Unitat geocronològica
Les unitats geocronològiques són divisions de temps utilisades en geologia històrica per a formar l'escala temporal geològica. Estes unitats tenen com a unitat bàsica l'edat i s'agrupen, en orde creixent de duració, en époques, periodos, eres i eones.[1]
Principis bàsics
Les unitats geocronològiques són unitats d'un temps molt extens, extens fins al punt de no haver pogut ser experimentat directament no solament per cap científic sino ni tan siquiera per cap ser humà. En ser unitats de temps són intangibles, pero això no impedix que, per inferència a partir de senyes tangibles, es puga aplegar no solament a la conclusió de la seua existència sino també a la medició fiable del temps que varen durar. Les senyes tangibles a partir dels quals es infieren les unitats geocronològiques són, essencialment, els que es troben en les roques sedimentàries de la corfa terrestre, acumulades i transformades a lo llarc del temps geològic. Les roques, per una série de principis i lleis, com per eixemple el principi de la superposició d'estrats, han permés als geòlecs l'establiment de les unitats cronoestratigráficas globals (pisos, séries, sistemes, eratemes i eonotemes), i són la justificació material (el registre geològic, tangible) del pas del temps, dels events paleobiológicos i geològics de l'història de la Terra. En estes unitats cronoestratigráficas, la geologia dividix la totalitat dels cossos de roca de la Terra, ordenats segons la seua orde de formació, sense solapamientos ni estanys. Cada una d'estes unitats cronoestratigráficas es correspon una a una en les unitats geocronològiques equivalents, puix cada unitat geocronològica representa el temps en el que es varen formar les roques pertanyents a cada unitat cronoestratigráfica. Aixina, el temps de formació d'un pis és una edat, el d'una série és una época, el d'un sistema és un periodo, el d'un eratema és una era i el d'un eonotema és un eón.
Els llímits de les unitats cronoestratigráficas (en els que es basen per conveni els de les unitats geocronològiques) s'establixen segons característiques i events paleobiológicos i geològics, com a canvis dels grups d'organismes predominants, extincions massives, canvis climàtics i fases orogénicas, entre uns atres. Pero conéixer l'orde d'acumulació dels depòsits de les roques, és dir els depòsits en els que es nomenen les unitats geocronològiques, no permet conéixer ni l'antiguetat de dits depòsits ni l'antiguetat per tant de les unitats geocronològiques establides. En l'actualitat la geologia pretén datar, de manera fiable, l'antiguetat i la duració de cada unitat, és dir, quàn escomença, quàn termina, i quina duració i antiguetat té en el temps, tot això expressat ya siga en mills, en centenars de mills, en millons o inclús en mils de millons d'anys. Pero per a això va ser necessari posar a punt toda una serie de métodos de datació, implicant cada u d'ells un major o menor grau de complexitat. En l'història de les ciències, els primers métodos de datació en ser posats a punt per a evaluar vasts periodos de temps geològic són hui en dia cridats «relatius» perque solament poden establir relacions d'anterioritat o posterioritat dels successos o de les mostres analisats. Estes relacions d'anterioritat o de posterioritat són cridades, en llatí, terminus davant quem i terminus post quem.
Les tècniques de datació relatives no poden, per tant, determinar una edat absoluta, sino solament l'edat relativa, per eixemple, que els fòssils de fauna i flors trobats en els estrats pérmicos són anteriors als fòssils de fauna i flors trobats en els triàsics. El càlcul de l'antiguetat real d'estrats, roques i fòssils, encara que sempre en un cert marge d'error admés, no va poder ser possible fins a la posada a punt, a finals del XIX, de les tècniques de datació «absolutes». Li les crida aixina perque utilisen un referent absolut el comportament del qual és constant en el temps des del moment mateix en que es va formar la mostra de roca analisada. En general, el referent absolut utilisat per a la medició del lapsus de temps transcorregut és la constant de desintegració en el temps d'algun isòtop radiactiu, depenent de la composició de la roca analisada. Encara que existixen métodos de datació absoluta no necessàriament basats en la desintegració de radioisòtops (com la datació per termoluminiscencia), l'arribada en el XIX (i posterior perfeccionament des del XX) d'estos métodos ha pogut precisar els llímits temporals d'unitats geocronològiques en valors absoluts, és dir, valors de temps concrets expressats en lapsus de temps que van des de fa unes poques decenes d'anys fins a millons o inclús mils de millons d'anys. Una unitat geocronològica es correspon llavors, també per conveni, en una unitat geocronométrica.[2] La disciplina que estudia les unitats geocronològiques és la geocronología.
Divisions
En orde decreixent de jerarquia les unitats són les següents:
geocronològiques i unitats cronoestratigráficas | |
| Unitats geocronològiques (temps) |
Unitats cronoestratigráficas (cossos de roca) |
|---|---|
Referències
- ↑ Agueda, J.; Anguita, F.; Aranya, V.; López Ruiz, J. i Sánchez de la Torre, L. (1977). Geologia, Madrit: Editorial Roda, S.L., pp. 448. ISBN 84-7207-009-3.
- ↑ Vora Torres, J.A. (1994). Estratigrafia. Principis i métodos, Madrit: Editorial Roda, S.L., pp. 806. ISBN 84-7207-074-3.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Unidad geocronológica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.