Corsario

Per a atres usos d'este terme vore Corsario (desambiguació).

Corsario (del llatí cursus, «carrera») era el nom que s'atribuïa al que practicava la guerra de cors, i el terme podia referir-se tant als marins com als bucs, ya anaren de les armada o de particulars, que adquirien la condició militar en virtut del permís concedit per un govern en una carta de marca o palesa de cors.^[1]

El cors té similitut en la pirateria, pero ho diferencia que el cors és llegal per a i pel seu govern. Alguns governs consideraven pirates als corsaris d'atres nacions.

Diferències entre pirates i corsaris

La diferència teòrica entre un pirata i un corsario radica en la llegalitat dels seus actes. Abdós grups es dedicaven a saquejar barcos, pero els pirates ho feyen violant les lleis per benefici propi, en pau o guerra, contra qualsevol enemic, mentres que els corsaris ho feyen solament en temps de guerra i baix el permís d'un govern incorporat al seu pabelló naval, que li l'otorgava per a acabar en el tràfic marítim i aixina debilitar a la nació enemiga. També es diu que s'han enfrontat mútuament entre sí. No obstant, a lo llarc de l'història moltes voltes ellímit es torna difuso per la pròpia naturalea de la qüestió, ya que els governs en guerra donaven autorisacions, moltes voltes indiscriminadament, permetent que els particulars realisaren actes de pirateria baix un marc d'aparent llegalitat. Entre els corsaris que varen actuar baix autorisació del seu país destaquen:

Marque llegal

Un corsario és una persona o barco privat que participa en una guerra marítima baix una palesa de corsario o de guerra.^[2] Ya que el robo baix les armes era un aspecte comú del comerç marítim, fins a principis del XIX tots els barcos mercants viajaven armats. Una autoritat sobirana emet o delega comissions, també conegudes com a carta de marca, durant temps de guerra. La comissió facultava al titular per a portar a terme totes les formes d'hostilitat permeses en la mar pels usos de la guerra. Açò incloïa atacar embarcacions estrangeres i prendre-les com a botí, i prendre tripulacions premiades com a presoneres per a intercanviar-les. Els barcos capturats estaven subjectes a expropiació i venda baix la llei d'assuts, en el producte dividit per percentage entre els patrocinadors del corsario, els armadors, els capitans i la tripulació. Per lo general, un percentage de participació anava a l'emissor de la comissió (és dir, el sobirà). La palesa era la prova de que el corsario no era un pirata. Per lo general, es llimitava l'activitat a un barco en particular i oficials específics, durant un periodo de temps específic. Els propietaris o el capità estarien obligats a pagar una fiança de compliment. La comissió també va dictar la nacionalitat esperada dels possibles barcos d'assut segons els térmens de la guerra. En la mar, el capità del corsario estava obligat a presentar a la comissió al capità d'un barco pres com a possible premi com a prova de la llegitimitat del seu reclam. Si la nacionalitat d'un assut no era enemiga del sobirà que l'enviava, el corsario no podia reclamar la nau com a presa. Fer-ho seria un acte de pirateria. En la llei britànica, baix la Llei de Delictes en la Mar de 1536 d'Anglaterra, la pirateria es considerava com un acte de traïció, de la mateixa manera que assaltar un barco sense una palesa vàlida. A fins del XVII, l'enjuïciament dels corsaris lleals per part de l'usurpat rei Jacobo II d'Anglaterra per pirateria, va començar a canviar el marc llegal de la pirateria de la traïció a la delinqüència contra la propietat. Com a resultat, les paleses de cors es varen convertir en una qüestió de discreció nacional. Per l'aprovació del Llei de Pirateria de 1717, la llealtat d'un corsario a Gran Bretanya anulava qualsevollealtat a un sobirà que proporcionava la palesa. Açò va ajudar a posar als corsaris baix la jurisdicció llegal del seu país d'orige en cas que el corsario es convertira en pirata. Atres països europeus varen seguir el seu eixemple. El pas de la traïció a la propietat també va justificar la criminalización de les activitats tradicionals d'incursió en la mar de les persones que els europeus desijaven colonisar.

El marc llegal entorn a les incursions marítimes autorisades per als corsaris era considerablement més térbol fòra d'Europa. La falta de familiaridad en les formes locals d'autoritat va crear dificultats per a determinar quí era llegítimament sobirà en terra i en el mar. Els corsaris mediterràneus operaven en un estil d'autoritat patriòtic-religiosa que els europeus, i més vesprada els americans, varen trobar difícil d'entendre i acceptar. No va ajudar que molts corsaris europeus acceptaren feliçment encàrrecs dels senyors d'Alger, Tànger i Tunis. Els sultans del archipèlec de Joló (ara les actuals Filipines) tenien solament una autoritat tènue sobre les comunitats locals de caçadors d'esclaus d'Iranun. Els sultans varen crear una ret cuidadosadament teixida d'aliances maritals i polítiques en un intent de controlar les incursions no autorisades que provocarien la guerra contra ells. En els sistemes polítics malayos, la llegitimitat i la força de la gestió del comerç del seu sultà determinava la mida en que eixercia control sobre les incursions marítimes del seu poble coster.^[3]

Els corsaris estaven implicats en la pirateria per vàries raons complexes. Per a les autoritats colonials, els corsaris exitosos eren mariners hàbils que generaven ingressos molt necessaris, especialment en els llocs d'alvançada colonials recent establits. Estes habilitats i beneficis a sovint feyen que les autoritats locals passaren per alt el pas d'un corsario a la pirateria quan terminava una guerra. El governador francés de Petit-Goave li va donar al bucanero Francois Grogniet comissions de cors en blanc, que Grogniet va canviar a Edward Davis per un barco de recanvi per a que els dos pogueren continuar assaltant ciutats espanyoles baix l'apariència de llegitimitat. Els governadors de Nova York, Jacob Leisler i Benjamin Fletcher varen ser destituïts del seu càrrec en part pels seus tractes en pirates com Thomas Tew, a qui Fletcher havia otorgat comissions per a navegar contra els francesos, pero que va ignorar el seu palés d'assaltar la navegació de Mughal en el Mar Rojo. Alguns corsaris varen ser processats per pirateria. William Kidd va acceptar una comissió del rei Guillermo III d'Anglaterra per a caçar pirates, pero després va ser aforcat per pirateria. No va conseguir mostrar a temps els documents dels barcos que havia capturat per a demostrar la seua inocència.^[4]

Les comissions de corsario eren fàcils d'obtindre durant la guerra, pero quan va terminar la guerra i els sobirans varen cridar als corsarios, molts es varen negar a abandonar elucratiu negoci i es varen dedicar a la pirateria. El reverent de Boston, Cotton Mather, es va llamentar despuix de l'eixecució del pirata John Quelch:

Sí, ya que l'estil de cors degenera tan fàcilment en pirateria i el comerç de cors generalment es porta a terme en un temperament tan poc cristià i resulta una entrada per a tants molt llibertinage i iniquitat i confusió, crec que faré que bons hòmens concorden en mi en desijar que no es practique més el cors a menos que apareguen circumstàncies més esperançadores per a encorajar-ho.^[5]

Una guerra altament regulada

Els corsaris feyen la guerra segons les mateixes lleis que els mariners d'estat, és dir les de la Marina de l'estat auspiciador, pero en fins comercials i no militars. Firmaven un contracte cridat "partida de caça" uns dies abans de la partida, sent colectives totes les decisions sobre el destí, l'objecte de l'expedició i les captures.

Normes generals durant l'expedició

Tindre una carta de palesa de cors rebuda d'algun estat per a perseguir barcos enemics; esta autorisació caduca tan pronte com cessen les hostilitats. En cas de derrota, esta carta s'entrega al vencedor, donant fe de la missió encomanada pel Rei, evitant la horca immediata per pirateria.
Si és possible acostar-se a la nau enemiga per engany mentres es mostra una bandera neutral o aliada, existix la "obligació" d'issar, des de certa distància, la bandera real. De lo contrari, seria una traïció.
Respecte a la vida dels presos.
Els efectes personals dels mariners o passagers enemics no formen part del botí, ells els guarden: es posen sagells en els cofres, baüls, armaris dels presoners (podem llegir en memòries com les de Garneray o en els archius marítims, que els presos utilisen estos diners per a sobornar als carcelers, millorar l'ordinari, etc., lo que prova que esta obligació de respectar la propietat privada dels presos no només era teòrica sino realment respectada). Solament el barco i el seu carregament (a excepció del periodo de guerra durant el qual es tornen els rehens per a que puguen informar sobre l'atac) poden ser capturats, seguix sent necessari que la captura s'haja considerat llegítima per les autoritats competents al regrés de l'expedició. Els mariners enemics són presoners de guerra: poden ser lliberats al final de les hostilitats, intercanviats o inclús lliberats a canvi d'un rescat.^[6]

Normes administratives al final de l'expedició

Tan pronte com el barco era capturat, el escribano comissionat naval, abordava el barco capturat. El seu objectiu era fer un inventari del carregament i posar els sagells reals per a que res "desaparega".
El capità del barco corsario presentava el seu informe al Almirantazgo, l'examen del qual per part dels oficials administratius durava varis dies.
Ningú tenia dret a baixar a terra ans que els oficials de l'administració hagueren elaborat l'informe d'inspecció del buc, verificat que els sagells posats pel escribano del buc en els cofres, baüls i armaris del zócalo estaven intactes.
Després posaven el seu sagell en les escotillas per a evitar que partix del botí fora desembarcat en caure la nit.
Finalment, interrogaven als presos i els conduïen a les presons de la ciutat. Solament llavors la tripulació podia abandonar el barco i esperar el veredicte del Tribunal, necessari abans de l'arremate del botí del premi.^[6]

Botí

Ademés del barco, el botí pres podia ser molt variat: frutes i verdures, vi i aguardiente, sucre, peixcats i carns (anchoves, arencs, galletes, vedella, cansalada), cuiro, fustes precioses, tenyides (añil), espècies, café, chocolate o, molt més rarament, bosses de pols d'argent o or.^[6]

El producte de la subasta del botí es dividia entre les persones que varen colaborar en la captura de l'enemic per orde de prioritat:

L'estat (rei, república, emperador) es quedava entre el dèu i el vint per cent (va ser ell qui va proporcionar la palesa de cors).
Pagament de les despeses (aliments, pólvora, municions, aixina com reparacions realisades durant el viage).
Viudes i ferits (les viudes prenien el doble de la part dels seus difunts marits, i els ferits tenien una indemnisació, fixada al principi segons la part del cos faltante, ademés de la seua part prèviament pactada).
L'armador (o el grup d'armadors quan els costs d'enviament eren alts) es quedava en el trenta per cent del restant.
Finalment, cada home tenia la seua part segons el seu lloc en la tripulació (el grumete = mija part, el capità = vinticinc parts, el cirugià = vinticinc parts etc.).^[6]

Vore també: Ordenança General de Cors i Còdic de conducta pirata

Història general

En Europa, la pràctica d'autorisar incursions marítimes es remonta a lo manco a el XIII, pero la paraula "corsario" es va falcar en algun moment a mitan del XVII. A un mariner que s'embarcava en un buc de guerra se li pagava un salari i se li proporcionaven els víveres suficients, pero el mariner d'un navío mercant o corsario rebia una part dels guanys sobre la mercaderia. Per lo tant, el cors oferia empreses de la classe obrera (barcos mercants) en la possibilitat d'obtindre una riquea substancial (premis monetaris per les captures). L'oportunitat va movilisar als mariners locals com a tropes auxiliars en una era en la que la capacitat de l'estat llimitava la capacitat d'una nació per a finançar una armada professional a través d'únicament els imposts.^[7]

Els corsaris varen ser una gran part de la força militar total en la mar durant els sigles XVII i XVIII. En la primera guerra angloholandesa, els corsaris anglesos varen atacar el comerç del que depenien per complet les Províncies Unides i varen capturar més de 1000 barcos mercants holandesos. Durant la guerra posterior en Espanya, els corsaris espanyols i flamencs al servici de la Corona espanyola, inclosos els corsaris de Dunkerqueses, varen capturar 1.500 barcos mercants anglesos, lo que va ajudar a restaurar el comerç internacional neerlandés. El comerç britànic, ya siga coster, atlàntic o mediterràneu, també va ser atacat per corsaris holandesos i uns atres en la Segona i Tercera guerra angloholandesa. Piet Pieterszoon Hein va ser un corsario neerlandés brillantemente exitós que va capturar la flota del tesor espanyola. Magnus Heinason va ser un atre corsario que va servir als holandesos contra els espanyols. Si ben els seus atacs i els d'uns atres varen dur a casa una gran cantitat de diners, a penes varen fer mella en el fluix d'or i argent de Mèxic a Espanya. A mida que alvançava la revolució industrial, el cors es va tornar cada volta més incompatible en el monopoli de la violència dels estats moderns. Els bucs de guerra moderns podien superar fàcilment als navío mercants, i els estrictes controls sobre els armament navals varen conduir a menys armes navals de compra privada. El concepte de cors va continuar fins a la Declaració de París de 1856, en el que totes les principals potències europees varen declarar que "el corsario està i seguix estant abolit". Estats Units no va firmar la declaració, pero no ha emés cartes de marca o paleses en cap conflicte posterior a la declaració. En el XIX, moltes nacions varen aprovar lleis que prohibien als seus ciutadans acceptar encàrrecs com corsaris per a atres nacions. L'última gran potència que coqueteó en el cors va ser Prusia en la guerra franc-prusiana de 1870, quan Prusia va anunciar la creació d'una 'armada voluntària' de barcos de propietat i tripulació privada, pero elegibles per a premis en metàlic. (Prusia va argumentar que en la Declaració de París no prohibia tal força, perque els barcos estaven subjectes a disciplina naval).

