Ciutat de Buenos Aires

Erro al crear miniatura:

Ciutat de Buenos Aires

Este artícul tracta sobre la ciutat capital d'Argentina. Per a la conurbación més àmplia, vejau Gran Buenos Aires. Per a la província, vejau Província de Buenos Aires. Per a atres usos, vejau Buenos Aires (desambiguación).

Buenos Aires, històricament cridada Santa María del Bon Aire, és la capital i ciutat més poblada de la República Argentina. Els seus noms oficials són Ciutat de Buenos Aires o Ciutat Autònoma de Buenos Aires (CABA). També és cridada Capital Federal, sèu del Governe nacional. És un dels 24 districtes, o «jurisdiccions de primer orde», que conformen el país. Des de 1996 és una ciutat autònoma, per lo que té els seus propis poders eixecutiu, llegislatiu i judicial. Està situada en la regió centre-este del país, sobre la vora sur del Riu de l'Argent, en la regió pampeana. En 1880, la ciutat de Buenos Aires va ser cedida per la província de Buenos Aires per a que fora la capital federal del país; encara que en 2020 es varen declarar 24 «capitals alternes» (una en cada província en la sola excepció de la província de Buenos Aires a on es varen declarar dos) en ciutats propostes per les 23 províncies de la República (llei 27.589). En virtut de la reforma constitucional de 1994, goja d'un règim d'autonomia. El seu teixit urbà s'assembla a un palmito que llimita al sur, oest i nort en la lindante província de Buenos Aires i a l'est en el Riu de l'Argent. Oficialment la ciutat es troba dividida en 15 comunas que agrupen a 48 barris.

La població de la ciutat, segons el Cens de 2022, és de 3 120 612 habitants. Integra un aglomerado urbà major denominat àrea metropolitana de Buenos Aires (AMBA) junt a quaranta partits-municipis de la lindera província de Buenos Aires, que en total suma una població de 13 395 796 habitants.

Buenos Aires és una ciutat cosmopolita i un important destí turístic. La seua complexa infraestructura la convertix en una de les metròpolis de major importància d'Amèrica i és una ciutat global de categoria «alfa -», donades les seues influències en el comerç, finances, moda, art, gastronomia, educació, entreteniment i principalment en la seua marcada cultura. El seu renda per càpita és de les més altes de la regió. En 2022, va ser la ciutat més visitada de Llatinoamèrica. És considerada una de les vinticinc ciutats més influents del món.

El seu perfil urbà és marcadament eclèctic en el casque històric. Es mesclen els estils virreinal espanyol, art decó, art nouveau, neogótico, italianizante, francés borbònic i academicisme francés. Per açò últim, sumat al seu desenroll edilicio i marcada influència europea en la seua arquitectura en determinades zones, és que li la coneix en el món pel renom de «la París d'Amèrica».

Toponímia

Image de Nostra Senyora de Buenos Aires i el Chiquet Jesús en la Catedral metropolitana de Buenos Aires, advocación de la que va prendre el nom la ciutat.

En la cridada primera fundació, Pedro de Mendoza la va cridar Ciutat de la Santíssima Trinitat i Port de Santa María del Bon Ayre, en homenage a la Santíssima Trinitat i per a complir la promesa que fera a la Patrona dels Navegants, que es trobava en la Confraria dels Mareantes de Triana i de la que ell era membre. En efecte, «Bon Ayre» és la castellanisació del nom de la Santa María del Bonaire, és dir de la Verge de la Candelaria, a qui els pares mercedarios havien alçat un santuari per als navegants en Cagliari, Cerdenya, i que era venerada també pels navegants de Càdis, Espanya.

Mendoza, no obstant, no va fundar una ciutat, sino un assentament (real en la terminologia de l'época) propenc a un llogaret querandí, la qual no era considerada com a tal pels europeus, que els aprovisionó d'aliments durant dos semanes. Les hostilitats posteriors varen impedir que es concretara la fundació d'una població d'acort a les lleis castellanes, per lo tant la fundació de la ciutat de Buenos Aires es remonta a Juan de Garay en 1580, qui la va denominar Ciutat de la Trinitat, nom oficial, pero casi mai usat, de la ciutat fins a 1996.

La raó del nom no apareix en cap documentació; s'ha especulat per ser la Trinitat la festivitat religiosa més propenca o pel dia en el qual els colonizadores varen arribar alloc. El port, per la seua banda, va conservar el nom en el qual ya era conegut en l'época, en la forma de Port de Santa María dels Bons Ayres. Fins a 1996 no va haver disposició oficial alguna que canviara el seu nom; no obstant el desconeiximent dels fets i el recort de la tràgica expedició de Pedro de Mendoza varen fer que es generalisara l'us del nom de Buenos Aires per a la ciutat.

Per molts anys se li va atribuir el nom a Sancho del Camp, de qui Ruy Díaz de Guzmán en la seua obra L'Argentina manuscrita va arreplegar la frase: «¡Qué bons aires són els d'este sol!», que va pronunciar en baixar. No obstant, en 1892, Eduardo Madero, despuix de realisar exhaustives investigacions en els archius espanyols, terminaria per concloure que el nom estava íntimament relacionat en la devoció dels marins sevillans per La nostra Senyora dels Buenos Aires. L'autor Pastor S. Obligat atribuïa l'homenage a la Verge del Bon Aire a Leonardo Gribeo, escuder de Mendoza.

En Argentina solen referir-se a ella en distintes denominacions. El nom de Capital Federal va ser un dels més utilisats —sobretot per a diferenciar-la de la província homònima—, en alusió a la condició de districte independent que va adquirir en la llei de federalisació que promulgara Juliol Argentí Roca. Moltes voltes també s'usa l'expressió «Ciutat de Buenos Aires», o senzillament «Buenos Aires», encara que esta última es presta a confusió en la província lindante, de la que va anar la seua capital fins a 1880, any en que va ser federalizada.

«Ciutat de Buenos Aires» i «Ciutat Autònoma de Buenos Aires» són les dos denominacions que oficialment li va donar la Constitució de la ciutat sancionada en 1996. És per açò que també sol amprar-se l'abreviatura 'CABA' per a mencionar-la. Informalmente sol cridar-li-la Baires, apòcop de la forma original, comuna dins de la ciutat pero poc utilisada en l'interior del país. De manera figurada posseïx numerosos noms, tals com la París del sur, per la seua bellea arquitectònica i el seu caràcter cultural; o el Cap de Goliat, segons un ensaig d'Ezequiel Martínez Estrada, en alusió al seu tamany i influència desproporcionada sobre el restant del país; o la Reina de l'Argent, com la denominen Manuel Jovés i Manuel Romero en un famós tango, prenent una metàfora que ya havia utilisat Esteban Echeverría en el seu poema Avellaneda.

Geografia

Artícul principal → Geografia de la ciutat de Buenos Aires.

Archiu:Buenos Aires - Argentina.webm

Vista del Gran Buenos Aires. La ciutat forma part d'un dels majors aglomerados urbans del món.

Image satelital nocturna del Gran Buenos Aires.

Hidrografia

En la frontera sur de la ciutat passa el Riera. Ademés, la regió estava antigament tacada d'estanys i travessada per rieras, alguns dels quals varen ser reblits i atres entubados. Entre les rieres d'importància estan els Tercers (del Sur o de Granados, del Mig o de Matorras i del Nort o de Manso), Maldonado, Vega, Medrano, Cildáñez i White. En 1908 moltes rieres varen ser canalisats i rectificats, ya que en les riuades causaven danys a l'infraestructura de la ciutat. Varen ser canalisats pero es mantenien a cel obert, construint-se varis ponts per al seu creuament. Finalment en 1919 es va dispondre la seua canalisació tancada, pero els treballs varen escomençar recent en 1927, terminant alguns en 1938 i uns atres, com el Maldonado, en 1954.

Clima

Artícul principal → Clima de la ciutat de Buenos Aires.

Climograma de Buenos Aires

El país està ubicat en l'hemisferi sur, per lo que les estaciones en Argentina s'invertixen en comparació al hemisferi nort. L'estiu austral en Buenos Aires és calorós i solejat, a pesar de possibles tormentes elèctriques, i les temperatures oscilen entre els 19 °C i 30 °C. L'hivern austral és templat i humit, en temperatures entre els 7 °C i 16 °C. El clima de la ciutat de Buenos Aires és templat pampeano. D'acort en la classificació climàtica de Köppen, Buenos Aires té un clima subtropical humit (Cfa). Considerant el periodo 1991-2020, normalment amprat per a designar els promijos climàtics, la temperatura mija anual és de 18.1 °C i la mija anual de precipitació és de 1257.6 mm. La temperatura més alta registrada en Buenos Aires va ser de 43.3 °C, el 29 de giner de 1957, i la més baixa va ser de -5.4 °C, registrada el 9 de juliol de 1918. A lo llarc d'el XX, com ha succeït en la majoria de les grans ciutats del món a causa de l'urbanisació, les temperatures de la ciutat han aumentat lleument per l'illa de calor (desenroll urbà), sent actualment entre 1 i 8 °C superiors a les de regions propenques menys urbanisades, com el Gran Buenos Aires. La rodalia al Riu de l'Argent és també un factor influent. Les precipitacions també s'han acreixcut des de 1973, com ya va ocórrer en l'anterior hemicicle humit, el de 1870 a 1920. Si ben els dies coberts són més freqüents en hivern, quan més plou és en estiu, época en que es produïxen tormentes a voltes molt intenses, per lo que cauen enormes cantitats d'aigua en poc temps.

En hivern és més comú que hi haja purneigs dèbils pero contínues. De tots modos no pot dir-se que hi haja estacionalidad de pluges. Els estius són càlits, en un promig de temperatura de 24.9 °C en giner. L'elevada humitat pot fer que el temps siga sofocant en ocasions. La humitat relativa promig anual és del 71.2 %. Els hiverns són frescs, en una temperatura màxima promig en juliol de 15.5 °C i mínimes que, en ocasions excepcionals, poden aplegar per baix dels 0 °C (en geladas en àrees suburbanes). L'hivern, a la seua volta, és prou irregular o variable, ya que també s'observen dies templats, i fins a excepcionalment càlits durant eixa estació, la qual cosa ho fa més suau i curt sobre la seua duració.

Poden produir-se boiras de manera variable durant l'any, encara que no són massa freqüents. Sobre l'heliofanía (duració de la insolación), és entre moderada i considerable, en aproximadament 2 300 a 2 400 hores de sol anuals sobre un total d'aproximadament 4 300 possibles. Respecte de les condicions atmosfèriques, es registren a l'any un promig de 131 dies clars o rebujats, 111 dies en cel cobert i 49 dies en tormentes, i el restant mixts.

Vents

La ciutat de Buenos Aires rep l'influència de dos tipos de vents zonals: el pampero i la sudestada. El primer prové del suroest i sol iniciar-se en una tormenta curta que ràpidament dona pas a un aire molt més fret i sec. Encara que pot donar-se en qualsevol época de l'any, es dona en major intensitat en estiu; li l'espera quan refresca després de dies càlits. La sudestada es dona principalment entre abril i octubre. Consistix en un vent fort del surest, fresca i molt humit, que dura varis dies i va moltes voltes acompanyat de precipitacions de variada intensitat. El vent continu fa pujar les aigües del Riu de l'Argent, aplegant a voltes a produir inundacions en les zones més baixes de la ciutat, com el barri de La Boca.

Nevades

Artícul principal → Nevades extraordinàries en la ciutat de Buenos Aires.

Mostra d'una nevada en Buenos Aires

Les nevades en la ciutat no són freqüents. L'última nevada important va tindre lloc el 9 de juliol de 2007. Va escomençar en forma d'araboga i va terminar cobrint de neu gran part de la ciutat i el conurbano. En les zones suburbanes va aplegar a tindre una gruixa molta major. Va ocórrer a conseqüència d'un gran vent polar que es va estendre per tot el territori de l'Argentina.

Des de que s'han obtingut registres sistemàtics del clima, en l'any 1870, se sap també d'una atra nevada considerable en 1918. Fenomens d'araboga s'han donat en repetides ocasions, principalment en l'àrea suburbana.

Història

Artícul principal → Història de la ciutat de Buenos Aires.

Vore també: Història de l'Argentina

Buenos Aires en la seua primera fundació. Va ser abandonada després de cinc anys en guerra en els indígenes que no varen autorisar la radicació en les seues terres dels conquistadors espanyols. (1536)

Exploració

El 15 de giner de 1526, Diego García de Moguer va salpar des de La Corunya com a capità general de l'armada al mando d'una expedició de tres naus, finançada per comerciants, per a buscar la ruta de les espècies, seguint la derrota d'Elcano, passant pel estret de Magallanes. En el camí, en febrer de 1528, es va detindre a explorar la zona del Riu de l'Argent, per lo que se li atribuïx el seu descobriment. El 24 d'agost de 1534 va viajar, en una segona expedició, en la carabela Concepció cap al territori del Riu de l'Argent, passant per l'illa de Santiago de Veta Verda, després al Brasil, a on va ascendir l'estuari de l'Argent dels rius Uruguay i Paraná, convertint-se en un dels primers veïns del primigeni assentament de Santa María del Bon Aire.

1536: Primera fundació de Buenos Aires

El 2 de febrer de 1536 (o 3 de febrer segons atres historiadors), l'espanyol Pedro de Mendoza va establir un assentament al que li va donar el nom de Port de Nostra Senyora del Bon Ayre en una regió habitada per indígenes pampes coneguts com querandíes. Despuix d'hambruna i conflictes en els querandíes, la posició va ser finalment abandonada i destruïda pels propis espanyols a finals de juny de 1541.

l'Imperi espanyol en temps de la segona fundació de Buenos Aires en 1580 i de la seua cabildo, baix el regnat de Felipe II, distinguint l'àmbit de cada Consell territorial en el sistema polisinodial de l'Imperi espanyol.

 Territoris adscrits al Consell d'Índies.

11 de juny de 1580: Segona fundació de Buenos Aires

Fundació de Buenos Aires (1923), de José Moreno Carbonero. Segona versió a on, per les crítiques argentines, varen ser inclosos els fundadors guaraníes de la ciutat i Ana Díaz, l'única dòna en dret de veïnat.

La segona fundació de Buenos Aires va ser organisada en Asunción, per Juan Torres de Vora i Aragó designant al alvançat castellà d'orige vasc o burgalés Juan de Garay com a responsable de dita missió. En giner de 1580 Garay va reclutar en Asunción al voltant de 300 persones que constituirien la població inicial de Buenos Aires. La majoria d'ells, unes doscentes persones, eren famílies guaraníes. A ells es varen sumar 65 persones inscriptas com a veïnes, moltes d'elles acompanyades per les seues esposes i fills. Dels 65 veïns inscriptos com a tals, una era dòna, Ana Díaz. Ella mateixa era guaraní per part de mare (les dònes fadrines o viudes majors de 25 anys tenien el dret a ser considerades «veïnes»). Del total del contingent, solament dèu eren naixcuts en Espanya. Asunción va proveir ganado, plantes, forrajes i fustes per al nou assentament. A fins de febrer 18 soldats varen eixir per terra arreando les tropes de cavalls i vaques. A mitan de març, va salpar el gros del contingent, navegant pel riu Paraguay/Paraná aigües avall. La majoria es va desplaçar en canoas tripulades pels guaraníes. El restant es va embarcar en la carabela «Sant Cristóbal de Bona Ventura», construïda en Paraguay —la qual devia proseguir després el seu viage a Espanya—, i en dos bergantines. Despuix de recalar en Santa Fe, fundada prèviament i a on Garay tenia la seua família, es va recomençar el viage a fins de maig. El 29 d'eixe més, la escuadrilla va fondejar en el Riera en elloc a on va estar el destruït fort de Mendoza. Li'l reputó inadequat per a la població i es va buscar millor emplaçament. Al fi va ser ubicat elloc, segons les cròniques una mija llegua al nort, en un lloc alt. Allí, el dissabte 11 de juny de 1580 va tindre lloc tècnicament la fundació de la ciutat, a la que es va donar el nom de Ciutat de la Trinitat , en el Port de Santa María dels Buenos Aires - ya que fins a llavors ni el poblat dels querandíes destruït pels lansquenetes ni el fort i port de Pedro de Mendoza representaven una ciutat segons el concepte i normes espanyols de l'época. D'acort a les ordenances i lleis d'Índies, la cerimònia va escomençar de matí en la futura plaça Major, hui plaça de Maig, quan Garay va fer plantar una creu en elloc destinat per a l'iglésia. En seguida es va constituir el primer Cabildo i es va erigir el Roll de justícia en el centre de la plaça. Finalment, Garay va prendre possessió del territori, tirant mà a l'espasa, tallant en ella unes bolves d'herba i tirant estocades segons el ceremonial. En estos ritos, va quedar fundada la ciutat de Buenos Aires.

