República (Platón)

Archiu:Politeia beginning. Codex Parisinus graecus 1807.jpg

República (Platón)

La República (en grec, Πολιτεία Politeia; en llatí, Politia) és la més coneguda i influent obra de Platón, i és el compendio de les idees que conformen la seua filosofia. Es tracta d'un diàlec entre Sócrates i atres personages, com els discípuls o parents del propi Sócrates. L'obra està composta per dèu llibres, separats sense correspondència en els canvis en els temes de discussió que es presenten.

Encara que l'obra gira entorn al tema de la justícia, el text conté moltes de les doctrines platòniques fonamentals, com la alegoria de la caverna, la doctrina de les idees o formes, la concepció de la filosofia com dialèctica, una versió de la teoria de l'ànima diferent de l'exposta en el Fedón i el proyecte d'una ciutat ideal, governada segons principis filosòfics. Escrita de forma dialógica, la República aborda allò relacionat en la φιλοσοφία περὶ τὰ ἀνθρώπινα (‘filosofia de les coses humanes’), i involucra temes com la ontologia, la gnoseología, la filosofia política i la ètica.

La República es presenta com una obra orgànica i circular. L'obra s'estructura en 10 llibres i té com a protagoniste a Sócrates, pero un Sócrates que, com a molts estudiosos han senyalat, és molt diferent al dels atres diàlecs platònics, especialment els de joventut, i que servix d'alterego de Platón. En virtut d'este procés d'escritura, el Sócrates de la República sosté tesis que no són les defeses pel Sócrates històric, sino les de Platón.

Contingut

Llibre I

Sócrates i Glaucón visiten el Pireo, el port d'Atenes, durant una festa, quan són invitats per Polemarco a la seua casa. Ahí, troben al pare del Polemarco, Céfalo, la qual cosa comença en la disputa sobre qué és la justícia.

Céfalo: la justícia és donar a cada u lo que es mereix.

Polemarco: la justícia és donar a cada u lo que li és apropiat

Trasímaco: la justícia és lo que convé al més fort.

Sócrates refuta les tres concepcions.

La justícia no pot ser donar a cada u lo que es mereix perque açò implicaria, per eixemple, retornar un gavinet al que nos ho ha prestat, pero, com el gavinet seria ocupat per a causar dany, retornar-ho seria injust.

La justícia no pot ser donar a cada u lo que li és apropiat perque Polemarco propon com a apropiat el fer el be als amics i el mal als enemics, pero açò duria a l'injustícia.

La justícia no pot ser lo que convé al més fort puix el més fort és el governant, i el governant no sempre fa lo que li convé.

Trasímaco respon que, si el més fort s'equivoca, llavors no és el més fort. Sócrates va més allà i afirma que la justícia no és per al governant, sino per al poble.

Despuix d'açò, Trasímaco assegura que és millor ser injust que just, la qual cosa Sócrates rebuja en tres arguments. Trasímaco deixa d'argumentar, si ben Sócrates admet que els seus arguments són inadequats puix no han donat una definició de justícia.

Llibre II

Glaucón i Adimanto argumenten contra la justícia, considerada ara com un contracte per a no fer-se mal entre hòmens. Per a ells, llavors, la justícia pertany als bens que es busquen per la recompensa perque ajuda a tindre una bona image, pero, si no fòra per açò, la justícia seria rebujada. Per a reafirmar el punt, es presenta el mit del anell de Giges, anell que tornava invisible al portador assegurant que, si els hòmens pogueren elegir, no triarien la justícia.

Glaucón i Adimanto preguen a Sócrates que defenga la justícia. Sócrates respon investigant l'orige de l'estat ideal. En el principi de l'estat, cada treballador es consagrava a lo que feya, la qual cosa generava benestar i riquea. Ya en estabilitat, l'estat busca créixer, la qual cosa ho du a crear un eixèrcit, originant aixina a la classe dels guardians.

El capítul tanca parlant de l'educació dels guardians i de la censura a la que es deuen sometre els discursos.

Llibre III

La censura va contra la covardia, la violència, la mentira, la luxúria, l'avarícia i l'injustícia que els hòmens pogueren percebre en les representacions.

Despuix, es dividixen les narracions en tres tipos, el gènero de tragèdia i de la comèdia, el gènero de la poesia, i el gènero mixt. En este estat ideal, es promou només la tragèdia i la comèdia si són imitació pura de l'home de be.

