Esoterisme oriental

Esoterisme oriental és un terme utilisat per diversos acadèmics per a descriure un ampli palmito de creències i pràctiques religioses originàries del món oriental, caracterisades per elements esotèrics, secrets o amagats. La classificació de l'esoterisme oriental presenta desafius, puix està condicionada per definicions geogràfiques i culturals variables de lo «oriental» i lo «occidental», particularment en relació en les nacions islàmiques. La delimitació del propi esoterisme també varia entre experts: alguns sostenen que el concepte està arrelat predominantment en tradicions occidentals. Esta perspectiva suscita preguntes sobre la aplicabilidad d'un marc occidental a pràctiques no occidentals, lo que pot conduir a classificacions que no reflectixquen en exactitut la complexitat de dites tradicions.[4][5][6][7] Pel contrari, atres investigadors proponen una mirada més globalizado, sugerint que existixen sistemes comparables de coneiximent secret i pràctiques místiques en distintes cultures que mereixen ser examinats dins d'un marc unificat.
Pese als debats, el concepte d'esoterisme oriental ha segut adoptat per molts estudiosos com una categoria pertinent per a investigar les dimensions matisades de la vida espiritual en diverses tradicions d'Orient. Això inclou elements presents en l'hinduisme i el budisme, a on les ensenyances secretes, els ritos iniciáticos i les experiències místiques són significatius. Ademés, l'esoterisme oriental comprén diverses religions ètniques i sistemes sincréticos que integren creències indígenes en atres influències espirituals, ampliant aixina el camp d'estudi. En conjunt, el terme servix de base per a explorar el païsage divers i complex del pensament i la pràctica esotèrica a lo llarc del món oriental.[6][8]
Delimitació del concepte
Marque Pasi senyala que el concepte occidental d'esoterisme no va sorgir en un context acadèmic, sino pel «religionisme» del XIX, quan es va formular per primera volta la controvertida distinció entre esoterisme oriental i occidental.[7] Inicialment, esta dicotomia va emergir en la década de 1880: segons Julian Strube, els ocultistes francesos acceptaven l'autenticitat de lo que cridaven «l'ésotérisme occidental» (esoterisme occidental) mentres rebujaven el «fals esoterisme oriental» de la Societat Teosófica.[6][9] En 1890 també es va produir un conflicte dins de la Societat Teosófica entre William Quan Judge, partidari de l'ocultisme occidental, i Annie Besant, que advocava per la variant oriental.[10] Segons Pasi: «És, per tant, principalment com a reacció a una idea de “esoterisme oriental” que va poder desenrollar-se l'idea de “esoterisme occidental”». No obstant, per a Strube açò no basta per a definir tals significantes, ya que es va produir una complexa ret d'intercanvis entre diverses cultures orientals i occidentals, i les fronteres varen canviar històrica, política i ideològicament.[11][12] Per això defén la conceptualisació d'un «esoterisme global».[13] Diferents enteniments de l'esoterisme es varen produir globalment, sobretot a través d'intercanvis a lo llarc del XIX.[10] Aixina, els estudiosos de la religió solen usar el terme «esotèric» per a categorizar pràctiques que reserven «certes classes de coneiximent salvífico a una èlit seleccionada de discípuls iniciats», segons la descripció de Wouter Hanegraaff.[6]
Segons les definicions, bona part de l'esoterisme occidental podria considerar-se oriental.[11][12] l'esoterisme occidental ha segut profundament influït per tradicions no occidentals, i viceversa, especialment en temps contemporàneus. Esta categorisació en dos hemisferis va tindre major importància interna en la retòrica dels moviments esotèrics que en el discurs acadèmic.[11]
Per eixemple, en el Neoplatonisme, i de nou des del Renaixença, es va associar un exotisme en l'orige de les principals ensenyances, com l'orige de la filosofia platònica en l'Antic Egipte o el del saber antic en els «misteris caldeos», a on lo místic i lo amagat representaven el «saber oriental».[11][14][15] Aixina, Jámblico, per eixemple, es va referir als Oràculs caldeos com a transmissors de «doctrines asirias antigues»,[16] i Plethón va atribuir el seu orige a Zoroastro.[17][18] Tal concepte en l'imaginació occidental ha segut denominat «orientalisme platònic» pels acadèmics.[11][14][15]
