Anar al contingut

Pirateria en el Carib

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.
Archiu:Åland piratflagga (color fix).png
Bandera pirata del sigle XIX (museu Marítim d'Aland)

La pirateria en el Carib va ser la pràctica de la pirateria en el mar Carib, el golf de Mèxic i la costa atlàntica de la península de Florida en els sigles xvi a el XVIII.

El periodo d'auge va ser de 1640 a 1680. Els principals objectius varen ser la devastación i saqueig de poblacions costeres i el sege al comerç marítim del Imperi Espanyol Hispanoamericà, com a continuació de les guerres lliurades en Europa. Durant el sigle XVII, a mida que les potències europees varen establir colónies en la zona, va cessar la seua tolerància i respal a la pirateria, els màxims exponents de la qual varen aplegar a contar en flotes en decenes de barcos per als atacs més ambiciosos. Estos convivien en bandes menors dedicades al pillage indiscriminat i contrabando de persones (esclavitut) i coses. Considerats com a héroes en els seus països d'orige i com a criminals per les seues víctimes, primer espanyoles i hispanoamericanes, i despuix angleses, franceses i neerlandeses, actualment els llocs relacionats en els pirates són recursos turístics.[1] [2]

Les bases de la pirateria caribenya es trobaven, principalment, en les colónies angleses de Port Royal (actual Jamaica) i Nasáu (illes Bahames), i en la colónia francesa de l'illa de la Tortuga (actual Haití).[3][4]

Els seus elements característics varen ser fixats en el llibre d'aventures L'illa del Tesor (1883). Ademés, el pirata del Carib és un personage de la cultura popular que ha donat lloc a pirates de ficció com el capità Garfio (1904) o el capità Jack Sparrow (2003).[5]

Història

[editar | editar còdic]

XVI: intents de desgate a l'Imperi Espanyol, Francis Drake i John Hawkins i bucaneros francesos

[editar | editar còdic]
Archiu:Principales Rutas Comerciales del Imperio Español.jpg
Principals ruta comercials de l'Imperi Espanyol. Es poden observar els eixos Veracruz-La Habana, Portobelo-Cartagena d'Índies, Cartagena d'Índies-La Habana, aixina com les rutes La Habana-Sevilla cap a l'est i l'oest.

A principis del sigle XVI les nacions europees es varen rebelar contra el monopoli hispà-lusità sobre Amèrica, el Nou Món, establit en el Tractat de Tordesillas (1494). Açò va resultar en successius intents de colonisació per part de França, Països Baixos i Anglaterra. Ademés d'establir-se en zones fòra de l'influència hispà-lusitana, varen realisar intents per la força per a anexionase territoris baix sobirania d'Espanya i Portugal, especialment en el mar Carib espanyol, que estos països denominaven Índies Occidentals.

Archiu:Caps block 6 map Central America & Caribbean.png
Mapa d'América Central, Carib, golf de Mèxic i península de Florida

La colossal llogística marítima per al comerç en Hispanoamèrica i els trayectes transatlàntics a Espanya es va organisar a partir de 1522 per mig de la Flota d'Índies o del Tesor, un comboi militar de l'Armada que escoltava a les naus comercials cap a i des d'Espanya. Els ports monopolísticos eren Cartagena d'Índies en el regne de Terra Ferma (actual Colòmbia) i Veracruz en el virreinato de Nova Espanya (actual Mèxic). Tant el viage a Amèrica des d'Espanya com el tornaviaje, la tornada al port de Sevilla en Espanya, realisava una escala en La Habana en la Capitania general de Cuba (actual Cuba), punt de trobada de les rutes de Veracruz i Cartagena d'Índies. Ademés d'estos ports monopolísticos, també existien en el Carib els ports de Portobelo, Chagres, Santiago, Maracaibo, Sant Francisco de Campeche i Sant Dumenge.

L'atac als territoris de sobirania espanyola i el comerç en Hispanoamèrica es va produir des de varis fronts. Sumats als corsarios en palés de cors, les companyies privilegiades i les pròpies armada de França, Anglaterra i Països Baixos, els pirates varen desenrollar les seues activitats violentes en major o menor grau de professionalisació, independència o èxit.

En 1530 bucaneros francesos es varen establir en l'oest d'illa de L'Espanyola, donant orige a la colónia francesa de Saint-Domingue. Encara que la seua activitat inicial va ser la caça, fumat i comerç de productes fumats, a principis del sigle XVII es varen organisar per al comerç de productes de contrabando.

