Nicolás de Cusa

Erro al crear miniatura:

Nicolás de Cusa

Nicolaus von Kues o Nicolás de Cusa (Cusa, Tréveris, 1401-Todi, Umbría, 11 d'agost de 1464) va ser un teòlec i filòsof, considerat el pare de la filosofia alemana i personage clau en la transició del pensament medieval al del Renaixença, un dels primers filòsofs de la modernitat. Entre atres contribucions, se li recorda per ser el primer personage important en desemmaixquerar en èxit la completa falsetat de la Donació de Constantino, urdida pel papa Esteban II (752-757) i ideada per un funcionari papal cridat Cristóforo.

Va estudiar grec i hebreu ademés de filosofia, teologia, matemàtiques, astronomia i moltes atres disciplines. Als vintidós anys d'edat va obtindre el doctorat en Dret canònic, i en 1448 va ser nomenat moradura. Va treballar a favor de l'unitat de l'Iglésia recolzat en l'esperança sense pretendre tindre totes les respostes.

Biografia

Joventut

Fill del navier Johan Cryfts i de Katherina Roemer. El seu nom primitiu era Nicolaus Krebs o Chrypffs, pero va ser conegut per Nicolás de Cusa per la ciutat en que va nàixer, Kues.

En 1425 es va matricular en teologia en la Universitat de Colónia, a on va estudiar les doctrines d'Alberto Magne, el platonisme i Raimundo Lulio. Des de 1426 va ser secretari del llegat papal (Orsini), #lo que li va permetre accedir al círcul dels humanistes i introduir-se en el món de la política eclesiàstica. Ell mateixa es va dedicar a l'estudi de còdexs, descobrint fins a huitcents texts de Cicerón i, en 1429, un en setze comèdies de Plauto que va entregar a la moradura Orsini, entre atres texts.

Ordenat presbítero en 1430, es va doctorar en Dret canònic. En 1431 va participar en el Concilie de Basilea, a on va entaular amistat en Juan de Segòvia. Entre 1432–1436 va defendre de manera activa el conciliarismo, pero la radicalisació antipapal del concilie li desconcerta i es reconcilia en les tesis del papa, convertint-se en el seu respal intelectual més rellevant. Va intervindre en les negociacions que varen conseguir un breu periodo de conciliació entre les iglésies catòlica i #ortodox i en la qüestió husita, va predicar la creuada contra els turcs i va mediar en la pacificació de les relacions entre França i Anglaterra.

Identificat com antiaristotélico o antiescolástico, va introduir la noció de coincidentia oppositorum (coincidència d'oposts), que és Deu, per a superar totes les contradiccions de la realitat. Va ser un dels primers filòsofs en qüestionar el model geocéntrico de l'univers.

Moradura

En 1448 és nomenat moradura i príncip-bisbe de Bresanona. El duc Segismundo no accepta el nomenament. Destacant sobretot en la seua activitat política com a llegat papal, es va empenyorar en fer una reforma de l'Iglésia, i va anar un gran conciliador de postures confrontades, aplegant inclús a unificar-les. En 1459 el papa Pío II li nomena camarlengo del Colege Cardenalicio i vicari general. Va entaular amistat en el mege Paolo Toscanelli. Va inventar les lents cóncaves per a tractar la miopia.

Pensament filosòfic

• Tot coneiximent va des de lo conegut a lo desconegut per mig de l'establiment de #proporcionalitat.

• No existix proporció perfecta entre la cosa coneguda i el nostre coneiximent d'ella ni, en general, entre lo medit i la mida. La ciència humana és, per això, conjetural.

• Deu és ràtio essendi i ràtio cognoscendi de tota la realitat; de modo que en qualsevol investigació filosòfica té per horisó a Deu. No hi ha pregunta ni ent que no suponga necessàriament a Deu com el seu principi.

Nicolás de Cusa partix d'una idea per la que entén que tot lo creat, inclós l'home, és image de Deu. Tot és manifestació d'un únic model, pero no és una còpia, sino un signe d'eixe Ser Suprem.

A través de les coses materials nos podem acostar en Ser Suprem, pero el Ser Suprem és inalcançable, perque com l'image no és perfecta el Ser Suprem és inalcançable. “La veritat de l'image no pot ser vista tal com és en sí a través de l'image perque l'image mai aplega a ser el model” tota perfecció ve de l'eixemplar que és raó de les coses. Est és el modo com Deu relluïx en les coses. Com a conseqüència el Absolut és incomprensible, ya que lo invisible no pot reduir-se a lo visible, lo infinit no es troba en lo finito. Com dirà: “Perque en Deu es produïx una contradicció” es deu a que Deu és lo Absolut i al mateix temps és lo un i múltiple.

