Dialèctica

Erro al crear miniatura:

Dialèctica

Platón i Aristóteles discutint. Detall d'un bajorrelieve de Luca della Robbia, XV, Florencia, Itàlia.

La dialèctica —del grec διαλεκτική (dialektikḗ), τέχνη (tékhnē), lliteralment: tècnica de la conversació; en igual significat, en llatí (ars) dialectica— és una branca de la filosofia l'àmbit de la qual i alcanç han variat significativament a lo llarc de l'història.

Originàriament, designava un método de conversació o argumentació anàloga a lo que actualment es diu llògica. En el XVIII el terme va adquirir un nou significat: la teoria dels contraposts en les coses o en els conceptes, aixina com la detecció i superació d'estos contraposts.

De manera més esquemàtica pot definir-se la dialèctica com el discurs en el que es contrapon una determinada concepció o tradició, entesa com tesis, i la mostra dels problemes i contradiccions, entesa com antítesis. D'esta confrontació sorgix, en un tercer moment cridat síntesis, una resolució o una nova comprensió del problema. Este esquema general pot concretar-se com la contraposició entre concepte i cosa en la teoria del coneiximent, a la contraposició entre els diferents participants en una discussió i a contraposició reals en la naturalea o en la societat, entre unes atres.

El terme adquirix un significat no circumscrit a l'àmbit de la retòrica, fonamentalment, als escrits del filòsof alemà G. W. F. Hegel. En l'época en que escriu una de les seues grans obres (Fenomenologia de l'esperit, 1808), el món sembla haver-se posat en moviment, transformant de forma visible lo que havia durat sigles. Es tracta dels primers moments del modo de producció capitalista que, a diferència dels anteriors, es basa primordialmente en la circulació de les mercaderies i dels diners. Llavors el vell problema filosòfic del canvi s'agudisa: ¿cóm entendre racionalmente que una cosa puga canviar d'apariència i seguir sent la mateixa cosa? Hegel concep la realitat com formada per oposts que, en el conflicte inevitable que sorgix, engendren nous conceptes que, en contacte en la realitat, entren en contraposició sempre en alguna cosa. Este esquema és el que permet explicar el canvi mantenint l'identitat de cada element, a pesar de que el conjunt haja canviat.

En el mateix procedir, Karl Marx analisarà la realitat social i clarament en els seus escrits a partir de 1842, l'entendrà com una realitat conflictiva per la contraposició d'interessos materials incompatibles. Aixina dirà, en el Manifest comuniste (1848), que "tota l'història de la humanitat fins ara és l'història de la lluita de classes"; açò és: la confrontació entre classes socials és el motor del canvi històric.

En el XX el filòsof alemà Theodor W. Adorn titularà Dialèctica negativa (1966) una de les seues obres capitals. Esta obra s'inicia en una afirmació provocativa: "La formulació dialèctica negativa atenta contra la tradició". Es referix Adorn a que en la dialèctica de Platón o en la d'Hegel el resultat del moviment de contraposició és l'afirmació d'alguna cosa, mentres que lo que ell pretén és subrallar el caràcter inconcluso de qualsevol moment del moviment de contraposició, tant a nivell social com a cultural.

Història

Dialèctica espontànea en l'antiguetat

Per al hinduisme, la diversitat de coses i events contradictoris que nos rodegen són justament les diferents manifestacions del tot, cridat Brahman. Aixina, als diversos aspectes de lo Diví, varen donar en l'Índia antiga distints noms de variats deus que no són més que reflexos d'una única realitat última, de manera que, per eixemple, la força destructora i la força creadora són dos manifestacions d'eixa mateixa realitat.

La dialèctica com a método en la filosofia clàssica grega

Vore també: Dialèctica platònica

Heráclito pot ser considerat com a 'pare de la dialèctica' en occident, és el primer que considera que la contradicció no paralisa, sino dinamisa. En Heráclito s'insinua que les coses s'espenten unes a atres oponent-se. En tota oposició els térmens que s'oponen són, cada u, la negació de l'atre.

En Heráclito d'Éfeso, es pot observar en més claritat la movilitat i la negatividad que hem assentat com a característiques de la dialèctica. És ben sabut que «El Obscur d'Éfeso», com ho varen cridar els antics, dia que "tot pansa" i que "la guerra és el pare de totes les coses". Convé advertir, respecte de la primera afirmació, que un fragment molt citat diu que, segons Heráclito, "no és possible baixar dos voltes al mateix riu perque els que descendixen se sumergixen en aigües sempre distintes en la seua fluir incessant". Pero en un atre fragment, menys citat, es llig igualment que, "baixem i no baixem al mateix riu, som i no som". Açò és important, perque significa que Heráclito no era heracliteano, és dir, no sostenia, com alguns manuals li fan dir, que l'incessant fluir de les coses destruïx contínua i enterament la seua identitat. No és el mateix riu, pero ho és; som i no som. Heráclito vea les coses permanéixer canviant i canviar permaneixent.