La perspectiva també pot variar segons l'agenda dels ocultistes; un eixemple són els moviments esotèrics neopaganos italians del XX que, inspirats per la «escola romana tradicionalista», consideraven el Cristianisme una «degeneració vinguda d'Orient» que res tindria en comuna en la tradició esotèrica occidental, a la que entenien com paganisme.[19] La «retòrica esotèrica d'una veritat amagada» també es va recolzar en lo exòtic, conformant en l'imaginació un «Orient místic»; i quan Egipte va deixar de ser atractiu pel seu exotisme, el pol del «Orient místic» es va desplaçar a l'Índia i més allà, com a «verdadera morada del saber antic».[12][20]
Académicamente, en alguns estudis recents de l'esoterisme —com els de Gordan Djurdjevic i Henrik Bogdan— s'ha considerat que existixen equivalents propencs de l'esoterisme occidental en cultures asiàtiques, sugerint-se un «esoterisme» indi, chinenc o del Lluntà Oriente en general.[7] Bona part dels especialistes argumenta que és preferible analisar-ho de manera transcultural i globalizado, segons cada nacionalitat o regió cultural, centrant-se en les interaccions del concepte de forma local o creuada més allà de lo «occidental» i «oriental»,[6][13][12][21][22] o inclús de forma relativa i oberta.[23] En això es tenen en conte les diferències de cada sistema, pese a certes similituts en matèries d'ocultisme i la possibilitat d'un sistema de secret —com el coneiximent reservat, l'elitisme, teories sobre esperit i matèria, un supost coneiximent universal i ritos de pas jeràrquics—.[6][23][24]
Henrik Bodgan i Gordan Djurdjevic consideren que el «esoterisme oriental» està present junt a elements occidentals en el sistema de màgia ceremonial d'Aleister Crowley,[11][25] i Djurdjevic reconeix l'expansió de l'estudi de l'esoterisme oriental com un llegat important de Crowley.[26] Jeffrey J. Kripal utilisa el terme «esoterisme asiàtic» en el seu estudi del Tantra,[27] i Olga Saraogi advoca per la possibilitat d'un anàlisis «asiacéntrico» de l'esoterisme.[28] Georgiana Hedesan i Tim Rudbøg consideren que «occidental» i «oriental» poden usar-se com a designació relatives, pero que resulten limitantes, preferint-se localisacions específiques com a europea, índia o africana.[21]
Uns atres, com Helmut Zander, sostenen que el fet de que existixca un concepte tècnic ben definit de «esoterisme occidental» no obliga a que dega existir un «esoterisme oriental», «septentrional» o «meridional». S'han propost categories obertes com a «esoterisme global» o «esoterisme obert», considerant que definicions rígides no s'apliquen a totes les cultures ni en tot temps. Aixina, Zander escriu —seguint a Jan Assmann— que forma part de l'història de la religió occidental des de l'Antiguetat una tensió reflectida en les dicotomia públic/privat i obert/secret; pero propon que definir «secret» com a possibilitat, més que com a requisit, podria permetre considerar esoterisme en atres tradicions no occidentals.[23] Que un sistema s'origine en un context occidental i siga assimilat per cultures colonisades no significa que permaneixca occidental, segons estudiosos com Egil Asprem, Julian Strube, Keith Cantú i Liana Saif, els qui advoquen per l'agència local en la creació d'innovacions sobre el material.[13][29][30][31]
Antoine Faivre i Wouter Hanegraaff varen definir l'esoterisme com un fenomen específicament occidental, en intenció de superar el paradigma religionista d'un «núcleu esotèric» comú a totes les religions o una veritat perenne universal. El terme «occidental» va servir per a delimitar l'esoterisme no com una essència transhistórica, sino com un conjunt particular d'una corrent històrica.[6][13] Aixina, en este sentit, Asprem indica que el terme s'opon tant al «esoterisme universal» com a esoterisme localisats geogràficament: «No s'opon tant a “esoterisme oriental” (o “septentrional” o “meridional”) com a esoterisme universal».[6] Hanegraaff escriu que la creació d'una categoria de «esoterisme oriental» tindria que ser distinta de la definició inaugural de Faivre: «Se seguix que, si un concebera un “esoterisme oriental” (siga com anara la definició), necessàriament seria una atra cosa».