Anar al contingut

Maniqueísmo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Maniqueísmo (en nou persa آیینِ مانی, Āiīn-i Mānī) és el nom que rep la religió universalista fundada en el III en l'Imperi sasánida pel profeta i sabio part Mani (o Manes; c. 215-276 d. C.),[1][2] qui dia ser l'últim dels profetas enviats per Deu a la humanitat, seguint a Zoroastro, Buda i Jesús. El maniqueísmo va tindre un ràpit èxit i es va estendre per les regions de parla aramea;[3] va prosperar entre els sigles III i VII, i en el seu apogeu va ser una de les religions més esteses del món. Varen existir temples i escritures maniqueas tan a l'orient com en la dinastia Han i tan a l'occident com en l'Imperi romà.[4] Va ser breument la principal religió rival del cristianisme primitiu en la competició per substituir al politeisme clàssic abans de l'expansió del islam. baix el Dominat romà, el maniqueísmo va ser perseguit per l'Estat romà i en el temps va ser erradicat de l'Imperi.[5]

El maniqueísmo ensenya una elaborada cosmologia dualista que descriu el conflicte entre un món de Llum bo i espiritual, i un món d'Obscuritat malévolo i material.[6]A través d'un procés continu que té lloc en l'història humana, la Llum sagrada es retira gradualment del món material, retornant al món superior de la llum, d'a on prové. Mani tenia com a propòsit en les seues ensenyances «combinar»,[7] succeir i sobrepassar les ensenyances del platonisme,[8][9] cristianisme, el zoroastrisme, el budisme, el marcionisme,[7] el judaisme helenístico i rabínico, moviments gnósticos, la religió de l'antiga Grècia, la religió babilònica i unes atres religions mesopotámicas, i els cults mistéricos.[10][11]Es reverència a Mani com el profeta final despuix de Zoroastro, el Buda Gautama i Jesucristo. El maniqueísmo es concep des dels seus orígens com la fe definitiva, por cuanto pretén completar i invalidar a totes les demés. Al rivalizar en este sentit en atres religions, com el zoroastrisme, el budisme, el cristianisme gnóstico i l'islam, dels seus contactes en elles es varen derivar numerosos fenomens de fusió doctrinal. La definició teològica és foc de controvèrsia. Mentres que, per a alguns erudits, el fenomen maniqueo no és reductible a una concepció dualista de la divinitat i el cosmos, ni és definible com gnosticisme,[12] per a molts atres estudiosos és essencialment gnóstico i dualista.[13]

Part de la seua essència doctrinal es funda en comprendre que existixen dos principis creadors en conflicte constant: el ben i el mal. Per això, per extensió i de manera pijorativa també s'usa el terme «maniqueísmo» per a referir-se a la «tendència a reduir la realitat a una oposició radical entre lo bo i lo mal».[14]

Es va divulgar des de l'Antiguetat tardana pel Imperi romà i Imperi sasánida, i en l'Edat Mija, pel món islàmic, Àsia Central, Japó, Anglaterra, França i China, a on perduraria, a lo manco, fins a el XVII. S'ha aplegat a dir que el maniqueísmo va aplegar a estendre's des del Atlàntic fins al Pacífic.[15]

Per això, els seus escrits llitúrgics sagrats i fonts pròpies es troben registrats en múltiples llengües, entre elles, llatí, grec, copto, persa mig, chinenc, part, sogdiano, etcétera. Per lo demés, existixen fonts no maniqueas que informen sobre les creències i costums d'esta religió des de Sant Agustín en la seua obra Contra els herejes, a al-Biruni. En l'Edat Mija, catarisme i bogomilisme varen ser considerades herejías de raigambre maniquea, i en l'actualitat algunes sectes i noves religions es declaren maniqueas o neomaniqueas, encara que sense relació directa o històrica en el maniqueísmo.