Un atre dels primers eixemples d'aplicació del método dialèctic ho oferixen els Diàlecs del filòsof grec Platón, qui ademés reflexiona sobre el funcionament i l'alcanç d'este procediment, notablement en les seues obres Gorgias, República VI i VII i Teeteto.

En els diàlecs platònics primerencs, el procediment permet sometre a examen cert conjunt de creències que manté determinat individu. A partir dels diàlecs mijos, el seu alcanç s'amplia, per a posar a prova hipòtesis o teories en les que no necessàriament algú està compromés. L'examen usualment ho porta a terme Sócrates, qui dirigix al seu interlocutor una série de preguntes per a explorar si hi ha inconsistencias entre les seues afirmacions. Estes preguntes són, puix, crítiques i comprometedoras, i pot considerar-se que equivalen a objeccions; puix naturalment, una teoria que mostra ser contradictòria no podria acceptar-se com a verdadera (Vg., ha segut refutada). Per una atra part, en molts diàlecs de Platón pot constatar-se cóm els interlocutors de Sócrates es defenen de les seues objeccions; en ocasions és el propi Sócrates qui respon a les seues crítiques anteriors. El procediment de preguntes i respostes dona lloc aixina a una discussió o controvèrsia racional, el resultat de la qual és a sovint la refutació de les idees que s'examinen. En qualsevol cas, per mig de la detecció i eliminació d'errors, el procediment tendix a l'identificació de la veritat -o a lo manco, de lo que racionalmente pot acceptar-se com a tal. La refutació (en grec: elenchô) es convertix en un método de prova (Vlastos, G. Socratic Studies, Cap. 1)

Casi tots els filòsofs presocráticos havien escrit com a profetes allumenats, sense pensar siquiera en donar alguna prova de la validea dels seus punts de vista (M. Detienne). Una excepció important és Zenón d'Elea, qui introduïx en la filosofia l'idea de refutar racionalmente les teories dels seus adversaris, mostrant que conduïxen a paradoxes. Est és l'antecedent del que partixen Sócrates i Platón, l'últim dels quals du l'idea un pas més llunt. És notable que en el Parménides Platón haja utilisat el procediment de preguntes comprometedoras, per a posar a prova teories de la seua pròpia factura (concretament, la teoria metafísica de les Formes), convertint-se aixina en el primer filòsof que practica l'autocrítica. Tal volta Platón intenta mostrar aixina quant més li interessa la busca de la veritat, que la defensa de les seues posicions. En tot cas, la dialèctica (i. i., la controvèrsia, i més fonamentalment, l'exposició a la crítica) queda perfilada per ell com un procediment d'investigació. A este gest del clàssic pot atribuir-se el que la filosofia siga hui un camp d'investigació acadèmica, i no una branca de la mitologia o de la lliteratura fantàstica.

per a Aristóteles, la busca de la base filosòfica de la ciència (i de la pròpia filosofia) requerix un eixercici dialèctic. En la Metafísica, Llibre Γ (o IV), Cap. 4, Aristóteles explica per qué la busca d'una prova dels "principis" deu fer-se per mig d'una demostració refutativa, i en canvi seria impossible donar d'ells una "demostració" (vg., una prova positiva d'ells). Aristóteles també tracta de la dialèctica en els Tòpics.

Esta classe de justificacions o proves, que l'activitat dialèctica permet conseguir segons els clàssics, només poden desenrollar-se gràcies a la confrontació de punts de vista oposts. No obstant, a partir de l'Ilustració es va difondre àmpliament, encara que segons pareix sense discussió de per mig, un juí contrari, de David Hume, qui en la Investigació sobre l'Enteniment Humà § 4, afirma sense més que tot raonament humà és inductiu (en els seus térmens, "provable", o "moral") o deductiu ("demostratiu"); per tant, no dialèctic sino monoléctico. És dir que segons Hume, tota prova científica o filosòfica deu ser construíble en la seua integritat des d'un únic punt de vista. Esta idea no ha segut suficientment discutida, i pot considerar-se com una hipòtesis, tant com l'idea contrària.

