Reencarnació

Reencarnació

La reencarnació és la creència consistent en que l'essència individual de les persones (ànima o esperit) escomença una nova vida en un cos o forma física diferent despuix de la mort biològica.

Esta creència aglutina de manera popular diversos térmens:

• metempsicosis, que ve del terme grec meta (despuix, successiu) i psyche (esperit, ànima).
• transmigración (migrar a través).
• reencarnació (tornar a encarnar).
• renaixença (tornar a nàixer).

Tots estos térmens aludixen a l'existència d'un ànima o esperit que viaja o apareix per distints cossos, generalment a fi de deprendre en diverses vides les lliçons que proporciona l'existència a través del temps, i/o en #univers paralels o diferents realitats, en el que l'ànima es va elegir reencarnar, fins a alcançar una ascensió de l'estat de consciència, per mig de les experiències vixcudes, que li permetran continuar evolucionant com a part d'un esperit macro.

El mateix fenomen pero sense la creència en un ànima o esperit:

• metensomatosis: ve de meta (despuix, successiu) i soma (cos).
• palingenesia o palingénesis: procedix de palin (de nou) i genesis (nàixer/principi).

La creència en la reencarnació ha estat present en la humanitat des de l'antiguetat, en la majoria de les religions orientals, com el hinduismo, el budisme, el jainismo i el taoisme, i també en algunes religions africanes i tribals d'Amèrica i Oceania. En l'història de la humanitat, la creència de que una persona fallida tornarà a viure o aparéixer en un atre cos (en una personalitat generalment més evolucionada) ha sobrevixcut inclús dins de les religions judeocristianes (cristianisme, judaisme i islamismo), baixe la forma de diverses herejías i creències no oficials.

Religions orientals i tradicions

El concepte de reencarnació és comuna en les religions orientals, i en el cas de totes les religions anomenades dhármicas (en orige en el hinduismo), estes afirmen que la reencarnació existix en un cicle sense fi (roda del karma), mentres les accions adhármicas (que van contra el Dharma), i la avidya (ignorança) de l'individu impedixquen una lliberació o cessació d'este cicle.

Les religions tradicionals dels diversos països d'Àsia (com la dels ancestros en China o el shinto en Japó) incorporen la reencarnació i influïxen en gran manera en la devoció popular i la cultura i el folclore d'estos països.

Hinduismo

Artícul principal → Hinduismo.

En el hinduismo, no és el Atman (el «ànima») pròpiament tal la que reencarna, sino que és el cos sotil que «envol» el atman (sukshma sharira), la que canvia de cos físic (sthula sharira) al moment de la mort.

En la creències de la religió brahmánica, al moment de la mort del cos físic (sthula sharira), el cos sotil (sukshma sharira), abandona el cos que s'ha tornat inservible, i seria arrastrada pels Yamadūta, els mensagers sirvientes del deu Iama ―l'encarregat de jujar el karma de totes les ànimes de l'univers―, per a ser jujada. Mentres que en tradicions posteriors se senyala que és l'efecte neutral del Karma lo que generarà la reencarnació.

Depenent de les accions bones o males, la sukshma sharira es reencarna en una existència superior, intermija o inferior del kamaloka, el regne del desig o regne de la necessitat del Triloka (els tres regnes de l'existència, que conformen la realitat total de l'univers). Açò inclou des d'estats d'existència celestials a infernals, sent la vida humana un estat intermig. Este incessant procés rep el nom de samsara (‘vagabundeo’). Este terme prové del verp sánscrito samsrí: ‘fluir junt’, ‘deambular’. Les religions orientals es referixen a eixe deambular (entreteniment, codícia, acumulació de bens, «matar el temps»...) com una vida sense propòsit ni sentit.

Cada sukshma sharira viaja per esta roda, que comprén des dels deus (devas) fins als insectes. El sentit de la trayectòria d'un sukshma sharira dins d'este univers ho marca el contingut o sentit dels seus actes. Segons el hinduismo popular modern, l'estat en el que renaix l'ànima està determinat per les seues bones o males accions (el karma) realisades en anteriors #encarnació.