Història

[editar | editar còdic]
Electi en una pintura mural procedent de Gaochang, Sinkiang, China conservada en el Museum für Indische Kunst de Berlín, sigles X-XI.

Vida de Mani

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Mani.
Pintura en seda de la dinastia Yuan, El naiximent de Mani.
  • Mani va créixer en un ambient heterodoxo en Babilonia. La comunitat elcesaíta era ostensiblement judeocristiana, encara que en algunes traces gnósticos deguts a la seua herència ebionita, tals com la creència en encarnació recurrents dels apòstols celestials, un dels quals era un Crist docético. Als 12 i 24 anys Mani va experimentar visions d'un «bessó celestial» seu (syzygos), que li cridava a abandonar la secta del seu pare i predicar el verdader mensage de Jesús en un nou evangeli.[20][21]Es creu que les seues raïls cristianes podrien haver estat influïdes per Marción i Bardaisan.[22]
  • Mani va viajar despuix a l'Índia (Sakas, en l'actual Afganistan), a on va estudiar l'hinduisme i les seues diverses filosofia existents, aixina com el budisme.[23]De tornada en el 242, Mani es va presentar a l'emperador sasánida Sapor I, a qui va dedicar la seua única obra escrita en persa, coneguda com el Shabuhragan. Si ben Sapor no es va convertir al maniqueísmo i va seguir sent zoroastrista, va favorir les ensenyances de Mani, que mesclaven cristianisme, budisme i zoroastrisme, i ho va acollir en la seua cort.[23] Encara que no hi ha proves de que Sapor I fora maniqueo, va tolerar la difusió del maniqueísmo i es va abstindre de perseguir-ho dins de les fronteres del seu imperi.[24]Es diu que Mani va fer milacres, com levitar, teletransportarse i curar als malts, lo que li va ajudar a guanyar adeptes en l'èlit irania. També era famós com a pintor.[23]
  • Mani va escriure sèt obres, sis d'elles en siríaco, una varietat tardana del arameo. La sèptima, el Shabuhragan,[25] va ser escrita per Mani en persa mig i presentada per ell a Sapor I. Segons una tradició, Mani va inventar la versió única de l'alfabet siríaco coneguda com alfabet maniqueo,[26] que es va utilisar en totes les obres maniqueas escrites dins de l'Imperi sasánida, tant si estaven en siríaco com en persa mig, i també en la majoria de les obres escrites dins del kanato uigur. La llengua principal de Babilonia (i la llengua administrativa i cultural de l'Imperi sasánida) en aquella época era el arameo mig oriental, que incloïa tres dialectes principals: El arameo babilònic judeu (la llengua del Talmud babilònic), el mandeo (la llengua del mandeísmo) i el siríaco, que era la llengua de Mani i dels cristians siríacos.[27]

El successor de Sapor, Ormuz I, que va regnar a penes un any, va seguir patrocinant a Mani, pero el seu successor Bahram I, seguidor de l'intolerant reformador zoroástrico Kartir,[28] va començar a perseguir als maniqueos. Va encarcerar a Mani, que va morir en presó al cap d'un més, en 274.

Expansió

[editar | editar còdic]

Despuix dels seus començos en el III en Babilonia, en l'Imperi sasánida, el maniqueisme es va estendre a través de l'Orient fins a China per la conca del riu Tarim, i en moltes parts del Imperi romà. Va ser una religió universalista, que va aprofitar la Ruta de la Seda per a la seua expansió, pero que es va vore pronte perseguida en l'àrea islàmica i l'Occident cristià, perdurant sobretot en l'Extrem Oriente. El maniqueísmo es va estendre cap a occident d'Aleixandria a Cartago, i d'allí a Hispania. A finals d'el IV, Sant Jerónimo parlaria sobre dònes d'alta alcurnia en la Lusitania que s'havien convertit en adeptes de Mani, havent un important centre de maniqueísmo en Augusta Emerita, a on ya existia el mitraísmo. Un alvanç paral es va donar en Itàlia i la Galia.[15]