Ademés de la pròpia confrontació d'idees, un parell de conceptes o regles llògiques distinguixen als arguments dialèctics dels monolécticos. Són 1) l'argumentació ex concessis, segons la qual és lícit raonar a partir dels presuposts o premisses del antagonista, sense que en suma, faça falta justificar-les (a lo manco, no de cara a eixe mateix contrari). I per una atra part 2), la noció de la càrrega de la prova, que atribuïx a un dels debatientes en particular, el deure iniciar l'argumentació, donant un respal primera facie raonable a la seua tesis. Si l'interessat ho conseguix, en això transferix al seu adversari l'obligació (o càrrega) de respondre, argumentant en contra seua. Qualsevol dels debatientes que deixe d'atendre satisfactòriament esta obligació quan li correspon, per eixe fet resulta derrotat en la polèmica. En Occident, la càrrega de la prova inicial correspon al que propon novetats, i des de després a qui qüestiona els usos i les creències tradicionals o generalment acceptades. Una màxima del dret romà prescriu: "el que afirma, prova".

Sembla que als estoicos es deu l'us posterior (concretament, medieval) del terme, en el que 'Dialèctica' passa a referir-se al conjunt de la llògica, que per lo demés els estoicos varen cultivar com a estudi del raonament deductiu (per tant, monoléctico). Junt en la Gramàtica i la Retòrica, la Dialèctica constituïx el Trivium medieval.

Dialèctica de la filosofia idealista alemana

per a Immanuel Kant la sensibilitat té com a formes a priori l'espai i el temps i la raó humana té, també anteriors a tota experiència, un conjunt de categories per a concebre els objectes, sempre que hi haja fenomens sobre els quals elles puguen actuar. Quan tal cosa no ocorre, com en el cas dels objectes denominats "metafísics", l'enteniment deriva en les cridades antinomias, en les quals pot demostrar-se com a verdadera tant una posició com la contrària, hi ha arguments en favor i en contra de les tesis i de les seues respectives antítesis. La solució no pot ser dogmàtica sino crítica de la raó pura, distinguint la "cosa en sí" del món fenomenològic, que no existix independentment de les nostres representacions.

per a Johann Gottlieb Fichte del yo, del subjecte es deriva tot i d'acort en els principis llògics de l'identitat i negació, en afirmar-se el yo engendra per oposició el "no yo" i abdós estan subordinats a un principi d'unitat total. Aixina com el yo entra en contradicció conseguixc mateix i posiciona el no yo, elimina esta oposició per mig de la llimitació d'abdós i fluïx un procés infinit i que es formula en la tríade dialèctica: tesis, antítesis i síntesis.

Arthur Schopenhauer entre atres aspectes de la dialèctica considera a la dialèctica com una forma eloqüent de raonament i inclús de discutir contra alguna cosa que critica, considera d'esta manera a la dialèctica com un método d'una eudemonología i sobre un intent de diàlec més com una erística: la dialèctica del sofisma i de la falàcia (Vejau: Die Kunst, Glücklich Zu Sein Oder, Eudämonologie «Eudemonología o l'art de ser feliç, explicat en 50 regles per a la vida») i «Dialèctica erística o l'art de tindre raó, exposta en trentahuit estratagemas» (obra també coneguda com «L'art de tindre raó»).

El filòsof alemà Georg Wilhelm Friedrich Hegel aplica el terme dialèctica al seu sistema filosòfic i al seu llògica centrada en el devindre, la contradicció i el canvi, que substituïx els principis d'identitat i no contradicció, pels de la transformació incessant de les coses i l'unitat dels contraris. Hegel pensava que l'evolució de l'Idea es produïx a través d'un procés dialèctic, és dir, un concepte s'enfronta al seu opost i com a resultat d'este conflicte, s'alça un tercer, la síntesis. La síntesis es troba més carregada de veres que els dos anteriors oposts. L'obra d'Hegel es basa en la concepció idealista d'una ment universal que, a través de l'evolució, aspira a aplegar al més alt llímit d'autoconciencia i de llibertat.

El filòsof alemà Karl Marx aplicava el concepte de dialèctica als processos socials i econòmics. El cridat materialisme dialèctic de Marx és en freqüència considerat com una revisió del sistema hegeliano. Est proponia una solució a un problema generalisat d'extrems econòmics per mig dels tres conceptes: tesis, antítesis i síntesis. La primera era la font del problema en est la propietat del capital concentrada en la classe burguesa. La segona la classe proletaria creadora del valor en el seu treball i despullada de tot mig de producció. Estes dos donaran com a síntesis el comunisme, la propietat social dels mijos de producció.

La dialèctica d'Hegel

Plantilla:Enmarañado En la dialèctica d'Hegel, la contradicció d'idees és el factor determinant de la relació entre elles. La paraula dialèctica adopta el sentit d'eixa contradicció entre idees usualment filosòfiques, socials o històriques. La dialèctica comprén tres etapes de desenroll:

1. Tesis: formulació d'una idea.(Afirmació)
2. Antítesis: Afirmació que nega la tesis.
3. Síntesis: negació de l'antítesis que supera la tesis. La síntesis no és una resolució final, sino que després serà tesis d'una nova tríade. La dialèctica és el procés pel qual s'explica el canvi i la permanència.