[7] Karl Baier escriu que l'estudi comparat de religions actual conta en tècniques més refinades i no adopta necessàriament una agenda religionista, per lo que no s'exclou l'ús de la categoria comparada «esoterisme». Segons Baier, el paradigma Faivre/Hanegraaff exclou qualsevol agència no europea, com si les cultures no occidentals no pogueren contribuir o desenrollar activament esoterisme: «No obstant, l'investigació sobre el yoga modern i atres camps d'interaccions transculturals entre cultures del Propenc i Mig Orient, Àsia meridional i oriental, aixina com Àfrica i corrents esotèriques europees o americanes, revelen desenrolls enmarañados globalment».[6] Julian Strube també considera que l'esoterisme es va formar de manera globalment entrellaçada i que la perspectiva conceptual actual d'Hanegraaff repetix el religionisme i exclou contexts no occidentals.[13]
Segons Hanegraaff, Carl Jung va contribuir de forma notable a difondre l'estudi transcultural de l'esoterisme en una perspectiva més global, analisant la tradició ocultista occidental i buscant paralels en sistemes orientals. Percebia dos mentalitat —una més racional i conscient i una atra inconscient— i va afirmar que, en estudiar els pensaments de les cultures occidental i oriental, va trobar el mateix substrat compartit de l'inconscient colectiu, que podria estudiar-se històricament, pero que, segons Hanegraaff, correspon al reservorio de «coneiximent rebujat».[7]
D'acort en Marco Pasi, «si l'esoterisme no és un fenomen universal, sino que està específicament arraïlat i llimitat a la cultura occidental, llavors no deuria ser necessari etiquetar-ho com a “occidental”. En el moment en que s'etiqueta com a “occidental”, també es torna possible supondre que existixen atres formes “no occidentals” d'esoterisme».[13] Existix, no obstant, crítica a l'aplicació incorrecta de l'esoterisme a atres contexts, ya que s'ha usat en suposts religionistas i ha desbordat cap a atres categories generalizantes occidentals sobre cultures no occidentals, com el chamanisme.[32] Per eixemple, estudis com els de Marcel Griaule han segut criticats per induir la creació de mistificacions considerades «esotèriques» en contexts no occidentals, com el de la religió africana dels dogón.[32] en lo que va cridar «la parole claire» —el nivell més profunt del coneiximent secret—.[33] Existixen matisos: lo esotèric procedix de nocions de secret, encara que no tota dimensió de secret referix a lo esotèric (com lo vergonyant), i no tot secret és iniciático.[34] Apter sugerix, a la seua volta, que el coneiximent secret no és necessàriament fix en certes cultures —com els esoterisme dels yoruba i dogón—, i potser siga sempre decorregut i canviant segons contexts.[33] Sobre Orient, les perspectives europees sobre la religió han estat influïdes per tendències de l'orientalisme, que a la seua volta varen influir en l'atribució d'esoterisme en un «orientalisme esotèric», en freqüència descalificant les creències i pràctiques religioses orientals com a supersticioses o irracionals.[31]
L'esoterisme, com a terme ampli en la seua perspectiva analítica, és una categoria comparativa de cosmovisió o pràctiques conectades que s'han estés en diverses cultures a lo llarc de l'història i del món. No obstant, en un segon sentit estricte —émico—, s'origina en corrents històriques concretes en l'interacció de distintes cultures o, com a fenomen euroamericà, de l'esoterisme occidental.[6]
En tot, s'ha tornat comú atribuir l'esoterisme oriental a doctrines del Hinduisme, com els tantras i el yoga; a branques del Budisme trobades en Índia, China, Japó, Tibet, Coreja i Vietnam —cridant-ho «budisme esotèric»—; i a atres pràctiques no sectàries, com les dels Baul.[6] Es troben, per eixemple, sistemes de pensament analògic de correspondències externes i internes (com macrocosmos i microcosmos) en rituals i teories índies comparables a enunciats de sistemes esotèrics occidentals, aixina com pràctiques de màgia, alquímia i endevinació.[35] Richard Kaczynski senyala que, si ben no és la seua intenció «confondre el tantra oriental i la màgia occidental —encara que em resulta útil referir-me a abdós com a formes d'esoterisme—», ampra «un terme de segon orde (analític) aplicat pels estudiosos a l'objecte, baix un escrutini molt més consistent que com a designació auto-referencial (émica)», en un motiu comparatiu semblant al de Crowley en apreciar similituts entre tradicions orientals i occidentals.[36]