L'objectiu dels pirates més capaços era el tornaviaje de la Flota d'Índies. Partint d'La Habana la Flota navegava entre la península de Florida i l'archipèlec de les Lucayas para enfilar la ruta marcada pels vents de l'oest per a retornar a les costes atlàntiques d'Espanya en Europa. També era assut major la Flota dels Galeones que navegava des de Cartagena d'Índies a La Habana a través del canal de Yucatán (entre Mèxic i Cuba).


En 1568 donava començ la guerra dels Huitanta Anys entre Espanya i França, Països Baixos i Anglaterra, en repercussió i campanyes militars en Amèrica sobretot en el sigle XVII. Des de finals de el XVI i fins als anys xixanta del sigle següent, l'aument del moviment en la mar Carib es va deure essencialment a empreses angleses i holandeses.[6][7]

En 1598 la Pau de Vervins entre Espanya i França contenia una clàusula secreta que va permetre continuar la guerra marítima entre abdós nacions, pero només a l'oest de les illes Azores, en la fatal conseqüència de l'inici de l'era de la pirateria francesa en la mar Carib espanyol.

Sigle XVII: edat d'or de la pirateria i prohibició en la Jamaica anglesa i Tortuga francesa

[editar | editar còdic]

En 1609, la Treua dels Dotze Anys firmada entre Espanya i les Províncies Unides dels Països Baixos va facilitar les exploracions, i vàries expedicions de colonisació varen ser encomanades, generalment a companyies privilegiades en concessions monopolísticas per al comerç en la seua metròpoli, com la Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals (1621). Ademés, el respal a la navegació i incursions es va respalar oficialment en obres com Mare Liberum (1609) del protestant Hugo Grocio front al mare clausum hispà-lusità.[8] En 1650 una expedició espanyola va desestajar als pirates anglesos establits en les illes de la Baïa (Hondures) i la base de Port Royal en Roatán, situada front al port de Trujillo espanyol.[9] En la batalla de Sant Martín (1633), lliurada durant la guerra dels Trenta Anys, Espanya va destruir la base pirata neerlandesa de l'illa de Sant Martín (actuals Sant Martín francés i Sant Martín holandés). En 1670 Charles Town, en l'illa de Nova Providència (actual Nasáu, Bahames), va començar a amprar-se com a base pirata per a l'atac a la Flota d'Índies espanyola. En 1684 l'Armada espanyola va arrasar Charles Town, que va ser refundada en 1695 baix el nom de Nasáu.

En 1620 es va fundar la francesa Confraria dels Germans de la Costa en l'illa de la Tortuga, que comprenia a bucaneros, pirates en general i baymen de La Baliza (actual Belize). En 1626 el pirata francés Pierre Belain d'Esnambuc va ser el primer en capturar esclaus procedents del comerç triangular per a la seua venda en territori francés, en este cas en el San Cristóbal francés. Va ser expulsat de Sant Cristóbal en l'expedició de Fadrique de Toledo de 1629. Ademés, D'Esnambuc va ocupar Martinica en 1635 i va ser reconegut en el nomenament de Governador General de les Antilles Franceses. En 1640 es va edificar el fort de la Roche en Basse Terre, en l'illa de la Tortuga. De 1678 data la crònica Histoire d'avanturiers qui es sont signalez dans els Indes, d'Alexandre Olivier Exquemelin.[11]

Sobre l'inestabilitat bèlica entre les potències europees, que marcava els respals a la pirateria en el Carib, en 1651 les Actes de Navegació, les lleis del comerç monopolístico d'Anglaterra, varen donar lloc a la guerra anglo-neerlandesa. Ademés, les nacions europees s'enfrontaven successivament en lluites com la guerra franc-neerlandesa, en la batalla de Tobago (1677).