Vore també: Anex:Pirates

Imperi espanyol

El primer intent de regular als corsaris es remonta a 1288, quan el rei Alfonso III d'Aragó va dictar una carta en la que ordenava als corsaris prendre palesos i prestar una fiança per a assegurar-se de que no furtarien als seus conciutadans, atacarien a l'enemic durant una treua, o a ports que es consideraren neutrals. En un principi l'Imperi espanyol va contractar corsaris per a defendre les costes mediterrànees despuix de la reconquista. Corsaris com Pero Chiquet, Íñigo d'Artieta i Alonso de Contreras, es varen tornar famosos operant assalts a les costes berberiscas.

Mar Carib

Artícul principal → Guardacostas (imperi espanyol).

Referent al Carib quan el Imperi espanyol va emetre el decret que impedia que els països estrangers comerciaren, vengueren o compraren mercaderies en les seues colónies caribenyes, tota la regió del Carib es va vore envolta en una lluita de poder entre les superpotencia navals. Els recent independisats Estats Units es varen involucrar més vesprada en este escenari, lo que va complicar encara més el conflicte.^[8] Com a conseqüència, Espanya va incrementar l'emissió de contractes en corsarios. Estos contractes varen permetre ingressos als habitants d'estes colónies que no estaven relacionats en els conquistadors espanyols. Els corsaris més coneguts del XVIII en les colónies espanyoles varen ser Miguel Enríquez de Puerto Rico i José Campuzano-Polanco de Sant Dumenge.^[9]

Miguel Enríquez (1674–1743) era un mulato portorriqueny que va abandonar el seu treball com a sabater per a treballar com corsario. Tal va ser l'èxit d'Enríquez, que es va convertir en un dels hòmens més rics del Nou Món. La seua flota estava composta per aproximadament 300 barcos diferents durant una carrera que va comprendre 35 anys, convertint-se en un actiu militar i segons s'informa, superant l'eficiència de la Armada de Barlovent. Enríquez va ser nomenat cavaller i va rebre el títul de Don de la mà de Felipe V d'Espanya, alguna cosa insòlit pel seu orige ètnic i social. Un dels corsaris més famosos d'Espanya va ser Amaro Pargo.

José Campuzano Polanco (1698-1760) va ser possiblement el corsario més exitós de Sant Dumenge durant l'Edat d'Or de la Pirateria en el Carib en la primera mitat del XVIII operant baix una palesa de cors.^[10]^[11] Conegut pel seu profunt coneiximent de les mars, va obtindre palesa de cors per a operar expedicions en Cartagena, Santa Marta, Maracaibo, Florida, Puerto Rico i la illa de Santa Creu, entre atres àrees. En teoria el pretenia frenar el contrabando pero en realitat esta era una activitat molt important per a l'illa de Sant Dumenge, ya que proporcionava productes de consum bàsic a la població i Campuzano ho sabia.^[12]

Dels últims corsaris baix tutela de la Corona espanyola està Mateo Mainery, va ser sorprés realisant actes de corsario per al Virreinato prop de la desembocadura del riu Guayas a mitan de 1819. Va ser capturat pel bergantín chilé Galvarino baix la comandància de Juan Tooker Spry que era part de la Armada Chilena que componien l'esquadra de la expedició libertadora del Perú a càrrec de Lord Cochrane.

Illes Balears

El cors en les Illes Balears va tindre la seua edat d'or durant el XVII, gràcies a les guerres entre la monarquia espanyola i la francesa, quan la navegació va aumentar el negoci del cors es va convertir en un negoci molt pròsper. Entre 1640 i 1652 els corsaris mallorquins varen ajudar a la causa real davant el tumult català de la Guerra dels Segadores. Lo mateix varen fer en la lluita contra la rebelió de Messina. En esta época va actuar la cridada "Esquadra de Mallorca", formada per cinc barcos i una tripulació d'unes setcentes persones, dirigida pel corsario Pere Fleixes.^[13]

En el Port d'Eivissa existix un monument que recorda als heròics mariners del cors eivissenc, en la mida en que varen tindre una contribució decisiva en la lluita contra la pirateria norteafricano. Corsaris en les Balears trobem eixemple com Pedro Fleixes, Jaume Canals, Antonio Barceló, Josep Cordilla, Juan Sastre, Antoni Pisà, Josep Pujol, Bartomeu Palau, Mateu Calvet Ros, Salvador Grisald Prats, Antoni Riquer i Arabí, Antoni Pavias Tur, Marc Riquer Palau.

Vore també: Pirateria en Canàries i Pirateria en el Carib

Hispanoamèrica

Els governs insurgents varen reclutar bucs de guerra durant les guerres d'independència hispanoamericanes per a destruir el comerç espanyol i capturar bucs mercants espanyols. Els barcos armats privats procedien en gran part dels Estats Units. Mariners provinents de Gran Bretanya, Estats Units i França a sovint tripulaven estos barcos. Eixemple d'això és el corsario francés Louis-Michel Aury que el 3 de juny de 1818 rep palés de cors dels governs de Chile i de les Províncies Unides del Riu de l'Argent per mig del clerc chilé José Cortés de Madariaga. El 4 de juliol de 1818, Aury va capturar la illa de Providència en el Carib occidental en l'ajuda de 400 hòmens i 14 barcos. Va trobar l'illa poblada per protestants blancs de parla anglesa i els seus esclaus. Aury junt en Agustín Codazzi varen utilisar les illes com la seua base des de la qual buscar l'independència de Centroamérica. Varen fundar un assentament en una economia pròspera basada en el saqueig a barcos espanyols capturats, mentres intentaven sense èxit reconstruir bones relacions en Simón Bolívar. A les órdens d'Aury, Agustín Codazzi va establir el Forta Llibertat en l'Illa Santa Catalina. Aury baix palés argentina, va issar la bandera blava i blanca de Buenos Aires en l'illa de Providència (hui Colòmbia) i en els numerosos barcos de la seua armada durant tres anys, enfrontant-se al règim borbònic, abans de morir en 1821 a l'edat de 35 anys en el Archipèlec de Sant Andrés, Providència i Santa Catalina.

Erro al crear miniatura:

Hippolyte de Bouchard (1780-1837)

Una atra bandera de les Províncies Unides del Riu de l'Argent (actual bandera de la República Argentina) ya hi havia flameado en les costes del Oceà Pacífic de Centroamérica, entre març i abril de 1819, des de la fragata L'Argentina, en la expedició naval de cors comandada per un atre corsario d'orige francés, Hipólito Bouchard, sargent major de marina, al servici de les Províncies Unides del Riu de l'Argent. El desplegament a gran escala de bucs de guerra va començar entre 1816 i 1821, sobretot baix la bandera de Buenos Aires i la bandera d'Artigas. Entre 1821 i 1829 els corsaris varen començar a navegar baix les banderes de Mèxic i Colòmbia (els corsaris que venien de Cartagena, Colòmbia, eren cridats "cartagineses"). La principal motivació d'estos corsaris insurgents era guanyar diners pero la seua motivació política era escassa. Varen capturar barcos mercants i barcos d'esclaus per a apoderar-se del botí, pero es varen negar a lluitar contra l'Armada espanyola. Despuix de la guerra de 1812, varen aplegar barcos armats privats d'Amèrica del Nort, en la seua majoria de Baltimore. Més de cent barcos varen salpar d'Estats Units, en més de tres mil mariners i capitans nortamericans per a lluitar com corsaris en les guerres d'independència d'Hispanoamèrica.^[14] També varen participar armadors d'atres nacionalitats, com a francesos i britànics. Estos barcos eren ràpits, a saber, goletas o bergantines, típicament armats en de dotze a setze canons, que consistien en calibres de dotze o vintiquatre lliures.

Càdis va ser el principal port atacat, pero va haver atres ports de la península ibèrica i Canàries que també es varen vore amenaçats. El segon port més important va ser La Habana, en Cuba a on el comerç espanyol en les Américas va sofrir danys considerables. El factor més important per a la reducció del comerç espanyol no varen ser els atacs dels corsaris sino la pèrdua de ports i nous territoris guanyats pels països republicans.^[15]

Uns atres tants corsaris varen fer carrera militar durant les guerres d'independència en Llatinoamèrica, per a després ser oficials incorporats a les forces armades de les noves nacions, corsaris tals com: Guillermo Brown, Juan Illingworth Hunt, Renato Beluche, Giovanni Bianchi, Luis Brion, José de Villamil i Juan Bautista Azopardo.

Anglaterra-Gran Bretanya

En Anglaterra, i més vesprada en el Regne Unit, l'ubiqüitat de les guerres i la dependència de la nació isleña al comerç marítim varen permetre l'us de corsaris en gran efecte. Anglaterra també va sofrir molt pels corsaris d'atres nacions. Durant el XV, el país caria d'una estructura institucional i finances coordinades.^[16] Quan la pirateria es va convertir en un problema cada volta major, les comunitats de comerciants com Bristol varen començar a recórrer a l'autoajuda, armant i equipant barcos pel seu propi conte per a protegir el comerç. La llicència d'estos barcos mercants de propietat privada per part de la Corona els va permetre capturar llegítimament barcos que es consideraven pirates. Açò va constituir una "revolució en l'estratègia naval" i va ajudar a cobrir la necessitat de protecció que la Corona no podia proporcionar. Durant el regnat de la regna Isabel I d'Anglaterra (1558-1603), va fomentar el desenroll d'esta armada suplementària.^[16] En el transcurs del seu regnat, l'aument de la prosperitat espanyola a través de les seues exploracions en el Nou Món i el descobriment d'or varen contribuir a la deterioració de les relacions anglo-espanyoles.^[17] L'autorisació d'Isabel de permetre els assaltants marins (coneguts com Siga Dogs) com Francis Drake i Walter Raleigh li va permetre distanciar-se oficialment de les seues activitats d'incursió mentres gojava de l'or obtingut d'estes incursions per tercers. Els barcos anglesos navegaven pel Carib i front a les costes d'Espanya, tractant d'interceptar flotes del tesor Espanyol.

Isabel I va ser succeïda pels primers monarques britànics de la Casa Estuardo, Jacobo I i Carlos I, que no permetien als cors. Desesperada per finançar la costosa guerra de successió espanyola, la regna Ana de Gran Bretanya va reiniciar el cors i inclús va eliminar la necessitat d'un percentage per al sobirà com a incentiu. Els sobirans anglesos varen continuar otorgant llicències als corsaris britànics a lo llarc del XVII, encara que va haver una série de declaracions unilaterals i bilaterals que llimitaven als corsaris entre 1785 i 1823. Açò va ajudar a establir la personalitat dels corsaris com a heròics patriotes. Els corsaris britànics varen aparéixer per última volta en massa en les guerres napoleòniques.^[18]

Anglaterra i Escòcia varen practicar el cors tant per separat com a juntes en acabant de que s'uniren per a crear el Regne de Gran Bretanya en 1707. Era una manera de guanyar per a sí mateixos part de la riquea que els espanyols i portuguesos estaven prenent del Nou Món. Es tractava d'una forma d'afirmar el poder naval ans que sorgira una Marina Real britànica.

Erro al crear miniatura:

Una acció entre un navío anglés i navío dels corsaris Otomans o de Berbería.

Sir Andrew Barton, Lord Almirant d'Escòcia, va seguir l'eixemple del seu pare, a qui Jacobo III d'Escòcia li havia otorgat cartes de cors per a aprofitar-se de la navegació anglesa i portuguesa en 1485; les cartes al seu degut temps es varen tornar a enviar al seu fill. Barton va morir despuix d'una trobada en els anglesos en 1511.

