Plioceno

Plioceno

Plantilla:Neógeno El Plioceno és la segona i última série i época del Neógeno en l'escala temporal geològica. Succeïx al Mioceno i precedix al Pleistoceno (primera época del Cuaternario) . Comença fa 5,33 millons d'anys i finalisa fa 2,59 millons d'anys. Anteriorment comprenia també el Gelasiense (finalisant fa 1,8 millons d'anys), pero una revisió en 2009 de la Comissió Internacional d'Estratigrafia ha passat esta época al Cuaternario, en concret al Pleistoceno.

El Plioceno va ser nomenat d'esta forma per Charles Lyell, i prové de les paraules gregues pleion (més) i kainos (nou), i significa alguna cosa semblat a "continuació de lo recent", referint-se als mamífers essencialment moderns.

Subdivisions del Plioceno

La Comissió Internacional d'Estratigrafia reconeix les següents edats/pisos del Plioceno, de la més jove a la més antiga (orde estratigráfico):

• Piacenziense (3,600-2,58 millons d'anys)
• Zancliense (5,333-3,600 millons d'anys)

Paleogeografia del Plioceno

Els continents varen continuar el seu deriva cap a les seues posicions actuals, movent-se des de les seues posicions originals fins a 250 km de distància de les seues posicions actuals, fins a posicions a només 70 km de les actuals. Sudamérica es va unir a Norteamérica a través del istme de Panamà durant el Plioceno, duent en si el fi casi total de la distintiva fauna marsupial suramericana. La formació de l'Istme va tindre grans conseqüències sobre les temperatures globals, ya que les corrents equatorials càlides varen ser tallades i va començar un cicle de refredat en l'Atlàntic, al mateix temps que les aigües àrtiques i antàrtiques es varen començar a gelar en l'ara aïllat oceà Atlàntic.

La colisió d'Àfrica en Europa va formar la mar Mediterrànea, tallant els restants del mar de Tetis. Al mateix temps, els canvis en el nivell de la mar varen expondre el pont de terra entre Alaska i Chukotka (Rússia), actualment cobert pel estret de Bering.

Les roques marines del Plioceno estan ben expostes en el Mediterràneu, en l'Índia i en China. En atres costats, estan generalment expostes prop de les costes.

Oceans del Plioceno

Evolució del clima en els últims 65 millons d'anys en base medides del isòtop ¹⁸O. Durant el Plioceno el clima es va gelar.

Els oceans varen permanéixer relativament càlits durant el Plioceno, a pesar del refredat constant. Es va formar el gèl àrtic, secant el clima i incrementant les corrents fresques i superficials en l'Atlàntic Nort. Les corrents profundes i fredes, per la seua banda, fluïen des de l'Antàrtic.

La formació del istme de Panamà fa al voltant de 3,5 millons d'anys va tallar els restants finals de lo que abans era una corrent circunecuatorial que existia durant el Cretáceo i l'era Cenozoica primerenca; dita interrupció va poder haver contribuït al refredat mundial dels oceans.

Les mars del Plioceno varen permanéixer vius en vaques marines, foques i lleons marins.

Clima del Plioceno

Durant este periodo es produïxen vàries fluctuacions climàtiques, un periodo càlit primerenc (de 5 a 3,5 m.a.), un periodo de 300 mil anys des de 3,3 a 3 m.a. conegut com a “òptim climàtic del Plioceno Mig”, i un periodo posterior inestable, plioceno tardà, associat a les posteriors glaciacions successives que es donarien en el periodo següent, el pleistoceno.

Els nivells mijos de la mar es trobaven 25 metros per damunt de l'actual per la descongelació dels pols.

Existien estacions, donant-se en estiu una pràctica fusió total del gèl polar, i en hivern una extensió del gèl similar a la de l'estiu actual.

Un canvi en el clima, més àrit i sec, i de la vegetació, més adaptada a climes secs, sembla una de les circumstàncies que varen contribuir a la diferenciació dels antepassats del gènero Homo en l'est d'Àfrica, els australopitecos, que varen anar els primers homininos eminentment bípedos.

La pèrdua de boscs per sabanes va poder espolejar les posteriors glaciacions del final del periodo plioceno i del següent (pleistoceno)

Les temperatures d'este periodo s'usen per a modelizar els possibles canvis que nos esperen si la temperatura del planeta seguix aumentant, ya que és el periodo geològic més propenc en el que es donen les condicions que s'espera es desenrollen durant la segona part de el XXI.

Flora del Plioceno

Fulls fòssils de Fagus gussonii.

El canvi a un clima més fret, sec i estacional va dur en si grans impactes en la vegetació del Plioceno, reduint les espècies tropicals a nivell mundial. Els boscs caducifolios varen proliferar, els boscs de coníferas i la tundra varen cobrir gran part del nort, i els pasturages es varen escampar per àrees extenses. Les selves tropicals es varen vore llimitades una estreta banda al voltant de l'Equador, i ademés de les resecas sabanas, els deserts varen aparéixer en Àsia i Àfrica.

Fauna del Plioceno

La fauna continental i marina va ser essencialment moderna, a pesar de que la fauna continental tenia un aspecte alguna cosa més primitiu que l'actual. El primer homínit reconeixible, el Australopithecus, va aparéixer en el Plioceno.