Cantú utilisa «occidental» i «oriental» per conveniència, i escriu que és una noció implícita en la divisió de «occidental», si ben vaga: «El meu punt és que postular un esoterisme occidental també implica postular un “esoterisme oriental” que, encara si no es declara o analisa, crea una categoria sense existència intrínseca al marge de diversos moviments desconectats —islàmics, hinduistes, budistes, taoístas o no sectaris (p. eix., els fakir)— que podrien participar justificadamente d'un tipo d'esoterisme». Propon un enfocament més neutral i global, considerant les dimensions local, nativa i translocal, que un sistema es difon i es torna variat en múltiples llocs en alluntar-se del punt d'orige. En el fluix de lo translocal a lo local (cridat «localisació»), pot produir-se una assimilació de conceptes occidentals des de l'agència interna de membres de comunitats colonisades. No pot, per tant, dir-se que el sistema perga la seua autenticitat, inclús si va haver influència per un moviment de «polinisació de tornada» d'Europa a Àsia, en l'apropiació de noves categories esotèriques, com en el yoga. Aixina, indica l'existència de dos dimensions: «esoterisme translocal» i «esoterisme local»,[30] a partir de les quals l'afirmació d'autenticitat i inautenticidad es construïx localment.[29]
En qualsevol cas, les manifestacions d'esoterisme són el resultat d'un bricolaig dinàmic d'idees, provinents de llocs, fonts i cultures diverses,[21] pero també entre les pròpies comunitats discursivas de pràctica.[37] Açò fa que les categorisació siguen inconsistentes i que els llímits es desplacen per part dels propis agents que analisen el fenomen.[37] Eixemples que generen dificultat són l'ús de lo amagat en el Japó modern en les noves religions japoneses, com Oomoto, o la doctrina de Ruhollah Jomeiní en Iran —abdós situacions afirmades com a innovacions esotèriques «émicas» obertament opostes al pensament occidental—;[21][37][38] o be el sorgiment de noves demarcació «émicas» de l'esoterisme per acadèmics orientals, com Masaharu Anesaki (1873-1949).[37][38]
Contra el paradigma historicista que considera l'esoterisme una estratègia discursiva exclusiva de l'epistemologia d'Occident, Egil Asprem defén —en un enfocament tipològic— l'utilitat de comparar esoterisme no occidentals per a verificar si l'esoterisme és una categoria transcultural que va poder emergir independentment en diversos llocs:[37][38]
Mirar més allà de lo particular per a vore cóm operen «formes de pensament» similars, organisacions secretes o reivindicacions de coneiximent superior en contexts més allà d'Occident (...) pugues inclús ajudar a descobrir pressions de selecció i factors ambientals que expliquen el sorgiment de l'esoterisme en «Occident» i a formular definicions més precises i teòricament afinades. (...) ¿Qué pot dir-nos la ciència cognitiva de la religió sobre la generació i transmissió de «formes de pensament» o «estils cognitius» considerats únics de l'esoterisme occidental? ¿Existix una dinàmica de «evolució cultural convergent» que tire llum sobre la formació de grups, moviments, discursos, experiències o estructures d'idees de tipo «esotèric»?[39]
Mesopotamia

Existia un concepte assentat de secret en Mesopotàmia, associat al coneiximent reservat. Es troben, per eixemple, les paraules AD-ḪAl = pirišel teu (en sumeri i acadio, respectivament, «secret»), Nì-DUL = katimtu («amagat», «cobert») i (KI)-ÙRU = niṣirtu («custodiat»). Segons les tradicions de les religions mesopotàmiques, hi havia deus encarregats dels secrets divins que transmetien el coneiximent a individus de la realea, els qui a la seua volta ho feyen a classes d'erudits i escrigues. Guardianos dels secrets celests i terrestres incloïen a Enki/Ea, deu del saber, Nabu, Inanna, aixina com Ninshubur (que guardava els secrets del deu del cel Anu) i Nuska (que guardava els d'Enlil, rei dels deus).[42]