Sir Francis Drake, que va tindre estret contacte en el sobirà, va ser responsable d'alguns danys a la navegació espanyola, aixina com dels atacs als assentaments espanyols en les Américas durant el XVI. Va participar en l'exitosa defensa anglesa contra l'Armada espanyola en 1588, encara que també va ser en part responsable del fracàs de l'Armada anglesa contra Espanya en 1589.

Sir George Clifford, tercer comte de Cumberland, va anar un exitós corsario en contra de la navegació espanyola en el Carib. També és famós pel seu breu captura en 1598 del Fort Sant Felipe del Morro, la ciutadella que protegix a Sant Joan, Puerto Rico. Va aplegar a l'illa de Puerto Rico el 15 de juny de 1598, pero per a novembre d'eixe any, Clifford i els seus hòmens havien fugit de l'illa per la feroç resistència civil. Va obtindre suficient prestigi dels seus ardits navals per a ser nomenat campeó oficial de la reina Isabel I. Clifford es va fer extremadament ric gràcies als seus bucaneros, pero va perdre la major part dels seus diners apostant en carreres de cavalls. El capità Christopher Newport va liderar més atacs a barcos i assentaments espanyols que qualsevol atre corsario anglés. Quan era jove, Newport va navegar en Sir Francis Drake en l'atac a la flota espanyola en Càdis, ademés va participar en la derrota d'Anglaterra en contra de la Armada Invencible. Durant la guerra en Espanya, Newport es va apoderar de les fortunes dels tesors espanyols i portuguesos en feroces batalles navals en les Índies Occidentals com corsario de la reina Isabel I. Va perdre un braç mentres capturava un barco espanyol durant una expedició en 1590, pero a pesar d'açò, ell va continuar com corsario, bloquejant en èxit l'oest de Cuba a l'any següent. En 1592, Newport va capturar la carraca portuguesa Mare de Deus (Mare de Deu), valorada en 500.000 lliures esterlines. Sir Henry Morgan va ser un corsario d'èxit. Operant des de Jamaica, va portar a terme una guerra contra els interessos espanyols en la regió, a sovint utilisant tàctiques astutes. La seua operació era propensa a la crueltat contra els que capturava, inclosa la tortura per a obtindre informació sobre el botí i, en un cas en particular, l'us de sacerdots com escuts humans. Pese als reproches per alguns dels seus excessos, va anar generalment protegit per Sir Thomas Modyford, governador de Jamaica. Va conseguir una enorme cantitat de botí, ademés de desembarcar als seus corsaris en terra i atacar fortificacions terrestres, inclós el saqueig de la Ciutat de Panamà en sol 1400 tripulants.^[19]

Atres corsaris britànics destacats són Fortunatus Wright, Edward Collier, Sir John Hawkins, el seu fill Sir Richard Hawkins, Michael Geare i Sir Christopher Myngs. Corsaris colonials britànics notables en Nova Escòcia inclouen a Alexander Godfrey del bergantín Rover i Joseph Barss de la goleta Liverpool Packet, esta última goleta va capturar més de 50 barcos nortamericans durant la Guerra de 1812.

Les illes Bermudes

La colónia anglesa de les Bermudes (o les illes Somers), colonisada accidentalment en 1609 pel Imperi britànic, va ser utilisada com a base per a corsaris anglesos des del moment en que va passar a formar part oficialment del territori de la Companyia de Virginia en 1612, especialment per barcos pertanyents al comte de Warwick, per qui es nomena la parròquia Warwick de les Bermudes (el nom de Warwick s'ha associat durant molt temps en les incursions comercials de corsarios, com ho demostra el Newport Ship, que es creu que Warwick the Kingmaker li va llevar als espanyols en el XV). Molts bermudeños varen ser amprats com a tripulants a bordo de corsaris a lo llarc del sigle, encara que la colónia es va dedicar principalment a l'agricultura de cultius comercials fins que va passar de la seua fallanca economia agrícola a l'economia mar despuix de la dissolució de la Somers Isles Company en 1684 (una escissió de la Virginia Company que havia supervisat la colónia des de 1615). En una superfície total de 54 quilómetros quadrats (21 milles quadrades) i sense cap atre recurs natural que no siga el cedre de les Bermudes, els colon es varen dedicar de ple al comerç marítim, desenrollant la veloç balandra de les Bermudes, que s'adaptava ben tant al comerç com a les incursions pirates. Els barcos mercants de les Bermudes varen recórrer al cors en cada oportunitat que es va presentar durant el XVIII, aprofitant el transport marítim d'Espanya, França i atres nacions durant una série de guerres, inclosa la guerra dels Nou Anys de 1688 a 1697 (Guerra del Rei Guillermo); la Guerra de la Reina Ana de 1702 a 1713;^[20] laguerra de l'Assent de 1739 a 1748; la guerra de successió d'Àustria de 1740 a 1748 (guerra del rei Jorge); la guerra dels Sèt Anys de 1754 a 1763 (coneguda en els Estats Units com la guerra franc-índia), este conflicte va ser devastador per a la flota mercant de la colónia. Quinze corsaris varen operar des de les Bermudes durant la guerra, pero les pèrdues varen superar als guanys en les captures; la guerra d'Independència dels Estats Units de 1775 a 1783; i la guerra anglo-espanyola de 1796 a 1802.^[21] A mitan del XVIII, les Bermudes enviaven a la mar el doble de corsaris que qualsevol de les colónies continentals. Per lo general, eixien de les Bermudes en tripulacions molt grans; esta ventaja en la mà d'obra va ser vital per a dominar a les tripulacions dels bucs més grans, que a sovint carien de suficients tripulants per a presentar una forta defensa. Els tripulants adicionals també varen ser útils com a tripulacions per a conduir els barcos capturats. Les Bahames, que havien segut despoblades dels seus habitants indígenes pels espanyols, havien segut colonisades per Anglaterra, començant en els aventurers de l'illa Eleutheran, puritanos dissidents expulsats de les Bermudes durant la guerra civil anglesa. Els atacs espanyols i francesos varen destruir New Providence en 1703, creant un bastió per als pirates, i es va convertir en una espina en el costat del comerç comercial britànic en la zona. En 1718, Gran Bretanya va nomenar a Woodes Rogers com a governador de les Bahames, i ho va enviar al front d'una força per a recuperar l'assentament. No obstant, abans de la seua arribada, els pirates s'havien vist obligats a rendir-se per una força de corsaris bermudeños als que el governador de les Bermudes havia emés paleses de corsario.

Erro al crear miniatura:

Pla d'un balandro de les Bahames, nau utilisada pels corsaris pel seu practicidad per al ràpit abordage.

Les Bermudes tenien el control de facto de les Illes Turques, en la seua lucrativa indústria de la sal, des de finals del XVII fins a principis del XIX. Les Bahames varen fer intents perpetus de reclamar a les illes Turques per a sí. En vàries ocasions, açò va implicar l'expropiació dels barcos dels comerciants de sal en les Bermudes. Es va dir que va existir un estat de guerra virtual entre els barcos de les Bermudes i les Bahames durant gran part del XVIII. Quan els bahameños es varen apoderar de la balandra de les Bermudes, la Seaflower, en 1701, la resposta del governador de les Bermudes, el capità Benjamin Bennett, va ser emetre palesos de corsario per als barcos de les Bermudes. En 1706, les forces espanyoles i franceses varen expulsar als bermudeños, pero tres anys més vesprada varen ser expulsats pel corsario bermudeño capità Lewis Middleton. El seu barco, el Rose, va atacar a un corsario espanyol i un atre francés que tenien captiu a un barco anglés. Derrotant als dos barcos enemics, el Rose va eliminar la guarnició de trenta hòmens que havien deixat els espanyols i els francesos.^[22]

A pesar dels forts sentiments de respal als rebels, especialment en les primeres etapes, els corsaris de les Bermudes es varen tornar igualment agressius contra la navegació nortamericana durant la guerra d'Independència dels Estats Units. L'importància del corsario per a l'economia de les Bermudes havia aumentat no solament per la pèrdua de la major part del comerç continental de les Bermudes, sino també per la Llei Palliser, que prohibia als barcos de les Bermudes peixcar en els grans bancs de peixos de Terranova en la costa americana, actual Canadà. El comerç de les Bermudes en les colónies nortamericanes rebels va continuar durant tota la guerra. Alguns historiadors donen crèdit a la gran cantitat de balandras de les Bermudes (calculades en més de mil) construïdes en les Bermudes per als corsaris i venudes illegalment als nortamericans com lo que va permetre a les colónies rebels obtindre la seua independència.^[23] Ademés, els nortamericans depenien de la sal de les illes Turques, per lo que en una operació especial cent barrils de pólvora varen ser furtats d'un polvorí de les Bermudes i suministrats als rebels segons lo orquestat pel coronel Henry Tucker i Benjamin Franklin, segons lo solicitat per George Washington, a canvi de lo que el congrés nortamericà va autorisar la venda de suministraments a les Bermudes, que depenia dels productes nortamericans. Les realitats d'esta interdependencia no varen fer res per a amortiguar l'entusiasme en el que els corsaris de les Bermudes es varen tornar contra els seus antics compatriotes. Un capità naval nortamericà, al que se li va ordenar traure el seu barco del port de Boston per a eliminar un parell de barcos corsaris de les Bermudes que havien estat arreplegant barcos perduts per la Marina Real bratánica, va retornar frustrat i va dir: "els bermudeños varen navegar els seus barcos dos peus per cada u dels nostres".^[24] Al voltant de 10 000 bermudeños varen emigrar en els anys anteriors a l'independència nortamericana, principalment a les colónies nortamericanes. Molts bermudeños varen ocupar posicions destacades en els ports marítims nortamericans, des d'a on varen continuar en el seu comerços marítims (els comerciants bermudeños controlaven gran part del comerç a través de ports com Charleston, Carolina del Sur, ademés de que els constructors navals bermudeños varen influir en el desenroll dels barcos nortamericans, com la goleta de la baïa de Chesapeake),^[25] varen usar el seu coneiximent de les illes Bermudes, aixina com els seus barcos, per a la causa dels rebels per l'independència americana. En la Batalla de Wreck Hill de 1777, els germans Charles i Francis Morgan, membres d'un gran enclavament de les Bermudes que havia dominat Charleston i les seues afores, capitaneaban dos balandras (el Fair American i el Experiment, respectivament), varen portar a terme l'únic atac a les Bermudes durant la guerra. L'objectiu era un fort que custodiava un pas poc utilisat a través de la llínea de secs que ho rodejava. En acabant de que els soldats que manejaven el fort es veren obligats a abandonar-ho, varen disparar les seues armes i varen fugir ans que aplegaren els reforços.^[26] Quan els nortamericans varen capturar al barco corsario de Bermudes, Regulator, varen descobrir que pràcticament tota la seua tripulació eren esclaus negres. Les autoritats de Boston varen oferir a estos hòmens la seua llibertat, pero els 70 varen elegir ser tractats com presoners de guerra. Varen ser enviats com a tals a Nova York en la balandra Duxbury, pero es varen apoderar del barco i ho varen dur de tornada a les Bermudes. Cent trenta barcos presos com a premis varen ser duts a les Bermudes entre el 4 d'abril de 1782 i el 4 d'abril de 1783, inclosos tres barcos ingressats per part de la Marina Real i el restant per corsarios. La guerra de 1812 va vore una reaparició dels corsaris de les Bermudes, que havia desaparegut despuix de la década de 1790. El decliu del corsario de les Bermudes es va deure en part a la construcció de la base naval en les Bermudes, que va reduir la dependència del Almirantazgo britànic en els corsaris en l'Atlàntic occidental, i en part a l'èxit de les demandes llegals nortamericanes i les reclamacions per danys presentades contra els corsaris britànics, una gran part de que estaven dirigits directament als bermudeños. Durant el transcurs de la Guerra de 1812, els corsaris de les Bermudes varen capturar 298 barcos, al voltant del 19% dels 1.593 barcos capturats per la marina britànica i els barcos corsaris entre els Grans Llacs i les Índies Occidentals.^[27]

Entre els corsaris bermudeños més coneguts (natius i immigrants) es trobaven Hezekiah Frith, Bridger Goodrich, Henry Jennings, Thomas Hewetson, i Thomas Tew.

Illa de Providència

Artícul principal → Illa de Providència.