Primera vista coneguda de Buenos Aires, pintada cap a 1628 per un neerlandés

el Cabildo de Buenos Aires va ser una institució fundada en 1580 i que va funcionar fins a 1821, quan va ser reemplaçada en les seues funcions per la Junta de Representants de Buenos Aires

Iglésia de Sant Ignacio, el temple catòlic en peu més antic de la ciutat de Buenos Aires

la Cruz de Borgoña és la bandera dels regnes espanyols

Originàriament Buenos Aires, nom que va reemplaçar en la pràctica al de Ciutat de la Trinitat, va ser sèu d'una governació subordinada al Virreinato del Perú. Durant uns dos sigles els habitants, més vesprada designats com porteños, varen sofrir moltes penúries: alluntats de tot centre comercial important, carien dels elements necessaris per a mantindre l'estil de vida europeu i eren incapaces de fabricar-els en la ciutat. La Corona, per la seua banda, privilegiava els ports sobre el Pacífic, pels seus rics carregaments, i per lo tant relegava a Buenos Aires a un segon pla, ya que solament rebia dos navío de registre per any, i va haver lustres en els que no va aplegar cap.

Açò va dur a que els habitants (a penes uns 500 en 1602) buscaren burlar la llei i viure del contrabando, que venia fonamentalment des de Brasil. Este contrabando era pagat en l'única font de riquea que va existir fins a principis d'el XVII, que consistia en la venda del cuiro que s'obtenia de la matança de raberes (vaquerías) de vacuns sense amos que vagaven pels camps. La carn, el séu, les astes i demés es consumien localment i es rebujaven les sobres.

De cap a 1660 aproximadament és una de les primeres descripcions de la ciutat de Buenos Aires, de part del viager Acarete du Biscay, continguda en la Relació d'un viage al Riu de l'Argent i d'allí per terra al Perú en observacions sobre els habitants, siguen indis o espanyols, les ciutats, el comerç, la fertilitat i les riquees d'esta part d'Amèrica.

En 1680 els portuguesos, recentment independisats d'Espanya, varen aplegar en una expedició a Colónia del Sacrament, en la costa oposta del Riu de l'Argent, pretenent establir-se en eixe territori poc poblat pero dependent del monarca castellà. El governador de Buenos Aires, José de Garro, despuix d'enviar-els un ultimàtum ordenant-els la seua retirada, el qual va ser rebujat, va reunir als habitants, que sumaven uns tres mil hòmens en contingenes provinents d'atres ciutats de la governació, inclosos guaraníes de les missions, i va atacar en èxit als usurpadores. Esta contundent victòria va ser molt celebrada en Buenos Aires i la va fer més prestigiosa en el sí de la Monarquia Hispànica.

A partir d'el XVIII va cobrar gran auge en la ciutat el comerç d'esclaus africans, els principals empresaris dels quals eren britànics. Molts d'estos esclaus varen quedar heretats en la ciutat per a realisar tasques domèstiques en les cases de les famílies més importants. Açò va dur a que la ciutat aplegara a tindre un 25 % de població d'orige africà sobre el total dels seus habitants. L'indústria del cuiro va ser progressant, i cap a mediats d'el XVIII existia una producció local important. Per una atra part, ya que en Buenos Aires solament es podia prosperar per lo que un tenia, el valor social no ho donaven els llinages o la rodalia en l'aristocràcia, sino l'èxit conseguit per mèrit propi. A diferència d'atres ciutats veïnes, els prejuïns aristocràtics o de castes tenien menor preponderancia que la fortuna.

En 1776, la ciutat va ser designada capital del recent creat Virreinato del Riu de l'Argent. Les causes principals d'esta decisió es varen deure a: la necessitat de frenar l'alvanç portugués i britànic en la regió, l'intent de terminar en el contrabando, i la seua localisació estratègica sobre la ruta de l'Atlàntic. Va escomençar aixina un periodo de gran prosperitat, puix la ciutat va ser beneficiada per la Corona espanyola en un tipo de comerç més obert, flexible i lliberal, donat pel Reglament de lliure comerç. Buenos Aires podia introduir mercaderies de qualsevol regió, i conectar-se en atres ports, sense demanar permís a les autoritats reals; d'esta manera va tallar en la seua dependència política i comercial de Llima. La ciutat va viure un exponencial progrés entre 1780 i 1800, rebent ademés una forta immigració, fonamentalment d'espanyols, i en menor mida de francesos i italians; i es va poblar de comerciants i els primers estancieros.

Invasions estrangeres i procés d'independència d'Espanya

Atac pels anglesos a Buenos Aires en 1807.

Des de la seua creació fins a 1807 la ciutat va sofrir vàries invasions. En 1582, un corsario anglés ^{cita requerida} va intentar un desembarc en l'illa Martín García pero va ser rebujat. En 1587 l'anglés Thomas Cavendish va intentar apoderar-se de la ciutat, sense conseguir-ho. En 1658 es va produir el tercer intent, ordenat per Luis XIV, rei de França, pero el Mestre de camp, don Pedro de Baigorri Ruiz, a l'adop governador de Buenos Aires, va conseguir defendre en èxit el port. El quart intent va estar a càrrec de l'aventurer Mr. de Pintis, pero el veïnat ho va rebujar. En 1699 es va produir la quinta invasió a càrrec d'una banda de pirates danesos que va anar ràpidament expulsada. Durant el govern de Bruno Maurici de Zabala, el francés Étienne Moreau va desembarcar en la costa oriental del Riu de l'Argent, a on les tropes espanyoles ho varen rebujar i varen matar. En el marc de la guerra anglo-espanyola —undècima guerra anglo-espanyola—, en 1806, Gran Bretanya s'havia interessat en les riquees de la regió i Espanya estava aliada a França, enemic d'aquell imperi. El 27 de juny el major general anglés William Carr Beresford es va apoderar de Buenos Aires, casi sense resistència, puix no existia un eixèrcit fort i organisat. Va prendre el govern, pero va ser derrotat el 12 d'agost de 1806 per un eixèrcit provinent de Montevideo comandado pel francés Santiago de Liniers.

En 1807 una segona expedició anglesa al mando de John Whitelocke va prendre la plaça forta de Montevideo i va permanéixer en este enclavament per varis mesos. El 5 de juliol de 1807, Whitelocke va intentar ocupar Buenos Aires, pero els seus habitants i les milícies urbanes, ara organisades —i una volta més en ajuda de Liniers— varen derrotar als anglesos. La resistència del poble i la seua participació activa en la defensa i la reconquista va aumentar el poder i la popularitat dels líders criollos, a l'hora que incrementava l'influència i el fervor dels grups independentistes. Buenos Aires va guanyar en poder militar (conformat principalment per criollos) i prestigi moral. Paralament, va quedar en evidència l'insuficiència de la metròpoli sobre enviar tropes que pogueren defendre a les seues colónies, ara desijades en avidez per atres potències emergents. Tot açò, i l'arribada d'idees lliberals i fonamentalment l'ocupació d'Espanya per l'eixèrcit napoleònic, va permetre la creació de moviments emancipadores, que varen desnugar en 1810 la Revolució de Maig i la creació del primer govern patrio.

Com a conseqüència d'açò es va produir la deposición del poder dels espanyols en benefici dels criollos. La ciutat, d'uns 40 000 habitants, es va transformar en un important port consumidor de productes manufacturados que provenien principalment de Gran Bretanya i es va produir el desmembramiento del Virreinato del Riu de l'Argent. Buenos Aires es va constituir en un primer moment en centre hegemònic, pero va deure impondre's a les oligarquies provincials, que tenien els seus propis proyectes econòmics.

Fins a fins d'el XIX

el Fort (a on actualment es troba la Casa Rosada) i la costa del Riu de l'Argent cap a 1816

La mateixa vista en una fotografia de 1888. El Fort va ser demolit i s'observa l'Aduana Taylor i l'Estació Central de Buenos Aires

Antigament, el Riu de l'Argent aplegava a l'altura de l'avinguda Passege Colón. Una vista de la ribera des del Fort, 1852

Jura de la Constitució del Estat de Buenos Aires, en 1854

el passejada de Juliol (actual avinguda Leandro N. Alem) en 1867

Pla de Buenos Aires en 1870

Partits de la província de Buenos Aires abans de la federalisació de la ciutat de Buenos Aires. En roig, la ciutat actual en els seus barris

Pla de Buenos Aires en 1888

El govern que va succeir al virrey, la Primera Junta, va considerar que tenia tots els poders d'aquell. Lo mateix varen entendre els governs que li varen succeir: Junta Gran, Primer i Segon Triumvirat, i Directoris. La Primera Junta va pretendre ademés designar als governadors-intendents, enviar eixèrcits i recaptar els drets d'aduana. Açò va fer que el restant del virreinato sentira que la revolució solament havia substituït el poder central del virrey pel de Buenos Aires, sense obtindre cap ventaja.

En 1815 les províncies es varen rebelar contra el govern central en ser designat Carlos María d'Alvear com a Director Suprem. Est va ser depost tres mesos despuix, lo que va obligar a insuflar un nou motiu de fervor per la Revolució. Aixina va sorgir la necessitat de declarar, en el Congrés de Tucumán de 1816, lo que ya era un fet: l'independència del virreinato sobre Espanya. Aquell congrés es va traslladar després a Buenos Aires, i va elaborar la Constitució de 1819, que no va funcionar i va ser rebujada pels federals. A l'any següent les forces federals varen derrotar al Directori i es va crear la província de Buenos Aires, sent el seu primer governador Manuel de Sarratea qui va firmar en els vencedors el Tractat del Pilar. Després d'un periodo d'inestabilitat, Martín Rodríguez va ser designat governador i els seus ministres, entre els que es destacava Bernardino Rivadavia, varen iniciar un periodo d'orde i reformes: es va crear el Registre Nacional, es va fundar l'Administració de Vacuna i l'Archiu General de Buenos Aires i es va inaugurar la Bossa Mercantil. En l'aspecte cultural es va destacar l'inauguració de l'Universitat de Buenos Aires i es va crear la Societat de Ciències Físiques i Matemàtiques. A fins de 1824 es va reunir un congrés per a redactar una constitució nacional pero als pocs mesos va esclatar la guerra del Brasil, lo que va obligar a formar un eixèrcit urgentment, i es va pensar que també es tenia que formar un Poder Eixecutiu Nacional per a unificar el mando militar.

De modo que, sense escomençar siquiera a discutir una constitució que li donara marc llegal al càrrec, el 6 de febrer de 1826 es va sancionar la llei de presidència, creant un Poder Eixecutiu Nacional Permanent, en el títul de «President de les Províncies Unides del Riu de l'Argent».

Es va nomenar a Rivadavia com el primer president en febrer de 1826, lo que no va ser ben rebut en les províncies.

• Rivadavia va presentar a eixe congrés un proyecte de capitalisació de Buenos Aires, en el quala ciutat i gran part de la campanya circumdant es proclamava capital de l'Estat. el federalisme porteño es va opondre, en defensa de les institucions de les províncies garantisades per la llei fonamental, en especial el port i l'aduana, principal font de recursos de la província. No obstant, la llei va ser sancionada en 1826. El governador de la província de Buenos Aires, Les Heras, va cessar en el seu càrrec per decret del Poder Eixecutiu. La Junta de Representants va ser dissolta, i es varen nacionalisar l'eixèrcit de la província, les terres públiques, l'aduana i totes les propietats provincials. Els hacendados, alarmats per les conseqüències que podia tindre la capitalisació, varen deixar de recolzar a Rivadavia, i est va quedar políticament aïllat. Tres mesos després la Constitució de 1826 es va aprovar pero les províncies la varen rebujar.

Mentrestant, en 1825, va desembarcar en la Banda Oriental l'expedició libertadora de Juan Antonio Lavalleja i les seues Trentatrés Orientals i després de posar lloc a Montevideo varen reunir un congrés que va declarar que la Província Oriental es reincorporava a les Províncies Unides del Riu de l'Argent. El Congrés Nacional va acceptar la reincorporació pero Rivadavia va decidir llavors desfer-se de la guerra en Brasil ya que un bloqueig naval impost per aquell afectava el comerç, base de la recaptació de rendes de l'estat. A pesar de la contundent victòria sobre Brasil es va firmar un tractat deshonroso que reconeixia la sobirania de l'Imperi sobre la Banda Oriental i es comprometia a pagar-li a l'enemic una indemnisació. Encara que davant les crítiques Rivadavia va rebujar el conveni, igualment va sofrir el cost polític del pacte, que anava a ser una de les raons de la seua posterior renúncia.

Durant la cridada «época de Rivadavia» la ciència i la cultura varen prosperar significativament. El seu impuls reformiste va donar a la vida intelectual una dinàmica desconeguda fins a llavors, creant un clima propici que va fructificar en diversos camps a través de l'obra personal de molts individus. Les mides centralistes varen incrementar l'enemistat de les províncies en el seu govern i la guerra en el Brasil va agotar els recursos. Rivadavia va tindre que renunciar i es va exiliar en Anglaterra. Aixina, el règim presidencial va concloure i novament cada província es va governar per les seues pròpies institucions confiant en Buenos Aires el maneig de les Relacions Exteriors. La majoria dels protagonistes compromesos en el règim caigut va emigrar, empobrint-se el quefer intelectual de tendència europeizante, principalment en Buenos Aires. Es va obrir llavors un periodo de cuestionamiento als supòsits que fins a llavors havien fonamentat les relacions porteñas en el restant del país. En 1829, Juan Manuel de Roses va aplegar en poder despuix de derrotar al Partit Unitari. En 1831 va derrotar a l'eixèrcit unitari i va deixar el govern en 1832 per a tornar en 1835, assegurant-se la suma del poder públic, encapçalant una coalició formada per la major part de l'èlit federal i tradicionalista de la ciutat.

• Rivadavianos i unitaris es varen vore obligats a emigrar. El cens de 1836 realisat en la ciutat a demanat de Roses indicava que hi havia 62 000 habitants. En 1852 ya hi havia 85 000 en 350 pomes edificades. Roses va sancionar una Llei d'Aduana que protegia la producció de les províncies, pero aumentava notablement els ingressos de Buenos Aires. En esta época la ciutat va enfrontar airosament el Bloquege francés i el Bloquege anglofrancés.

En derrotar Urquiza a Roses en la batalla de Casers, este últim es va exiliar en Anglaterra, i aixina en Buenos Aires el centre de poder polític va quedar en mans de lliberals i unitaris. Vicente López i Plans va ser designat governador provisorio de la província de Buenos Aires i pel Acort de Sant Nicolás l'aduana de la ciutat va ser nacionalisada, i els seus ingressos manejats per Urquiza, en designar-li-ho Director de la Nació. Pero la Llegislatura de Buenos Aires, gràcies a l'alegat de Bartolomé Mitre, va rebujar l'acort, lo que va provocar la renúncia del governador López. Urquiza va pretendre assumir la conducció de Buenos Aires, pero els porteños, despuix de la revolució de setembre de 1852, varen reprendre el control de la ciutat. D'esta manera, si ben l'Estat de Buenos Aires no es va declarar lliure, es va apartar del restant de les tretze províncies que varen conformar la Confederació Argentina.

A partir de Casers la ciutat es va obrir cap a l'immigració. Mils d'europeus, especialment d'Itàlia i Espanya, li varen canviar la fisonomia a la ciutat i a la seua idiosincràsia. Es varen realisar construccions de tot tipo, incloent el primer ferrocarril de l'Argentina, que unia la ciutat en el poble de Flores, que en aquelavors estava en la província. Els palaus i cases varen ser construïts o ornamentados a l'estil italià, reemplaçant al «estil colonial». La fundació en 1854 de la Municipalitat va permetre ordenar la ciutat. Pero la falta d'higiene era un gran problema i va anar recent despuix de l'epidèmia de febra groga de 1871, que diezmó lliteralment la població, que es va millorar el problema de l'aigua corrent i es varen millorar les condicions de vida de la població, que en alguns llocs vivia enfeixada i en 1875 es va crear l'ampli espai vert del parc Tres de Febrer.