Segons totes les evidències disponibles, el maniqueísmo va sobreviure, fonamentalment, en China, fins a inicis d'el XVII, durant la dinastia Ming (1368-1644),[29] i algunes de les seues idees i principis, inclús, fins a més alvance, a principis d'el XX. A pesar del dualisme tan alié als conceptes chinencs, el maniqueísmo, conegut baix el nom de religió de la llum, va alcançar un cert èxit gràcies a l'incorporació d'elements budistes i taoístas. Inclús ha segut redactat un Catecisme de la religió del Buda de la Llum en Chang'an, en l'any 731, per orde imperial.[30]

En 2005 un equip d'estudiosos ha postulat la possibilitat de que un cult maniqueo haja pogut sobreviure fins al present.[31]

  • Jesucristo com el profeta maniqueo, la figura es pot identificar com una representació de Jesucristo per la chicoteta creu dorada que se senta en el roig pedestal de loto en la seua mà esquerra, XIII.
    Jesucristo com el profeta maniqueo, la figura es pot identificar com una representació de Jesucristo per la chicoteta creu dorada que se senta en el roig pedestal de loto en la seua mà esquerra, XIII.

La vida de la comunitat maniquea

[editar | editar còdic]
Fragmente de còdex trobat en Turfán, en escritura maniquea d'el VIII-IX

La comunitat maniquea es dividia en dos grups:

  • Els elegits, en llatí electi, passaven el seu temps en oració, practicaven el celibat i eren vegetarians. Despuix de la seua mort, segons la teologia maniquea, els elegits alcançaven el Regne de la Llum.
  • Els oyents, en llatí auditors, devien servir als elegits, podien contraure matrimoni (encara que els estava desaconsellat tindre fills) i practicaven dejuni totes les semanes. A la seua mort, esperaven reencarnarse en elegits. Per a que el Regne de la Llum triumfara sobre les tenebres, tots els elegits i oyents devien alcançar el Regne de la Llum. En realitat, no era un triumfo lo que buscaven els maniqueos, sino una tornada a l'estat original: la separació del Ben i del Mal. Com el mal és indestructible, l'única forma d'alcançar el Regne de la Llum és fugir de les Tenebres.

La festa del Bema

[editar | editar còdic]

La festa religiosa fonamental dels maniqueos era el Bema, que se celebrava anualment:

El Bema va ser originalment, en l'Iglésia Cristiana Siríaca, un assent situat en mitat de la nau des del qual el bisbe presidia i es llegia el Evangelio. En els temples maniqueos, el Bema era un tro de cinc escalons, cobert per valiosos teixits, que simbolisaven les cinc escals de la jerarquia. El cim del Bema estava sempre buida, ya que corresponia a l'assent de Mani. Esta celebració tenia lloc durant l'equinoccio de primavera, i era precedida per dejunis, simbolisant la Passió i mort de Mani, constituint un estricte paral de la Pasqua Cristiana.[32]

Encara que es presumix que a sovint, el Bema estava buit, hi ha algunes evidències procedents de l'escrit maniqueo en copto "Salms del Bema", de que en el Bema es trobava una còpia del Arzhang, llibre ilustrat segons la tradició per Mani, que narrava la creació de l'Univers.[33]

Doctrina

[editar | editar còdic]

Els maniqueos, a semblança dels gnósticos, mandeos i mazdeístas, eren dualistas: creïen que hi havia una eterna lluita entre dos principis oposts i irreductibles, el Ben i el Mal, que eren associats a la Llum (Zurván) i les Tenebres (Ahrimán) i, per tant, consideraven que l'esperit de l'home és de Deu pero el cos de l'home és del dimoni. Açò s'explicava a través d'un conjunt de mits antropogónicos, d'influència gnóstica i zoroástrica. En l'home, l'esperit o llum es troba captiu per causa de la matèria corporal; per lo tant, creuen que és necessari practicar un estricte ascetisme per a iniciar el procés de lliberació de la Llum atrapada. Desprecien per això la matèria, inclús el cos. Els «oyents» aspiraven a reencarnarse com «elegits», els quals ya no necessitarien reencarnarse més.