Per a acabar en l'educació dels guardians, es regula la gimnàsia per a que no calga acodir en demasía a meges o juges.

Tant els guardians masculins com les femenines rebran la mateixa educació i cap guardià tindrà res com a propi.

Dels guardians eixiran els governants com els més vells, inteligents i eficients i que sempre pensen en el ben de l'estat. Els governants seran educats des de menuts en el treball i en no sentir por. Ademés, se'ls salvaguardarà de la mentira, si ben el governant pot mentir pel be del seu poble.

Esta divisió dels càrrecs ve de la calitat del metal que cada persona té en la seua sanc. Els governants tenen or en la sanc, mentres els custodios té argent i els productors una mescla de bronze i ferro. Es pot passar d'una classe a una atra depenent del metal que es té en la sanc.

Llibre IV

Aixina és com l'estat,

en conjunt com individualment, alcança la felicitat.

Sobre les riquees, cal buscar un punt mig entre la pobrea i la opulencia.

La supervivència d'este estat es garantisa per l'educació dels chiquets.

Este estat és sapient, valent, moderat i just, com tots deuen ser-ho. Este estat pot tindre dos noms, depenent del número de persones que ho governen. Serà monarquia si destaca un, i aristocràcia si són varis.

Lliure V

Polemarco pregunta sobre el rol de les dònes i dels chiquets en este estat.

Sócrates diu que la dòna pot tindre el mateix rol que l'home en l'estat. Per a garantisar açò, es deuen educar igual a chiquets i a chiquetes.

Hi ha esposes i chiquets comuns puix, a semblança dels animals, es busca que siguen els millors els que es reproduïxquen. Per a no caure en el desenfré, es promouen els matrimonis entre els millors, mentres els pijors tindran menys dònes. S'establix la millor edat per a procrear.

La data de naiximent marca el títul que se li donarà a cada home o dòna. Per eixemple, a tots els hòmens que hagen naixcut en una certa data se'ls cridarà “yayos”, i estos cridaran “fills” a la generació baix d'ells. Este compartir ve perque fa que tots sofrixquen o s'alegren pel mal o el ben de l'atre, perque s'acopla al no tindre bens i perque genera temor i respecte cap als més vells, puix qualsevol podria ser el pare.

Al chiquet dèbil se li abandonarà, mentres que el chiquet fill de guardines deu anar a la guerra en els seus pares per a deprendre l'ofici. Es cuidarà als chiquets posant-los baix l'inspecció d'hòmens sapients i ensenyant-los a cavalcar per a escapar en cas de necessitat.

Aixina, el guardià covart serà destituït del seu càrrec, mentres el presoner serà abandonat puix és dèbil, en canvi, al valent se li honra com a un bon atleta i al difunt se li enterrarà com a un valent.

Per a no caure en la violència, cal distinguir entre guerra i disputa interna. La guerra és contra els bàrbars; la disputa interna, entre grecs. La disputa interna requerix esmena amistosa, per a no generar més guerres entre iguals, per això, no pot haver esclavitut, ni pillage, ni destrucció de camps o cases durant o despuix de la guerra. L'únic castic serà llevar la collita de l'any.

Açò és possible només si existix el rei filòsof.

Llibre VAIG VORE

El filòsof goja, per naturalea, de memòria, de facilitat per a deprendre, de grandea d'esperit i de gràcia, i és amic i congènere de la veritat, de la justícia, de la valentia i de la moderació. Per a explicar per qué el filòsof és despreciat pels seus congèneres, Sócrates conta l'alegoria del barco. El filòsof, en ser el dirigent del barco, té que vore les estreles per a poder guiar-se, i els seus companyers ho tachen de loco i intenten fer-se en el control de la nau.

Pocs poden ser triats per a aplegar fins al títul de filòsof, i encara menys terminen esta educació, pero és necessari que se seguixca en esta educació per a que algun puga contemplar el sol del ben. És ací a on Sócrates utilisa l'alegoria del sol i de la llínea.

Llibre VII

El llibre comença en la alegoria de la caverna. En la caverna estan encadenats els hòmens i només el filòsof pot eixir i contemplar les Idees de les coses. No obstant, deu retornar i intentar lliberar als esclaus.