Durant ellarc procés que va dur a la creació de l'Estat Nacional Argentí, Buenos Aires va ser elegida lloc de residència del Govern Nacional, encara que este caria d'autoritat administrativa sobre la ciutat, que formava part de la província de Buenos Aires.

La necessitat del govern nacional de federalizarla, sumada al moviment de tropes ordenat pel governador de la província, Carlos Tejedor, va produir en 1880 una série d'enfrontaments que terminarien en la derrota de la província de Buenos Aires i la federalisació de la ciutat. Posteriorment, la província va cedir els partits de Flores i Belgrano, que varen ser anexats al territori de la Capital Federal, rebent a canvi una compensació econòmica.

En 1882 el Congrés Nacional va crear les figures del Intendent i el Concejo Deliberante de la ciutat. L'intendent no era elegit per vot popular, sino que era designat pel president de la Nació en conformidad con el Senat. El primer en eixercir el nou càrrec va ser Torcuato d'Alvear, designat en 1883 per Juliol A. Roca. En canvi el Concejo Deliberante sí era votat pels habitants. Ademés la ciutat es va tornar cosmopolita, a diferència del restant del país, i va desenrollar una potencialitat financera i cultural. La Nació va fer tot lo possible per engrandir i embellir la ciutat que ara li pertanyia. De 337.617 habitants en 1880, la ciutat va passar a tindre en 1895 la sifra de 649.000, dels que solament 320 000 eren natius.

Fins a l'actualitat

Pla de Buenos Aires en 1900.

Vista noctura de l'Avinguda de Maig i l'Avinguda Roque Sáenz Penya des del Palau Ayerz.

El desaparegut Palau Ortiz Basualdo Dorrego va ser construït en 1904 i demolit en 1969.

Cap a fins d'el XIX i principis d'el XX la ciutat va sofrir una transformació important; la prosperitat econòmica que travessava el país sumada a les preparacions per al I Centenari que se celebraria en 1910 varen permetre que l'infraestructura urbana es desenrollara. Es varen millorar els servicis públics i en 1913 va contar en el primer subterràneu d'Iberoamèrica. En lo urbanístic es va modificar en estils, edificis alts i en la traça urbana. Es varen discutir i varen formular plans per a fer de la metròpolis el símbol d'una nova i progressista nació.

L'aument del tràfic comercial requeria la construcció d'un nou port en la ciutat. Eduardo Madero havia presentat varis proyectes per a la seua construcció en 1861 i 1869, pero va anar en 1882 quan el seu proyecte és acceptat gràcies al seu tio Francisco Madero, vicepresident de la Nació durant la primera presidència de Juliol Argentí Roca. El port va ser inaugurat en 1884, pero la dàrsena nort i el dic 4 varen ser inaugurats recent en 1897. Este port va tindre moltes deficiències, per lo que en 1908 el Congrés de la Nació va establir la construcció del Port Nou, que va ser inaugurat en forma provisoria en 1919, compost per dàrsenes obertes i ubicat al nort de l'avinguda Còrdova.

Pero no tot era prosperitat en la ciutat de Buenos Aires. Els festejos del Centenari es varen desenrollar baix estat de lloc, declarat a raïl de la folga general succeïda l'any anterior després de la sanguinosa repressió en plaça Lorea a una manifestació anarquista, que va deixar huit morts i més de cent ferits, i que després es donaria a conéixer com la «Semana Roja». En giner de 1919 varen ser assessinats setcents obrers i va haver prop de quatre mil ferits després d'un conflicte desnugat a raïl d'una folga en els tallers metalúrgics Pedro Vasena i Fills, fet que seria recordat com la «Semana Tràgica».

Des de 1895 a 1914, a raïl de l'arribada de les grans corrents inmigratorias, la ciutat va créixer en una de les taxes anuals més grans del món i en 1914 era la duodècima ciutat més gran del món en 1 575 000 habitants, i també va créixer cultural i comercialment.

Esta immigració va provocar canvis en la fisonomia de la ciutat. Era freqüent la construcció de conventillos, vivendes precàries que eren llogades als nouvinguts, els qui devien conviure en una situació d'arrimerament i falta d'higiene. També varen escomençar a formar-se les primeres viles d'emergència, que si be es varen desenrollar a partir de la década de 1930, existien des de fins d'el XIX.

L'edifici de la "Associació Espanyola de Mutualitats" en 1920.

Durant finals d'el XIX i principis d'el XX va existir un gran desenroll del sistema tranviario. La primera llínea de tramvia va ser inaugurada el 14 de juliol de 1863. Per a la década de 1920 la ret contava en 875 km de llínees, 3000 vehículs i 12 000 empleats. El sistema va continuar funcionant fins al 19 de febrer de 1963, després de la qual cosa la ciutat es queda sense tramvies fins que s'inaugura el PreMetro el 27 d'agost de 1987, salve per un servici històric que funciona en el barri de Caballito els feriados i fins de semana des de 1980 —el «Tramway Històric de Buenos Aires»— proporcionat per l'Associació Amics del Tramvia.

En 1936 es va construir l'Obelisc i l'any següent es va inaugurar el primer tram de l'avinguda 9 de Juliol, l'extensió del qual seria ampliada vàries voltes en les décades següents.

En 1941, despuix de 4 anys d'obres, es va inaugurar l'avinguda General Pau. Des d'eixe llavors, li servix de llímit en la província de Buenos Aires, si ben dits llímits havien segut fixats per llei en 1887.

Durant els governs de la Revolució del 43 i els mandats de Juan Dumenge Perón, a raïl d'un fort procés de migració interna, la ciutat va aumentar la seua població tant dins dels seus llímits administratius com en els partits de la província de Buenos Aires lindantes en la mateixa, la qual cosa va dur a la conformació de la megaciudad coneguda com Gran Buenos Aires.

En 1955 la ciutat va sofrir el bombardeig de la Plaça de Maig per un grup de militars i civils oposts al govern del president Juan Dumenge Perón en l'intenció de derrocar-ho. En el fet varen morir 308 persones i va haver més de 700 ferits.

Cap a 1976 (en plena dictadura militar), en vistes a un parc automotor en constant expansió, va ser ideat el Pla d'autopistes urbanes, fermament eixecutat per l'intendent Cacciatore, que contemplava una ret d'autopistes en peage.

La construcció va escomençar en 1978, i les autopistes 25 de maig i Pèrit Moreno varen ser finalment inaugurades el 6 de decembre de 1980. Una important cantitat de terrenys varen ser expropiats, en molts casos de manera forçada, i en profunt malestar i rebuig de gran part dels veïns afectats. Molts d'ells varen ser traslladats a barris construïts per proyectes estatals de vivenda. Atres obres varen ser començades i després abandonades, i dits terrenys varen ser ocupats illegalment.

El 17 de març de 1992 a les 14:45 hores, un coche bomba explotava contra l'edifici de l'Embaixada d'Israel causant 29 morts, pero no seria l'únic, ya que el fet es repetiria el 18 de juliol de 1994 a les 9:53, esta volta contra la sèu de l'AMIA, causant 85 morts i més de 300 ferits.

Despuix de la Reforma de la Constitució Argentina de 1994 la ciutat va poder contar en la seua pròpia Constitució i en un govern autònom d'elecció directa. En les primeres eleccions del Poder Eixecutiu, efectuades en 1996, va resultar guanyadora la fòrmula radical, convertint a Fernando de la Rúa en el primer cap de Govern. De la Rúa renunciaria al seu càrrec en 1999 per a assumir la Presidència de la Nació, sent el seu mandat completat pel vicejefe Enrique Olivera.

Panoràmica dels edificis de Buenos Aires en Port Madero.

Durant els anys següents la ciutat va continuar en el seu desenroll cultural i de la seua infraestructura. Varen escomençar noves obres d'ampliació de la llínea de subterràneus; al mateix temps que varen ser inaugurats i refaccionados diferents museus, teatres i centres culturals. En decembre de 2001 la ciutat va ser testic d'alguns dels cacerolazos i marches que demanaven la renúncia del ministre d'Economia, Dumenge Cavallo, i del president de la Nació, Fernando de la Rúa. La repressió policial ordenada pel Govern Nacional va causar varis morts tant en les rodalies de la Casa Rosada com en les del Palau del Congrés. El conflicte va finalisar en la renúncia del president, i va donar lloc a una de les pijors crisis institucionals que va sofrir la República Argentina.

En 2003 va ser promulgada l'Unió Civil, tant per a les parelles homosexuals com per a les heterosexuals, convertint-se en la primera ciutat en Amèrica Llatina en oficialisar dites unions. En el 2004 la ciutat va sofrir una de les seues majors tragèdies quan en un recital de roc el 30 de decembre es va produir un incendi en elocal bailable República Cromañón al moment de tirar en el seu interior, per part dels assistents al mateix, vengals causant un incendi de va deixar 193 morts i 1432 ferits.

Este fet va produir una investigació en un juí polític per a determinar la responsabilitat política del cap de Govern Aníbal Ibarra; despuix del qual, la Llegislatura va decidir suspendre-ho i després destituir-ho, sent reemplaçat definitivament pel Vicejefe de Govern Jorge Telerman el 7 de març de 2006. En el juí penal iniciat despuix, es va comprovar que Aníbal Ibarra no era culpable i va resultar sobreseer, fallo que després va quedar ferm.

En l'any 2007 es produïxen les eleccions per a cap de Govern i llegisladors. El 10 de decembre de 2007 Maurici Macri va assumir el càrrec de cap de Govern, després de véncer la fòrmula composta per ell i Gabriela Michetti, en el segon regrés de les eleccions realisades en juny del mateix any, al binomi Daniel Filmus-Carlos Heller en el 60.96 % dels vots. Dita fòrmula havia triumfat també en el regrés previ en obtindre el 45.62 %, en una diferència de més del 20 % respecte dels seus principals competidors. En la mateixa data també assumix Aníbal Ibarra el càrrec de llegislador en la Llegislatura Porteña, despuix d'haver guanyat en les eleccions llegislatives. En 2010 en la ciutat es varen realisar els actes centrals del Bicentenario d'Argentina, durant els quals també es va celebrar la reinauguración del Teatre Colón, després dels treballs de restauració fets a raïl de la seua deterioració.

Proyecte de trasllat de la capital

En 1868 el president Bartolomé Mitre va vetar la Llei 252, que pretenia mudar la capital a la ciutat de Rosario. Dumenge Sarmiento també va vetar dos lleis que pretenien mudar-la al mateix destí: la Llei 294 en 1869 i la 620 en 1873. També va vetar en 1870 la llei 462, que pretenia traslladar-la a Vila María.

Vista nocturna de Port Madero.

Fotografia de Casa Rosada, presa en abril de 2024

El 3 de maig de 1972, durant la presidència de facto del general Alejandro Agustín Lanusse, es va dictar el decret-llei 19.610, el qual declarava la necessitat de traslladar la capital de la nació fòra de la ciutat de Buenos Aires.

El 27 de maig de 1987, durant la presidència de Raúl Alfonsín, el Congrés de la Nació va sancionar la llei 23.512, en la que es declarava com la nova capital federal als núcleus urbans erigits i per erigir-se en un futur en l'àrea de les ciutats de Viedma, Carmen de Patagones i Guàrdia Mitre (Districte Federal de Viedma-Carmen de Patagones), junt en un ampli territori de camps en la zona de la Vall Inferior del riu Negre, cedit per les Llegislatures de les províncies de Buenos Aires i Riu Negre. Este proyecte, el qual és conegut com Proyecte Patagonia, tenia com a objectiu no solament descentralisar la ciutat de Buenos Aires, sino també poblar i desenrollar la regió patagónica. Per a complir en el proyecte, el 21 de juliol de 1987, a través del decret 1156, es va crear l'Ent per a la Construcció de la Nova Capital-Empresa de l'Estat (ENTECAP).

Quan Carlos Saúl Menem va assumir la presidència, en 1989, va decidir dissoldre el ENTECAP.

En el proyecte de trasllat de la capital es va obrir un debat sobre l'eventualitat de que la ciutat retornara a la jurisdicció de la província de Buenos Aires, lo que es va resoldre en l'artícul 6.º de la llei 23.512, el qual establix la provincialisació de la ciutat una volta que les autoritats federals estigueren radicades en la seua nova sèu i que es deuria convocar a una Convenció Constituent per a organisar les seues institucions. Despuix de véncer-se els determinis de vigència de les cessions fetes per la província de Buenos Aires (el 12 de novembre de 1991) i per la de Riu Negre (el 14 de juliol de 1994) el 21 de maig de 2014 va ser derogada la llei 23512 en la sanció del Digesto Jurídic argentí (llei N.º 26939), que és el cos ordenat de les normes nacionals argentines vigents, al no ser inclosa en el seu cos normatiu. D'esta manera el proyecte de trasllat de la capital federal va aplegar jurídicament al seu fi.

Discussió sobre el seu estatus jurídic

la reforma constitucional argentina de 1994 va otorgar a la ciutat de Buenos Aires un nou estatus jurídic en dispondre que «La Ciutat de Buenos Aires tindrà un règim de govern autònom, en facultats pròpies de llegislació i jurisdicció, i el seu cap de govern serà elegit directament pel poble de la ciutat» (art. 129). Abans de 1994, la ciutat de Buenos Aires era un municipi que tenia la facultat extraordinària de tindre representació pròpia en les cambres de senadors i diputats del Congrés de la Nació, pero no tenia la facultat d'elegir a l'intendent municipal, l'elecció del qual recaïa en el president de la Nació. En posterioritat a 1994, els ciutadans de la ciutat varen elegir una convenció constituent que va procedir a aprovar en 1996 un «estatut organisatiu» (art. 129, CN), denominat «constitució» per la convenció, que també va adoptar com a nom oficial de la ciutat, el de «Ciutat Autònoma de Buenos Aires». Des de llavors no hi ha acort entre els especialistes sobre quin és l'estatus jurídic de la ciutat de Buenos Aires. La discussió central es concentra al voltant de les dicotomia autonomia-autarquia i municipi-estat. A continuació es presenta la síntesis de les principals postures sobre l'estatus o naturalea jurídica de la ciutat de Buenos Aires a partir de 1994:

• Govern autònom. Per a Claudio Kiper Buenos Aires no és una «ciutat autònoma», ni un «estat autònom», sino una ciutat en «govern autònom», és dir una ciutat autogobernada. Kiper sosté que l'utilisació de la paraula «governe autònom» que utilisa la Constitució Nacional, i no «estat autònom» o «ciutat autònoma», expressa la voluntat dels constituents de llimitar l'autonomia al govern, establint per a les facultats llegislatives i jurisdiccionals (judicials) un criteri més acotat de «facultats pròpies» definides per la llei reglamentària dictada pel Congrés Nacional. Per a Kiper la condició d'estat autònom en Argentina, solament li correspon a les províncies. Per esta raó, segons Kiper, la Ciutat de Buenos Aires no té facultats per a tindre una justícia civil pròpia, perque el concepte de «govern autònom» no inclou la noció d'un poder judicial propi, sino solament el de «facultats pròpies de jurisdicció».

• Ciutat-estat en camí cap a l'autonomia plena. Per a Antonio María Hernández és una «ciutat-estat» en camí cap a la «autonomia plena», que en 2017 encara no l'havia alcançat, degut a que moltes àrees institucionals encara estan a càrrec de l'Estat federal i són pagades per tota la població del país.
• Ciutat-estat d'estatus inferior a una província. per a Juan Octavio Gauna també és una «ciutat-estat», en un estatus jurídic superior a un municipi, pero inferior a una província.

• Municipi en ampli grau d'autarquia. per a Rodolfo Barra és un «municipi», la naturalea del qual com tots els municipis està conferida per les relacions de veïnat urbà. En la seua condició de municipi no té autonomia sino autarquia, que la reforma constitucional de 1994 va concedir en un grau de gran amplitut.
• Municipi federat. Per a Pedro Fredes també és un municipi, pero a diferència dels demés municipis argentins, integra la federació argentina junt a les províncies.

• Ciutat autàrquica en una àmplia competència funcional. Per a Miguel Marienhoff, en el règim constitucional argentí solament les províncies tenen autonomia, degut a que la seua poder és originari. Les persones públiques que el seu poder és derivat d'un atre poder, no tenen autonomia, sino autarquia. Per eixa raó, per a Marienhoff, Buenos Aires no és una ciutat autònoma, sino que és ciutat autàrquica en una àmplia competència funcional.

