Geologia històrica
La geologia històrica és la branca de la geologia que estudia les transformacions que ha experimentat la Terra des de la seua formació, fa uns 4570 millons d'anys,[1] fins al present.
Per a establir un marc temporal relatiu, els geólogos han ordenat les roques en una seqüència contínua d'unitats cronoestratigráficas a escala planetària, dividida en eonotemas, eratemas, sistemes, séries i pisos, basada en l'estratigrafia, açò és, en l'estudi i interpretació dels estrats, recolzada en els grans events biològics i geològics. Per eixemple, la transició entre Pérmico i Triásico s'establix en funció d'un event d'extinció massiva. Les divisions anteriors tenen els seus equivalents temporals, una a una, en una escala d'unitats geocronológicas: eones, eres, periodos, époques i edats respectivament. Les datacions per radioisòtops han permés la datació absoluta (anys) de la majoria de les divisions establides, definint les unitats geocronométricas equivalents. Les etapes de la Terra anteriors al Fanerozoico, de les que no es dispon de registre fòssil adequat, són definides cronométricamente, açò és, fixant un valor de temps absolut.
Terminologia
[editar | editar còdic]
L'unitat de temps major utilisada en geologia històrica és el temps o supereón, que està compost per eones. Els eones es dividixen en eres, que a la seua volta es dividixen en periodos, époques i edats. Al mateix temps, els paleontòlecs definixen un sistema d'etapes faunales, de duració variable, basada en els canvis observats en els conjunts de fòssils. En molts casos, eixes etapes de fauna s'han adoptat a la nomenclatura geològica, encara que, en general, s'han establit més etapes faunales que unitats de temps geològic.
Els geólogos tendixen a parlar en térmens de Superior/Tardà, Inferior/Primerenc i Mig per a referir-se a parts de periodos i d'atres unitats, com per eixemple, "Jurásico Superior" i "Cámbrico Mig". Els térmens Superior, Inferior i Mig se solen aplicar a les roques, mentres que Tardà, Primerenc i Mig se solen aplicar al temps. Els adjectius s'escriuen en l'inicial en mayúscula quan la subdivisió és reconeguda oficialment, i en minúscula quan no.
ya que les unitats de temps geològiques que ocorren al mateix temps en diferents parts del món poden semblar diferents i contindre diferents fòssils, hi ha molts eixemples històrics de diferents noms per al mateix periodo en diferents ubicacions. Per eixemple, en Norteamérica al Cámbrico Inferior se li va denominar série Waucoban. Un aspecte clau de la llabor de la Comissió Internacional d'Estratigrafia és conciliar estos conflictes en terminologia i definir llímits universals que puguen ser utilisats en tot lo món.
Història de l'escala de temps geològic i dels noms de les seues divisions
[editar | editar còdic]
Un dels principis més importants que subyacer en les escales de temps geològic és el principi de superposició d'estrats, propost per primera volta en el XI pel mege i filòsof persa Avicena (Ibn Sina).[2][3] Més vesprada en el XI, el naturaliste chinenc Shen Kuo (1031-1095) va reconéixer també el concepte de "temps geològic".[4]
Este principi va ser redescubierto a finals de el XVII per Niels Stensen. El principi de superposició d'estrats establix que les capes de roca (o estrats) estan establides en successió, que cada estrat representa una "recalat" de temps i que qualsevol estrat és provablement més antic que els que té damunt i més jove que els de davall. Pero, encara que el principi és simple, la seua aplicació real a les roques va resultar prou complexa.
En el transcurs de el XVIII els geólogos es varen donar conte de que:
- Les seqüències d'estrats estan a sovint erosionades, distorsionades, inclinades o inclús invertides, lo que té lloc despuix del seu deposición.
- Els estrats depositats al mateix temps en diferents llocs poden tindre una apariència completament diferent.
- Els estrats de cada àrea representen solament una menuda part de la llarga història de la Terra.
Els primers intents sérios per a establir una escala de temps geològic que poguera aplicar-se a qualsevol lloc en la Terra varen tindre lloc a finals de el XVIII. El més influent dels primers intents (defés per Abraham Gottlob Werner, entre uns atres) dividix les roques de la corfa terrestre en quatre tipos: primàries, secundàries, terciarias i cuaternarias. Cada tipo de roca, d'acort en la teoria, es va formar durant un periodo específic en l'història de la Terra. Per lo tant, és possible parlar d'un "Periodo Primari", aixina com de "roques del Primari".
