipe va nomenar a Carlos duc de Luxemburc i Cavaller de l'Orde borgoñona del Toisón d'Or. El 16 de novembre de 1501, Felipe i Juana varen partir cap a Espanya per a ser jurats en les Corts com a successors dels Reis Catòlics i varen deixar a Carlos al recapte de Margarita de York. Durant el seu pas per França, Felipe es va reunir en el rei Luis XII i va acordar el matrimoni entre la filla d'est, Claudia, i Carlos, tracte que es va renovar en la firma del Tractat de Blois anys despuix.

Despuix de la tornada de Felipe a Flandes i per l'alvançada edat de Margarita de York, va quedar Carlos al recapte de la senyora de Ravenstein, Ana de Borgoña; ademés el seu pare va nomenar gentilhombre de la cambra de Carlos al seu padrí, Carlos de Croy, i va encomanar la seua educació a mestres borgoñones que li ensenyarien l'història del ducado. Per la seua banda, allà en Castella, Fernando el Catòlic, conscient de que Carlos podria ocupar algun dia el seu tro, va enviar a l'humaniste Luis Cap de Vaca a Flandes per a que li ensenyara castellà i les costums espanyoles, encara que quan el príncip va aplegar a Espanya anys despuix encara no dominava esta llengua.

A principis de 1506 Felipe i Juana varen partir de nou cap a Espanya per a reclamar la corona de Castella despuix de la mort d'Isabela Catòlica, pero el regnat conjunt va durar poc, ya que Felipe va morir de forma prematura en setembre. Fernando, havent considerat que la seua filla era presa de la locada, va manar que la tancaren en el Palau Real de Tordesillas i es va constituir en regente. Per la minoria d'edat de Carlos, el seu yayo Maximiliano I d'Habsburgo va assumir la regència dels Països Baixos, encara que poc despuix li va cedir elloc a la seua filla Margarita d'Àustria, junt en la tutela de Carlos i els seus germans. Tota l'educació del jove príncip es va desenrollar en Flandes, específicament en la ciutat de Malinas des d'a on la seua tia Margarita d'Àustria, eixercia de regente i havia segut encarregada de la seua criança fins a la seua majoria d'edat. En 1509 l'emperador va dispondre que Guillermo de Croy, senyor de Chiévres, substituïra al seu primer Carlos de Croy com gentilhombre de cambra del príncip i Adriano d'Utrecht, deán de la Universitat de Lovaina i futur papa Adriano VI, va ser nomenat el seu mestre.

El 5 de giner de 1515, Guillermo de Croy conseguix que l'emperador declare la majoria d'edat de Carlos; acte seguit, els Estats Generals nomenen Senyor dels Països Baixos al jove príncip, terminant ací la regència de la seua tia Margarita. En tot, sense voluntat pròpia per a governar, el jove sobirà delegaria llavors el poder en el senyor de Chièvres. Eixe mateix any, la Moradura Adriano d'Utrecht va viajar a Aragó per a assegurar que Fernando el Catòlic no llevaria a Carlos l'herència de Castella i Aragó en favor del seu germà Fernando I d'Habsburgo, qui s'havia criat junt a ell i era el seu net favorit. Si be es va comprometre a nomenar a Carlos com a successor, els consellers del rei varen tindre que convéncer-li poc abans de la seua mort per a que no designara a Fernando.

Herència i patrimoni

vora

Rei d'Espanya

Successió de Fernando el Catòlic

Retrate del jove Carlos I d'Espanya, posterior a 1515 per Bernard van Orley.

El 22 de giner de 1516, el yayo del príncip Carlos, Fernando II d'Aragó, redactava el seu últim testament. En ell, ho nomenava governador i administrador dels Regnes de Castella i de León, en nom de la reina Juana I de Castella incapacitada per la seua maltia. En lo concerniente a la Corona d'Aragó, el rei Fernando deixava tots els seus estats a la seua filla Juana, nomenant, també en este cas, governador general a Carlos en nom de la seua mare. Fins que Carlos aplegara, en Castella governaria la moradura Cisneros i en Aragó l'arquebisbe Alonso d'Aragó. El 23 de giner moria el rei Fernando en Madrigalejo (actual Extremadura). A partir de llavors, Carlos va començar a pensar en prendre el títul de rei, aconsellat pels seus consellers flamencs. Esta decisió no era ben vista en la península ibèrica. El Consell de Castella li va enviar una carta el 4 de març en la que li demanava que respectara els títuls de la seua mare, ya que «allò seria llevar el fill al pare en vida l'honor». Pero dèu dies despuix les honra fúnebres pel rei Fernando varen terminar en crits de:

Vixquen els catòlics reis donya Juana i don Carlos el seu fill. Viu és el rei, viu és el rei, viu és el rei

El 21 de març, Carlos va enviar una carta a Castella en la que informava de la seua decisió de titular-se Rei. Despuix de llargues delliberació del Consell, el 3 d'abrila moradura Cisneros va comunicar al regne la decisió de Carlos. El 13 del mateix més es va informar de la nova intitulación real:

Donya Juana i don Carlos el seu fill, reina i rei de Castella, de León, d'Aragó, de les Dos Sicilias, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valéncia, de Galícia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdenya, de Còrdova, de Còrsega, de Múrcia, de Jaén, dels Algarves, d'Algecires, de Gibraltar, de les illes de Canària, de les Illes, Índies i Terra Ferma de la mar Oceà, comtes de Barcelona, senyors de Viscaya i de Molina, ducs d'Atenes i Neopatria, comtes de Ruisellón i de Cerdanya, marquesos d'Oristán i de Gociano, archiducs d'Àustria, ducs de Borgoña i de Brabante, comtes de Flandes, de Tirol, etc.

En maig, els tres estaments del Regne de Navarra, reunits a petició del virrey Antonio Manrique de Lara, varen jurar fidelitat a Carlos com el seu rei i senyor natural. Mentrestant, en la Corona d'Aragó la situació era caòtica. El Justícia d'Aragó impedia governar a l'arquebisbe Alonso d'Aragó alegant que, segons les lleis aragoneses, el càrrec de governador sol podia ser eixercit per l'hereu al Tro. La Audiència Real d'Aragó va donar la raó a la Justícia, pero va sentenciar que l'arquebisbe podia governar en calitat de curador de la reina Juana. Pero el Justícia tampoc ho va permetre llavors, alegant que Juana ya no era l'hereua, ya que quan li la va jurar com a tal, es va incloure que si el rei tenia un fill varó, est passaria a convertir-se en l'hereu. I, per tant, com en 1509 Fernando havia tingut un fill en Germana de Foix, el jurament de Juana quedava anulat (a pesar de que el chiquet havia mort a les poques hores). El 13 de maig, Carlos va reconéixer els poders de l'arquebisbe com curador de la reina Juana, pero, aixina i tot, es va rebujar prestar-li jurament. Per un atre costat, la Diputació del Regne d'Aragó va reconéixer a Juana com a hereua de la Corona, pero com per la seua maltia no podia regnar, devia ser apartada del govern per a que regnara el seu fill. A tot això s'afegia el que cap institució de la Corona d'Aragó li reconeixia a Carlos el títul de Rei fins que no jurara els furs i llibertats dels Regnes.

Territoris controlats en Europa per Carlos I d'Espanya en 1519. Per la concentració de títuls en el seu poder, França passa a estar en una posició geopolítica complicada.
     Castella      Aragó      Possessions borgoñonas      Herències de territoris austríacs      Sacre Imperi Romà

En el regne de Nàpols, el virrey Ramón de Cardona va rebre la notícia del decés del rei Fernando a través de l'arquebisbe de Saragossa, va ser confirmat com virrey pel príncip Carlos des de Brusseles, l'11 de febrer, i va fer proclamar a Juana i al príncip Carlos com a reis el 20 de febrer. Sobre el regne de Sicília, davant la mort de Fernando el Catòlic, el virrey de Sicília, Hugo de Moncada, va dissoldre un Parlament hostil a un nou donatiu per a mantindre's en elloc fins a la confirmació del nou rei Carlos, pero una part important es va negar a dissoldre's, no reconeixent a Carlos com el successor de Fernando, sino a la seua mare Juana. El 5 de març, despuix de celebrar-se la exequias del monarca difunt, es va produir la sublevació. Varen considerar que una volta mort el rei, el virrey cessava automàticament, varen alçar pendons per la reina Juana i varen constituir una regència. Un nou Parlament va encarregar la regència del regne al marqués d'Irache, Simone I de Ventimiglia, i al marqués de Licodia, Matteo Santapau, i solament la ciutat de Mesina es va mantindre fidel al virrey i al rei Carlos. Davant esta situació el virrey de Nàpols, Ramón de Cardona, va intervindre obtenint un acort entre les parts per a que anaren a viajar a la cort de Carlos, mentres el govern de Sicília quedava a càrrec de Diego de l'Àguila. Finalment el nou virrey designat va ser Ettore Pignatelli, comte de Monteleone. No obstant, la posició de la Corona estava debilitada, i en juliol de 1517, una conjura que pretenia canviar la situació política del regne va fracassar al no portar-se a terme l'assessinat del virrey, lo que va produir un tumult més ampli coneguda com la rebelió de Squarcialuppo per a reclamar orde i justícia. Per últim, la situació va ser canalisada, i en el Parlament de 1518, Carlos va ser reconegut com a rei de Sicília.