Només el filòsof pot governar perque ha contemplat el ben. Per a aplegar ahí, es necessiten estudis complementaris als dels custodios. Estos són càlcul, geometria, estereometría, astronomia, harmonia i dialèctica.

L'estat deu vigilar que només els dignes s'acosten a l'estudi de la filosofia a l'edat correcta, uns vint anys. Als trenta s'ensenya la dialèctica i als cinquanta es pot començar a governar.

La dòna pot seguir este mateix procés.

Llibre VIII

S'investiguen atres quatre tipos de govern, cada u més corrupte que l'anterior. Estos règims es corrompen pel passar del temps, per la busca de la riquea i per mesclar #sanc. El govern no és sino reflex de l'estat dels hòmens.

En la timocracia, l'home és avaro i està corrompido per les males companyies. L'home busca l'honor.

En la oligarquia, l'home és escuálido i dèbil. L'home busca les riquees.

En la democràcia, l'home és pobre. L'home busca el plaer i la classe baixa domina sobre les atres, si be hi ha un cert home.

En la tirania, l'home és el pijor que es pot tindre. L'home busca la llibertat, pero acaba esclavizado. El tirà somriu, fa la guerra, elimina als millors, és violent i esclaviza. El poeta és buscat per a elogiar al tirà.

Llibre IX

S'examina en més deteniment a l'home tirànic, el qual és borracho, eròtic o lunático. El tirà comet crims per a mantindre el seu modo de vida i compartix el seu modo de vida si l'estat ho permet, aixina i tot, no té amics, sino secuaces. Açò és perque s'ha deixat dur pels plaers.

El capítul tanca en la tripartición de l'ànima en apetitiva, busca el menjar, la beguda, el sexe i les riquees, impetuosa, busca la victòria, el predomini, el renom, i els honors, i filosòfica, ama el deprendre, semblades a una béstia policéfala, a un lleó i a un home, respectivament. Cada home decidix qué partix gana.

Llibre X

Se censura la poesia imitativa puix no és sino una imitació d'una imitació. Açò perque Deu és la font de les Idees, l'expert veu i reproduïx l'Idea, pero l'artiste no li queda sino imitar l'image que ya va plasmar un artiste. L'única poesia vàlida és la del que honra als deus i als hòmens valents.

El llibre tanca parlant de l'immortalitat de l'ànima i de lo que li espera en l'atra vida als hòmens en el mit de Er. Este era un armeni valent que va morir i va ser transportat a l'atra vida, a on va vore cóm els hòmens eren jujats, rebien un temps de descans i despuix se'ls donava a triar una nova vida, demostrant aixina que el just és feliç durant i despuix de la vida.

Temes centrals

Artícul principal → Utopia.

Justícia

El tema central de la República és la reflexió sobre qué és la justícia i cóm s'expressa en l'home, #lo que du a Platón a abordar l'organisació de la ciutat-Estat ideal.

Mentres Sócrates visitava El Pireo en Glaucón, Polemarco li diu a Sócrates que s'una a ell per a divertir-se. Glaucón argumenta que l'orige de la justícia està en els contractes socials i que tots els que la practiquen ho fan per por al castic, per a això usa el mit del anell de Giges. Glaucón desija que Sócrates demostre que la justícia no solament és desijable, sino que pertany a la classe més alta de coses desijables: aquelles que es desigen tant pel seu propi ben com per les seues conseqüències.

Sócrates sugerix que busquen justícia en una ciutat per a comprendre-la en l'home individual. Sócrates començarà a inventar un Estat ideal. Per a que la ciutat siga justa, deu estar diferenciada en tres classes socials en la seua funció i lloc diferenciat en esta. Després, la justícia és la qualitat que es té dins de la societat per a que cada individu complixca en el rol que se li ha assignat. En general, la justícia és la virtut de l'orde. Sócrates contraargumenta este mit de Giges en el seu intelectualisme moral, a on sosté que “és pijor cometre una injustícia que patir-la”, puix l'injustícia destruïx l'ànima:

La pràctica de la justícia és en sí mateixa lo millor per a l'ànima considerada en la seua essència, i que esta ha d'obrar justament tinga o no tinga l'anell de Giges i encara que a este anell s'agregue el caixco de Hades.

Platón: República, II, 612b.