La calitat de la reencarnació ve determinada pel mèrit o la falta de mèrits que haja acumulat cada persona com a resultat de les seues actuacions; açò es coneix com el karma de lo que l'individu haja realisat en la seua vida o vides passades. Les ànimes dels que fan el mal, per eixemple, renaixen en cossos «inferiors» (com a animals, insectes i arbres), o en estats encara més inferiors de vivència infernal, o en vides desgraciades. El pes del karma es pot modificar en la pràctica del yoga (aument de la consciència fins als nivells més alts contemplativos i unitivos, segons el grau i la modalitat de yoga), seguir el Dharma a través de les bones accions (generositat, conservar l'alegria interior, respondre be per mal...), l'ascetisme (privar-se de lo que abotarga els sentits i impedix el creiximent de l'individu i l'oferiment ritual (valor de l'agraïment i de la generositat).

En el pensament religiós hinduista, la creència en la transmigración apareix per primera volta en forma doctrinal en els texts religiosos indis cridats Upanishad, que varen reemplaçar als antiquíssims texts épicos no filosòfics cridats Vedas (entre el 1500 i el 600 a. C.). Els Upanishad varen ser escrits entre el 500 a. C. i el 1600 d. C.

La lliberació de la reencarnació en el hinduismo (Moksha), o lliberació del samsara, es conseguix despuix d'haver expiado o superat el pes del seu karma, és dir, totes les conseqüències procedents tant dels seus bons com dels seus mals actes. Este procés és continu fins que l'ànima individual, Atman, està completament evolucionada i s'identifica o alcança al Brahman absolut, en a on és salvat de la necessitat de més renaixences. Esta identificació succeïx per mig de pràctiques yóguicas i/o ascéticas. Després de la seua última mort, en conseguir l'estat de Moksha, el seu ser ix de l'univers material generat per Maia (l'ilusió universal), i es fon en la Llum Divina (la refulgencia que emana del Brahman), en la creència de que l'ànima individual (atman), i l'ànima universal (Brahman) són idèntiques.

Jainismo

Artícul principal → Jainismo.

El jainismo és una atra religió posterior al hinduismo i que va sorgir al mateix temps que el budisme. En el jainismo, les ànimes van arreplegant els fruts de les seues bones o males accions a través de successives vides. Quan un jainista acumula suficient bon karma, la purea de la seua ànima pot fer que es reencarne en un deva o entitat semidivina, si be esta situació no és permanent, per #lo que els jainistas busquen una lliberació definitiva.

Sijismo

Artícul principal → Sijismo.

La reencarnació és una creència central d'esta religió monoteista, també partix de les englobades baix la paraula «hinduismo». Els sijes creuen que l'ànima té que transmigrar d'un cos a un atre com a part de la seua evolució. Esta evolució finalment resultarà en una unió en Deu per mig de la purificació de l'esperit. Si un no realisa bones accions, l'ànima continua reencarnándose per a sempre. Des de la forma humana, si algú realisa bones accions pròpies d'un gurmuja, llavors conseguix la salvació en Deu. L'ànima es purifica per mig de la recitació del naam (nom de Deu), tenint present al waheguru (mestre espiritual) i seguint el camí del gurmat.

Budisme

Artícul principal → Samsara.

Vore també: Renaixença (budisme)

Vore també: Bart budiste

El budisme va sorgir del hinduismo estenent-se pels països orientals pero va incloure una gran reforma dels seus punts de vista fins a constituir una nova religió. Té una noció distinta de la reencarnació, ya que per un costat la nega i per un atre l'afirma. Nega que existixca una entitat en l'individu que puga reencarnarse (ni ànima, ni ment, ni esperit) cridat anatman. Pero l'afirma en dir que un nou individu apareix en funció de les accions d'un anterior. Esta noció de reencarnació està més prop de la palingenesia que de la transmigración.

Els budistes creuen que per mig de la realisació del nirvana, l'estat de total lliberació, es conseguix també la cessació de la renaixença. Dins del budisme, la tradició tibetana utilisa molt freqüentment la reencarnació, mentres que unes atres, com la tradició zen, l'ignora en bona mida. Aixina, la tradició tibetana indica que ha de passar-se pel bart, que significa lliteralment ‘estat intermig’ o ‘estat de transició’, immediatament despuix de la mort que duraria 49 dies segons el Llibre tibetà dels morts.

