Calendari juliano

El calendari juliano, introduït per Juliol César en l'any 46 a. C. (708 AUC), va resultar d'una reforma del calendari romà. Va entrar en vigor en el 45 a. C. (709 AUC), poc abans de la conquista romana d'Egipte. Era el calendari predominant en el món romà, i posteriorment en la major part d'Europa i en els assentaments europeus d'Amèrica i atres llocs, fins que va ser substituït progressivament pel calendari gregoriano, promulgat en 1582 pel papa Gregorio XIII.

Si ben el canvi de calendari va ser impost i acceptat en la major part dels països, es té que les Iglésies ortodoxes de Jerusalem, Rússia (i tots els seus territoris patriarcals en l'antiga URSS i la diàspora), Sèrbia, Montenegro, Polònia (des del 15 de juny de 1914), Macedònia del Nort, Geòrgia, Ucrània i els antics calendaristas grecs i atres grups continuarien utilisant el calendari juliano fins a dates molt recents en el xxi, per lo que encara celebraven el Nadal el 25 de decembre del calendari juliano (quan en el gregoriano correspon al 7 de giner, lo que se seguirà fent fins a 2100, quan la diferència entre abdós calendaris aumentarà de 13 a 14 dies, desplaçant el Nadal juliana al 8 de giner gregoriano).^{cita requerida} Algunes parròquies ortodoxes en Occident, no obstant, opten per seguir el calendari gregoriano i celebren el Nadal el 25 de decembre com ho fan les iglésies occidentals.^{cita requerida} També les Iglésies orientals armènia, copta, etíope, eritrea, asiria i siro-jacobita mantenen el calendari juliano, en certes peculiaritats nacionals.^{cita requerida}

Característiques generals

En térmens astronòmics, el calendari juliano s'atrassa sobre el any tròpic aproximadament un dia cada 128 anys lo que equival a 11 minuts 14 segons d'excés per any. Per al calendari gregoriano, la sifra és d'un dia cada 3324 anys. La diferència en la llongitut mija del any entre el calendari juliano (365,25 dies) i el gregoriano (365,2425 dies) és del 0,002 %.

El calendari juliano té un any regular de 365 dies dividits en 12 mesos. S'agrega un dia bisiesto a febrer cada quatre anys. L'any juliano té per lo tant un promig de 365,25 dies, ajustant aproximadament en este dia adicional la duració del any tròpic. Encara que els astrònoms grecs ya sabien (a lo manco des d'Hiparco, un sigle abans de la reforma juliana) que l'any tròpic era uns minuts més curt que 365,25 dies, no es va considerar esta diferència. Com a resultat, el calendari juliano perdia al voltant de tres dies cada quatre sigles en comparació als equinoccios observats en el pas de les estacions. Esta discrepància va ser corregida per la reforma gregoriana de 1582.

El calendari juliano ha segut reemplaçat com calendari civil pel calendari gregoriano en casi tots els països a on s'utilisava, encara que va seguir sent encara el calendari civil d'alguns països fins a començos de el XX. Per eixemple, Egipte va passar del 20 de decembre de 1874 (juliano), a l'1 de giner de 1875 (gregoriano). Turquia va canviar (en fins fiscals) del 16 de febrer (juliano) a l'1 de març (gregoriano) de 1917. Rússia va passar de l'1 al 14 de febrer de 1918. La proposta original en Rússia havia segut corregir 1 dia cada any, estenent el canvi a un periodo de tretze anys, i passar el dia bisiesto als anys exactament divisibles per 128 (per eixemple, 1920). Grècia va fer el canvi en fins civils passant del 16 de febrer a l'1 de març de 1923. No obstant, el Dia Nacional (25 de març), que era una festa religiosa, va permanéixer fixant-se segons l'antic calendari. Açò va crear confusió, i el 10/23 de març de 1924 l'iglésia va començar a usar el nou calendari civil per a les festes religioses fixes.

