Religió dels grecs en l'Antiguetat

La religió de l'antiga Grècia comprén la colecció de les creèncias i ritualés practicats en l'antiga Grècia en la forma de pràctiques cultuales, homòlogues de la mitologia grega. En el món grec, la pràctica religiosa variava lo suficient com per a parlar de ___protected_title_3___. En tot, l'aplicació del concepte modern de ___protected_title_4___ a les cultures antigues ha segut qüestionada com una pràctica anacrònica.^[1] Els antics grecs no tenien una paraula per a referir-se a la ___protected_title_5___ en el sentit modern. D'igual forma, cap autor grec conegut per a nosatres classifica als deus o les pràctiques de cult en ___protected_title_6___ diferents.^[2] En canvi, per eixemple, Heródoto parla dels helens afirmant que tenen ___protected_title_7___.^[3]

Estes pràctiques cultuales dels helens es varen estendre més allà de la Grècia continental, a les illes i les costes de Jonia (en Àsia Menor), a la Magna Grècia (Sicília i Itàlia meridional), i a les colónies gregues disperses pel Mediterràneu occidental, com Massilia. Religions italianes primerenques, com el cult i les creències etrusques, varen ser influenciades per la religió grega, i subsecuentement varen influir en molt en l'antiga religió romana.

La majoria d'antics grecs reconeixien als dotze deus i deeses olímpics principals—Zeus, Hera, Poseidón, Deméter, Atenea, Llaures, Afrodita, Apolo, Artemisa, Hefesto, Hermes i o ben Hestia o Dioniso—si ben filosofia tals com l'estoïcisme i algunes formes de platonisme usaven un llenguage que semblava assumir una deidad transcendent única. El cult a estes deidades, i moltes atres, es va escampar al voltant de tot lo món grec, encara que a sovint tenien diferents epítets que distinguien aspectes de la deidad, i a sovint reflectixen l'absorció d'atres deidades locals en l'esquema panhelénico.

Hi ha una creència entre els erudits de que la primera religió grega va provindre de, o va estar molt influenciada per, el chamanisme de les estepas d'Àsia Central fins a la colónia grega d'Olbia (en Escitia), en la vora nort del Mar Negra, i d'allí a Grècia.^[4]

Introducció

La societat grega antiga era molt distinta de l'actual. La paraula «religió» no existia en grec antic. Els conceptes que servixen per a descriure els fenomens religiosos contemporàneus no estan adaptats per a l'anàlisis de lo que era per als grecs lo diví.^[5]

En la religió de Grècia Antiga, lo essencial de les creències i dels ritos es va estructurar en el moment en el qual va nàixer, en l'Época Arcaica (sigles VIII- VI a. C.), una forma d'organisació política particular: la polis, que va tindre per conseqüència el redescubrimiento i la difusió de l'escritura (h. 800-700 a. C.).^[5]

A partir de l'Época Arcaica, varen aparéixer els caràcters dominants de la religió grega: un politeisme de noves divinitats, de deus antropomórficos proveïts d'atributs (raig, fitora, arc i flechas, égidas, etc.), gojant de poders pletóricos, tenint sectors d'intervenció, modos d'accions pròpies, i dotades de mits. Pero cada una d'estes divinitats no existix més que pels llaços que les unixen en el sistema diví global.^[5]

Els grecs eren politeistes: rendien cult a vàries divinitats, en especial als dotze deus olímpics —cridats theoi— i als héroes. Cada u d'ells podia ser invocat baix diversos aspectes en funció del lloc, del cult i de la funció que complia. Estos deus dotats de poders sobrenaturals, baixe el mateix nom, podien presentar una multiplicitat d'aspectes. Els epítets cultuales (les epíclesis) senyalaven la seua naturalea i el seu àmbit d'intervenció. Existia, per eixemple, Zeus Kéraunos (tonante), Polieo (guardià de l'orde polític, de la polis), Horkios (garant dels jurament i dels pactes), Ktésios (protector de la propietat), Herkeios (guardià de la tancada, del redil), Xenios (protector dels hostes i dels estrangers). Les atres figures del panteón grec seguien també este esquema.^[5]