Les diferències de concepció segurament solament provenen de distint punt d'evolució al que estan referint-se, o a com conceben de distintes formes les possibles vies d'evolució, aixina com a l'influència de les diferents cultures. Més allà de tals aspectes «externs» ―encara que tracten d'aspectes molt profunts― hi hauria una essència comuna real i objectiva, impossible de definir en la llimitada paraula humana.

El budisme, a diferència del cristianisme i de les religions occidentals, no ha concebut mai una noció semblant a la de «ànima immortal» sino que està pròxim a la palingénesis. En el Milinda-pañja (‘preguntes del rei Milinda’), l'sabio que instruïx al rei planteja que existix una continuïtat entre individus (Yo soc tu i tu eres yo), pero que res transmigra d'un a un atre. Per a comprendre tals aparents diferències, caldria comprendre el tema del temps i de l'eternitat, i com des de l'eternitat un macroser se separa en mils de millons de sers que són individus que es creuen separats entre sí (un llibre que desenrolla el tema és Parla Seth).

El Milinda-pañja ejemplifica la (aparent) paradoxa en el símil d'una antorcha que encén a una atra: «Ni la flama ni l'antorcha són la mateixa, i no obstant una existix a causa de l'anterior».

El budisme planteja el nirvana com a cessació de la roda dels #naiximent i les morts. L'escola mahāiāna li afig ademés un significat més universalista, senyalant que dit cicle es terminarà quan tots els sers vius hagen conseguit la allumenament.

Shinto

Artícul principal → Shinto.

El shinto no es va identificar a sí mateixa com a religió fins a l'arribada del budisme a Japó, per #lo que es va vore influït en les seues creències. Sent una mescla d'animisme i chamanisme, ya tenia present la noció de reencarnació en forma d'esperits o ànimes que es relacionaven en els vius. El shinto no té per tant una soteriología clara de salvació, sino que els japonesos acodixen per a açò al budisme. En l'absorció de nocions budistes, el shinto convertirà a alguns dels seus elements mítics com els cridats kami, en sers que es reencarnan en missions diverses.

Taoisme

Artícul principal → Taoisme.

El taoisme és una visió filosòfica de la vida i la naturalea, la faceta religiosa de la qual es caracterisa per métodos de vida, salut i meditació. Segons el taoisme, el tao és un principi suprem que impregna tot l'univers, i per tant la seua naturalea és immortal i eterna. La reencarnació existix ya que res mor en estar tot lo viu fluint en el tao. El taoísta no busca acabar en la reencarnació directament, sino que seguix el camí del tao la culminació del qual és tornar-se un en el tao, i per tant, conseguir la immortalitat del Tao.

Religions i tradicions d'Occident

Filosofia grega clàssica

Artícul principal → Filosofia grega.

Artícul principal → Platón.

Diógenes Laercio descriu una anècdota en la qual Pitágoras reconeix a un amic fallit en el cos d'un gos que havia segut colpejat. Segons Diodoro Sículo:

Pitágoras creïa en la transmigración de les ànimes, i considerava el consum de carn com alguna cosa abominable, dient que les ànimes de tots els sers vius passaven despuix de la mort a atres sers vius. I sobre sí mateixa, solia manifestar que recordava haver estat en Troya en els temps de Euforbo, fill de Panthus, que va ser assessinat per Menelao.

Diodoro, Biblioteca Històrica 10.6.1.

Platón és el principal exponent de la reencarnació en els grecs del que tenim notícia. En l'obra Fedro, escriu cóm l'ànima humana, d'acort en el descobriment de la veritat que haja alcançat, naixerà en un tipo de cos o en un atre. Estes existències suponen proves per a que les ànimes es perfeccionen. En La República, en el Mit de Er, s'explica cóm el mític guerrer Er mor en el camp de batalla pero retorna a la veta de dèu dies, durant els quals veu les ànimes dels hòmens esperant renàixer.

Els celtes

En el I abans de Crist Alejandro Polyhistor va escriure:

La doctrina pitagórico preval entre els Gals, ensenyant que les ànimes dels hòmens són immortals, i que despuix d'un determinat número d'anys tornen a entrar en un atre cos.

