Anar al contingut

Neoplatonisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Neoplatonisme
Pàgina inicial de la primera edició de la Isagoge (Introducció a les categories d'Aristóteles), escrites en el 270 pel filòsof neoplatònic siri Porfirio (232‑304), publicada en Venècia en l'any 1500).

El terme neoplatonisme és la denominació historiográfica de diferents moments de la història de la filosofia occidental en que es va produir una revitalisació del platonisme (Platón, Acadèmia d'Atenes). En general, el terme es referix a una versió de filosofia platònica que va sorgir en el Imperi romà en el III en el context de la filosofia i religió helenísticas, i que es va estendre fins a mediats d'el VII.[1][2] Com a conseqüència de la desaparició de l'antic pensament materialiste o corporealista ―ejemplificado en el epicureisme i el estoïcisme―, el neoplatonisme es va convertir en l'ideologia filosòfica dominant de l'época, oferint una comprensió global de l'univers i delloc del ser humà en ell.[2] No obstant, el terme «neoplatonisme» és modern, i no encapsula un conjunt d'idees sino més be una série de pensadors, els qui mai es varen cridar a sí mateixos «neoplatònics», ni varen pretendre en absolut reviure l'esperit o la lletra dels diàlecs de Platón.[2]

Els neoplatònics són una corrent de pensadors que varen anar fortament influenciats per Platón, no obstant, es varen distanciar d'algunes de les seues tesis; per eixemple, sobre la transcendència (que propon que la realitat divina està més alluntada de la realitat pròpia), o sobre la immanència. Els neoplatònics creuen en un orde racional del món o «coneiximent universal». Entre les idees comunes que manté el neoplatonisme es troba ―en contraposició a interpretacions dualistas del pensament de Platón― la del monisme, la doctrina de que tota la realitat pot derivar-se d'un sol principi, el «Un».[3]


El neoplatonisme va iniciar en Amoni Saccas (185‑250 d. C.) i el seu estudiant, Plotino (205‑270) i es va estendre fins a el VI.[4] Plotino, un egipcíac helenizado, va establir una acadèmia de filosofia en Roma, en la que va ensenyar durant vinticinc anys. Despuix de Plotino va haver tres periodos distints en l'història del neoplatonisme: l'obra del seu estudiant Porfirio (sigles III i començos d'el IV), la de Yámblico de Calcis (250‑330), i el periodo dels sigles V i VI, quan varen florir les acadèmies en Aleixandria (Egipte) i Atenes (Grècia).[5]

El neoplatonisme va eixercir una influència duradora en l'història posterior de la filosofia i la religió occidentals. En la Edat Mija, les idees neoplatòniques varen ser estudiades i discutides per pensadors cristians, judeus i musulmans.[6]

En l'esfera cultural islàmica, els texts neoplatònics estaven disponibles en traduccions a l'àrap i al persa, i filòsofs notables com A el‑Farabi, Solomon ibn Gabirol (Avicebrón), Avicena (Ibn Sina) o Maimónides varen incorporar elements neoplatònics al seu propi pensament.[7]


El filòsof i teòlec cristià Tomás d'Aquino (1225‑1274) va tindre accés directe a les obres de Proclo, Simplicio de Cilicia i Pseudo‑Dionisio Areopagita, i coneixia a atres neoplatònics, com Plotino o Porfirio, a través de fonts secundàries.[8] El místic alemà Meister Eckhart (1260‑1328) també va estar influït pel neoplatonisme, propugnant un modo de vida contemplatiu que apunta a la divinitat més allà del Deu nombrable. El neoplatonisme també va tindre una forta influència en la filosofia perenne del sacerdot catòlic Marsilio Ficino (1433‑1499) i l'humaniste renaixentiste Giovanni Pique della Mirant-la (1463‑1494), i continua a través del universalisme d'el XIX i la espiritualitat moderna.

Orígens del terme

El neoplatonisme és un terme modern, remontant-se a penes a mitan d'el XIX, quan acadèmics alemans ho varen utilisar per primera volta per a distinguir les opinions dels platònics grecs i romans posteriors de les de Platón.[9][10][11]

El terme «neoplatonisme" és una invenció de la erudición europea de principis d'el XIX i indica la tendència dels historiadors a dividir «periodos» en l'història. En este cas, el terme pretenia indicar que Plotino va iniciar una nova fase en el desenroll de la tradició platònica.

El terme neoplatonisme té una doble funció com a categoria històrica. Per un costat, diferencia les doctrines filosòfiques de Plotino i els seus successors de les del Platón històric. Per un atre, el terme supon la novetat de l'interpretació de Platón per part de Plotino. En els casi sis sigles transcorreguts des de l'época de Platón fins a la de Plotino, va haver una tradició ininterrompuda d'interpretació de Platón que havia començat en Aristóteles i en els successors immediats de la Acadèmia de Platón i va continuar durant un periodo del platonisme que ara es coneix com platonisme mig. El terme «neoplatonisme» implica que l'interpretació de Platón per part de Plotino era tan distinta de les dels seus predecessors que deuria pensar-se que introduïa un nou periodo en l'història del platonisme. No obstant, alguns estudiosos contemporàneus han qüestionat esta suposició i han dubtat de que el neoplatonisme constituïxca una etiqueta útil. Afirmen que diferències merament marginals separen les ensenyances de Plotino de les dels seus predecessors immediats. Com a alumne del filòsof Amoni Saccas, Plotino va utilisar el coneiximent del seu mestre i els seus predecessors per a inspirar a la següent generació.[13]

L'assunt de si el neoplatonisme és una categoria històrica significativa o útil és en sí mateixa una qüestió central pel que fa a l'història de l'interpretació de Platón. Durant gran part de l'història del platonisme, es va acceptar comunament que les doctrines dels neoplatònics eren essencialment les mateixes que les de Platón. El neoplatònic renaixentiste Marsilio Ficino, per eixemple, pensava que l'interpretació neoplatònica de Platón era una representació autèntica i precisa de la filosofia de Platón.[14] Encara que no està clar exactament quàn els acadèmics varen començar a disociar la filosofia del Platón històric de la filosofia dels seus intérprets neoplatònics, clarament havien començat a fer-ho a lo manco des de la primera década d'el XIX. Els acadèmics contemporàneus a sovint identifiquen al teòlec alemà Friedrich Schleiermacher com un pensador primerenc que va considerar la filosofia de Platón separada de la dels seus intérprets neoplatònics. No obstant, uns atres han argumentat que la diferenciació de Platón del neoplatonisme va ser el resultat d'un desenroll històric prolongat que va precedir al treball acadèmic de Schleiermacher sobre Platón.[15]

Neoplatonisme alejandrino

En la Aleixandria d'el III, en el context intelectual del helenisme tardà de l'época romana, es va definir un sistema filosòfic que s'ensenyava en diferents escoles fins a el VI (Amoni Saccas, Plotino). És l'última manifestació en la Antiguetat del platonisme, i constituïx una síntesis d'elements molt distints ademés dels platònics, en aportes de les doctrines filosòfiques de Pitágoras, Aristóteles o Zenón, unides a les aspiracions místicas d'orige oriental (hinduista o judeu).[16]cal mencionar que estos filòsofs no es consideraven a sí mateixos «neoplatònics», ni pretenien ser part d'una escola filosòfica que revivara la tradició platònica. Es dien a sí mateixa 'platònics' i sentien major aprecie per les idees de Platón que per les de qualsevol filosófo presocrático o les d'Aristóteles o qualsevol atre filòsof posterior. D'acort en Wildberg, el seu interés central estava en una gran síntesis de l'herència intelectual de varis sigles de la filosofia, religió i inclús lliteratura helenísticas, exceptuant el epicureisme (al que rebujaven tallantment) i el corporealisme absolut dels estoicos,[2]síntesis que va dur a un diàlec de les idees filosòfiques i morals d'esta tradició en la lliteratura, la mitologia i la pràctica religiosa.[2]