Al final de l'obra, Sócrates acaba contraargumentando este mit en el mit de Er, una llegenda escatológica en la que es parla del sistema del cosmos i la vida del més allà.

Classes socials

Artícul principal → Rei filòsof.

Segons Platón, la polis deu estar dividida jerárquicamente en tres classes: en la part inferior, la classe dels treballadors manuals; la posició intermija l'ocupa la classe dels guerrers; i en el cim, la classe dels dirigents. Estos últims, formats en la filosofia per a alcançar «al fi la visió intelectual del Ben absolut i el llímit extrem del món inteligible», ixen dels guerrers, per #lo que es podria dir que les tres classes no formen més que dos: un grup superior de guardians —guardians-auxiliars i guardians-filòsofs, en el cim dels quals es podria trobar el filòsof rei— i un grup inferior de productors destinats a abastir a aquells.

Platón justifica la divisió en classes rígidamente separades en l'argument de que és impossible que un mateix home puga eixercitar dos oficis al mateix temps, en lo que s'opon al concepte mateix de ciutadà, en el que es basava la polis grega clàssica, i qüestiona els fonaments de la democràcia: «Per això és característic del nostre Estat que el sabater siga només sabater i no al mateix temps timonel, el llauro siga llauro i no siga al mateix temps juge, i el guerrer, guerrer, i no comerciant al mateix temps que guerrer» (III, 9). I ademés d'eixa divisió deriva la Justícia, puix segons Platón esta consistix «que cada u faça lo que li correspon fer».

Mit dels metals

Per a conseguir que tots accepten la seua posició, especialment la tercera classe dels productors, els guardians-filòsofs estan autorisats a fer us de la mentira (piadosa) —«només als governants pertany el poder mentir, a fi d'enganyar a l'enemic o als ciutadans en benefici de l'Estat»— i deuen inventar un mit fundacional per a justificar la divisió, com el següent:

Vosatres, ciutadans de l'Estat, sou tots germans. Pero la divinitat, quan vos va molejar, va posar or en la mescla en la que es varen generar aquells capacitats per a governar, sent de tal forma del més alt valor; argent en els auxiliars; ferro i bronze en els llauradors i demés artesans». I si algú, a pesar de tot, desafiara l'orde establit els juges ho condenaran a mort.

La vida dins de la ciutat

En la ciutat-estat ideal platònica els guardians (els guerrers i els dirigents-filòsofs) es rigen per un règim de comunisme integral, alguna cosa que no s'aplica a la classe inferior. D'esta manera, al no tindre possessions, les classes superiors evitarien l'amor per les riquees, causa de moltes injustícies... La seua educació ha d'estar controlada per l'Estat, i no es llimitaria als aspectes físics, com en Esparta —el model dels quals Platón tenia en ment—, sino que inclouria ademés la dimensió «intelectual», per a fer-los aplegar a la veritat que s'amaga despuix de les falses apariències. Aixina mateix, l'Estat assignaria dònes del seu mateix grup social als varons; i en elles —al marge de qualsevol víncul matrimonial— es procreará una nova generació de guardians dignes i capaços de defendre i dirigir la ciutat. Platón justifica esta comunitat de dònes i de chiquets com a mig per a regular els #naiximent i per a garantisar la pau i la concòrdia entre els guardians, que estaran aixina «lliures de totes les querelles a que els diners, els chiquets i els familiars donen lloc» (V, 12).

L'Estat és, puix, el que regula les unions sexuals entre varons i dònes per a assegurar-se, com es fa en la crío del ganado, de «que els millors individus d'un i un atre sexe es relacionen entre sí les més de les voltes, i els inferiors en els inferiors; ademés, cal criar als fills dels primers i no als dels segons, si es vol que la rabera no degenere». I això es farà recorrent a l'engany per a evitar les queixes dels menys afortunats: «Es trauran a sòrt els esposos, fent-ho en tal manya, que els súbdits inferiors atribuïxquen a la fortuna i no als governants lo que els ha correspost». Per un atre costat, si un fill fora concebut en una dòna que no fora la que li ha assignat l'Estat serà considerat illegítim i per tant la mare deurà «abandonar-ho perque l'Estat no es farà càrrec d'alimentar-ho». Sobre els fills naixcuts de les unions regulades, els «dels millors ciutadans seran duts al redil comú i confiats per al seu conte a ayas, que habitaran en un lloc separat del restant de la ciutat. Sobre els fills dels súbdits inferiors, lo mateix que respecte dels que naixquen en alguna deformitat, li'ls ocultarà, puix aixina és convenient, en algun lloc secret que estarà prohibit revelar». De l'educació dels chiquets «aptes» s'encarregarà una institució de l'Estat desapareixent qualsevol relació en els pares.