A partir del segon terç del sigle XVII les colónies angleses, franceses i neerlandeses varen començar a establir-se en la base del cultiu de sucre, pero també atres cultius com el tabac, en mà d'obra esclava procedent del comerç triangular. Els pirates establits en el Carib varen participar tant del negoci de la producció de sucre com del comerç d'esclaus des de les colónies europees del golf de Guinea i el restant de la costa atlàntica africana.[10]

En 1666 els francesos François l'Olonnais i Michel li Basque varen saquejar Maracaibo (província de Veneçola, actual Veneçola), torturant i seqüestrant als veïns.[12]


A mida que s'estenia el domini de les nacions enemigues d'Espanya en el Carib, estes varen deixar de tolerar o promoure la pirateria. Pel Tractat de Madrit de 1670 Espanya va reconéixer les colónies americanes d'Anglaterra, i Anglaterra va acordar deixar de respalar la pirateria i l'expedició de paleses de cors. En 1674 Carlos II d'Anglaterra va concedir el perdó real a Henry Morgan, líder dels atacs a Maracaibo (Veneçola), Camagüey (Cuba), Chagres i Portobelo (Panamà). A canvi del seu retir de la pirateria va ser nomenat governador de la Jamaica anglesa. Com a governador, va posar fi a la pirateria en Jamaica i es va convertir en el productor de sucre més ric. La pirateria anglesa es va desplaçar als mars del Sur (costa pacífica del virreinato de Perú), pero també es va canviar de bando al servici de França. Ademés, Anglaterra va favorir la reconversió dels pirates a Baymen, dedicats a la tala irracional i codiciosa del pal de tenyida primer, i de la caoba despuix, en La Baliza (actual Belize).[13]

En 1677 el francés Michel de Grandmont va saquejar Trujillo (província de Veneçola, actual Veneçola). En 1683 les forces combinades del neerlandés Laurens de Graaf ("Lorencillo") i el francés Michel de Grandmont varen atacar el port de Veracruz (Nova Espanya, actual Mèxic), causant danys i a on la població va sofrir pillage, seqüestres i violència.[14]

La Treua de Ratisbona de 1684 va supondre que Luis XIV de França anulara les paleses de cors, oferint el retir per a qui abandonara la pirateria. Charles François d'Angennes, marqués de Maintenon, qui havia atacat l'illa de Margarita, Cumaná (Veneçola) i Trinitat (Trinitat i Tobago) va passar a perseguir bucaneros per orde real per a finalment convertir-se en el productor de sucre més ric de Martinica (França).

La pirateria va rebre nous impulsos durant la guerra de la Lliga d'Augsburc (1688-1697).

Sigle XVIII: expulsió o reconversió i prohibició en les Bahames angleses.

[editar | editar còdic]
Vore també: Actes de Gràcia

La guerra de successió espanyola (1701-1714) va supondre l'increment de la pirateria per al desgast de les nacions contendents. De principis del sigle XVIII data el cors d'Amaro Pargo, comerciant espanyol qui feya assuts d'navío anglesos i neerlandesos a lo llarc de la ruta de la Flota d'Índies.[15] L'expansió dels dominis dels imperis anglesos, francesos i neerlandesos en les seues pròpies colónies en Amèrica va supondre la reducció de les hostilitats per mig de corsarios i pirates contra Espanya. Ademés, estes nacions varen deixar de tolerar o promoure la pirateria illegal pròpiament dita. En estos països, ara noves víctimes de la pirateria, es varen encarregar obres com Història general dels robos i assessinats dels més famosos pirates (1724). El final de la guerra de successió espanyola va supondre la desmovilización de marins de la Royal Navy, que varen mamprendre el camí de la pirateria en el Carib. Una nova edat d'or de la pirateria es va estendre de 1713 a 1722 en el lucratiu objectiu de les càrregues dels barcos negreros procedents d'Àfrica, ya anaren de la Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals, de la Royal African Company o de comerciants d'esclaus privats.[16] D'esta época data el governe de Bahames otorgat al corsario Woodes Rogers, que va erradicar violentament als pirates de Bahames a l'hora que oferia el perdó real anglés.

La pressió eixercida ara contra la pirateria va supondre el desplaçament de les organisacions pirates cap als objectius de les rutes comercials del Índic, el golf de Guinea (Àfrica Occidental) i Amèrica del Nort.

XIX: últims pirates contrabandistas

[editar | editar còdic]

Davant la persecució de les potències europees, d'Estats Units i l'independència de les nacions americanes d'Hispanoamèrica, la pirateria va deixar de contar en els respals que garantisaren la seua seguritat i rendabilitat. Algunes de les últimes figures de la pirateria varen ser els germans Pierre i Jean Laffite, cridat "l'últim bucanero", els qui varen establir una base en la baïa de Barataria (Luisiana, Estats Units).[17] També en l'ocàs de la pirateria es va trobar el portorriqueny Roberto Cofresí i Ramírez de Arellano, en base en l'illa Mono (Puerto Rico, Estats Units).