Si ben inspirat en les idees del seu mestre Amoni Saccas, el fundador de la doctrina i el seu representant més important sembla haver segut Plotino (205‑270), qui va permanéixer onze anys junt al seu mestre abans de professar la seua doctrina en Roma a partir de 244. El seu discípul Porfirio va redactar les seues lliçons i les va publicar, reunides en sis Enéades, i va prendre la direcció de l'escola a fins d'el III. Yámblico de Calcis (250‑330), que havia segut l'editor de Porfirio en Roma, va fundar la escola de Síria i va ensenyar en Apamea. Un dels seus discípuls, Edesio de Capadocia, va fundar l'escola de Pérgamo. La tradició filosòfica del neoplatonisme es va mantindre en el V; va ser ensenyada a partir del 400, en la Acadèmia d'Atenes, per Plutarco d'Atenes, un dels successors de la qual va ser Proclo. L'escola d'Atenes es va clausurar en 529, en un edicte de Justiniano I; el diádoco Damascio i Simplicio de Cilicia es varen refugiar en Pèrsia. La escola d'Aleixandria, que despuix de la mort d'Hipatia (415) s'havia alluntat del neoplatonisme i que, en el s. VI, hi havia inclús aplegat a ser un foc de resistència a les doctrines neoplatòniques, va subsistir. És reseñable com neoplatònic Sinesio de Cirene, del que han quedat com a fonts indirectes de la figura de la seua mestra Hipatia les cartes dirigides a ella, aixina com atres manuscrits.

Concepció filosòfica

Com es va dir abans, el terme «neoplatonisme» és modern, i no encapsula un conjunt d'idees sino més be una série de pensadors, i no constituïx un sistema unificat. Wildberg ha senyalat que entre els pensadors que són cridats neoplatònics existixen, en tot, alguns supòsits comuns.[2] En primer lloc, de la mateixa manera que la majoria d'intelectuals del món antic―incloent a la majoria de filòsofs presocráticos, aixina com Sócrates, Platón, Aristóteles i els seus seguidors―és que el nous (a sovint traduït com a consciència, pensament, inteligència o intelecte) és, en un sentit important, ontológicamente previ al regne físic, típicament pres com la realitat última (ment sobre matèria).[2]

En segon lloc, de la mateixa manera que els estoicos i els hermetistas (un influent grup de pensadors religiosos egipcíacs anteriors al sorgiment del neoplatonisme), els neoplatònics creïen que la realitat, en totes les seues manifestacions cognitives i físiques, depenia d'un principi superior unitari i singular.[2]

La filosofia neoplatònica és una forma estricta de monisme que s'esforça per comprendre-ho tot a partir d'una causa única que consideraven divina, i a la que es referien indistintament com «el Primer», «l'U» o «el Ben».[2] Segons els neoplatònics, el principi de tot lo existent és l'unitat absoluta, el «Un», cridada «realitat última» o «gran vacuidad», de la que sorgixen totes les demés realitats per «emanació». El primer ser emanat de l'Un és el «Logos», cridat també Verp, o Inteligència, que conté les idees de les coses possibles. Despuix, l'Inteligència engendra el Ànima com a idea, principi del moviment i de la matèria. L'Un, l'Inteligència i l'Ànima són les tres hipóstasis de la Tríade neoplatònica.

Tres hipóstasis

La doctrina central de Plotino és la seua teoria de l'existència de tres hipóstasis o realitats primordials: l'Un, el nous i l'ànima. En realitat, el principi bàsic és sempre l'Un, mentres que les atres dos hipóstasis i el restant de realitats són derivades.

L'U

L'Un de la teoria de Plotino és indescriptible, ya que és l'unitat, lo més gran, fins a tal punt que a voltes li denomina el propi autor com Deu, únic, infinit. Plotino, abans de voler corregir, preferix guardar silenci que dir alguna cosa. Com a principi i última realitat, esta absoluta transcendència fa que no existixquen térmens per a referir-se a ella. Es tracta llavors de l'Unitat que funda l'existència de totes les coses. És eixe el centre de tota la seua doctrina. L'Un està més allà del Ser i, per lo tant, no hi ha cap definició que descriga positivament a l'Un, i opta per la via negativa. Eludix la seua comprensió perque la considera impossible, segons la modalitat humana de conéixer.

El nous

La següent realitat o hipóstasis és el nous. No hi ha una traducció adequada d'este terme (vejau el Wikcionario: nous), pero alguns autors ho identifiquen en esperit, mentres que uns atres preferixen parlar d'inteligència, mes esta volta no en un sentit místic sino intelectual. L'explicació del nous per Plotino partix de la semblança entre el Sol i la llum. L'Un seria com el Sol, i la llum com el nous. La funció del nous com a llum és la de que l'Un puga vore's sí mateixa, pero, com és image de l'Un, és la porta per la que és possible vore a l'Un. Plotino afirma que és possible observar el nous simplement aplicant la ment en direcció oposta als sentits. Este concepte està pres de la noció de dialèctica de La República, a on un procés similar es diu que conduïx a la visió de la forma del Be, no del Ben mateix. El nous es pot, i molt provablement es deu, entendre com a «inteligència pura». El nous" procedix de "lo un" no a voluntat, perque "lo un" és tan "més que perfecte" que no pot tindre voluntat, està molt més allà; i tot lo que procedix de "lo un" és una espècie de "escurrirse", de "desparramarse", en l'acte de fer-se a sí mateixa que és "lo un"; per tant, l'analogia del Sol i la llum deuen entendre's com una mera image per a donar una idea de cóm "emana la llum" del Sol; resulta més ilustratiu pensar "el desplegament d'un círcul a partir del seu centre".

L'ànima

La tercera realitat o hipóstasis és l'ànima, la qual és de naturalea doble. En un extrem, està lligada al nous i tira d'ell. En l'atre extrem, s'associa en el món dels sentits, del com és creadora (o, millor, plasmadora). Per tant, Plotino considera a la Naturalea com el resultat d'una processó que va "cap a avall" des de l'ànima. Per a adquirir la gnosis (coneiximent), el ser engendrat s'esforça per ascendir cap a la perfecció de que emana. Tot ve del Ben i tendix cap al Ben. Per a que l'Ànima s'una al primer principi, cal que supere el pensament i que, pel èxtasis, es confonga en Deu i perga tota consciència de sí mateixa. Plotino estava convençut d'haver aplegat, dos o tres voltes en la seua vida, a esta unió íntima en la més alta hipóstasis.

Idees

Les Enéades de Plotino són el document principal i clàssic del neoplatonisme. Com una forma de misticisme, conté parts teòriques i pràctiques. Les parts teòriques tenen que vore en l'alt orige de l'ànima humana, mostrant cóm s'ha alluntat del seu primer estat. Les parts pràctiques mostren la forma en que l'ànima pot de nou retornar a lo Etern i Suprem. El sistema pot dividir-se entre el món invisible i el món fenoménico, el primer contenint al Un transcendent del com emana una essència eterna i perfecta (nous o intelecte), que al mateix temps produïx el anima mundi (ànima de la terra).

