Avicena

Archiu:Avicenna Portrait on Silver Vase - Museum at BuAli Sina (Avicenna) Mausoleum - Hamadan - Western Iran (7423560860).jpg

Avicena

Ibn Sina, latinizado com Avicena, és el nom pel que es coneix en la tradició occidental a Abū ‘A elī al-Husayn ibn ‘Abd Allāh ibn Sĩnã (en persa: ابو علی الحسین ابن عبدالله ابن سینا; en àrap: أبو علي الحسین بن عبدالله بن سینا; Bujará, Gran Jorasán, c. 980-Hamadán, 1037), un polímata, mege, filòsof, astrònom i científic persa pertanyent a l'Edat d'Or de l'Islam. Va escriure prop de trescents llibres sobre diferents temes, entre els quals predominen la filosofia i medicina.

Els seus texts més célebres són El llibre de la curació i El cànon de medicina, també conegut com a Cànon de Avicena. Els seus discípuls li cridaven Cheikh el-Raïs, és dir «príncip dels sabio», el més gran dels meges, el mestre per excelència, o el tercer mestre (despuix d'Aristóteles i Al-Farabi).

És aixina mateix un dels més grans meges de tots els temps i un important precursor de la medicina moderna.

Cal destacar també el pas decisiu que va realisar en l'àmbit de la futura física en sostindre que l'ímpetu d'un objecte es mantenia constant en absència de forces que actuen sobre el mateix i sugerint que en el buit, en absència d'aire, un cos en moviment continuaria desplaçant-se a velocitat constant perpètuament. Este ímpetu va acabar sent descrit formalment pel moment i la llei de conservació figura com una de les tres lleis de Newton.^{cita requerida}

Context cultural

Avicena va crear un extens corpus de lliteratura durant el periodo conegut, en general, com l'Edat d'Or de l'Islam, en que les traduccions de texts grecorromanos, perses i hindús varen ser molt estudiades. Texts grecolatinos de l'escola neoplatónica i aristotèlica i de l'escola Kindi varen ser comentats, novament editats i, de manera substancial, desenrollats pels intelectuals islàmics, que també varen evolucionar a partir de sistemes matemàtics, astronòmics, àlgebra, trigonometria i medicina hindús i perses. La dinastia samánida en la part oriental de Pèrsia, denominada el Gran Jorasán i en l'Àsia Central, aixina com la dinastia búyida en la part occidental de Pèrsia i Iraq, va fomentar un clima propici per al desenroll cultural i acadèmic. Baixe els samánidas, Bujará rivalizaba en Bagdad com a capital cultural del món islàmic.

L'estudi del Corán i el hadit va prosperar en este ambient. La filosofia (fiqh) i la teologia (kalam) també es varen desenrollar principalment a mans de Avicena i els seus opositors. Ar-Razí i Al-Farabí varen proporcionar la metodologia i el coneiximent necessari sobre la medicina i la filosofia. Avicena va tindre accés a grans biblioteques de Balj, Khwarezm, Gorgán, Rayy, Isfahán i Hamadán. Varis texts, com el Ahd with Bahmanyar, mostren el debat dels punts filosòfics dels grans erudits del seu temps. Nizami Aruzi descriu cóm Avicena, abans d'eixir de Khwarezm, va conéixer a Abu Rayhan al-Biruni (un famós científic i astrònom), Abu Nasr al-Iraqí (un famós matemàtic), Abu Sahl Masihí (un respectat filòsof) i Abu-l-Khary Khammar (un mege).

Biografia

Avicena, o Ibn Siná (com va ser en persa), va nàixer el 20 d'agost de 980 en Afshana, (província de Jorasán, Transoxsiana, actualment en Uzbekistan), prop de Bujará. Els seus pares eren també musulmans.

