L'alfabet maniqueo és un sistema d'escritura consonàntica derivat del arameo associat en l'expansió del maniqueísmo des del suroest d'Àsia fins a Àsia central a partir del sigle III d. C. És una escritura germana de les primeres formes de l'escritura pelvi, havent-se desenrollat abdós sistemes a partir del alfabet arameo imperial, en el que la tall aqueménida plasmava el seu particular dialecte oficial del arameo. A diferència del pelvi, l'escritura maniquea revela influències del alfabet sogdiano, que a la seua volta descendix de la branca siríaca de l'arameo. L'escritura maniquea es diu aixina perque els texts maniqueos atribuïxen el seu disseny al propi Mani. El persa mig era escrit en este alfabet.

Alfabet maniqueo

l'iranólogo Desmond Durkin-Meisterernst senyala que l'escritura maniquea va servir principalment per a escriure numeroses llengües iranias miges (persa mig maniqueo, part, sogdiano, persa nou primerenc, bactriano) i uigur antic (una llengua túrquica).[1]L'escritura maniquea està estretament relacionada en l'alfabet palmireno i l'escritura estrangelo del siríaco.[1]

Nomenclatura

El terme "maniqueo" va ser introduït com a designació de l'escritura per l'erudit alemà Friedrich W. K. Müller, per l'us de l'escritura en texts maniqueos.[1] Müller va ser el primer estudiós dels temps moderns (en 1903/4) en llegir el guion.[1]

Descripció general

Els texts maniqueos més antics apareixen en una escritura i un idioma que encara són identificables com siríaco/arameo per lo que estes composicions es classifiquen com a texts siríaco/arameo. Texts posteriors que utilisen l'alfabet maniqueo s'atesten en la lliteratura de tres etnolectos de la llengua irania mija:

  • Sogdiano: dialecte de Sogdia en l'est, que tenia una gran població maniquea.
  • Part: dialecte de Partia en el noreste, que és indistinguible del medo del noroest.
  • Persa mig: el dialecte de Pars (Persis, o Pèrsia pròpiament dita) en el suroest d'Iran.

El sistema maniqueo no té l'alta incidència de logogramas i ideogramas en semítics heretats de la cancelleria imperial aramea, una característica essencial del sistema pelvi. Ademés, l'ortografia maniquea era menys conservadora o històrica i es corresponia més en la pronunciació contemporànea: per eixemple, una paraula com āzād "noble, lliure" s'escrivia ʼčʼt en pelvi, pero ʼʼzʼd en persa mig maniqueo del mateix periodo.

 
Fragment del Còdex Allumenat Maniqueo de Turfán que mostra una cerimònia religiosa; sigles VIII-iX; SMPK, Fòrum Humboldt (Berlín), MIK III 4979 recte.

L'escritura maniquea no va ser l'única escritura utilisada en manuscrits maniqueos. En escriure en sogdiano, cas freqüent, els escrigues maniqueos utilisaven en freqüència l'alfabet sogdiano ("escritura uigur"). Aixina mateix, fòra del maniqueísmo, el dialecte de Parsa (o Pèrsia en sentit estricte) també es va registrar en atres sistemes, incloses les escritures pelvi (en el cas de les quals es coneix com a llengua "pelvi" o persa mig zoroástrico) i l'alfabet avéstico (en el cas del qual es coneix com pazend).


A mida que el maniqueísmo va ser perseguit en Mesopotamia i les regions del Imperi Sasánida, els seus orígens, es va afiançar en Àsia Central i a lo llarc de la Ruta de la Seda. Es va convertir en una religió oficial de l'estat entre els uigures durant cinc sigles (del sigle VIII al XII) i, per tant, molts manuscrits supervivents es troben en la regió de Turfán usant els idiomes iranios abans mencionats, uigur antic i llengües tocarias.

En el sigle xix, expedicions alemanes varen descobrir varis manuscrits maniqueos en Bulayïq, en la Ruta de la Seda en lo que hui és Xinjiang. Molts d'estos manuscrits es conserven hui en Berlín. Museu ind

Referències

Bibliografia

  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».