L'U

Per a Plotino, el primer principi de la realitat és «l'Un», una subsistència completament simple, inefable i inconcebible que és al mateix temps la font creativa i el fi teleològic de totes les coses que existixen. Si be, pròpiament parlant, no hi ha nom apropiat per al primer principi, els noms més adequats són "l'U" o "el (lo) Bo." L'Un és tan simple que no es pot dir d'ell siquiera que existixca o siga un ser. En canvi, el principi creatiu de totes les coses està més allà del ser, una noció que es deriva dellibre VI de La República,[17] quan, en el curs de la seua famosa analogia del Sol, Platón diu que lo Bo està més allà del ser (ἐπέκεινα τῆς οὐσίας) en poder i en dignitat. En el model de realitat de Plotino, l'Un és la causa del restant de la realitat, que pren la forma de dos "hipóstasis" o substànciesː el Nous i l'Ànima. Encara que els neoplatonistas despuix de Plotino varen adoptar el seu esquema cosmològic en la seua descripció més general, desenrolls posteriors en la tradició també es varen alluntar sustantivamente de les ensenyances de Plotino en relació a problemes filosòfics significatius, com la naturalea del mal.

Emanació

De l'Un va emanar el restant de l'univers com una seqüència de sers inferiors

Demiürgue o Nous

El Ser original inicialment emana, o expulsa, el nous, que és image perfecta de l'Un i arquetip de totes les coses que existixen. És al mateix temps ser i pensament, idea i món ideal. En tant image, el nous correspon perfectament a l'Un, pero en tant derivat, és completament diferent. Lo que Plotino entén pel nous és l'esfera més alta assequible a la ment humana,[18] mentres que és també intelecte pur en sí mateixa. El nous és el component més central del idealisme, sent el neoplatonisme una forma pura d'idealisme. El demiürgue (el nous) és l'energia, o ergon (fa el treball), que manifesta o organisa el món material per a que siga perceptible.

El anima mundi

L'image i el producte del nous immòvil és el anima mundi (ànima-món o ànima de la terra), que, d'acort en Plotino, és immaterial com el nous. La seua relació en el nous és la mateixa que la del nous en l'U. S'erigix entre el nous i el món fenoménico, i és permeado i allumenat pel primer, pero també està en contacte en el segon. El nous/esperit és indivisible; el món-ànima pot preservar la seua unitat i permanéixer en el nous, pero al mateix temps, té el poder d'unir-se en el món corpóreo i per tant de ser desintegrat. Ocupa per tant una posició intermija. Com un sol anima mundi (ànima-món), pertany en essència i destí al món inteligible, pero també comprén innumerables ànimes individuals, i estes poden permetre's ser informades pel nous, o alluntar-se del nous i triar el món fenoménico i perdre-se en el regne dels sentits i lo finito.[18]

El món fenoménico

L'ànima, com una essència mòvil, genera el món corpóreo o fenoménico. Este món deuria estar tan permeado per l'ànima que les seues vàries parts deurien permanéixer en perfecta harmonia. Plotino no és dualista en el mateix sentit que ho són sectes com els gnósticos. En contrast, admira la bellea i esplendor del món. En tant l'idea governe a la matèria, o l'ànima governe al cos, el món és just i bo. És una image -si ben borrosa- del món superior, i els graus de millor i pijor en ell són essencials per a l'harmonia del tot. No obstant, en el món fenoménico real, l'unitat i l'harmonia són reemplaçats per les disputes o la discòrdia. El resultat és un conflicte, un devindre i desvanir-se, una existència ilusoria. I la raó d'este estat de coses és que els cossos descansen en un substrat de matèria. La matèria és lo indeterminatː lo que no té qualitats. Si és desprovista de forma i idea, és malévola. En tant és capaç de forma, és neutral.[18] el mal s'entén ací com un paràsit, duent una no-existència pròpia (parahipóstasis), un resultat inevitable de l'univers, tenint una necessitat de "un atre," com un factor armonizador.[19]

Jerarquia celestial

Filòsofs neoplatònics posteriors, en especial Yámblico de Calcis (250‑330), varen afegir centenars de sers intermijos com a deus, àngels, dimonis i atres sers com a mediadors entre l'U i la humanitat. Els deus neoplatònics són sers omniperfectos i no mostren l'usual comportament amoral que s'associa en les seues representacions en els mits.

L'U: Deu, el be, transcendent i inefable.
Els deus hipercósmicos: aquells que fan essència, vida i ànima.
El demiürgue: el creador.
Els deus còsmics: aquells que fan ser, naturalea i matèria, incloent els deus coneguts per a nosatres de les religions clàssiques.

El mal

Els neoplatonistas no creïen en l'existència independent del mal. Ho comparaven en l'obscuritat, que no existix en sí mateixa sino solament com l'absència de llum. Aixina, també, el mal és simplement la absència del ben. Les coses són bones en tant existixquen. Són mals solament en tant són imperfectes, carents d'algun ben que deurien tindre.

Tornada a l'Un

Els neoplatonistas creïen que la perfecció humana i la felicitat eren alcanzables en este món, sense esperar a la vida despuix de la mort. La perfecció i la felicitat, vistes com a sinònimes, podien conseguir-se a través de la contemplació filosòfica. Totes les persones retornen a l'Un, del que varen emanar.[20][19]


Els neoplatonistas creïen en la preexistencia i immortalitat de l'ànima.[21] L'ànima humana consistix d'una ànima irracional inferior i una ànima racional superior (ment), les quals poden considerar-se com a poders diferents de l'ànima única. S'afirmava àmpliament que l'ànima posseïx un "vehícul," lo que donaria conte de l'immortalitat de l'ànima i permetria la seua tornada a l'Un despuix de la mort.[22] Despuix de la mort corporal, l'ànima puja un nivell en la vida despuix de la mort corresponent al nivell en el qual va viure durant la seua vida terrena.[23] Els neoplatonistas creïen en el principi de la reencarnació. Encara que les ànimes més pures i santes habiten en les regions superiors, l'ànima impura passaria per una purificació,[21] abans de descendir de nou,[23] per a reencarnarse en un nou cos, tal volta en forma animal.[24] Plotino creïa que una ànima pot reencarnarse en un atre humà o inclús un animal diferent. No obstant, Porfirio mantenia, en canvi, que les ànimes humanes solament poden reencarnar en atres humans.[25] Una ànima que ha retornat a l'Un conseguix l'unió en l'ànima universal còsmica i no descendix de nou, a lo manco no este periodo del món.[26]

Influència

Cristianisme primitiu

En els seus començos com una secta del judaisme, el cristianisme no havia desenrollat encara una perspectiva filosòfica. Els seguidors immediats de Jesucristo no semblaven haver tingut un gran grau d'alfabetisació o entrenament sofisticat en teologia. Gradualment, no obstant, el cristianisme primitiu va evolucionar en el context de les vibrants cultures locals dins del Imperi romà. En expandir-se el cristianisme, els temples grecs i romans varen ser assimilats i adaptats, i a sovint reconstruïts, per al cult cristià i els símbols i imàgens existents varen ser adaptats i absorbits per la nova religió. A un nivell intelectual, els cristians també varen desenrollar un llenguage intelectual per a articular les seues creències i convertir als pagans. El primer event significatiu en este procés va ser la traducció al grec dels texts del Antic testament hebreu, la cridada Septuaginta (‘traducció dels setanta intérprets’) en el II a. C., que va permetre que el saber judeu tradicional circulara en l'imperi romà i que va ser usada pels apòstols de Jesucristo i els primers Pares de l'Iglésia. Clarament, l'insistència judeua en un únic Deu era un desafiu directe al politeisme pagà, com lo eren les idees d'un text sagrat, una aliança entre lo diví i els humans i l'idea d'una història sacra.[27]

Els primers cristians varen poder trobar moltes traces en el platonisme que semblaven anticipar les seues pròpies concepcions de lo diví, per eixemple, un "pare i hacedor de tot l'univers" (en el Timeo) que desija crear per bondat. Ya en l'era precristiana immediata, els escolars religiosos en la ciutat grecohablante d'Aleixandria (Egipte) exploraven el significat de les escritures sagrades judeues utilisant les tècniques gramaticals i filosòfiques dels filòsofs grecs, i havien notat parals entre els relats de la creació en el Génesis i la cosmologia del Timeo de Platón.[27]