En comparació al calendari gregoriano, el calendari juliano té tres dies bisiestos adicionals cada 400 anys. Este fet motiva que la Pasqua, el càlcul de la qual depén del equinoccio de març i de les fases de la Lluna, puga caure en abril o en maig. (Vejau: Computus, a on es detalla cóm es fixa esta data.)

Artícul principal → Canvie al calendari gregoriano.

Moltes àrees a on s'han implantat religions cristianes també han substituït el calendari juliano pel gregoriano com a base per a les seues calendaris llitúrgics. No obstant, la majoria de les iglésies ortodoxes d'orient encara utilisen el calendari juliano per a calcular les dates de les festes mòvils, incloent la Pasqua. Algunes iglésies ortodoxes han adoptat un calendari juliano revisat per a les festes fixes, mentres que atres iglésies ortodoxes mantenen el calendari juliano a tots els efectes. El calendari juliano encara és utilisat pels bereberes del Magreb per mig del calendari bereber, aixina com per les comunitats religioses del Mont Athos. En la forma del calendari copto, és la base per al calendari etíope, que és el calendari civil d'Etiopia.

Durant la transició entre calendaris i durant algun temps despuix, va ser utilisat el datat dual en els documents, consignant-se la data d'acort en abdós sistemes simultàneament per a evitar ambigüitats.

Antecedents

Originàriament, en moltes cultures antigues s'utilisava el calendari llunar per a contar el temps (s'ha trobat en França un calendari gravat en pedra d'este tipo, que conta en uns 15 000 anys d'antiguetat). Les evidències històriques més antigues indiquen que el primer calendari solar va ser creat en el Antic Egipte, a principis del tercer mileni a. C., i va sorgir de la necessitat de predir en exactitut el moment de l'inici de la riuada del Nilo, que té una periodicitat anual, acontenyiment fonamental en una societat que vivia de l'agricultura. Este calendari tenia un any de 365 dies, dividit en tres estacions, mesos de 30 dies i decans de 10 dies.

Els pobles itálicos primitius tenien diferents calendaris llunars, cada u en el seu propi número de mesos, la seua pròpia duració de l'any i dels mesos, per eixemple, els habitants d'Alba Longa tenien un calendari de 10 mesos, de 18 a 36 dies cada més; els de Labinia tenien un atre de 374 dies distribuït en 13 mesos; els etruscs tenien mesos basats en la lluna plena.

Cap calendari itálico contava les semanes.

Calendari romà

Finalment es va acordar usar un calendari comú de 304 dies distribuïts en 10 mesos (6 mesos de 30 dies i 4 de 31 dies). Pero est tenia desfasaments de temps i els pontífexos pagans ho reajustaven agregant un més cridat mercedonius casi sempre de forma bienal. Els reajustaments es feyen en criteris polítics, no astronòmics, com determinar el dia de pagar a la servitut, i es feya mal us del reajustament, per a prorrogar el càrrec d'algun funcionari, alvançar o retardar votacions.

L'any escomençava a principis de març (martius, de Mart, deu de la guerra) que era el primer més de primavera, quan es decidien les campanyes militars de l'any. Els mesos anaven des de martius fins a februarius, en este orde:

Mesos del calendari romà
1. Martius: més de Mart, deu de la guerra, pare de Rómulo i Rem 2. Aprilis: més d'obertura de flors (per la primavera, en l'hemisferi nort) 3. Maius: més de Maia, deesa de l'abundància 4. Junius: més de Juno, deesa de la llar i la família 5. Quintilis: més quint 6. Sextilis: més sext	7. Septembris: més sèptim 8. Octobris: més octau 9. Novembris: més nové 10. Decembris: més dècim 11. Januarius: més de Jano, deu dels portals 12. Februarius: més de les fogueres purificatorias (februa)
* Mercedonius: més afegit en fins compensatoris, segons conveniència política i comercial.

