Principi de la superposició d'estrats
La llei de superposició d'estrats o Llei de Steno és un axioma clau basat en observacions de l'història natural, i el principi fundacional de la estratigrafia sedimentaria i per lo mateix d'atres ciències naturals dependents de la geologia:
El principi va ser propost inicialment en el XI pel geólogo persa Avicena (Ibn Sina), i va anar posteriorment reformulat de forma més clara en el XVII pel científic danés Nicolás Steno.[1]
Discutint l'orige de les montanyes, Avicena va destacar primerament el principi de superposició d'estrats del següent modo:[1]
Assumint que totes les roques i minerals varen ser en algun moment decorreguts, Nicolás Steno raonava que els estrats rocosos es varen formar quan les partícules presents en un decorregut com l'aigua es depositaven en el fondo. Este procés formaria capes horisontals. D'eixe modo el principi d'originalitat horisontal de Steno establix que les capes de roca es formen en posició horisontal, i que qualsevol desviació d'esta disposició es deu a destorbament posteriors.
Es donen excepcions a este cas perque els sediment es deuen depositar en ales o gradient. Estes poden tindre una pendent que localment alcance varis graus. No obstant lo dit, el principi és essencialment verdader. Steno va establir un atre principi més general que diu lo següent:
En atres térmens: un objecte sòlit farà que qualsevol sòlit que es forme al seu entorn es conforme en la seua pròpia forma.
Steno va ser capaç de mostrar per mig d'este raonament que els fòssilés i els cristalés es devien haver solidificado ans que la roca hospedadora que els conté s'haguera format. Els filons i molts cristals s'han format en acabant de que la roca es solidificara, perque freqüentment mostren irregularitats de forma degudes a que han tingut que conformar-se en la roca circumdant.
Finalment, en el cas dels estrats, les capes superiors d'una série d'estrats conformen en la forma dels inferiors, i per lo mateix, en un conjunt d'estrats, els nivells més recents deuen ser els superiors, mentres que els més antics seran els inferiors. Ya que els més antics varen ser depositats primer estan en el fondo i viceversa.
A partir de l'observació de Steno de que els estrats rocosos es formen quan les partícules es depositen a partir d'una suspensió en un decorregut, se seguix que l'estrat més recent està en la part superior de la seqüència. No obstant, este principi també s'aplica a atres tipos de roques que no es formen en l'aigua, com les roques volcàniques que s'aboquen en colades.
Steno es va donar conte de que atres processos geològics podia crear excepcions aparents per a la seua llei de la superposició i la horizontalidad. Va raonar que la formació de coves podia eliminar part de les capes inferiors, i el colapse de la cova podria transportar grans peces de les capes superiors cap a avall. Va reconéixer que les roques podien elevar-se per forces subterrànees. Els geólogos reconeixen ara que els inclinaments, plegaments i fallas també poden complicar l'anàlisis de la seqüència estratigráfica. El magma pot obrir-se pas a través de les roques circumdants i es pot intruir entre roques antigues, constituint una excepció a la llei de Steno. No obstant tals anomalies deixen evidències físiques en les roques pertorbades, per eixemple, les capes de roca fallades poden badar-se, trencar-se o metamorfizarse a lo llarc de les llínees de falla.
La llei de Steno assigna temps relatius, no absoluts: dos capes de roca, en principi, s'han pogut formar en diferències de millons d'anys o dies.
El principi de superposició es complementa en atres dos: principi de la horizontalidad inicial i el principi de la continuïtat lateral dels estrats, segons els quals els estrats es depositen horisontalment i tenen la mateixa edat en tots els seus punts. Els principis enunciats anteriorment tenen certes excepcions: El principi de horizontalidad no es complix en les vores de conca sedimentaria en pendents acusades, com per eixemple els talussos continentals.
Aplicacions de la llei de superposició
[editar | editar còdic]El propi Steno no vea cap dificultat en atribuir la formació de moltes roques al diluvi universal mencionat en la Bíblia. No obstant es va donar conte de que dels dos tipos principals de roques en els Apenins prop de Florencia, Itàlia, les capes inferiors no tenien fòssilés. Va sugerir que les capes superiors s'havien format en el diluvi, despuix de la creació de la vida, mentres que les inferiors s'havien format ans que la vida sorgira. Est va ser el primer us de la geologia per a intentar distinguir diferents periodos en l'història de la terra – un enfocament que es desenrollaria espectacularment en el treball dels científics posteriors.
Les falles inverses o de compressió eren desconegudes per a Steno i els seus contemporàneus i no varen ser descrites fins a finals de el XIX per Peach and Horne en Knockan Crag, Escòcia, en la falla invertida de Moine. Les falles inverses poden provocar confusió en la llei de superposició perque es poden donar paraleles al llit i poden ser difícils de detectar, d'eixe modo es donen situacions a on, paradòxicament, els estrats més antics poden situar-se per damunt dels més recents (cabalgamientos).
Quan es combina en el principi de successió faunística, la llei de superposició proporciona una ferramenta molt potent per a datar la geologia de les roques i els estrats.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Munim M. Al-Rawi i Salim Al-Hassani. «The Contribution of Ibn Sina (Avicenna) to the development of Earth sciences». FSTC. Consultat el 1 de juliol de 2008.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Principio de la superposición de estratos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.