• Persona de dret públic no originada en la voluntat dels seus habitants. Per a Alberto Spota la personería de la ciutat de Buenos Aires s'assembla més a l'autarquia que a l'autonomia. La raó d'això és que no va ser instalada per la voluntat dels seus habitants, sino per una convenció reformadora de la Constitució, que podria en el futur extinguir eixe estatus i retornar a l'estatus anterior o un atre que es decidixca.
• Província urbana. Per a Ricardo Ottonello és una «província urbana».

• Ciutat constitucional federada. Horacio Rosatti sosté que es tracta d'una «ciutat constitucional federada». Esta doctrina va ser recentment adoptada per la Cort Suprema de Justícia de la Nació en els autos:

Ciutat de Buenos Aires c/ Pcia. de Còrdova s/ Eixecució fiscal», sentència del 4 d'abril de 2019. En este precedent es va resoldre que «…el art. 129 de la Constitució Nacional va ser incorporat en la reforma constitucional de 1994 reconeixent a la ciutat de Buenos Aires el status de ciutat constitucional federada (…) dotant-la d'autonomia de llegislació i jurisdicció i per esta via l'inclou en el diàlec federal.

• Autonomia llimitada pel seu rol de capital federal. Per a Jorge Francisco Cholvis és una «ciutat constitucional federada» (conf. Horacio Rosatti), no equiparada a les províncies, en una "autonomia llimitada" pel seu doble rol de govern local i capital federal. Per esta raó, Cholvis sosté que el Port de Buenos Aires no deu ser transferit a la Ciutat Autònoma de Buenos Aires, ya que el seu domini i jurisdicció correspon a l'Estat federal.

• No és una província. La Cort Suprema de Justícia de la Nació ha sostingut que la Ciutat de Buenos Aires després de 1994 no era una província. (conf., CSJN, «Cincunegui c. Govern de la Ciutat de Buenos Aires», del 18.11.99; CSJN, «Fisc Nacional-Administració Federal d'Ingressos Públics-Direcció general Impositiva», del 16.5.2000 — «El Dret», Série Especial Dret Constitucional del 25 d'agost de 2000-; CSJN, «Rodríguez, Héctor i Atres c. Província de Buenos Aires», del 5.12.2000, pub., en Rev. J. A. S. del semanari 6255, del 18.7.2000; entre uns atres). En fallos més recents, com a «Ciutat de Buenos Aires c/ Província de Còrdova s/ Eixecució fiscal» (Fallos 342-533) i «Nisman» (Fallos 339-1342), va sostindre que la Ciutat de Buenos Aires:

és ciutat, per les seues característiques demogràfiques. És ciutat constitucional, perque és l'única designada expressament pel seu nom i en atributs específics de dret públic en la Constitució Nacional, a diferència de les atres ciutats que són aludides genèricament en tractar els municipis de província. I és ciutat constitucional federada, perque integra de modo directe el sistema federal argentí conjuntament en els restants subjectes polítics que ho componen, tant els de «existència necessària» o «inexorables», l'identificació de les quals i regulació —o la previsió de la seua regulació— obra en la pròpia Llei Fonamental (l'Estat Nacional, les províncies, els municipis de província i la ciutat autònoma de Buenos Aires), com els de «existència possible» o «eventuals», aquells l'existència dels quals depén de la voluntat dels subjectes inexorables (tal el cas de les regions).

Població i ordenament urbà

Piràmide de població de Buenos Aires, segons el Cens de 2022.

Demografia

Artícul principal → Demografia de la ciutat de Buenos Aires.

En el cens nacional realisat en octubre de 2010 pel INDEC, en la ciutat de Buenos Aires es varen contabilisar 2 890 151 habitants dels quals les dònes són el 54.0 % i els varons representen el 46.0 %. Aixina mateix, la ciutat conta en una important densitat demogràfica que ascendix a 14 307.68 hab/km². A inicis d'el XXI, per l'envelliment (per escassa fecunditat dels estrats de classe mija) de la població nativa porteña, a l'emigració a l'estranger i a la substitució demogràfica en gran mida provocada per les crisis econòmicas, un 40 % dels porteños no va nàixer ni en la ciutat ni en els partits del Gran Buenos Aires, sino que es tracta de població que migró des de les províncies del nort argentí i d'atres països (es calcula que 381 778 dels seus habitants, varen nàixer en l'estranger). Segons la Direcció general d'Estadística i Censos (pertanyent al Govern de la C. A. B. A.), en 2008 la taxa global de fecunditat va ser d'1.94 fills per dòna (per baix del nivell de tongada generacional de 2.1 fills per dòna).

Des de fa més de xixanta anys, la població de la ciutat de Buenos Aires està estancada en aproximadament 2.9 millons d'habitants, en lleus variacions intercensals. En 2001 la ciutat va cedir el 2.º lloc que històricament ocupava entre les jurisdiccions més populoses del país, davant el creiximent demogràfic de les províncies de Còrdova i Santa Fe.|

Densitat poblacional de la Ciutat de Buenos Aires, segons el Cens de 2022.

Arquitectura i urbanisme

Vore també: Caixco històric de Buenos Aires

Avinguda 9 de Juliol, plaça de la República i l'Obelisc, tres símbols de l'arquitectura argentina

el Palau Sant Martín va ser alguna volta la residència dels Anchorena, una de les tantes famílies pertanyents a l'aristocràcia porteña. El seu estil arquitectònic pertany al academicisme francés i hui és sèu ceremonial de la Cancelleria Argentina

La ciutat de Buenos Aires va evolucionar a partir de diverses corrents inmigratorias pertanyents a diferents cultures i, en conseqüència, han creat un remarcat eclecticisme que s'evidencia en la seua arquitectura en la qual poden trobar-se expressions que van de la fredor academicisme francés o l'art decó, fins a l'alegre art nouveau; del neogótico modern, passant pel francés borbònic, al rascacels modern realisat en vidre o formigó. O estils molt peculiars, com per eixemple, el del colorit barri italià de La Boca, ademés d'edificacions de l'época colonial o neocolonial. La ciutat es troba sobre un bon soport geogràfic: el seu territori és extens i pla i rarament sofrix complicacions de temperatures extremes, vents, nevades (tres per sigle), o terremots (baixa sismicidad). Posseïx una molt bona font d'aigua dolça com és el Riu de l'Argent. El traçat de la ciutat és molt regular. El centre històric i financer de la ciutat posseïx pomes perfectament quadrades, esteses de nort a sur i d'est a oest, tal com el seu fundador Garay les establira. Este traçat de carrers perpendiculars (el cridat «damero») es va estendre en gran part cap al restant de la ciutat. Buenos Aires posseïx 2113 carrers (entre avingudes, carrers i passages).

Durant el cridat periodo rivadaviano (1821-1828) varen arribar a estes plages arquitectes, ingeniers i tècnics vinguts de Gran Bretanya, Itàlia i França, els qui varen dur una arquitectura que reflectia lo que ocorria en els seus països d'orige. Hi havia sense dubte en la dirigencia porteña una voluntat de canvi, de ruptura cultural, en manifest caràcter antihispano. En 1880 varen aparéixer les alteracions a la traça urbana. En Buenos Aires, en 1894, l'avinguda de Maig va planejar un eix al que es va calificar de parisino. Cap a 1920, va escomençar l'obertura de les dos avingudes diagonals a partir de la plaça de Maig, completant en l'avinguda anterior l'esquema de patte d’oie que remetia als traçats urbans francesos d'el XVII. Les places es varen ajardinar en dissenys també presos del repertori gal incorporant fonts, luminarias i monuments als prohombres de la pàtria consagrats d'acort en les ensenyances de lo que es va cridar l'història oficial. En la capital i les ciutats de l'interior es varen crear parcs de disseny europeu important-se espècies vegetals moltes voltes exòtiques.

La metròpolis és fèrtil en àrees de calitat urbanística i arquitectònica. Posseïx insuficients places públiques entre les que es destaquen els parcs: parc Tres de Febrer o (Boscs de Palermo), l'Almirant Brown i els de l'ex Costanera Sur (Andrés Borthagaray i Manueludueña). Buenos Aires posseïx un total de 640 places i placetes. I el faltante de parcs i places és de 2400 hectàrees.

Una característica és la diversitat d'arbres i de colors de les flors d'estos. En gran part açò és conseqüència de la tasca de Carlos Thays, paisagiste francés, creador entre atres coses del jardí botànic de Buenos Aires, que va implantar arbres com les tipas, els jacarandás i els lapachos. seguint els criteris de les variants geomètriques i pintoresques que França havia adoptat des d'el XVII per als espais verts.

Una atra característica destacada són els coronamientos en cúpulas, torres i mansardas que posseïxen els edificis. En principi varen ser el resultat de l'influència europea en l'arquitectura porteña, sobretot pel treball realisat per arquitectes francesos, italians i alemans, que varen dissenyar els edificis entre fins d'el XIX i principis d'el XX, com una tongada a l'arquitectura colonial. Al principi era un element arquitectònic simbòlic. Pero després es varen elegir com a símbol de la suntuositat de la burguesia argentina que detentaba el poder nacional. Tal volta la principal característica de les mateixes és la varietat: hi ha en forma de mija taronja, de pinya, acebollades i moltes atres.

No obstant, la cantitat d'espais verts públics és insuficient, no alcança els estàndarts mínims de l'Organisació Mundial de la Salut (OMS).

Barris

Artícul principal → Barris de la ciutat de Buenos Aires.

Boscs de Palermo

Els més antics deriven de les antigues parròquies establides en el XIX. A partir de fins d'el XIX sorgix una nova generació de barris, ya no determinats per parròquies sino en distints orígens. Encara que es parla de 100 barris porteños, esta expressió té orige en una cançó popular i no en la cantitat real de barris. Cada barri té la seua pròpia història i característiques poblacionals que li imprimixen color, estil i costums úniques; i són un reflex de la varietat cultural que subyacer en la ciutat.

Moltes d'estes unitats territorials són centenàries, unes atres estan oficialment desaparegudes i existixen unes atres que varen ser determinades recentment. Est és el cas de parc Chas, els llímits del qual varen ser establits el 25 de giner de 2006 quan va ser publicada en el Bolletí Oficiala Llei 1907.

No obstant, sempre va existir una gran cantitat de denominacions no oficials per a algunes zones de la ciutat, com barri Parc i Abast. Els barris del noreste són els de major poder adquisitiu, en tendes exclusives i vàries àrees residencials de la classe alta com Recoleta, Retir, Palermo, Belgrano, Núñez, Les Cañitas, Colegials aixina com també Port Madero, a l'est de la ciutat. A excepció del barri de Barraques, en el que emergix una població de classe mija i mija alta gràcies a l'auge immobiliari, la zona sur és la que ostenta els menors indicadors socioeconòmics de la ciutat.

El sistema de descentralisació de govern per comunas, va reprendre els llímits interbarrials, ya que hi ha una comuna per cada barri o barris veïns. Oficialment la ciutat es troba dividida en 48 barris o unitats territorials.

Problemàtica urbana

Vore també: Vila misèria i Anexe:Viles d'emergència de la ciutat de Buenos Aires

la Vila 31, Retir.

Radicació otorgades per país d'orige pel Pla Pàtria Gran a immigrants llatinoamericans.

Les viles misèries porteñas, similars a les favelas brasileñas, els cantegrilés uruguayvos, els tugurios colombianos, els barris en Veneçola o les poblacions callampas chilenas. Un assentament és un conjunt d'un mínim d'huit famílies agrupades o contigües, en a on més de la mitat de la població no conta en títul de propietat del sol, ni conta en accés regular a a lo manco dos dels servicis bàsics. Des d'el XIX, alimentades tant per l'èxodo rural com per una gran cantitat d'immigrants europeus. El creiximent de les mateixes es va potenciar durant la crisis internacional de 1930 i la crisis del 2001, havent esta última provocat un aument en la desigualtat de l'ingrés.

El 26% dels caps de llar són estrangers i un 13% procedixen d'atres províncies, pero el 61% varen nàixer i es varen criar en Buenos Aires. La situació actual de les viles, és variada: algunes fonts indiquen que algunes continuen creixent, mentres que vàries atres viles han segut urbanisades parcial o totalment en els últims anys, i algunes atres són objecte de plans i campanyes d'urbanisació a futur, com la Vila 20 de Lugano i la Vila 31.

Insuficient ret de subterràneus

La ret de metro —inclosos els subtes— de Buenos Aires va ser la primera del hemisferi sur sent inaugurada en 1910. Pels interessos creats en favor de les companyies privades de colectius o busos urbans, despuix de més d'un sigle té a penes 56 quilómetros de vies, contra 294 quilómetros de la de Madrit, 226 quilómetros de la de Ciutat de Mèxic, 140 quilómetros de la de Santiago de Chile, 80 quilómetros de la de São Paulo i 70 quilómetros de la de Caracas.

Espais verts públics

No existix un estàndart internacional establit sobre la cantitat i calitat d'espai vert que deu tindre una ciutat. Els valors oscilen entre un mínim de nou metros quadrats d'espai vert per habitant, mencionats en alguns papers realisats per investigadors de l'Organisació Mundial de la Salut (OMS), fins a vint metros quadrats i inclús quaranta metros quadrats, proposts per experts de països desenrollats. Aixina mateix tampoc hi ha consens sobre qué deu entendre's com a «espai vert», variant de superfícies d'un quarto d'hectàrea a superfícies de cinc hectàrees. Finalment, els treballs sobre espais verts urbans, li donen màxima importància a la distància que cada habitant viu d'un espai vert, considerant-se en alguns papers com a raonable un màxim de trescents metros. Finalment ha recomanat calcular els espais verts per persona tenint en conte la cantitat de persones que ingressa diàriament a la ciutat. La ciutat de Buenos Aires no ha publicat senyes oficials posteriors a 2018, quan va informar que contava en 6.09 metros quadrats per habitant, considerant com a espais verts públics sis categories: parcs, places, placetes, canteros i jardins. El total d'espais verts oscila en poques variacions per al periodo 2006-2020 en unes 1800 hectàrees.

El dèficit d'espai vert públic en la ciutat és de 2400 hectàrees segons la doctora Sonia Berjman, i la tendència actual indica que la cantitat d'espai vert públic per habitant en la ciutat seguirà baixant perque el factor d'ocupació total (FOT) permet la construcció indiscriminada, degut a que el pla del govern és duplicar la població de la ciutat de Buenos Aires.

Adicionalment, els espais verts es troben distribuïts de manera desigual en la ciutat, per eixemple, barris com Almagro estan en pijor situació que barris com Palermo. Grans ciutats del món com Nova York i Londres conten, respectivament, en 29 i 27 metros quadrats d'espai vert públic per habitant.

Segons un estudi publicat pel BID, Buenos Aires està entre les ciutats que pijor calitat de vida oferixen en térmens d'espai vert públic per habitant. Oferint a penes 2.69 metros quadrats d'espai vert públic per habitant en 2001 contra 11.58 metros quadrats d'espai vert públic oferits per São Paulo.

Entre parcs i places la cantitat d'espai vert de la ciutat promediaba 4.54 metros per habitant en 2007, no obstant per a l'any 2014 esta proporció a penes alcança els 3.9 m² per cada porteño, dels quals 1.17 m² els aporta la Reserva Ecològica Costanera Sur.

En Caballito, per la seua banda, la cantitat d'espai vert per habitant no aplega a 1.5 metros quadrats.

Superfície d'espais verts per habitant (ha/mil habitants) per comuna. Ciutat de Buenos Aires. Anys 2006/2013.