La dialèctica es basa en la fundamentación de que una idea (tesis), generalment històrica, social o filosòfica, en ser desenrollada en detalle, obri aspectes diversos que entre sí es avienen mal (antítesis), pero finalment sorgix una manera de reconcebirla conciliant aspectes aparentment contradictoris (síntesis). Si ben Hegel mai va usar els térmens tesis, antítesis i síntesis, diversos analistes posteriors varen popularisar esta terminologia (deguda a H. M. Chalybäus) per a analisar el desenroll de la dialèctica hegeliana d'una idea o tesis.

Segons este punt de vista, moltes idees o corrents reflexives passen per una fase de contradicció aparent. Esta característica seria profunda i essencial en l'anàlisis d'Hegel. Metafòricament, es podria dir que l'identitat és la determinació de lo simple immediat i estàtic, mentres que la contradicció és la raïl de tot moviment i vitalitat, el principi de tot auto moviment i solament allò que tanca una contradicció es mou. L'imaginació corrent capta l'identitat, la diferència i la contradicció, pero no la transició de lo un a lo un atre, que és lo més important, cóm lo un es convertix en lo atre.

Causa i efecte són moments de la dependència recíproca universal, de la conexió i concatenació recíproca dels acontenyiments, esclavons en la cadena del desenroll de la matèria i la societat: la mateixa cosa es presenta primer com a causa i després com a efecte. És necessari fer consciència de la intercausalidad, de les lleis de conexió universal objectiva, de la lluita i l'unitat dels contraris i de les transicions i les transformacions de la naturalea i la societat. La veritat està composta de la totalitat de tots els aspectes del fenomen, de la realitat, dels fenomens i de les seues relacions recíproques.

La realitat és l'unitat de l'essència i l'existència. L'essència no està darrere o més allà del fenomen, sino que per lo mateix que l'essència existix, es concreta en el fenomen. L'existència és l'unitat immediata del ser i la reflexió. Possibilitat i accidentalitat són moments de la realitat, posats com a formes que constituïxen la exterioridad de lo real, i, per tant, són qüestió que afecta el contingut, perque en la realitat es reunix esta exterioridad en l'interioritat en un moviment únic, es convertix en necessitat i aixina lo necessari és mediat per un cúmul de circumstàncies o condicions.

La cantitat es transforma en qualitat i els canvis es interconectan i es provoquen els uns en els atres. Les matemàtiques no han conseguit justificar estes operacions que es basen en la transició, perque la transició no és de naturalea matemàtica o formal, sino dialèctica.

Les determinacions llògiques anteriorment expostes, les determinacions del ser i l'essència, no són meres determinacions del pensament. La llògica del concepte s'entén ordinàriament com a ciència solament formal, pero si les formes llògiques del concepte anaren recipients morts, passius, de representacions i pensaments, el seu coneiximent seria superfluo. En realitat, són com a formes del concepte, l'esperit viu de lo real i per tant es requerix indagar la veritat d'estes formes i la seua conexió necessària.

El método del coneiximent no és una forma merament exterior, sino que és ànima i concepte del contingut. Per lo que es referix a la naturalea del concepte, l'anàlisis és lo primer, perque deu elevar la matèria donada a la forma d'abstracció universals, les quals després per mig del método sintètic són posades com a definicions. L'anàlisis resol la senya concreta, aïlla les seues diferències i els dona forma d'universalitat o, deixa lo concret com a fonament i per mig de l'abstracció de les particularitats que aparenten ser inesencials, posa de relleu un universal concret o la força i la llei general. Esta universalitat també és determinada per mig de la síntesis del concepte en les seues formes, en definicions.

L'activitat humana unix lo subjectiu en lo objectiu. El fi subjectiu es vincula en l'objectivitat exterior a ell, a través d'un mig que és l'unitat d'abdós, açò és l'activitat conforme al fi. Aixina, en les seues ferramentes l'home posseïx poder sobre la naturalea exterior, encara que pel que fa als seus fins es troba en freqüència somés a ella.

Dialèctica materialista

Artícul principal → Materialisme dialèctic.