Els mesopotàmics varen desenrollar una tradició esotèrica d'escribanía, com a coleccions dels seus ritos o la pràctica de la aruspicina. Els seus tablillas es copiaven i transmetien «del que sap al que sap».[43] Les arts de l'escritura i els escrits eren un secret, com s'afirma en un text sumeri de l'II mileni a. C. Hi ha llistes lèxiques de l'IV mileni a. C. considerades «coneiximent secret del sabio», que oferixen una taxonomia del món de to esotèric. També hi ha casos d'ús de criptografia: a mitan de l'III mileni a. C. es va inventar i va utilisar una ortografia esotèrica cridada UD-GAL-NUN per a relats mitològics secrets. Des de finals de l'II mileni a. C. es troben clàusules en tablillas identificant el contingut com a coneiximent secret transmisible únicament d'un coneixedor a un atre, i que infringir-ho transmetent-ho a un no iniciat suponia un «tabú dels deus».[42]

El coneiximent d'exorcisme i endevinació també estava monopolisat.[42] La funció de l'exorcista es designa nominalmente com a secreta (niṣirtu) en el «Manual de l'exorcista» (I mileni a. C.), del com es llig (KAR 44:30-31): «totalitat de les fonts de saber, els secrets de l'art dels encantaments, les fonts dels plans del cel i de la terra, els secrets del Lalgar (abisme) i els encantaments no canònics (ahû)». «Fonts» és una metàfora de l'aigua subterrànea de l'Abzu, associada al deu del saber Enki, com a analogia de l'orige del coneiximent esotèric.[45]
El monarca assumia un paper social com médium de profecia, a sovint per mig de la metàfora del «matrimoni sagrat». No hi ha proves de que les narrativa sobre ritos sumeri d'hierogamia (matrimoni entre una deïtat i el rei) o teogamia (matrimoni entre deus) ocorregueren lliteralment, o de que es realisara necessàriament una consagració ritual sexual del monarca en una sacerdot en prostitució sagrada. Eren, no obstant, un modo retòric de mostrar l'estreta comunicació entre el monarca i els «secrets dels deus». La conexió eròtica no verbal permetia simbòlicament la mediació verbal i llegitimava el seu poder en conexió en el món diví. En l'oràcul d'Inanna a Ibal-pi-l'II (r. c. 1779-1765 a. C.), la deesa es presenta: «Els secrets dels deus estan davant mi. Com l'invocació del meu nom està sempre en la teua boca, et revelaré, un per un, els secrets dels deus».[46] És provable un element de secretisme en el cult d'Inanna, puix la seua informació es transmetia oralment a una chicoteta èlit. Les seues vores amoroses no es diuen explícitament esotèrics, pero això pot sugerir-se també per l'escassea de material escrit.[47] Els texts cúlticos existents, no obstant, encara que es diguen «secrets», no constituïxen prova en sí de cults secrets o iniciacions rituals en misteris de la Deesa de l'Amor, sino que assumixen una funció connotativa d'expressar aprovació divina en l'ideologia real.[46]
Els mits babilònics no varen canviar fins al cap del 900 a. C., i els estudiosos varen produir saber especialisat i esotèric sobre el ya existent.[48] En babilonio, el sacerdot Beroso va informar als grecs que els mits babilònics eren alegoria,[48] i que de la seua difusió en un context helenístic es va estendre la noció d'un saber llegendari antic dels caldeus, com la «ciència caldea» de l'astrologia.[49][50] El pensament mesopotámico de l'esoterisme assiri i babilònic era de caràcter semiològic, que interpretava les coses creades en el món com a signes escrits d'elocucions divines, que deuen examinar-se i dessifrar-se en la endevinació.[51]

El nom apkallu es va donar a héroes culturals llegendaris, descendents d'humans, que varen rebre saber diví i varen ensenyar les ciències antediluvianas. El principal d'ells va ser el sabio mític Adapa, reportat per Beroso als grecs com Oannes i vist per estos com a saber esotèric. Asurbanipal es vanagloriaba d'haver comprés «l'art del apkallu Adapa, el secret esotèric de tota la tradició d'escribanía».[53] J. van Dijk sugerix que els rituals de purificació varen poder tindre un aspecte esotèric rastrejat al sabio mític Adapa i que es va estendre a tradicions esotèriques i gnósticas locals posteriors, com el Mandeísmo.[54]
És provable que els «magoi» als que es referix Heráclito anaren sacerdots perses o exorcistas babilònics. Els rituals nocturns de curació que va descriure —en un juí imaginari de bruixes i hechiceros, encés de fòc i invocacions per a trencar la fetilla de la malaltia— són similars als descrits en la colecció babilònica Maqlû.[43]
Vore també
Referències
- ↑ «yab-yum» (en en). www.britannica.com. Consultat el 2022-08-18.
