Llac de Maracaibo
El llac de Maracaibo és una estany coster d'aigua dolça i salobre ubicada en la part més occidental de Veneçola, continguda en la seua major proporció per l'estat de Zulia i en menor proporció pels estats de Trujillo i Mèrida.[1] Segons els autors, se li definix com una gran baïa semicerrada i salobre,[2] o més comunament li'l considera un llac. Encara que, en els actuals moments, per les seues característiques geològiques, no deu ser considerat com a tal.[3] En una superfície d'entre 13 210 i 13 820 km²,[4] és el més gran d'Amèrica Llatina i el 19.º entre els llac més grans del món. El registre geològic va demostrar que en el passat ha segut un indiscutible llac, i com a tal, el segon més antic de la Terra, en una antiguetat d'entre 20 i 36 millons d'anys.[5] Si be es conecta a la mar de manera similar a un estany coster, l'enorme antiguetat, la seua història geològica i l'important profunditat del Maracaibo ho diferencien dels atres estanys costers, les que posseïxen una història geològica moderna (en antiguetats de pocs mils d'anys) i una escassa profunditat (generalment menor a 5 m) que les relaciona en els estanys.[6]
En l'extrem nort es conecta en el golf de Veneçola per un estret de 55 km. És alimentat per numerosos rius, el més gran és el riu Catatumbo. La conca de Maracaibo és una de les zones de major riquea petrolífera del món en més de 15 000 pous perforats en la seua conca des de 1914. En esta àrea es presenta el denominat llampada del Catatumbo, fenomen que per mig de 1 176 000 llampades per any, genera fins a prop del 10 % del ozon atmosfèric del planeta. Era cridat Coquivacoa pels aborigen.
El pont
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Pont General Rafael Urdaneta.
La costa oriental del Llac de Maracaibo s'unix en l'occidental gràcies al pont General Rafael Urdaneta, de 8678 metros de llongitut, ostentant el títul de ser el pont de formigó sobre pilones més llarc del món al moment de la seua inauguració en 1962. Ubicat en la partix sur de l'Estret de Maracaibo, té dos canals en cada sentit del trànsit, mentres que la seua altura permet el pas d'embarcacions de fins a 45 metros d'altura sobre l'aigua.
Geologia
[editar | editar còdic]El llac de Maracaibo es troba dins de la conca del mateix nom, és una fossa tectónica formada durant el Jurásico, com un rift format durant el desmembramiento de Pangea. Durant l'història de la conca ha tingut diferents tamanys i formes, i ha estat sec o ha segut part de la mar oberta. Ha segut llac des del Plioceno com un llac natural d'aigua dolça sense eixida a l'mar. La conca del llac de Maracaibo està delimitada per 3 falles que formen un triàngul que apunta cap al sur, que són: falla de Oca - Ancón (que passa pels Montes de Oca i el poble del Ancón de Iturre en realitat naix en la Serra Nevada de Santa Marta i termina en la desembocadura del Riu Tocuyo, en la mar Carib); la falla de Boconó, (entre el nuc de Pamplona i la desembocadura del riu Tocuyo) i la falla de Santa Marta, entre el nuc de Pamplona i la Serra Nevada de Santa Marta, passant per Santa Marta.
El llac de Maracaibo és el més gran de Sudamérica. Està ubicat en l'estat Zulia, en Veneçola, en extensions màximes de 110 quilómetros d'ample i fins a 160 de llarc, en una superfície aproximada de 13 820 quilómetros quadrats i les seues costes s'estenen per 728 quilómetros, alcançant una profunditat màxima de 50 metros en l'estació plujosa. Té una gran riquea petrolífera en a on s'extrau la major part de la producció de cru del país.
El llac de Maracaibo és un fenomen excepcional en la geografia del món: és l'únic llac relacionat en la mar; i de fet en la seua part més nort es registren marees marítimes en aigües particularment salobres a pesar de les descàrregues d'aigua dolça provinents dels rius Catatumbo, Chama, Escalante, Motatán, Santa Ana, Apón i Palmar, entre uns atres.