La més simple i influent formulació del materialisme dialèctic es troba en Engels, que va creure en això no desviar-se de Marx o, en tot cas, va creure completar a Marx. La formulació d'Engels s'ha incorporat al marxisme. Açò no vol dir que només els marxistes siguen materialistes dialèctics. Això pot ocórrer de varis modos, entre els quals descollen dos: com un intent de suplementar i sistematisar el marxisme en forma distinta del conglomerat hui tradicional «Marx-Engels-Lenin», o «marxisme-leninisme»; o be com una possibilitat per al futur, quan s'haja «absorbit» per complet la raó analítica i positiva que se supon caracterisa encara les ciències i estes puguen constituir-se dialécticamente, o materialística-dialécticamente.

Engels va desenrollar el materialisme dialèctic en l'obra "La transformació de les ciències pel Sr. Dühring" (Herrn Dühring Umwälzung der Wissenschaften, 1878; publicada com una série d'artículs en Vorwärts!, 1877), coneguda en el nom de Anti-Dühring, i també en una série de 2148 manuscrits procedents de 1873-1883 i publicats per volta primera en 1925 en el nom "Dialèctica de la naturalea" (hi ha posteriors edicions, més fidedignes; trad. esp. en introducció per Manuel Sacristán). Encara que Engels es va opondre a l'idealisme, incloent l'idealisme d'Hegel, va trobar en este autor recolze per a una «filosofia de la Naturalea» que descartara i superara el materialisme mecanicista, característic de gran part de la física (mecànica) moderna i en particular de les interpretacions filosòfiques de la ciència moderna que varen proliferar en el XIX per obra de Ludwig Büchner i atres autors. Este materialisme és, segons Engels, superficial i no té en conte que els models mecànics no s'apliquen a nous desenrolls científics, tals com els habidos en química i en biologia, i especialment tal com es manifesten en la teoria de l'evolució de les espècies. El materialisme «vulgar» mecanicista no té tampoc en conte el caràcter pràctic del coneiximent i el fet de que les ciències no són independents de les condicions socials i de les possibilitats de revolucionar la societat.

Mentres el materialisme mecanicista es recolza en l'idea de que el món està compost de coses i, en últim terme, de partícules materials que es combinen entre sí d'un modo «inerte», el materialisme dialèctic afirma que els fenomens materials són processos. Hegel va tindre raó en insistir en el caràcter global i dialèctic dels canvis en els processos naturals, pero va errar en fer d'estos canvis manifestacions del «Esperit». Cal «invertir» l'idea hegeliana i colocar en la base la matèria en cuanto que es desenrolla dialécticamente. La dialèctica de la Naturalea procedix segons les tres grans lleis dialèctiques:

• llei del pas de la cantitat a la qualitat,
• llei de la interpenetración dels contraris (o oposts) i
• llei de la negació de la negació.

Negar que hi ha contradiccions en la Naturalea és, segons Engels, mantindre una posició metafísica; lo cert és que el moviment mateix està ple de contradiccions. Són contradiccions «objectives» i també «subjectives». Sense la constant lluita dels oposts no poden explicar-se els canvis.

El caràcter de lluita i oposició de contraris és, segons Engels, universal. Es manifesta no solament en la societat i en la Naturalea, sino també en la matemàtica. La negació de la negació es manifesta que d'un germen procedix una planta que florix i mor, produint un atre germen que torna a florir. També es manifesta que la negació d'una cantitat negativa dona una positiva. El materialisme dialèctic no és, segons Engels, contrari als resultats de les ciències; pel contrari, explica, justifica i sintetisa estos resultats.

En la Dialèctica de la Naturalea, Engels es va manifestar en desacort en considerar la necessitat o lo necessari com lo únic interessant des del punt de vista científic i l'encert o lo casual com a indiferent per a la ciència, puix aixina "cessa tota ciència, ya que esta deu precisament investigar lo que no coneixem". Va considerar que la metafísica està captiva de la contraposició que media entre casualitat i necessitat i no entén cóm lo casual és necessari i lo necessari, al mateix temps, casual. "El determinisme, que passa del materialisme francés a les ciències naturals, tracta de resoldre el problema de lo casual pura i simplement negant-ho. Segons esta concepció, en la naturalea regna senzillament la necessitat directa". En canvi, Darwin va fonamentar la necessitat de l'evolució, sobre "la més àmplia base de casualitat". La naturalea s'ha desenvuelto "més o menys accidentalment, pero en la necessitat que és també inherent a la casualitat". Actualment podria vore's en les matemàtiques de les provabilitats, una confirmació d'esta visió dialèctica, en les seues especificidad per a les ciències naturals i per a les ciències socials.