Unitat administrativa	2006	2007	2008	2009	2010	2011	2012	2013
Total	0.60	0.60	0.61	0.61	...	0.63	0.62	0.59
Comuna 1	2.44	2.45	2.46	2.35	...	2.33	2.33	2.30
Comuna 2	0.26	0.26	0.27	0.27	...	0.28	0.29	0.38
Comuna 3	0.04	0.04	0.04	0.04	...	0.04	0.04	0.04
Comuna 4	0.36	0.36	0.43	0.43	...	0.39	0.38	0.37
Comuna 5	0.01	0.01	0.02	0.02	...	0.02	0.02	0.02
Comuna 6	0.15	0.15	0.15	0.15	...	0.14	0.15	0.15
Comuna 7	0.18	0.18	0.19	0.19	...	0.18	0.18	0.18
Comuna 8	2.22	2.24	2.19	2.17	...	2.29	2.31	1.49
Comuna 9	0.64	0.65	0.65	0.66	...	0.68	0.68	0.68
Comuna 10	0.12	0.13	0.13	0.13	...	0.13	0.13	0.13
Comuna 11	0.31	0.31	0.32	0.32	...	0.31	0.32	0.32
Comuna 12	0.83	0.83	0.83	0.83	...	0.80	0.81	0.81
Comuna 13	0.49	0.49	0.48	0.48	...	0.65	0.55	0.50
Comuna 14	0.84	0.84	0.82	0.83	...	0.97	0.98	1.14
Comuna 15	0.15	0.15	0.16	0.16	...	0.13	0.13	0.13

Segons les senyes oficials, a penes 3 comunas (1, 8 i 14), complixen en el mínim establit per l'OMS de 10 metros quadrats d'espai vert per habitant. Les comunas 3 i 5, que inclouen barris com Boedo, Almagro, Sant Cristóbal i Balvanera, pràcticament no tenen espais verts. Les comunas 2, 4, 6, 7, 10, 11 i 15 també es troben en una situació molt crítica. Esta falta d'espais verts afecta la salut de la població. El 56 % dels chiquets i adolescents de la ciutat no realisa suficient activitat física i un motiu important, per al 28.5 %, és que el seu club o plaça es troba alluntat de la seua llar.

Segons senyes oficials, el 80 % dels espais verts públics corresponen a parcs, places i placetes (també es conten les places seques). El 20 % restant està conformat per canteros, jardins, patis recreatius, polideportius, jardins ubicats en l'avinguda General Pau i espais diversos mantinguts per la Direcció general d'Espais Verts. En la qual cosa, l'espai vert utilisable (places i parcs sumats), alcançaria a penes a 4.48 metros quadrats per habitant.

Respecte de l'arborat urbà, hi ha 425 000 arbres. Per a que no hi haja menys d'un arbre cada tres habitants, com en atres ciutats, el govern de la ciutat deguera plantar 575 000 arbres adicionals, ya que la ciutat té al voltant de tres millons d'habitants. Reconeixent el problema de la falta d'espais verts, el govern de la ciutat va llançar el Pla Buenos Aires Vert que propon lo següent: «en el Pla Buenos Aires Vert estarem agregant per a l'any 2034, més d'un milló de metros quadrats de nous espais verts públics a Buenos Aires». Això significa que per a l'any 2034, de no variar la superfície construïda i sempre d'acort a les senyes oficials, la ciutat tindrà 6.23 metros quadrats d'espai vert per habitant, molt per baix dels dèu metros quadrats per habitant sugerits per l'OMS. En la redacció d'un nou còdic urbà, el govern d'Horacio Rodríguez Larreta propon duplicar la població actual de la ciutat. En esta proposta la ciutat passarà de tres millons de persones a sis millons. L'impacte ambiental d'esta mida serà forta, la superfície verda baixarà dels 5.9 metros quadrats per habitant actuals a 2.95 metros quadrats, alluntant-se encara més del mínim de dèu metros quadrats de vert per habitant recomanats per l'Organisació Mundial de la Salut.

Cursos d'aigua contaminats

La ciutat de Buenos Aires llimita en un dels rius més contaminats del planeta, la Riera. També llimita en el Riu de l'Argent, que està fortament contaminat Segons AYSA els residus cloacals són tirats a 2.5 km de la costa després de ser tractats. En el passat, els dies de calor els porteños contaven en més espais verts per habitant i ademés tenien l'opció de refrescar-se en el riu. La contaminació del riu va ser baixant la calitat de vida en la ciutat de Buenos Aires.

Prioritat Peató

Carrer Suipacha, renovada durant el Proyecte "Prioritat Peató"

Este pla va ser implementat a partir d'un pla urbà integral per a renovar els carrers del microcentro, denominat «Prioritat Peató», en l'objectiu general d'optimisar l'espai públic, que va incloure: l'ordenament del trànsit i transport —restringint l'us de les avingudes per a la circulació vehicular i l'us dels carrers per a la circulació peatonal—, l'aument de ciclovías, l'ordenament de la publicitat en els comerços, la renovació de fronteres d'edificis històrics, la colocació de contenidors soterrats per a millorar la neteja dels carrers, la renovació de les luminarias per tecnologia led, la nivellació de les vereda en la calçada la colocació de reixes en desaiguadors i l'instalació de bolardos per a desalentar l'us d'automòvils.

Es va portar a terme per mig de Plans i Programes per la Subsecretaria de Proyectes d'Urbanisme, Arquitectura i Infraestructura, a càrrec del Ministeri de Desenroll Urbà, conjuntament en l'administració de la ciutat; des de l'any 2009 fins al 2015.

Jornades “La Humanisació de l'Espai Públic” del 2008, organisades pel Ministeri de Desenroll Urbà, en l'auspici de la Societat Central d'Arquitectes

Govern i administració

Govern nacional

Buenos Aires és la sèu del Govern d'Argentina, ubicat al voltant de la Casa Rosada. Moltes de les autoritats que conformen el govern nacional residixen en la ciutat. el Congrés de la Nació Argentina va ser inaugurat en 1906, i és un dels més grans d'Amèrica. En el congrés argentí hi ha 3 senadors i 25 diputats que eixercixen els seus càrrecs en representació de la ciutat, elegits per mig de les eleccions llegislatives.

Infraestructures

Salut

El sistema públic de salut de la ciutat brinda cobertura al 21.9 % de la població, en base en una enquesta realisada pel govern porteño. La ciutat de Buenos Aires conta en 34 establiments hospitalaris en atenció totalment gratuïta, que funcionen dins del sistema de salut estatal. El 90 % de les consultes realisades en el sistema públic de salut són realisades en algun d'eixos establiments. De les consultes realisades en els hospitals un 55.6 % correspon a la població resident en la ciutat, mentres que un 41.2 % correspon a residents de la província de Buenos Aires i un 3.2 % a residents d'atres localitats.

Este sistema d'atenció primària està constituït pels Centres de Salut, els Centres Mèdics Barrials i els Meges de Capçalera. Els Centres de Salut estan integrats, entre uns atres, per meges clínics, pediatres, sicòlecs i assistents socials, ya que la seua funció no solament és l'atenció, sino també l'eixecució dels diferents programes de prevenció. Els Centres Mèdics Barrials (CMB) complixen la mateixa funció de prevenció i atenció, pero esta atenció i entrega de medicaments gratuïts està orientada als sectors considerats «de risc». Els Meges de Capçalera és un atre sistema de descentralisació, a on els meges dels hospitals brinden atenció i entrega de medicaments gratuïta en els seus consultoris particulars. Entre els hospitals porteños es poden destacar els generals, com l'Hospital Fernández o l'Hospital Argerich; els pediàtrics com l'Hospital Elizalde i els especialisats en diverses patologies, com l'Hospital Marie Curie d'oncología.

Hospital Dr. Cosme Argerich, en el barri porteño de La Boca

La ciutat conta ademés en una gran cantitat de clíniques i consultoris privats, a on es destaquen entre uns atres l'Hospital Italià (lloc a on es realisen molts dels transplants d'òrguens en l'Argentina), la Clínica i Maternitat Suís Argentina, l'Hospital Universitari de la Fundació Favaloro, el CEMIC (Centre d'Educació Mèdica i Investigacions Clíniques «Norberto Quirno») i el FLENI (Fundació per a la Lluita contra les Malties Neurològiques de l'Infància), entre unes atres. La metròpolis ha ostentat baixes taxes de natalitat en les últimes décades comparada en atres jurisdiccions del país. En 2008 es varen registrar 45 820 naiximent donant una taxa bruta de natalitat del 15.1 ‰. Les defunció varen ser 32 074, en una elevada taxa bruta de mortalitat del 10.5 ‰ (producte d'una estructura poblacional envellida). Com a resultat s'entreveu un molt baix creiximent vegetatiu de 4.6 ‰ (0.46 %) similar al que s'observa en països europeus.

Mortalitat infantil

la mortalitat infantil és un indicador que reflectix indirectament les condicions socioeconòmiques d'una societat, i sobretot el seu impacte en els sectors més desprotegits. En el periodo 1990-2007 la taxa de mortalitat infantil va sofrir una baixa del 51 %. Mentres que en 1990 la taxa era de setze per mil, en 2007 va ser reduïda a 7.9 per mil. Pero existix en la ciutat una brecha molt gran entre el sur i el nort: mentres que en algunes comunas de l'oest i el nort de la ciutat (Comunas 10, 11 i 12) la taxa és molt menor a la mija de la ciutat (4.6, 4.0 i 5.9, respectivament), en les comunas de la zona sur (3, 4, 5, 8 i 9) la taxa és molt major (8.9, 9.9, 8.5, 10.0 i 8.7, respectivament). L'indicador en 2008 va ser del 7.7 ‰, segons el Ministeri de Salut de la Nació.

La Policia de la Ciutat de Buenos Aires, força a càrrec de la seguritat

Seguritat

El ministre de Justícia i Seguritat de la Ciutat de Buenos Aires és el coordinador de l'àrea.

La Policia de la Ciutat i el Sistema Integral de Seguritat Pública

Des de l'1 de giner de 2017, Buenos Aires està baix la jurisdicció de la Policia de la Ciutat, que conta en personal traspassat de la Policia Federal, que operava anteriorment, ademés del personal de l'ex Policia Metropolitana, segons lo establit per la Llei 5688 del Sistema Integral de Seguritat Pública, sancionada el 17 de novembre de 2016.

Un agent de prevenció de la ciutat desplegat en una sendera escolar

L'urbs posseïx un Sistema Integral de Seguritat Pública, en un Centre de Monitoreo Urbà en capacitat de monitorear les 24 hores les cambres instalades en catorze parcs i places porteñas, en els carrers aledaño a la Jefatura de Govern i la Llegislatura, el Districte Tecnològic, les afores de plaça de Maig i la plaça Nacions Unides, en les rodalies de la Facultat de Dret. Ademés se li agrega la presència en els carrers dels agents de la Policia de la Ciutat, Bombers de la Ciutat, agents de trànsit, prevenció, guardians de parcs i personal d'emergències; lo que dona un total, al 12 de juny de 2017, de 36 137 efectius, contra els 32 987 que hi havia en 2016. També conta en un anell digital format per llectors de palesos, els que registren l'ingrés i egreso dels vehículs automotores.

En major mida despuix de la gran crisis de 2001, el delicte va créixer notablement en la ciutat i no va tornar a baixar, a pesar del creiximent econòmic dels anys següents, segons les estadístiques del propi govern. Un estudi d'opinió pública realisat per l'Universitat de Belgrano en 2012 revela que el 79 % dels habitants de la urbs creïa que «actualment l'inseguritat és alta», sensació que va aumentar 37 punts des de 2006. Un 80 % dels enquestats en dit estudi va sostindre que l'inseguritat en la ciutat va créixer en 2012 respecte de l'any anterior, derivant en conseqüències que han afectat la seua calitat de vida.

Transport

Artícul principal → Transporte en la Ciutat de Buenos Aires.

• 
  Mapa de la ret de ferrocarril

La complexitat de la Ciutat de Buenos Aires requerix un sistema de transport i d'accessos a la ciutat igualment complex i extens. La ciutat no solament necessita un sistema de transport per a els qui habiten en ella, sino també per als habitants de l'aglomerado que es traslladen a la ciutat principalment per motius laborals. A partir de 2009 es va escomençar a implementar en forma progressiva el PUJA, un sistema prepagament que permet abonar en una sola targeta viages en colectius, subtes i trens.

Transport terrestre

Colectius i sistema de Metrobús: El mig de transport de major us és el colectiu, que en més de 135 llínees en servici no solament permet conectar diferents punts de la ciutat sino que també aplega a diferents partits de la lindante província de Buenos Aires.

Un colectiu de la llínea 59 circulant pel Metrobús

Des del 31 de maig de 2011 funciona el Metrobús, un sistema de paradores i carrils exclusius per a busos, que va escomençar per l'avinguda Juan B. Just, en 21 parades a lo llarc de 12.5 quilómetros entre els barris de Palermo i Liniers. El 24 de juliol de 2013, es va habilitar un nou corredor sobre el recorregut de l'avinguda 9 de Juliol i, tres semanes despuix, es va inaugurar un atre ramal que unix l'estació Plaça Constitució en el pont de la Nòria. Posteriorment un nou corredor va ser inaugurat en juny del 2015, sobre l'avinguda Cabildo (costat Capital) i l'avinguda Maipú (costat Província). En abril de 2016 va quedar habilitat el carril exclusiu sobre l'avinguda Sant Martín, conectant els barris de la Paternal i Vila Devot. Actualment es troben en construcció nous corredors: sobre avinguda Alem i avinguda Passege Colón (Metrobús del Baix), sobre la Ruta Nacional 3 (Metrobús la Matança) i sobre la Ruta Provincial 8 (Metrobús 3 de Febrer).

Trens: L'atre mig massiu utilisat per a accedir a la ciutat és la ret ferroviària, que té en Buenos Aires un clar nodo concentrador. Algunes d'estes llínees tenen conexió en el subterràneu, lo que permet un trasllat relativament fluït des del conurbano bonaerense fins a diferents zones de la ciutat. Els trens també són usats pels porteños com a mig de desplaçament ràpit dins de la ciutat.

Un tren de la llínea Roca en una estació

Subte: el Subte de Buenos Aires conta en sis llínees en funcionament (A, B, C, D, I, i H), que sumen un total d'al voltant de 56.7 km de túnels per a servici comercial i 90 estacions.S'han inaugurat durant 2013 l'extensió de la llínea A fins a l'intersecció d'avinguda Rivadavia en les avingudes Naixca i Sant Pedrito en el barri de Flores i la Llínea B des de l'estació Dels Incas - Parc Chas fins al barri de Vila Urquiza. la llínea I, en 2019 va ser extendienda fins a Retir.

Vista de l'estació Sant Josep de Flores de la llínea A

Està planificada la construcció d'atres tres llínees: F, G i I, en els que les llínees en funcionament aplegarien a nou. La llínea A —inaugurada en 1913— és també una atracció turística, per haver segut la primera llínea de subterràneu de l'hemisferi sur, de Llatinoamèrica i del món de parla hispana, ademés per conservar catorze d'estacions inaugurades entre 1913 i 1914 en estat pràcticament original.

Tramvia: El tramvia, si ben va ser molt important en époques passades, actualment solament és una atracció turística ubicada en el barri de Caballito.

Premetro: el Premetro és un sistema de trens que recorren els carrers de la zona sur de la ciutat. Va ser inaugurat en l'any 1987 com a forma de continuar el servici de la llínea I al final d'esta en direcció BAIX.

Una formació del premetro en la seua estació terminal, Centre Cívic

Tren Llauger: La ciutat de Buenos Aires va contar en el seu moment en un sistema de trens llaugers cridat Tramvia de l'Est que va escomençar a operar en l'any 2007 en el barri de Port Madero, i va ser suspés en 2012. el Tren de la Costa, ubicat en la província argentina de Buenos Aires, és un tren llauger turístic, inaugurat en 1995 que recorre 15.5 km travessant elegants barris residencials en forma parala al Riu de l'Argent, entre les estaciones Avinguda Maipú, ubicada en la localitat d'Oliveres i Delta, en Tigre.

Una formació del Tren de la Costa

En el seu trayecte d'11 estacions, passa pels municipis de Vicente López, Sant Isidro, Sant Fernando i Tigre.

Remís: El Remis és un sistema de transport que, a diferència dels taxis, solament poden ser contactats per teléfon i conten en tarifa fixa.