L'illa en els seus orígens era inhabitada. Els primers desembarcs varen poder haver segut entre 1498 i 1502 per part de corsaris neerlandesos, anglesos, espanyols i posteriorment de jamaiquinos. Els bermudeños també varen estar involucrats en els corsaris de la colónia anglesa de la Illa de Providència, front a la costa de Nicaragua. Esta colónia es va establir inicialment en gran part a través de les illes Bermudes, quan uns huitanta bermudeños es varen traslladar a Providència en 1631. Encara que es pretenia que la colónia s'utilisara per a cultivar cultius comercials, la seua ubicació en el cor del territori controlat pels espanyols va assegurar que es convertira ràpidament en una base per als corsarios. El corsario en base en les Bermudes Daniel Elfrith, mentres estava en una expedició de corsario en el Capità Sussex Camock de la barca Somer Ilands (una interpretació de "Somers Isles ", el nom alternatiu de les Illes de les Bermudes) en 1625, va descobrir dos illes front a la costa de Nicaragua, 80 quilómetros (50 milles) de distància entre sí Camock es va quedar en 30 dels seus hòmens per a explorar una de les illes, Sant Andrés, mentres que Elfrith va prendre el barco "Warwicke" de tornada a les Bermudes duent notícies de l'illa de Providència. El governador Bell de les Bermudes va escriure en nom d'Elfrith a Sir Nathaniel Rich, un home de negocis i primer del comte de Warwick (l'homònim de la parròquia de Warwick), qui va presentar una proposta per a colonisar l'illa destacant la seua ubicació estratègica "en el cor de les Índies i en la boca dels espanyols". Elfrith va ser nomenat almirant de les forces militars de la colónia en 1631 i va seguir sent el comandant militar general durant més de sèt anys. Durant este temps, Elfrith va servir com a guia per a atres corsaris i capitans de mar que aplegaven al Carib. Elfrith va invitar a l'illa al conegut corsario Diego el Mulato. Samuel Axe, un dels líders militars, també va acceptar palesos de cors dels holandesos. Els espanyols no varen saber de la colónia d'Illa Providència fins a 1635 quan varen capturar a alguns anglesos en Portobelo, en el Istme de Panamà. Francisco de Murga, governador i capità general de Cartagena d'Índies, va enviar al capità Gregorio de Castellar i Mantilla i a l'ingenier Juan de Somovilla Texada a destruir la colónia en l'illa. Els espanyols varen ser repelits i obligats a retirar-se a tota pressa i desorde. Despuix de l'atac, el rei Carlos I d'Anglaterra va emetre palesos de cors a la Providence Island Company el 21 de decembre de 1635 autorisant incursions contra els espanyols en represàlia per una incursió que havia destruït la colónia anglesa en Tortuga a principis de 1635, Tortuga havia quedat baix la protecció de Providence Island Company. En 1635, una flota espanyola va invadir Tortuga. 195 colon varen ser aforcats i 39 presoners i 30 esclaus varen ser capturats. L'empresa, a la seua volta, podria emetre cartes de marca a corsaris subcontractats que utilisaven l'illa com a base, per una cómoda tarifa. Açò pronte es va convertir en una important font de guanys. Aixina, l'empresa va aplegar a un acort en el comerciant Maurice Thompson en virtut del com Thompson podria utilisar l'illa com a base a canvi del 20% del botí.^[28]

En març de 1636, la Companyia va enviar al Capità Robert Hunt en el Blessing per a que assumira el càrrec de governador de lo que ara es considerava una base per a corsarios. Les depredaciones varen continuar, lo que va dur a una creixent tensió entre Anglaterra i Espanya, que encara estaven tècnicament en pau. L'11 de juliol de 1640, l'embaixador espanyol en Londres va tornar a queixar-se dient que

Entén que recentment un tal Capità James Reskinner va dur a l'Illa de Wight un barco ricament carregat en argent, or, diamants, perles, joyes i molts atres artículs preciosos presos per ell en virtut d'una comissió de dit Comte [de Warwick] dels súbdits del seu Majestad Catòlica... per a l'infinit agravi i deshonra del seu Majestad Catòlica, trobar-se aixina ferit i violat, i els seus súbdits aixina mimats, furtats, empobrits i assessinats en el temps suprem de pau, lliga i amistat en La vostra Majestad.

Nathaniel Butler, exgobernador de les Bermudes, va anar l'últim governador en ple de l'illa de Providència, reemplaçant a Robert Hunt en 1638. Butler va retornar a Anglaterra en 1640, satisfet de que les fortificacions eren adequades, i va delegar la governació en el capità Andrew Carter. En 1640, dò Melchor d'Aguilera, governador i capità general de Cartagena, va resoldre acabar en l'intolerable plaga de pirates en l'illa. Aprofitant que estaven de pas en el seu port infanteria de Castella i Portugal, va despachar siscents espanyols armats de la flota i del presidi, i doscents milicians negres i mulatos al mando de dò Antonio Maldonado i Tejada, el seu sargent major, en sis chicotetes fragates i un galeón. Les tropes varen desembarcar en l'illa i es va produir una feroç lluita. Els espanyols es varen vore obligats a retirar-se quan va esclatar una airegada i va amenaçar els seus barcos en encallar. Carter va fer eixecutar als presoners espanyols. Quan els líders puritanos varen protestar contra esta brutalitat, Carter va enviar a quatre d'ells a casa encadenats. Els espanyols varen actuar en decisió per a venjar la seua derrota. El general Francisco Díaz Pebre va rebre órdens del rei Felipe IV d'Espanya de salpar de Cartagena d'Índies a Providència en sèt grans barcos, quatre pinazas, 1.400 soldats i 600 mariners, aplegant al destí el 19 de maig de 1641. En un principi, Pebre va planejar atacar la mal defesa zona del costat este de l'illa, i els anglesos es varen precipitar allí per a improvisar les defenses. En els vents en contra, Pebre va canviar de plans i es va dirigir al port principal de New Westminster i va llançar el seu atac el 24 de maig. Va retindre els seus grans barcos per a evitar danys i va usar les pinazas per a atacar els forts. Les tropes espanyoles ràpidament varen prendre el control, i una volta que els forts varen vore onejar la bandera espanyola sobre la casa del governador, varen començar les negociacions per a la rendició. El 25 de maig de 1641 Pebre va prendre possessió formalment i va celebrar missa en l'iglésia. Els espanyols varen prendre xixanta canons i varen capturar als 350 colon que encara permaneixien en l'illa; el restant de colon havien escapat a Mosquitia, en territori continental. Varen dur als presoners a Cartagena, a les dònes i els chiquets se'ls va donar un passage de tornada a Anglaterra. Els espanyols varen trobar en l'illa or, añil, cochinilla i siscents esclaus negres, per un valor total de 500.000 ducados, com a part del botí acumulat de les incursions als barcos espanyols. En lloc de destruir les defenses, segons les instruccions, Pebre va deixar una chicoteta guarnició de 150 hòmens per a defendre l'illa i evitar l'ocupació per part dels holandesos. Més tart eixe any, el capità John Humphrey, que havia segut elegit per a succeir al capità Butler com a governador de l'illa, va aplegar en un gran grup de colon insatisfets de Nova Anglaterra. Va trobar als espanyols ocupant les illes i va salpar novament. La decisió de Pebre d'ocupar l'illa va ser aprovada en 1643 i va ser nomenat cavaller de la Orde de Santiago.

Erro al crear miniatura:

Dibuix de Luis Perú de Lacroix sobre el Fort de Luis Aury en l'illa de Providència. El dibuix va ser realisat durant el temps en que de Lacroix era superintendente d'Aury entre 1814 i 1821.

Per a la guerra de l'independència els acontenyiments de la qual es varen desenrollar durant les dos primeres décades del XIX, varen tindre al mar Carib com un dels escenaris principals, que va atraure numerosos enemics tradicionals d'Espanya prontes a recolzar les causes independentistes de les antigues colónies hispàniques. Mentres el govern del Virreinato de Nova Granada, expulsat de Santa Fe despuix de 1811 es trasllada a Panamà, les illes que fins a llavors seguien lleals a la Corona espanyola varen continuar les seues relacions comercials i d'autoritat en la sèu colonial provisional que, no obstant, perdia ràpidament la capacitat de controlar els incendiaris alvanços de l'emancipació de l'Amèrica espanyola. Per esta raó varen retornar els corsaris anglesos a l'illa de Providència, esta volta aliats de les causes independentistes a partir de 1816 i varen invadir i varen saquejar a Sant Andrés i Providència.^[29]

Entre 1818 i 1821 faria aparició un atre personage familiar a l'història de Providència i de tot l'archipèlec, el corsario francés Luis Aury (1788-1821), qui es va posar al servici de les tropes de Simón Bolívar, encara que les seues relacions en este no varen ser les millors. Aury, qui havia participat en diferents lluites en contra del Imperi espanyol en Florida, Mèxic, L'Espanyola, Veneçola i Colòmbia, va dominar l'archipèlec i va convertir a l'illa de Providència en base militar de defensa contra les tropes espanyoles de reconquista. En Aury al seu càrrec, les illes varen tindre un gran dinamisme comercial a costa de l'atac a embarcacions espanyoles.

Estats Units

Periodo colonial

Durant la Guerra del Rei Jorge entre 1744 a 1748, aproximadament 36.000 nortamericans varen servir a bordo de barcos corsarios.^[30] Durant la guerra dels Nou Anys de 1688 a 1697, els francesos varen adoptar una política d'animar fortament als corsarios, inclós el famós Jean Bart, a atacar la navegació anglesa i holandesa. Anglaterra va perdre per la seua banda aproximadament 4.000 barcos mercants en les seues rutes en Amèrica durant la guerra.^[31] En el següent conflicte que va ser la guerra de successió espanyola de 1701 a 1715, varen continuar els atacs dels corsarios, i Gran Bretanya va perdre aproximadament 3.250 barcos mercants.^[32] Posteriorment, en la guerra de successió austríaca, la Royal Navy va poder concentrar-se més en la defensa dels barcos de bandera britànica i aixina Gran Bretanya solament va perdre 3.238 bucs mercants. Si be les pèrdues franceses varen ser proporcionalment greus, el comerç espanyol, més chicotet pero millor protegit, va ser el que menys va sofrir i varen anar els corsaris espanyols els qui varen gojar de gran part del saqueig del comerç britànic, particularment en les Índies Occidentals.^[30]

Guerra d'Independència dels Estats Units

Artícul principal → Guerra d'Independència dels Estats Units.

Durant la guerra d'Independència d'Estats Units, el Congrés Continental i alguns governs estatals (per iniciativa pròpia), varen emetre paleses de corsario, autorisant la que varen cridar "pirateria llegal", a capitans mercants en un esforç per prendre embarcacions de la Marina britànica i els corsaris lleals a la Corona britànica. Açò es va fer pel número relativament chicotet de bucs de guerra nortamericanes comissionats i la necessitat apremiante d'intercanvi de presoners. Uns 55.000 mariners nortamericans varen servir a bordo dels barcos corsaris entre 1775 i 1783.^[33] Ràpidament venien els seus botins, dividint els seus guanys en el financista (persones o empreses) i l'estat (colónia) que els recolzaven. El sen o sonda de Long Island Sound es va convertir en un "niu d'avespes" d'activitat corsaria durant la Revolució Americana, ya que la majoria dels transports cap a i des de Nova York passaven pel sen de New London, Connecticut, açò la va convertir en un port principal de corsaris per a les tretze colónies nortamericanes, lo que va dur a que l'Armada britànica ho bloquejara en 1778 a 1779. Els principals financistas dels corsario durant esta época varen incloure a Thomas & Nathaniel Shaw de New London i John McCurdy de Lyme. En els mesos previs a l'incursió britànica en New London i Groton, un corsario de New London es va dur a l'embarcació Hannah en lo que es considera el botí més gran pres per qualsevol corsario nortamericà durant la guerra. La retribució provablement va ser part de la motivació del governador Clinton de Nova York per a l'incursió d'Arnold, ya que en el Hannah s'havien dut molts dels seus artículs més preciosos.

Batalla naval front a Halifax, Nova Escòcia, 1782

Es creu que els corsaris nortamericans es varen apoderar de fins a 300 barcos britànics durant la guerra. El barco britànic Jack va ser capturat i convertit en un barco corsario nortamericà, solament per a ser capturat novament pels britànics en la batalla naval front a Halifax, Nova Escòcia. Els corsaris nortamericans no solament varen lluitar en batalles navals, sino que també varen assaltar numeroses comunitats en les colónies britàniques, com l'incursió en Lunenburg, Nova Escòcia en 1782. La Constitució dels Estats Units va autorisar al Congrés dels Estats Units a otorgar palesos de corsario. Entre el final de la Guerra d'Independència i la Guerra de 1812, menys de 30 anys despuix, Gran Bretanya, França, Nàpols, els estats de Berbería, Espanya i els Països Baixos es varen apoderar d'aproximadament 2500 barcos nortamericans.^[34] Els pagaments de rescat i tribut als estats de Berbería varen ascendir al 20% dels ingressos anuals del govern dels Estats Units en 1800 i durien als Estats Units a lluitar contra els estats de Berbería en la Primera Guerra de Berbería i la Segona Guerra de Berbería.

