Autonomia (filosofia i psicologia)

La autonomia (del grec auto, "un mateixa", i nomos, "norma") és un concepte modern, procedent de la filosofia i, més recentment, de la psicologia, que, en térmens generals, expressa la capacitat de cada persona per a donar-se regles a sí mateixa o de prendre decisions sense intervenció ni influències externes. S'opon a heteronomía.

En l'àmbit filosòfic, s'integra entre les disciplines que estudien la conducta humana.

Autonomia i llibertat

L'autonomia és ser responsable de sí mateixa, i encara el problema de cóm es comporta la persona davant sí mateixa i la societat. S'ha estudiat tradicionalment en la filosofia baix el binomi llibertat-responsabilitat, de manera que el seu opost seria el binomi determinisme-llibertat. Els anàlisis sobre la llibertat (o lliure albir com es denomina dins de la tradició cristiana) recorren la història de la filosofia occidental des dels seus inicis, i cobren especial importància a partir de l'introducció de la noció de pecat durant l'expansió del Cristianisme. Això explica que la qüestió de la llibertat no haja segut analisada en la mateixa abundància durant l'Antiguetat clàssica que durant les époques posteriors.^{[cita requerida]} Els plantejaments més recents en el camp de l'autonomia es deuen a Jean Piaget i al seu discípul Lawrence Kohlberg.^{[cita requerida]}

Autonomia i psicologia

L'autonomia segons Kant

Immanuel Kant (1724-1804) va definir l'autonomia per mig de tres temes relatius a l'ètica contemporànea. En primer lloc, l'autonomia com el dret d'un a prendre les seues pròpies decisions excloent qualsevol interferència d'uns atres. En segon lloc, l'autonomia com la capacitat de prendre tals decisions a través de la pròpia independència mental i despuix d'una reflexió personal. En tercer lloc, com una forma ideal de viure la vida de forma autònoma. En resum, l'autonomia és el Dret moral que un posseïx, o la capacitat que tenim per a pensar i prendre decisions per un mateix proporcionant cert grau de control o poder sobre els acontenyiments que es desenrollen dins de la vida quotidiana.

El context en el que Kant aborda l'autonomia és en relació en la teoria moral, plantejant qüestions tant fundacionals com a abstractes. Ell creïa que per a que hi haja moralitat, deu haver autonomia. "Autònom" deriva de la paraula grega autonomos a on 'auto' significa un de mateix i 'nomos' significa governar (nomos: com pot vore's en el seu us en nomárchēs que significa cap de la província). L'autonomia kantiana també proporciona un sentit d'autonomia racional, lo que significa simplement que un posseïx racionalment la motivació per a governar la seua pròpia vida. L'autonomia racional implica prendre les teues pròpies decisions, pero no pot fer-se únicament en aïllament. Es requerixen interaccions racionals cooperatives tant per a desenrollar com per a eixercir nostra capacitat de viure en un món en uns atres.

Kant va argumentar que la moralitat presupon esta autonomia (en alemán: Autonomie) en els agents morals, ya que els requisits morals s'expressen en imperatius categòrics. Un imperatiu és categòric si emet un mandat vàlit independent dels desijos o interessos personals que proporcionarien una raó per a obedir el mandat. És hipotètic si la validea del seu mandat, si la raó per la que es pot esperar que un ho obedixca, és el fet de que un desija o està interessat en alguna cosa més que l'obediència al mandat implicaria. "No conduïxques a gran velocitat per l'autopista si no vols que et pare la policia" és un imperatiu hipotètic. "Està mal infringir la llei, aixina que no vages a tota velocitat per l'autopista" és un imperatiu categòric. L'orde hipotètica de no circular a alta velocitat per l'autopista no és vàlida per a tu si no t'importa que et pare la policia. L'orde categòrica és vàlida en qualsevol cas. cal esperar que els agents morals autònoms obedixquen l'orde d'un imperatiu categòric encara que carixquen d'un desig o interés personal en fer-ho. No obstant, queda oberta la qüestió de si ho faran.