Context sociològic

[editar | editar còdic]
Archiu:Il Corsaro Nero - Della Valle.jpg
El Corsario Negre (1898), d'Emilio Salgari, en referències a El Olonés.

Ademés de tindre com a objectiu dels seus atacs els carregaments d'esclaus procedents d'Àfrica, entre els sigles XVII i XVIII un terç de la seua tripulació la componien negre cimarrones.[18]D'esta circumstància és eixemple Negre César de la banda pirata de l'anglés Barbanegra.

Part de la tripulació la componien marins forçosos, capturats per la força. Ademés del Còdic de conducta pirata o Charte Partie, les normes dels pirates que eren capaços de compondre flotes de decenes de barcos per a les seues incursions s'aplicaven rigorosament. Les penes incloïen tortures, desterro i pena de mort. Les tripulacions comprenien a marins de tota condició, incloent a delinqüents comuns o exiliats. Les disputes per ascendir eren constants, aixina com els gresques pel control de la banda o el barco. Per a conseguir mantindre la cohesió de la tripulació eren claus el liderage i el repartiment del botí.

Estratègia

[editar | editar còdic]
Archiu:Pyle pirates approaching ship.jpg
Bucaneros atacant un galeón espanyol molt més gran. Ilustració del llibre d'Howard Pyle Book of Pirates: Fiction, Fact & Fancy Concerning the Buccaneers & Marooners of the Spanish Main (1905)

Les flotes pirates contaven en embarcacions menudes, llaugeres, ràpides i maniobrables per a l'aguaite a naus mercants. Ademés, contaven en bucs artillados procedents dels seus captures o propiciats per les nacions que els respalaven. En estes condicions eren capaces d'acometre atacs devastadors de poblacions com el de Portobelo (1668) per Henry Morgan o Veracruz (1683) per Lorencillo.[19]

Els abordages en la mar variaven entre el saqueig de la càrrega únicament o l'assut del barco en la seua tripulació, a la que sometien violentament. Una estratègia consistia en prendre l'apariència d'un buc de mercaders per a aproximar-se al seu objectiu sense alçar sospites i iniciar l'abordage.

Bucaneros, filibusteros i baymen

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Bucanero.

L'influència de l'anglés ha fet confondre a pirates en bucaneros. En anglés es denomina bucaneer o freebooter a qualsevol pirata del Carib.

Archiu:Pyle pirate handsome.jpg
Bucanero del Carib del Book of Pirates d'Howard Pyle (1905)

Els primers bucaneros varen ser a sovint evadits de les colónies. Originalment coureurs dones bois en l'illa de L'Espanyola (actualment República Dominicana i Haití), caçaven bous salvages. La carn es preparava de forma nativa, és dir, secada i fumada sobre una espècie de barbacoa de fusta: la barbacoa (barbacoa en espanyol, derivat de barbicoa en llengua indígena arawak). Esta carn conservada va permetre el comerç en barcos de passage o en colónies aïllades. Despuix de ser expulsats de l'Espanyola pels espanyols, els bucaneros varen trobar refugi en l'illa de la Tortuga, en aquell moment possessió francesa, ubicada al noroest de l'Espanyola, des de 1663. Operaven en el respal parcial de les colónies no espanyoles i la seua activitat va permanéixer llegal o parcialment llegal fins als anys 1700. Obligats a sobreviure en pocs recursos, eren experts en construcció naval, navegació i caça. Li'ls considerava combatents feroços i se sabia que eren experts en l'us de fusiles de purna (inventats en 1615). No obstant, el funcionament d'estes armes era tan incert que el seu us en combat no era molt comú abans de 1670. Es dedicaven a expedicions terrestres organisades per pirates com Henry Morgan.

Els Baymen eren talladors de pal de tenyida que es varen establir en La Baliza (actuals Hondures i Belize), ocultant-se dels espanyols. Es varen associar en la denominada Confraria dels Germans de la Costa.[20]

Filibustero és una paraula que en ocasions apareix relacionat en la pirateria del Carib en l'Edat Moderna. No obstant, és un terme amprat per a designar als empresaris que ampraven eixèrcits mercenaris per a colonisar zones o establir governs títaro en Amèrica en el XIX.

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Pirates en les arts i la cultura popular.
Archiu:Wyspa Skarbów 0163a.jpg
Mapa del tesor de L'illa del tesor, de Robert Louis Stevenson (1883).

