Filosofia oriental

La filosofia oriental o filosofia asiàtica inclou les diverses #filosofia d'Àsia del Sur i Àsia Oriental, inclosa la filosofia chinenca, la filosofia índia, la filosofia budista (dominant en el Tibet, Bhután, Sri Lanka i el Surest Asiàtic), la filosofia coreana i la filosofia japonesa.

La categoria de «filosofia oriental» o «filosofia asiàtica» és un producte de l'acadèmia occidental de el XIX i no existia en Àsia Oriental ni en la Índia. Açò es deu a que en Àsia no existix una sola tradició filosòfica unificada en una sola raïl, sino vàries tradicions autòctones que a voltes han estat en contacte. Arthur Schopenhauer va ser un dels primers pensadors de la filosofia occidental en compartir i afirmar principis importants de la filosofia oriental, com el ascetisme i l'apariència del món.

Era Moderna

Modernisme budiste.

El periodo modern va vore el sorgiment de moviments cridat «modernisme budiste» baix influències occidentals i el desenroll d'un budisme occidental en influències de la psicologia moderna i la filosofia occidental. El modernisme budiste es referix a «formes de budisme que varen sorgir d'un compromís en les forces culturals i intelectuals dominants de la modernitat». Exponents importants del modernisme budiste inclouen Anagarika Dharmapala (1864-1933) i l'converso nortamericà Henry Steel Olcott, els modernistes chinencs Taixu (1890-1947) i Yin Shun (1906-2005), el professor de Zen DT Suzuki i l'escritor tibetà Gendün Chöphel (1903-1951).

Les forces que varen influir en modernistes com Dhammapala i Yin Shun varen incloure els valors de la Ilustració i la ciència occidental. En l'Índia, un moviment neo-budiste va ser fundat per l'influent líder Dalit B. R. Ambedkar en la década de 1950 que va fer recalcament en la reforma social i política.

El modernisme budiste inclou varis moviments com el budisme humaniste, el budisme secular, el moviment vipassana i el budisme compromés. El budisme humaniste chinenc o «budisme per a la vida humana» (人生 佛教, pinyin: rénshēng fójiào), que devia lliberar-se de les creències sobrenaturals, també ha segut una forma influent del budisme modern en Àsia, particularment en Taiwan.

Pensament modern japonés

El pensament japonés modern està fortament influenciat per la ciència i la filosofia occidentals. La ràpida modernisació de Japó va ser parcialment ajudada per l'estudi inicial de la ciència occidental (coneguda com Rangaku) durant el Periodo Edo (1603 - 1868). Un atre moviment intelectual durant el periodo Edo va ser Kokugaku (estudi nacional), que va buscar centrar-se en l'estudi de l'antic pensament japonés, els seus texts clàssics i cultura en contra de les cultures chinenques i budistes estrangeres. Una figura clau d'este moviment és Motoori Norinaga (1730 - 1801), qui va argumentar que l'essència de la lliteratura i cultura japonesa clàssica era un sentit cridat mona no aware ("dolor en la evanescencia").

En el periodo Meiji (1868 - 1912), la societat intelectual modernista Meirokusha (Meiji 6, formada en 1874) va promoure el pensament de la Ilustració europea. Els filòsofs Meirokusha com Mori Arinori, Nishi Amane i Fukuzawa Yukichi varen buscar maneres de combinar les idees occidentals en la cultura i els valors japonesos. El periodo Shōwa (1926-1989) va vore el sorgiment del sintoísmo estatal i el nacionalisme japonés.

La filosofia budista japonesa va ser influenciada pel treball de la Escola de Kyoto, que es va inspirar en filòsofs occidentals (especialment la filosofia alemana) i el pensament budiste i va incloure a Kitaro Nishida, Keiji Nishitani, Hajime Tanabe i Masao Abe. La tendència més important en el pensament budiste japonés despuix de la formació de l'escola de Kyoto és el budisme crític, que s'opon a varis conceptes Mahayana com la naturalea Budica i la allumenament original.