Zoroastro, Platón, Jesús, Buda i moltes atres figures religioses haurien segut enviades a la humanitat per a ajudar-la en la seua lliberació espiritual, sent Mani el Sagell dels Profetes. En la pràctica, el maniqueísmo nega la responsabilitat humana pels mals comesos perque creu que no són producte de la lliure voluntat, sino del domini del mal sobre la nostra vida. Per açò consideraven al pavo real (Pavo cristatus) el seu animal sagrat, perque els seus colors en el plomall revelaven els distints estats espirituals pels que passava el cos per a conseguir purificar-se i transformar-se en l'esperit diví.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Manichaeism». New Advent Encyclopedia.
  2. ↑ R. van donen Broek, Wouter J. Hanegraaff Gnosis and Hermeticism from Antiquity to Modern ClavesSUNY Press, 1998 ISBN 978-0-7914-3611-0 p. 37
  3. ↑ (2007) Frontiers of Faith: The Christian Encounter With Manichaeism in the Acts of Archelaus, BRILL, p. 6. ISBN 978-90-04-16180-1.
  4. ↑ Andrew Welburn, Mani, the Angel and the Column of Glory: An Anthology of Manichaean Texts (Edinburgh: Floris Books, 1998), p. 68
  5. ↑ R. van donen Broek, Wouter J. Hanegraaff Gnosis and Hermeticism from Antiquity to Modern ClavesSUNY Press, 1998 ISBN 978-0-7914-3611-0 p. 37
  6. ↑ «COSMOGONY AND COSMOLOGY iii. In Manicheism» (en en-us). iranicaonline. org. Consultat el 2024-01-22.
  7. ↑ 7,0 7,1 Turner, Alice K. (1993). The History of Hell, 1a edició (en en-US), EE. UU:: Harcourt Brace, pp. org/details/historyofhell0000turn_i6r0/page/5050. ISBN 978-0-15-140934-1.
  8. ↑ Gnosticism, Platonism and the clapix ancient world: essays in honour of John D. Turner, Leiden: Brill. ISBN 978-90-04-22383-7.
  9. ↑ Dardagan, Amer. “Neoplatonism, The Response on Gnostic and Manichean ctiticism of Platonism”. doi:10.31235/osf. io/krj2n.
  10. ↑ Hopkins, Keith. A World Full of Gods: The Strange Triumph of Christianity, New York: Plume, pp. 246, 263, 270. OCLC 47286228. ISBN 0-452-28261-6.
  11. ↑ «CATHOLIC ENCYCLOPEDIA: Manichaeism». www. newadvent. org. Consultat el 2024-01-22.
  12. ↑ Cf. Antonio Piñero, «Pensament, orígens i fonts del maniqueísmo», Revista de Llibres, 160, abril de 2010, pág. 29.
  13. ↑ Cf. J. G. Davies en Eliade, Mircea (ed.), The Encyclopedia of Religion, Nova York, Macmillan, 1995, vol. 9, pág. 161, que afirma "The doctrine professed by Mani and the path to salvation that he revealed constitute a form of gnosis" (La doctrina professada per Mani i el camí a la salvació que va revelar constituïxen una forma de gnosis) i més alvance, pág. 162, "Manichaean doctrine plaus great importance on the concept of dualism, which is deeply rooted in Iranian religious thought" (La doctrina maniquea concedix gran importància al concepte de dualisme, que es troba fermament arrelat en el pensament religiós iranio). Cf. també S. G. F. Brandon, Diccionari de religions comparades, Madrit, Cristiandad, 1975, vol. II, pág. 980, que afirma "El sistema de Mani... posseïx un to sincretista en general, encara que bàsicament procedix del dualisme zoroastrista del conflicte còsmic entre la llum i les tenebres. Este dualisme es reflectix en una doctrina de tall gnóstico sobre l'home".