Respecte al regne de Cerdenya, una reunió extraordinària dels estaments va reconéixer als nous sobirans Carlos i Juana, i en juny de 1518 una delegació de l'estament real en les Corts de Saragossa va jurar fidelitat al nou monarca, encara que no es pot constatar si junt a ells varen estar representants dels atres dos estaments. En octubre el rei va concedir poders al seu virrey en Cerdenya, Ángel de Vilanova, per a convocar el Parlament i arreplegar el jurament de fidelitat i formalisar aixina l'acte parcialment formulat en Saragossa.

En els Països Baixos, el 19 de febrer de 1516, davant la mort de Fernando el Catòlic, Guillermo de Croy, senyor de Chièvres, va solicitar 400 000 florines d'or per al futur viage a Espanya, lo que va ser aprovat pels Estats Generals dels Països Baixos, pero a canvi Carlos devia deixar el territori pacificado. D'esta manera va acordar el Tractat de Noyón en Francisco I de França, i ya que l'adquisició dels drets sobre Frisia va deixar un front obert en Carlos d'Egmond, duc de Güeldres, va ser acordat un tractat de pau el 17 de setembre de 1517. En juny de 1517, Carlos va informar als Estats Generals reunits en Gante, que el govern en la seua absència estaria a càrrec d'un Consell Privat presidit per la seua tia la archiduquesa Margarita d'Àustria i el seu yayo l'emperador Maximiliano com a supervisor del mateix en cas que la comunicació en Espanya no poguera portar-se a terme. I en juliol va nomenar a Filiberto de Chalôns com a Governador i Lloctinent General en els comtats de Borgoña i de Charolais.

Carlos va assegurar la seua posició com a rei gràcies al reconeiximent com a rei per part del papa León X en la bula Pacificus et aeternum d'1 d'abril de 1517, i el 8 de setembre de 1517, Carlos va partir en la seua esquadra des de Flesinga, a les cinc del matí, rumbo a Santander. Pero una forta tormenta va desviar el rumbo de les naus, i en la matinada del 19 de setembre de 1517, dissabte, els quaranta barcos que integraven l'esquadra es varen trobar davant la costa de Villaviciosa. Quan es va descobrir l'error en el rumbo, Carlos i els seus consellers deliberaron sobre si continuar el viage per mar o desembarcar allí mateix. L'inseguritat de la via marítima, «per la mutabilidad del vent, que lo mateixa es pot canviar en mal que en bo», va inclinar la decisió cap al desembarc, segons relata Laurent Vital, el croniste flamenc que viajava en el rei. Varen desembarcar finalment en el port asturià de Tazones. La següent etapa del viage va ser en Tordesillas, a on va visitar el 4 de novembre de 1517 i molt breument a la seua mare, la reina Juana la Loca, allí reclosa, en a on Chièvres va obtindre de la reina Juana l'acta pel que reconeixia al seu fill Carlos que governara en el seu nom, per lo que d'esta manera es donava l'apariència de llegitimitat a la pren del poder per Carlos. Ya en Valladolit, va rebre la notícia del decés del moradura Cisneros, lo que li deixava completament aplanat el govern de Castella. El 9 de febrer de 1518, les Corts de Castella, reunides en Valladolit, varen jurar com a rei a Carlos junt en la seua mare Juana i li varen concedir 600 000 ducados. Ademés, les Corts varen fer una série de peticions al rei, entre elles:

• Deprendre a parlar castellà.
• La cessació de nomenaments a estrangers.
• La prohibició de l'eixida de metals preciosos i cavalls de Castella.
• Tracte més respectuós a la seua mare Juana, reclosa en Tordesillas.

Escut del rei Carlos I d'Espanya abans de convertir-se en emperador del Sacre Imperi Romà Germànic.

En Aragó la situació seguia sent complicada. Carlos va aplegar a Saragossa el 9 de maig. Les sessions de les Corts d'Aragó varen començar el 20 de maig i despuix de llargues discussions, el 29 de juliol Carlos era jurat com a Rei d'Aragó. Juana era reconeguda com a Reina, pero per la seua incapacitat per a governar, els seus títuls quedaven solament com "nominals". Ademés li varen ser entregades 200 000 lliures. El 15 de febrer de 1519, Carlos entrava en Barcelona, convocant a les Corts catalanes el dia següent. Despuix d'un discurs molt semblat al que va donar en Aragó, i les corresponents delliberació, Carlos va ser jurat junt a Juana el 16 d'abril. La qüestió dels diners que devien aportar les Corts es va allargar fins a principis de giner de 1520, quan finalment li varen otorgar 300 000 lliures. Mentres, l'emperador Maximiliano I moria el 12 de giner de 1519. El 28 de juny, Carlos era elegit en Fráncfort del Meno com rei de romans, lo que li convertia en el nou sobirà del Sacre Imperi Romà Germànic, i per això va decidir suspendre el viage cap a Valéncia per a anar a Alemània, convocant prèviament Corts castellanes en Santiago de Compostela per al 20 de març de 1520. D'esta manera, Carlos va enviar a Adriano d'Utrecht per a que a través d'elli juraren com a rei i poguera convocar Corts en Valéncia, pese a l'illegalitat, lo que va provocar malestar entre els estaments privilegiats; no obstant, per la querelles entre el braç nobiliario (militar) i eclesiàstic contra les Germanías, les Corts no varen aplegar a celebrar-se, i davant els disturbis, el rei va enviar un document el 30 d'abril de 1520 oferint-se guardar els seus furs i privilegis. Finalment, el rei va complir la llegalitat foral i abans d'anar a les Corts Generals de Monsó, convocades l'1 de juny de 1528, va passar per Valéncia i va jurar els seus furs el 16 de maig de dit any. Despuix d'este llarc procés que va durar quatre anys (sense contar la jura en Valéncia), Carlos es convertia en el primer monarca en ostentar les corones de Castella, Aragó i Navarra.

Conflictes en Castella: les Comunitats (1520-1521)

Artícul principal → Guerra de les Comunitats de Castella.

Taller de Jan Cornelisz Vermeyen. L'emperador Carlos V, oli sobre llenç, 30,3 x 24, 3 cm, colecció privada.

L'arribada de Carlos a Castella va supondre l'arribada d'un jove inexperto que desconeixia les costums i idioma del seu regne, donat lo que va depositar la seua confiança en els seus colaboradors borgoñones que li havien acompanyat des dels Països Baixos, als que els va procurar altes dignidades i accés a rendes i riquees. Açò va molestar als castellans i aixina li'l varen fer saber en les Corts de Valladolit de 1518, lo que va ser ignorat pel rei. Immediatament va passar el rei a Aragó. A la llarga, açò va molestar als castellans, ya que en Castella havia permaneixcut prou menys temps, aixina que quan va conéixer en Barcelona que havia segut elegit Rei de Romans, va convocar Corts de Santiago i La Corunya per a conseguir subsidis per a sufragar les seues despeses en l'estranger. Les ciutats es varen opondre, ya que no entenien la preferència dels interessos en Alemània front als castellans i requerien la seua presència en el regne. Finalment el servici es va acceptar i Carlos va embarcar per a Alemània, nomenant com regente a la moradura Adriano d'Utrecht. El malestar es va ser estenent per Castella, i l'incendi de Medina del Camp va estendre el foc de la rebelió comunera per Castella. Els tumults antiseñorials varen provocar que la noblea recolzara a l'emperador, i el moviment va ser perdent acceptació en les ciutats. Finalment els comuneros, al mando de Padilla, Bravo i Maldonado, varen ser vençuts en la batalla de Villar, i el rei al seu regrés va realisar canvis organisatius en el regne que es varen manifestar sobretot despuix de les Corts de Valladolit de 1523. Pese a la seua victòria, el moviment comunero encara va perdurar en alguns núcleus poblacionals, en major o menor fortuna. La ciutat de Toledo va abanderar tota eixa resistència en la figura de María Pacheco.

Conflictes en Aragó: les Germanías (1520-1523)

Artícul principal → Germanías.