Guerra Anglo-nortamericana de 1812

Artícul principal → Guerra anglo-nortamericana de 1812.

Durant la Guerra de 1812, tant el govern britànic com el nortamericà varen utilisar corsaris novament,^[35] i el sistema establit va ser molt similar a l'utilisat per última volta. El Congrés dels Estats Units va declarar:

Que por la presente es declara que existix guerra entre el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda i les seues dependències, i els Estats Units d'Amèrica i els seus Territoris; i que por la presente s'autorisa al President dels Estats Units a utilisar tota la força terrestre i naval dels Estats Units per a portar a terme la mateixa, i otorgar als bucs armats privats dels Estats Units comissiones de marca i de represàlia general, en tals les formes que considere apropiades, i baix el sagell dels Estats Units, contra els bucs, bens i efectes del Govern de dit Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, i els seus súbdits.^[36]

El president d'Estats Units James Madison va emetre 500 palesos que autorisaven als corsarios. El Capità Thomas Boyle va ser un d'estos famosos i exitosos corsarios. Va estar al mando de la goleta Comet de Baltimore i més vesprada en la "guerra del clipper" en el Chasseur de Baltimore. Va capturar més de 50 barcos mercants britànics durant la guerra. Una font va estimar un dany total a la Royal Navy per les activitats del Chasseur entre 1813 i 1815 en un milló i mig de dólars. En total, la flota corsaria de Baltimore de 122 barcos va afonar o es va apoderar de 500 barcos britànics en un valor estimat de $ 16 millons, lo que representa aproximadament un terç del valor total de tots els premis presos en el transcurs de tota la guerra.^[37]

El 8 d'abril de 1814, els britànics varen atacar Essex, Connecticut i varen cremar els barcos en el port, per la construcció allí de varis barcos corsarios. Esta va ser la major pèrdua financera de tota la Guerra de 1812 sofrida pels nortamericans. No obstant, la flota privada de James De Wolf, que va navegar baix la bandera del govern nortamericà en 1812, va anar provablement un factor clau finalment en la campanya naval de la guerra. El barco de De Wolf, el Yankee, va anar possiblement el barco de major èxit financer de la guerra. Els corsaris varen demostrar ser molt més exitosos que els seus contrapartes de la Marina dels EE. UU., reclamant tres quartes parts dels 1600 barcos mercants britànics capturats durant la guerra (encara que un terç d'estos varen ser recapturados abans de tocar terra). Un dels més exitosos d'estos barcos va ser el Prince de Neufchatel, que una volta va capturar nou assuts britànics en una ràpida successió en el Canal de la Taca.

Jean Lafitte i els seus corsaris varen ajudar al general nortamericà Andrew Jackson en la derrota dels britànics en la batalla de Nova Orleans per a rebre el perdó total pels seus crims anteriors. Jackson va solicitar formalment clemència per a Lafitte i els hòmens que havien servit baix el seu mando, i el govern dels EE. UU. els va concedir a tots un indult total el 6 de febrer de 1815. No obstant, molts dels barcos capturats pels nortamericans varen ser recapturados per la Royal Navy. Els sistemes de combois britànics perfeccionats durant les guerres napoleòniques varen reduir les pèrdues dels barcos. El bloqueig efectiu dels ports nortamericans i continentals va impedir que els barcos capturats es posaren a la venda. Açò finalment va conduir a órdens que prohibien als corsaris nortamericans intentar dur els barcos capturats fins al port, per això els barcos capturats tenien que ser cremats. Més de 200 barcos privats de propietat de corsaris nortamericanes varen ser capturats per la Royal Navy, molts dels quals es varen tornar contra els seus antics propietaris i varen ser utilisats per les forces de bloqueig britàniques. No obstant, durant la Guerra de 1812, els corsaris "varen arrasar en les costes d'Estats Units, varen capturar i varen afonar fins a 2.500 barcos britànics i varen causar danys a l'economia britànica per valor d'aproximadament $ 40 millons".^[35]

Guerra de Secessió

Artícul principal → Guerra de Secessió.

Estats Units no va ser un dels signataris inicials de la Declaració de París de 1856 que prohibia la figura del cors, ademés la Constitució Confederada va autorisar l'us de corsarios. No obstant, EE. UU. va oferir adoptar els térmens de la Declaració durant la guerra de Secessió, quan els confederados varen enviar varis corsaris a la mar abans de posar el seu esforç principal en els assaltants comissionats més efectius. El cors va adoptar vàries formes, inclosa l'eixecució de bloquejos, mentres que en general, es va produir en interés tant del nort com del sur. Les paleses de cors a sovint s'emetien a companyies navieres privades i atres propietaris privats de barcos, autorisant-els a contractar barcos que es consideraren hostils al governe emissor. Les tripulacions dels barcos rebien la càrrega i atres premis per l'abordage de qualsevol barco capturat com a incentiu per a buscar els barcos que intentaven abastir a la Confederació o ajudar a la Unió, segons fora el cas. Durant la Guerra Civil, el president confederado, Jefferson Davis, va emetre palesos de cors a qualsevol que amprara el seu barco per a atacar el transport marítim de l'Unió o duguera suministraments molt necessaris a través del bloqueig de l'Unió als ports del sur.^[38]

La majoria dels suministraments duts a la Confederació es varen transportar a bordo d'embarcacions privades considerats corsarios. Quan es va saber que la Confederació estava disposta a pagar casi qualsevol preu per suministraments militars, vàries parts interessades varen dissenyar i varen construir vapors marítims llaugers especialment dissenyats.^[39]

Ni Estats Units ni Espanya varen autorisar corsaris en la seua guerra de 1898.^[40]

Actualitat

D'acort en la Constitució dels EE. UU., el Congrés conserva el dret de "declarar la guerra, otorgar cartes de marca i represàlies, i dictar normes sobre les expropiacions en terra i mar."

L'administració Bush, despuix dels atacs del 11 de setembre de 2001, desijava enfortir el dret constitucional d'expropiació en la mar en voler aprovar una llei, la "Llei de Marca i Represàlia de l'11 de setembre de 2001", que autorisa al Departament d'Estat a otorgar palesos de cors sense espera de l'aprovació del Congrés a individus o empreses que se'ls podrien encomanar missions militars navals ofensives; pero este text no va ser adoptat.^[41] S'han debatut en el Congrés atres intents d'otorgar al president dels Estats Units el dret a otorgar palesos de cors en 2007 i 2009 pero no varen tindre èxit.^[42]

Imperi francés

Els títuls de corsaris en França (en francés: corsaire) eren otorgats a flotes privades autorisades per a realisar incursions en el transport marítim d'una nació en guerra en França, en nom de la Corona francesa. Els barcos i el carregament expropiats es venien en subastes i el capità corsario tenia dret a una part dels guanys. Encara que no eren personal oficial de la Armada francesa, els corsaris es consideraven combatents llegítims en França (i les seues nacions aliades), sempre que l'oficial al mando del buc estiguera en possessió d'una palesa de cors vàlida (en francés Lettre de Marque o Lettre de Course), els oficials i la tripulació es comportaven d'acort en la llei d'almirantazgo contemporànea. En actuar en nom de la Corona francesa, si són capturats per l'enemic, podrien reclamar un tracte com presoners de guerra, en lloc de ser considerats pirates. Degut a que els corsaris varen guanyar una reputació de bravucones, la paraula "corsario" també s'usa genèricament com una forma més romàntica o extravagant de referir-se inclús als pirates. Els corsaris francesos que atacaven als barcos espanyols varen marcar el començ del filibusterisme en les Índies Occidentals. Les activitats dels "corsaires" es varen iniciar en la Edat Mija en l'objectiu principal de compensar els problemes econòmics en els periodos de guerra; els armadors navals no varen acceptar que la guerra fora un obstàcul per al seu comerç. Jean de Châtillon, que era bisbe, en 1144 va otorgar a la ciutat de Saint-Mal l'estatus de drets d'asil que va incitar a tot tipo de lladres i pícaro a traslladar-se allí. El seu lema era "¡Ni bretón ni francés, sino de Saint-Mal soc!". Saint-Mal, no obstant, va progressar i en 1308 la ciutat es va convertir en un municipi lliure per a fomentar les activitats comercials d'artesans, comerciants i armadors. Açò realment no va funcionar i més vesprada, en 1395, la ciutat es va convertir en un port franc. Esta situació va continuar fins a 1688. Entre principis de 1500 i 1713, fins despuix de que es firmara el tractat d'Utrecht que va posar fi a les incursions dels corsaris francesos en el Carib, la "guerre de course", com la cridaven els francesos, es va cobrar un preu enorme en els esforços de la flota del tesor espanyola per transportar el or i la argent del Virreinato del Perú fins a Sant Dumenge i La Habana per a després ser dut a Espanya. Era una qüestió de vida o mort, i estava en joc una immensa riquea. Jean Ango, pare i fill, varen aplegar a estar entre els hòmens més rics i influents de França, ademés dels que s'enumeren a continuació, Giovanni dona Verrazzano (homònim del pont Verrazano-Narrows) i Jean Fleury que varen estar entre els principals corsaris francesos d'esta época a órdens del rei Francisco I de França. El diari de viage de 1517 d'Antonio de Beatis^[43] descrivia el barco del cors francés Fra Bernardino, també conegut com el "Gran Corsario" (operant contra barcos turcs) en Marsella: "El seu galeón és de fusta massiça, nou i extremadament ben equipat, especialment en punta d'artilleria, portant dotze canons, dotze falconetes i cent arcabuces".

En una nota basada en un examen de revista "Llista de Lloyd" de 1793 a 1800, d'autor anònim, va mostrar que les pèrdues de barcos britànics per captures varen excedir comparades en les resultants dels perills del mar.^[44]

Entre els corsaris francés més famosos trobem a:

François Aregnaudeau (1774–1813), era un bretón que comandaba a varis barcos corsarios, els més famosos el Blonde i Duc de Dantzig, en ells va capturar numerosos premis. Ell i Duc de Dantzig varen desaparéixer sense deixar rastre a fins de 1812. La seua desaparició va donar lloc a una espantosa llegenda sense fonament d'un barco fantasma.

Jean-François de la Roque de Roberval (1500–1560) va ser un noble i aventurer francés protestant que, a través de la seua amistat de per vida en el rei Francisco I, es va convertir en el primer tinent general de Nova França. Com corsario, va atacar pobles i barcos per tot el territori espanyol, des de Cuba fins a Colòmbia. Quan li varen nomenar com a primer tinent general de Nova França no va funcionar com s'esperava, va intentar pagar els seus deutes per mig d'assalts en palés de cors. El Carib espanyol era el seu principal objectiu, ya que en eixe moment França i Espanya estaven en guerra. Conegut pels espanyols en el pseudónimo de Roberto Baal,^[45] en 1543 va saquejar Rancherías i Santa Marta, seguit d'un atac en 1544 a Cartagena d'Índies.^[46] En 1546, barcos baix el seu mando varen atacar Baracoa i La Habana. A l'any següent, es va retirar de la pirateria. Va morir màrtir hugonote.

Erro al crear miniatura:

Estàtua del corsario Robert Surcouf en Saint-Mal, Bretanya

René Duguay-Trouin va nàixer en Saint-Mal en 1673, fill d'un ric armador, va prendre una flota de 64 barcos i va ser honrat per la Corona francesa en 1709 per capturar més de 300 barcos mercants i 20 barcos de guerra. Va tindre una lluenta carrera com corsario i dins de la marina i finalment es va convertir en "Tinent General dels Eixèrcits Navals del Rei", és dir, almirant (en francés: Lieutenant-Général dones armées navals du roi), i Comandant de la Orde de Sant Luis. Va morir en pau en 1736.

Robert Surcouf (1773-1828) va ser l'últim i més conegut corsario del Saint-Mal. Naixcut allí en 1773, el seu pare va ser armador naval i la seua mare filla d'un capità. Chiquet entre barcos als 13 anys i capità de corsario als 22 anys, durant varis anys va atacar barcos, inclosos els de la Companyia Francesa de les Índies Orientals (en francés: Compagnie Française dones Indes). Durant la Revolució Francesa, el govern de la convenció va desaprovar les paleses de cors que se li havien concedit, per lo que Surcouf va operar en un gran risc personal com a pirata contra els barcos britànics a la Índia. Surcouf va tindre tant èxit que es va convertir en una celebritat popular en França. Despuix d'una breu jubilació anticipada, Surcouf va tornar a operar contra comerç britànic a l'Índia. Surcouf va morir en Saint-Mal en 1827, allí hi ha una estàtua d'ell exposta al públic, i la seua casa és ara un chicotet museu. En França, l'últim corsario va ser Étienne Pellot (1765-1856).