- ↑ Beer, Robert (1999-10-12). The Encyclopedia of Tibetan Symbols and Motifs (en en), Shambhala. ISBN 978-1-57062-416-2.
- ↑ Rinpoche, Yongey Mingyur; Tworkov, Helen (2014-07-08). Turning Confusion into Clarity: A Guide to the Foundation Practices of Tibetan Buddhism (en en), Shambhala Publications. ISBN 978-0-8348-2975-6.
- ↑ Page Jr., Hugh R.; Finley, Stephen C. (2021). «“What Ca the Whole World Be Hiding?”: Exploring Africana Esotericisms in the American Soul-Blues Continuum». En: Aspem, Egil; Strube, ed. New Approaches to the Study of Esotericism (en anglés). Col.: Supplements to Method & Theory in the Study of Religion. 17. Leiden; Boston: Brill. Archivat el 18 d'agost de 2022.
- ↑ Granholm, Kennet (13 January 2016). «Contemporary esotericism». En: Woodhead, Lindo; Partridge, Christopher; Kawanami, Hiroko, eds. Religions in the Modern World: Traditions and Transformations. «Esotericism and Secrecy». En: Urban, Hugh B.; Johnson, Paul Christopher. The Routledge Handbook of Religion and Secrecy. Routledge.
- ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 Baier, Karl (2021). «Esotericism», The Wiley Blackwell Companion to the Study of Religion, John Wiley & Sons. ISBN 978-1-119-09276-6.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Hanegraaff, Wouter J.(2016-01-19).«The Globalization of Esotericism».Correspondences.3ISSN 2053-7158.Consultat el 2022-08-11.(en en)
- ↑ Djurdjevic, G. (2014-05-21). Índia and the Occult: The Influence of South Asian Spirituality on Modern Western Occultism (en en), Springer. ISBN 978-1-137-40499-2.
- ↑ Strube, Julian(2017-09-28).«Occultist Identity Formations Between Theosophy and Socialism in fi-de-siècle France».Numen.64: 568–595.ISSN 1568-5276.doi:10.1163/15685276-12341481.Consultat el 2022-08-11.
- ↑ 10,0 10,1 Strube, Julian (2022). Global Tantra (en en), Oxford University Press. ISBN 978-0-19-762711-2.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 Bogdan, Henrik; Djurdjevic, Gordan (2013). «Introduction», Occultism in a Global Perspective, Routledge.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 Granholm, Kennet (2013). «Locating the West: problematizing the Western in Western esotericism and occultism», Occultism in a Global Perspective, Routledge.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 Strube, Julian (2021). «Towards the Study of Esotericism without the 'Western': Esotericism from the Perspective of a Global Religious History», New Approaches to the Study of Esotericism (vol. 17), Brill.
- ↑ 14,0 14,1 Burns, Dylan (2021). «Receptions of Revelations: A Future for the Study of Esotericism and Antiquity», New Approaches to the Study of Esotericism (vol. 17), Brill.
- ↑ 15,0 15,1 Foxen, Anya P. (2020). Inhaling Spirit: Harmonialism, Orientalism, and the Western Roots of Modern Yoga (en en), Oxford University Press. ISBN 978-0-19-008273-4.
- ↑ Viglas, Katelis(2016-12-27).«Chaldean and Neo-Platonic Theology».Philosophia.14(en en)
- ↑ Burns, Dylan(2006).«The Chaldean Oracles of Zoroaster, Hekate's Couch, and Platonic Orientalism in Psellos and Plethon».Aries.6: 158–179.ISSN 1567-9896.doi:10.1163/157005906777811925.