La conformació de lo que és hui el llac de Maracaibo es va iniciar en el Mioceno, és dir en el quart periodo de l'era terciaria, quan varen aparéixer sobre la terra els mamífers evolucionats.
En el següent periodo geològic, en el Plioceno, la depressió del hui llac de Maracaibo va aplegar a lo que seria pràcticament la seua forma actual. Els rius que desemboquen en el llac han anat definint les seues riberes, especialment aquells que formen la delta del Sur del llac, a on confluïxen els rius Escalante, Catatumbo i Santa Ana.
En el Sur del llac les precipitacions superen en créixens les que es produïxen al nort de la conca, mentres que els vents alisios creuen la superfície llacustre en sentit Noreste-Suroest, en temperatures miges de 28 graus centígrats
Des del llac, en direcció suroest pot apreciar-se la cridada llampada del Catatumbo, un centelleo sense explosió en les altes capes atmosfèriques, les causes de les quals encara no estan del tot clares i es debaten entre el choc dels vents alisios en la muralla d'accidents orogràfics de la cordillera dels Vages; o la gran cantitat de gasos inflamables que es desprenen de les fonts petrolíferes del llac. També s'ha considerat que les condicions climàtiques de les ciènages del Sur de llac puguen favorir la producció del fenomen, que segons experts ambientalistas contribuïx en la regeneració de la capa d'ozon de la Terra.
Història
[editar | editar còdic]
Els aborigen añú que vivien en les seues riberes ho cridaven Coquivacoa. També era habitat per atres tribus com els wayú, els caquetíos i els quiriquires. Els añú, que habitaven en cases construïdes sobre l'aigua sobre pilotes, varen ser la raó per la que el cosmógrafo Américo Vespucio i el conquistador espanyol Alonso de Ojeda, descobridor del llac en 1499, cridaren al territori Veneçola (menuda Venècia). Alonso de Ojeda va quedar tancat durant la marea baixa i solament va poder eixir quan la barra que ho tancava va desaparéixer durant la marea alta. Este fenomen de formació i desaparició de la barra en l'entrada, es va mantindre durant sigles fins que la construcció del canal de navegació en el XX ho va eliminar definitivament. En les imàgens satelitales es pot apreciar el brot recte sobre l'illa Zapara, fent l'entrada del llac clarament artificial.
Durant el XVII el llac de Maracaibo va ser objecte de numeroses incursions pirates. Entre els pirates que ho varen navegar varen estar:
- Enrique de Gerard (1614)
- William Jackson (1642)
- Jean-David Nau "El Olonés" (1666)
- Miguel El Vascongado (1667)
- Henry Morgan (1669)
- Michel de Grandmont (1678)
Durant la guerra d'independència es varen lliurar vàries batalles, sent l'última i més important la Batalla naval del llac de Maracaibo en 1823. Front a l'illa Sant Carlos es varen lliurar combats durant el Bloqueig naval a Veneçola de 1902-1903. En el descobriment de petròleu en el pou Zumaque I (1914), i el reventón del pou Barroso II, el llac de Maracaibo es va convertir en una de les principals àrees petroleres del món.
Clima i meteorologia
[editar | editar còdic]
En la zona sur del llac de Maracaibo es presenta el fenomen meteorològic conegut com llampada del Catatumbo, que es caracterisa per l'aparició d'una série de llampades de manera casi contínua i pràcticament silente (no produïx trons). Este fenomen es produïx en núvols de gran desenroll vertical que generen descàrregues elèctriques entre 1 i 4 quilómetros d'altura, i és producte d'una combinació d'alta humitat en la superfície del llac, vents recurrents en hores de la vesprada i un empinat gradient altitudinal entre la conca del llac i les montanyes circumdants (Perijá i la cordillera de Mèrida).[7][8][9]
Ecosistema
[editar | editar còdic]El llac de Maracaibo posseïx aigües prou oxigenadas lo que ho fa ric en algues i per això en peixos, posseïx una gran biodiversitat d'espècies com les garzas, els caimans, camarones, carranc blau, iguanas, bagres, mers, planes, bocachicos, peixos armadillos, pelícanos i plantes de coco són els més comuns en el llac, també s'han detectat la presència rara de pavones i delfins.