Filosofia moderna chinenca

Es considera que el pensament chinenc modern està arraïlat en el confucianisme clàssic (Jingxue), el neo-confucianisme (Lixue), el budisme, el taoisme i Xixue ("aprenentage occidental", que va sorgir durant la dinastia Ming).

La guerra de l'opi de 1839-42 va vore el començ de les invasions i l'explotació occidental i japonesa de China, lo que va ser humillante per als pensadors chinencs. A fins de el XIX i principis de el XX, pensadors chinencs com Zhang Zhidong varen observar que el coneiximent pràctic occidental era una forma de preservar la cultura tradicional chinenca, una doctrina que es va definir com a «aprenentage chinenc com a substància i aprenentage occidental com a funció» (Zhongti Xiyong).

Despuix de la revolució de Xinhai en 1911 i el final de la dinastia Qing, el Moviment del Quatre de Maig va intentar abolir per complet les antigues institucions i pràctiques imperials de China (com l'antic sistema d'exàmens civils). Va haver dos grans tendències filosòfiques durant este periodo. Una era anti-tradicional i promovia les idees occidentals. Una figura clau d'esta corrent anti-tradicional va ser Yan Fu (1853-1921), qui va traduir vàries obres filosòfiques occidentals, com La riquea de les nacions, i Sobre la Llibertat. Al començament de el XX va haver intents d'incorporar les idees occidentals de la democràcia i el republicanisme a la filosofia política chinenca, especialment per Sun Yat-Sen (1866-1925). Un atre influent filòsof chinenc modern va ser Hu Shi, que era estudiant de John Dewey en la Universitat de Columbia i que va promoure una forma de pragmatisme.

Mentrestant, els tradicionalistes buscaven reviure i enfortir les escoles filosòfiques tradicionals chinenques. El pensament budiste chinenc va ser promogut per pensadors com Yang Rensan i Ou-Yang Jingwu, mentres que un atre moviment influent és el Nou Confucianisme (chinenc: 新 儒家, pinyin: xīn rú jiā). El nou confucianisme és una renaixença tradicionalista del pensament confuciano en China que va començar en el XX. Els nous confucianos clau de la primera generació són Xiong Shili i Fung Youlan. La segona generació (1950-1979) inclou individus com Tang Junyi, Mou Zongsan i Xu Fuguan, els tres estudiants de Xiong Shili. Junt en Zhang Junmai, la segona generació va publicar el Nou Manifest Confuciano en 1958.

L'influència del marxisme en el pensament polític chinenc modern és enorme, especialment a través del treball de Mao Zedong, el pensador més famós de la filosofia marxista chinenca i líder revolucionari del Partit Comuniste de China de el XX. El maoisme és una filosofia marxista chinenca basada en les seues ensenyances. Es basa parcialment en les teories anteriors de Marx i Lenin, pero rebuja l'émfasis del proletariat urbà i leninista en la industrialisació pesada en favor d'una revolució recolzada pel campesinado, i una economia agrària descentralisada basada en moltes granges colectivamente treballades. L'actual govern de la República Popular de China seguix defenent una forma pragmàtica de socialisme com la seua ideologia oficial de partit que crida socialisme en característiques chinenques. Quan el Partit Comuniste de China va assumir el regnat, les escoles de pensament prèvies com el taoisme i el confucianisme (llevat el legalisme) varen ser denunciades com atrassades i després porgades durant la violència de la Revolució Cultural que va vore destruïts molts temples i institucions taoístas i budistes.

Des de l'era radical de la Revolució Cultural, el govern chinenc s'ha tornat molt més tolerant en la pràctica de les creències tradicionals. La Constitució de 1978 de la República Popular China garantisa la «llibertat de religió» en vàries restriccions. S'ha permés que s'establixquen o restablixquen institucions espirituals i filosòfiques, sempre que no es perceben com una amenaça per al poder del partit. Ademés, eixes organisacions estan molt controlades. Les influències del passat encara estan profundament arraïlades en la cultura chinenca.