A despit de l'eixemple citat en la matemàtica s'ha preguntat a sovint fins a quin punt les ciències formals, i específicament la llògica, són dialèctiques i estan someses a les lleis enunciades pel materialisme dialèctic. Engels es va expressar en referència a un modo un tant ambivalent, puix mentres les lleis de referència tenen, a la seua entendre, un alcanç verdaderament universal, per un atre costat les lleis dialèctiques mateixes constituïxen un element invariable. ya que la llògica mateixa és dialèctica, sembla que no cal preguntar si la pròpia llògica dialèctica és o no dialèctica; no sembla que es puga negar la llògica dialèctica per una atra llògica no dialèctica. Per un atre costat, la negació de la negació d'esta llògica dialèctica donaria una llògica dialèctica supostament «superior». Són moltes les discussions sobre l'autonomia o heteronomía de la llògica formal dins del materialisme dialèctic.

Molts autors despuix d'Engels han seguit a este autor en el camí del materialisme dialèctic, si be han modificat este de varis modos. Tal succeïx en Lenin, en qui s'inicia una tradició de materialisme dialèctic cridada «marxiste-leninista». Per a ell la dialèctica és la doctrina del desenroll en la seua forma més completa, profunda i lliure d'unilateralidad, la doctrina sobre lo relatiu del coneiximent humà, que nos dona un reflex de la matèria en perpetu desenroll.

Lenin va insistir inicialment menys que Engels en la noció de «matèria» com a realitat somesa a canvis d'acort en un procés dialèctic, perque li interessava defendre el realisme materialiste contra l'idealisme i el fenomenisme dels que seguien a autors com Mach i Avenarius. En Materialisme i empiriocriticisme (1909), Lenin va equiparar la realitat material en la realitat del món real «extern», reflectit per la consciència, la qual «copia» este món per mig de les percepcions. Estes no són símbols o sifres, sino reflexos de «la realitat (material) mateixa». Açò no vol dir que les percepcions, o les sensacions, descriguen el món real físic tal com este és. El verdader coneiximent d'este món és el coneiximent científic, pero la percepció no és incompatible en este coneiximent. El materialisme dialèctic i l'epistemologia «realista» i «científica» que ho acompanya és, segons Lenin, la doctrina que deu adoptar-se per a lluitar en favor del comunisme. Açò sembla convertir el materialisme dialèctic en una ideologia la veritat de la qual depén de la situació històrica. El materialisme dialèctic és, en suma, «partidista». No obstant, este partidisme no pot equiparar-se al de les ideologies no proletarias i no revolucionàries; si és una ideologia, és una que contribuïx a dur al món la «teoria verdadera», que és la que correspon a la societat sense classes.

En les discussions entre els materialistes dialèctics ha sorgit en freqüència el problema de si, i fins a quin punt, cal destacar l'aspecte materialiste o el dialèctic. En escrits posteriors al citat abans, i especialment en els Quaderns filosòfics (1915), Lenin va subrallar considerablement l'aspecte dialèctic i, en això, lo que va interpretar com el verdader método hegeliano, pero això no equival encara a deixar de costat el materialisme, sense el qual es desembocaria en un idealisme:

La dialèctica com a coneiximent viu, multilateral (en el número d'aspectes sempre en aument), d'innumerables matisos en el modo d'abordar, d'aproximar-se a la realitat (en un sistema filosòfic quin, de cada matís, es desenrolla en un tot): he ací el contingut inconmensurablemente ric, en comparació al materialisme 'metafísic', la desgràcia principal del qual és la de no ser capaç d'aplicar la dialèctica a la 'Teoria de Reflex', al procés i desenroll del coneiximent.

Aixina, mentres la dialèctica en el materialisme dialèctic posa de relleu aspectes «idealistes» i «hegelianos», el materialisme en la mateixa doctrina posa de relleu, o pot terminar per posar excessivament de relleu, aspectes purament «mecanicistas» o «superficials». L'equilibri entre dialèctica i materialisme en el materialisme dialèctic és per això un dels desiderata de molts dels autors adherits a esta tendència.

En ocasions s'ha procurat resoldre el conflicte entre els dos components del materialisme dialèctic accentuant-se els aspectes «pràctics». Aixina succeïx, per eixemple, en el maoisme i en vàries tendències polítiques més interessades en la realisació d'un programa que en discutir les bases filosòfiques subjacents en el mateix.

Mao Zedong va escriure en 1937 l'ensaig Sobre la Contradicció, que ademés de partir de l'universalitat de la contradicció i les particularitats de cada contradicció, se centra en determinar la contradicció principal i l'aspecte principal d'una contradicció, aixina com el antagonisme, la lluita i l'identitat de contraris, de manera que els militants revolucionaris tingueren un manual de llògica per a la solució dels problemes polítics concrets. Mao també va criticar les tres lleis dialèctiques d'Engels:

Engels va parlar de les tres categories, pero yo no cree en dos d'eixes categories. (L'unitat dels oposts és la llei més bàsica, la transformació de la qualitat i la cantitat entre sí és l'unitat dels oposts qualitat i cantitat, i la negació de la negació no existix en absolut). La yuxtaposició, en el mateix nivell, de la transformació recíproca de la qualitat i la cantitat, la negació de la negació, i la llei de l'unitat dels oposts és el 'triplisme', no el monisme. Lo més bàsic és l'unitat dels oposts. La transformació de la calitat i la cantitat entre sí és l'unitat dels oposts calitat i cantitat. No existix tal cosa com la negació de la negació... en el desenroll de les coses, cada esclavó en la cadena d'events és al mateix temps afirmació i negació”.