Els primers escritors cristians, notablement Pablo de Tarso («sant Pablo»), varen mostrar una marcada hostilitat cap a la filosofia, que interpretaven com a saber pagà. Pablo, per eixemple, contrastava la filosofia grega com una borinotada arrogant comparada en el saber i veritat de Jesucristo. No obstant, Pablo va absorbir conceptes filosòfics vigents en el seu temps i les seues epístoles contenen alusions a idees filosòfiques platòniques i estoicas, com el concepte de "home interior" (ésō anthrōpos) que es troba en la Segona carta de Pablo als corintios 4:16 (que recorda a La república de Platón, 9.589a‑b), el concepte de llei natural en la Carta de Pablo als romans, la discussió sobre l'immortalitat en la Segona carta de Pablo als corintios, 3__5, el concepte de «cos neumàtic» (sōma pneumatikon) en la Primera carta de Pablo als corintios 15, o l'afirmació de que l'existència de Deu pot demostrara per raonament natural en examinar les coses naturals (Primera carta als romans 1:20), un text molt citat pels filòsofs cristians medievals. Inclús sant Pablo es referix a Crist com a saber, usant la paraula grega sophia en la Primera carta de Pablo als corintios 1, 24.[27]

Els cristians primitius lluitaven per definir les seues noves intuïcions en térmens dels sistemes i idees filosòfiques disponibles en el seu temps. Inicialment varen fer proselitisme en ellenguage grec, i inevitablement el món intelectual grec va escomençar a inmiscuir en els seus escrits, de manera més famosa en el pròlec al Evangeli segons Juan, la frase inicial del qual, «En el principi va ser el verp» (en archē ēn ho logos) és sense lloc a dubtes una frase que resona fortament a les idees filosòfiques de “arché” (font, principi, orige) i “logos” (paraula, raó, llògica) aixina com fa eco al començ del Llibre del génesis, al principi de la Bíblia. Després, els cridats apologistas cristians, per eixemple Justino Màrtir (100‑165) invocaven el logos de la filosofia grega com un vehícul per a dur les bones noves dels evangelios. Justino relata que inicialment va buscar el saber entre els estoicos, peripatéticos i platònics abans de ser convençut pel Deu de les Escritures i la persona de Jesucristo. Per a Justino, el logos que corre en totes les coses deu identificar-se en Jesucristo, Fill de Deu.[27] Esta absorció de la cultura grega en el cristianisme, no obstant, no va carir de contradictores, per eixemple Tertuliano, qui va qüestionar l'us de la filosofia grega en els texts cristians.[27]


El terme “Logos” va ser interpretat de vàries maneres en el neoplatonisme. Plotino es referix a Tals en interpretar elogos com el principi de la meditació, l'interrelació entre les hipóstasis (Ànima, Esperit (nous) i l'U). Sant Joan va introduir una relació entre el ‘Logos’ i el Fill, Crist,[28] mentres que sant Pablo ho crida ‘Fill,’ ‘Image’ i ‘Forma.’[28][29][30] Mario Victorino subsegüentment va diferenciar entre elogos interior a Deu i elogos relacionat en el món per la creació i la salvació.[28]

Orígens i Pseudo-Dionisio

Vàries versions del platonisme tardà (una progressió vaga d'idees a sovint incloent elements estoicos i hermètics típica del platonisme mig i del neoplatonisme) varen seguir nutrint el context intelectual dels escolars cristians primitius en l'imperi romà. Alguns cristians primitius, influïts pel neoplatonisme, varen identificar a l'Un neoplatònic, o Deu, en Yahveh. Els més influents entre estos varen ser Orígens, pupil d'Amoni Saccas, i l'autor d'el VI conegut com Pseudo Dionisio Areopagita, les obres de la qual varen ser traduïdes en el IX per a occident per Juan Escoto. Els dos autors varen tindre una influència duradora en el cristianisme ortodox oriental i en l'occidental, i en el desenroll de les pràctiques místiques i la teologia.


Orígens (184‑254), un molt influent filòsof i teòlec cristià treballant en Aleixandria, tenia una perspectiva profundament platònica, i inclús Porfirio reconeix la seua familiaridad en la filosofia grega. Orígens intentava articular i definir els principis del cristianisme per sobre i en contra dels escrits i prédicas dels gnósticos. Va ser considerat el gran teòlec del seu temps i el seu Sobre els principis va tindre una àmplia influència, i les seues homilies i comentaris bíblics varen ser àmpliament circulats durant la Edat Mija. Orígens, no obstant, va ser condenat pel Segon Concilie de Constantinopla, específicament per les seues idees sobre la apocatastasis, la restauració universal de totes les ànimes a lo diví, i en conseqüència els autors medievals li tractaven en certa sospita. Orígens, basat en la Primera Carta als Corintios, 15ː44, creïa que en la resurrecció el cos no va a ser de carn i sanc, sino que retornarà canviat i transformat, i es referix després al cos com la vestimenta de l'ànima, una metàfora platònica que també apareix en les Enéades de Plotino (1.6.7).[27]

Una atra font important del platonisme cristià varen ser les obres atribuïdes a Dionisio Areopagita, un discípul de sant Pablo en Atenes, mencionat en els Fets dels Apòstols. Estos texts eren en realitat falsificacions piadoses escrites per un seguidor cristià del neoplatònic Proclo. Són referits ara com les obres de Pseudo Dionisio Areopagita. Pel seu orige, puix eren considerats més o menys tan antics i autèntics com els evangelios mateixos, varen tindre una influència extraordinària en els filòsofs cristians des de Juan Escoto Erígena en el IX, fins a sant Tomás d'Aquino i Roberto Grosseteste (els dos varen escriure comentaris sobre Dionisio), aixina com en místics medievals posteriors com Meister Eckhart i Nicolás de Cusa, les perspectives del qual seguien sent d'inspiració neoplatònica. Finalment, l'humaniste renaixentiste Lorenzo Entanca va traure a la llum el fet de que els escrits Dionisíanos eren falsicaciones.[27]


Els Noms Divins (de Divinis Nominibus) de Pseudo Dionisio examina els noms bíblics i filosòfics per a lo diví i argumenta que cap expressa completament la naturalea del ser superior, que no té noms, que està més allà de tots els noms, un tema expressat després en la teologia mística i la posterior tradició mística medieval.[27] Dionisio afirma que Deu és inconocible i no obstant totes les coses del món són d'alguna manera traços de la seua causa inconocible. Deu és el ser de totes les coses. Dionisio va tindre una enorme influència en Alberto Magne, Tomás d'Aquino, Buenaventura i Grosseteste entre uns atres, en particular el seu concepte de l'auto-difusió del ben (bonum diffusivum sui), el principi de que totes les coses tenen ser a través de ser un, i que el ser de totes les coses és el "ser superior" (super esse; hyper ousias) de la divinitat. El traductor principal de Dionisio i el seu discípul va ser el filòsof irlandés Juan Escoto Erígena.[27]