Nosatres coneixem per comparació, per diferenciació, en separar una cosa d'una atra se sap qué és cada cosa. Aixina per comparació s'adquirix el coneiximent.

Cal acostar-se a lo absolut des de lo concret que és visible, d'esta manera lo invisible es fa visible, per lo manco a través de les seues senyals. Deu és la #síntesis de contraris, de l'unitat i de la multiplicitat al mateix temps. Per això Deu no és captat en cap objecte perque cap objecte li llimita, per això Deu és lo no un atre, la qual cosa expressa un doble significat:

1. Que Deu no s'ha separat del món, sino que és allò que constituïx el seu propi ser.

2. En anunciar el no un atre, està anunciant: Que l'unitat no es troba determinada en res concret.

“Deu és tot en el tot i no és, no obstant, res en el tot.”

De docta ignorantia

Les ignorances d'una ment infinita front a una finitud no és l'indiferència. El reconeiximent de l'ignorança és una ignorança instruïda, docta. No obstant, la naturalea intelectiva, és dir, aquella porció del ser, o de l'esperit humà, que desenrolla l'activitat intelectual, se sent atreta per conéixer lo incomprensible. Enfrontats a "lo verdader" d'alguna cosa, es produïx una transició de la ment en dos direccions, per un costat, la necessitat de compartir lo conegut, que sol ser representat com una tornada, i per un atre el descobriment de "lo verdader" comporta el sorgiment de nous dubtes, noves inquietuts a la que nos atrau una natural pregustación (gust previ en degustar) que nos impulsa a seguir buscant. En això es bosqueja en l'esperit humà una aspiració cap al saber, com a unificació de la senya, anecdòtic i específic, en el coneiximent integrador, tant de senyes, com de valoracions morals, constituint-se aixina, en una camí d'acostament cap a Deu, en la visió teològica, encara reconeixent que l'sabio és ara qui es percata de que no pot alcançar a Deu, la plenitut del conéixer. Deu és inaprensible, inalcançable.

La docta ignorança no és transcendent, és dir, que no transcendix no supera la pròpia ignorança. Es pot aplegar a reconéixer la pròpia ignorança, pero este reconeiximent no implica que s'aplegue a conéixer allò que s'ignora, pero supon un pas en tal direcció. El saber no ve de fòra infundida, lo extern, incloses les ensenyances dels demés, inclosos els mestres, són només senyes i, en requerir-se d'integració racional i emocional, esta només pot alcançar-se en el reconeiximent de que el saber està dins d'un mateixa. En això es conseguix una harmonisació en els antics preceptes que inviten al autoconocimiento (gnose et ipsum). Açò crea un choc en la modernitat.

El coneiximent sorgix d'un mateixa. La ment es adecua i creix, encara sabent que mai alcançarà lo Absolut, pero va alvançant.

La docta ignorança planteja la dicotomia entre senya sensible, d'importància fundacional per al coneiximent, assentant-ho com a fonament sensible, en considerar que tot lo que la ment i l'esperit poden processar, són conseqüències de les senyes percebudes pels òrguens sensorials, pero per un atre costat reconeix que estos "senyes" no són coneiximent ni menys encara, saber, sino que esta és la conseqüència del processament intelectual de les senyes, de modo que el saber es "desprén" de la senya sensible que oferix l'experiència.

El Cusano planteja que la ferramenta mental usada per a conseguir eixe "desprendre" de l'experiència, el coneiximent transcendent que conforma el saber, és la raó, en quant ferramenta de la ment. Kant llimitaria l'us d'esta ferramenta al món sensible o físic i diria que, en el pla que supera lo físic, açò és, en el pla metafísic, la raó semblaria una ferramenta de llimitat us.

El Cusano sembla entrevore alguna cosa paregut, per una via en part mística, en part filosòfica, en dir que "el distinguir no és Absolut" lloc que tota "distinció" implica una delimitació i una diferenciació, la que a la seua volta implica una divisió, conseqüències pròpies de l'us de la raó i, que estan en oberta oposició al concepte d'Absolut, que més be es relaciona en l'idea de "Tot" o de Omnipresencia.

Per a poder trobar el verdader coneiximent, cal separar-se de les característiques de les coses i trobar l'essència de les coses. I cal buscar lo que fa que la cosa siga lo que és, desprenent-se de tot lo que no la fa única, per a trobar la qualitat o categoria essencial. Lo que permet trobar la qualitat en el llímit menut.