Vore també: Llògica dialèctica

Dialèctica serial

Artícul principal → Dialèctica serial.

La dialèctica serial o equilibri de forces és un método llògic i una noció filosòfica que afirma que les antinomias (tesis i antítesis) no es resolen per mig d'una síntesis superadora d'abdós sino que es complementen mútuament generant un equilibri sense perdre cada una el seu autonomia i contradicció en l'atra.

La crítica de Sartre

La Crítica de la raó dialèctica, del filòsof francés Jean-Paul Sartre, va ser publicada en 1960 en el títul original de Critique de la raison dialectique (précédé de Questions de méthode). En ella, Sartre es preguntava cóm constituir una antropologia estructural i històrica, que no sacrifique la concreció de l'objecte estudiat en un sistema fix de conceptes. Subrallava llavors que només l'antropologia marxista pot servir per a tal propòsit, pero en la condició de que esta es fonamente en la comprensió de lo humà que supon l'existencialisme, la dialèctica fenomenològica del Ser i la Res. No obstant, si el materialisme històric de Karl Marx és cert, llavors l'història és dialèctica, una totalización: ¿pero hi ha una raó dialèctica? ¿O be la racionalitat positivista de les ciències és suficient per a estudiar a l'home i a l'existència humana? Estes són les preguntes fonamentals plantejades per Sartre en Crítica de la raó dialèctica. Encara que el "eixercici dialèctic" entés a la manera clàssica, com allò que pertany a un debat o controvèrsia, no va ser l'objecte del seu estudi, Sartre va ser davant tot un polemista i un defensor de l'importància de la confrontació d'opinions com a condició del coneiximent i de les transformacions conscients de la vida i la societat.

La dialèctica i la ciència contemporànea

L'utilisació de la dialèctica, més allà de les aplicacions que d'ella mostren els clàssics (Hegel, Marx, Engels), ha segut discutida més recentment per filòsofs com Lucien Seve, Jean Marie Bohm o el propi Jean Paul Sartre ("Crítica de la raó dialèctica", a on mostra l'interés de la dialèctica en l'estudi dels grups humans, pero descarta la seua validea en la seua aplicació al coneiximent de la naturalea). No obstant, el desenroll del coneiximent científic (i l'aplicació del aparat matemàtic corresponent) permeten resultats en este àmbit verdaderament estimulants. Aixina, l'obra de científics universalment reconeguts fa de la dialèctica una ferramenta reveladora. D'una manera general, la dialèctica es presenta com una metodologia per a la comprensió dels fenomens naturals en la seua evolució, i els principis de la dialèctica apareixen com una emanació de les propietats generals de la ciència en evolució. cal citar a John Haldane, Richard Lewontin i Stephen Jay Gould, en el domini de la biologia i evolució, aixina comoa Bertell Ollman i Pascal Charbonnat en un marc epistemològic molt més ampli.

L'objecció sartriana procedix sense dubte de la tradició cartesiana (res cogitans, res extensa) que es reflectix en la distinció dels dos àmbits sartreanos (per a-sí i en-sí). La dificultat llavors es troba en la relació entre ells, que Descartes resol de forma poc verosímil en la glándula pineal; mentres que Sartre fa que la consciència assumixca el món segons la seua pròpia finalitat. El problema és que abdós es basen en un materialisme mecanicista per a el qual el moviment deu ser insuflado des de l'exterior. Est és l'orige d'un finalisme o una teleologia que supedita les causes a una finalitat transcendent. Pero la pràctica científica actual integra en térmens de causalitat tota explicació finalista.

