Cuaternario
| Era Eratema [1] |
Periodo Sistema |
Época Série |
Inici (millons d'anys) |
|---|---|---|---|
| rowspan=7 style="background:Plantilla:Period color" | Cenozoico | rowspan=2 style="background:Plantilla:Period color" | Cuaternario | style="background:Plantilla:Period color" | Holoceno | 0,0117 |
| Pleistoceno | 2,58 | ||
| rowspan="2" style="background:Plantilla:Period color" | Neógeno | style="background:Plantilla:Period color" | Plioceno | 5,333 | |
| style="background:Plantilla:Period color" | Mioceno | 23,04 | ||
| rowspan="3" style="background:Plantilla:Period color" | Paleógeno | style="background:Plantilla:Period color" | Oligoceno | 33,90 | |
| style="background:Plantilla:Period color" | Eoceno | 56,00 | ||
| style="background:Plantilla:Period color" | Paleoceno | 66,00 |
El Cuaternario és el tercer i últim periodo i sistema del Cenozoico en l'escala temporal geològica. Succeïx al Neógeno, es va iniciar fa 2,59 millons d'anys i aplega fins a l'actualitat. Fins a l'any 2009, es considerava que el Cuaternario començava fa 1,81 millons d'anys, pero la Comissió Internacional d'Estratigrafia li va afegir l'edat i pis Gelasiense, alvançant per tant el seu començ.[2] El Cuaternario es destina a cobrir el periodo recent de cicles de glaciacions i, ya que alguns episodis de refredat i glaciació cauen en el Gelasiano, açò justifica el seu trasllat al Cuaternario.[3]
Va ser durant el Cuaternario quan va aparéixer el Homo sapiens sobre la Terra. A la seua volta, es varen extinguir grans espècies, tant vegetals com a animals, i varen ser les aus i mamífers els vertebrats que varen dominar la Terra. En síntesis, va haver un gran predomini dels mamífers, una gran expansió del ser humà, i la presència d'una flora i una fauna molt semblada a l'actual, per lo que també s'han apuntat les migracions de grans mamífers o l'orige de l'home com a possibles criteris. Per això, a voltes és denominat Antropozoico.
Evolució històrica de la definició de Cuaternario
[editar | editar còdic]
El terme Cuaternario va ser propost pel geólogo italià Giovanni Arduino en 1759 per a datar els depòsits aluvials localisats en la vall del riu Po, en el nort d'Itàlia, ya que proponia que els estrats geològics d'esta regió podien ser dividits en quatre formacions successives. Posteriorment va ser introduït en la geologia francesa per Jules Desnoyers en 1829, que ho va aplicar als sediment de la conca del Sena, França, que semblaven ser clarament més jóvens que les roques del periodo Terciario. Ocasionalment s'ha usat el terme Neozoico (del grec νέος, neos, ‘nou’ [4] i ζωϊκός, zoico,[5] ‘animal’), hui en desús.
El periodo Cuaternario seguix al Neógeno i s'estén fins al present: cobrix el lapsus de temps de les glaciacions classificades com Pleistoceno, i inclou l'actual periodo interglacial, el Holoceno. Açò situa el començ del Cuaternario en l'inici de la glaciació del hemisferi nort, fa aproximadament 2.6 millons d'anys. Abans de 2009, el Pleistoceno es definia com des de fa 1.81 Ma fins al present, per lo que la definició actual del Pleistoceno incloïa una part de lo que, abans de 2009, es definia com Plioceno.