Segons pareix, va ser precoç en el seu interés per les ciències naturals i la medicina; tant, que als catorze anys estudiava solament. Se li va enviar a estudiar càlcul en un mercader, Al-Natili. Tenia bona memòria i podia recitar tot el Corán.

Quan el seu pare va ser nomenat funcionari, ho va acompanyar a Bujará, llavors capital dels Samaníes i allí va estudiar els sabers de l'época, tals com a física, matemàtiques, filosofia llògica i el Corán. Es va vore influït per un tractat d'Al-Farabi que li va permetre superar les dificultats que va trobar en l'estudi de la Metafísica d'Aristóteles. Esta precocitat en els estudis també es va reflectir en una precocitat en la carrera, puix als setze anys ya dirigia a meges famosos i als dèsset gojava de fama com a mege per haver salvat la vida de l'emir Nuh ibn Mansur.

Va conseguir permís per a accedir a la biblioteca real, a on va ampliar els seus coneiximents de matemàtiques, música i astronomia. En aplegar a la majoria d'edat havia estudiat totes les ciències conegudes. Es va convertir en mege de la cort i conseller de temes científics fins a la caiguda del regne samaní en 999.

En Hamadán, l'emir buyida Shams al-Dawla li va elegir com a ministre. Es va impondre llavors un programa de treball agotador, dedicant-se de dia al treball públic i de nit a la ciència. Treballava i dirigia la composició del Shifa i del Cànon mèdic. Va contar en l'ajuda de dos discípuls que es repartien la relectura dels fullets de les dos obres, sent un d'ells Al-Juzjani el seu secretari i biógraf.

Als vint anys, i per mediació de Abū Bakr al-Barjuy, va escriure dèu volums, cridats El tractat del resultant i del resultat, i un estudi de les costums de l'época, conegut com L'inocència i el pecat. En estos llibres la seua fama com a escritor, filòsof, mege i astrònom es va estendre per tota Pèrsia, per a on es va dedicar a viajar.

En 1021, la mort del príncip Shams al-Dawla i el començ del regnat del seu fill Sama' al-Dawla cristalizaron les ambicions i les rencors. Víctima d'intrigues polítiques, Avicena va ser a la presó. Disfrassat de derviche va conseguir evadir-se i va fugir a Ispahán, al costat de l'emir kakúyida Ala al-Dawla Muhammad.

En treinta y dos anys va iniciar la seua obra mestra, el celebérrimo Cànon de medicina (traduïda al llatí per Gerardo de Cremona), que conté la colecció organisada dels coneiximents mèdics i farmacèutics de la seua época en cinc volums.

Durant una expedició a Hamadán, en l'actual Iran, el filòsof va sofrir una crisis intestinal greu, que patia des de feya temps i que va contraure, segons varen dir, per excés de treball i de plaure. Va intentar curar-se sol pero el seu remei li va anar fatal. Va morir als cincuenta y seis anys en el més de juny de 1037, despuix d'haver dut una vida molt faenejada i plena de vicissituts, agotat per l'excés de treball.

Impacte

Va tindre una influència d'importància capital, puix supon la presentació del pensament aristotèlic davant els pensadors occidentals de l'Edat Mija. Les seues obres es varen traduir al llatí en el XII, reforçant la doctrina aristotèlica en Occident encara que fortament influïda pel pensament platònic.

Avicena va declarar haver llegit en més de quaranta ocasions la Metafísica sense aplegar a entendre-la del tot, puix no expon l'orige de les coses com a obra d'un Creador bondadoso. Va mesclar la doctrina aristotèlica en el pensament neoplatónico, adaptant a la seua volta el resultat al món musulmà. Va colocar a la Raó (manifestació objectiva de la voluntat del propi Deu) per damunt de tot ser i va explicar que en açò se nos crida a buscar la perfecció.