Taxi: Els taxis circulen contínuament per la ciutat i en pocs minuts s'obté un de lliure durant les 24 hores. És suficient un gest en la mà per a que es detinga i poder realisar el viage desijat. Els taxistes són els qui més coneixen la ciutat lo que fa que el viage siga segur i ràpit. El taxi té dos tarifes una que s'aplica en l'horari de 6:00 fins a les 22:00 i el restant la cridada tarifa 2 o nocturna que té un recàrrec del 20 %. Sempre es deu pagar el monte que indique el rellonge i en pesos, sumant el cost del peage en cas que ho hi haguera durant el viage. Pot aplicar el taxiste i de forma llegal un recàrrec per cada bosso, mala o bulto i també el regrés, si és que es viaja fòra de la ciutat, cap a la Capital Federal si no torna el passager. Les apps de transport particular de passagers com uber no estan regulades pel govern de la ciutat i estan prohibides en tot el país. En cas de ser detinguts per un dels habituals controls de vehículs pels agents de trànsit, el passager serà infraccionado per la contravenció i al chofer se li seqüestrarà l'auto ademés de pagar una forta multa.

l'avinguda General Pau és una autopista de gran importància en el fluix automotor entre la ciutat i la província de Buenos Aires

Combis, chárteres i uns atres: També les combis o chárteres tenen dos terminals pròpies: la Terminal obelisc i la Terminal Port Madero, en el propòsit de que les combis que es dirigixen cap a i des del Gran Buenos Aires no obstruïren el trànsit en el baix porteño, en l'avinguda 9 de Juliol i al Metrobús. Les combis són usades per les persones que treballen en la ciutat i viuen en la província.

Bicisendas i Ciclovías: Buenos Aires ocupa el dècim quart lloc d'entre 122 centres urbans com una de les ciutats més amigables del món per a movilisar-se en bici, segons un informe de la Copenhagenize Index Bicycle-Friendly Cities. En els últims anys es va portar a terme la construcció de bicisendas en les artèries més importants de la ciutat i el sistema de bicicletes compartides Ecobici que funcionen automàticament.

Buenos Aires també conta en una ret de 269 quilómetros ciclovías integrades i protegides, estimulant l'us de la bicicleta com a mig de transport, aixina com un sistema de lloguer gratuït de bicicletes.

Terminals d'Ómnibus: En el transport interurbà de passagers es destaca la Terminal d'Ómnibus de Retir, de la que partixen servicis pulman en destí a l'interior del país i a països limítrofs, i el parador de micros de Liniers. En març del 2017 es va inaugurar la tercera terminal d'ómnibus de llarga distància, en el barri de Vila Soldati, denominada Terminal Dellepiane, per a servir a l'àrea metropolitana.

Autopistes: La ciutat conta en quatre accessos per autopista, que se sumen a la gran cantitat d'accessos existents, ya siguen ponts o avingudes que creuen l'avinguda General Pau. Els accessos per autopista són l'Autopista Buenos Aires - L'Argent, l'Autopista Ricchieri, l'Accés Oest i l'Accés Nort. Segons un estudi de la CNRT, el ferrocarril és la forma més ràpida d'aplegar des del conurbano al centre de la ciutat, seguida de prop per l'automòvil particular o taxi, i en tercer lloc, el colectiu, a excepció de la zona sur, a on viajar en automòvil és un poc més ràpit que fer-ho en tren. Segons este mateix estudi, el tren és el mig de transport més barat, seguit del colectiu, i en últim lloc, l'automòvil. I conclou que el ferrocarril, si be sol ser més ràpit i barat que l'automòvil, els problemes de puntualitat en els horaris i calitat del viage, fan que a pesar del major cost i inclús provables demores, molta gent elegixca traslladar-se a la capital en auto.

Transport fluvial

Els ferries d'alta velocitat de l'empresa Buquebus conecten Buenos Aires en les ciutats costeres de l'Uruguay

el port de Buenos Aires és el major del país, i va anar tradicionalment la principal entrada marítima d'Argentina. Actualment maneja el 70 % de les importacions argentines i concentra aproximadament un 40 % del total del comerç exterior del país.

L'àrea metropolitana de Buenos Aires també conta en l'estació fluvial internacional Dumenge Faustino Sarmiento, ubicada en la localitat de Tigre, des de la qual partixen llanches taxi, llanches colectives i catamarans turístics que realisen recorreguts cap a les numeroses illes de la delta del Paraná, cap a Carmelo, cap a Nova Palmira i cap a Colónia (totes ubicades en la República Oriental de l'Uruguay); aixina mateix des de dita terminal fluvial és possible arribar a Port Madero, en la Ciutat de Buenos Aires.

Transport aéreu

l'Aeroport Internacional Ministre Pistarini va ser calificat com el millor aeroport de la regió per Skytrax. S'ubica en Ezeiza, fòra dels llímits de la ciutat, pero servix majoritàriament a Capital Federal i l'àrea metropolitana

La ciutat i el Gran Buenos Aires tenen tres aeroports comercials, cinc militars i dos privats. Els dos comercials són l'Aeroport Internacional Ministre Pistarini, en el partit d'Ezeiza, a 35 quilómetros de la ciutat, i l'Aeroparque Jorge Newbery en el barri de Palermo. Ademés, Buenos Aires conta en l'únic aeroport low cost d'Amèrica Llatina, el qual es troba destinat a les operacions de l'Aerollínia de baix cost Flybondi: es tracta del Aeroport El Colomer, ubicat en el conurbano bonaerense. Este aeroport també té fins militars. Des de l'aeroport d'Ezeiza hi ha vols a tota Sudamérica, Norteamérica, Europa, Àfrica, Oceania i Àsia.

Des del Aeroparque Jorge Newbery partixen principalment vols nacionals i en menor mida presta servicis internacionals en destí a Paraguay, Bolívia, Chile, Brasil i Uruguay. Els còdics IATA dels aeroports són EZE (aeroport internacional), AEP (aeroport Jorge Newbery) i EPA (El Colomer).

Servicis públics

el Palau d'Aigües Corrents posseïx una de les arquitectura més exuberantes de la ciutat

Erro al crear miniatura:

la Torre YPF, sèu de la petrolera argentina YPF

El servici d'aigua corrent i cloaques va ser administrat des de 1993 fins a 2006 per l'empresa Aigües Argentines, en març de 2006 la seua concessió va ser rescindida. Per a reemplaçar-la, l'Estat nacional va crear l'empresa estatal Aigües i Sanejament Argentins (AYSA).El servici és suministrat per mig de dos plantes potabilisadores, la planta General Sant Martín i la planta General Belgrano. La Planta Potabilisadora General Sant Martín, inaugurada en 1913, es troba ubicada en el barri de Palermo, contant en una superfície de 28.5 ha i en una producció de 3 100 000 m³ d'aigua diaris. La Planta Potabilisadora General Belgrano es troba en la província de Buenos Aires, en la localitat de Bernal. Va ser inaugurada en 1978 i conta en una superfície de 36 ha i una producció de 1 700 000 m³ diaris.

El servici de gas natural és suministrat per MetroGAS des de decembre de 1992. Durant 2006 varen ser distribuïts un total de 4 398 286 000 m³ de gas, sent 1 031 385 000 m³ per a usuaris residencials, 339 704 000 m³ per a Gas Natural Comprimit, 169 264 000 m³ per a usuaris comercials, 173 411 000 m³ per a indústries, 2 629 972 000 m³ per a usinas elèctriques i 55 007 000 m³ per als ents oficials.

El servici elèctric es troba a càrrec de dos empreses: Edesur i Edenor. L'àrea de cobertura d'Edenor es troba delimitada per: Dàrsena «D», carrer sense nom, traça de la futura Autopista La La Costera, prolongació avinguda Pueyrredón, avinguda Còrdova, vies del Ferrocarril Sant Martín, avinguda General Sant Martín, Zamudio, Tinogasta, avinguda General Sant Martín, avinguda General Pau i el Riu de l'Argent; mentres que Edesur s'encarrega del servici en el restant de la ciutat. Segons valors provisorios de 2004 la ciutat va generar 14 783 018 MWh, mentres que solament va consumir 9 689 504. La principal planta de producció d'energia elèctrica és la central tèrmica Costanera, situada en la zona sur del àrea portuària, en una potència instalada de 2304 MW.

El servici de telefonia fixa és brindat per Telecom Argentina i Telefónica d'Argentina. Estes empreses són les encarregades de brindar el servici des de la privatisació d'ENTel, en 1990. Per a l'any 2006 es trobaven en servici 1 604 750 llínees de telefonia, mentres que per al 2005 existien 9 491 787 abonats a la telefonia mòvil. Ademés existien en 2006 1 068 859 accessos residencials a internet i 77 948 accessos d'organisacions. Sobre el servici televisió per cable, en 2006 hi havia 2 752 323 abonats al mateix.

El servici de recolecció de residus es troba organisat en sis zones de recolecció, en les quals el servici ho presta una empresa diferent. En la Zona 1 (que inclou els antics CGP 1, 2S, 2N i 3) el servici ho brinda l'empresa Cliba, en la Zona 2 (que inclou els antics CGP 13, 14O i 14I) és brindat per l'empresa AESA, en la Zona 3 (que inclou els antics CGP 4, 5 i 6) el servici ho presta l'empresa URBASUR, en la Zona 4 (que inclou els antics CGP 7 i 10) el servici ho brinda l'empresa Níttida, en la Zona 5 (que inclou els antics CGP 8 i 9) és brindat pel Ent d'Higiene Urbana i en la Zona 6 (que inclou els antics CGP 11 i 12) ho presta l'empresa INTEGRA. A la seua volta, des de l'any 2008 el Ministeri d'Ambient i Espai Públic porta a terme la formalisació de recuperadores urbans en la finalitat de que realisen la recuperació de materials reciclables en condicions de treball dignes, higièniques i segures. Actualment, més de 2100 recuperadores ya estan treballant sense menors, en uniforme, credencial, recursos i llogística proveïts pel govern de la ciutat, en el marc de les lleis de Fem Zero (n.º 1854) i la 992 (recuperadores urbans). Els seus habitants conten en un elevat accés als servicis públics: el 99.9 % conta en aigua de ret, la mateixa cantitat conta en electricitat de ret, el 92.8 % conta en gas de ret, el 99.6 % en allumenat públic, el 99.3 % en recolecció de residus i el 89.7 % de les llars conta en telefonia. Estes sifres disminuïxen per a la població resident en viles, si be la totalitat dels seus habitants rep aigua corrent (incloent la canilla pública), el 99.5 % dispon d'energia elèctrica, el 93.1 % d'allumenat públic, el 87.8 % de recolecció de residus i solament l'1.3 % de gas corrent.

Educació

Palau Pizzurno, sèu del Ministeri d'Educació.

La Ciutat de Buenos Aires conta en el menor índex d'analfabetisme de la República Argentina, sent de 0.45 % entre els majors de 10 anys.

Segons una enquesta realisada per la Direcció general d'Estadística i Censos en 2006, la taxa d'escolarisació per nivell és de 96.5 % per al nivell inicial (5 anys) és de 98.6 % per al nivell primari (6 a 12 anys) i de 87.0 % per al nivell mig (13 a 17 anys). Ademés, la cantitat d'alumnes matriculats es manté en aument, alcançant els 656 571 alumnes en 2318 establiments durant el 2006.

En l'any 2013, va haver una major inscripció a les escoles públiques d'educació primària, revertint 10 anys de reculada en la ciutat i convertint-se en l'únic districte del país en conseguir que caiga la pèrdua d'inscripcions front als instituts privats, no obstant la matrícula en l'escola secundària pública encara va continuar caent eixe any.

Buenos Aires conta en una gran cantitat d'establiments educatius. Llevat en el cas de les escoles primàries a on hi ha més establiments estatals, és major el número d'establiments privats. No obstant la cantitat d'alumnes matriculats en establiments educatius de gestió privada és lleument menor a la registrada en les institucions estatals.

La ciutat rep també a estudiants que viuen en la província de Buenos Aires, durant 2005 el percentage d'alumnes en residència en eixa província que varen assistir a escoles estatals va ser del 4.5 % en el nivell inicial, de l'11.8 % en el nivell primari, del 19.5 % en el nivell mig.

Educació primària i secundària

el Colege Nacional de Buenos Aires és un dels instituts educatius més prestigiosos del país i d'Amèrica Llatina

L'educació inicial correspon al periodo entre els 45 dies i els cinc anys. Els Jardins Maternals s'encarreguen de l'educació de menors entre els 45 dies i els dos o tres anys, segons l'establiment. Les nomenades Escoles Infantils comprenen el periodo complet, entre els 45 dies i els cinc anys. L'educació primària comprén des dels sis als dotze anys del menor, i és obligatòria en tota la República Argentina. En totes s'ensenya un segon idioma, en les de gestió oficial solament des del 4.º grau (anglés en les institucions de jornada simple; i anglés, francés o italià en les de jornada completa), encara que en la ciutat funcionen 22 establiments plurilingües, a on ademés del castellà s'ensenya anglés, francés, alemà, portugués o italià. L'educació mija està destinada als menors d'entre 13 i 18 anys d'edat, pot alcançar els 19 anys en algunes modalitats, i està organisada en un cicle bàsic que inclou els tres primers anys, i un cicle d'especialisació que inclou el periodo restant (fins als 19 solament en les escoles tècniques). A diferència de moltes províncies, la Ciutat de Buenos Aires va mantindre les seues escoles tècniques, i per mig de la Llei 898 es va dispondre que el nivell mig d'educació siga obligatori. Alguns coleges són depenents de l'Universitat de Buenos Aires com per eixemple l'Institut Lliure de Segona Ensenyança, l'Escola Superior de Comerç Carlos Pellegrini i el Colege Nacional de Buenos Aires; Mentres que uns atres són depenents del Govern de la Ciutat de Buenos Aires com per eixemple l'Escola Tècnica Otto Krause i l'Escola Tècnica Raggio.

Educació superior

Logo de l'Universitat de Buenos Aires

La ciutat és sèu d'algunes de les Universitats més importants del país, incloent les diferents modalitats d'educació terciaria. Buenos Aires és una ciutat en gran pes a nivell regional en matèria d'educació superior. La consultora britànica Top Universities en un estudi de 2013 va considerar a la ciutat com la millor ciutat per a estudiants en Amèrica Llatina. En el curs 2014 la ciutat va tindre una població universitària que rondava el mig milló d'estudiants, aproximadament un de cada tres de tot el país, dels quals un 68.4 % dels estudiants varen assistir a universitats públiques.

En els seus 308 748 estudiants, l'Universitat de Buenos Aires (UBA), que és pública, és la major universitat d'educació presencial en tota Amèrica Llatina. Va ser fundada el 12 d'agost de 1821 i es dividix en dos terrenys —la Ciutat Universitària i Centre Universitari Regional Paternal— que agrupen vàries de les seues entitats acadèmiques, contant en un total de tretze facultats. El primer any de totes les carreres ho constituïx el Cicle Bàsic Comú (CBC), que deu ser aprovat per a ingressar a la facultat corresponent. L'Universitat també posseïx huit centres universitaris regionals, quinze museus i cinc unitats assistencials. Cada u d'estos membres de l'Universitat de Buenos Aires té els seus propis procediments d'admissió i els seus propis premis als estudis que impartixen. Des de fa varis anys, l'Universitat de Buenos Aires és calificada segons distints i prestigiosos rànquings internacionals com la millor universitat d'Iberoamèrica i de parla hispana, integrant el selecte club d'èlit de les millors cent universitats del món.

En la ciutat també hi ha atres institucions d'estudis superiors alienes a l'Universitat de Buenos Aires, entre elles l'Universitat Caece, l'Universitat de Palermo, l'Universitat Catòlica Argentina, l'Escola Nacional de Nàutica Manuel Belgrano, l'Universitat del Salvador, l'Universitat de Belgrano, l'Institut Tecnològic de Buenos Aires, l'Universitat Argentina de l'Empresa, l'Universitat Torcuato Vaig donar Tella, que són privades. També es troben les principals sèus de l'Universitat de la Ciutat de Buenos Aires (UniCABA), Universitat Tecnològica Nacional, Universitat Nacional de Tres de Febrer, i estan algunes sèus de l'Universitat Nacional de General Sant Martín (Argentina) que són públiques de la mateixa manera que la UBA. Hi ha alguns terciarios depenents de la ciutat tals com l'Institut Superior del Professorat «Dr. Joaquín V. González», aixina com instituts dedicats a l'art com l'Universitat Nacional de les Arts o l'Escola Superior de Belles arts.

Llibertat de cult

De la mateixa manera que en tot el país, la llibertat de cult del ciutadà porteño està garantisat pel Artícul 14 de la constitució nacional, encara que l'Estat reconeix un caràcter preeminent a l'Iglésia catòlica que conta en un estatus jurídic diferenciat respecte al del restant d'iglésies i confessions. El 2 de febrer de 1825 es firma el tractat de Tractat d'Amistat, Comerç i Navegació entre Argentina i el Regne Unit que, entre atres coses, dona llibertat religiosa als súbdits de Gran Bretanya residents en les Províncies Unides del Riu de l'Argent. Açò permet que el 25 de setembre de 1825 es realise un cult anglicà, sent la primera volta que es realisa una celebració religiosa no Catòlica Apostólica Romana en Argentina. Ho oficia el Rvdo. John Armstrong. En 1831 s'inaugura en la Ciutat Autònoma de Buenos Aires la Catedral Anglicana de Sant Joan Batista, que és el temple protestant més antic d'Argentina i de Sudamérica.