En els territoris del Regne de Valéncia i de Mallorca es va produir el moviment de les Germanías. Els artesans de Valéncia posseïen el privilegi del regnat de Fernando el Catòlic per a formar unes milícies en cas de necessitat de lluita contra les flotes berberiscas. En 1519 Carlos I va permetre la formació d'eixes milícies i es varen posar al mando de Joan Llorenç. En 1520 quan es va produir una epidèmia de pesta en Valéncia i els nobles varen abandonar la zona, la milícies es varen fer en el poder i varen desobedir l'orde d'Adriano d'Utrecht de la seua immediata dissolució. En pocs dies el moviment va aplegar a les illes Balears en a on va durar fins a 1523. Despuix de la derrota dels comuneros, l'eixèrcit va acabar en el conflicte de les Germanías.

La guerra de Navarresa

Artícul principal → conquista de Navarra.

Escut de Carlos I d'Espanya en la muralla de Viana en les armes de Navarra en lloc preferent en el blasón.

Aprofitant la Guerra de les Comunitats de Castella en una parcial desmilitarisació del Regne de Navarra es va produir la tercera contraofensiva dels navarresos per a recuperar el regne en 1521. En esta ocasió, Enrique II de Navarra en respal del rei francés Francisco I, va conseguir la recuperació en poc temps. No obstant, la població humil va permanéixer casi enterament passiva, sense mostrar-se lleal a Carlos I, pero sense mostrar respal als legitimistas. Sobre l'aristocràcia, molts havien encorajat els alçament que havien facilitat l'operació, pero els demés havien jurat llealtat a Carlos I. Per lo tant els legitimistas navarresos depenien casi totalment del respal militar i econòmic francés, lo que els deixava en una situació estratègica molt fràgil. En breu determini els errors estratègics del general francés André de Foix i la recomposición ràpida de l'eixèrcit espanyol varen dur al desastre militar en la batalla de Noáin. En carir els legitimistas de respals sòlits entre el poble pla o les èlits, la reconquista espanyola de casi tota Navarra va ser molt ràpida. Únicament es varen mantindre focs de resistència en comarques fronterices com la zona del Baztán-Bidasoa produint-se històrics enfrontaments i seges com en el castell de Maya, en la batalla del mont Aldabe o en el sege de la fortalea de Fuenterrabía. Finalment la via diplomàtica, concedint una àmplia amnistia, i la renúncia de la Baja Navarra, que no va aplegar a controlar militarment, va dur a conseguir el control de la Alta Navarra per l'Emperador. No obstant, a llarc determini el factor decisiu va ser que els reis de França varen renunciar a respalar elegitimisme navarrés com a arma contra Espanya.

L'organisació de la Monarquia Hispànica

En la tornada del rei Carlos I a Castella en setembre de 1522, es varen mamprendre una série de reformes per a integrar a les èlits socials en el govern i administració de la Monarquia, que serien completades pel seu fill el rei Felipe II constituint el sistema polisinodial de Consells. L'estructura del règim polisinodial dels Consells pot trobar-se en el Cúria Regis que en 1385 es va constituir en el Consell Real, o Consell de Castella, en els comesos d'assessorament al rei, tramitació d'assunts administratius ordinaris i eixercici de justícia. Per l'increment i diversitat d'assunts a tractar, en temps dels Reis Catòlics s'havia dividit el Consell en seccions que es convertirien en Consells independents, en 1494 es va instituir el Consell d'Aragó, en 1483 el Consell de l'Inquisició, en 1498 el Consell d'Órdens, i en 1509 el Consell de Creuada, pero seria Carlos I qui va donar l'impuls al sistema de Consells.

Carlos I d'Espanya retratat per Tiziano, 1532-1533.

Una volta somés l'alçament armat d'els comuneros i assegurada la supremacia del poder real, el gran canceller Gattinara va propondre a Carlos I un Consell Secret d'Estat que tindria la supremacia sobre els demés Consells i seria l'eix regulador i supervisor de la política global, en el que ell mateixa seria el president; per a tal objectiu va mamprendre en 1522 la racionalisació de l'administració espanyola en la reforma dels Consells existents i la creació del Consell de Facenda en 1523, pero el rei no va voler dependre d'un sol ministre i tal proyecte de centralisar en un sol Consell va ser desestimat, per lo que l'influència del Gran Canceller, que a fi de contes era un càrrec d'orige borgoñón, es va ser eclipsant front a Francisco dels Cobos, i en conseqüència es va mostrar crític per la planificació administrativa colegiada i fraccionada que va ser portada a terme en eixos anys de 1523-1529. En 1524 es va constituir el Consell d'Índies i en 1526, el Consell d'Estat, no com lo havia ideat Gattinara, sino com un consell privat del monarca, d'ahí que no tinguera president ni residència fixa en época de Carlos. Els demés consells es varen establir en Valladolit, que es va convertir en la capital administrativa fins a 1561.

Els Consells estaven composts per persones triades personalment pel rei (complint-se una série de regles no escrites a l'hora de triar-els) que, baix la presidència del mateix rei o d'algun representant seu (la majoria de les voltes) discutien sobre algun tema. El rei sempre tenia l'última paraula, pero no és impossible comprendre el poder que acumulaven: primer, perque el Consell era elloc a on el rei pulsava les posicions de diverses faccions nobiliarias, eclesiàstiques o cortesanas. Segon, perque en époques en les que el monarca no estava capacitat (maltia, guerra, etc.), ells eren els verdaders governants en la seua àrea d'acció. Tercer, perque, en aquella época, el poder llegislatiu, eixecutiu o judicial no estaven estrictament separats, per lo que els Consells es varen convertir en una espècie de Tribunals d'Apelació; quarto, perque, certs Consells tenien unides tasques mundanals i espirituals, per lo que solien tindre les claus del prestigi social (Consell d'Órdens, per nomenar el cas més clar), d'importants ingressos econòmics (Consell de Creuades) o de clau política (Consell de l'Inquisició). En este orde destaca l'important llabor dels secretaris. Al marge de la Cancelleria, que va desaparéixer en el decés de Gattinara en 1530, el rei despachava en els seus secretaris, que d'ordinari ocupaven les secretaries en els Consells, ya que al cap i a la fi, els secretaris eren els encarregats de traslladar al Rei les delliberació dels Consells i de traslladar als membres del Conselles decisions i resolucions del Rei, lo que va evitar una paràlisis en el govern, permetent que funcionara el sistema. No obstant, la seua poder anava més allà d'açò, puix es varen convertir en els verdaders gestors de la voluntat Real: de les seues transcripcions depenia l'exactitut en que el monarca percebia les declaracions dels membres dels Consells, acceleraven o retardaven l'entrega de les delliberació al monarca, controlaven la correspondència ordinària i prenien les decisions preparant els documents per a la firma i traficaven en l'informació privilegiada que tenien i en la seua capacitat d'accés al monarca.

El seu regnat en Amèrica

Artícul principal → conquista de Mèxic.

Mapa del Imperium (domini en llatí) de Carlos I d'Espanya i V del Sacre Imperi.

Durant el regnat de Carlos I, la corona de Castella va expandir els seus territoris sobre gran part d'Amèrica:

• Hernán Cortés va conquistar el Imperi mexica, en 1521, que donaria lloc al Regne de Nova Espanya
• Nuño de Guzmán va conquistar el Imperi tarasco i els señoríos que formarien el Regne de Nova Galícia, a mitan del XVI
• Francisco de Montejo iniciaria ellarc procés de conquista dels mayas de la península de Yucatán, en el XVI
• Pedro d'Alvarado va conquistar als territoris centroamericàs que donarien lloc al Regne de Guatemala,
• Francisco Pizarro va conquistar el Imperi incaico que donaria lloc al Virreinato del Perú
• Gonzalo Jiménez de Quesada va conquistar als Muiscas i el seu confederació, en l'actual Colòmbia, fundant el Nou Regne de Granada.
• Els capitans espanyols Sebastián de Benalcázar i Francisco d'Orellana, varen partir del Regne de Quito en busca del mític El Dorat. Benalcázar va fundar en 1534 la ciutat de Sant Francisco de Quito mentres que Orellana, despuix de fundar Guayaquil, es va internar en la Amazonía i va descobrir el ric Amazones.
• Juan Sebastián Elcano va donar el primer regrés al món en 1522, terminant el viage que va començar Fernando de Magallanes i assentant les primeres bases de la sobirania espanyola en els archipèlecs de les Filipines i les Marianes. Per mig de la Capitulació de Madrit de 1528, el rei Carlos va arrendar temporalment la província de Veneçola a la família alemana Welser d'Augsburc, lo que va donar pas a la creació del Klein-Venedig, una de les governacions alemanes en Amèrica. El 24 d'agost de 1534, Diego García de Moguer, viaja en una segona expedició cap al Riu de l'Argent, en la carabela Concepció, passa per la illa de Santiago de Cap Vert, després al Brasil, a on descendix l'estuari dels rius Uruguay i Paraná i funda el primer assentament de la ciutat de Santa María del Bon Aire. Posteriorment Pedro de Mendoza va concretar la fundació de Buenos Aires en la marge dreta del Riu de l'Argent, sent exterminats pels indígenes. Poc temps despuix Juan de Salazar i Gonzalo de Mendoza fundaven Asunción que es convertiria en el centre motor de la conquista de la conca rioplatense i Pedro de Valdivia fundava Santiago de Chile. Tot açò va contribuir a assentar el primer imperi global de l'història universal baix el regnat del seu successor, Felipe II, a on es dia que «no es posava el sol». La majoria d'expedicions varen ser empreses privades, realisades en el permís de Carlos V, pero declarant sempre la sobirania de la Corona espanyola sobre tots els territoris conquistats, si ben estos es varen considerar des de 1492 part de la Corona de Castella, en haver impulsat eixe regne les primeres expedicions d'exploració i conquista de les Índies i la Terra Ferma, terme que engloba a les illes del Carib i a tota Amèrica. Despuix de les conquista dels territoris dels actuals Mèxic i Perú, que varen dur grans civilisacions indígenes baix el domini espanyol, es va presentar en Carlos un deure sobre cóm bregar l'administració d'estes terres, escomençant aixina la creació d'estructures de govern i institucions en les Américas, desenrollant-se el Dret indiano. Carlos des d'abans havia començat a crear consells en Espanya per a supervisar aspectes dels seus regnes, primer reorganisant el ya existent Consell de Castella (establit pels Reis Catòlics). Posteriorment, en ser conscient de l'importància de les Américas, va fundar el Consell d'Índies en 1524 per a fer front a les complexitat de les possessions d'ultramar del Regne de Castella. A diferència de les seues possessions europees, les quals no estaven consolidades geogràficament a falta de contigüidad, pero que, no obstant, estaven relativament prop unixques d'unes atres, governar les Américas tenia que tindre en conte el Oceà Atlàntic. Abans de la creació dels virreinatos, va establir una Real audiència per a administrar la justícia; aixina com va formalisar la conversió de les poblacions indígenes al catolicisme, la cridada "conquista espiritual", per mig de l'enviament de flares franciscanos, dominicos i agustinos a partir de mediats de la década de 1520. En el descobriment de grans jaciments d'argent en el nort de Mèxic en la década de 1540 i en 1545 en Perú en Potosí, els assessors de Carlos varen instar a la regulació de la mineria i varen assegurar que els lingots anaren dirigits a les arques de la corona, inclús permetent als indis la potestat de posseir mines i explotar-les. Les solucions administratives ad hoc del periodo primerenc de la conquista varen donar pas a l'establiment per part de Carlos del Virreinato de Nova Espanya en la Ciutat de Mèxic (1535), la capital espanyola fundada sobre les ruïnes de la capital azteca de Tenochtitlán. Despuix de la conquista espanyola del Imperi Inca en la década de 1530, Carlos va establir el Virreinato del Perú en la recent fundada capital espanyola de Llima (1544). Quan es va fer evident que era important establir el control real, Carlos va buscar socavar el poder creixent d'una elite de conquistadors, sobretot als Encomendero als que se'ls varen otorgar concessions personals de mà d'obra indígena a perpetuidad (Encomana), per mig de la promulgació de les Noves Lleis de 1542, que va posar fi als drets dels titulars de les concessions en perpetuidad. No obstant, en Perú, va resultar en una gran rebelió espanyola contra la corona (Guerra dels Encomendero) quan el recent nomenat virrey, Blasco Núñez Vela, va intentar implementar la mida. En Mèxic, el Virrey don Antonio de Mendoza prudentemente no ho va fer al principi. En Perú, el nou virrey va ser assessinat. Açò es va deure a que per a molts colon espanyols, les Noves Lleis semblaven una declaració de guerra, i la seua reacció hostil va ser ràpida i marejant, inclús generant-se propostes d'independència per a crear Regnes americans independents de l'autoritat d'Espanya i controlats pels militars espanyols en rebelió.

El violent alçament va requerir una gran resposta militar, organisada per Pedro de la Gasca, a qui Carlos va concedir amplis poders per a restablir l'autoritat real. La rebelió en Perú va coincidir en una en Alemània contra els Protestants. En les Américas, Carlos es va vore obligat a moderar l'orde inicial que va posar fi l'herència de l'encomana, permetent que les donacions es transmeteren a una generació més, pero es va negar a cedir en la qüestió de permetre l'esclavitut dels indígenes per part dels espanyols. Sobre els rebels espanyols que varen recolzar la causa de Gonzalo Pizarro (que podria haver establit un regne de Perú, en ell mateixa com a governant). Carlos va recolzar plenament la decapitació de Pizarro i l'eixecució i confisc de propietats dels seus partidaris. Açò va ser similar al tractament dels comuneros rebels a principis del seu govern ibèric. L'eixecució de Pizarro marca el final de la rebelió espanyola contra la corona.

Estes grans expansions territorials varen convéncer a la idea imperial de Carlos sobre la seua missió divina per a convertir-se en elíder global de la cristiandad, mentres que encara percebia com una important amenaça a l'Islam i el Imperi otomà en particular com a sobirans de l'atre hemisferi. Sobre la qüestió del tractament de les poblacions indígenes, allò havia ocupat constantment els pensaments dels yayos materns de Carlos, i quan les poblacions indígenes del Carib varen ser diezmades per malties i excés de treball, va començar el transbordo d'esclaus africans per a reemplaçar la mà d'obra. El 28 d'agost de 1518, Don Carlos va emetre una carta que autorisava el transport d'esclaus Negres directament des d'Àfrica a les Índies. Fins a eixe moment (a lo manco des de 1510), els esclaus africans solien ser transportats a Castella o Portugal i després havien segut transbordats al Carib. La decisió de Carlos de crear un comerç d'esclaus directe i econòmicament més viable d'Àfrica a Amèrica va canviar fonamentalment la naturalea i l'escala del comerç transatlàntic d'esclaus. La protecció de les poblacions indígenes contra l'explotació dels conquistadors va ser la motivació clau darrere de l'emissió de les Lleis Noves de 1542 pel rei.

Alegoria de l'emperador Carlos V com "governant del món" (pintura de Pedro Pablo Rubens, 1604).

Durant el 3 de juliol de 1549, Carlos I va ordenar al Consell d'Índies detindre totes les conquistes fins a tindre la certea de que Espanya estava actuant conforme a la recta moral, per lo que es va suspendre la penetració en el continent americà fins a 1556. Açò es va deure a que varen sorgir qüestions filosòfiques, sobretot de part dels juristes catòlics i filòsofs escolàstics, sobre si la Monarquia Hispànica posseïa el dret moral per a conquistar llegalment les Índies. Ya des de l'any 1542 s'estava desenrollant una crisis moral en el govern per causa de la colonisació espanyola en Amèrica, mentres que la Corona de Castella va estar abrumar per les constants denúncies d'abusos que estava rebent, sobretot de part de les conquistes en el Perú i les que es donaven en el Nou Regne de Granada, lo que provocaria oixos en persones de tots els Estaments, aixina siguen prelats com cavallers de la Noblea espanyola. Aixina, Carlos I, influït per les reflexions de Francisco de Vitòria i la Escola de Salamanca, junt a la pressió dels misionero com Bartolomé de las Casas, va voler tindre la seguritat de que la seua poder era irreprochable. Per lo que es va ordenar parar totes les empreses militars en els dominis d'ultramar fins que una junta de sabio dictaminara sobre la forma més justa de portar-les a terme, considerant-se sériament l'abandó total o parcial del Nou Món fins que es resolguera el dubte imperial en referència a com evitar-se en el futur la possibilitat de descobriments abusius, conquistes avasalladoras i colonisació depredadores que es basaren en l'explotació opresiva de la mà d'obra indígena. Finalment, açò es va realisar en la Junta de Valladolit, del com sorgirien concepcions sobre els Drets humans dels indis concorde al Dret natural Tomista, sent la Monarquia Hispànica l'única que, tant en la teoria com en la pràctica, es va plantejar cóm abordar l'ocupació de nous espais respectant d'algun modo els drets dels conquistats. Teòlecs i juristes de totes les parts de l'imperi varen escomençar a aplegar a la capital, presentant-se les millors ànimes d'Espanya, com Dumenge de Soto, Bartolomé de Carranza, Melchor Cano, i també Pedro de la Gasca (el primer pacificador del Perú despuix de les Guerres civils entre els conquistadors del Perú) junt als jurisconsultos del Consell d'Índies. Bartolomé de las Casas defendria que les guerres de conquista eren injustes, mentres que Juan Ginés de Sepúlveda defendria lo contrari. El tribunal despuix de llarcs debats, va votar i va empatar, per lo que no va haver sentència oficial, pero sí varis informes vinculants en els que el fi era que s'assegurara que el tracte que es conferia als natius era correcte. Va ser la primera volta que els reis i els teòlecs es varen plantejar que els hòmens tenen drets fonamentals pel mer fet de ser hòmens (Ius gentium), drets de la Llei eterna que són anteriors a qualsevol llei positiva escrita en els tractats. Mai abans un poble europeu s'havia preguntat en tal profunditat on acaben els drets propis, els drets del vencedor, i on escomencen els drets aliens, els del vençut. Mai el poder s'havia somés de tal manera a la filosofia moral. Finalment, Espanya no va abandonar les Índies, en gran medida basant-se en els dits de Vitòria: “En acabant de que s'han convertit allí molts bàrbars, ni seria convenient ni lícit al príncip abandonar l'administració d'aquelles províncies”. Per lo tant, es va mantindre el domini espanyol com Sepúlveda reclamava, pero es va reconéixer que els indis eren persones en drets propis com De les Cases abonava i consagrant-se en les Lleis Noves, junt a la bula papal Sublimis Deus. Davant això, ya no es parlava de conquista, sino de pacificació, per lo que es va recomençar l'urbanisació, en instruccions específiques per a evitar dany als indis. Les regulacions sobre com deure actuar en el futur, en matèria de descobriments i de colonisació, varen ser les següents:

Control sobre l'Iglésia

Entre 1508 i 1523 els papas varen deure concedir prerrogatives als reis d'Espanya o de la Monarquia Hispànica; pero ya en 1516 havien concedit privilegis semblants al rei de França (pel papa León X) i abans encara al rei de Portugal (per la bula Dudum cupientes del papa Juliol II, en 1506). Estes prerrogatives «s'estenien solament a bisbat i beneficis consistorials».

Més tart, els monarques varen conseguir l'eixercici de totes o la majoria de facultats atribuïdes a la Iglésia en el govern dels fidels, convertint-se, de fet i de dret, en la màxima autoritat eclesiàstica en els territoris baix el seu domini. A això li'l denomina patronat regio o real patronat stricto sensu. Les disposicions emanades del papa, de la nunciatura apostólica i dels concilies devien obtindre el passe regio o regium exequator abans de ser publicats en Espanya i els seus dominis. Si eren perjudicials per al regne s'aplicava el dret de retenció i s'impedia la seua difusió. Posteriorment Carlos V va sumar a lo anterior el càrrec de Patriarca d'Índies, obtenint el control de tota la llabor evangelizadora.

Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic

Vore també: Idea imperial de Carlos V i Neogibelinisme

Coronació de Carlos V en Bolonya (1681), per Jan Erasmus Quellinus, Kunsthistorisches Museum.

Despuix del decés del seu yayo Maximiliano I d'Habsburgo, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, el 12 de giner de 1519, Carlos va reunir en la seua persona els territoris procedents de la cuádruple herència dels seus yayos: habsbúrgica (Maximiliano I), borgoñona (María de Borgoña), aragonesa (Fernando el Catòlic) i castellana (Isabela Catòlica), encara que pocs anys despuix va renunciar en el seu germà Fernando els territoris d'Àustria. L'elecció del nou emperador estava a càrrec de sèt electors (els arquebisbes de Colónia, Magúncia i Tréveris, i els príncips de Bohèmia, Sajonia, Brandemburgo i el Palatinado). La candidatura de Carlos en competència en el rei Francisco I de França va transferir la suma de 852.000 florines en concepte de soborns als príncips, en lo que es va assegurar el vot de quatre electors. El candidat contrari, el Rei de França, només va poder oferir 300 000 florines. De la suma total, els banquers alemans d'Augsburc com els Fugger varen aportar casi dos terços, 544.000 florines, mentres que el restant ho varen aportar la Família Welser d'Augsburc i la banca italiana. El 23 d'octubre de 1520 va ser coronat rei de Romans en Aquisgrà i tres dies despuix va ser reconegut emperador electe del Sacre Imperi Romà Germànic. Estos assunts en Alemània ho varen absentar d'Espanya fins a 1522.

Placa commemorativa de l'estància de Carlos I en Bolonya per a la seua coronació imperial, ubicada en la capella del Real Colege d'Espanya.

El 24 de febrer de 1530, el mateix dia del seu natalici, en Bolonya, Carlos va ser coronat com a emperador del Sacre Imperi Romà Germànic pel papa Clemente VII, qui es va convertir en aliat de la causa imperial. Prèviament, dos dies abans, en solemnitat, pero casi en privat, per a que no llevara importància a la seua coronació imperial, va ser coronat com rei dels borgoñones o rei d'Itàlia.

L'ideari de l'emperador va ser l'ideal del humanisme de la Universitas Christiana, la supremacia de l'autoritat imperial sobre tots els reis de la cristiandad i l'assunció de la defensa del catolicisme. Esta concepció imperial va ser obra de ments espanyoles com Pedro Ruiz de la Mota, Hugo de Moncada o Alfonso de Valdés. Front a estos ideals universalistas varen mostrar el seu desacort el rei francés Francisco I i el papa. D'ahí que estiguera constantment en lluita en abdós durant el seu imperi.

Contra els turcs otomans

L'Emperador Carlos V en el bastó, per Juan Pantoja de la Creu. Còpia d'un retrat de Tiziano.

En 1516, el príncip Selim d'Alger va demanar ajuda al corsario Bava Aruj, més conegut com Barbarroja, per a desfer-se de la sumissió de Castella. Aruj va acodir en calitat d'amic, pero despuix d'atacar Alger i expulsar als espanyols de la ciutat, va matar a Selim i es autonombró rei. El moradura Cisneros, regente de Castella fins a l'arribada de Carlos al regne, va enviar a una tropa de 8000 hòmens al mando de Diego de Vora per a reconquistar la ciutat, pero la seua falta d'instrucció militar va provocar que anaren derrotats.

En 1517 Aruj es va apoderar de Tremecén, ciutat tributària del governador espanyol d'Orà, el marqués de Comares Diego Fernández de Còrdova. A l'any següent, est va derrotar i va matar al corsario. i el seu germà Jeireddín es va proclamar rei d'Alger. Despuix d'enterar-se de la notícia, Carlos va decidir reconquistar immediatament la ciutat, enviant a Hugo de Moncada al mando d'una expedició formada per 7500 soldats. El consell de guerra celebrat el 17 d'agost va decidir esperar l'ajuda oferida pel rei de Tremecén, pero una forta tempestat va assolar la flota espanyola sèt dies despuix i Hugo de Moncada es va vore obligat a retirar-se.

D'esta manera, en l'ajuda dels príncips alemans protestants i de bona part de la noblea castellana, Carlos va acodir en 1532 en ajuda del seu germà Fernando d'Habsburgo per a defendre Viena de l'atac de Solimán el Magnífic, ciutat a la que va aplegar el 23 de setembre del citat any, pero Francisco I de França, qui temia que l'emperador derrotara als turcs i aixina se centrara en la guerra contra ell, va aconsellar al sultà que no atacara a l'eixèrcit imperial, per lo que Solimán va acabar retirant-se sense oferir batalla.

Des de 1529, Carlos havia enviat mensagers a imperi safávida, enemic regional de l'otomà, per a obtindre una aliança contra Solimán. Encara que va requerir temps, açò va fructificar en 1532 en una nova guerra otomà-safávida, lo que va obligar als turcs a dividir les seues forces. Eixe mateix any Jeireddín Barbarroja va conseguir expulsar als espanyols del Peñón d'Alger. L'emperador va enviar llavors a l'almirant genovés Andrea Doria a devastar la Grècia otomana, capturant Corón i causant suficient dany per a obligar a Solimán a descartar una nova invasió de Viena a través d'Hongria. A l'any següent, Doria va defendre la ciutat davant una armada otomana molt superior, encara que Corón terminaria per ser abandonada quan l'emperador no va conseguir trobar cap estat cristià que ajudara en el seu defensa.

Bscando evitar més fracassos, Solimán va fer a Barbarroja el seu propi almirant. A l'any següent el corsario va prendre Tunis i, davant esta situació, Carlos va organisar personalment una gran operació amfíbia, la que va ser coneguda com Jornada de Tunis, contant en almirants com Doria, Álvaro de Bazán el Vell i García de Toledo. Encara que l'almirant otomà va conseguir escapar, la jornada va restablir el domini habsbúrgic sobre Tunis i va trobar en ella proves tangibles de la aliança franc-otomana.

En 1538, l'emperador va participar en la Lliga Santa organisada pel papa Paulo III per a invadir els territoris grecs de l'imperi otomà, constituint-se com el seu major membre junt en la república de Venècia. No obstant, els contactes entre la flota hispanoimperial i la veneciana varen ser constants, i això va desembocar en el fiasco de la batalla de Préveza, a on la descoordinació dels cristians els va obligar a fugir davant una flota turca molt menor comandada per Barbarroja. Les fonts veneciano varen acusar a Doria de sabotejar la lluita, potser baix órdens de Carlos, mentres que les fonts hispanoimperials culpen de lo mateix a Venècia, que negociava secretament en Constantinopla i poc despuix va firmar la pau en ells. L'últim episodi de la campanya va ser el lloc de Castelnuovo, a on una guarnició espanyola infligió als turcs pèrdues massives ans que estos pogueren reprendre l'única fortalea conquistada per la Lliga.