També va distinguir entre l'essència abstracta i l'ent concret que no exigix existir, pero existix per l'essència. Ademés, l'ent està compost per una part necessària (en este cas Alá, que existix sempre) i una part de «lo possible» (el restant dels sers del món, que solament existixen per una causa: la voluntat de Deu). Nega també l'immortalitat de l'ànima com a ent individual.

Va curar una greu malaltia a l'emir de Bujará, qui com recompensa li va obrir les portes de la seua gran biblioteca. Ademés de numeroses obres de medicina va escriure també sobre filosofia, a on conjugava la tradició aristotèlica en elements neoplatónicos.

Va tindre una gran influència en pensadors posteriors de la talla de Tomás d'Aquino, Buenaventura de Fidanza o Duns Escoto. També va plantejar molt abans que Descartes un pensament similar al d'est: el coneiximent indubtable de la pròpia existència.

En molts llibres de filosofia es germana el seu pensament en el del cordovés Averroes, puix suponen l'acostament del islam (i del Propenc Oriente en general) a la filosofia grega.

Encara que molt procliu a la mística, va tractar el tema de modo objectiu. L'ascetisme no li bastava; creïa que es devia buscar l'allumenament com a acte final de coneiximent. L'allumenament s'obté per mig dels àngels que actuen com a unió entre les esferes celestials i la terrestre. Podem per això dir que Avicena va obrir el camí a una nova branca de la filosofia islàmica, el Saber de l'allumenament o lumínica, la cridada Híkmat al-Ishraq (Metafísica de la Llum), inaugurada pel seu seguidor Suhrauardi.

La seua obra

D'una amplitut variable segons les fonts (276 títuls per a G. C. Anawati, 242 per a Yahya Mahdavi), dels que es conserven 200, l'obra de Avicena és numerosa i variada. Avicena ha escrit principalment en la llengua culta del seu temps, l'àrap clàssic, pero a voltes també en la llengua vernàcula, el persa.

Un dels seus texts més famosos és Al Qanun, cànon de medicina també conegut com a Cànon de Avicena, és una enciclopèdia mèdica de 14 volums escrita al voltant de l'any 1020. Es basa en una combinació de la seua pròpia experiència personal, de medicina islàmica medieval, dels escrits de Galeno, Sushruta i Charaka, aixina com de l'antiga medicina persa i àrap. El Cànon es considera un dels llibres més famosos de l'història de la medicina.

L'obra filosòfica mestra de Avicena és al-Shifá (La Curació), de marcat caràcter enciclopèdic. El seu compendio és al-Nayat (La Salvació). Pel seu tamany i per l'importància del paper que va representar, al-Shifá pot comparar-se en al-Qanun. Publicada La Curació en sis volums (El Caire, 1952-1965), és potser l'obra filosòfica de majors dimensions feta per un home sol. Escomença per la llògica i inclou física i metafísica, botànica i zoologia, matemàtiques i música, i psicologia.

En una atra gran obra, Kitab al-Isharat wa-l-tanbihat (Llibre de les orientacions i les advertències), tracta temes de filosofia i mística, i va dedicar tres capítuls al sufisme, que també va tractar en atres treinta y dos llibres sobre el tema. En esta obra apareix el seu famós argument del Home Volant, predecessor del cógito cartesiano, en el que exponia que un home suspés en l'aire aïllat, sense cap contacte en res, ni tan sols el seu propi cos, sense vore ni sentir, afirmarà sense dubte alguna que existix i intuirà el seu propi ser.

És autor de monuments, d'obres més modestes, pero també de texts curts. La seua obra cobrix tota l'extensió del saber de la seua época:

• Llògica, Llingüística i Poesia.
• Física, Psicologia i Medicina, Química.
• Matemàtiques, Música i Astronomia.
• Moral i Ciències Econòmiques.
• Metafísica.
• Mística i comentaris del Corán.

La finalitat personal del filòsof va trobar el seu acabament en la filosofia oriental (hikmat mashriqiya), que va prendre la forma de la compilació de vintihuit mil temes. Esta obra va desaparéixer d'Ispahán en 1034, i no queden més que alguns fragments.