Els estratígrafos del Cuaternario generalment treballaven en subdivisions regionals. Des de la década de 1970, la Comissió Internacional d'Estratigrafia (International Commission on Stratigraphy, ICS) va intentar fer una única escala de temps geològic basada en els GSSP (Global Boundary Stratotype Section and Point o secció estratotipo i punt de llímit global), que pogueren ser utilisades a nivell internacional. Les subdivisions del Cuaternario es varen definir sobre la base de la bioestratigrafía en lloc de la paleoclimatología. Açò va conduir al problema de que la base de la proposta del Pleistoceno era 1.81 Ma, molt despuix de l'inici de les glaciacions importants de l'hemisferi nort. El ICS llavors va propondre abolir l'us del nom Cuaternario, lo que va semblar inacceptable a l'Unió Internacional per a l'Estudi del Cuaternario (International Union for Quaternary Research, INQUA). En 2009, es va decidir formalisar el Cuaternario com el periodo més recent de l'Era Cenozoica en la seua base en 2.59 Ma, incloent l'edat Gelasiano, anteriorment última part de l'época Plioceno del periodo Neógeno.[6]
l'Antropoceno s'ha propost com una nova divisió del Cuaternario, ya que senyala l'impacte antrópico sobre el mig ambient global a partir de la revolució industrial, o fa uns 200 anys.[7] El Antropoceno no ha segut designat oficialment per el ICS, no obstant, una subcomisión té l'objectiu de completar una proposta per a la creació d'una época (la tercera del Cuaternario) o edat (una subdivisió del Holoceno) per a l'any 2016.[8]
Divisions
[editar | editar còdic]El Pleistoceno, la primera i més llarga época del periodo, es va caracterisar pels cicles de glaciacions. S'han succeït numerosos periodos glaciars i interglaciares alternativament en intervals d'entre 40 000 i 100 000 anys, aproximadament. En els periodos glaciars les masses de gèl alvancen sobre els continents cobrint fins a un 40 % de la superfície de la terra, mentres que en els més curts periodos interglaciares el clima es fa més suau i els glaciars retrocedixen.
El Holoceno, segona época del Cuaternario que va començar fa uns 12 000 anys i continua en l'actualitat, és un periodo interglaciar en el que el desgel va fer pujar uns 120 metros el nivell de la mar, inundant grans superfícies de terra.
Paleogeografia
[editar | editar còdic]Durant el curt espai de temps que comprén este periodo, la deriva continental va ser inferior a 100 km, lo que és en gran mida irrellevant per a la paleontologia. No obstant, el registre geològic es conserva en major detall que en els periodos anteriors i és fàcilment relacionable en els mapes actuals, revelant una série d'extraordinaris canvis en la geografia del planeta.
Durant tot el Pleistoceno, aixina com en el Plioceno, va existir una conya polar en l'Antàrtida. Hi ha incertitut si la capa de gèl de Groenlàndia es va mantindre durant tots els periodos interglaciares. Durant les glaciacions, els glaciars continentals varen aplegar al paralel 40 en algunes zones. Els glaciars continentals varen cobrir gran part de Norteamérica, Europa i Siberia. Durant l'últim màxim glaciar, fa 20 000 anys, en Norteamérica el Mant Laurentino cobria completament Canadà, Groenlàndia i el nort d'Estats Units. Alaska va permanéixer casi lliure de gèls per les condicions de sequetat. La superfície coberta pels gèls en esta zona s'estima en 13-16 millons de km², de fins a 4 km de gruixa i contenint uns 30 millons de km³, més que l'Antàrtida en l'actualitat. En Eurasia, el Mant Finoscandinavo cobria el Nort d'Europa, incloent les illes britàniques, Mar del Nort, Mar Bàltica, Alemània, Polònia i Rússia fins a l'Oest de Siberia. El centre i est de Siberia provablement estaven lliures de gèls per la falta d'humitat. La superfície coberta pels gèls s'estima en 6.7 millons de km² de fins a km de gruixa i un volum de gèl d'uns 7 millons de km³, casi quatre voltes menys que en Norteamérica.
En l'Hemisferi Sur, el mant de gèl de l'Antàrtida pot ser que no fora molt diferent del que existix en l'actualitat. Fòra d'estes zones, les principals capes de gèl es varen formar en els Alps i en el Himalaya. Els Vages es varen cobrir d'una capa de gèl al sur de la Patagonia. Va haver glaciars en Nova Zelanda i Tasmania. En Àfrica oriental i central, els glaciars del Mont Kènia, Kilimanjaro i Ruwenzori eren majors. Hi havia glaciars en les montanyes d'Etiopia i a l'oest del Atles. S'estima que, en el màxim glaciar, el 30 % de la superfície terrestre estava coberta pel gèl, uns 44.4 millons de km², front al 10 % de l'actualitat, uns 14.9 millons de km². Ademés, una capa de permafrost s'estenia cap al sur des de la vora del full glaciar, uns pocs centenars de quilómetros en Norteamérica i varis centenars en Eurasia. La temperatura mija anual en la vora del glaciar seria de -6 °C i en la vora del permafrost, 0 °C.