Vore també: Categoria:Pirates i corsarios de França

Països Baixos

A partir de 1569, els corsaris holandesos, coneguts en l'història com "Watergeuzen" o "Menics de la Mar", varen solcar totes les mars, capturant barcos mercants en tots els llocs, pero principalment es varen dirigir al Cap de Bona Esperança per a atacar als barcos espanyols en el seu camí cap a les Índies Orientals. Un dels més famosos entre ells va ser Cornelius Jol, qui va capturar, va seqüestrar i va saquejar barcos espanyols i portuguesos en grans cantitats. En 1569, Guillermo d'Orange, que s'havia colocat obertament al cap del tumult del seu país, va otorgar palesos de cors a una série de barcos tripulats per forajidos de totes les nacionalitats. Díhuit barcos varen ser equipats per Luis de Nassau en el port hugonote francés de la Rochelle, que varen continuar utilisant com a base.^[47] A finals de 1569, ya estaven en acció 84 barcos Watergeuzen.^[48]

Els menics de la mar eren poderoses unitats militars que facilitaven la captura de les ciutats costeres. Estos feroços corsaris baix el mando d'una successió de líders audaços i imprudents, el més conegut dels quals és William de la Marck, Senyor de Lumey, varen ser cridats "Siga Beggars" en anglés, "Gueux de mer" en francés, o "Watergeuzen" en neerlandés. Al principi es varen acontentar simplement en saquejar tant per mar com per terra, duent el seu botí als ports anglesos a on varen poder reparar i repondre els seus recaptes. No obstant, en 1572, la regna Isabel I d'Anglaterra es va negar abruptament a admetre als Watergeuzen en els seus ports. Al no tindre ya refugi, els Watergeuzen, baix el mando de Willem Bloys van Treslong i Lenaert Jansz de Graeff, varen atacar desesperadament Brielle,^[49]^[50] que varen prendre per sorpresa en absència de la guarnició espanyola l'1 d'abril de 1572. Animats per este èxit, varen navegar cap a Vlissingen, que també va ser presa fàcilment. La captura d'estos dos pobles va provocar que varis pobles propencs es declararen en rebelió, iniciant una reacció en cadena que va resultar que la majoria dels actuals Països Baixos s'unira en un tumult general i es considera el verdader començ de l'independència holandesa. En 1573, els Siga Beggars varen derrotar a un esquadró espanyol baix el mando de l'almirant Bossu front al port d'Hoorn en la Batalla del Zuiderzee. En mesclar-se en la població nativa, ràpidament varen provocar rebelions contra el duc d'Alba en un poble darrere un atre i varen estendre la resistència cap al sur. Durant la tumult dels Països Baixos contra l'autoritat dels Habsburgo, inicialment, la flota holandesa estava formada pels cridats barcos koningsschepen, barcos de l'armada de Flandes, pero pronte es varen complementar en armadors privats que varen obtindre una palesa de cors del de l'Alt Consell del Almirantazgo en Brusseles. A canvi de tal permís, es tenia que pagar el 10% del botí com a impost i donar el 35% als pobres. Es infligió tant a dany a la navegació i el comerç en la Unió d'Utrecht en 1587, per part dels cors, que pronte els Estats Generals dels Països Baixos varen decidir tractar a estos corsaris com a pirates i encarcerar als membres de les tripulacions corsarias sense el degut procés. En 1600, els holandesos varen enviar un eixèrcit per a conquistar la ciutat de Dunkerque i detindre el cors d'una volta per totes, coneguda com La batalla de Nieuwpoort en 1600 entre l'eixèrcit espanyol i els neerlandesos és una fita en l'història dels Països Baixos. L'expedició de la República al mando de Maurici d'Orange va tindre lloc durant la campanya d'este últim contra els molests corsaris de Dunkerque.^[51]

Entre 1627 i 1635, els corsaris de Dunkerque varen capturar 1.606 barcos holandesos i varen afonar 423. A partir de 1672, llevat per a assumir una rebelió oberta, varen tindre que navegar baix palesos de cors franceses.^[51] Durant l'any de 1672, el primer any de la guerra franc-neerlandesa, el corsario de Dunkerque, Jan Baert, va rebre una palesa de cors del rei francés Luis XIV. Va conseguir capturar 81 barcos mercants holandesos. En 1678 es va unir a l'armada francesa, a on es va dedicar a activitats similars.^[52]

Finalment Anglaterra va conseguir el desarmament del port de Dunkerke en 1713 pel tractat d'Utrecht.^[51]

Vore també: Corsarios dunkerqueses i Categoria:Pirates i corsarios dels Països Baixos

Illa de Malta

El corsario dins de la societat (en italià: cors) era un aspecte important de l'economia de Malta quan l'illa estava governada per la Orde de Sant Joan, encara que la pràctica havia començat des de molt abans. Els corsaris navegaven en barcos de propietat privada en nom del Gran Maestre de l'Orde i estaven autorisats a atacar barcos musulmans, generalment barcos mercants del Imperi Otomà. Els corsaris incloïen cavallers de l'Orde, natius maltés i estrangers. Quan capturaven un barco, venien les mercaderies i rescataven o esclavizaban a la tripulació i els passagers, i l'Orde es quedava en un percentage del valor del botí.^[53] El treball de corsario va seguir sent comú en l'illa de Malta fins al final del XVIII.^[54]

Imperi Rus

Rússia va recórrer als servicis dels corsaris allà per el XVI baix el sar Iván el Terrible. Havent capturat Narva en 1558 durant la Guerra de Livonia, el sar rus la va convertir en la principal porta comercial de Rússia. El comerç de Narva va créixer ràpidament, el número de barcos que ingressaven al port va aplegar a 170 per any. Havent perdut ingressos pel trànsit de mercaderies russes, Suècia i Polònia varen llançar una àmplia activitat de piratejaria en la Mar Bàltica contra els barcos que anaven a Narva. Per a contrarrestar-els, Iván el Terrible en març de 1570 va emetre una palesa de cors al danés Carsten Rode. L'estatut determinava el procediment per a dividir el botí, assignava un salari a l'equip. Havent comprat i equipat un barco en diners reals, Rode va actuar en prou eficàcia, en setembre havia reunit un esquadró de 6 barcos i infligido un dany significatiu als comerciants suecs i polacs. Rode va repondre les tripulacions dels barcos en danesos i pomores d'Arcàngel, arqueros i artilleros de l'orde de Pushkar. Suècia i Polònia varen enviar esquadrons especials per a buscar i capturar a Rode, pero no varen tindre èxit. No obstant, en setembre de 1570 varen començar les negociacions entre Dinamarca i Suècia per a posar fi a la guerra. Com a resultat, Rode no era necessari. Ademés, les activitats de l'esquadró varen empijorar significativament l'activitat comercial en el Mar Bàltica, reduint els ingressos del tesor danés pel cobro de tarifes pel pas de barcos a través del sen. En octubre de 1570, en Copenhague, en el pretext d'assaltar barcos danesos, Rode va ser arrestat, els equips varen ser dispersats i els barcos i les propietats varen ser duts al tesor. Rússia va tornar a recórrer als servicis dels corsaris durant la seua primera guerra naval, la Gran Guerra del Nort baix Pedro I de Rússia. En "Materials per a l'història de l'Armada russa" (Vol. II, n.º 1334), es va imprimir el Decret del Senat de 1716 sobre l'emissió de paleses al tinent Ladyzhensky i al tinent Laurens Berlogen per a capturar barcos suecs, també s'indica l'orde de repartiment dels premis, i es determina un percentage inusualment significatiu, 62%, a favor de la tesoreria. El decret establix que els armeros deuen prendre només aquells barcos neutrals en els que hi haurà contrabando militar; es va ordenar a tals barcos als corsaris "per a dur als nostres ports deportius i, segons el tribunal, declarar bones preses". En el començ de les guerres napoleòniques, l'almirant Senyavin, en el permís del govern, va emetre palesos de cors als habitants de les Illes Jónicas; en 1806 va haver noves regles sobre el repartiment. Estes regles, completades en 1819, tenien en vista, principalment, la solució de qüestions sobre la remuneració dels corsaris i propietaris injustament perjudicats.

Corsaris berberiscos

Artícul principal → Pirateria berberisca.

Els pirates de Berbería del nort d'Àfrica, aixina com els otomans, a voltes es dien "corsaris turcs". Segons l'historiador Adrian Tinniswood, els corsaris més notoris varen ser els renegats europeus que havien deprés el seu ofici com corsaris i que es varen traslladar a la costa de Berbería durant temps de pau per a eixercir el seu ofici. Estos s'havien convertit al Islam i aixina varen dur coneiximents navals actualisats al negoci de la pirateria permetent als corsaris realisar incursions de captura d'esclaus de llarga distància en llocs tan lluntans com Islàndia i Terranova. L'infame corsario Henry Mainwaring (1587-1653), qui inicialment va ser advocat i caçador de pirates, després va retornar a casa per a obtindre un perdó real. Mainwaring més vesprada va escriure un llibre sobre la pràctica de la pirateria en el Mediterràneu, acertadamente titulat Discourse of Pirates. En ellibre, Mainwaring va descriure métodos potencials per a caçar i eliminar la pirateria.^[55]

Durant l'aliança franc-turca del sigle XVI entre el rei, Francisco I de França i el sultà del Imperi Otomà, Solimán el Magnífic, els corsaris berberiscos no varen atacar als navío francesos i inclús varen ser rebuts com a aliats en el port de Tolon, a diferència dels pirates que estaven subjectes a la mort inclús des del punt de vista otomà.^[56]

Els corsaris més famosos del nort d'Àfrica varen ser els germans Barbarroja, Aruj (1474-1518) i Hayreddin (1475-1546). Ells eren corsaris de Berbería al servici de l'Imperi Otomà; varen ser cridats Barbarossas que significa "barba roja" en italià per la barba roja d'Aruj, el major. Aruj va capturar l'illa de Djerba per a l'Imperi Otomà en 1502 o 1503. A sovint atacava territoris espanyols en la costa del nort d'Àfrica; durant un intent fallanc en 1512, va perdre el braç esquerre per una bala de canó. El major dels Barbarroja també va arrasar Alger en 1516 i va capturar la ciutat en l'ajuda de l'Imperi Otomà. Va eixecutar als governant d'Alger i a tots els que sospitava que se li opondrien, inclosos els governants locals. Finalment va ser capturat i assessinat pels espanyols en 1518 i posada el seu cap en exhibició per tota la Berbería. Aruj, assentat principalment en terra, no va ser el més conegut dels Barbarroja. El seu germà menor Hızır (més tarde cridat Hayreddin o Kheir ed-Din) era un corsario més tradicional. Era un ingenier competent i parlava a lo manco sis idiomes. Es tiñó el pèl del cap i la barba en henna per a enrogir-ho com el d'Aruj. Despuix de capturar moltes àrees costeres crucials, Hayreddin va ser nomenat almirant en cap de la flota del sultà otomà. baix el seu mando, l'Imperi Otomà va poder obtindre i mantindre el control del Mediterràneu durant més de trenta anys. Bàrbars Hızır Hayreddin Pasha va morir en 1546 de febra, possiblement a causa de la pesta. Atres corsaris com l'anglés, John o Jack Ward, que alguna volta va ser cridat "sense lloc a dubtes el major pocavergonya que jamai haja salpat d'Anglaterra" per l'embaixador anglés en Venècia és també considerat com corsario berberisco, primer en servici a la reina Isabel I d'Anglaterra en la Guerra Anglo-Espanyola de 1585, en els barcos presos en botí va viajar a Tunis i es va convertir a l'Islam. Va fallir possiblement a causa de la pesta. També varen ser corsaris berberiscos Kemal Reis, Gedik Ahmed Pasha, Sinan Reis, Piri Reis, Turgut Reis, Sinan Pasha, Kurtoğlu Muslihiddin Reis, Kurtoğlu Hızır Reis, Salih Reis, Seydi Alí Reis, Piyale Pasha, Rais Hamidou, Uluç Ali Reis, Ali Bitchin, Simon de Danser (Simon Reis), Ivan-Dirkie de Veenboer (Sulayman Reis), Murat Reis el Vell, Jan Janszoon (Murat Reis el Jove).

Corsaris Vitalienbrüder

Artícul principal → Germans de les vituallas.

Va ser el nom donat a un grup de marins que varen influir en el comerç en les mars del Nort i el Bàltica en el XIV. Es tractava de nobles alemans o burguesos que tenien un contacte més o menys fluix entre sí.^[57] Entre 1389 a 1394, buscaven assegurar el suministrament d'aliments d'Estocolm durant el sege de les tropes daneses com a corredors de bloqueig i després es varen fer a la mar com corsaris encarregat per regnes i ciutats hanseáticas.