Existixen numeroses espècies de peixos endèmics de la conca del llac de Maracaibo, entre ells Lamontichthys maracaibero.[10]
Afluents
[editar | editar còdic]El llac de Maracaibo té 135 afluents, entre els quals es troben:
Illes
[editar | editar còdic]El llac de Maracaibo té numeroses illes, algunes són d'orige sedimentario com Zapara, Peixcadors i Sant Carlos, mentres que unes atres són d'orige tectónico com Toas. La majoria de les illes estan ubicades en la zona de la baïa del tablazo i formen el Municipi Almirant Padilla. Les illes el Ruc, Providència, el Hijacal, dels Pardals i les artificials estan ubicades en el coll del llac i pertanyen a atres municipis.
Illes naturals del llac de Maracaibo:
Illots:
Illes artificials del llac de Maracaibo:
- Illa Dorada. Conjunt residencial en la Parròquia Coquivacoa de la ciutat de Maracaibo.
- Illa Caracas. Conjunt residencial en la Parròquia Coquivacoa de la ciutat de Maracaibo.
- Illa Maracaibo. Conjunt residencial en la Parròquia Coquivacoa de la ciutat de Maracaibo.
- Illa La Salina. Illa creada per a l'omplit de tanqueros petrolers en la ciutat de Cabimas. Única illa en el sac del llac.
No existixen illes naturals dins del cos del Llac com a tal a diferència del Llac de Valéncia.
Contaminació
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Contaminació del Llac de Maracaibo.
El desenroll planificat de la Regió Zuliana va dur en si també una explotació massiva del llac de Maracaibo de forma irresponsable fins al punt que en l'actualitat gran part de la seua extensió es trobava plagada de llentilles d'aigua (Lemna minor).[11]
La lemna o llentilla d'aigua és una planta aquàtica que creix en ambients rics en nitrogen, element que en forma orgànica ha segut incorporat al llac de Maracaibo sense consciència alguna pels departaments d'aigües servides de la companyia hidrològica local en abocar les aigües negres sense tractar al llac. S'ha tractat de vincular l'aparició de la Lemna obscura (Austin) Daubs en els desperdicis de les indústries assentades en les màrgens del llac de Maracaibo, pero a pesar de ser cert que estes indústries aboquen contaminants, no hi ha dubte que la contaminació causada pels rebujos de més de 5 millons de persones que habiten les seues riberes és el pijor dels seus mals.
Numerosos derrames de petròleu, atribuibles a lo manco en part a manutenció deficient de les faenes, i la descàrrega indiscriminada d'aigües servides sense tractament previ, han deteriorat significativament la calitat de les aigües, al punt que en la zona de Zulia les captures han caigut a nivells que impedixen la seua explotació i en alguns punts l'aigua presenta nivells de contaminació molt perillosos per a la salut.[12]
Dins de les activitats contaminants s'ha sumat en forma més recent l'explotació de carbó mineral, que contribuïx en una quota adicional de càrrega de poluentes a la conca.
Aixina mateix, les denominades cañadas, que són cursos casuals de drenage, arrastren fins al llac grans cantitats de fem provinent dels assentaments humans que es troben al seu pas. Aünat a açò, se sumen els rebujos residencials, com a bosses i botelles de plàstic, cauchos, entre atres elements que tenen com a destí final el llac.[13]
La presència de grans cantitats de Lemna obscura, bloqueja el pas de llum solar, afectant de manera significativa els cicles biològics, impedint el desenroll d'espècies d'algues i plantes autòctones. Adicionalment, els residus de les lemna s'acumulen en el fondo, generant una capa d'elements orgànics que produïx grans cantitats d'amoni, metà i atres composts la saturació dels quals provoca l'eutrofización de les aigües.