Els primitius pares de l'iglésia estaven ocupats en expressar l'unitat, eternitat i transcendència de Deu, la creació de l'univers i, en contra dels platònics, la creació de l'ànima humana en lloc de que fora eterna i no creada. Tertuliano i uns atres havien escomençat a defendre la doctrina de la Trinitat durant este temps, i l'articulació d'esta doctrina es va convertir en una tasca teològica important aplegant fins a Sant Agustín (qui fa us liberalmente de les tríades neoplatòniques per a ilustrar les obres de la Trinitat). Els apologistas cristians també varen escomençar a crear arguments contra qualsevol doctrina sobre la transmigración de les ànimes, com les que es trobaven entre els platònics que seguien als pitagórico. Els Pares de l'Iglésia argumentaven contra vàries doctrines paganes associades vagament en els estoicos, aristotèlics i platònics, pero el sorgiment del neoplatonisme en el III, associat normalment en Plotino, va atraure particularment la seua atenció. El neoplatonisme va oferir una sòrt de plantilla que va ser adoptada d'una o una atra manera per tots els filòsofs cristians en el periodo entre Sant Agustín i Sant Anselmo (és dir, previ al reavivamiento d'Aristóteles en l'occident llatí).[27] Una versió distintamente cristiana del neoplatonisme va evolucionar entre els pares capadocios grecs (Basilio, Gregorio de Nisa, Gregorio Nacianceno), Sant Ambrosio de Milà i el senador romà Mario Victorino, aixina com en els texts cristians de Boecio, qui va desenrollar una jerarquia de principis típicament neoplatònica.[27]


Tant el neoplatonisme com el cristianisme adherien fortament a l'idea de l'orige diví de l'ànima, la seua inmaterialidad i la seua immortalitat, pero discrepaven respecte a l'assunt de la seua naturalea no creada. A este respecto, cristians i neoplatònics s'oponien als gnósticos i maniqueos en la seua visió cosmològica dualista d'un món governat per forces de la llum i de l'obscuritat. Els dos eren moviments ascéticos i també compartien un cert despit, o a lo manco una devaluación, cap al món físic. La salvació (theōsis per als cristians grecs; deifi catio for per als llatins, lliteralment divinisació) era concebuda com l'unitat en Deu. per a Juan Escoto Erígena, seguint la tradició cristiana grega, esta deificació és raraː la majoria de sers retornen a Deu pero solament uns pocs (sant Pablo, Juan l'evangeliste, Moisés) són duts al tercer cel i realment es fan un en Deu.

Sant Agustín

La figura més prominent en l'articulació del neoplatonisme i el cristianisme intelectual en l'occident llatí va ser sant Agustín d'Hipona (354-430), i els seus escrits, especialment les Confessions, De doctrina Christiana, la Ciutat de Deu, el Comentari lliteral al Génesis, i La Trinitat varen tindre un impacte mayúscul en l'occident llatí pels següents mil anys. Per a Agustín, elogos “es va fer carn” en Crist, en qui elogos estava present com en cap atre home.[31][32][33] Agustín va influir fortament en la filosofia cristiana de començos del Medioevo. Tal volta el tema principal en açò va ser elogos. Agustín tenia familiaridad en els escrits de Mario Victorino aixina com en els d'el seu mestre, el bisbe Ambrosio de Milà. Mario Victorino havia traduït les Enéades de Plotino allatí i havia mantingut una perspectiva neoplatònica en el seu defensa a la Trinitat i a la naturalea de lo diví com "ser superior." D'acort en les seues Confessions (7.9. 13 i 7.20.26[34]), la conversió d'Agustín al cristianisme va ser influenciada per la seua llectura de lo que crida els "llibres dels platònics" (libri platonicorum, Confessions 7.9[34]), molt provablement les traduccions de Victorino de Plotino i Porfirio, que li varen convéncer de que la veritat era incorpórea i de que Deu és etern, immutable, la causa de totes les coses.[27]


Si ben els escolars de finals d'el XIX pensaven en Agustín com un pensador que es va convertir primer al neoplatonisme i després un poc despuix al cristianisme, el consens actual és que Agustín va anar sempre un platònic cristià, encara que va escomençar a intentar clarificar, especialment en la seua obra Retractaments, quines doctrines del cristianisme entrabar en conflicte directe en el platonisme clàssic. Sant Agustín era un mestre en la seua forma d'incorporar el pensament pagà en una perspectiva integralmente cristiana i en refinar-ho cuidadosadament a lo llarc de tota la seua vida, incloent vàries autocrítica i reformulación.[27] Aixina, certs principis centrals del neoplatonisme varen servir com un intermig filosòfic per al teòlec cristià Agustín en el seu viage des del maniqueísmo dualista fins al cristianisme.[35] En tant llector maniqueo, Agustín havia sostingut que el mal té un ser substancial i que Deu estava fet de matèria. En acceptar al neoplatonisme va canviar les seues perspectives a este respecto. Com neoplatònic, i després com a cristià, Agustín creïa que el mal és la privació del ben i que Deu no és material.[35] Una de les grans lliçons que Agustín deprén dels neoplatònics és la conexió interna entre l'ànima i lo diví i que el viage interior és també el viage superior cap a lo diví. En De la verdadera religió, Agustín afirma que un té canviar solament algunes paraules per a vore lo prop que Platón s'assemblava el cristianisme. En la seua Ciutat de Deu, Platón és presentat com el filòsof més propenc al cristianisme. Per eixemple, Platón hauria definit la filosofia com l'amor a Deu (La Ciutat de Deu 8.11[36]). Per a Agustín ellegat de Platón i uns atres deuria integrar-se en la cultura cristiana. Havent adoptat inicialment el neoplatonisme d'una forma més be poc crítica, com una manera de superar el seu anterior escepticisme i maniqueisme, sant Agustín va escomençar gradualment a vore les llimitacions en la perspectiva neoplatònica, especialment en articular principis centrals del cristianisme com l'encarnació de la Paraula (Verp) i la resurrecció del cos.[27]

Com ho descriu en detalle en els seus Retractaments, Agustín va aplegar a la conclusió de que si ben el neoplatonisme era d'una immensa importància com a antídot al materialisme i al dualisme (p. eix., el dels maniqueos), no podia donar conte del concepte de cóm lo Diví es fa humà, en el sentit de prendre un cos físic corrompible.

"També em desagrada, i no sense raó, «la alabanza en que vaig enaltir a Platón, als Platònics i als filòsofs Acadèmics» més de lo que és lícit a hòmens impíos, principalment pels seus grans errors dels que cal defendre la doctrina cristiana." (Els Retractaments, 1.1.4)[37]

El neoplatonisme també tenia una tendència a minimisar l'importància de l'orde temporal i Agustín, qui havia aplegat a la conclusió de que part del mensage del cristianisme era l'idea d'història com un progrés cap a lo diví, va reconéixer que una filosofia cristiana genuïna devia vore el temps i a l'història com a reals i jugant un paper crucial en el pla diví de salvació per als sers humans.[27]

Gnosticisme

Artícul principal → Neoplatonisme i gnosticisme.

El gnosticisme es referix en general a un conjunt de diversos sistemes teològics mantinguts per herejes cristians primitius, que afirmaven que la salvació s'alcançava per mig de la "gnosis" (coneiximent) en lloc de per la fe, i que es coneixen principalment a través de les crítiques a ells fetes pels cristians ortodoxos. Per fòra de l'iglésia, pero en moltes afinitats en el gnosticisme estava el maniqueísmo, la religió dualista fundada per Mani en Iran en el III, al mateix temps que documents d'una data llaugerament anterior com els Hermetica (revelacions escrites en grec i atribuïdes a l'egipcíac Hermes Trismegisto) i els Oràculs Caldeos, que alguns neoplatònics posteriors consideraven d'igual importància als de Platón, que varen crear un pont entre el platonisme mig d'autors com Plutarco i Apuleyo, i el gnosticisme.[19]