Els reajustaments no varen evitar el desfasament de temps i va succeir que l'hivern fora datat en l'autumne astronòmic. Juliol César va terminar en el desfasament ordenant una reforma en el calendari romà. Segons Plutarco, va anar el rei Numa –el successor de Rómulo– qui va canviar el calendari de 10 a 12 mesos, posant com a primer més de l'any a giner en lloc de març. També, comenta que abril procedix de la deesa Afrodita, mentres que maig de la deesa Maia, mare de Mercurio.

Elaboració del calendari juliano

Sosígenes d'Aleixandria tenia coneiximent de la fallanca reforma de Cánope del calendari egipcíac, ocorreguda dos sigles arrere, i va colaborar en Juliol César per a adoptar eixa vella reforma al calendari romà i implantar-la com un nou calendari. Esta adaptació datava les estacions i les seues festes romanes corresponents concordant en el moment astronòmic en el que succeïen.

El nou calendari es va implantar en l'any 46 a. C. en el nom de «Julius» i molt despuix de «Juliano», en honor a Juliol César. Únicament en eixe any, es varen contar 445 dies, en lloc dels 365 normals, per a corregir els desfasaments del calendari anterior, i va ser denominat «l'últim any de la confusió». Per a això, es varen agregar dos mesos Merkedinus, entre novembre i decembre, un de 33 dies i un atre de 34, ademés del més intercalado en febrer.

Des de 44 a. C. es va acordar que tots els anys constaren de 365 dies, i cada quatre anys es contarien 366. Estos anys es cridarien «anys bisiestos», perque en ells afegien un 24 de febrer. Segons el còmput del temps, el 24 de febrer es dia «dia sext» abans de les kalendas de març (davant diem sextum kalendas martias), de manera que el 24 de febrer repetit es cridaria «bis sextum» (d'ahí la paraula «bisiesto»).

Pero en l'any 44 a. C. els pontífexos romans varen decidir considerar un any bisiesto cada tres anys ordinaris, en lloc de cada quatre. Temps despuix, es varen donar conte del desfasament provocat fins a l'any 10 a. C. i es va corregir en el 8 d. C. per orde de César Augusto, qui va ordenar excloure el dia adicional de cada any bisiesto, durant 36 anys, és dir, fins a l'any 44 d. C.

Per lo anterior, el calendari juliano considerava que l'any tròpic estava constituït per 365,25 dies, mentres que la sifra correcta és de 365,242 189, és dir, 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 45,16 segons. Eixos més d'11 minuts agregats a cada any, signifiquen un dia adicional cada 128 anys.

Desenroll del calendari juliano

L'any 153 a. C. es va prendre com a inici de l'any l'1 de giner, en lloc del tradicional 1 de març, per a poder planejar les campanyes de l'any en temps per les guerres celtibéricas que s'estaven desenrollant en la península ibèrica i els problemes que estava causant la conquista i el sege de Numància.

César manté eixe principi d'any i implanta el nou calendari, que consta de 365 dies dividits en 12 mésés, llevat els anys bisiestos que tenen 366 dies, i afigen un dia adicional al més de febrer. El calendari juliano conte com bisiestos un de cada quatre anys, inclús els seculars. En este calendari es comet un error de 3 dies cada 400 anys.

La manera de contar els dies va seguir la tradició romana fins que els visigodos varen introduir la costum de numerar els dies, que no seria oficial fins que la va adoptar Carlomagno. No obstant, fins a ben entrada l'Edat Moderna, la manera de referir-se a un dia concret era aludint al sant que es commemorava. Aixina, per eixemple, era molt comú trobar expressions com «apleguem el dia de sant Froilán».

Distribució dels mesos i dies en el calendari romà	Distribució dels mesos i dies en el calendari juliano
Martius (31 dies) Aprilis (29) Maius (31) Junius (29) Quintilis (31) Sextilis (29) Septembris (29) Octobris (31) Novembris (29) Decembris (29) Ianuarius (29) Februarius (28 o 23) Més intercalado sense nom o Mercedonius (27 o 28)	Giner (31 dies) Febrer (28) (29 en els anys bisiestos) Març (31) Abril (30) Maig (31) Juny (30) Juliol (31) Agost (31) Setembre (30) Octubre (31) Novembre (30) Decembre (31)

Orige de juliol i agost

• En l'any 44 a. C., per iniciativa del Senat romà, i per a honrar la memòria de Juliol César, el més de quintilis, que llavors durava 31 dies, va ser renombrado com iulius, denominació de la que deriva la forma castellana juliol.