Més èxit varen tindre la batalla de Girolata, en que es va véncer a Dragut, lloctinent de Barbarroja, i la batalla de l'illa d'Alborán, contra corsarios i moriscos rebelats. En canvi, una atra expedició personal de Carlos contra el turc, la Jornada d'Alger de 1541, va fracassar en fer lo mateix que en Tunis per una mala planificació, tenint lloc en el temps d'autumne i sent frustrada per un temporal.

L'última gran operació ordenada per Carlos contra terres otomanes va ser la conquista de Mahdía, bastió otomà en Àfrica, en 1550. Mahdía, que es tenia per inexpugnable, es va sumar a les places espanyoles en Berbería a pesar dels intents de Dragut per alçar elloc. No obstant, la plaça va terminar per ser demolida i abandonada pels imperials, que no varen trobar suficients recursos per a defendre-la.

Les guerres en França

Artícul principal → Guerres italianes (1494-1559).

Carlos I va sostindre quatre guerres en Francisco I de França, que també aspirava a la corona imperial, i al que exigia la devolució de Borgoña.

• En la primera guerra (1521-1526), França es va apoderar del Milanesado i va ajudar a Enrique II a recuperar el Regne de Navarra, despuix del seu conquista en 1512. No obstant, el monarca francés va ser derrotat i fet presoner, junt al monarca navarrés, en la batalla de Pavía (1525). Francisco va ser dut a Madrit en a on va firmar el Tractat de Madrit (1526), pel qual no tornaria a ocupar ni el Milanesado ni recolzaria al rei de Navarra (pacte al que va renunciar mesos despuix per firmar-ho baix coacció) i entregaria Borgoña a Carlos, ademés de renunciar a Flandes i Itàlia.
• En la segona guerra (1526-1529) les tropes imperials varen assaltar i varen saquejar Roma (Saco de Roma), obligant al papa Clemente VII, aliat de Francisco I —despuix de la Lliga de Cognac—, a refugiar-se en el castell de Sant´Angelo. En ajuda d'Andrea Doria, la Lliga va ser desfeta. Per mig de la Pau de Cambrai, Carlos I va renunciar a Borgoña a canvi de que Francisco I renunciara a Itàlia, Flandes i l'Artois, ademés d'entregar la ciutat de Tournay. Coronat pel papa com a emperador del Sacre Imperi Romà (1530), Carlos I va continuar les seues lluites contra França.
• La tercera (1535-1538) es va produir per l'invasió francesa del ducado de Saboya, aliat de la monarquia Habsburgo, en l'intenció de fer-se en Milà. França no va conseguir el seu objectiu, i la guerra va acabar en la firma de la treua de Niza per l'agotament d'abdós contendents.
• La quarta (1542-1544) va concloure pel recomençament del conflicte dels protestants en Alemània. Agotats, els dos monarques varen firmar la Pau de Crépy, per mig de la qual Carlos I va perdre territoris del nort de França —com Verdún, etc.— i propencs a Flandes; una volta més França renunciava a Itàlia i Països Baixos, entrant Milà en la política matrimonial per mig d'un previsible enllaç hispà-francés.

L'aparició del protestantisme

Alegoria de l'imperi de Carlos V, que apareix assentat en els seus enemics amarrats: Solimán el Magnífic, el Papa Clemente VII, Francisco I de França, el duc Juan de Cléveris, el duc de Sajonia i Felipe el Magnánimo.

La Monarquia Catòlica o Monarquia Hispànica del rei Carlos I es va completar quan el monarca va ser proclamat emperador del Sacre Imperi baix el nom de Carlos V. L'emperador va assumir, entre atres compromisos, el de convocar assamblees dels estats denominades reunions o dietes.

Carlos V a cavall en Mühlberg per Tiziano.

En 1521, en la Dieta de Worms, el seu germà Fernando va ser nomenat regente de l'Imperi i elevat al ranc d'archiduc. Al mateix temps el monge Martín Lutero, baix la protecció de l'elector Federico de Sajonia, va ser declarat proscrit, iniciant-se l'enfrontament religiós del catolicisme a fi de detindre l'expansió del luteranisme. En 1523 va cedir les illes de Malta i Goig, aixina com Trípoli a la Orde de Malta. Els seguidors de la doctrina de Lutero varen assumir la denominació «protestants» en quant ells, reunits en «órdens reformades», en el curs de la segona Dieta d'Espira de 1529, varen protestar contra la decisió de l'emperador de restablir l'Edicte de Worms, edicte que havia segut suspés en la precedent Dieta d'Espira de 1526. Com a sobirà, despuix de l'imposició de la corona de l'Imperi per mà del pontífex en 1530, Carlos es va dedicar completament a tractar de solucionar els problemes que eluteranisme estava creant en Alemània i en Europa, en la finalitat de salvaguardar l'unitat de la fe cristiana contra l'embat dels turcs musulmans. En el mateix any 1530, entre el 15 de juny i el 19 de novembre, va convocar la Dieta d'Augsburc, en la qual es varen enfrontar luteranos i catòlics sobre les cridades Confessions d'Augsburc. En esta Dieta va acodir Melanchton, com a representant de Lutero. Est va fer concessions, pero es va mostrar intransigent en el matrimoni dels sacerdots, la comunió baix les dos espècies i el rebuig de les misses privades. Carlos va confirmar l'Edicte de Worms de 1521, és dir l'excomunió per als luteranos, amenaçant la reconstitució de la propietat eclesiàstica. Com a resposta, els luteranos, representats per les anomenades «órdens reformades», varen actuar donant vida a la Lliga d'Esmalcalda en 1531. Tal coalició, dotada d'un eixèrcit i d'una caixa comuna, va ser cridada també la «lliga dels protestants». En l'any 1532 la Dieta de Ratisbona tampoc va aplegar a un acort entre catòlics i protestants. Segons l'historiador Joseph Pérez, Carlos V va considerar, en tot moment, als protestants com herejes i rebels i si no va poder aplicar una repressió molt més dura va ser perque el sistema polític de l'Imperi Alemà li'l va impedir. Reconeixent que era necessària una reforma i per a intentar resoldre el problema, el pontífex Paulo III va convocar el Concilie de Trento. Concilie iniciat oficialment el 5 de decembre de 1545 i conclós molt despuix de desapareguts el papa que va convocar i l'emperador Carlos V.

Dominis dels Habsburgo en Europa en 1547.

Despuix de la negativa dels protestants a reconéixer el Concilie de Trento, l'emperador va començar la guerra en el més de juny de 1546, una volta firmada la Pau de Crépy (1545) en França i alcançada una treua en els turcs en Europa central. Els eixèrcits catòlics estaven composts per un eixèrcit armat pel pontífex, al mando d'Octavio Farnesio, un atre austríac manat per Fernando d'Àustria i un atre pels soldats dels Països Baixos al mando del Comte de Buren. També recolzava al César Maurici de Sajonia que havia segut hábilmente apartat de la Lliga d'Esmalcalda. En resum, l'Emperador va conseguir reunir a uns 40 000 hòmens dirigits pel duc d'Alba, front als 60 000 de les tropes luteranas, encara que la falta de fondos i un enfrontament que es dilata en el temps reduïxen les forces de l'emperador a 25 000 hòmens; pese a tot Carlos V va conseguir una contundent victòria en la batalla de Mühlberg, en 1547; poc despuix, els príncips alemans es varen retirar i es varen subordinar a l'emperador. De la dieta d'Augsburc, de 1548, va resultar un decret imperial conegut com el Interim d'Augsburc, per a governar l'Iglésia en espera de les resolucions del Concilie en la pretensió de restaurar l'unitat. En el interim es respectava la doctrina catòlica, pero es permetia la comunió per les dos espècies i el matrimoni del clero.

Retrate de l'emperador Carlos V cap a 1550.

Despuix de la victòria imperial en la guerra d'Esmalcalda (1546-1547), els príncips protestants derrotats varen quedar descontents en els térmens religiosos del Interim d'Augsburc, oponent-se activament. El concilie es va reobrir en 1550 en la participació dels luteranos, i Carlos V va establir la cort imperial en Innsbruck, lo suficientment prop de Trento com per a seguir l'evolució dels debats. En giner de 1552, príncips protestants liderats per Maurici de Sajonia, que havia canviat de bando, es varen aliar en el rei Enrique II de França pel Tractat de Chambord (1552). A canvi del respal financer francés i d'assistència, varen prometre a Enrique la possessió dels Tres Bisbat —Metz, Verdún i Toul— com a vicari de l'Imperi. Desnugada la guerra en els príncips protestants i davant l'alvanç de Maurici de Sajonia cap a Innsbruck, en l'objectiu de capturar a l'Emperador, Carlos va tindre que fugir a Carintia i a penes va conseguir aplegar en vida a Villach. Mentres, Enrique prenia les fortalees de Metz, Verdún i Toul. El germà de Carlos, Fernando, va negociar la pau en el Tractat de Passau (1552), pel que l'emperador garantisava la llibertat de cult als protestants.