Estos vínculs entre el neoplatonisme i el gnosticisme, varen ser no obstant fortament atacats Plotino va criticar en el seu nové tractat de les segones Enéades: “En Contra d'Els qui Afirmen que el Creador del Cosmos i el Cosmos Mateix Són Malévolos” (conegut generalment com “Contra els Gnósticos”). Els gnósticos despreciaven tant al món sensible com al seu creador (demiürgue), mentres que els platònics reconeixien la seua relativa importància en tant imitació d'un model diví, produït divinamente. ya que la seua creència estava fonamentada en el pensament platònic, els neoplatònics varen rebujar esta denigració que va fer el gnosticisme del demiürgue de Platón, creador del món material o cosmos discutit en el Timeo. Alguns estudiosos com John D. Turner s'han referit al neoplatonisme com a filosofia platònica ortodox, una referència que pot deure's en part a l'intent de Plotino de refutar certes interpretacions de la filosofia platònica en les seues Enéades. Plotino creïa que els seguidors del gnosticisme havien corrompido les ensenyances originals de Platón i a sovint argument contra autors com Valentino, qui d'acort en Plotino havia donat orige a doctrines de teologia dogmàtica en idees tals com que l'Esperit de Crist va ser dut per un deu conscient despuix de la caiguda del Pléroma. D'acort en Plotino, L'Un no és un deu conscient en propòsits ni una deïtat ni una entitat condicionada existent de qualsevol tipo, sino més be un principi indispensable de la totalitat que és al mateix temps la font del saber últim.[38]


L'estudi dels punts d'acort i discrepàncies entre el neoplatonisme i el gnosticisme va estar prou llimitat durant llarc temps per la falta d'escrits gnósticos originals, en excepció d'alguns texts curts citats pels pares de l'iglésia i algunes poques obres (en la seua majoria posteriors) traduïdes del grec al copto, l'idioma egipcíac natiu.[19] Açò va canviar, no obstant, en el descobriment en 1945 d'una biblioteca gnóstica en Nag Hammadi en el Alt Egipte. Si bein recopilada per cristians, segons pareix a finals d'el IV, la biblioteca inclou traduccions d'alguns texts composts a lo manco dos sigles abans i, al mateix temps que conté moltes obres cristianes, mostra al gnosticisme com un fenomen que s'estenia molt més allà del cristianisme. Varis texts entre els manuscrits de Nag Hammadi, cristians i no cristians, mostren una forta influència platònica.[19] En particular, entre els texts no cristians s'inclouen dos, el Zostrianos i el Alógenes, que en térmens lliteraris i doctrinals són casi idèntics als que d'acort en Porfirio, l'estudiant de Plotino, varen ser usats pels oponents del seu mestre, com ho cita en el capítul 16 de la seua biografia de Plotino (Vita Plotini).[19] Atres dos texts no cristians, Les Tres Esteles de Set i el Marsanes, tenen forts pareguts doctrinals a estos. A pesar dellamentable fet de que tant el Zostrianos com el Marsanes, originalment entre els tractats més llarcs de la biblioteca, es troben ara entre els manuscrits més mutilats, han segut particularment importants per a l'estudi del neoplatonisme.[19]

Judaisme i islamisme

Mantenint-se en la tradició del neoplatonisme grec, els neoplatonismes islàmics (aixina com els judeus) reflexionen sobre la relació entre la font divina i el subjecte humà a través d'intermediació d'un número d'hipóstasis emanantes (formalment, un o més intelectes universals, i una o més ànimes universals). Entre els neoplatònics islàmics es troben pensadors com A el‑Kindi (801‑873), A el‑Farabi (872‑950), els Ikhwān as‑Safā’ (Germans de la Purea), Avicena (Ibn Sina, 980‑1037), Ibn Tufail (1110‑1185) i Suhrawardi (1154‑1191), i entre els neoplatònics judeus, pensadors com Isaac Israeli (850‑932), Ibn Gabirol (1021‑1052), Ibn Hasdai (1050‑1093) Ibn Ezra (1092‑1167), Maimónides (1135‑1204) i Yohanan Alemanno (1435‑1504).[27]


La transmissió del neoplatonisme grec als contexts islàmics i judeus és una història complexa que sugerix vestigis d'influències pitagórico, platòniques, aristotèliques, estoicas, plotinianas, procleanas, pseudo-empedocleanas i unes atres, en molts detalls encara incerts. Per a agregar a tal complexitat, els neoplatonismes islàmics i judeus revelen també en freqüència idees i imàgens trets de les tradicions escriturals, llegals, teològiques i místiques islàmiques i judeues.[27]

Dos texts àraps en particular juguen un paper particularment central en la transmissió del grec a l'àrap, la Teologia d'Aristóteles i el Kalām fī mah d al-khair (Ellibre del ben pur). Duent el neoplatonisme grec tant a contexts islàmics com a egipcíacs, la Teologia d'Aristóteles és una versió editada dels llibres IV-VI de les Enéades de Plotino, mentres que el Kalām fī mah d al-khair és una versió editada de parts dels Elements de Teologia de Proclo.[27]

El neoplatonisme en la Renaixença

El Renaixença no solament constituïx un moviment transitori de la Edat Mija a la Edat Moderna. Renaixença significa "tornar a nàixer", entés com la recuperació de la Antiguetat clàssica, és dir, grega i romana. La recuperació del món clàssic era una aspiració present des dels intelectuals medievals,[39] pero pot parlar-se d'una reivindicació més accentuada per la pren de Constantinopla en 1453, motiu pel qual mestres de la llengua grega migraren a Itàlia, en a on varen intentar conformar una identitat cultural, que posteriorment es va consolidar en el humanisme. No obstant, este procés es va donar des de distints àmbits, com el art, la filosofia, la política i la lliteratura.[40]

En l'Itàlia d'el XV (especialment en la Florencia dels Médici), en el context intelectual del humanisme renaixentiste, es va recuperar la tradició del platonisme, front al aristotelisme (o neoaristotelisme) dominant en el escolasticisme de la Baixa Edat Mija i començos de la Edat Moderna. Un fet fonamental va ser el contacte en els intelectuals bizantinos (com Pletón o Juan Argirópulos),[41] que varen acodir al Concilie de Ferrara-Florencia de 1438‑1455. Les figures més destacades de la Acadèmia platònica florentina fundada llavors varen ser Marsilio Ficino i el seu discípul Giovanni Pique della Mirant-la (el Prínceps concórdiae més eclèctic, puix, reaccionant contra l'humanisme extrem, defenia la millor tradició dels comentaristes aristotèlics medievals, com Avicena i Averroes ―carta a Ermolao Barbaro (en 1485)―). La difusió dels escrits atribuïts a Hermes Trismegisto va tindre també un important paper.[42]

Els principals opositors a esta concepció filosòfica varen ser els aristotèlics. Mentres que estos s'enfocaven en la naturalea de les coses, els platònics centraven la seua filosofia en la naturalea de l'home, la seua procedència i el seu destí.[43]

Marsilio Ficino

La Acadèmia Platònica Florentina va ser un dels núcleus humanistes orientats cap a la filosofia platònica en els sigles XIV i XV. Una de les figures més representatives d'esta acadèmia va ser el sacerdot catòlic, filec i mege renaixentiste Marsilio Ficino (1433‑1499). La seua filosofia té una marcada tenyida cristiana de tradició medieval, que versa sobre cóm «la vida deu encaminar-se cap a la salvació; el mateix fi s'advertix en el coneiximent».[44] No obstant, presenta una diferència notable: el seu model no és sant Agustín, sino Platón. Considera que la tradició cristiana es compara en la doctrina platònica de la Llei divina, en la que es remonta a Zoroastro, els pitagórico i a Mercurius Maximus. En la seua obra principal, Theologia platonica d'immortalitate animorum, manifesta una congruència entre la tradició mosaica, el platonisme i el cristianisme.

Cosmogonia

La filosofia de Marsilio i de Pico della Mirant-la va comprendre vàries implicacions cosmològiques i cosmogónicas, sobre l'estructura de l'univers, la astrologia i la màgia.