Juliol César va registrar que els druidas de la Galia, Bretanya i Irlanda, tenien a la trasmigración com una de les seues doctrines principals:

Esméranse sobretot en persuadir l'immortalitat de les ànimes i la seua trasmigración d'uns cossos en uns atres, la creència dels quals jugen ser grandíssim incentiu per al valor, posant aparte el temor de la mort.

Judaisme

Artícul principal → Judaisme.

Artícul principal → Càbala.

De manera similar al cristianisme, la reencarnació no és admesa com a doctrina oficial, si be apareix dins de la Càbala. En el Zohar (2.99b) es llig: «Totes les ànimes estan subjectes a la transmigración, i els hòmens que no coneixen els camins del Senyor, que siguen beneïts; ells no saben que estan sent duts davant del tribunal, tant quan entren en este món com quan ixen d'ell. Són ignorants de les moltes transmigraciones i proves secretes que deuen passar».

Cristianisme

Artícul principal → Cristianisme.

El cristianisme establit en les seues principals branques (catolicisme, el protestantisme i la ortodòxia), rebuja la reencarnació de manera majoritària per considerar-la una doctrina contrària a la Bíblia, difícilment armonizable en la creència en la resurrecció, i aliena a la concepció salvífica que manté esta religió. En l'epístola als Hebreus (9:27) s'establix clarament la concepció neotestamentaria: «està establit per als hòmens que muiguen una sola volta, i despuix d'açò el juí».

No obstant algunes denominacions propenques al cristianisme han acceptat la creència en la reencarnació; entre elles algunes de les comunitats gnósticas, en l'Antiguetat, els càtars en l'Edat Mija i certes corrents, no totes, del espiritisme en el XIX.

Cristianisme antic i Gnosticismo

Artícul principal → Cristianisme primitiu.

Dins del cristianisme antic, gran part del gnosticismo, pero no en la seua totalitat, va acceptar la doctrina de la reencarnació, ya que es tractava d'una creència molt estesa en el context cultural de l'época.

Alguns Pares de l'Iglésia varen discutir la possibilitat de la reencarnació en els seus escrits, rebujant-la obertament. Entre ells Ireneo de Lió, en la seua polèmica contra els gnósticos, Tertuliano, qui possiblement va ser l'escritor que es va dedicar en major profunditat el tema, al com consagra huit capítuls del seu tractat Sobre l'ànima i Orígens qui escriu explícitament en contra d'esta creència, encara que algunes de les seues expressions semblaren considerar-la com a acceptable.

Catarisme

Artícul principal → Catarisme.

Els càtars (moviment religiós cristià de caràcter gnóstico que es va propagar per l'Europa Occidental a mitan de el XI i va conseguir arraïlar cap a el XII), també creïen en la reencarnació. Dins de la seua doctrina s'indica que les ànimes es reencarnarían fins que foren capaces d'un autoconocimiento que les duria a la visió de la divinitat i aixina poder escapar del món material i elevar-se al paraís immaterial. La forma d'escapar del cicle era viure una vida ascética, sense ser corrompido pel món. Aquells que seguien estes normes eren coneguts com a Perfectes.

Hermetisme

Artícul principal → Hermetisme.

En les tradicions hermètiques, es menciona la reencarnació es menciona en els texts hermètics:

Oh fill, ¿quants cossos tenim que travessar, quantes bandes de dimonis, quantes séries de repeticions i cicles de les estreles, abans d'afanyar-nos cap a l'Un solament?

Hermes Trismegisto (atribuït)

En este cos de creències es considera que l'ànima és el recipient a on són abocades les faltes dels hòmens, i una volta el cos es dissol, podran elevar-se o ser castigades pel seu impiedad i apego a les passions corporals. Les ànimes travessaran els elements en un procés de purificació progressiva, reencarnándose fins a alcançar el cor dels deus, pero els qui no ho facen i vixquen en la impiedad, voran denegat la seua tornada el cel i començaran una migració ignominiosa i indigna d'un esperit sant, encarnats en cossos aliens.