- ↑ Hanegraaff, Wouter J. (2009-08-21). «The Paguen Who Came from the East: George Gemistos Plethon and Platonic Orientalism», Hermes in the Academy, Amsterdam University Press, pp. 33–50. doi:10.1017/9789048510597.004. ISBN 978-90-485-1059-7. Consultat el 2022-08-15.
- ↑ Baroni, Francesco (2013). «Occultism and Christianity in twentieth-century Italy: Tommaso Palamidessi's Christian magic». En: Bogdan, Henrik; Djurdjevic, Gordan, eds. Occultism in a Global Perspective. Abingdon; New York: Routledge
- ↑ Granholm (2012-01-27). «The Serpent Rises in the West», Transformations and Transfer of Tantra in Àsia and Beyond: Positive Orientalism and Reinterpretation of Tantra in the Western Left-Hand Path (en en), Walter de Gruyter. ISBN 978-3-11-025811-0.
- ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 Hedesan, Georgiana D.; Rudbøg, Tim (2021-05-10). Innovation in Esotericism from the Renaissance to the Present (en en), Springer Nature. ISBN 978-3-030-67906-4.
- ↑ Saif, Liana(2019).«What is Islamic Esotericism?».Correspondences.7
- ↑ 23,0 23,1 23,2 Zander, Helmut (2021). «What Is Esotericism? Does It Exist? How Ca It Be Understood?», Occult Roots of Religious Studies: On the Influence of Senar-Hegemonic Currents of Acadèmia Around 1900 (vol. 4), De Gruyter Oldenbourg. ISBN 978-3110664270.
- ↑ Urban, Hugh B.(1997).«Elitism and Esotericism: Strategies of Secrecy and Power in South Indian Tantra and French Freemasonry».Numen.44: 1–38.ISSN 0029-5973.doi:10.1163/1568527972629894.
- ↑ Sorgenfrei, Simon(2018-04-03).«Hidden or Forbidden, Elected or Rejected: Sufism as 'Islamic Esotericism'?».Islam and Christian–Muslim Relations.29: 145–165.ISSN 0959-6410.doi:10.1080/09596410.2018.1437945.
- ↑ Djurdjevic, Gordan (2012-09-05). «The Great Beast as a Tantric Hero: The Role of Yoga and Tantra in Aleister Crowley's Magick», Aleister Crowley and Western Esotericism (en en), Oxford University Press. ISBN 978-0-19-999606-3.
- ↑ Kripal, Jeffrey J. (2008-12-31). «The Roar of Awakening: The Eros of Esalen and the Western Transmission of Tantra», Hidden Intercourse: Eros and Sexuality in the History of Western Esotericism (en en), BRILL. ISBN 978-90-474-4358-2.
- ↑ Saraogi, Olga Serbaeva(2010).«Review Essay The Serpent of Love Biting Its Western Esoteric Tail».Numen.57: 231–250.ISSN 1568-5276.doi:10.1163/156852710X487600.(en en)
- ↑ 29,0 29,1 Asprem, Egil; Strube, Julian (2021). «Esotericism’s Expanding Horizon: Why This Book Came to Be», New Approaches to the Study of Esotericism (vol. 17), Brill, pp. 4, 9.
- ↑ 30,0 30,1 Cantú, Keith (2021). «'Don’t Take Any Wooden Nickels': Western Esotericism, Yoga, and the Discourse of Authenticity», New Approaches to the Study of Esotericism (vol. 17), Brill.
- ↑ 31,0 31,1 Saif, Liana (2021). «'That I Did Love the Moor to Live with Him': Islam in/and the Study of 'Western Esotericism'», New Approaches to the Study of Esotericism (vol. 17), Brill.
- ↑ 32,0 32,1 Boekhoven, Jeroen W. (2011). Genealogies of Shamanism: Struggles for Power, Charisma and Authority (en en), Barkhuis.
- ↑ 33,0 33,1 Apter, Andrew(2005-01-01).«Griaule's Legacy: Rethinking "la parole claire" in Dogon Studies».Cahiers d'études africaines.45: 95–129.ISSN 0008-0055.doi:10.4000/etudesafricaines.14901.(en fr)
- ↑ Beek, Walter I. A. van(April 1991).«Dogon Restudied: A Field Evaluation of the Work of Marcel Griaule».Current Anthropology.32: 139–167.doi:10.1086/203932.