Estructura de l'Univers

En la Theologia platonica d'immortelitate animorum, Marsilio descriu l'orde del cosmos en un orde fix: Deu, els àngels, l'ànima, les qualitats i els cossos; les ànimes es dividixen en: ànima del món, ànimes de les esferes i ànimes dels animals.[44] Totes les parts del món i els seus elements són recíprocament contraris i, al mateix temps, constituïxen una unitat. Conserva la descripció astronòmica del cel descrita per Ptolomeo (geocentrisme), en a on els planetes (inclosos el Sol i la Lluna) i el firmament giren al voltant de la Terra, en esferes concèntriques. Per a l'astronomia ptolemaica i aristotèlica, el primer motor immòvil és la força que mou a totes les esferes celests al voltant de la Terra; pel seu caràcter primari, cap moviment li precedix, i és el principi de tot. Pero per a Marsilio i Pico della Mirant-la, este orde no pot ser una potència superior per es, sino que cada esfera té un ànima angelical, proporcionada per Deu, que la dota de moviment inteligent i l'incorpora a la seua unitat suprema, que és l'ànima del món. L'impronta neoplatònica en esta construcció figurada del món es troba que l'home és el centre de l'univers, ya que l'home, en estar dotat d'ànima, la seua naturalea i aspiració a l'unitat, la perfecció i la bellea, ho dirigix a Deu. L'ànima de l'home (i de totes les coses) són conduïdes d'una veritat cap a una atra fins a aplegar a l'orige, a l'unificació en el logos (en la seua accepció teològica), és dir, en Deu.

Astrologia

baix la mateixa concordancia estructural de l'univers, les esferes celests tenen una correspondència directa en l'orde inferior del món, i cada una té característiques que, en influir en lo terrenal, reflectixen part de la seua naturalea. Per això, per a Marsilio, els astres poden condicionar el comportament de les persones des del naiximent. Pero ell està en contra de l'astrologia judiciaria, o siga, la determinista, puix l'home, en tindre ànima, pot decidir si despertar o desenrollar dit influix dels astres.

Pico della Mirant-la va reprendre la síntesis neoplatònica d'integració Deu-home-món, animada per Deu a través dels àngels, i la realitat neoplatònica de l'ànima i intelecte del cos com a part del circuit celest. baix esta premissa, va dedicar gran part de la seua vida a rebujar el determinisme astrològic (el que implica les arts adivinatorias per mig de llectura de cartes astrals, progressions i prediccions).[45]

Màgia
Erro al crear miniatura:
Ouróboros egipcíac.

En el neoplatonisme, es concep a l'univers com un ser viu en el que no hi ha separació entre les seues parts, sino que tot és part d'un. La forma més adequada de representació d'esta concepció del món és ellenguage i les imàgens poètiques. Marsilio considerava que l'expressió més originària de l'idea platònica dels conceptes eren els jeroglífics, per ser la forma d'expressió més intuïtiva, la captació de la qual s'escapa a la formulació abstracta dels conceptes i concentra en un símbol tota l'idea expressable. Per eixemple, en la concepció cíclica del temps, a on el principi i el fi estan nugats, es reproduïx l'unitat de la creació i la destrucció de les coses. Segons Marsilio, els sacerdots egipcíacs representaven esta idea cíclica del temps en una sola image: el uróboros. L'image de l'univers viu i el seu temps cíclico implica que totes les forces que ho componen influïxen entre sí, i la tasca del mac és conéixer i utilisar estes forces a favor seu. En els astres, les pedres precioses, les plantes, els rajos del Sol i les parts del cos acumulen i comuniquen estos influixos. És per açò que una de les ocupacions de Marsilio en la màgia i l'astrologia va ser la medicina.[45][44]

Amor platònic en Marsilio

Els platònics consideren que el caos és el món sense formes, i afirmen que el món és un caos pintat de formes. Per a ells hi ha tres móns i tres caos: el primer món és Deu (autor de totes les coses i del Ben), després Deu va crear la menta Angélica, i finalment l'ànima del món. Solament el tercer món és el que els hòmens poden vore. En el moment de la creació de l'ànima Angélica, esta està plena de tenebres i no té forma; pero, com va ser una emanació de Deu, el seu principi innat és tornar-se cap a Deu, allumenada pels seus rajos que encenen la seua gana, i en aproximar-se, adopta la seua forma. Els tres caos són els vuelcos de les coses redirigides a Deu en les seues diferents órdens de creació, i la forma de les coses s'adopta i es perfecciona segons el seu nivell de trobada en Deu. El motor que impulsa a les coses cap a Deu és el amor: entés com la busca i aspiració a la bellea divina. L'amor és l'aspiració al goge de la bellea.

Distinció en els cinc sentits

La satisfacció de l'amor yacer en lo que es mostra content en la ment, la vista i l'oït; perque l'ànima únicament coneix en la ment, en els ulls i els oïts, no en el gust, l'olfat o el tacte. Per lo que els sentits privilegiats de l'ànima per a amar són la vista, l'oït i la intuïció, i els atres tres sentits queden relegats a plaers contraris a la bellea. El «verdader amador» sempre busca l'honestitat i ama les coses que són semblants a ell, i en calitat de «amador verdader», sempre serà correspost de la mateixa manera.[46]

Decliu i influència històrica posterior

El neoplatonisme ―en Porfirio i Yámblico de Calcis (250‑330)― va lluitar contra el cristianisme, i va atribuir cada volta més importància als procediments pràctics destinats a provocar l'èxtasis. Va influir en la patrística cristiana (Pseudo Dionisio Areopagita, Agustín d'Hipona) i també, a través d'ella, en el pensament medieval i en la escolàstica, fins a aplegar al Renaixença (el platonisme humaniste de Marsilio Ficino i Giovanni Pique della Mirant-la).

