Anar al contingut

Fortificacions d'Espanya en Amèrica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Castillo del Morro by Glogg 4.jpg
Castell de Sant Pedro de la Roca. Santiago de Cuba, Cuba.
Archiu:Forteresse San Carlo 3023.jpg
Fortalea de Sant Carlos de la Cabanya. La Habana.

Les fortificacions d'Espanya en Amèrica són les obres d'ingenieria militar testimoni dels quatrecents anys de presència espanyola en Amèrica. Es varen edificar des del nort de Califòrnia fins a Terra de Fòc. El seu objectiu era la defensa de poblacions portuàries davant l'atac de les flotes dels eixèrcits anglesos, francesos i holandesos, aixina com de corsarios i pirates.[1]

En l'actualitat són símbols nacionals i recursos turístics de primer orde. Ademés de la protecció com a monuments nacionals, alguns conten en la catalogació com Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco.

Història

[editar | editar còdic]

Les fortificacions de defensa varen estar presents des dels inicis de la conquista d'Amèrica, accions militars i esforços diplomàtics que varen donar lloc al control d'Espanya d'un vast territori. Ademés de amurallar les poblacions s'edificaven castells en la part més elevada, que permetia el control del territori i permetia una defensa eficaç.

A partir del regnat de Felipe II es varen portar a terme esforços notables per a la construcció de noves fortificacions o l'ampliació de les ya existents davant l'amenaça anexionista de les demés nacions europees.

Cap a 1550 les rutes del comerç i navegació en Hispanoamèrica implicaven un número reduït de principals ports en cada territori espanyol. Els ports principals eren Veracruz, des d'a on partia la Flota d'Índies a Espanya, i el Callao, principal port del virreinato del Perú. En 1551 es varen establir com a ports de trànsit Cartagena d'Índies i Panamà. Ademés, l'aguaite dels eixèrcits de les demés nacions europees, pirates i corsarios, va determinar la fixació del sistema de flotes i galeones, fent que els principals ports es fortificaran i amurallaran per a protegir a la flota i al trànsit de mercaderies i viagers en Hispanoamèrica. La Habana es va convertir en el punt de trobada per als dos viages anuals a través de l'atlàntic. [2] També es varen construir atres fortificacions secundàries en Yucatán, Florida, América Central, Veneçola[3] i les illes per a desalentar assegurar el control del territori, dissuadir el contrabando i evitar l'atac estranger sobre les poblacions americanes. Les primeres defenses eren simples fortes de terra armats en unes poques culebrinas i canons de menut calibre.

L'atac a La Habana (1555) pel corsario francés Jacques de Sores va evidenciar la necessitat de contar en fortificacions i fortes més grans i resistents.[4] Per a això, la Monarquia Hispànica va posar al seu servici als més sobreixents ingeniers militars de l'época. Es tractava d'ingeniers procedents de territoris baix l'influència d'Espanya com a alemans, italians, flamencs i espanyols.

Setanta anys despuix de l'expedició de Magallanes-Elcano, l'anglés Francis Drake va accedir al Pacífic, i per a finals de el XVI i durant el XVII, atacants anglesos, francesos, holandesos i bucaneros assolaven el comerç i els ports espanyols a lo llarc de les costes del Pacífic i forçaven als espanyols a fortificar El Callao, Panamà, Acapulco, port de la ruta anual Galeón de Manila.

La captura de la fortalea de Sant Joan de Ulúa i de la ciutat de Veracruz (1568) per John Hawkins, i la série d'atacs de l'almirant de l'armada anglesa Drake pel Carib entre 1585 i 1586, durant els quals varen atacar Sant Dumenge i Cartagena, varen fer que Felipe II enviara al renombrado ingenier italià Juan Bautista Antonelli per a dissenyar fortificacions modernes en Sant Joan de Ulúa i evaluar les defenses del Carib. Les propostes de Antonelli varen conduir a la construcció d'un costós pero prou efectiu sistema de fortificacions que en el cas d'La Habana varen resistir els intents de capturar-la per casi 200 anys fins a 1762. A Bautista Antonelli es deuen, entre uns atres, el castell Els Tres Reis del Morro (1585), castell de la Punta (1589), forta de Sant Lorenzo (1598) o Sant Pedro de la Roca (1638). També es pot senyalar a Cristóbal de Roda Antonelli com a ingenier en La Habana, discípul del seu tio. En efecte, els nous atacs manats per Isabel I de Drake i Hawkins en 1595 durant la guerra anglo espanyola contra les fortificacions millorades varen fracassar en Sant Joan, Puerto Rico, i en Cartagena.

Davant la seua difícil fortificació, la població de Nom de Deu, part del Camí Real de Panamà al Carib, va ser atacada en 1572 i incendiada en 1596 pel vicealmirante Francis Drake. La necessària fortificació del port de Chagres del fort de Sant Lorenzo va començar en 1598, obra de Bautista Antonelli. El Camí Real, va ser via de comunicació fonamental en l'aprovisionament i comerç en el virreinato de Perú. Este camí partia de Panamà i terminava be en els ports de Charges, de Nom de Deu o de Portobelo, lo que va implicar un sistema de defensa en els ports del Carib espanyols que és patrimoni de la humanitat, conegut com Fortificacions de la costa Carib de Panamà.