Açò és: tot element particular oculta un coneiximent d'allò a lo que, l'element particular, representa. Una poma específica no nos permet conéixer l'idea de poma, si no es conseguix una abstracció o separació de les qualitats particulars d'una poma específica, en la mida en que es "desprenen" o separen les característiques que li són pròpies a la poma que està en les nostres mans, conseguim trobar l'idea que és pròpia de totes les pomes. Aixina, en concentrar-nos en lo que fa que "esta poma que està en les meues mans" siga una poma i no "només esta poma", es pot formar la "idea de poma".

Per eixemple: en lo més menut de l'home trobem la Humanitat.

Cal prescindir de l'extensió de l'experiència per a trobar el món, per a captar el concepte pur, encara que no es capta de modo complet.

L'intelecte capta la qualitat, mentres que l'experiència capta l'extensió, per assimilació es capten els objectes i per comparació en els nostres models coneixem. Quan reconeixem alguna cosa que el nostre propi intelecte (image de lo Absolut que està en nosatres) té com a model per mig de l'experiència sensible.

Llavors per mig dels actes de la seua vida intelectiva, troba en sí mateixa descrit lo que busca. Tens que entendre esta descripció com una resplandor de l'eixemplar de totes les coses, a la manera com la veritat resplandece en la seua image.

La ment V, pág. 70

I la ment no s'assecia encara, perque no intuïx la veritat precisa de tot, sino que intuïx la veritat en una certa necessitat determinada que posseïx cada cosa en cuanto que una és d'un modo i una atra d'un atre, i cada una està composta de les seues parts. I la ment veu que este modo de vore no és la veritat mateixa, sino una participació de la veritat de modo que una cosa és verdadera d'un modo i una atra d'un atre, alteridad que no pot mai convindre a la veritat mateixa, considerada en la seua precisió absoluta i infinita. Per això la ment, mirant la seua pròpia simplicitat, és dir, no només abstreta de la matèria sino també incomunicable en la matèria, o siga, en el modo d'una forma no unible se servix d'esta simplicitat com a instrument per a assimilar-se a totes les coser-

Diàlecs de l'Idiota VII, pág. 78

La ment és image de Deu i en la ment es troba tot el coneiximent. La ment no es conforma en l'assimilació.

Es troba la plenitut del ser en cada una de les seues formes i no s'assecia en açò i busca l'essència de tot això. Busca la simplificació absoluta, l'unificació, el Ser en sí, lo Absolut, inaprensible, el principi de lo Absolut de les essència. És la tendència a lo Absolut inevitable per a la raó humana, per a anar més allà de la alteridad, i que mai aplega a alcançar-se, és inaprensible.

Com a reformador

Durant els sigles XIV i XV es varen realisar vàries reformes dins de la mateixa Iglésia catòlica. Nicolás de Cusa va ser l'impulsor de la reforma en els països germànics. Educat pels Germans de la Vida Comuna i dins de la Devotio moderna —un moviment reformador naixcut en els Països Baixos i fundat per un atre reformador Gerardo Groote— Nicolás de Cusa va aplegar a Alemània com a moradura en l'objectiu de reformar l'iglésia germànica. Va iniciar la seua tasca en Salzburc, a on va celebrar un concilie provincial en vista a la reforma del clero i a la major unió en el Papa de Roma. Després va passar a Viena i va enviar visitadores apostólicos a monasteris benedictinos i agustinos. Va seguir la seua visita a Núremberg, Érfurt i Magdeburgo. En alguns llocs va prohibir cults supersticiosos. En els Països Baixos va visitar el Monasteri de Windesheim i les ciutats d'Utrecht, Haarlem, Nimega, Maastricht i Lieja.

A fins de el XV un contemporàneu resumia aixina la llabor de Nicolás de Cusa:

Va aparéixer en Alemània com un àngel de llum i de pau en mig de tanta tenebra i confusió. Va restablir de nou l'unitat de l'Iglésia, robusteció l'autoritat del seu cap suprem i va escampar rica llavor de nova vida.

Cosmologia

Es planteja una image del món que és image de Deu. Si Deu és lo unitari i lo infinit al mateix temps, el món també és infinit. Est és el pas radical a la física moderna: si l'Univers és infinit, no té fi, s'extrau, puix, que no existix centre de l'Univers, per #lo que la Terra no és el centre de l'Univers, per #lo que tampoc existix un punt de referència, tot és relatiu i no hi ha un lloc de privilegi en l'Univers. Tampoc hi ha quietud, sino que tot està en moviment, inclós el Sol. Que no nos percatemos del moviment, no significa que no existixca.

Nicolás de Cusa també va especular sobre l'existència d'atres móns i esta idea va ser represa més de cent anys despuix per Giordano Bruno, qui havia llegit la seua obra.

Escepticisme a la bruixeria

Nicolás de Cusa es va opondre a l'idea de que sers humans pogueren tindre relacions carnals en dimonis ni que pogueren adoptar formes d'animals.