A pesar de la seua victòria, no va conseguir l'anhelat desig d'unificar política i socialment eluteranisme en el catolicisme, per lo que poc despuix, en 1555, es va vore obligat a subscriure la Pau d'Augsburc, per la que es reconeixia els príncips alemans el dret d'adherir-se lliurement a la confessió catòlica o aluteranisme, donant fi, encara que fòra de manera temporal (cinquanta anys), allarc conflicte sorgit per la Contrarreforma. L'abofegada que es va produir despuix del fracàs de l'emperador en contindre la reforma protestant en l'Imperi Alemà va estar en la base de la seua abdicació (1555) i de la divisió de la seua herència, separant l'Imperi Alemà del restant de territoris, cedint-li-ho al seu germà Fernando i creant dos llínees dinàstiques per als Habsburgo, la llínea espanyola i la llínea austríaca. L'Imperi es convertiria en una mera confederació de territoris. La Pau d'Augsburc (1555) va ser confirmada per la pau de Westfalia, cent anys despuix, en 1648 que va terminar en la Guerra dels trenta anys.

Abdicació, retir, decés i trasllat dels seus restants

Llit de mort de l'emperador Carlos V en el Monasteri de Yuste, Càceres.

Despuix de tantes guerres i conflictes, Carlos va entrar en una fase de reflexió: sobre sí mateixa, sobre la vida i les seues vivències i, ademés, sobre l'estat d'Europa. Els grans protagonistes, que junt en ell havien traçat l'escena europea en la primera mitat del sigle XVI, havien fallit: Enrique VIII d'Anglaterra i Francisco I de França en 1547, Martín Lutero en 1546, Erasmo de Róterdam dèu anys abans i el papa Paulo III en 1549. El balanç de la seua vida i d'allò que havia completat no era del tot positiu, sobretot en relació en els objectius que s'havia fixat. El seu somi d'un Imperi universal baix els Habsburgo havia fracassat, aixina com el seu objectiu de reconquistar Borgoña. Ell mateixa, encara que autonombrándose el primer i més fervent defensor de l'Iglésia Romana, no havia conseguit impedir l'assentament de la doctrina luterana. Les seues possessions d'ultramar s'havien acreixcut enormement, pero sense que els seus governadors hagueren pogut implantar estructures administratives estables. Pero tenia consolidat el domini espanyol sobre Itàlia, que s'asseguraria despuix de la seua mort en la Pau de Cateau-Cambrésis en 1559 i duraria cent cinquanta anys. Carlos començava a tindre consciència de que Europa s'encaminava a ser governada per nous príncips, els quals, en nom del manteniment dels propis Estats, no intentaven mínimament alterar l'equilibri polític-religiós a l'interior de cada u d'ells. La seua concepció de l'Imperi havia passat i es consolidava Espanya com a potència hegemònica.

Estandarts en les armes d'Aragó, de León i de Castella en les exequias a la mort de Carlos I. Jérôme Cock, Funerals de Carlos I, Amberes, Cristóbal Plantino, 1559.

En les abdicació de Brusseles (1555-1556), Carlos va deixar el govern imperial al seu germà Fernando (encara que els electors no varen acceptar la seua renúncia formalment fins al 24 de febrer de 1558) i la d'Espanya i les Índies al seu fill Felipe. Va retornar a Espanya en una travessia en barco des de Flandes fins a Laredo, en el propòsit de curar la maltia de la gota en una comarca de la que li havien parlat pel seu bon clima i alluntada de les grans ciutats, la comarca extremenya de La Vora. Va tardar un més i tres semanes en aplegar a Jarandilla de la Vora, lloc a on es va hostajar gràcies a l'hospitalitat de l'III comte d'Oropesa, Fernando Álvarez de Toledo i Figueroa, que ho va estajar en el seu castell d'Oropesa. Allí va esperar des de l'11 de novembre de 1556 fins al 3 de febrer de 1557, data en que varen finalisar les obres de la casa palau que va manar construir junt al monasteri de Yuste. En este plàcit lloc va permanéixer un any i mig en retir, alluntat de les ciutats i de la vida política, i acompanyat per l'orde dels Jerónimos, els qui varen guiar espiritualmente al monarca fins als seus últims dies. En el seu testament va reconéixer a Juan d'Àustria com a fill seu naixcut de la relació extramatrimonial que va tindre en Bàrbara Blomberg en 1545. Ho va conéixer per primera volta en una de les habitacions de la casa palau del Monasteri de Yuste. Finalment, el 21 de setembre de 1558 va fallir de paludisme despuix d'un més d'agonia i febres (a lo que se sumava la gota, maltia que també patia de manera aguda), causat per la picadura d'un mosquit provinent de les aigües estancades d'un dels estanys construïts per l'expert en rellonges i ingenier hidrogràfic Torriani. En 1573 el rei Felipe II va dispondre el trasllat dels restants de l'extint emperador i de l'infanta Leonor d'Àustria, reina de Portugal, al Monasteri de l'Escorial, tasca que va ser realisada per l'IV comte d'Oropesa, Juan Álvarez de Toledo i de Monroy. L'ataüt de Carlos es troba en la Cripta Real del Monasteri de l'Escorial, coneguda com el Panteó dels Reis.

Família

Matrimoni i fills

Carlos V i Felipe II, per Antonio Arias Fernández (1640), conservat en el Museu d'Història de Madrit, en depòsit del Museu del Prat.

L'11 de març de 1526, Carlos I es va casar en el Real Alcasser de Sevilla en la seua prima Isabel de Portugal, neta dels Reis Catòlics i germana de Juan III de Portugal, qui en 1525 s'havia casat en la germana de Carlos I, Catalina d'Àustria. En ella va tindre els següents fills:

• Felipe (21 de maig de 1527-13 de setembre de 1598), successor del seu pare en el tro d'Espanya (juntament en les seues possessions en Amèrica, els Països Baixos, Milà, Cerdenya, Nàpols i Sicília) en el nom de Felipe II.
• María (21 de juny de 1528-26 de febrer de 1603), qui en 1548 es va casar en l'emperador Maximiliano II d'Habsburgo, el seu primer germà.
• Fernando (22 de novembre de 1529-13 de juliol de 1530).
• Chiquet mort en nàixer (29 de juny de 1534).
• Juana (24 de juny de 1535-7 de setembre de 1573), qui en 1552 es va casar en el seu primer germà Juan Manuel de Portugal, infant hereu de Portugal.
• Juan (19 d'octubre de 1537-20 de març de 1538).
• Chiquet mort en nàixer (21 d'abril de 1539).

Fills extramatrimonials

• Isabel de Castella (1518-1565), filla de la reina Germana de Foix, viuda de Fernando el Catòlic i, per lo tant, abuelastra de Carlos.
• Margarita d'Àustria o Margarita de Parma (1522-1596), la mare de la qual va ser Juana Van der Gheest.
• Juana d'Àustria i Xériga (1523-1530), filla de Catalina de Rebolledo (o Catalina de Xériga), una de les dames de la seua mare Juana la Loca.
• Tadea d'Àustria (¿1523?-ca. 1562), la mare del qual va ser Orsolina della Penna.

les referencies sense nom deuen de tindre contingut Es va casar en Sinibaldo vaig donar Copeschi.

• Juan d'Àustria (1547-1578), la mare del qual va ser Bàrbara Blomberg.

Genealogia

Segons una investigació realisada i publicada a principis de 2016 pels investigadors Gonzalo Álvarez i Francisco Ceballos, del Departament de Genètica de la Universitat de Santiago de Compostela sobre la consanguinitat dels Austrias espanyols, el rei Carlos I presentava un coeficient de consanguinitat chicotet, del 3,7 %. Els seus pares eren cosins tercers entre sí i descendien dels reis Fernando I d'Aragó i Juan I de Portugal.