En el Carib i el Golf de Mèxic, la construcció de construccions colossals dissenyades per ingeniers militars espanyols i italians incorporaven canvis arquitectònics revolucionaris derivats dels alvanços en Europa. En 1563 l'ingenier Francisco Calona va començar a redissenyar les fortificacions d'La Habana per a incorporar les últimes millores tècniques per a accions ofensives o defensives.

La marina anglesa comandada per Drake i Hawkins va sofrir finalment la derrota en 1595 gràcies al sistema de fortificació dels seus objectius durant el seu campanya militar contra Espanya, com a aliats d'Holanda en la guerra dels Huitanta Anys. Hawkins va fallir durant la seua derrota en l'atac al Fort de Sant Felipe del Morro en Sant Joan de Puerto Rico (1595) i Drake despuix de ser vençut en intentar atacar el fort de Sant Lorenzo de Charges.

XVII

[editar | editar còdic]

Durant el XVII les fortificacions que es varen construir tenien un caràcter eminentment defensiu. Pel Tractat de Londres (1604) Espanya facilitava el comerç dels anglesos en Amèrica a canvi de que no s'ajudara als Països Baixos, contra qui Espanya lliurava la Guerra dels Huitanta Anys. No obstant, les nacions europees enemigues varen ser ocupant alguns territoris vacants, a on varen establir les seues colónies basades en la producció agrícola en mà d'obra esclava com illes Vérgens, colónia de Virginia, colónia de Jamaica, o Guyanas Neerlandeses. Ademés, varen tolerar o varen promoure les accions de rapa i saqueig de pirates i bucaneros, com el cas de Portobelo en 1668. A la seua volta, estos llocs permetien un punt de respal per a les accions bèliques contra Espanya. En el cas del Pacífic, la ruta d'atac als ports d'América Central, Mèxic, i Perú, comprenia travessar l'istme. El factor limitante a la capacitat defensiva de les més grans fortalees caribenyes era l'aprovisionament, manteniment i disponibilitat de suficients hòmens per a haver us d'artilleria. En 1625 les tropes del Morro en Sant Joan de Puerto Rico, part del Lloc Històric Nacional de Sant Joan, varen repelir l'atac de l'holandés Balduino Enrico, que no obstant va provocar grans destrosses en la població, dins dels intents expansionista de les Províncies Unides en Les Antilles.

Despuix de l'intent fallanc d'ocupació de Valdivia (1643) per l'expedició de l'holandesa Companyia de les Índies Orientals procedents de Pernambuco, es varen mamprendre les obres de fortificació de la baïa de Corral en un conjunt de forts conegut com sistema de forts de Valdivia que va ser ampliat i millorat en anys successius.

Francisco de Murga va ser un dels ingeniers que varen contribuir a la millora de Cartagena d'Índies en este periodo. De 1657 data la construcció del castell Sant Felipe de Barajas per a la defensa de Cartagena d'Índies, el port més important de Terra Ferma. Va sofrir constants seges per part dels anglesos i francesos, sent el comandant francés Baró de Pointis qui assolara la població a mitan de 1697. Davant nous atacs i saquejos com el de l'holandés Laurens de Graaf a Campeche en 1672 o Veracruz en 1683.

XVIII

[editar | editar còdic]

Durant el XVIII, en l'arribada dels Borbones, es varen portar a terme obres de millora, ampliació o nova construcció de gran eficàcia. En 1711 es va crear el Real Cos d'Ingeniers Militars, per la que els ingeniers espanyols tenien encarregats la defensa d'Hispanoamèrica, la construcció d'obres públiques necessàries i elaboració de cartografia. La defensa davant els ataques dels apaches del sistema de missions jesuíticas i l'auxili als colon va supondre la construcció una àmplia ret de més de presidis d'est a oest del septentrión de Nova Espanya, actualment el sur de EE. UU. i nort de Mèxic. Estos forts, de menor tamany que els de poblacions portuàries varen donar orige a les poblacions de Sant Antonio o Tucson. Durant la primera batalla de la guerra de l'Assent entre Gran Bretanya i Espanya, en novembre de 1739, la ciutat portuària de Portobelo va ser atacada i arrasada per l'eixèrcit britànic al mando del general Vernon. Els forts de la població denominats Todofierro, Gloria i el Sant Jerónimo no varen oferir cap resistència per un deficient estat i falta d'aprovisionaments o preparació dels seus efectius. En este periodo, les forces i fortificacions espanyoles varen ajudar a resistir, repelir i donar la victòria davant els atacs anglesos a Sant Agustín (1740), Cartagena d'Índies (1741), La Guaira (1743), Port Cabell (1743). Es pot senyalar el treball de l'ingenier Juan d'Herrera i Sotomayor en Cartagena d'Índies per a reconstruir lo destruït per Depointis en 1697 o els treballs d'Agustín Crame per a la reconstrucció dels Tres Reis del Morro o el nou reducte de Sant Joaquín en Caracas.