Principals seguidors

el papa Francisco, naixcut en Buenos Aires, es va convertir en el primer papa americà de l'Iglésia catòlica.

Segons l'enquesta proporcionada pel Conicet respecte a la situació religiosa d'acort a les diferents regions argentines en 2008, Buenos Aires, en ser part de la regió Gran Buenos Aires i Capital Federal encara que és la regió més indiferent cap a lo religiós en un 18.0%, els catòlics són el 69.1% de la població. Mentres és la quarta àrea dels evangèlics en el 9.1%. Pel seu passat d'immigració i distintes corrents d'immigració actuals és a on es concentra el màxim de les religions minoritàries en el 2.3%.

el Monasteri de Santa Catalina de Siena, en autorisació real des de 1717 és el més antic del país.

Erro al crear miniatura:

Sinagoga de la Congregació Israelita Argentina, ubicada a on va ser la primera sinagoga de la ciutat en l'any 1897.

La major part dels porteños es declaren profesantes de la religió catòlica. l'Arquebisbe de Buenos Aires, actualment Jorge Ignacio García Cuerva, és el Primat de l'Iglésia catòlica en Argentina. L'anterior Arquebisbe de Buenos Aires era Mario Aurelio Poli. Jorge Mario Bergoglio era l'antic arquebisbe fins que en el cónclau del 2013 va ser elegit com el papa Francisco, és el primer papa jesuïta, el primer provinent de l'hemisferi sur i el primer no europeu des del siri Gregorio III ―fallit en 741―. A pesar de la seua llarga tradició catòlica, l'Argentina té solament dos sants reconeguts: el màrtir Héctor Valdivielso Sáez (1910-1934) i el sacerdot diocesà José Gabriel Brochero (1840-1914); el primer va nàixer en Buenos Aires. També en la ciutat existix una important cantitat de temples evangèlics o protestants que representen el 9.1 % de la població. el judaisme és la segona religió més practicada en la ciutat despuix del cristianisme. la població judeua en l'Argentina és la més gran d'Amèrica Llatina, la tercera en el continent i la sèptima més gran del món fòra d'Israel. A l'any 2006 es calculava una població d'al voltant de 184 500 judeus segons algunes estimacions, unes atres, basades en un informe del JOINT (o JDC: Jewish Joint Distribution Committee, comissió judeua de distribució conjunta) fonamentat en una mostra de 30 000 llars, estimava (en 2005) 233 000 judeus en Buenos Aires i afores, basant-se en la definició de judeu d'acort a la Llei de la Tornada d'Israel. Atres religions d'importància són els Testics de Jehová i els mormones, mentres que una atra gran part de la població es considera ateu o agnòstic. Aixina mateix, la ciutat conta en la presència d'algunes mesquites, sent el centre cultural islàmic Rei Fahd, localisat en el barri de Palermo, la mesquita més gran d'Argentina i d'Amèrica Llatina.

Economia

Artícul principal → Economia de la Ciutat de Buenos Aires.

Interior de la passejada comercial Galeries Pacífic

En 2008 el Producte Brut Geogràfic (PBG) de la Ciutat de Buenos Aires va ser d'aproximadament 460 455 millons de pesos argentins (ARS), lo que resulta en $80 400 (pes argentí) per càpita. L'ingrés, aproximadament US$ 24.900 (dólar nortamericà) per càpita, va ser molt superior al nacional d'eixe any i ubica a la ciutat en el segon major ingrés per càpita de Llatinoamèrica en térmens nominals, despuix de Ciutat de Mèxic.

Açò, pel tipo de canvi relativament devaluado del pes argentí, presenta importants distorsió, ya que, tenint el poder adquisitiu en conte, Buenos Aires conta en el major producte per càpita en la regió llatinoamericana. El PBG real va créixer en 2006 un 11.4 % respecte de 2005.

El principal sector econòmic de Buenos Aires és el sector Servicis, que representa el 78 % del seu PBG en térmens constants, molt major al 56 % a nivell nacional. Les branques més importants són les de servicis immobiliaris, informàtics, servicis professionals, servicis a les empreses i de lloguer i els servicis d'intermediació financera. Un dels sectors més dinàmics va ser la construcció, ya que la cantitat de permissos per a construir va aumentar un 44 %, sent les comunas 6, 8 i 11 les de major creiximent en un 164 %, 132 % i 130 % respectivament. L'influència del sector en el PBG va alcançar els 7480 millons de pesos en 2006.

Sobre els servicis financers, Buenos Aires genera el 70 % del valor agregat de la Nació. Concentra el 53 % dels depòsits bancaris i el 60 % dels préstams al sector privat no financer, que ascendixen a 90 446 i 53 567 millons de pesos, respectivament. Ademés, el 90 % de les entitats financeres del país tenen la seua sèu central en esta ciutat.

L'indústria manufacturera representa el 20.2 % del PBG. El sector va sofrir un aument del 10 % respecte de l'any anterior, i els rubros que varen registrar un major aument de l'activitat són el de medicaments, productes químics i penyores de vestir, que varen superar el 14 %. Els rubros de «Aliments, begudes i tabac», «Medicaments per a us humà» i «Paper i imprenta» concentren el 60 % dels ingressos del sector.

En els últims anys la ciutat es va convertir en un pol turístic, en especial per la baixa de costs que va produir per als visitants estrangers la devaluación del pes. Entre 2002 i 2004 la cantitat d'establiments hotelers va aumentar un 10.7 %, mentres que la taxa d'habitacions ocupades va tindre un important aument del 42.9 %.

En la ciutat existix un important desenroll del sector de servicis informàtics. En la Ciutat de Buenos Aires es troben instalades, aproximadament, el 70 % de les empreses generadores de software, que a nivell nacional exporten per més de 940 millons de dólars. el Port de Buenos Aires és el més gran del país i gestiona 9.7 millons de tonelladas de mercaderies tots els anys.

Turisme

Barri de Port Madero

Argentina es troba entre els països més visitats de Sudamérica i a la seua volta, Buenos Aires conta en 5.5 millons de visites a l'any. Buenos Aires és una ciutat populosa i es troba entre els 20 destins preferits en tot lo món.

El Cabildo, eixemple d'arquitectura colonial.

Els llocs turístics més importants es troben en el caixco històric de la ciutat, sector format pràcticament pels barris de Monserrat i Sant Telmo. La ciutat va escomençar a construir-se al voltant de la plaça Major (hui plaça de Maig), i les institucions administratives de la Colónia estaven instalades en la zona. A l'est de la plaça pot observar-se la Casa Rosada, actual sèu del Poder Eixecutiu de l'Argentina, en elloc de la qual antigament es trobava el Fort. Cap al nort de la plaça es troba la Catedral Metropolitana, que ocupa el mateix lloc des de la colónia, i l'edifici del Banc de la Nació Argentina, la parcela de la qual era en un principi propietat de Juan de Garay. Una atra important institució colonial va ser el Cabildo, ubicat cap a l'oest, que no es conserva en la seua forma original ya que partix de la seua estructura va ser demolida per a l'obertura de l'avinguda de Maig i la diagonal Juliol A. Roca. Cap al sur s'observa l'edifici de l'antic Congrés de la Nació, a on actualment funciona l'Acadèmia Nacional de l'Història. I per últim, cap al noroest pot observar-se la Jefatura de Govern de la Ciutat, alvançant cap a l'avinguda de Maig.

Barri de Recoleta i en el centre, la Floralis Genèrica.

Cúpula del Palau del Congrés de la Nació.

l'avinguda de Maig és considerada el Eix Cívic, ya que unix la Casa Rosada en el Palau del Congrés, sèus del Poder Eixecutiu i del Poder Llegislatiu, respectivament. Per esta avinguda poden observar-se alguns edificis de gran interés cultural, arquitectònic i històric: es troben instalats la Casa de la Cultura, el Palau Barolo i el Café Tortoni, entre uns atres. baix esta avinguda corre la Llínea A del subte de Buenos Aires que en ser inaugurat en 1913 es va convertir en el primer d'Iberoamèrica. En aplegar al final de l'artèria es pot observar un conjunt de places, decorades en varis monuments i escultures, entre les que es troba una còpia firmada de El pensador de Rodin. En les rodalies d'estes places es troben el Palau del Congrés i l'edifici de la Confitería El molí.

Buenos Aires Bus.

En el caixco històric es pot visitar, ademés, la Poma de les Llums. Allí es troben estajats varis edificis en gran valor històric, com l'iglésia de Sant Ignacio i la sèu del Colege Nacional de Buenos Aires. En la poma poden observar-se els túnels amagats que recorrien la ciutat durant l'época colonial i pot recórrer-se ademés l'edifici a on va funcionar el Concejo Deliberante des de 1894 a 1931. En la zona de Sant Telmo pot visitar-se la plaça Dorrego, en a on tots els dumenges s'instala la famosa Fira d'Antiguetats. Ademés en les seues rodalies s'ubiquen varis comerços d'anticuarios i un complex jesuïta format per l'iglésia de La nostra Senyora de Bethlem, la Parròquia de Sant Pedro Telmo i el Museu Penitenciari «Antonio Ballve». En la zona es troben ademés el Museu Històric Nacional i el parc Lezama, a on varen ser estajades vàries escultures i monuments. En el barri de Recoleta es troben una gran cantitat de llocs turístics i molts que ademés tenen un gran valor cultural. Allí poden trobar-se la sèu principal del Museu Nacional de Belles arts, la Biblioteca Nacional, la floralis genèrica, entre uns atres.

• 
  el Planetari Galeo Galei.
• 
  Usina de l'Art, un centre cultural i d'espectàculs.
• 
  Foyer de la Usina de l'Art durant la nit.
• 
  Colecció d'Art Fortabat.

Edifici del Centre Naval

Cultura

Museus i biblioteques

Artícul principal → Anexe:Museus en la Ciutat de Buenos Aires.

El govern de la Ciutat administra dèu museus que comprenen diferents temàtiques: des de les arts plàstiques Museu d'Arts Plàstiques Eduardo Sívori fins a l'Història Museu Històric de Buenos Aires Cornelio de Saavedra, passant pel cine Museu del Cine Pablo Ducrós Hicken. També existixen molts museus depenents del Govern Nacional com el Museu de la Casa Rosada, el Museu Nacional de Belles arts, el Museu Nacional d'Art Decoratiu, el Museu Argentí de Ciències Naturals o de fundacions com el Museu d'Art Llatinoamericà de Buenos Aires. De la ciutat depenen 26 biblioteques públiques que conten en 317.583 eixemplars. Ademés existixen moltes biblioteques depenents dels diferents Poders de la Nació, aixina com de les diferents universitats que es troben en la Capital.

Indústria editorial

Erro al crear miniatura:

La llibreria L'Ateneu va ser elegida la segona llibreria més bella del món.

La metròpolis es distinguix ademés com el major centre editorial del país, ya que allí residixen les editorials més importants, i és també la ciutat a on s'editen els diaris i revistes de major tirada. Per eixemple, Clarín és el diari en major tirada de l'Argentina, sent ademés un dels de major difusió en el món de parla hispana, en una tirada que promedia els 300 837 eixemplars diaris en juny de 2010. El segon de major tirada (promig de 160 000 eixemplars de dilluns a dissabtes i 250 000 els dumenges) és La Nació que és un dels més antics del planeta, el seu primer eixemplar es va publicar el 4 de giner de 1870. L'indústria editorial de Buenos Aires és una de les més competitives de la regió. Segons el World Cities Culture Forum, Buenos Aires és la ciutat del món en més llibreries per càpita. En diferents llocs poden conseguir-se en regularitat llibres antics, primeres edicions i publicacions en diferents idiomes, sobretot en els comerços ubicats en l'avinguda de Maig i en l'avinguda Corrents, entre Callao i 9 de Juliol.

Tots els anys en el més d'abril se celebra la Fira Internacional dellibre de Buenos Aires, una de les cinc fires més importants del món, junt en les de Fráncfort, São Paulo, Guadalajara, Londres i la Book Expo America. La mateixa va orientada al públic en general, aixina com a la comunitat lliterària en la seua totalitat.

Bars i teatres

Vore també: Anex:Bars notables de Buenos Aires

el Teatre Colón és un dels cinc teatres d'òpera més importants del món

Buenos Aires té una de les majors concentracions de teatres del món, ocupant el quart lloc entre les ciutats en major número de sals teatrals, i unes fonts inclús l'ubiquen com la ciutat en més teatres en el món. La ciutat posseïx ademés l'indústria de teatre més gran d'Amèrica Llatina.

el Teatre Colón és un dels més importants del món pel seu tamany i trayectòria, i un dels cinc millors teatres per a l'òpera per la seua acústica.

Interior del Café Tortoni, en a on es realisa La Penya, les jornades artístiques de la qual varen iniciar en 1926

l'avinguda Corrents, en els tradicionals cafens de la qual i bars va evolucionar el tango a principis i mediats d'el XX, és l'artèria a on es troben alguns dels teatres més importants. En este sentit, la Ciutat de Buenos Aires conta en una oferta molt diversa, i molts dels teatres de major rellevància depenen directament del Govern de la ciutat: el Teatre Colón, el Teatre General Sant Martín, el Teatre President Alvear, el Teatre Regio, el Teatre Sarmiento i el Teatre de la Ribera, entre uns atres. També existix una important activitat en el Teatre Nacional Cervantes, el Teatre Gran Rex, el centre cultural Recoleta, el centre cultural General Sant Martín, el Teatre Maipo, el Teatre Coliseu, el Teatre la Membrives, entre uns atres i la gran cantitat de teatres independents que es troben distribuïts pels barris de Vila Crespo, Almagro i Abast. La ciutat conta en més de 300 teatres. La ciutat conta en un selecte grup d'uns 70 bars denominats com Bars Notables que es caracterisen per haver segut protagonistes d'una part important de l'història de la ciutat, estos reben una ajuda del Govern de la Ciutat de Buenos Aires. Alguns inclusivament varen ser declarats Patrimoni Cultural de la Ciutat de Buenos Aires. Es troben principalment en els vells barris de la Ciutat, Sant Nicolás, Sant Telmo o La Boca. A això se sumixca la locación de bars notables antics pero l'història dels quals interessa a aquells que apleguen buscant un enfocament històric en la seua visita a la Reina de l'Argent. Tal és el cas de dos cafens que varen quedar vinculats a un dels més importants episodis de la lliteratura argentina, la dialèctica social i lliterària entre el Grup Florida, cridat aixina perque es reunien en la Confitería Richmond en la cèntrica carrer Florida, i publicaven en les oficines de la propenca revista Martín Fierro, en integrants cóm Jorge Luis Borges, Victoria Ocampo, Leopoldo Marechal, artistes cóm Antonio Berni, vs. el Grup Boedo cridat aixina perque publicaven en l'Editorial Claritat i es reunien en el Café El Japonés en l'avinguda Boedo en l'actual barri del mateix nom, quedant dita confrontació lliterària i els establiments que els varen acaronar en l'història de la ciutat. Un atre dels bars notables de la ciutat és el reconegut London City café, una dels cantons emblemàtics de Buenos Aires, per la seua permanència en el temps, per estar vinculat a l'història viva de la seua gent, per haver contribuït a fets culturals i històrics rellevants i pel seu disseny arquitectònic consevado. Va ser ací a on Juliol Cortázar va escriure, i també va situar, gran part de la seua primera novela Els premis, publicada en 1960.