  14. ↑ Diccionario de la lengua española
  15. ↑ 15,0 15,1 Shafa, Shojaeddin (2016). De Pèrsia a l'Espanya musulmana: L'història recuperada, Universitat d'Huelva. ISBN 9788416621460.
  16. ↑ Mary Boyce, Zoroastrians: their religious beliefs and practices, Routledge, 2001. p. 111: "He was Iranian, of noble Parthian blood ..."
  17. ↑ Warwick Ball, Rome in the East: the transformation of an empire, Routledge, 2001. p. 437: "Manichaeism was a syncretic religion, proclaimed by the Iranian Prophet Mani ...
  18. ↑ L. Koenen and C. Römer, eds., Der Kölner Mani-Kodex. *Über dones Werden seines Leibes. Kritische Edition, (Abhandlung der Reinisch-Westfälischen Akademie der Wissenschaften: Papyrologica Coloniensia 14) (Opladen, Germany) 1988.
  19. ↑ Sundermann, Werner. «MANI» (en en-us). Encyclopædia Iranica Foundation.
  20. ↑ Wearring, Andrew. “Manichaean Studies in the 21st Century” (en). Sydney Studies in Religion. ISSN 1444-5158.
  21. ↑ Henrichs, Albert. “The Cologne Mani Codex Reconsidered”. Harvard Studies in Classical Philogy 83: 339–367. doi:10.2307/311105. ISSN 0073-0688.
  22. ↑ Dimitri Obolensky (2004). The Bogomils: A Study in Balkan Neo-Manichaeism, Cambridge University Press. ISBN 9780521607636.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 «MANI».Sundermann.
  24. ↑ Welburn (1998), pp. 67–68
  25. ↑ Fonts en persa mig: D. N. MacKenzie, Mani's Šābuhragān, pt. 1 (text i traducció a l'anglés), BSOAS 42/3, 1979, pp. 500–34, partix 2 (glossari i plaques), BSOAS 43/2, 1980, pp. 288–310.
  26. ↑ Tardieu, Michel. Manichaeism (en en), University of Illinois Press. ISBN 978-0-252-03278-3.
  27. ↑ Joosten, Jan. The Syriac Language of the Peshitta and Old Syriac Versions of Matthew: Syntactic Structure, Inner-Syriac Developments and Translation Technique (en en), BRILL. ISBN 978-90-04-10036-7.
  28. ↑ Shahbazi, A. Sh.. «Bahrām I» (en en-us). Encyclopædia Iranica Foundation.
  29. ↑ El maniqueísmo: Estudi introductori, per Fernando Rubio Bermejo, Madrit, Editorial Trotta, 2008, 1ª edició, Esbós d'una història del maniqueísmo, pàgina 218, ISBN 978-84-8164-989-5.
  30. ↑ Drège, Jean-Pierre. Marque Pol i la Ruta de la Seda, Madrit: Aguilar, S. A. d'Edicions, pp. 43–44. ISBN 9788403601871.
  31. ↑ Franzmann, M., Gardner, I. i Lieu, S., "A Living Mani Cult in the Twenty-first Century", en Rivista vaig donar Storia i Letteratura Religiosa 41, pàgines VII-XI, 2005, citat per Bermejo, op. cit., pàgina 263.
  32. ↑ Skjærvø, Prods Oktor, An Introduction to Manicheism, 2006.
  33. ↑
    • Ort, L. J. R., Mani: a religio-historical description of his personality, 1967, p. 254.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
Bibliografia analítica
Recreació lliterària

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Maniqueísmo en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Maniqueísmo&oldid=1279510»