Investigació sobre la reencarnació

L'escritor Ian Stevenson va afirmar haver investigat numerosos chiquets que afirmaven recordar una vida passada. Va portar a terme més de 2500 estudis de cas, en un periodo de 40 anys, i va publicar dotze llibres, incloent Twenty Cases Suggestive of Reincarnation (traduït a l'espanyol com Vint casos que fan pensar en la reencarnació) i Where Reincarnation and Biology Intersect. Stevenson documentava metódicamente les declaracions de cada chiquet, i posteriorment trobava l'identitat de la persona fallida en la que el chiquet s'havia identificat, i verificava els fets de la vida de la persona fallida que coincidien en els recorts del chiquet. També va trobar coincidències de marques i defectes de naiximent en certes ferides i cicatrius del fallit, certificades per històries clíniques, aixina com per fotografies d'autòpsias, en el seu llibre Reincarnation and Biology.

Stevenson va buscar evidències refutatorias i explicacions alternatives als informes, i pensava que els seus estrictes métodos descartaven totes les possibles explicacions «normals» per als recorts dels chiquets. No obstant, una gran majoria de casos de reencarnació notificats per Stevenson es varen originar en societats orientals, a on les religions dominants a sovint permeten el concepte de reencarnació. A raïl d'este tipo de crítica, Stevenson va publicar un llibre sobre casos europeus (European Cases of the Reincarnation Type). Atres persones que han portat a terme investigacions sobre la reencarnació inclouen a Jim B. Tucker, Brian Weiss, i Raymond Moody.

Alguns escèptics, com Paul Edwards, han analisat molts d'estos relats, cridant-los «anecdòtics». Els escèptics sugerixen que les afirmacions d'evidència de la reencarnació s'originen en el pensament selectiu i en els falsos recorts, que a sovint resulten d'un sistema de creències propi i de pors bàsiques, i per lo tant no es poden tindre en conte com a evidència empírica. Carl Sagan es referix als casos, aparentment de les investigacions de Stevenson, en el seu llibre El món i els seus dimonis (The Demon-Haunted World), com un eixemple de senyes empíriques cuidadosadament recolectats, encara que va rebujar, com a errònea, la reencarnació com una explicació dels relats.

Una objecció a les afirmacions sobre la reencarnació inclou el fet de que la gran majoria de la gent no recorda vides anteriors (encara que la falta de recorts no és una negació del fenomen com a tal), i que no hi ha cap mecanisme conegut per la ciència moderna que permeta demostrar que la personalitat pot sobreviure a la mort i viajar a un atre cos. Investigadors com Stevenson han reconegut eixes llimitacions. Una atra de les objeccions a la reencarnació (que ya va ser proposta per Tertuliano), és que seria inconsistente en el creiximent de la població. Alguns autors consideren ya haver refutado, teòricament, dita objecció.

Perspectives contemporànees

Antroposofía

Artícul principal → Antroposofía.

Teosofia

Artícul principal → Teosofia.

Nou Pensament i Nova Era

Artícul principal → Moviment New Age.

Alguns grups dins del Nou Pensament i de la denominada Nova Era també accepten la reencarnació.

Cultura popular occidental

Durant el XX, el món occidental ha segut més que permeable en lo tocante a l'assimilació de conceptes religiosos-filosòfics provinents de les antigues colónies britàniques i franceses d'Àsia, tal volta solament en fins d'eixamplar el gust popular per lo exòtic i remot, i llegitimar indirectament l'expansionisme en el favor de la publicitat. No obstant, la situació vivencial de molts europeus i nortamericans, víctimes d'angustioses incertituts provocades pel caos econòmic i les tensions polítiques que afectaven directament les concepcions personals de la vida, va propiciar noves maneres d'afrontar els interrogants sobre el sofriment i l'existència. Va ser auspicioso per a l'aristocràcia nortamericana i europea evitar les tensions internes entre els espiritualista en voga (que sempre han contat en sugestiva influència, en especial entre els jóvens) i la busca política de consens. La reencarnació va desviar les injustícies socials cap a l'explicació fique científica del karma, a tal punt que en el Regne Unit i en els Estats Units numeroses sectes orientalistes feyen émfasis en la neutralitat política i en la resignació davant els fets nefasts de la vida social i personal, a favor d'una busca de la «veritat» en un mateixa en la finalitat de transcendir a millor existència en una suposta vida futura.