Les colisions entre masses de terra varen dur en si una major migració i entrecreuat entre espècies abans aïllades. Els herbívors varen créixer, de la mateixa manera que els predadors especialisats.

• 
  Oliva sayana
• Erro al crear miniatura:
  Gasteròpode en un serpúlido adherit
• Erro al crear miniatura:
  Cladocora (coral)
• 
  Lovenia (Equinoideo)

Mamífers

En Norteamérica, els rosegadors, mastodonts i gonfoterios, aixina com les zarigüeyas i tlacuaches, varen seguir en èxit, mentres que els animals en piteus (ungulats) varen declinar a mida que les poblacions dels camellos, venados i cavalls declinaven. Els tapirs i rinoceronts casi s'extinguixen, mentres que els chalicóteros es varen extinguir per complet. Els carnívors es diversificaron, incloent les comadrejas, i els cánidos i orsos caçadors ràpits varen prosperar. Els pereóss terrestres, els gliptodontes i els armadillos migraren cap al nort en la formació de l'Istme de Panamà.

En Eurasia els rosegadors varen prosperar, mentres que la cobertura dels primats va declinar. Els elefants, gonfoterios i stegodontes varen tindre èxit en Àsia, i els Hyracoidea migraren cap al nort des d'Àfrica. Els cavalls varen declinar en diversitat, mentres que els tapires i rinoceronts varen prosperar, de la mateixa manera que les vaques i els antílops. Algunes espècies de camellos varen creuar cap a Àsia des de Norteamérica. Les hienas i els primers felinos dents de sabre varen aparéixer, unint-se a predadores com els gossos, els orsos i les comadrejas.

Evolució humana en el Plioceno

Àfrica va ser dominada pels animals en piteus, i els primats varen continuar la seua evolució, culminant en l'aparició del Australopithecus en el Plioceno tardà. Els rosegadors també varen tindre èxit, i les poblacions d'elefants varen créixer. Les vaques i antílops varen continuar la seua diversificació, reglotant als porcs en diversitat. Varen aparéixer les primeres girafas, i els camellos migraren cap a Àsia per Alaska i Chukotka. Els cavalls i els rinoceronts moderns varen aparéixer. Els orsos, gossos i comadrejas, originàries de Norteamérica, es varen unir als gats, hienes i civetas com predadores africans, obligant a les hienes a adaptar-se com carroñeros especialisats.

Sudamérica va ser invadida per espècies nortamericanes per primera volta des del Cretáceo, en rosegadors i primats nortamericans mesclant-se en animals suramericans. Els litopternos i els notoungulats, abdós espècies natives suramericanes, varen prosperar. Els menuts mustélidos, semblants a les comadrejas, i els coatíés, abdós carnívors, migraren des del nort. Els gliptodontes herbívors varen prosperar, aixina com els pereosos jagants terrestres i els armadillos més menuts.

Els marsupials varen seguir sent els mamífers dominants en Austràlia, en formes herbívores incloent el wombat, el cangur i els enormes diprotodontes. Els marsupials carnívors varen continuar la seua caça en el Plioceno, inclosos els dasiúridos, els tilacinos (incloent el tigre de Tasmania), i el lleó marsupial. Els primers rosegadors varen aplegar, els rat penat varen prosperar aixina com les ballenes. Va aparéixer també l'ornitorrinco, un mamífer monotrema.

• Erro al crear miniatura:
  Australopithecus
• 
  Josephoartigasia
• 
  Deinotherium
• 
  Mammut (mastodont)
• 
  Gonfoterio
• 
  Chalicotherium
• 
  Thylacoleo (lleó marsupial)
• 
  Titanis

Aus

Les aus depredadores suramericanes de la família Phorusrhacidae són poc freqüents en esta época; entre les últimes estava Titanis, una gran au que va emigrar a Norteamérica i rivalizó inicialment en els mamífers depredadors. Atres aus varen evolucionar en este periodo, algunes modernes, unes atres actualment extintes.

Reptils

Els cocodrils i caimans es varen extinguir en Europa en gelar-se el clima. Els gèneros de serps venenoses varen aumentar a mida que evolucionaven rosegadors i aus.

Supernova

En 2002, els astrofísics Benítez, Dacsa-Apellániz i Canelles, varen deduir que fa aproximadament dos millons d'anys, cap al final del Plioceno, una estrela del grup d'estreles O i B de l'Associació estelar de Scorpius-Centaurus a uns 130 anys llum de la Terra, va explotar com supernova, lo suficientment prop de la Terra com per a provocar una gran deterioració en la capa d'ozon, lo que va poder haver segut la causa d'una extinció massiva en els oceans. Per a això es varen basar en les anomalies de l'isòtop ⁶⁰Fe d'eixa época trobades en els fondos oceànics.

Bibliografia

• Van Andel, Tjeerd H., New Views on an Old Planet: a History of Global Change (segona edició, 1994) (en anglés)

Enllaços externs

• Plioceno La deriva continental (Proyecte Celestia)
• BBC Changing Worlds: Pliocene (en anglés)
• Palaeos Pliocene (en anglés)
• PBS Change: Deep Clave: Pliocene (en anglés)
• UCMP Berkeley Pliocene Epoch Page (en anglés)
• Mid-Pliocene Global Warming: NASA/GISS Climate Modeling (en anglés)