Durant varis sigles, fins a el XVII, la seua Qanûn ('Cànon') va ser la base de l'ensenyança tant en Europa, a on va destronar a Galeno, com en Àsia.

A ell es deu l'us de la casia, del ruibarp, del tamarindo, i descobrix l'oli de roses, etc.

Publicacions antigues

Les obres de Avicena varen ser publicades en àrap, en Roma, en 1593, in-foli.

Es varen traduir al llatí i es varen publicar els seus Cànons o Preceptes de medicina, Venècia, 1483, 1564 i 1683; les seues Obres filosòfiques, Venècia, 1495; la seua Metafísica o filosofia primera, Venècia, 1495.

Pierre Vattier havia traduït totes les seues obres en francés; solament es va publicar la Llògica, París, 1658, en octau.

La medicina de Avicena

El cànon de la medicina

AP

El Kitab Al Qanûn fi Al-Tibb («Llibre de les lleis mèdiques»), compost per cinc llibres, és l'obra mèdica major de Avicena.

Influència de Avicena

El seu Cànon va tindre molt èxit, eclipsant els treballs anteriors d'Al-Razi, Haly-Abbas, Abulcasis i inclús els posteriors d'Ibn-Al-Nafis. Les creuades de el XII a el XVII varen dur de nou a Europa el Cànon de la medicina, que va influenciar la pràctica i l'ensenyança de la medicina occidental.

L'obra va ser traduïda al llatí per Gerardo de Cremona entre 1150 i 1187, i impresa en hebreu en Milà en 1473, despuix en Venècia en 1527 i en Roma en 1593. La seua influència va ser duradora i el Cànon sol va ser posat en dubte a partir del Renaixença: Leonardo dona Vinci va rebujar l'anatomia i Paracelso ho va cremar. Va ser el desenroll de la ciència europea lo que provocaria la seua obsolescència, com en el cas de la descripció de la circulació de la sanc realisada per William Harvey en 1628. No obstant esta obra va marcar durant molt temps l'estudi de la medicina i inclús en 1909, es va donar una classe sobre la medicina de Avicena en Brusseles.

Avicena destaca en els àmbits de l'oftalmologia, de la gineco-obstetrícia i de la psicologia. Es deté molt en les característiques dels síntomes, descrivint totes les malalties catalogades de l'época, inclús aquelles que atañer a la siquiatria.

• És el primer en distinguir la pleuresía, la mediastinitis i el absceso subfrénico.
• Descriu les dos formes de paràlisis facials (central i perifèrica)

• Dona la sintomatologia del diabètic.
• Sap fer el diagnòstic diferencial entre l'estenosis del pilor i l'úlcera d'estòmec.
• Descriu diferents variants d'aliacràs.
• Dona una descripció de la catarata, de la #meningitis, etc.
• Presentir el paper de les rates en la propagació de la pesta.
• Indica que certes infeccions es transmeten per via placentaria.
• És el primer en preconisar tractaments per lavativas rectals.
• Descobrix que la sanc partix del cor per a anar als pulmons, i tornar, i expon en precisió el sistema de ventrículs i de vàlvula del cor.
• És el primer en descriure correctament l'anatomia del ull humà.
• Emet també l'hipòtesis segons la qual l'aigua i l'atmòsfera contindrien minúsculs organismes vectores d'algunes malalties infeccioses.

Pot ser considerat l'inventor de la traqueotomia, que el seu manual operatorio seria precisat pel célebre cirugià àrap Abulcasis de Còrdova. En el Renaixença es va trobar informació d'una intervenció semblant, portada a terme pel mege italià Antonio Musa Brassavola.

Pero davant tot, Avicena s'interessa pels mijos de conservar la salut. Recomana la pràctica regular de deport o la hidroterapia en medicina preventiva i curativa. Insistix en l'importància de les relacions humanes en la conservació d'una bona salut mental i somàtica.