Vore també

• Filosofia chinenca
• Filosofia japonesa
• Filosofia islàmica
• Filosofia judeua
• Filosofia occidental
• Esoterisme oriental

Bibliografia

• Arnau, Juan: Art de provar. Ironia i llògica en Índia antiga. Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica, 2008. ISBN 978-84-375-0621-0.
• Bergúa, Juan B.: El Avesta. Texts relatius al mazdeísmo o zoroastrismo, primera de les grans religions. Edicions Ibèriques, 1992. ISBN 84-7083-083-X.
• Yogananda, Paramahansa: Autobiografia d'un yogui. Self-Realization Fellowship, 1991. ISBN 0-87612-082-6.
• Zimmer, Heinrich (2010). #Filosofia de la Índia, Edició de Joseph Campbell, traduït per J. A. Vázquez. Mèxic/Madrit: isbn=ISBN 978-84-96867-64-2.
• (2000).«The Concise Oxford Dictionary of World Religions».Oxford University Press.
• (1996).«An Introduction to Hinduism».Cambridge University Press.
• Flood, Gavin (2008). The Blackwell Companion to Hinduism, John Wiley & Sons.
• (2010).«Alone in Unity: Torments of an Iraqi God-Seeker in North America».Dorrance Publishing.

• (2013).«Buddhism in Índia. In: Joseph Kitagawa, "The Religious Traditions of Àsia: Religion, History, and Culture"».Routledge.
• (2001).«Teachings of the Hindu Mystics».Shambhala.
• (2002).«Hinduism. In: Joseph Kitagawa, "The Religious Traditions of Àsia: Religion, History, and Culture"».Routledge.
• (2007).«Hinduism. In: Joseph Kitagawa, "The Religious Traditions of Àsia: Religion, History, and Culture". Digital printing 2007».Routledge.
• (2006).«Encyclopedia of Hinduism».Infobase Publishing.
• Knott, Kim (1998). Hinduism: A Very Short Introduction, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-160645-8.
• Kamil Zvelebil(1973).«The Smile of Murugan: On Tamil Literature of South Índia».I.J. Brill.Leiden:
• (2007).«Societies, Networks, and Transitions. Volume I: to 1500».Cengage Learning.
• Mohan Lal(1992).«Encyclopaedia of Indian Literature: Sasay to Zorgot».Sahitya Akademi.
• P.S. Sundaram (1990). Kural (Tiruvalluvar), Penguin Books. ISBN 978-93-5118-015-9.
• Kaushik Roy (2012). Hinduism and the Ethics of Warfare in South Àsia: From Antiquity to the Present, Cambridge University Press. ISBN 978-1-107-01736-8.
• Swamiji Iraianban (1997). Ambrosia of Thirukkural, Abhinav Publications. ISBN 978-81-7017-346-5.

• W. J. Johnson (2009). A dictionary of Hinduism, Oxford, UK: Oxford University Press. ISBN 978-01-98610-25-0.
• M. S. Purnalingam Pillai (2015). Tamil Literature, Chennai: International Institute of Tamil Studies, pp. 75.
• (2009).«Hinduism».The Rosen Publishing Group.
• «From 'Brahmanism' to 'Hinduism': Negotiating the Myth of the Great Tradition».Social Scientist.29(3/4)

19–50.doi:10.2307/3518337.

• (2005).«Accessing R.I. Founders & Leaders, Buddhism, Hinduism and Sikhism Teacher's Book Mainstream».Folens Limited.
• (2010).«The Origins of Yoga and Tantra. Indic Religions to the Thirteenth Century».Cambridge University Press.
• Sharma, Arvind (2003). The Study of Hinduism, University of South Carolina Press.