El concepte kantiano d'autonomia sol malinterpretarse, deixant de costat l'important punt de l'autosujeció de l'agent autònom a la llei moral. Es pensa que l'autonomia s'explica plenament com la capacitat d'obedir un mandat categòric independentment d'un desig o interés personal en fer-ho -o pijor encara, que l'autonomia és "obedir" un mandat categòric independentment d'un desig o interés natural; i que l'heteronomía, el seu opost, és actuar en el seu lloc per motius personals del tipo al que es fa referència en els imperatius hipotètics.

En el seu Fundamentación de la metafísica de la moral, Kant va aplicar el concepte d'autonomia també per a definir el concepte de persona i dignitat humana. L'autonomia, junt en la racionalitat, són vistes per Kant com els dos criteris per a una vida en sentit. Kant consideraria que una vida vixcuda sense estos no mereix la pena ser vixcuda; seria una vida de valor igual a la d'una planta o un insecte. Segons Kant l'autonomia és part de la raó per la que fem als demés moralment responsables de les seues accions. Les accions humanes són moralment dignes de alabanza o culpa en virtut de la nostra autonomia. Els sers no autònoms com les plantes o els animals no són culpables degut a que les seues accions no són autònomes. La posició de Kant sobre el crim i el castic està influenciada pels seus punts de vista sobre l'autonomia. Llavar el cervell o drogar als criminals per a que es convertixquen en ciutadans respectuosos en la llei seria immoral, ya que no s'estaria respectant la seua autonomia. La rehabilitació deu buscar-se de manera que es respecte la seua autonomia i dignitat com a sers humans.

L'autonomia segons Piaget

Jean Piaget va estudiar el desenroll cognitiu dels chiquets, analisant-los durant els seus jocs i per mig d'entrevistes, establint (entre atres principis) que el procés de maduració moral dels chiquets es produïx en dos fases: la primera de heteronomía i la segona d'autonomia:^{cita requerida}

• Raonament heterónomo: Les regles són objectives i invariables. Deuen complir-se lliteralment, perque l'autoritat ho ordena, i no caben excepcions ni discussions. La base de la norma és l'autoritat superior (pares, adults, l'Estat), que no ha de donar raó de les normes impostes ni ha de complir-les en tot cas. Existix una tendència demostrada a les sancions expiatòries i a identificar l'error com una falta, aixina com a la busca indiscriminada d'un culpable (puix una falta no pot quedar sense castic), de manera que és admissible el castic del grup si el culpable no apareix. Ademés, les circumstàncies poden aplegar a castigar al culpable.^{cita requerida}

• Raonament autònom: Les regles són producte d'un acort i, per tant, poden modificar-se. Es poden sometre a interpretació, i caben excepcions i objeccions. La base de la norma és la pròpia acceptació, i el seu sentit ha d'explicar-se. Les sancions han de ser proporcionals a la falta, assumint-se que en ocasions les ofenses poden quedar impunes, de manera que el castic colectiu és inadmissible si no es troba al culpable. Les circumstàncies no poden castigar a un culpable.^{cita requerida}

El trànsit d'un raonament a un atre es produïx durant la pubertat.^{cita requerida}

L'autonomia segons Kohlberg

El sicòlec nortamericà Lawrence Kohlberg (1927-1987) continua els estudis de Piaget, plantejant dilemes morals a diferents adults i ordenant les respostes. Els seus estudis varen arreplegar informació de diferents latitut per a eliminar la variabilitat cultural, i es varen centrar en el raonament moral, i no tant en el comportament o les seues conseqüències. A través d'entrevistes a chics adolescents i jóvens, que devien intentar resoldre "dilemes morals", Kohlberg va profundisar en el desenroll dels estadis del desenroll moral. Les respostes que donaven podien ser una de dos coses. O be elegien obedir una determinada llei, figura d'autoritat o norma d'algun tipo, o be elegien portar a terme accions que serviren a una necessitat humana pero que a la seua volta trencaren esta norma o mandat donat.