La medicina de Avicena podria resumir-se en la frase d'introducció de Urdjuza Fi-Tib' (Poema de medicina): «La medicina és l'art de conservar la salut i eventualment de curar la malaltia ocorreguda en el cos».

Doctrina filosòfica

Avicena pertany a l'escola de Bagdad. La seua llínea principal d'actuació es basa en la conciliació entre el discurs racional i la religió. En part, adapta els treballs d'Al-Farabí per a fer-los compatibles en el Corán, i també incorpora elements tradicionalment teològics a la filosofia, com els àngelés, als quals otorga un paper clau en la seua relació en els sers humans, sobretot en els profetes. A nivell general, reconeix l'Oriente com a font de llum, i intenta revalorar la filosofia oriental i transmetre-la a Occident; a pesar de tot, moltes obres sobre este tema s'han perdut.

Per a explicar la realitat, Avicena adopta un sistema emanatista, propi del neoplatonismo. No obstant, manté un esquema de coneiximent que arreplega de la tradició naturalista aristotèlica: distinguix entre sensació, imaginació, intelecte possible i intelecte agent, que es correspon a una gradació des de la primera abstracció possible, seguida per les idees particulars no sensibles, i que culmina en les idees generals. Esta triple jerarquia també s'aplica als sers. També profundisa en la relació entre essència i existència: una cosa que és només existix si la seua existència és necessària. La creació feta per Deu correspondria a esta necessitat.

Avicena adapta la separació d'Aristóteles entre l'intelecte possible (pacient, passiu), i l'intelecte agent (actiu), i fa una interpretació més espiritualista. Aixina, l'intelecte actiu en realitat ho considera com a pertanyent a Deu, i que es comunica en el temps al ser humà, mentres que l'intelecte passiu pertany en ser humà, pero no mor en el cos, ya que creu en l'immortalitat de l'ànima. Segons la visió de Avicena, l'intelecte pacient no pot fer res sense l'agent, de manera que l'intelecte humà és solament en potència. L'existència de l'intelecte agent es té que fer per via espiritual.

Avicena és especialment rellevant en la història de la filosofia"occidental" per haver facilitat la llectura d'Aristóteles als escolàstics.

L'Orient místic

La tradició, en la teosofia i el misticisme islàmic, considera el mashriq (l'Orient) com un món de llum, i per lo tant el de les inteligències dels àngels, a diferència del maghrib (l'Occident), que representa el món sublunar, món de tenebres, a on declinen les ànimes. Esta concepció és explícita en Avicena (en el relat simbòlic de Hayy ibn Yaqzan), i encara ho serà més en els seus comentaristes i crítics, com en Suhrawardí.

Avicena és l'autor de quatre texts sobre filosofia oriental: Relat de Hayy ibn Yaqzan, el Relat del pardal i el Relat de Salâmân i Absâl.

• Relat de Hayy ibn Yaqzan: Hayy ibn Yaqzan és un chiquet que està aïllat en una illa. Descobrix per si solament l'univers que ho rodeja. Este relat és com una introducció a l'Orient, les formes de l'arcàngel de l'allumenament, en oposició en l'Occident i a l'extrem oest (lloc de la matèria pura). Hayy ibn Yaqzan personalisa Avicena en la seua relació en l'àngel.
• Relat del pardal: este relat respon a l'història de Hayy ibn Yaqzan, mamprén el seu viage a l'Orient Lluntà, en la busca de l'absolut per a conseguir la «ciutat del rei». L'ànima es desperta per sí mateixa. A l'èxtasis d'una ascensió mental, creua les valls i canals de la montanya còsmica en companyia de l'àngel.
• Relat de Salâmân i Absâl: esta història descriu el drama dels dos héroes de la part final de Kitab al-Isharat wa-l-tanbihat. Estos dos personages típics de dos intelectes contemplativos (o especulatius) es troben també en Prometeo i Epimeteo, en una paraula: el ser humà celest i el ser humà de carn i os. Aixina, existix la sincronia entre l'ànima i la seua despertar i la visualisació de la seua guia.