Les noveles d'aventures indicades a finals del sigle XIX varen establir els elements arquetípicos dels pirates. Estes noveles retrataven als pirates com l'image de l'aventura mateixa. Desesperats de tot tipo, aventurers sense fe o sense llei, pero que obedien un còdic d'honor propi.

A continuació del respal de les nacions europees a la seua activitat delictiva contra els seus enemics, als pirates se'ls atribuïen expedicions épicos i qualitats positives com a corage o valor, menysvalorant la seua violència i crueltat en els episodis de saqueig, tortures, seqüestre i destrucció de les poblacions. En este sentit s'evocaven els seus renoms com a Braç de Ferro, la Roca, o el Cruel.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Saquejos, crueltat i democràcia: el brutal fallo històric de «Pirates del Carib» en el còdic pirata» (en és). Diari ABC. Consultat el 2024-05-25.
  2. ↑ «Barbanegra, el pirata més temut del Carib» (en és). història.nationalgeographic.com.és. Consultat el 2024-05-25.
  3. ↑ History Today.46Consultat el 2 d'agost de 2018.
  4. ↑ Camp-Flores/ Arian, “Yar, Mat! Swashbuckler Tours!,” Newsweek 180, no. 6 (2002): 58.
  5. ↑ «Estereotipe, figura i cliché. El pirata a través dels sigles. De Long John Silver a Jack Sparrow. María Fernández Rodríguez (2018)».
  6. ↑ (2009) Pirates au jour li jour (en francés), Édition Tallandier. ISBN 2847345035.
  7. ↑ «Tingues Notorious Dutch Pirates» (en en). World History Encyclopedia. Consultat el 2024-05-16.
  8. ↑ Una traducció d'Alfred Guichon de Grandpont de 1845 està disponible en (1845).Gallica.Consultat el 2 d'agost de 2018.
  9. ↑ «[https://www.researchgate.net/publication/327730108_landscape_of_royalization_a_british_military_outpost_on_roatan_island_honduras Landscape of Royalization: A British Military Outpost on Roatán Island, Hondures, January 2019 DOI:10.1007/978-3-319-95426-4_9 In book: Archaeologies of the British in Latin America (pp.179-199), Dascalu Lorena Lorena]».
  10. ↑ 10,0 10,1 «Sir Henry Morgan (c1635-1688) Buccaneer» (en anglés). Government Art Collection. Archivat des d'el original, el 12 de setembre de 2008. Consultat el 2 de agsote de 2018.
  11. ↑ «Pirates i corsarios, el saqueig del Carib» (en és). història.nationalgeographic.com.és. Consultat el 2024-05-31.
  12. ↑ «1666 - Cronologia d'història de Veneçola». bibliofep.fundacionempresaspolar.org. Consultat el 2024-05-31.
  13. ↑ «on-els-boscs-encara-poden-ser-salvats Belize: un país a on els boscs encara poden ser salvats | Moviment Mundial pels Boscs Tropicals» (en és). www.wrm.org.uy. Consultat el 2024-06-01.
  14. ↑ «Els cruels pirates que aterraron a Mèxic» (en és). Mèxic Desconegut. Consultat el 2024-05-31.
  15. ↑ El corsario de Deu. Documents sobre Amaro Rodríguez Felipe (1678-1747), Francisco Javier Macías Martín (ed.), Canàries: Archiu Històric Provincial de Santa Creu de Tenerife. ISBN 978-84-7947-637-3. Consultat el 8 de juny de 2016.
  16. ↑ «“Infested with Piratts”: Piracy and the Atlantic Slave Trade. By Angela Sutton. Vanderbilt University, Nashville, Tennessee (2009)».
  17. ↑ Ramseier (2006). La Voile noire: aventuriers dones Caraïbes et de l’océan Indien (en francés), Lausanne: Favre. ISBN 2828909328.
  18. ↑ Farley/ Christopher, "The Black faç beneath black flags," New York Amsterdam News, 7 July 2005.
  19. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. www.banrepcultural.org. Consultat el 2024-06-02.
  20. ↑ Els manuscrits retrouvés dans de vieilles malles peuvent-ils encore être authentiques ? Li cas dones Cahiers de li Golif, dit Borgnefesse, capitaine de la flibuste (en francés).

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pirateria_en_el_Carib&oldid=793514»