Platón descriu un model de ciutat-estat ideal pero deixa oberta la possibilitat de que es puga aplicar. Aixina posa en boca de Sócrates lo següent:

No hi haurà la meua volgut Glaucón, disminució dels mals que desolen els Estats, ni tan sols dels que afecten al gènero humà, a menos que els filòsofs siguen reis dels Estats, o que els que ara es diuen reis i sobirans passen a ser verdaders i sérios filòsofs, i es vegen reunides en els mateixos hòmens la potència política i la filosofia, junt en una llei rigorosa que aparte dels assunts públics a la gran cantitat d'hòmens el talent dels quals els du a dedicar-se a una o a una atra cosa exclusivament; abans de tot açò la constitució que idealment acabem de traçar, en la mida que siga realisable, no naixerà, ni vorà la llum del dia.

Sócrates discutix quatre constitucions injustes: la timocracia, la oligarquia, la democràcia i la tirania. Argumenta que una societat mal governada decaurà i passarà per cada govern successivament, convertint-se en una tirania, el règim més injust de tots. Per mig de la Analogia del Sol i la Llínea dividida en el Llibre VI, Sócrates finalment rebuja qualsevol forma d'art imitativo i conclou que tals artistes no tenen lloc en la ciutat justa. Continua defenent la immortalitat de l'ànima i defén una teoria de la reencarnació. Termina detallant les recompenses de ser just, tant en esta vida com en la pròxima.

Alegoria de la caverna

Artícul principal → Alegoria de la caverna .

En este diàlec s'utilisa "l'alegoria de la caverna" per a explicar metafòricament la situació en que es troba el ser humà respecte del coneiximent. En ella Platón explica la seua teoria de cóm podem captar l'existència dels dos móns: el món sensible (conegut a través dels sentits) i el món inteligible (sol alcanzable per mig de l'us exclusiu de la raó).

Història d'edició

La primera edició dels diàlecs combinats de La República data del 315 a. C., per iniciativa de la Acadèmia.

Segons Cicerón, La República de Platón és el primer llibre de la filosofia política. No obstant, posteriorment Aristóxeno va acusar a Platón de plagi per les similituts en El Antilogikoi o Peri politeias de Trasímaco. Aulo Gelio conte en els seus Nits áticas que els dos primers llibres varen ser editats aparte i que Jenofonte va escriure el seu Ciropedia en resposta a ells. Estes senyes semblen indicar que els distints llibres de La República varen ser escrits en diferents moments; no obstant, l'unitat en la seua totalitat sembla contradir esta tesis.

Personages

En l'obra participen diferents personages: Sócrates, Glaucón, Polemarco, Trasímaco, Adimanto, Céfalo i Clitofonte.

• Sócrates: filòsof ateniense, mestre de Platón, que comença introduint i despuix profundisa el tema de la justícia i de la ciutat ideal.
• Trasímaco: discípul de Sócrates que inicia la discussió, sosté al començ (Llibre I) que la justícia és lo que més convé al més fort.
• Céfalo: vell propietari de la casa a on té lloc el diàlec, feliç per haver acumulat bens materials a lo llarc de la seua vida, sosté que en això consistix la justícia i la felicitat.
• Glaucón: discípul de Sócrates que ho acompanya a casa de Céfalo.
• Polemarco: discípul de Sócrates.
• Adimanto: discípul de Sócrates.

El text trobat en Nag Hammadi

Entre els manuscrits de Nag Hammadi es va trobar un passage de La República en copto. Es troba com a quint document del Còdex VI (NH VI 48–51) i conté un passage o fragment de l'obra (588b–589b) que ya era conegut en l'Antiguetat. És citat per Plotino (Enéadas, I.1.7) i Proclo fa alusions numeroses d'ell en el seu comentari sobre la La República; també pot ser trobat en texts d'Eusebio de Cesarea i Estobeo (Antologia, III, 9).