Vore també

Referències

  1. ↑ Moore, Edward (n. d.). «iep. utm. edu/neoplato/ Neoplatonism».
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Wildberg, Christian (2021). stanford. edu/archives/win2021/entries/neoplatonism/ Neoplatonism, Winter 2021 edició, Metaphysics Research Lab, Stanford University.
  3. ↑ (2014) «The metaphysics of the One», The Routledge Handbook of Neoplatonism, Abingdon (Oxfordshire) i Nova York: Routledge, pp. 182–199. ISBN 9781138573963.
  4. ↑ (2018) «Plotinus and neoplatonism: the creation of a new synthesis», Oxford handbook of science and medicine in the classical world, Nova York]]: Oxford University Press, pp. 847–868. doi:10.1093/oxfordhb/9780199734146.013.78. ISBN 9780199734146.
  5. ↑ Wear, Sarah Klitenic. «oxfordbibliographies. com/view/document/obo-9780195389661/obo-9780195389661-0201. xml Neoplatonism». Oxford: Oxford University Press. doi:10.1093/obo/9780195389661-0201.
  6. ↑ Armstrong, Karen (1993). A History of God, Nova York: Alfred A. Knopf. ISBN 978-0345384560.
  7. ↑ Kreisel, Howard (1997). «Moses Maimonides», org/details/historyjewishphi00fran History of Jewish Philosophy, Londres i Nova York: Routledge, pp. org/details/historyjewishphi00fran/page/n256 245–280. ISBN 978-0-415-08064-4.
  8. ↑ «dal. ca/content/dam/dalhousie/pdf/fass/Classics/Hankey/Aquinas%20Plato%20and%20Neo-Platonism%20for%20Oxford.pdf Wayne Hankey, "Aquinas, Plat, and neo‑platonism"».
  9. ↑ (2005) org/details/oxfordcompaniont0000unse_f5n3 The Oxford companion to philosophy, 2nd ed edició, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-926479-7.
  10. ↑ El terme va aparéixer per primera volta en 1827.
  11. ↑ etymonline. com/index. php? term=Neoplatonisme «Neoplatonisme», artícul publicat en elloc web Etymonline. com.
  12. ↑ stanford. edu/entries/plotinus/ «Plotino», artícul en anglés publicat en la Stanford Encyclopedia of Philosophy
  13. ↑ stanford. edu/archives/win2021/entries/neoplatonism/ «Neoplatonism».Metaphysics Research Lab, Stanford University.
  14. ↑ Allen, Michael J. B.. “Ficino's Lecture on the Good?”. Renaissance Quarterly 30 (2): 160–171. doi:10.2307/2860654.
  15. ↑ Tigerstedt, I. N. The Decline and Fall of the Neoplatonic Interpretation of Plat. 1974
  16. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  17. ↑ doi. org/10.1017/s0009838800029591 «The Parmenides of Plat and the Origin of the Neoplatonic ‘One’».The Classical Quarterly.22(3-4)
    129–142.ISSN 0009-8388.doi:10.1017/s0009838800029591.Consultat el 9 de juliol de 2020.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 doi. org/10.1093/ww/9780199540884.013. u194658 «Chisholm, Hugh, (22 Feb. 1866–29 Sept. 1924), Editor of the Encyclopædia Britannica (10th, 11th and 12th editions)».Who Was Who.Oxford University Press.Consultat el 9 de juliol de 2020.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 19,6 Wallis, Richard T. (1985); Bregman, Jay., {{{nom2}}}; International Society for Neoplatonic Studies, {{{nom3}}}; International Conference on Neoplatonism and Gnosticism (1984: University of Oklahoma), {{{nom4}}} (1992). worldcat. org/oclc/44965562 Neoplatonism and gnosticism, State University of New York Press. OCLC 44965562. ISBN 0-585-08920-5.
  20. ↑ doi. org/10.4324/9781315192109 «Faith and Philosophy: The Historical Impact».doi:10.4324/9781315192109.Consultat el 9 de juliol de 2020.
  21. ↑ 21,0 21,1 Bowersock, G. W. (Glen Warren), 1936-; Brown, Peter, 1935-, {{{nom2}}}; Gravar, Oleg., {{{nom3}}} (1999). worldcat. org/oclc/41076344 Clapix antiquity: a guide to the postclassical world, Belknap Press of Harvard University Press. OCLC 41076344. ISBN 0-674-51173-5.
  22. ↑ MacDonald, Paul S., 1951- (©2003- c2007>). worldcat. org/oclc/50270323 History of the concept of mind, Ashgate. OCLC 50270323. ISBN 0-7546-1364-X.
  23. ↑ 23,0 23,1 Smith, Andrew, 1945- (1974). worldcat. org/oclc/1340135 Porphyry's plau in the neoplatonic tradition: a study in post-Plotinian neoplatonism, M. Nijhoff. OCLC 1340135. ISBN 90-247-1653-5.
  24. ↑ Smith, Andrew (31 de giner de 1987). doi. org/10.1515/9783110851519-001 Philosophie, Wissenschaften, Technik. Philosophie (Platonismus [Forts.; Aristotelismus)], De Gruyter. ISBN 978-3-11-085151-9.
  25. ↑ Remes, Pauliina. (2008). worldcat. org/oclc/707031684 Neoplatonism, Acumen. OCLC 707031684. ISBN 978-1-84465-407-9.
  26. ↑ Arieti, James A. (2005). worldcat. org/oclc/58524775 Philosophy in the ancient world: an introduction, Rowman & Littlefield Publishers. OCLC 58524775. ISBN 0-7425-3328-X.
  27. ↑ 27,00 27,01 27,02 27,03 27,04 27,05 27,06 27,07 27,08 27,09 27,10 27,11 27,12 27,13 27,14 27,15 27,16 27,17 Remes, Pauliina,; Slaveva-Griffin, Svetla,, {{{nom2}}}. worldcat. org/oclc/890649309 The Routledge handbook of neoplatonism. OCLC 890649309. ISBN 978-1-84465-626-4.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 Victorinus, Marius. (1981). worldcat. org/oclc/47011859 Theological treatises on the Trinity. Vol. 69, Catholic University of America Press. OCLC 47011859. ISBN 0-8132-1169-7.
  29. ↑ Colosenses 1ː15
  30. ↑ Filipenses 2ː5-7
  31. ↑ Augustín d'Hipona, Confessions, Llibre 7.9.13-14
  32. ↑ Mourant, John A. (1968). doi. org/10.5840/stauglect19686 Saint Augustine Lecture, Villanova University, pp. 3–9.
  33. ↑ 1 Juan 1:14
  34. ↑ 34,0 34,1 «augustinus. it/spagnolo/confessioni/conf_07. htm Sant Agustín - Les Confessions - 07». www. augustinus. it. Consultat el 10 de juliol de 2020.
  35. ↑ 35,0 35,1 Agustín Sant, Bisbe d'Hipona.. org/oclc/1123598636 Obres de Sant Agustín, Editorial Catòlica. OCLC 1123598636.
  36. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. www. augustinus. it. Consultat el 10 de juliol de 2020.
  37. ↑ «augustinus. it/spagnolo/ritrattazioni/ritrattazioni_1. htm Sant Agustín - Els Retractaments». www. augustinus. it. Consultat el 10 de juliol de 2020.
  38. ↑ «loebclassics. com/view/l440/1969/pb_l440. xvii. xml Note on Revision» (en en). Loeb Classicalibrary. Consultat el 9 de juliol de 2020.
  39. ↑ Pérez, Carlos Mínguez (1 de giner de 2006). google. es/books? id=7o-CGQAACAAJ&dq=filosof%25C3%25ADa+y+ciencia+en+el+renacimiento+carlos+minguez+perez&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwj2hqy70tLJAhUCTCYKHRWGCDsQ6AEIHDAA Filosofia i ciència en la Renaixença, Síntesis. ISBN 9788497564182.
  40. ↑ (1 de giner de 1994) google. com/books? id=DGgvAAAACAAJ Sobre l'amor: comentaris al convit de Platón, UNAM. ISBN 9789683631312.
  41. ↑ Encyclopædia Britannica, John Argyropoulos. Font citada en John Argyropoulos.
  42. ↑ Yates, Frances A. (1964). Giordano Bruno and the hermetic tradition. Chicago (estat d'Illinois): University of Chicago Press. 1991. ISBN 0-226‑95007‑7.
    • Kristeller, Paul Oskar (1964). Eight philosophers of the italian Renaissance (pág. 62). Stanford (estat de Califòrnia): Stanford University Press, 1964.
    • Heiser, James D. (2011). Prisci theologi and the hermetic reformation in the fifteenth century. Malone (estat de Texas): Repristination Press, 2011. ISBN 978-1-4610-9382-4. (Estes tres fonts: citades en Platonism in the Renaissance.
  43. ↑ Lan, Conrado Eggers (1 de giner de 1999). google. com/books? id=YJu4EPyBaY0C Timeo, Colihue. ISBN 9789505817269.
  44. ↑ 44,0 44,1 44,2 Pérez, Carlos Mínguez (1 de giner de 2006). google. es/books? id=7o-CGQAACAAJ&dq=filosof%25C3%25ADa+y+ciencia+en+el+renacimiento+carlos+minguez+perez&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwj2hqy70tLJAhUCTCYKHRWGCDsQ6AEIHDAA Filosofia i ciència en la Renaixença, Síntesis. ISBN 9788497564182.
  45. ↑ 45,0 45,1 Tester, Jim (1 de giner de 1990). google. com/books? id=m05Weg8lJ4QC Història de l'astrologia occidental, Sigle XXI. ISBN 9682315441.
  46. ↑ (1 de giner de 1994) google. com/books? id=DGgvAAAACAAJ Sobre l'amor: comentaris al convit de Platón, UNAM. ISBN 9789683631312.

Bibliografia

Obres canòniques
Sobre Neoplatonisme

Enllaços externs

Commons

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Neoplatonisme&oldid=1421824»