En 1785 James Hutton, el fundador de la geologia moderna, propon que l'interior de la Terra està calenta i que eixa calor és el motor que impulsa la formació de noves roques, després les roques són erosionades per l'aire i l'aigua i els sediment depositats en capes en la mar, la calor llavors consolida els sediment en roques i alça noves terres. Esta teoria es va denominar Plutonista en contrast en la Neptunista, que considerava que totes la roques es varen depositar al mateix temps en el transcurs d'una immensa inundació.[5]
L'identificació d'estrats pels fòssils que contenen, realisada per primera volta per William Smith (que va establir el principi de successió faunística), Georges Cuvier, Jean d'Omalius d'Halloy i Alexandre Brongniart a principis de el XIX, va permetre als geólogos a dividir l'història de la Terra en major precisió. També els va permetre correlacionar els estrats a nivell regional (o inclús continental). Si dos estrats distants en l'espai o diferents en la seua apariència contenen els mateixos fòssils, hi ha una alta provabilitat de que hagen segut depositats al mateix temps. Els estudis detallats dels estrats i fòssils d'Europa que es varen realisar entre 1820 i 1850 varen donar lloc a la seqüència de periodos geològics que se seguix utilisant hui en dia.
El procés va estar dominat pels geólogos britànics, i aixina es reflectix en els noms dels periodos: Cámbrico (el nom romà de Gales), Ordovícico i Silúrico (noms d'antigues tribus galesas) varen ser definits utilisant seqüències estratigráficas de Gales.[6] Devónico procedix del comtat anglés de Devon i Carbonífero de carbó. El Pérmico va ser establit per un geólogo escocés i procedix de Perm, Rússia. No obstant, alguns periodos varen ser definits per geólogos d'atres països. El Triásico (del llatí tríade) va ser batejat aixina en 1834 pel geólogo alemà Friedrich August von Alberti pels tres conjunts de capes ben diferenciats que presentava el terreny: areniscas roges (Buntsandstein), dolomías en closques (Muschelkalk) i argila grises (Keuper), trobades en tota Alemània i noroest d'Europa. El Jurásico va ser establit pel geólogo francés Alexandre Brongniart basant-se en les potents séries de calcàreas marines expostes en els monts Jura. El Cretácico (del llatí creta, que significa "tiza") va ser definit per volta primera pel geólogo belga Jean d'Omalius d'Halloy en 1822, basant-se en els estrats de la conca de París[7] i denominat aixina pels extensos depòsits de creta (acumulació de closques d'invertebrats marins compostes de carbonat càlcic).
Inicialment, l'escala de temps podia estimar-se solament de forma molt imprecisa. Els diversos tipos de taxes de canvi utilisats en les estimacions eren molt variables. Aixina i tot, els primers geólogos sugerixen millons d'anys per als periodos geològics i inclús alguns sugerixen una edat casi infinita per a la Terra, lo que contrasta en les dates entorn a sis o sèt mil anys d'edat per a la Terra que havien propost els creacionistas basant-se en la Bíblia.
Des de llavors, geólogos i paleontòlecs han construït l'escala geològica sobre la base de les posicions relatives dels diferents estrats i fòssils i sobre les estimacions de les escales de temps basades en l'estudi de les taxes de diversos tipos de meteorización, erosió, sedimentación i litificación. El descobriment de la radiactivitat en 1896 i el desenroll de les seues aplicacions a la geologia a través del datat radiométrico durant la primera mitat de el XX (per geólogos tals com Arthur Holmes), varen permetre una datació absoluta de l'edat de les roques.
En 1977, la Comissió Internacional d'Estratigrafia va iniciar un esforç per a definir les referències mundials (seccions i punts de estratotipos de llímit globals) dels sistemes (o periodos) i pisos (o edats) geològics. El treball més recent de la comissió es descriu en l'escala de temps geològic de Gradstein et al. de 2004.[8] També està disponible un model UML de la forma en que el cronograma està estructurat, relacionant-ho en els GSSP.[9]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Age of the Earth» (en anglés). Consultat el 11 d'abril de 2014.
- ↑ Munim M. Al-Rawi and Salim Al-Hassani. «The contribution of Ibn Sina (Avicenna) to the development of Earth sciences». FSTC. Consultat el 1 de juliol de 2008.
- ↑ Toulmin, S. i Goodfield, J. (1965). The ancestry of science: the discovery of clave, p. 64, University of Chicago Press (cf. The Contribution of Ibn Sina to the development of Earth sciences [1] archivat en Wayback Machine.)
- ↑ Sivin, Nathan (1995). Science in ancient China: researches and reflections, Brookfield, Vermont: Ashgate Publishing Variorum séries, pp. III, 23–24.
- ↑ McPhee, J. (1981). Basin and range. Nova York: Farrar, Straus and Giroux, pp.95-100.
- ↑ John McPhee, Basin and Range, pp.113-114.
- ↑ (1974) Gran Enciclopèdia Soviètica, 3rd ed. edició (en rus), Moscou: Sovetskaya Enciklopediya, pp. vol. 16, p. 50.
- ↑ Gradstein, F. M.; Ogg, J. G. i Smith, A. G. (eds.) (2005). A geologic clave scale 2004. Cambridge University Press ISBN 0-521-78673-8
- ↑ Cox, S. J. D. i Richard, S. M. (2005). «A formal model for the geologic clave scale and global stratotype section and point, compatible with geospatial information transfer standards». Geosphere, 1(3): 119-137
- Este artícul conté una traducció derivada de «Geología histórica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.