Segons Howard Jackson, el passage ha segut "traduït en ineptitut" i ho definix com "un desastrós fracàs"; açò podria explicar per qué durant casi vinticinc anys va ser impossible identificar el text. Per la seua banda, James Brasher destaca que: "les paraules de Platón han segut distorsionades i incomprendidas tan mal, que resulten difícilment reconeixibles"; les considera el producte d'algú en escassa formació intelectual i que ha perdut contacte en la tradició filosòfica. No obstant, s'ha sugerit que lo que els acadèmics perceben com una "mala traducció" és en realitat una interpretació tendenciosa de Platón, relacionada en la realitat política de la filosofia grega durant els regnats de Constantino i Constantino II. D'acort als elements que el traductor va introduir en el text, és possible que esta traducció responga a un àmbit a on eren comuns els relats sobre els arconts i atres conceptes antropològics valentinianos; el tema de la creació per la paraula (49,31–32), el leitmotiv del Apócrifo de Juan, podria haver segut familiar a l'autor. De fet, est pot ser el context per a tota la biblioteca de Nag Hammadi.^{cita requerida}

També s'ha sostingut que, com a expressió vívida i concisa de la antropologia platònica, hi ha raons per a creure que este passage era part d'una antologia de texts filosòfics usada en les escoles.^{cita requerida}

Fragment conservat

[48] Ya que hem aplegat a este punt en la discussió, reprengam les coses que havíem dit, i trobarem que diu: «És bo aquell al que s'ha fet perfectament injustícia; és glorificado segons dret». ¿No és aixina com ha segut provat? Fins a ací és cert el modo que invita. I yo dic: «Mantenint la fermea hem pres la paraula ya que ell ha dit que el que comet injustícia i el que actua en justícia, tenen cada u un poder». ¿I cóm és això? Ell diu: «és una image pareguda al logos de l'ànima, per a que comprenga aquell [49] 1 que [té] això diu [...] [...] és en efecte aquell que [fa] 3 [...] o no [...] és per mi».

Pero tots els [relats] que han contat [...] 6 sobre arconts, s'han convertit en realitat i la Quimera i el ca Cerbero i tots els atres dels quals 10 es parla: varen baixar 11 tots, varen produir les formes i les semblances i es varen convertir en 14 una sola semblança. Ells 15 diuen: «¡A mantindre l'obra!» Certament, és una semblança única la que s'ha convertit en 18 image d'una béstia, 19 mudable, en numerosos caps. Certs dies s'assembla a una béstia salvage. Puix, pot rebujar 23 la primera semblança de 24 totes estes figures difícils i incómodes i d'elles 26 emana en una 27 obra, 28 perfilant-la 29 en esplendor, i 30 el restant de la 31 semblança treballa ara 32 per la paraula. Ara 33 en efecte, és una sola semblança, 34 un atre és la semblança del lleó, 35 i un atre soc la semblança de l'home [50] 1 [o]no [...] 2 [...] unir [...] este 3 [c]ambio, be més que 4 [el prime]ro. I el segon 5 [...] ha segut treballat. 6 [M]antenemos puix, units, un 7 i l'atre i els fem 8 únics perque són tres modos 9 que creixen junts 10 i tots ocorren en una presència 11 única, a l'exterior de l'image 12 de l'home, com per aquell 13 que no poden vore 14 lo que està en el seu interior, pero és lo que 15 només soc a l'exterior que veu. 16 I apareix que el ser 17 vivent és la seua semblança i 18 que ha segut treballat 19 en una semblança d'home.

I yo dic 20 al que ha dit que és útil 21 a l'home cometre l'injustícia: 22 Els que cometen l'injustícia s'interponen, 23 no servixen per a res ni 24 yo els soc de cap profit. Pero 25 lo que és ventajós, és 26 rebujar la semblança de béstia 27 mala i destrossar 28 les semblances en el lleó. 29 Pero l'home és dèbil 30 i tot lo que ell 31 fa és tan dèbil 32 que és arrastrat 33 cap al lloc a on transcorre el dia en les bésties. [51] 1 [I] ell [...] 2 [há]bito [de] 3 ell en un [...] 4 pero fa 5 [...] les enemistats en [...] 6 tal com un combat per 7 ell parquet a causa 8 d'això. És tot això 9 en efecte lo que dic a qui vullga fer 10 la alabanza de l'injustícia. 11 Per tant, puix, ¿lo que diu 12 sobre la justícia, 13 no és aprovechable? Si ell 14 du estes coses a la pràctica i es referix a elles, 15 dins de l'home 16 dominaran en força. 17 Perque busca més allà d'ell 18 preocupar-se per elles i mantindre's 19 en vida, com també el 20 llauro manté en vida la seua 21 producció cada dia i 22 les bésties salvages 23 li impedixen créixer.