Ancestros de Carlos I d'Espanya

Semblança L'embaixador veneciano Gaspar Contarini feya la següent descripció de l'Emperador Carlos V als vinticinc anys d'edat: És d'estatura mijana, mes no molt gran, ni chicotet, blanc, de color més be pàlit que rubicundo; del cos, ben proporcionat, bellíssima cama, bon braç, el nas una miqueta aguileña, pero poc; els ulls ávidos, l'aspecte greu, pero no cruel ni sever; ni en ell una atra part del cos es pot inculpar, llevat el mentó i també tota la seua faç interior, la qual és tan ampla i tan llarga, que no sembla natural d'aquell cos; pero sembla postiça, a on ocorre que no pot, tancant la boca, unir les dents inferiors en els superiors; pero els separa un espai de la gruixa d'una dent, a on en el parlar, máxime en l'acabar de la clàusula, balbucea alguna paraula, la qual per això no s'entén molt be. El prognatisme que menciona en la descripció final va ser una característica física hereditària i coneguda com "mandíbula d'Habsburgo". Esta deformitat, frut de l'endogàmia, li provocava dificultats per a mastegar i parlar, sent una marca distintiva de la seua linaje que va heretar dels seus antepassats. Potestats Predecessora: Juana d'Aragó Príncip d'Astúries 1506-1516 Successor: Felipe II Predecessor: Felipe IV de Borgoña Duc titular de Borgoña Duc de Brabante, Limburgo, Lothier i Luxemburc. Comte d'Artois, Flandes, Henao, Namur, Holanda i Zelanda. Senyor de Malinas Margrave del Sacre Imperi Romà 1506-1555 Comte Palatino de Borgoña Senyor de Salins 1506–1556 Comte de Charolais 1506-1558 Predecessor: Jorge el Barbudo de Sajonia-Meissen Guerra friso-holandesa: Pier Gerlofs Donia Senyor de Frisia 1515/1524-1555 Predecessor: Bisbe Enrique II de Baviera Senyor de les ciutats, pobles i terres d'Utrech i Overijssel 1528-1555 Predecessor: Carlos d'Egmont Senyor de Groninga (en Drente) 1536-1555 Predecessor: Guillermo V de Cléveris Duc de Güeldres i Comte de Zutphen 1543-1555 Predecessora: Juana I (Fernando II d'Aragó Governador del Regne) Rei de Castella i Lleó 1516-1556 (Junt a la seua mare Juana I: 1516-1555) Predecessor: Fernando II d'Aragó Rei de Navarra 1516-1556 (Junt a la seua mare Juana III: 1516-1555) Rei d'Aragó, Valéncia, Mallorca, Sicília i Cerdenya Comte de Barcelona 1516-1556 (Junt a la seua mare Juana I: 1516-1555) Rei de Nàpols 1516-1554 (Junt a la seua mare Juana III: 1516-1554) Predecessor: Maximiliano I Archiduc d'Àustria Duc d'Estiria, Carniola i Carintia Landgrave d'Alsàcia Príncip de Suabia Comte del Tirol, Habsburgo, Goricia, Ferrete i Kyburgo Margrave de Burgau Senyor de la Marca Eslovena i Pordenone 1519-1521 (Junt al seu germà Fernando I: 1519-1521) Successor: Fernando I Rei de Romans 1519-1520 Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic 1520-1558 Vore també Taula cronològica de regnes d'Espanya Imperi espanyol Escude de Carlos I Ruta Carlos V Bust de Carlos V Segona carta de relació d'Hernán Cortés a l'emperador Carlos V L'últim desembarc de Carlos V Categoria:Representacions culturals de Carlos V (emperador) Notes i referències Notes Referències Bibliografia <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAlvar Ezquerra2001">Alvar Ezquerra (2001). Diccionari d'història d'Espanya, Edicions AKAL. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBelenguer1995">Belenguer (1995). , Grijalbo Mondadori. ISBN 84-253-2861-6. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCadenes i Vicent2001">Cadenes i Vicent (2001). «Comte de Charolais, títul que va dur l'emperador fins a la seua mort», Miscelànea d'artículs publicats en la revista "Hidalguía", Edicions Hidalguía. Casanova Todolí. [1], Universitat dels Illes Balears. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDuckett1853">Duckett (1853). Dictionnaire de la conversation et de la lecture. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFEdwards2005">Edwards (2005). Edat Moderna: Auge de l'Imperi, 1474-1598, Critica. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFErlanger2000">Erlanger (2000). Carlos V, Edicions Paraula. ISBN 84-823-9397-1. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFernández Álvarez1979">Fernández Álvarez (1979). Espanya i els espanyols en els temps moderns. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFernández Álvarez2001">Fernández Álvarez (2001). , Real Acadèmia de l'Història. ISBN 84-895-1240-5. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFernández Álvarez2003">Fernández Álvarez (2003). Carlos V, el César i l'Home, Espasa Calp. ISBN 84-239-9752-9. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFernández Dur1895">Fernández Dur, Cesáreo (1895). Armada Espanyola, des de l'unió dels regnes de Castella i Aragó, prenc I, Madrit: Institut d'Història Naval. V (2005). Història moderna universal, 3ª edició, Ariel. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFForonda i Aguilera1914">Foronda i Aguilera (1914). Estàncies i viages de l'emperador Carlos V, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. OCLC 491900256. Francisco Olmos. Estudie documental de la moneda castellana de Carlos I fabricada en els Països Baixos (1517), Universitat Complutense de Madrit. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGachard1854">Gachard (1854). Retraite et mort de Charles-Quint au monastère de Yuste: lettres inédites, C. Muquardt. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGiurato2003">Giurato, Simona (2003). [2], Rubbettino Editore. ISBN 9788849807240. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHenne1860">Henne (1860). Histoire du règne de Charles-Quint en Belgique, É. Flatau. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJosephMarchal1836">Joseph; Marchal, {{{nom2}}} (1836). Histoire politique du règne de l'empereur Charles Quint, H. Tarlier. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJuste1855">Juste (1855). Els Pays-Bas sous Philippe II, Méline: Cans et compagnie. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLynch2000">Lynch, John (2000). Carlos V i el seu temps, Crítica. ISBN 84-8432-065-0. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMartínez López2006">Martínez López (2006). «1516. Arouj Barbarroja: es constituïx en Alger el “Regne dels pirates”», Pirates i corsarios en les costes d'Alacant, Editorial Club Universitari. ISBN 84-845-4505-7. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMartínez Gil2002">Martínez Gil (16 al 20 d'octubre de 2000). Entorn a les comunitats de Castella: actes del Congrés Internacional Poder, Conflicte i Tumult en l'Espanya de Carlos I, Toledo: Universitat de Castella-la Mancha. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMolas Ribalta1993">Molas Ribalta (1993). Manual d'història moderna, Ariel. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPérez2000">Pérez (2000). Carlos V, Temes d'Hui. ISBN 84-95146-87-8. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRagon1843">Ragon (1843). Histoire générale dones temps modernes, depuis la prise de Constantinople parell els Turcs (1453), jusqu'a la fi de la guerre d'Am℗erique (1783). <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRedó Pedrera2000">Redó Pedrera (2000). Carlos V i les arts. Promoció artística i família imperial, Valladolit: Publicacions de l'Universitat de Valladolit. ISBN 978-84-8448-015-0. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRivero Rodríguez2005">Rivero Rodríguez (2005). Gattinara: Carlos V i el somi de l'imperi, Sílex Edicions. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRivero Rodríguez2011">Rivero Rodríguez (2011). [3], Akal. ISBN 9788446037057. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRousset1854">Rousset (1854). Dictionnaire géographique, historique et statistique dones communes de la Franche-Comté, Bintot. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSerrano MotaGarcía Ruipérez1999">Serrano Mota, María de l'Almudena; García Ruipérez, {{{nom2}}} (1999). El patrimoni documental: fonts documentals i archius, Universitat de Castella-la Mancha. Solano Camón. Aragó en l'administració de guerra de la monarquia hispànica durant el sigle XVI, Universitat d'Alacant. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFScheuber2007">Scheuber (2007). «Carlos, el futur emperador», Juana la reina, loca d'amor, Edicions Nowtilus. ISBN 84-976-3387-1. (2000) Trobades en Flandes: relacions i intercanvis hispanoflamencos a inicis de l'Edat Moderna, Leuven University Press. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVaca d'Osma1998">Vaca d'Osma (1998). «Anys d'infància i formació», Carlos I i Felipe II, front a front, Edicions Rialp. ISBN 84-321-3211-7. Viciana. [4], Universitat de Valéncia. (2007).«The cause of death of Emperor Charles V».Parassitologia.49(1-2)ISSN 0048-2951. VV. AA.. Charres V of the Holy Roman Empire (en anglés). <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCassotti2007">Cassotti, Marsilio (2007). «Infanta Isabel», Infantes de Portugal, Rainhas em Espanha, A Esfera dos Livros. ISBN 978-989-626-066-8. Enllaços externs Carlos I d'Espanya en Viquidites. Commons Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Carlos I d'Espanya. Wikisource contiene obras originales de o sobre Carlos I d'Espanya. Diccionari Biogràfic. Real Acadèmia de l'Història, Carlos I d'Espanya i V d'Alemània shtml Carlos V i la seua época. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes Saavedra. [5] archivat en Wayback Machine. Tema sobre Carlos I en un blog de l'Universitat d'Alacant Recorregut en Gante: Comitiva Bautismal de Carlos V Artícul sobre l'imperi de Carlos I V Centenari del Desembarc de Carlos I en Tazones (Villaviciosa) Carlos V i la Sibila Tiburtina (italià) Referències