Influència

Nicolás va anar àmpliament llegit, i les seues obres es varen publicar en el XVI tant en París com en Basilea. Erudits francesos de el XVI com Jacques Lefèvre d'Étaples i Charres de Bovelles ho varen citar. Lefèvre inclús va editar el seu Opera de 1514 en París. No obstant, no va haver tal cosa com una escola cusana, i les seues obres varen ser en gran part desconegudes fins a el XIX, encara que Giordano Bruno ho va citar, i es creu que alguns pensadors renaixentistes i moderns, com Gottfried Leibniz, varen ser influenciats per ell. Estudiosos neokantianos varen començar a treballar sobre Nicolás en el XIX, i la Heidelberger Akademie der Wissenschaften va començar a realisar noves edicions crítiques en la década de 1930, que varen ser publicades per la Felix Meiner Verlag. A principis de el XX, va ser aclamat per Ernst Cassirer com el "primer pensador modern". i des de llavors s'ha debatut molt la qüestió de si deu considerar-se una figura essencialment medieval o renaixentista. És més, Cassirer va presentar al Cusano com el punt focal simple (einfachen Brennpunkt) de la filosofia italiana de la Renaixença. Eminents estudiosos com Eugenio Garin i Paul Oskar Kristeller varen qüestionar la tesis de Cassirer, i varen aplegar a negar pràcticament qualsevol víncul considerable entre Nicolás de Cusa i Marsilio Ficino o Giovanni Pique. En les décades següents varen aparéixer noves hipòtesis sobre la relació entre Cusano i els humanistes italians, més equilibrades i centrades en les fonts.

Existixen societats científiques i centres acadèmics dedicats a Nicolás de Cusa en l'Argentina, Japó, Alemània, Itàlia, Estats Units i Gran Bretanya i Irlanda.

Obres importants

• 1434: De auctoritate praesidendi in concilie generali, una proposta per a resoldre la qüestió de la presidència sobre les #delliberació del Concilie de Basilea.
• 1434: De concordantia catholica
• 1434/35: Reparatio kalendarii, una proposta de reforma del calendari juliano.
• 1440: De Docta ignorantia.
• 1441-2: De coniecturis.

• 1441: Dialogus concludens Amedistarum errorem.
• 1444/1445: De Deo abscondito.
• 1445: De quaerendo Deum.
• 1445/1446: De dona't patris luminum.
• 1445: De transmutationibus geometricis
• 1445: De arithmetricis complementis.
• 1445: De filiatione Dei.
• 1445: De gens.
• 1449: Apologia doctae ignorantiae, una resposta als càrrecs de herejía i panteisme de l'escola teològica d'Heidelberg va fer John Wenck en el seu treball De ignota lliteratura.
• 1450: Idiota de ment. Format per quatre diàlecs: De Sapientia I-II, De Ment III, and De staticis experimentis IV.
• 1453: De visione Dei.
• 1453: De pastura fidei, escrit en resposta a la notícia de la caiguda de Constantinopla en mans dels turcs.
• 1456: De theologicis complementis.
• 1457: Caesarea circuli quadratura.
• 1458: De beryllo, un breu tractat epistemològic utilisant un berilo o pedra transparent com l'analogia fonamental.
• 1459: De aequalitate
• 1459: De principi
• 1459: Reformatio generalis, un tractat sobre la reforma general de l'Iglésia encarregat pel papa Pio II pero que no va ser aplicat despuix.
• 1460: De possest
• 1461: Cribratio Alkorani, evaluació sobre el Corán.
• 1462: De senar aliud.
• 1462: De venatione sapientiae
• 1463: De ludo globi.
• 1463: Conpendium.
• 1463: De mathematicis complementis
• 1464: De apice theoriae..

Eponimia

• El cràter llunar Cusanus du este nom en la seua memòria.

Vore també

• Filosofia natural en l'Edat Moderna
• Universitat Nicolás de Cusa
• Guia temàtica de Nicolás de Cusa de la Universitat de Navarra

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Nicolás de Cusa.
• Bibliografia de Nicolás de Cusa en castellà
• Cusanus-Portal: és una pàgina web que conta en una versió digitalisada de l'Opera Omnia Cusana –Edició crítica dels texts llatins de Nicolás de Cusa, editats per l'Acadèmia de Ciències de Heidelberg– en les seues traduccions a l'alemà i a l'anglés, un lèxic especialisat i una bibliografia internacional sobre el Cusano.
• Breu semblança sobre la vida i obra de Nicolás de Cusa.
• Precursors de la Càbala Hermètica en la Renaixença: Nicolás de Cusa
• La docta ignorança Obra de Nicolás de Cusa.