Els principals efectes de les glaciacions varen ser l'erosió i deposición de materials sobre grans zones dels continents, la modificació dels sistemes fluvials, la creació de millons de llac, els canvis en el nivell de la mar, el desenroll de llac pluvials llunt dels màrgens del gèl, els ajusts isostáticos de la corfa i anomalies en els vents. Cada alvanç dels glaciars retindria enormes volums d'aigua en les capes de gèl continental d'1.5‑3 km de gruixa, lo que baixaria el nivell de la mar 100 m o més sobre la totalitat de la superfície de la Terra. Durant els periodos interglaciarés, com el que estem vivint en l'actualitat, la llínea de costa va retrocedir, mitigada per la reacció isostática o atres moviments emergents en algunes regions.
Entre estos canvis s'inclou l'emergit periòdic del Canal de la Taca, formant un pont terrestre entre Gran Bretanya i el continent europeu; el tancament periòdic del Estret de Bering, formant un pont terrestre entre Àsia i Norteamérica; l'unió al Continent Asiàtic de les Illes d'Indonèsia, Nova Guinea, Japó i Taiwan; i l'unió a Austràlia de Nova Zelanda i Tasmania. Durant les glaciacions, en baixar el nivell de la mar, el Mar Negra i Mar Bàltica es convertien en llac d'aigua dolça, mentres que en pujar el nivell de la mar els estrets del Bósforo i Skagerrak s'obrien i els omplien d'aigua salada. Atres canvis varen ser les inundacions repentines periòdiques de les Scablands en l'Estat de Washington per la fusió dels glaciars. Els Grans Lagos i uns atres grans llac de Canadà i la Baïa de Hudson, també són només els resultats de l'últim cicle i són temporals.
En els successius periodos glaciar i interglaciarés va haver diferents patrons en la distribució dels llac i baïes. Els depòsits continentals i costers junt als fondos marins nos permeten un coneiximent dels fenomens que varen ocórrer, com el desenroll de les formacions morrénicas, fluvioglaciares, llacustres i eòliques (loess) o la formació dels últims relleus alpins.
Glaciacions
[editar | editar còdic]
Fins fa poc es creïa que durant el Periodo Cuaternario les fluctuacions en el volum total de gèl sobre la terra, el nivell de la mar i la temperatura global s'havien produït en cicles de, inicialment, 41 000 anys i, més recentment, de 100 000 anys. Per a això es basaven en els núcleus de gèl extrets corresponents als últims 800 000 anys i en els núcleus de sediment marins per als periodos anteriors. Es calculava que hi havia hagut uns 80 cicles de glaciacions.
Aixina, se suponia que en l'últim milló d'anys s'havien produït quatre glaciacions principals, en els seus consegüents interperíodos, denominant-se (segons l'escola clàssica que pren com a referència Europa central en nom dels rius, afluents del Danubio, a on es varen determinar les primeres observacions): Glaciació de Günz (comença fa 1.1 millons d'anys), Glaciació de Mindel (580 000 anys), Glaciació de Riss (200 000 anys) i Glaciació de Würm (80 000 anys). Dos episodis anteriors de glaciació varen ser denominats Biber (2.5 millons d'anys) i Donau (1.8 millons d'anys).
S'havia assentat l'idea de que actualment, en finalisar la glaciació de Würm o Wisconsin, la terra estava en un periodo interglaciar, que va marcar el començ de l'época del Holoceno. Est hauria començat fa uns 12 000 anys, causant que la capes de gèl de l'últim periodo glaciar començaren a desaparéixer. Els remanentes d'esta capa de gèl, que encara existixen en Groenlàndia i l'Antàrtida, ocupen ara aproximadament el 10 % de la superfície terrestre. Es considera que el cicle de glaciacions encara continua i alguns investigadors creuen que el pròxim periodo glaciar podria ocórrer dins de 50 000 anys.[9][10]
Pero hui en dia la definició mateixa de les glaciacions en el sentit clàssic (llarcs i estables episodis frets seguits d'uns atres més càlits) està sent molt qüestionada. Actualment es dona per segur que lo que va haver varen ser una série de estadis isotòpics molt numerosos i de curta duració, als que es referixen els científics en numeracions pares per a les fases fredes i impars per a les templades. A pesar de la qual cosa seguix mantenint-se la terminologia relacionada en les glaciacions com a referència a l'hora de datar els acontenyiments del Cuaternario i el seu corresponent Paleolític.[11]
Clima
[editar | editar còdic]
Durant els màxims glaciars la temperatura en les aigües oceàniques superficials era 4-5 °C inferior a l'actual (actualment és de ∼18 °C per a les aigües subtropicales i ∼14 °C per a les subpolares),[12] de la mateixa manera que en els tròpics. Durant els màxims interglaciares la temperatura va poder ser superior en 1-2 °C a l'actual.