Els seus estudis varen arreplegar informació de diferents latitut (Estats Units, Taiwan, Mèxic) per a eliminar la variabilitat cultural, i es varen centrar en el raonament moral, i no tant en la conducta o les seues conseqüències. D'esta manera, Kohlberg va establir tres estadis de moralitat, cada u d'ells subdividido en dos nivells. Es lligen en sentit progressiu, és dir: a major nivell, major autonomia.

El dilema moral més popular era el de la dòna d'un home que s'acostava a la mort per un tipo especial de càncer. Com el medicament era massa car per a obtindre-ho pel seu conte, i com el farmacèutic que ho va descobrir i va vendre no sentia compassió per ell i només volia beneficis, ho va furtar. Kohlberg pregunta a estos adolescents (de 10, 13 i 16 anys) si creuen que això és lo que deuria haver fet el marit o no. Per lo tant, en funció de les seues decisions, varen donar respostes a Kohlberg sobre raonaments i pensaments més profunts i varen determinar lo que valoren com a important. Este valor determinava llavors la "estructura" del seu raonament moral.

Kohlberg va establir tres estadis de moralitat, cada u dels quals es subdivide en dos nivells. Es lligen en sentit progressiu, és dir, nivells més alts indiquen major autonomia.

• Estadi preconvencional: les normes es complixen o no, en funció de les conseqüències hedonistes o físiques.
  • [Nivell 0: Juí Egocèntric: No existix un concepte moral independent dels desijos individuals, inclosa la falta de concepte de normes o obligacions].
  • Nivell 1: Orientació egocèntrica o castigue-obediència: La norma s'obedix només per a evitar el castic. Les conseqüències físiques determinen la bondat o la maldat i s'acata el poder sense qüestionar-ho, sense respecte pel valor humà o moral, ni pel significat d'estes conseqüències. La preocupació és per un mateixa. (eixemple: No li pegue al meu companyer de pupitre perque, si no, em castiguen.).

• • Nivell 2: Orientació individualista o instrumental-relativista: La moral és individualista i egocèntrica. Existix un intercanvi d'interessos pero sempre baix el punt de vista de la satisfacció de les necessitats personals. Els elements d'equitat i reciprocitat estan presents pero s'interpreten de forma pragmàtica, en lloc d'una experiència de gratitut o justícia. Egocèntric per naturalea, pero escomença a incorporar la capacitat de vore les coses des de la perspectiva dels demés. La norma es complix per a obtindre un premi (eixemple: Faig les meues tasques escolars perque aixina els meus pares em compren una moto.).

• Estadi convencional/conformitat en el rol: les normes es complixen en funció de l'orde establit. S'obedixen les regles d'acort en les convencions establides d'una societat.
  • Nivell 3: Orientació Bon Chic-Chiqueta Bona o gregaria: La moral es concep d'acort en el rol social estereotipat. S'obedixen les normes per a obtindre l'aprovació del grup immediat i les accions correctes es jugen en funció de lo que agradaria als demés o donaria l'impressió de que un és una bona persona. Les accions s'evaluen en funció de les intencions. La norma es complix per a satisfer als demés (Dec ser bon chic, per a que els meus pares se senten orgullosos de mi.).
  • Nivell 4: Orientació cap a la llei i l'orde o comunitarista: La moral es juja d'acort en l'autoritat del sistema o les necessitats de l'orde social. Es dona prioritat a les lleis i a l'orde. La norma es complix per a mantindre l'orde social (Dec complir en la meua funció dins de la societat.).