L'àngel

La dècima inteligència revist una importància singular: també denominat el agent intelecte o el àngel, s'associa en Gabriel en el Corán, se situa des del principi en que la seua emanació es va trencar en múltiples trossos. En efecte, des de la contemplació del mateix àngel, com una emanació de la novena inteligència, no resulta d'un ànima celestial, sino de les ànimes humanes. Mentres que els àngels de la magnificencia no tenen sentit, les ànimes humanes tenen una imaginació sensual, sensible, donant-los el poder de moure els cossos materials.

Per a Avicena, l'intelecte humà no es forja per l'abstracció de les formes i de les idees. L'humà, aixina i tot, és el poder inteligent, ^{cita requerida} Aixina i tot, la força en la qual l'àngel allumena l'intelecte humà varia:

• Els profetes varen ser inundats d'allumenament fins al punt que irradiaron no solament l'intelecte racional, sino també l'imaginació, retransmetent a atres humans esta superabundancia;
• Uns atres reben allumenament, encara que menys que els profetes, escriuen, ensenyen, legislan, participant aixina en la redistribució cap als atres;
• Uns atres reben el suficient per a la seua pròpia perfecció;
• I uns atres reben tan poc, que mai entren en acció.

D'acort en este punt de vista, la humanitat compartix un únic intelecte, és dir, una consciència colectiva. L'etapa final de la vida humana és, llavors, l'unió en l'emanació angelical. ^{cita requerida}

Per als neoplatónicos, dels quals forma part Avicena, l'immortalitat de l'ànima és una conseqüència de la seua naturalea, i no un fi.

Reconeiximents

• El Premi Avicena és un prestigiós guardó que l'Unesco otorga a les persones que es distinguixen en l'ètica en el quefer científic.

• En el llibre El mege (The Physician) de Noah Gordon es narra l'ilusió d'un jove anglés, aprenent de medicina, per deprendre del gran mestre de la seua época. Igualment la novela Avicena o la ruta de Isfahán de Gilbert Sinoué narra des d'una perspectiva humana la biografia de Avicena en les seues passions i saber.

• En Tadjikistan el pico Lenin va ser rebatejat pico Avicena en el seu honor.'

• El cràter llunar Avicena va rebre este nom en el seu honor.

• l'asteroide (2755) Avicena també commemora el seu nom.

Bibliografia

En castellà

• Afnan, Soheil. El pensament de Avicena. Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica, 1965
• Revista espanyola de filosofia medieval.(17)

181–194.ISSN 1133-0902.

• Revista espanyola de filosofia medieval.(20)

195–205.ISSN 1133-0902.