La presència de gèl en gran part dels continents va modificar en gran medida les pautes de circulació atmosfèrica.[13] Els vents prop dels màrgens glacials eren forts i persistents per l'abundància d'aire dens i fret procedent del glaciar. Estos vents arreplegaven i transportaven grans cantitats de sediment de gra fi erosionat pels glaciars. Esta pols es va acumular com loess, formant depòsits irregulars en gran part de la vall del Riu Misuri, Europa central i nort de China.
Les dunes d'arena varen ser molt més àmplies i actives en moltes àrees durant el periodo Cuaternario primerenc. Un bon eixemple és la regió dels tossals d'arena en Nebraska,[14] que cobrix un àrea d'uns 60 000 km². Esta regió va ser una gran camp de dunes actives durant l'época del Pleistoceno, pero hui en gran part s'ha estabilisat per una cobertura de pastures.[15][16]
El clima del Pleistoceno podria estar caracterisat pel fenomen continu d'El Chiquet en vents alisios en el Pacífic Sur, debilitant-se o calfant-se a l'est, aire calent prop de Perú, corrents oceàniques càlides des de l'oest del Pacífic i Oceà Índic a l'est del Pacífic, i atres marcadors del Chiquet.[17]
Durant els periodos glaciars les pluges varen ser menys abundants per la disminució de l'evaporament de l'aigua dels oceans. Per un atre costat, per esta sequetat del clima, els deserts serien més extensos i més secs.
Paleobiología
[editar | editar còdic]Els severs canvis climàtics durant els cicles de glaciacions varen tindre importants impactes sobre la fauna i la flora. En cada alvanç del gèl, grans extensions dels continents es despoblaron completament, en plantes i animals retirant-se cap al sur, espentats per l'alvanç del front glaciar. Es va produir un fort estrés provocat pels dràstics canvis climàtics, la disminució de l'espai vital i la reducció del suministrament d'aliments. Respecte a la flora, els fòssilés que han quedat oferixen una curiosa similitut en l'actual. A on varen existir més canvis va ser en la fauna. A finals del Pleistoceno es va produir un gran event d'extinció de grans mamífers (megafauna): tots els continents, a excepció d'Àfrica i Àsia varen perdre la fauna de més d'una tonellada de pes. L'acció humana també va poder eixercitar un paper, ademés dels canvis climàtics. Varen desaparéixer espècies tals com els mamuts, mastodonts, l'orso de les cavernes, megaterio, gliptodonte, Smilodon o el megacero. Els Neandertalés també varen desaparéixer durant este periodo.
Les extincions varen continuar en el Holoceno, esta volta atribuibles sense cap dubte a l'acció humana. La taxa observada d'extinció s'ha accelerat de manera espectacular en els últims 50 anys. A l'event d'extinció del Holoceno a voltes se li denomina la sexta extinció, puix en el passat va haver uns atres cinc grans events d'extinció. En la següent taula es mostra el número de gèneros terrestres de més de 44 kg de pes en els últims 100 000 anys. En Austràlia, huit gèneros provablement estaven ya extints abans de l'arribada dels sers humans.
Evolució humana
[editar | editar còdic]
Els últims australopitecinos (que comprenen l'interval de 4 a 1.1 millons d'anys abans del present) varen viure durant la primera mitat del Pleistoceno. Estos ya es desplaçaven de manera bípeda, encara que el tamany del seu cervell era similar al dels grans simis actuals. El gènero Homo va aparéixer al començ del Pleistoceno fa 2.4 millons d'anys. El Homo habilis, l'espècie més antiga d'este gènero, va viure aproximadament de 2.5 a 1.44 millons d'anys arrere. El tamany del cervell era major i provablement era capaç de la fabricació de primitius utensilis de pedra. El Homo erectus va viure entre 1.8 millons i 300 000 anys abans del present. Provablement coneixia l'us del fòc i va anar el primer humà que va eixir d'Àfrica, va habitar en Europa, China i va alcançar Indonèsia. El Homo neanderthalensis (home d'Neandertal) va habitar Europa i Àsia occidental des de 250 000 fins a 29 000 anys arrere. Va ser una espècie ben adaptada a la fredor extrema i vivia en grups organisats, d'al voltant de trenta membres. El Homo sapiens va aparéixer en Àfrica fa uns 250 000 anys i en successives migracions, aprofitant els ponts terrestres com a conseqüència del baix nivell de la mar, es va estendre per tots els continents, a excepció de l'Antàrtida, reemplaçant als neandertal en Europa.