• En l'any 8 a. C., per decisió del llavors emperador romà Octavio Augusto, i a modo de autohomenaje, el més de sextilis va ser renombrado com augustus, d'a on es desprén la forma castellana agost.

Quan a Tiberio se li va plantejar l'idea de continuar en esta pràctica, donant a la seua volta el seu propi nom a setembre, est va desestimar l'idea en mostrar els seus dubtes sobre qué ocorreria quan ya s'hagueren renombrado tots els mesos.

Implantació de la semana

En l'any 321, l'emperador Constantino I el Gran va implantar la semana de sèt dies, copiada del calendari llunar dels mesopotámicos, que varen establir la semana de sèt dies basant-se en els planetes (inclosos el sol i la lluna) que es podien observar des de la terra: dumenge, dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte. Esta divisió de la semana en sèt dies és la que en el temps es popularisaria en les distintes cultures.

Ademés, va decretar que el primer dia de la semana (dies solis, dia del sol) anara dia de descans, en detriment del dissabte, tradicional no solament entre els judeus sino també entre els gentils. D'esta forma va satisfer la tradició cristiana de congregar-se en eixe dia per al Cult a Deu, ya que des del temps dels Apòstols, tal com relata el Apòstol Pablo en vàries de les seues cartes, els cristians es reunien el primer dia de la semana degut a que este era el dia de la Resurrecció de Jesucristo, d'acort als Evangelios i, al mateix temps, satisfea a una atra religió molt popular a la que va pertànyer el propi Constantino, el cult a Mitra, la representació de la qual era el sol.

En l'any 383, el dia de descans, el dies solis, va ser renombrado per Teodosio I com dies dominicus ('dia del Senyor') terme del com procedix la paraula dumenge.

Idem aaa. ad Principium praefectum praetorio. Solis die, quem dominicum rite dixere maiores, omnium omnino litium et negotiorum quiescat intentio; debitum publicum privatumque nullus efflagitet; ne aput ipsos quidem arbitros vel i iudiciis flagitatos vel sponte delectos ulla sit agnitio iurgiorum. Et senar modo notabilis, verum etiam sacrilegus iudicetur, qui a sanctae religionis instinctu rituve deflexerit. Proposita III senar. nov. Aquileiae Honorio n. p. et Evodio conss.

Còdex Teodosiano 11.7.13

Modificacions fracassades en els noms dels mesos

Alguns emperadors romans varen modificar els noms de determinats mesos durant el seu mandat:

• Calígula va cridar germanicus al més de setembre.
• Nerón va cridar neronniano a abril.
• Domiciano també va cridar germanicus a setembre i domitianus a octubre.

Pero les modificacions no varen perdurar i es varen restablir els seus noms anteriors.

Inclús Carlomagno va tractar de donar nous noms als mesos, encara que tampoc va tindre èxit. Els mesos proposts eren, des de giner a decembre respectivament: Wintarmanoth, Hornung, Lentzinmanoth, Ostarmanoth, Winemanoth, Brachmanoth, Heuvimanoth, Aranmanoth, Witumanoth, Windumemanoth, Herbistmanoth i Heilagmanoth.

Enllaços externs

Calendari juliano en el Viccionari.

• Calendari2009.info (tot sobre el calendari).
• haja_tretze_césares.html Dae45.iaa.csic.és
• haja_tretze_c%C3%A9sares.html Archivat el 17 de agost de 2009 archivat en Wayback Machine. («¿I qué fareu quan hi haja tretze césares?», breu ensaig sobre el calendari juliano).
• Guernsey.net (conversor de dates en llínea).