• Cruz Hernández, Miguel. La metafísica de Avicena. Granada: Publicacions de l'Universitat, 1949
• Ramón Guerrero, Rafael. Avicena, ca. 980–1037. Madrit: Edicions del Orto, 1996
• Ramón Guerrero, Rafael. '"Avicena entre Orient i Occident", La filosofia medieval, Edició de Francisco Bertelloni i Giannina Burlant, Enciclopèdia Iberoamericana de Filosofia, vol. 24, Madrit, Editorial Trotta, 2002, pp. 53-74.
• Ramón Guerrero, Rafael. “Avicena: Sobre l'amor”, Anals del Seminari d'Història de la Filosofia, 25 (2008) 243-259.
• Segòvia, Carlos A. Avicena (Ibn Sina). Qüestions divines (Ilahiyyat): Texts triats. Madrit: Biblioteca Nova, 2006.
• Aguado (2004). Cos Humà i Image Corporal: Notes per a una antropologia de la corporeidad (en espanyol), Facultat de Medicina UNAM. ISBN 978-97-0321-142-5.
• Damian, Peter (1997). Aromoterapia:L'olor i la psique (en espanyol), Inner Traditions/Bear& Co. ISBN 978-99-7767-985-3.
• Davis (1993). Aromoterapia de La A a La Z (en espanyol), EDAF. ISBN 978-84-7640-643-4.
• ^{[enllaç trencat]}
• Duce, Martín (2004). Patologia quirúrgica (en espanyol), Elsevier Espanya. ISBN 978-84-8174-739-3.
• Giné, Juan (1869). Google i Book (ed.). Apuntes trets pels alumnes del curs del doctorat de la Facultat de Medicina de les lliçons sobre història de la medicina donades pel Dr. Don Juan Giné, catedràtic numerari de la espresada facultat en el curs de 1868 a 1869, en la càtedra instalada per la Excma. Diputació Provincial de Barcelona (en espanyol).
• González (2006). Introducció a la cultura medieval Vol. III (en espanyol), UNAM. ISBN 978-96-8369-788-2.
• Jaramillo Antillón (2005). Història i Filosofia de la Medicina (en espanyol), Universitat de Costa Rica. ISBN 978-08-9281-473-2.

• Pérez de Laborda (2005). Estudis filosòfics d'història de la ciència (en espanyol), Edicions Trobe. ISBN 978-84-7490-769-8.
• (1992) La Renaixença Volum 11: La renaixença:la superació de la tradició (en espanyol), Akal. ISBN 978-84-7600-981-9.

En anglés

• Bertolacci, Amos. The reception of Aristotle's Metaphysics in Avicenna's Kitab al-Sifa'. A milestone of Western metaphysical thought, Leiden: Brill, 2006
• Gutas, Dimitri. Avicenna and the Aristotelian Tradition: Introduction to Reading Avicenna's Philosophical Works. Leiden: Brill, 1988
• Reisman, David C. (ed.), Before and After Avicenna: Proceedings of the First Conference of the Avicenna Study Group. Leiden: Brill, 2003
• The Cambridge Companion to Arabic Philosophy, edited by P. Adamson and R. Taylor, Cambridge: Cambridge University Press, 2005
• Corbin, Henry (1995). History of Islamic Philosophy, Translated by Liadain Sherrard, Philip Sherrard, Kegan Paul International in association with Islamic Publications for The Institute of Ismaili Studies. ISBN 0-7103-0416-1.
• (2000) The Phenomenological Quest: Between Avicenna and Heidegger (en anglés), Global Academic Publishing. ISBN 978-15-8684-005-1.
• (1980) Science and Civilisation in China: Apparatus, Theories and Gifts. Part.4. Spagyrical discovery and invention (en anglés), Cambridge University Press. ISBN 978-05-2108-573-1.
• Osler, William (2004). The Evolution Of Modern Medicine (en anglés), Kessinger Publishing. ISBN 1-4191-6153-9.

Atres

• Anawati (1971). «Avicenne et l'alchimie», Oriente i Occident nel Medioevo (en italià), Accademia nazionale dei Lincei.
• Ammar, Sleim: Ibn Sina Avicenne : la vie et l'œuvre, Tunez, L'Or du Temps, 1998, (ISBN 978-9973757432).

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Avicena.
• Juliol César Cárdenas Arenes, Revisió de la Filosofia Oriental de Avicena en Transoxiana 10, juliol de 2005.
• Ibn Sina (Avicenna) en MuslimPhilosophy.com (anglés)
• Avicena Luis Xavier López Farjeat, en Philosophica: Enciclopèdia filosòfica
• Avicenna on the subject and the object of metaphysics
• Obres digitalisades de Avicena en la Biblioteca Digital Hispànica de la Biblioteca Nacional d'Espanya
• Obres de Avicena en la Biblioteca Nacional de Portugal