Vore també
[editar | editar còdic]Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ Els colors corresponen als còdics RGB aprovats per la Comissió Internacional d'Estratigrafia. Disponible en el lloc de la International Commision on Stratigraphy, en «Standard Color Codes for the Geological Clave Scale».
- ↑ Gibbard, Philip i Head, Martin J. (2009). «The definition of the Quaternary System/Era and the Pleistocene Séries/Epoch». Quaternaire, 20(2): 125-133
- ↑ Silva, P.G.; Bardají, T.; Roquero, E.; Baena-Preysler, J.; Cearreta, A.; Rodríguez-Pasqua, M.A.; Roses, A.; Zazo, C. i Goy, J.L.(2017).31(3-4)
- 113-154.doi:10.17735/cyg.v31i3-4.55588.
- ↑ Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Cuaternario en el Viccionari.
- ↑ Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Cuaternario en el Viccionari.
- ↑ See the 2009 version of the ICS geologic clave scale
- ↑ Philosophical Transactions of the Royal Society A.369(1938)
- 835–841.doi:10.1098/rsta.2010.0339.
- ↑ «Working Group on the 'Anthropocene'». Consultat el 16 de juny de 2014.
- ↑ F. Varadi, B. Runnegar, M. Ghil(2003).592
- 620o2013630.doi:10.1086/375560.Consultat el 25 d'agost de 2008.
- ↑ Berger A, Loutre MF(2002).297(5585)
- 1287-1288.doi:10.1126/science.1076120.
- ↑ Fullola, Josep Mª (2005). Introducció a la prehistòria. L'evolució de la cultura humana, primera edició, Ed. UOC, p. 44. ISBN 84-9788-153-2.
- ↑ E. L. Sikes et. al (2002) Glacial-interglacial siga surface temperature changes across the subtropical front east of New Zealand based on alkenone unsaturation ràtios and foraminiferal assemblages [1] archivat en Wayback Machine., Paleoceanography, vol. 17, no. 2, 1012, doi:10.1029/2001PA000640.
- ↑ CO2 Science
- ↑ EO Newsroom: New Images - Sand Hills, Nebraska
- ↑ LiveScience.com
- ↑ Nebraska Sand Hills [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ National Geographic Channel, Six Degrees Could Change The World, Mark Lynas interview. Retrieved February 14, 2008.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Uriarte, Antón. «Mants de gèl durant l'últim màxim glacial [3] archivat en Wayback Machine.» i «L'últim màxim glacial», consultats el 26 d'agost de 2008.
- Gibbard, P.L.; Boreham, S.; Cohen K.M. i Moscariello, A. (2007). «Global chronostratigraphical correlation table for the last 2.7 million years v. 2007b.». Boreas, 3(1). [Versió JPG, 844 kB]
- Silva, P. G.; Zazo, C.; Bardají, T.; Baena, J.; Lario, J.; Roses, A. i Made, J. van der (2009). «Taula Cronoestratigrafíca del Cuaternario en la Península Ibèrica - V.2». [Versió PDF, 3.6 Mb]. VII Reunió de Cuaternario Ibèric, Far, Portugal, pp. 259-265
- Associació Espanyola per a l'Estudi del Cuaternario (AEQUA) i Estratigrafia del Cuaternario en AEQUA. Informació actualisada sobre el Periodo Cuaternario
- Cuaternario i Geomorfología. Revista científica semestral, coeditada per l'Associació Espanyola per a l'Estudi del Cuaternario - AEQUA i la Societat Espanyola de Geomorfología - SEG. Accés gratuït a tots els volums publicats des de l'any 1987 en CyG RECYT.
- 309.Consultat el 23 de setembre de 2014.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cuaternario» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.