Carlemany
Carles I, conegut com "el Gran", Carlemany (en castellà Carlomagno), (en llatí Carolus Magnus a on Carlomagno), naixcut en l'any 742, 747 o 748 i morí el 28 de giner 814 en Aquisgrá, és el membre més prominent de la dinastia franca a la que donà el seu nom, ya que no és el fundador dels carolingis. Fill de Pepí el breu, és el rei dels francs des de l'any 768, se convertix en rei dels llombarts en 774 i fon coronat emperador en Roma pel Papa Lleó III el 25 de decembre de l'any 800, dins d'una dignitat que desaparegué en l'any 476 en occident. Monarca guerrer, amplià considerablement el seu regne en una série de campanyes militars, en particular contra els saxons, qual campanya ha segut molt difícil i violenta (772-804), pero també contra els llombarts en Itàlia i els musulmans d'Espanya. Reformador sobirà, golondro de l'ortodòxia religiosa i la cultura, protegix l'art i la lliteratura, i es l'orige del "renaiximent carolingi".
Carlemany pot ser considerat com el "Pare d'Europa", sempre per a la consolidació d'una part important d'Europa occidental, i establí els principis de govern que han heretat els grans estats europeus.
Context polític[editar | editar còdic]
En el sigle VI, els francs germànics de l'oest havien segut cristianisats i França, governada pels merovingis, era el més poderós dels regnes que succeiren a l'Imperi Romà d'Occident. Pero despuix de la Batalla de Tertry, els merovingis se reduïren a un estat d'impotència, per al que han segut nomenats els “fainéants rois”. Casi tots els poders governamentals, son eixercits per l'alcalde del palau.
En l'any 687, Pepí d'Heristal, alcalde del palau d'Austrasia, posà fi a la disputa entre vàries reines i els seues alcaldes en la seua victòria en Tertry i se convertí en l'únic governador del regne franc. Pepí mateix era el net de dos de les figures més importants del Regne d'Austrasia, Sant Arnulfo de Metz i Pepí de Landen. Pepi el Mig fon substituït finalment pel seu fill illegítim de Carles, més tart conegut com Carles Martel.
Despuix de l'any 737, Carles governà als francs sense un rei en el tro, pero se negà a nomenar-se a sí mateix rei. Carles fon succeït en l'any 741 pels seus fills Carlomà i Pepí el Breu, pare de Carlomagno. Per a frenar el separatisme en la perifèria del regne, en l'any 743 els germans colocaren en el tro a Childeric III, qui anava a ser l'últim rei merovingi.
Despuix Carlomagno renuncià al càrrec en l'any 746 per a entrar en l'iglésia com un monge, Pepí portà la qüestió de la monarquia davant del Papa Zacaries, preguntant si era llògic que un rei no tinguera poder real. El Papa emet la seua decisió en l'any 749. Decretà que era millor que Pepí, que tenia els poders d'un alt càrrec com alcalde, que se cridarà rei, a fi de no confondre la jerarquia. Per lo tant, l'ordenà a convertir-se en verdader rei.
Baix els carolingis, el regne franc s'estengué per a comprendre una àrea que inclou la major part d'Europa occidental. La divisió del regne que formen França i Alemanya, i les evolucions religioses, polítiques i artístiques procedents d'una posició central de França, feu una impronta definitòria en el conjunt d'Europa.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Carlemany.
«Carolingi». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).