La derrota de l'imponent flota de doscents navío de Vernon en Cartagena d'Índies en 1741 gràcies a les seues fortificacions, entre elles el castell Sant Felipe de Barajas, castell de Santa Creu o el castell de Sant Luis, va ser una de les més humillantes de l'història militar anglesa. En base en la colónia de Jamaica Vernon va atacar en una cantitat d'efectius molt superior a la dels espanyols, tant en armes com en hòmens i inclús va manar falcar monedes commemoratives abans de l'atac. El governador Sebastián d'Eslava, i el comandant Blas de Lezo varen conseguir, aprofitant la ventaja del fort de Sant Felipe de Barajas, resistir i derrotar finalment als britànics.[5] Per a resarcir-se de la derrota, Vernon va atacar Santiago de Cuba, des de la seua base en Port Royal i novament va ser derrotat encara en una important superioritat numèrica gràcies a la fortificació de la plaça, destacant el castell de Sant Pedro de la Roca, al mando del governador Francisco Cagigal de la Vega i l'ingenier francés Francisco de Langle.[6]

En 1765 la fortalea del Morro de Sant Joan de Puerto Rico es va convertir en la major de l'Imperi espanyol en Amèrica gràcies a les obres de l'ingenier coronel Tomás O'Daly.[7]En 1762, davant l'atac a Cuba, Manila i la costa de Nicaragua durant la guerra dels Sèt Anys contra Gran Bretanya, es va fer evident la necessitat de millorar les defenses dels principals ports. De 1790 data la construcció del recint amurallado de la ciutat de Veracruz, en baluarts com el Santiago i la fortalea de Sant Carlos de Perote, en el Camí Real a Mèxic. A Veracruz varen ser destinats artilleros, experts en construccions i topógrafos per a la defensa de tota la baïa de Mèxic. Durant la guerra anglo espanyola desencadenada per l'intervenció militar i financera espanyola a favor de l'independència dels Estats Units, varen fracassar els atacs britànics contra San Fernando de Omoa i el Castell de l'Inmaculada. Durant la següent guerra anglo espanyola, novament els anglesos varen tractar de anexionarse part del territori espanyol, fracassant davant les defenses de Sant Felipe del Morro en Sant Joan de Puerto Rico (1797), pero conseguint rendir Trinitat.

XIX

[editar | editar còdic]

Les successives guerres d'independència hispanoamericanes iniciades en 1808 varen supondre l'independència d'Espanya de les nacions Americanes baix el seu control. Ademés, d'este periodo daten els últims forts front a l'amenaça anexionista dels EE.UU. de la Florida espanyola o Santa Fé de Nou Mèxic com el fort Espanyol (Colorat) o el fort Sant Carlos (Florida). La fortalea de Sant Joan de Ulúa (Veracruz, Mèxic) va ser l'últim bastió del poder espanyol en Mèxic fins a 1825. A lo llarc de el XIX, moltes de les fortificacions es varen convertir en presons i penitenciàries, en lloc de servir com centinelas per a protegir els ports estratègics contra els indefectibles atacs de les mateixes nacions europees ademés de EE. UU..

En l'actualitat, alguns d'estos eixemples de tota tipologia d'ingenieria militar són símbols nacionals dels seus països, actius turístics de primer orde o Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco. Mentres que, en general, les colossals han permaneixcut, les de menor tamany o materials menys perdurables presenten un estat de ruïna, a l'espera de rehabilitació.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Fernández del Clot, María Antonia, Les defenses: la fortificació estratègica de les Índies, Madrit, Rialp, 1985.
  2. ↑ Herbes del Castell, Guillermo, «La defensa militar de l'istme de Panamà a fins del sigle XVII i començos de el XVIII», Anuari d'Estudis Americans, IX (Sevilla, 1952), pp. 235-275.
  3. ↑ En Veneçola, en esta época es varen alçar no menys de cinquanta forts, fortalees i castells, trentassís dels quals es troben a lo llarc de l'extens (2.813 Km) llitoral caribeny. D'estes últimes, vintiuna varen ser construïdes per a la defensa del port de la Guaira. Les demés es troben (o es trobaven) escampades pel restant del país. Algunes d'elles varen ser construïdes per a complir una funció defensiva temporal i per això es varen amprar en les mateixes materials poc resistents (com “fajina”, cas de la Guàrdia en Catia la Mar;troncs d'arbres, en el cas del fort de Unare i fins a terra chafada,en el de Sant Miguel de Paria).
  4. ↑ Fortificacions colonials de la ciutat d'La Habana, La Habana, Ministeri de Cultura, Direcció de Patrimoni Cultural, 1982
  5. ↑ «El fallanc sege britànic a Cartagena d'Índies» (en és). història.nationalgeographic.com.és. Consultat el 2024-01-22.
  6. ↑ «Francisco de Nangle | Real Acadèmia de l'Història». dbe.rah.és. Consultat el 2024-01-22.
  7. ↑ «Thomas O'Daly | Real Acadèmia de l'Història». dbe.rah.és. Consultat el 2024-01-22.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Fortificacions_d%27Espanya_en_Amèrica&oldid=780619»