Eixecució de Klaus Störtebeker, líder dels corsaris Vitalienbrüder, en 1401 en Hamburc, xilografia de 1701.

A partir de 1390, Mecklenburgo va amprar una doble tàctica de guerra: per un costat, atacs directes i per un atre costat, una guerra de corsaris contra els barcos danesos, lo que va conduir a un ràpit resorgiment de la pirateria en la mar Bàltica. En 1392, la situació en la mar Bàltica va aplegar a un punt crític. Els germans Vitali varen posar en perill tot el comerç de la mar Bàltica. Els comerciants varen tornar a organisar-se en combois. En 1394 inclusivament la navegació mercant en la Mar Bàltica es va detindre casi per complet o que va significar altes pèrdues de guanys, especialment per a la ciutat de Wendish.^[58]

Dirigits pel capità del barco corsario Hanne, els corsaris Vitalienbrüder varen atacar Bergen, Noruega, el Dijous Sant de 1393. Els corsaris Vitalienbrüder Klaus Störtebecker, Maister Wigbold i Godeke Michels tenien una flota junta composta per 900 hòmens. A pesar de la feroç resistència inicial dels noruecs, la ciutat va ser completament saquejada. En 1394, els corsaris Vitalienbrüder es varen apoderar de Visby en Gotlandia, que es va convertir en la seua base i lloc de refugi. També varen operar des de l'archipèlec de Turku. Knut Bosson, que va anar el cap del castell de Turku entre 1395 i 1398, estava aliat en els mecklemburgueses, per lo que va recolzar les activitats com corsaris dels Vitalienbrüder i els va permetre operar en la zona. En 1398, el Gran Maestre dels Cavallers Teutònics, Konrad von Jungingen, va aplegar a Gotlandia en 84 barcos i va desembarcar en uns quatre mil hòmens d'armes. Els Vitalienbrüder varen fugir i Visby es va rendir de colp i repent. Per a el XV, les activitats dels Vitalienbrüder s'havien detingut per la falta de partidaris. El punt d'inflexió es pot considerar l'any 1398, quan varen ser expulsats de Gotlandia. Despuix d'açò, solament Klaus Störtebecker, Maister Wigbold i Godeke Michels, els líders del grup, varen continuar les seues operacions en la Mar del Nort des de les Illes Frisias en 1.500 hòmens. Els líders varen ser capturats i eixecutats en un parell d'anys, per lo que l'existència dels corsaris Vitalienbrüder va aplegar al seu fi.

Tractat de París de 1856

Artícul principal → Tractat de París (1856).

L'enfortiment de l'estat modern, autoritari i centralizador va fer obsoleta la pràctica del cors. Les noves característiques dels estats moderns varen fer que l'atac al comercie enemic va ser perdent les seues proporcions, acabant aixina en el concepte del corsario. Els nous barcos de vapor, que requerien grans costs de producció i manteniment, varen posar fi a la guerra marítima privada. Els corsaris finalment varen ser abolit en 1856 pel Tractat de París que va posar fi a la Guerra de Crimea. Este tractat va ser firmat per casi totes les grans potències de l'época, és dir, 52 estats, en la notable excepció d'Espanya i Estats Units. Estos volien obtindre l'exenció completa de prendre en la mar per a la propietat privada pero, al no haver segut acceptada la seua esmena per totes les potències, varen retirar el seu adheriment formal. Durant la guerra hispanoamericana, abdós beligerants varen acordar complir en el tractat, i en 1899 el Congrés dels Estats Units va promulgar una llegislació que illegalisa l'expropiació de barcos o la venda de qualsevol capturat. L'última volta que es varen utilisar corsaris va ser durant la guerra del Pacífic en Perú i Bolívia per un costat, i Chile per l'atre. No obstant, en els mateixos anys va haver intents de restaurar a la figura del corsario. En 1870, Prusia, en vista de la guerra franc-prusiana, va establir una "milícia naval", que França va protestar davant Anglaterra, veent en això la restauració del cors; pero com la "milícia naval" estava subordinada al mando de les forces navals, els juges de la Corona anglesa la varen reconéixer com a llegítima, comparant-la en els voluntaris de l'eixèrcit de terra.

Invenció de la salutació militar

Com a curiositat històrica, en ellibre "Principis de la Defensa Militar" dels germans Vasconcellos, apareix com un famós corsario va inventar el "Salutació militar" en la forma coneguda hui (en la mà dreta plana sobre la front o sobre els ulls, originalment). Un dia, feya molt sol i els mariners, en una posició de fermea militar, estaven presents en la cerimònia del seu cap Francis Drake, quan la reina va ser a colocar-li el collar de Cavaller. El seu vestit, que lluïa (en moltes gemas i lluentes), va fer enlluernar els ulls dels mariners. D'esta manera, tots varen donar la salutació militar, disciplinados i al mateix temps. La qual va ser, poc despuix, molt elogiada per la cridada “Regna Verge”. Tots els comandants militars aliats presents pronte varen voler emular a Drake i la seua tripulació, considerats molt disciplinados.^[59]

Referències

↑ Diccionario de la lengua española
↑ Thomson (1994). Mercenaris, pirates i sobirans, Princeton University Press..
↑ Murraty, Dian. Pirates de la costa sur de China. Califòrnia: Prensa de l'Universitat de Stanford, 1987. (en anglés).
↑ «<sc>robert c. ritchie</sc>. <italic>Captain Kidd and the War against the Pirates</italic>. Cambridge: Harvard University Press. 1986. Pp. vii, 306. $20.00».The American Historical Review.ISSN 1937-5239.doi:10.1086/ahr/92.5.1208.Consultat el 2022-09-24.
↑ Mather, Cotton (2007-10.). Faithful warnings to prevent fearful judgments. Uttered in a brief discourse, occasioned, by a tragical spectacle, in a number of miserables under a sentence of death for piracy. At Boston in N. I. Juny 22. 1704. : [Five lines of quotations].
↑ ^6,0 ^6,1 ^6,2 ^6,3 «Pirates & Corsaires, Ecumeurs dones Sept Mers» (en fr-fr). www. pirates-corsaires. com. Consultat el 2022-09-26.
↑ «Naval Gazing Main/Letters of Marque Today». www. navalgazing. net. Consultat el 2022-09-24.
↑ «ADENDI». archive. ph. Archivat des d'el original, el 5 de decembre de 2013. Consultat el 2022-09-24.
↑ Palma, Jairo A. Bracho (2005). [1] (en és), Institut Nacional dels Espais Aquàtics i Insulars.
↑ «Els Campuzano-Polanco, una família de l'èlit de la ciutat de Sant Dumenge».Nou món móns nous.ISSN 1626-0252.doi:10.4000/nuevomundo.3240.Consultat el 2022-09-26.
↑ 1954-, Johnson, Victoria Stapells, ([1992?]). Els corsarios de Sant Dumenge, 1718-1779 : un estudi soci-econòmic, Universitat de Lleida. OCLC 38829452.
↑ Harvard University, Antonio (1862). Idea del valor de l'illa espanyola de Sant Dumenge, Sant Dominuo [!] Imprenta nacional.
↑ «Corsarisme». Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 4.
↑ Head, David. Corsarios de les Américas: corsario hispanoamericà dels Estats Units en la República primerenca.
↑ «El desafiu insurgent: anàlisis del cors hispanoamericà des d'una perspectiva peninsular, 1812-1828».Universitat de Càdis.Consultat el 2022-09-26.
↑ ^16,0 ^16,1 «The Making of the Elizabethan Navy, 1540-1590: From the Solent to the Armada - By David Loades».History.95(319)
378–379.ISSN 0018-2648.doi:10.1111/j.1468-229x.2010.00490_25. x.Consultat el 2022-09-24.
↑ «The Making of the Elizabethan Navy 1540-1590: from the Solent to the Armada - By David Loades».International Journal of Nautical Archaeology.40(1)
220–221.ISSN 1057-2414.doi:10.1111/j.1095-9270.2010.00300_14. x.Consultat el 2022-09-24.
↑ Matthew, McCarthy, (cop. 2013). Privateering, piracy and British policy in Spanish America 1810-1830, The Boydell Press. OCLC 883034790. ISBN 978-1-84383-861-6.
↑ «The Legendary Captain Morgan Raids Panama» (en en). ThoughtCo. Consultat el 2022-09-24.
↑ «Cedar on the reef : archaeological and historical assessments of the Eighteenth-Century Bermuda Sloop, exemplified by the wreck of the Hunter Galley». lliures. uncg. edu. Consultat el 2022-09-24.
↑ Jarvis, Michael J. (2010-04-01). In the Eye of All Trade, University of North Carolina Press. ISBN 978-0-8078-3321-6.
↑ (2003-11-07) Évolution du trafic maritime international, UN, pp. 1–15. ISBN 978-92-1-363433-2.
↑ «Relying on local shipbuilding expertise and the fastest ships, Bermuda’s privateers enjoyed lucrative success.». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 16 de juliol de 2011. Consultat el 2022-09-24.
↑ 1906-, Williams, Ronald John, (1946). Bermudiana, Rinehart & Co. OCLC 597107.
↑ «"Tidewater Triumph"/Geoffrey Footner». freepages. rootsweb. com. Consultat el 2022-09-24.
↑ «1777: The US Navy & The Battle Of Wreck Hill». Bernews. Consultat el 2022-09-24.
↑ «The Andrew and the Onions. The Story of the Royal Navy in Bermuda, 1795–1975. Lieutenant-Commander Ian Stranack, 153 pages, illustrated, 15 × 22 cm. Island Press Ltd., Bermuda, 1977, $5.00. - The Christmas Island Story. Eric Bailey, 88 pages, illustrated, 15 × 22 cm, Stacey International, London, 1977, £2.50.».Journal of Navigation.32(2)
282–284.ISSN 0373-4633.doi:10.1017/s0373463300038029.Consultat el 2022-09-24.
↑ «De corsarios, mars i costes. El cors en la construcció de l'espai i experiències marítimes en el Golf-Carib, 1527-1620».Universitat Autònoma d'Aguascalientes.Consultat el 2022-09-25.
↑ «El nostre Municipi». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2015. Consultat el 2022-09-25.
↑ ^30,0 ^30,1 «Wayback Machine». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 11 de decembre de 2003. Consultat el 2022-09-25.
↑ «Wayback Machine». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 11 de decembre de 2003. Consultat el 2022-09-25.
↑ 1947-, Brewer, John, (2016). The sinews of power : war, money, and the English state, 1688-1783, Routledge. OCLC 1322963692. ISBN 978-0-415-75492-7.
↑ Gale, Robert L. (2000-06). Gansevoort, Peter (1749-1812), revolutionary war officer and merchant, Oxford University Press.
↑ «US Navy Fleet List War of 1812». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 9 de giner de 2009. Consultat el 2022-09-25.
↑ ^35,0 ^35,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada :1
↑ «Annals of Congress Home Page: O. S. Congressional Documents». memory. loc. gov. Consultat el 2022-09-25.
↑ 1784-1861., Coggeshall, George, (1856). History of the American privateers and letters-of-marque : during our war with England in the years 1812, '13 and ' 14 : interspersed with several naval battles between American and British ships-of-war, G. Coggeshall. OCLC 890737576.
↑ «Confederate Naval and Privateering Activities in the Pacific».Pacific Historical Review.3(4)
433–443.ISSN 0030-8684.doi:10.2307/3633146.Consultat el 2022-09-25.
↑ «Blockade Runners of the Confederacy.».Military Affairs.23(2)
109.ISSN 0026-3931.doi:10.2307/1985513.Consultat el 2022-09-25.
↑ The Trade and Privateering of Saint-Mal During the War of the Spanish Succession, Bloomsbury Academic.
↑ «September 11 Marque and Reprisal Act of 2001 (2001 - H. R. 3076)» (en en). GovTrack. us. Consultat el 2022-09-26.
↑ Outre-Terre.2526(2)
49–74.ISSN 1636-3671.Consultat el 2022-09-26.
↑ de Beatis, Don Antonio (2021-12-09). The Journal, Hakluyt Society, pp. 57–189. ISBN 978-1-315-55204-0.
↑ Naval Chronicle Vol. 17, p. 369.
↑ author., Gerassi-Navarro, Nina, (2012-06). Pirate Novels : Fictions of Nation Building in Spanish America., Duke University Press. OCLC 1148101996. ISBN 0-8223-9761-7.
↑ Internet Archive, Kris I. (1998). Pillaging the empire : piracy in the Americas, 1500-1750, Armonk, N. I. : M. I. Sharpe. ISBN 978-0-7656-0256-5.
↑ Potter; Elton, {{{nom2}}}; Wernham, {{{nom3}}}; Cooper, {{{nom4}}} (1957-1979). The New Cambridge modern history.. OCLC 182532. ISBN 0-521-22128-5.
↑ Pratt, Fletcher; Gorey, Edward (2000-03-27). The Battles That Changed History (en en), Courier Corporation. ISBN 978-0-486-41129-3.
↑ Ganshof (1935). De Zuidelijke Nederlanden van 1648 tot 1713, Springer Netherlands, pp. 8–17. ISBN 978-94-015-1426-2.
↑ (2004) 15. The Dutch Republic 1672–1702, Yale University Press.
↑ ^51,0 ^51,1 ^51,2 1948-...., Villiers, Patrick. <<Els>> corsaires du littoral Dunkerque, Calais, Boulogne : de Philippe II à Louis XIV : 1568-1713. OCLC 1284381061. ISBN 2-85939-633-0.
↑ Villiers, Patrick (2000). Bibliographie dones corsaires, Presses universitaires du Septentrion, pp. 341–349.
↑ «Wayback Machine». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 3 de febrer de 2016. Consultat el 2022-09-25.
↑ «A history of plundering on high sigues - timesofmalta. com». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 3 de febrer de 2016. Consultat el 2022-09-25.
↑ «[2]». Consultat el 2022-09-26 (en en-US).
↑ 1961-, Buti, Gilbert 1949- Hrodej, Philippe (2013). Dictionnaire dones corsaires et dones pirates, CNRS Éd. OCLC 859380945. ISBN 978-2-271-06808-8.
↑ «vitaliebrødrene».Store norske leksikon.Consultat el 2022-09-26.
↑ Schlöder, Christian (2021-04-11). Vorurteile und eigene Erfahrungen. Beschreibungen von Fremden in der Chronik dones hannoverschen Kammerschreibers Johann Heinrich Redecker (1682–1764), Böhlau Verlag, pp. 231–246.
↑ Vasconcellos. Princípios de Defesa Militar.