La noció de renaixença també es troba entre els aborigen de les praderies, en Estats Units:^{cita requerida} consideren que en la vida l'home recorre el Camí Rojo o el Camí Negre i que en morir realisa un viage la culminació del qual en cas d'haver seguit la primera sendera, consistix en cessar de nàixer i morir i poder replegar-se en el centre de totes les coses. En canvi, una vida plena d'afectes egoistes i equivocada, es fa mereixedora de nous #naiximent per a porgar la seua conducta.^{cita requerida}

Crítiques

Exponents Tradicionals

Entre els pensadors tradicionals que han criticat la reencarnació es troba René Guénon qui s'estén sobre el concepte en el seu llibre L'error espiritista. Afirma que dita doctrina és occidental i res té que vore en les doctrines orientals com la metempsicosis o la transmigración de les ànimes:

L'orientaliste hindú Ananda Coomaraswamy, en el seu llibre El Vedanta i la tradició occidental, afirma:

Yo no dic que una creència en la reencarnació no haja segut mantinguda mai en l'Índia. Dic que una creència tal solament pot haver resultat d'una mala interpretació popular del llenguage simbòlic dels texts; i que la creència dels erudits i dels teosofistas moderns és el resultat d'una interpretació dels texts igualment simplista i desinformada.

El ser compost es desfà en el cosmos; no hi ha res que puga sobreviure com una consciència de ser Fulano. Els elements de l'entitat psicofísica es desintegren i passen a uns atres com un llegat. Açò és, en veritat, un procés que ha estat tenint lloc a tot lo llarc de la vida del nostre Fulano, i és un procés que pot seguir-se molt clarament en la propagació, repetidament descrita en la tradició índia com la «renaixença del pare en i com el fill». Fulano viu en els seus descendents directes i indirectes. Esta és la suposta doctrina índia de la «reencarnació»; és la mateixa que la doctrina grega de la metasomatosis i la metempsicosis; és la doctrina cristiana de la nostra preexistencia en Adán «segons la substància corporal i la virtut seminal»; i és la doctrina moderna de la «repetició dels caràcters ancestrals». Solament el fet d'una transmissió tal de caràcters psicofísicos pot fer inteligible lo que es diu en religió la nostra herència del pecat original, en metafísica nostra herència de l'ignorança, i pel filòsof la nostra capacitat congènita per a conéixer en térmens de subjecte i objecte.

El mateix Coomaraswamy en Gradació, evolució i reencarnació:

La reencarnació —com es comprén corrientemente en el significant de tornada de les ànimes individuals a atres cossos ací en la terra— no és una doctrina ortodoxa índia, sino solament una creència popular. Aixina, per eixemple, com observa el Dr. B. C. Law, «No cal dir que el pensador budiste repudia la noció de que un ego passe d'una incorporació a una atra».

Branca Coomaraswamy, fill de Ananda, en La Desacralización del Hinduismo per la Consumició Occidental:

La reencarnació és també una característica dels de la New Age sent definida com la renaixença de l'ego o yo inferior en un atre cos, siga humà o sub-humà, com per eixemple, una panderola, en este planeta. L'idea és de que si un no perfecciona el seu propi ego o yo inferior en esta vida, un pot tindre una atra oportunitat. Ademés, esta segona, o 700ª oportunitat, és part del procés evolutiu pel que es diu que cada individu es dirigix en el seu camí no cap a la realisació de Deu o de la realitat, sino cap a la fusió en el “U” o en la “Supermente” en alguna classe de punt Omega teilhardiano. Lo que s'oblida és que la reencarnació com tal no és una doctrina Hindú, sino teosofista, i que si la reencarnació fora de fet alguna cosa que poguera ocórrer, des del punt de vista Hindú ella seria vista com un fracàs. Des del punt de vista Hindú el propòsit de la vida no és renàixer i el que et donen una atra oportunitat per a donar regna solta a les pròpies passions, sino abans be una lliberació de tot el procés de renàixer.

Vore també

• Teoria de la reminiscència
• Meng Po
• Arthur Flowerdew
• Budisme i hinduismo
• Regressió (parapsicología)

Enllaços externs

• Reencarnació i experiències propenques a la mort, Universitat de #Virginia [2] archivat en Wayback Machine. (anglés)