Música

Tango

Buenos Aires és coneguda internacionalment per ser el breçol del tango, sent el cantant argentí Carlos Gardel el seu major exponent. Pero no cal oblidar-se d'orquestes com les d'Aníbal Troilo, Mariano Mores i Osvaldo Pugliese, o de letrista com Enrique Sants Discépolo i Homero Manzi. A mitan d'el XX varen sorgir nous cantants com Juliol Moixa, Edmundo Rivero i Roberto Goyeneche, aixina com noves tendències, el major exponent de les quals va ser Astor Piazzolla. A partir del final de la década de 1960, de la mateixa manera que en molts centres urbans del país, va sorgir el Roc Nacional, i en els 80 i 90, el punk roc argentí; de fet Argentina va ser el tercer país en el món en crear un roc d'identitat pròpia. La ciutat ha tingut també influències de la cumbia colombiana, el quartet i, a finals d'el XX, de la cumbia villera, sorgida en les zones més pobres de la ciutat i del Gran Buenos Aires. Hui, el nou gènero de moda que va nàixer en Buenos Aires i s'exporta en Europa és la cumbia digital, mescla del ritme ternario de la cumbia en influències electròniques.

Tradicions

el fileteado és un art popular de la ciutat

Una manifestació cultural pròpia de la ciutat és l'us del lunfardo, gerga que es va desenrollar i va estendre des de mediats d'el XIX en les zones pobres de la Ciutat de Buenos Aires. Té aportes idiomàtics provinents d'Itàlia, França, Espanya i Portugal, aixina com de la població negra i criolla local i inclús indígena. Elunfardo va quedar immortalisat en les lletres de la música popular, particularment en les del tango. Una atra manifestació cultural pròpia del porteño és el fileteado, art decoratiu i popular, naixcut en les primeres décades d'el XX. Sol presentar-se en contexts emparentats en el tango, el disseny i la publicitat. Flores, volutes, fulls d'acant, cintes argentines, es combinen en personages populars per mig de colors molt vius i a través del contrast es dona l'idea del volum. Els texts també formen part de la composició del fileteado, en frases falcades pel saber popular. En l'any 2006 la llegislatura porteña va declarar al fileteado com a Patrimoni Cultural de la Ciutat de Buenos Aires a partir de la sanció de la llei 1941.

Una tradició important és la dels Festejos de Carnestoltes. Existixen en Buenos Aires 103 murgas, agrupant a més de 10 000 persones. Anualment solen juntar-se més de 800 000 persones per a gojar de la música, ball i vora que oferixen estes comparses en la gran cantitat de cors que es realisen en els barris porteños.

Moda

En Buenos Aires, des de 2001, es realisa dos voltes a l'any l'event de moda més important d'Argentina, la Buenos Aires Fashion Week en la finalitat de mostrar les últimes tendències per a les coleccions primavera-estiu i autumne-hivern. BAF Week conta en la presència de dissenyadors internacionals pero sobretot nacionals de manera que és una bona ocasió per a oferir un panorama sobre l'indústria de la moda local. La convocatòria es realisa en La Rural. En la ciutat també es porten a terme l'Argentina Fashion Week i l'event Buenos Aires Moda que duen 34 i 46 edicions respectivament.

La ciutat conta a la seua volta en el Centre Metropolità de Disseny, una institució pública pertanyent al Govern de la Ciutat de Buenos Aires ubicada en el barri de Barraques en elloc de l'antic Mercat de Peix. El predio conta en 3.000 m² per a la realisació de mostres relacionades en el disseny. Events com a Casa FOA i Buenos Aires Runway han tingut lloc en les seues instalacions. calen ser destacats també, els espais dedicats exclusivament al dictat de cursos de capacitació vinculats en el disseny.

Mijos de comunicació

Artícul principal → Mijos de comunicació de la ciutat de Buenos Aires.

Televisió oberta

Artícul principal → .

Vore també: Televisió d'Argentina

Les principals emissores de televisió oberta són Amèrica TV (canal 2), Televisió Pública (canal 7), El Nou (canal 9), Telefe (canal 11), El Tretze (canal 13), Net TV (canal 27.2), Canal 21 i Canal 26. Històricament, estes estacions han emés per televisió analògica terrestre des del seu començ d'emissions, encara que també estan disponibles per la televisió digital oberta (TDA).

Emissores de ràdio

Artícul principal → .

Vore també: Ràdio en Argentina

La ciutat de Buenos Aires té numeroses emissores de radi, tant AM com FM. De la mateixa manera que en el restant del món, les FM són més escoltades. Entre les 15 més escoltades es troben 10 que emeten en FM: La 100, Pop Radi, Roc & Pop, FM Metro, Ràdio El Món, Els 40, Radi Disney, FM Aspen, Mega, Val, Ràdio One 103.7, Vorterix Roc; i en AM: Radi 10, Radi Mitre, Continental, La Ret, Ràdio BBN - 730 AM i Ràdio Nacional, sense deixar de mencionar entre les més importants a De l'Argent i la desapareguda Ràdio Amèrica.

Periòdics

Artícul principal → .

Els dos de major circulació són La Nació i Clarín. També tenen circulació nacional: Crònica, Popular, La Prensa, Pàgina/12 i Perfil. En orientació financera s'editen Buenos Aires Econòmic, El Croniste i Àmbit Financer.

Deports

Fútbol

el Superclásico del fútbol argentí.

El deport més popular en Buenos Aires, de la mateixa manera que en tot el país, és el fútbol, i gran part dels equips en major història en la Primera Divisió d'Argentina es troben en la ciutat, que és la que té la major concentració de clubs de fútbol en el món (en 21 institucions). Per una atra part, 18 d'ells tenen el seu propi estadi, aspecte en el que solament és comparable en Londres i Montevideo, que varen seguir el model anglés que pregona que cada equip siga amo de la seua cancha, a diferència de lo que succeïx en l'Europa continental, a on sol haver un sol gran escenari, generalment de propietat comunal, que és compartit pels equips de la ciutat.

En Buenos Aires es troben varis dels clubs de fútbol més importants del país:

• Primera Divisió: Argentins Juniors, Barraques Central, Boca Juniors, Deportiu Riestra, Huracà, River Plate, Sant Lorenzo i Vélez Sarsfield.
• Primera B Nacional: All Boys, Atlanta, Defensors de Belgrano, Ferro Carril Oest, Nova Chicago i Sacachispas.
• Primera B: Comunicacions.
• Primera C: Deportiu Espanyol, Excursionistes, i Generalamadrid.

• Primera D: Deportiu Paraguayà, Sportiu Barraques i Yupanqui. Algunes institucions han mudat els seus estadis, i inclús les seues sèus, al conurbano bonaerense o a l'interior de la província de Buenos Aires, pero mantenen llaços en la ciutat, a on permaneixen els seus núcleus edilicios i una cantitat de socis i simpatisants. Ells són:
• Primera Divisió: Platense
• Primera B Nacional: Almagro, Chacarita Juniors, Estudiants i Sant Telmo
• Primera B: Colegials, Deportiu Armeni i Fénix
• Primera C: Atles, Liniers, Sportiu Italià
• Primera D: Lugano

En lo deportiu, Boca Juniors, River Plate i Vélez Sarsfield són els tres clubs porteños que han segut campeons del món.

Atres disciplines

La ciutat ademés conta en numeroses entitats que participen de les diferents categories del Campeonat de Futsal AFA, entre ells els més importants de la disciplina del país, els multicampeones Pinocho i Boca Juniors (futsal).

Existixen institucions que disponen d'infraestructura per a la pràctica de deports com el básquet (la màxima competició del qual a nivell nacional és la Lliga Nacional de Básquet), o el tenis (a on el Buenos Aires Lawn Tennis Club és la sèu de l'únic torneig ATP disputat en el país, el Torneig de Buenos Aires). També hi ha atres estadis per a la pràctica de deports com el Lluna Park (en el que es destaquen les trobades de boxeig) i el nou estadi multipropósito Parc Roca, inaugurat en 2006, utilisat per a séries de Copa Davis. En el barri de Núñez es troba el Centre Nacional d'Alt Rendiment Deportiu (CeNARD), un complex estatal que alberga deportistes de tot el país i permet la pràctica de gran cantitat de deports. Posseïx canches de fútbol, hockey, balonmà, rugby, tenis, voleibol, pistes de patí, piletas de natació, entre atres deports, gimnasis de complements, taekwondo, judo, halterofília i dos pistes d'atletisme.

Events

La ciutat de Buenos Aires va ser sèu de vàries competències internacionals: dos estadis, River Plate i Vélez Sársfield, varen albergar la Copa Mundial de Fútbol de 1978, i en vàries ocasions la Copa Amèrica del mateix deport. Ademés del fútbol, la ciutat va albergar dos campeonats mundials de básquet (1950 i 1990), un de voleibol masculí (2002) i un atre de pol (1987). Sobre events multideportius, va ser sèu dels primers Jocs Panamericàs disputats entre el 25 de febrer i 9 de març de 1951, i posteriorment va perdre per a penes un vot l'elecció per a albergar els Jocs Olímpics de 1956; aixina mateix va quedar entre les 5 millors sèus per als Jocs Olímpics de 2004. En 2006, va albergar l'octava edició dels Jocs Suramericans, organisats per l'Organisació Deportiva Suramericana (ODESUR). La ciutat va ser elegida en 2013 com a ciutat amfitriona dels Jocs Olímpics de la Joventut d'Estiu de 2018. Sobre l'automovilisme, en l'Autódromo Oscar i Juan Gálvez es va realisar en vint oportunitats del Gran Premi d'Argentina de Fòrmula 1 i dèu voltes del Gran Premi d'Argentina de Motociclisme. En quatre ocasions (2009, 2010, 2011 i 2015) la ciutat va ser el punt d'inici i finalisació del Rali Dakar.

L'estadi Alberto J. Armant «La Bombonera», propietat del Club Atlètic Boca Juniors, en el barri de La Boca.

L'estadi Antonio Vespucio Liberti «El Monumental», propietat del Club Atlètic River Plate, en el barri de Belgrano, és un dels estadis més importants del continent. En ell es va jugar el partit final de la Copa Mundial de Fútbol de 1978.

Equips deportius

Equip	Deport	Categoria actual	Barri	Estadi
All Boys	Fútbol	Primera B Nacional	Mont Castro	Illes Malvines
Argentins Juniors	Fútbol	Primera Divisió	Vila Mitre	Diego Armant Maradona
Atlanta	Fútbol	Primera B Nacional	Vila Crespo	Don León Kolbowsky
Barraques Central	Fútbol	Primera Divisió	Barraques	Claudio Tàpia
Boca Juniors	Fútbol	Primera Divisió	La Boca	Alberto J. Armant
Comunicacions	Fútbol	Primera B	Agronomia	Alfredo Ramos
Defensors de Belgrano	Fútbol	Primera B Nacional	Núñez	Juan Pasquele
Deportiu Espanyol	Fútbol	Primera C	Parc Avellaneda	Nova Espanya
Deportiu Paraguayà	Fútbol	Primera D	Barraques	No posseïx
Deportiu Riestra	Fútbol	Primera B Nacional	Vila Soldati	Guillermo Laza
Excursionistes	Fútbol	Primera C	Belgrano	Excursionistes
Ferro Carril Oest	Fútbol	Primera B Nacional	Caballito	Arquitecte Etcheverri
Generalamadrid	Fútbol	Primera C	Vila Devot	Enrique Sext
Huracà	Fútbol	Primera Divisió	Parc Patricios	Tomás Adolfo Ducó
Nova Chicago	Fútbol	Primera B Nacional	Matadors	Nova Chicago
River Plate	Fútbol	Primera Divisió	Núñez	Antonio Vespucio Liberti
Sacachispas	Fútbol	Primera B Nacional	Vila Soldati	Beto Larrosa
Sant Lorenzo	Fútbol	Primera Divisió	Boedo	Pedro Bidegain
Sportiu Barraques	Fútbol	Primera D	Barraques	No posseïx
Vélez Sarsfield	Fútbol	Primera Divisió	Liniers	José Amalfitani
Yupanqui	Fútbol	Primera D	Vila Lugano	No posseïx
Boca Juniors	Básquet	Lliga Nacional de Básquet	La Boca	Luis Comte
Ferro Carril Oest	Básquet	Lliga Nacional de Básquet	Caballito	Héctor Etchart
Obres Sanitàries	Básquet	Lliga Nacional de Básquet	Núñez	Obres Sanitàries
Sant Lorenzo	Básquet	Lliga Nacional de Básquet	Boedo	Polideportiu Roberto Pando
River Plate	Vóley	Lliga de Voleibol Argentina	Núñez	Microestadio River Plate

Relacions internacionals

Sèus d'organisacions internacionals

• Secretaria del Tractat Antàrtic

Agermanament

La ciutat de Buenos Aires ha tingut, a lo llarc de la seua història, diversos agermanament i acorts de cooperació en ciutats de varis continents, ademés d'algunes regions o comunitats autònomes. Ciutats hermanades en Buenos Aires:

Regions, estats i comunitats autònomes (entitats sub-estatals) hermanades en la Ciutat de Buenos Aires:

Erro al crear miniatura: Calàbria, Itàlia (1987). Erro al crear miniatura: Galícia, Espanya (1998).

Basilicata, Itàlia (1999). Erro al crear miniatura: Nova Jersey, Estats Units (1999).

Andalusia, Espanya (2001). [[Image:Flag_of_Ohio .png|20px]], Estats Units (2001)

Morelos, Mèxic (2012).

Vore també

• [[Archiu:{{#switch: Buenos Aires|20px|Vore el portal sobre Buenos Aires]] Portal: Buenos Aires. Contingut relacionat en Buenos Aires.
• [[Archiu:{{#switch:Argentina|20px|Vore el portal sobre Argentina]] Portal:Argentina. Contingut relacionat en Argentina.
• Proyecte de districte federal Viedma-Carmen de Patagones
• Gran Buenos Aires
• Geografia de la Ciutat Autònoma de Buenos Aires
• Província de Buenos Aires
• Ciutadà ilustre de la Ciutat de Buenos Aires
• Federalisació de Buenos Aires
• Persones de la ciutat de Buenos Aires
• Megaciudad
• Barris de la Ciutat de Buenos Aires
• Anex:Comunas de la ciutat de Buenos Aires per població
• Anex:Carrers de la ciutat de Buenos Aires
• Anex:Àrees metropolitanes d'Amèrica
• Anex:Ciutats germanes en Argentina
• Anex:Monuments i escultures en la Ciutat de Buenos Aires

Bibliografia

• Anuari indústries culturals, Ciutat de Buenos Aires 2004. Buenos Aires: Secretaria de Cultura de la Ciutat de Buenos Aires.
• Anuari estadístic 2004. Buenos Aires: Govern de la Ciutat de Buenos Aires, 2005.
• Cerruti, Marcela: «La migració peruana a la Ciutat de Buenos Aires: la seua evolució i característiques», en Revista Semestral de Senyes i Estudis Demogràfics, any 2, número 2, Secretaria de Facenda i Finances. 2005, Buenos Aires, Argentina. ISSN 1668-5458
• Ciutat de Buenos Aires: de la fundació a la participació ciutadana. Buenos Aires: Subsecretaria de Comunicació Social, 2004.
• Eggers Lan. Història baix els taulls, Comissió per a la Preservació del Patrimoni Històric Cultural de la Ciutat de Buenos Aires.
• Leandro., Losada, (2008). [49], 1. ed. argentina edició, Sigle Veintiuno Editora Iberoamericana. OCLC 244998649. ISBN 9789871013654.

• «[50]». Consultat el 20 de març de 2018 (en és).
• 1925- (cop. 1997). Breu història dels argentins, Planeta Argentina. OCLC 67770605. ISBN 9507428119.
• Associats., Cases i (1994). Nou atles de l'Argentina, Clarín. OCLC 906256397. ISBN 8460511154.
• Romer, José Luis; i Luis Alberto Romero: Buenos Aires, història de quatre sigles. Buenos Aires: abril de 1983.
• Aires. (2000). Patrimoni i identitat cultural., Comissió per a la Preservació del Patrimoni Històric Cultural de la Ciutat de Buenos Aires. OCLC 48806923. ISBN 9879784588.

• Ricardo., Watson,; 1973-, Vaig donar Meglio, Gabriel, (2008). Buenos Aires té història : onze itineraris guiats per la ciutat, Aguilar, Altea, Taurus, Alfaguara Edicions. OCLC 387771853. ISBN 9789870409526.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ciutat de Buenos Aires.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ciutat de Buenos Aires.

Erro al crear miniatura: Ciutat de Buenos Aires en el Viccionari.

• Wikinoticias tiene noticias relacionadas con Ciutat de Buenos Aires.
• Wikisource contiene obras originales de o sobre Ciutat de Buenos Aires.
• Buenos Aires en Wikivoyage
• Ciutat de Buenos Aires en OpenStreetMap.Plantilla:Sitie web oficial