Els treballs científics de l'ingenier Gustavo Parra Pardi[14] (1937-2019) són de gran rellevància en esta àrea. Entre uns atres, els seus llibres, Estudi integral sobre la contaminació del Llac de Maracaibo i els seus afluents (1979)[15] i La conservació del Llac De Maracaibo: Diagnòstic ecològic i Pla Mestre (1986) són referències obligatòries en el camp de la contaminació del llac.
Es va estimar que en 2023 es varen recolectar 135.000 tonellades de rebujos sòlits del llac.[16]
Per l'alt grau de contaminació açò li ha mermat la potencialitat d'aprofitar les seues aigües per a us recreatiu (plages), si be en alguns punts les aprofiten, cas de la població de Palmarito Estat Mèrida i Bobures.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Ramón Sánchez Pardo. «El llac Maracaibo i la seua repercussió migambiental». Consultat el 16 de febrer de 2024.
- ↑ Ralph Alexander Liddle (1946). The Geology of Veneçola and Trinitat.
- ↑ «Lake Profile Maracaibo» (en anglés). worldlakes.org. Consultat el 26 de novembre de 2013.
- ↑ «Senyes del llac de Maracaibo.». Archivat des d'el original, el 26 de novembre de 2015. Consultat el 9 de setembre de 2012.
- ↑ «Earth from Space: Maracaibo, Veneçola» (html). Agència Espacial Europea. Archivat des d'el original, el 6 de decembre de 2019. Consultat el 11 de juny de 2020. «Maracaibo is one of the oldest lakes on Earth – at 36 million years old it is predated only by Lake Baikal in Russia - with major oil deposits located under and around its coastline.»
- ↑ «Definició de Albufera.». Archivat des d'el original, el 18 de juny de 2013. Consultat el 27 de juny de 2013.
- ↑ Muñoz, Á.G., Núñez, A., Chourio, X., Díaz-Lobatón, J., Márquez, R., Moretto, P., Juárez, M., Casanova, V., Quintero, A., Zurita, D., Colmenares, V., Vargas, L., Salcedo, M.L., Padró, R., Contreras, L., Parra, H., Vaughan, C., Smith, D., 2015: Reporte Final de l'Expedició Catatumbo: Abril 2015. Reporte Públic CMC-01-2015. Centre de Modelació Científica (CMC). Universitat del Zulia. 20 pp. DOI: 10.13140/RG.2.1.1351.0566
- ↑ Journal of Atmospheric and Solar-Terrestrial Physics.77
- 241–247.doi:10.1016/j.jastp.2012.01.013.
- ↑ Atmospheric Research.172-173
- 147–162.doi:10.1016/j.atmosres.2015.12.018.Consultat el 14 d'octubre de 2016.
- ↑ [1]
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ «Derrames de petròleu. Llac de Maracaibo. Zulia, 1922-1928». Consultat el 2 d'agost de 2010.
- ↑ «nostre-Llac-20171001-0029.html Fem i plàstic tenen en “menge” el nostre Llac» (en és). Panorama. Archivat des d'el nostre-Llac-20171001-0029.html original, el 2 d'octubre de 2017. Consultat el 2 d'octubre de 2017.
- ↑ ScienceDirect.Consultat el 12/12/2020.
- ↑ «Biblioteca del Centre Cultural Pare Carlos Guillermo Plaça - Universitat Catòlica Andrés Bell».
- ↑ «Extrauen casi 135.000 tonellades de rebujos del llac de Maracaibo, encara contaminat». El Nacional. Consultat el 28 de decembre de 2023.
Vore també
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Lago de Maracaibo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.