Enllaços externs

Este artícul conté una traducció parcial derivada de «Privateer» de Wikipedia en inglés, concretament de esta versió, publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Este artícul conté una traducció parcial derivada de «Corsaire» de Wikipedia en francés, concretament de esta versió, publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Este artícul conté una traducció parcial derivada de «Corsário» de Wikipedia en portugués, concretament de esta versió, publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Este artícul conté una traducció parcial derivada de «Каперы» de Wikipedia en ru, concretament de esta versió, publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Corsario en Viquidites.

Erro al crear miniatura: Corsario en el Viccionari.

The Library of Economics & Liberty: PRIVATEERING - 1899 Encyclopedia entry.
Corsaris en la Guerra civil nortamericana
Corsari del Mediterraneo - Base de senyes sobre les operacions dels corsaris en el Mediterràneu entre 1100-1699.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Corsario» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Diccionario de la lengua española

[2] Thomson (1994). Mercenaris, pirates i sobirans, Princeton University Press..

[3] Murraty, Dian. Pirates de la costa sur de China. Califòrnia: Prensa de l'Universitat de Stanford, 1987. (en anglés).

[4] «<sc>robert c. ritchie</sc>. <italic>Captain Kidd and the War against the Pirates</italic>. Cambridge: Harvard University Press. 1986. Pp. vii, 306. $20.00».The American Historical Review.ISSN 1937-5239.doi:10.1086/ahr/92.5.1208.Consultat el 2022-09-24.

[5] Mather, Cotton (2007-10.). Faithful warnings to prevent fearful judgments. Uttered in a brief discourse, occasioned, by a tragical spectacle, in a number of miserables under a sentence of death for piracy. At Boston in N. I. Juny 22. 1704. : [Five lines of quotations].

[:2-6] 6,0 ^6,1 ^6,2 ^6,3 «Pirates & Corsaires, Ecumeurs dones Sept Mers» (en fr-fr). www. pirates-corsaires. com. Consultat el 2022-09-26.

[7] «Naval Gazing Main/Letters of Marque Today». www. navalgazing. net. Consultat el 2022-09-24.

[8] «ADENDI». archive. ph. Archivat des d'el original, el 5 de decembre de 2013. Consultat el 2022-09-24.

[9] Palma, Jairo A. Bracho (2005). [1] (en és), Institut Nacional dels Espais Aquàtics i Insulars.

[10] «Els Campuzano-Polanco, una família de l'èlit de la ciutat de Sant Dumenge».Nou món móns nous.ISSN 1626-0252.doi:10.4000/nuevomundo.3240.Consultat el 2022-09-26.

[11] 1954-, Johnson, Victoria Stapells, ([1992?]). Els corsarios de Sant Dumenge, 1718-1779 : un estudi soci-econòmic, Universitat de Lleida. OCLC 38829452.

[12] Harvard University, Antonio (1862). Idea del valor de l'illa espanyola de Sant Dumenge, Sant Dominuo [!] Imprenta nacional.

[13] «Corsarisme». Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 4.

[14] Head, David. Corsarios de les Américas: corsario hispanoamericà dels Estats Units en la República primerenca.

[15] «El desafiu insurgent: anàlisis del cors hispanoamericà des d'una perspectiva peninsular, 1812-1828».Universitat de Càdis.Consultat el 2022-09-26.

[Sense_nom-1_4_I-1-16] 16,0 ^16,1 «The Making of the Elizabethan Navy, 1540-1590: From the Solent to the Armada - By David Loades».History.95(319)
378–379.ISSN 0018-2648.doi:10.1111/j.1468-229x.2010.00490_25. x.Consultat el 2022-09-24.

[17] «The Making of the Elizabethan Navy 1540-1590: from the Solent to the Armada - By David Loades».International Journal of Nautical Archaeology.40(1)
220–221.ISSN 1057-2414.doi:10.1111/j.1095-9270.2010.00300_14. x.Consultat el 2022-09-24.

[18] Matthew, McCarthy, (cop. 2013). Privateering, piracy and British policy in Spanish America 1810-1830, The Boydell Press. OCLC 883034790. ISBN 978-1-84383-861-6.

[19] «The Legendary Captain Morgan Raids Panama» (en en). ThoughtCo. Consultat el 2022-09-24.

[20] «Cedar on the reef : archaeological and historical assessments of the Eighteenth-Century Bermuda Sloop, exemplified by the wreck of the Hunter Galley». lliures. uncg. edu. Consultat el 2022-09-24.

[21] Jarvis, Michael J. (2010-04-01). In the Eye of All Trade, University of North Carolina Press. ISBN 978-0-8078-3321-6.

[22] (2003-11-07) Évolution du trafic maritime international, UN, pp. 1–15. ISBN 978-92-1-363433-2.

[23] «Relying on local shipbuilding expertise and the fastest ships, Bermuda’s privateers enjoyed lucrative success.». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 16 de juliol de 2011. Consultat el 2022-09-24.

[24] 1906-, Williams, Ronald John, (1946). Bermudiana, Rinehart & Co. OCLC 597107.

[25] «"Tidewater Triumph"/Geoffrey Footner». freepages. rootsweb. com. Consultat el 2022-09-24.

[26] «1777: The US Navy & The Battle Of Wreck Hill». Bernews. Consultat el 2022-09-24.

[27] «The Andrew and the Onions. The Story of the Royal Navy in Bermuda, 1795–1975. Lieutenant-Commander Ian Stranack, 153 pages, illustrated, 15 × 22 cm. Island Press Ltd., Bermuda, 1977, $5.00. - The Christmas Island Story. Eric Bailey, 88 pages, illustrated, 15 × 22 cm, Stacey International, London, 1977, £2.50.».Journal of Navigation.32(2)
282–284.ISSN 0373-4633.doi:10.1017/s0373463300038029.Consultat el 2022-09-24.

[28] «De corsarios, mars i costes. El cors en la construcció de l'espai i experiències marítimes en el Golf-Carib, 1527-1620».Universitat Autònoma d'Aguascalientes.Consultat el 2022-09-25.

[29] «El nostre Municipi». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2015. Consultat el 2022-09-25.

[:0-30] 30,0 ^30,1 «Wayback Machine». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 11 de decembre de 2003. Consultat el 2022-09-25.

[31] «Wayback Machine». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 11 de decembre de 2003. Consultat el 2022-09-25.

[32] 1947-, Brewer, John, (2016). The sinews of power : war, money, and the English state, 1688-1783, Routledge. OCLC 1322963692. ISBN 978-0-415-75492-7.

[33] Gale, Robert L. (2000-06). Gansevoort, Peter (1749-1812), revolutionary war officer and merchant, Oxford University Press.

[34] «US Navy Fleet List War of 1812». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 9 de giner de 2009. Consultat el 2022-09-25.

[:1-35] 35,0 ^35,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada :1

[36] «Annals of Congress Home Page: O. S. Congressional Documents». memory. loc. gov. Consultat el 2022-09-25.

[37] 1784-1861., Coggeshall, George, (1856). History of the American privateers and letters-of-marque : during our war with England in the years 1812, '13 and ' 14 : interspersed with several naval battles between American and British ships-of-war, G. Coggeshall. OCLC 890737576.

[38] «Confederate Naval and Privateering Activities in the Pacific».Pacific Historical Review.3(4)
433–443.ISSN 0030-8684.doi:10.2307/3633146.Consultat el 2022-09-25.

[39] «Blockade Runners of the Confederacy.».Military Affairs.23(2)
109.ISSN 0026-3931.doi:10.2307/1985513.Consultat el 2022-09-25.

[40] The Trade and Privateering of Saint-Mal During the War of the Spanish Succession, Bloomsbury Academic.

[41] «September 11 Marque and Reprisal Act of 2001 (2001 - H. R. 3076)» (en en). GovTrack. us. Consultat el 2022-09-26.

[42] Outre-Terre.2526(2)
49–74.ISSN 1636-3671.Consultat el 2022-09-26.

[43] Beatis, Don Antonio (2021-12-09). The Journal, Hakluyt Society, pp. 57–189. ISBN 978-1-315-55204-0.

[44] Naval Chronicle Vol. 17, p. 369.

[45] uthor., Gerassi-Navarro, Nina, (2012-06). Pirate Novels : Fictions of Nation Building in Spanish America., Duke University Press. OCLC 1148101996. ISBN 0-8223-9761-7.

[46] Internet Archive, Kris I. (1998). Pillaging the empire : piracy in the Americas, 1500-1750, Armonk, N. I. : M. I. Sharpe. ISBN 978-0-7656-0256-5.

[47] Potter; Elton, {{{nom2}}}; Wernham, {{{nom3}}}; Cooper, {{{nom4}}} (1957-1979). The New Cambridge modern history.. OCLC 182532. ISBN 0-521-22128-5.

[48] Pratt, Fletcher; Gorey, Edward (2000-03-27). The Battles That Changed History (en en), Courier Corporation. ISBN 978-0-486-41129-3.

[49] Ganshof (1935). De Zuidelijke Nederlanden van 1648 tot 1713, Springer Netherlands, pp. 8–17. ISBN 978-94-015-1426-2.

[50] (2004) 15. The Dutch Republic 1672–1702, Yale University Press.

[:3-51] 51,0 ^51,1 ^51,2 1948-...., Villiers, Patrick. <<Els>> corsaires du littoral Dunkerque, Calais, Boulogne : de Philippe II à Louis XIV : 1568-1713. OCLC 1284381061. ISBN 2-85939-633-0.

[52] Villiers, Patrick (2000). Bibliographie dones corsaires, Presses universitaires du Septentrion, pp. 341–349.

[53] «Wayback Machine». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 3 de febrer de 2016. Consultat el 2022-09-25.

[54] «A history of plundering on high sigues - timesofmalta. com». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 3 de febrer de 2016. Consultat el 2022-09-25.

[55] «[2]». Consultat el 2022-09-26 (en en-US).

[56] 1961-, Buti, Gilbert 1949- Hrodej, Philippe (2013). Dictionnaire dones corsaires et dones pirates, CNRS Éd. OCLC 859380945. ISBN 978-2-271-06808-8.

[57] «vitaliebrødrene».Store norske leksikon.Consultat el 2022-09-26.

[58] Schlöder, Christian (2021-04-11). Vorurteile und eigene Erfahrungen. Beschreibungen von Fremden in der Chronik dones hannoverschen Kammerschreibers Johann Heinrich Redecker (1682–1764), Böhlau Verlag, pp. 231–246.

[59] Vasconcellos. Princípios de Defesa Militar.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19]

[20]

[21]

[22]

[23]

[24]

[25]

[26]

[27]

[28]

[29]

[30]

[31]

[32]

[33]

[34]

[35]

[36]

[37]

[38]

[39]

[40]

[41]

[42]

[43]

[44]

[45]

[46]

[47]

[48]

[49]

[50]

[51]

[52]

[53]

[54]

[55]

[56]

[57]

[58]

[59]