- ↑ Djurdjevic, Gordan (2014). «A Web of Relations: Interpreting Indian Yoga and Tantra as Forms of Esotericism», Índia and the Occult, Palgrave Macmillan, pp. 21–33.
- ↑ Kaczynski, Richard (2012-09-05). «Continuing Knowledge from Generation unte Generation: The Social and Literary Background of Aleister Crowley's Magick», Aleister Crowley and Western Esotericism (en en), Oxford University Press. ISBN 978-0-19-999606-3.
- ↑ 37,0 37,1 37,2 37,3 37,4 Gaitanidis, Ioannis; Stein, Justin(2019).«Japanese Religions and the Global Occult: An Introduction and Literature Review».44
- ↑ 38,0 38,1 38,2 Morrow, Avery(2018).«Boundary Work in Japanese Religious Studies: Anesaki Masaharu on Religious Freedom and Academic Concealment».6
- ↑ Asprem, Egil(2014).«Beyond the West: Towards a New Comparativism in the Study of Esotericism».2
- ↑ «cylinder seal» (en en). The British Museum.
- ↑ Busby, Jesse (2015-03-12). «Enki». Ancient Art. University of Alabama.
- ↑ 42,0 42,1 42,2 (2004) «Mesopotamia. Esotericism», Religions of the Ancient World: A Guide, Harvard University Press. ISBN 978-0-674-01517-3.
- ↑ 43,0 43,1 Marcià, M. Laura Gemelli (2017-12-12). «East and West», Ancient Philosophy: Textual Paths and Historical Explorations (en en), Taylor & Francis, p. 53, 55–56, 65. ISBN 978-1-351-71603-1.
- ↑ Black, Jeremy; Green, Anthony (1992-05-01). «fish-garbed figure», Gods, Demons and Symbols of Ancient Mesopotamia: An Illustrated Dictionary (en en), London: University of Texas Press.
- ↑ Geller, M. J. (2018-06-11). «The Exorcist's Manual (KAR 44)», Assyrian and Babylonian Scholarly Text Catalogues: Medicine, Magic and Divination (en en), Walter de Gruyter GmbH & Co KG. ISBN 978-1-5015-0491-4.
- ↑ 46,0 46,1 Pongratz-Leisten, Beate (2008). «Sacred Marriage and the Transfer of Divine Knowledge: Alliances between the Gods and the King in Ancient Mesopotamia», Sacred Marriages: The Divine-Human Sexual Metaphor from Sumer to Early Christianity, Pennsylvania State University Press.
- ↑ Lapinkivi, Pirjo (2008). «The Sumerian Sacred Marriage and Its Aftermath in Later Sources», Sacred Marriages: The Divine-Human Sexual Metaphor from Sumer to Early Christianity (en en), University Park: Pennsylvania State University Press. ISBN 978-1-57506-118-4.
- ↑ 48,0 48,1 Lambert, W. G. (1988). «Old Testament mythology in its ancient Near Eastern context», Congress Volume: Jerusalem, 1986 (en en), Congress of the International Organization for the Study of the Old Testament. Jerusalém: BRILL. ISBN 90-04-08499-1.
- ↑ Green, Tamara M. (2015-09-01). The City of the Moon God: Religious Traditions of Harran (en en), BRILL. ISBN 9789004301429.
- ↑ Squires, R.(2021-01-25).«Babylon in the Greek Imaginaire».University of Exeter.(en en)
- ↑ Uzdavinys, Algis (2009-05-05). «Chaldean Divination and the Ascent to Heaven», Seeing with Different Eyes: Essays in Astrology and Divination (en en), Cambridge Scholars Publishing. ISBN 978-1-4438-1088-3.
- ↑ «wall panel; relief» (en en). The British Museum.
- ↑ Greenfield, J. C. (1999). «Apkallu», Dictionary of Deities and Demons in the Bible (en en), Wm. B. Eerdmans Publishing. ISBN 978-0-8028-2491-2.
- ↑ Ataç, Mehmet-Ali (2010-02-08). The Mythology of Kingship in Neo-Assyrian Art (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-51790-4.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Esoterismo oriental» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.