• Estadi postconvencional/Principis Morales Autoaceptados: les normes es complixen en funció de l'acceptació individual i dels valors que comporten. Les normes de comportament moral estan interiorisades. La moral es rig pel juí racional, derivat d'una reflexió conscient sobre el reconeiximent del valor de l'individu dins d'una societat convencionalment establida.
  • Nivell 5: Orientació relativista o cap al contracte social: Existixen drets individuals i normes que s'han establit llegalment com a valors universals bàsics. Les normes s'acorden per mig de procediments i la societat aplega a un consens a través d'un examen crític en benefici del ben comú. Les normes es complix en funció d'un consens, i no es poden desobedir (Dec respectar les normes en benefici comú i en funció d'un consens voluntari.).
  • Nivell 6: Orientació cap als principis universals: Els principis ètics abstractes s'obedixen a nivell personal, ademés de les normes i convencions socials. S'interiorisen els principis universals de justícia, reciprocitat, igualtat i dignitat humana i, si no es viuen d'acort en estos ideals, se sent culpa o autocondena. La norma es complix quan respecten valors universals i, si no, es desobedixen (Qualsevol acció es basa en el respecte de la dignitat dels demés o, de lo contrari, és llegítima la desobediència.)

Kohlberg afirma que els chiquets viuen en el primer estadi, mentres que a penes un 20 per cent dels adults apleguen al nivell 5, i solament un 5 per conte alcancen el nivell 6.^{cita requerida}

A pesar de les crítiques contra el model de Kohlberg, hui en dia goja d'ampli consens i reconeiximent.^{cita requerida}

L'autonomia segons Audi

Robert Audi caracterisa l'autonomia com el poder autogobernado de fer valdre les raons per a dirigir la pròpia conducta i influir en les pròpies actituts proposicionals. Tradicionalment, l'autonomia només es referix a qüestions pràctiques. Pero, com sugerix la definició de Audi, l'autonomia pot aplicar-se per a respondre a raons en general, no només a raons pràctiques. L'autonomia està estretament relacionada en la llibertat, pero abdós poden separar-se. Un eixemple seria un pres polític que es veu obligat a fer una declaració a favor dels seus oponents per a garantisar que els seus sers volguts no sofrixquen danys. Com senyala Audi, el pres carix de llibertat pero seguix tenint autonomia, ya que la seua declaració, encara que no reflectixca els seus ideals polítics, seguix sent una expressió del seu compromís en els seus sers volguts.

L'autonomia sol equiparar-se a l'autolegislaació en la tradició kantiana. L'autolegislaació pot interpretar-se com l'establiment de lleis o principis que deuen seguir-se. Audi està d'acort en esta escola en el sentit de que devem fer valdre les raons d'un modo basat en principis. Respondre a les raons per mer caprig pot seguir considerant-se lliure, pero no autònom. El compromís en principis i proyectes, per un atre costat, proporciona als agents autònoms una identitat a lo llarc del temps i els dona un sentit del tipo de persones que volen ser. Pero l'autonomia és neutral sobre els principis o proyectes que respala l'agent. Aixina, diferents agents autònoms poden seguir principis molt distints. Pero, com senyala Audi, l'autolegislaació no és suficient per a l'autonomia, ya que les lleis que no tenen cap impacte pràctic no constituïxen autonomia. És necessària alguna forma de força motivacional o poder eixecutiu per a passar de la mera autolegislaació a l'autogovern. Esta motivació pot ser inherent al propi juí pràctic corresponent, posició coneguda com internalismo motivacional, o pot aplegar al juí pràctic externament en forma d'algun desig independent del juí, com sosté el externalismo motivacional.

En la tradició Humean, els desijos intrínsecs són les raons a les que deu respondre l'agent autònom. Esta teoria es denomina instrumentalismo. Audi rebuja el instrumentalisme i sugerix que deuríem adoptar una postura coneguda com objetivismo axiológico. L'idea central d'esta perspectiva és que els valors objectius, i no els desijos subjectius, són les fonts de la normativitat i, per tant, determinen lo que els agents autònoms deuen fer.

Vore també

• Ilustració
• Immanuel Kant
• Jean Piaget
• Lawrence Kohlberg
• Edward Thorndike