Bibliografia

• Platón. República, UNAM, trad. Antonio Gómez Robledo, Mèxic, 2016.
• Platón. República, Akal, trad. Salvador Mas, Madrit, 2008.
• Platón. República, Eudeba, trad. Antonio Cambrer, Buenos Aires, 2003.
• Platón. República, Aliança editorial, trad. José Manuel Pabón/Manuel Fernández Galiano, Madrit, 1992.
• Platón. República, Losada, trad. Marisa Divenosa, Madrit, 2005.

• Platón (1872), Obres completes, edició de Patricio de Azcárate, tom 7, Madrit.

Enllaços externs

• 15px|link=|alt= Wikisource contiene de La República.**Traducció espanyola en la freeditorial.

• • Traducció espanyola en el lloc de la Universitat de Múrcia.
  • Traducció al anglés en índex electrònic en el Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius "focus" (per a canviar al text grec) i "lloeu" (per al text bilingüe).
    • Text grec, en Wikisource.
  • Traducció al francés, en anotacions en este idioma, en el lloc de Philippe Remacle: trad. de Victor Cousin; ed. en París. Els números en blau entre corchetes són ròtuls actius que servixen per a canviar al grec.
    • Llibres: I; II; III; IV.
      • Text grec en el mateix lloc. Els números en blau entre corchetes són ròtuls actius que servixen per a canviar a la traducció francesa de Cousin.
        • Llibres: I; II; III; IV.
        • Philippe Remacle (1944 - 2011): helenista i latinista belga d'expressió francesa.
      • Text grec en el sitie de la Bibliotheca Augustana (Augsburc): I; II (incomplet).
  • Traducció al francés, en anotacions en el mateix idioma, en el mateix lloc: trad. de Robert Baccou.
    • Llibres: V; VI. Els números en blau que no apareixen entre paréntesis són ròtuls actius que servixen per a canviar al grec.
      • Text grec en el mateix lloc.
        • Llibres: V; VI. Els números en blau entre corchetes són ròtuls actius que servixen per a canviar a la traducció francesa de Baccou.
      • Text bilingüe grec - francés, en anotacions en este idioma, en el mateix lloc: trad. francesa de Cousin.
        • Llibres: VII; IX; X.
  • Text francés, en anotacions en el mateix idioma, en el mateix lloc: trad. de Robert Baccou.
    • Llibre VIII. Els números en blau que no apareixen entre paréntesis són ròtuls actius que servixen per a canviar al grec.
      • Text grec en el mateix lloc.
        • Llibre VIII. Els números en blau entre corchetes són ròtuls actius que servixen per a canviar a la traducció francesa de Baccou.

• Plat: The Republic en la Internet Encyclopedia of Philosophy.
• 15px|link=|alt= Wikisource en Plantilla:Obtener idioma contiene obras originales de La República.

• MARTIN, Thomas R.: An Overview of Classical Greek History from Mycenae to Alexander (Panorama de l'història de la Grècia Antiga des de la época micénica fins a la d'Alejandro); text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.
  • Vegen-se este apartat i el següent: Plat's Republic (La "República" de Platón).

• SCHUR, David: Plat's Wayward Path: Literary Form and the Republic (El camí errático de Platón: la forma lliterària i "La República"), 2015.

• • Portada en directori electrònic en el costat esquerre [1] archivat en Wayback Machine., en el lloc del Centre d'Estudis Helènics (CHS o Center for Hellenic Studies), institució de Washington afiliada a la Universitat d'Harvard i dirigida per Gregory Nagy.
    • Per a les cites: Schur, David. 2015. Plat's Wayward Path: Literary Form and the Republic. Hellenic Studies Séries 66. Washington, DC: Center for Hellenic Studies.