En este sentit cal destacar l'obra d'Évariste Sanchez-Palència ("Passejada dialèctica per les ciències", vore Bibliografia, fonts segundarias), a on desenrolla una visió de la dialèctica en les ciències en relació en la teoria matemàtica dels sistemes dinàmics. En la presentació de l'edició italiana d'este text, el filòsof Paolo Quintili destaca la rellevància de la dialèctica en la formulació dels principis dels sistemes complexos, de les equacions de camp, dels fenomens electromagnètics, de la relativitat, etc., en a on rig una llògica distinta de la del principi de la llògica formal, que és precisament una llògica de lo instantàneu, de lo immutable, mentres que es deu posar en joc una llògica dialèctica, en la que ya no opera el principi del "tercer exclós" sino que tracta dels fenomens evolutius, en els que el temps juga un paper essencial i la causalitat ya no és instantànea sino més be diferida o evolutiva, puix els fenomens més rellevants són fenomens d'interacció i evolució en el temps. Un desenroll extensiu que mostra com la dialèctica emana dels sistemes dinàmics pot consultar-se en el llibre recentment publicat "Dialectique dans els sciences et systèmes dynamiques" (vore Bibliografia, fonts segundarias). Segons Sanchez-Palència, els principis de la dialèctica, com varen ser enunciats des d'Engels es confirmen i es completen d'acort en l'evolució del pensament científic.

Vore també

• Llògica
• Llògica dialèctica
• Materialisme dialèctic
• Analéctica
• Emergentisme
• Entropía de l'informació

Referències

Bibliografia (fonts primàries)

• Parménides, Platón
• Teeteto, Platón
• Gorgias, Platón
• Tòpics, Aristóteles
• Crítica de la raó pura, Kant
• Fonament de la doctrina de la ciència, Fichte
• Ciència de la Llògica, G. W. F. Hegel
• Crítica de la raó dialèctica, Jean-Paul Sartre
• Tractat de l'argumentació, Chaïm Perelman i L. Olbrechts-Tyteca
• A Systematic Theory of Argumentation, Frans Eemeren i Rob Grootendorst
• The New Dialectic, Douglas Walton
• Dialèctica de la Naturalea, Federico Engels
• El Anti-Dühring Federico Engels

Bibliografia (fonts secundàries)

• Détienne, Marcel. Els mestres de veres en la Grècia arcaica. Mèxic: Sext Pis Edicions. ISBN 968-5679-21-5
• Détienne, M. "From Practices of Assembly to the Forms of Politics. A Comparative Approach", en Arion, Hivern 2000.
• Pardo Tovar, Andrés Història de la Filosofia i Filosofia de l'Història. Bogotà: Edicions Tercer Món, 1970.
• McKeon, R. (1954) "Dialectic and Political Thought and Action." Ethics 65, No. 1: 1-33.
• Postan, M. (1962) "Function and Dialectic in Economic History," The Economic History Review, No. 3.
• Biel, R. and Mu-Jeong Kho (2009) "archive. org/web/20120508034316/http://webu2. upmf-grenoble. fr/regulation/wp/document/RR_serieID_2009-1. pdf The Issue of Energy within a Dialectical Approach to the Regulationist Problematique," Recherches & Régulation Working Papers, RR Série ANEU 2009-1, Association Recherche & Régulation: 1-21.
• Stump, Eleonore (1989). Dialectic and Its Plau in the Development of Medieval Logic (en en), Cornell University Press. ISBN 0801420369.

• Sanchez-Palència, Evariste, “google. es/books? id=8U8tCwAAQBAJ&pg=PA6&lpg=PA6&dq=paeo+dialectico+por+les+ciencias+Universidad+de+cantabria&source=bl&ots=BXtVepoTr9&sig=XU_SMMhJdB0JQZHrtHlG7RSGNqw&hl=en&sa=X&ved=0ahUKEwiMncag54LRAhVC0xoKHa7XDUAQ6AEIQjAE#v=onepage&q&f=false Passejada dialèctica per les ciències”, Editorial UC, Santander 2015 (traducció de l'original francés Hermann, París 2012; versió italiana en Unicopli, Milà 2018; versió anglesa en KDP 2023, ISBN 979-8857033609).

• Dialectic walk in the sciences, KDP, 2023, ISBN 979-8857033609.

• Evariste Sanchez-Palència i Jean-Pierre Françoise, "Dialectique dans els sciences et systèmes dynamiques", Editorial Li Temps dones Cerises, 2023.

• Marcuse, Herbert. autodidactproject. org/other/marcuse_dialectic_ussr1955. html “Dialectic and Logic Since the War,” en Continuity and Change in Russian and Soviet Thought, editat per Ernest J. Simmons (Cambridge, MA: Harvard University Press, 1955), pp. 347-358.
• Marcuse, Herbert. autodidactproject. org/other/marcuse_dialectic_ussr1955. html “The History of Dialectics,” entrada de “Dialectics” en Marxism, Communism and Western Society: A Comparative Encyclopaedia. Volume 2: Class, Class Struggle - Disproportions; editat per C[laus] D[ieter] Kernig (New York: Herder and Herder, 1972), pp. 132–152.

Enllaços externs

Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..