Els héroes eren mortals venerats com semidiosés que, per les seues qualitats i ardits guerrers, escapaven a la finitud del comú dels mortals i residien eternament en els Campos Elíseos. En otorgar beneficis a els qui els invocaven, se'ls ha considerat precursors dels màrtirs i sants del cristianisme. També rebien atenció diversos genis, esperits i ___protected_title_7___ amagats en la naturalea (rius, arbres...), i que es manifestaven en tots els fenomens estranys.^[6]

Creació de l'univers, la Terra i els deus

Per als antics grecs, els primers deus estaven en l'exterior del món, i els deus del panteón estaven en el planeta. Es tenia la concepció d'un inici de l'univers, i per genealogia es varen ser creant a sí mateixos, i en l'últim esclavó, els hòmens. Els deus eren immortals (naiximent sense mort), que es traduïa en un estil de vida particular. S'alimentaven en ambrosia (substància deliciosa, nou voltes més dolça que la mel, es dia), de néctar i del fum dels sacrificis. En les seues venes no corria la sanc, sino un atre líquit: el icor. Estaven somesos al destí i intervenien constantment en els assunts humans. Naixcuts uns dels atres i molt numerosos, els deus formaven una família, una societat, fortament jerarquizada.^[5]

El nom de la majoria de les divinitats apareix en les tablillas de la civilisació micénica, despuix en els texts d'Homero i d'Hesíodo. El seu lloc i la seua funció estaven ya en part establits. Sembla que el panteón grec estava ya constituït en el VIII A finals d'este sigle, Hesíodo, un poeta beocio, en la seua Teogonía, presenta una ordenació dels ritos i dels mits relatius al naiximent del món diví. Redacta una història de la successió de les generacions divines que al final dels múltiples conflictes per la sobirania desemboca en la colocació dels deus del Olimp al voltant de la figura de Zeus.

Es tractava, en primer lloc, de fer nàixer el món (cosmos) a partir de tres poders: Caos ("el buit que ocupa un buit"), Gea (la Terra) i Eros ("la renovació"), els qui varen donar, cada u, naiximent a atres poders de manera independent. De l'unió de Gea i d'Urà varen nàixer els Titanes (el més jove dels quals era Crono), els tres Cíclopes i els tres Hecatónquiros (els de cent mans). Dels fills de Gea i d'Urà que varen engendrar poders divins, Crono va castrar al seu pare, després va regnar en Rea sobre els atres deus. Per a que cap dels seus fills fora rei, despuix de nàixer li'ls va engolir. Naixcut d'ell, Zeus va escapar a les seues intencions. Una volta que va créixer, va obligar a Crono a vomitar als seus fills, ho va destronar i ho va incitar, en la generació dels seus germans, els Olímpics, a un combat contra els Titanes. En avant, els deus es varen organisar essencialment entorn a Zeus, sobirà de l'Olimp (del cel, de la regió etérea a on viuen els deus), qui va repartir el món en els seus germans: a Hades, l'inframundo i a Poseidón, el mar. Va repartir entre els Olímpics tots els honors (timai) i va inaugurar un regnat de pau i de justícia.^[5]

Els relats mítics, com els de Hesíodo, expliquen les pràctiques cultuales (sacrificis, festes i competicions) i els ritos que acompanyaven la vida social i política. Justifiquen les regles fonamentals que rigen la colectivitat, les tornen inteligibles als hòmens i asseguren la seua perennitat.^[5]

Vore també

Referències

↑ Barbette Stanley Spaeth. The Cambridge companion to ancient Mediterranean religions, New York. OCLC 826075990. ISBN 978-0-521-11396-0.
↑ The Oxford handbook of ancient Greek religion, Oxford, United Kingdom. OCLC 987423652. ISBN 978-0-19-881017-9.
↑ Warrior, Valerie M. (2009). Greek religion : a sourcebook, Newburyport, MA: Focus. OCLC 422753768. ISBN 978-1-58510-031-6.
↑ E. R. Dodds, Els grecs i lo irracional. Madrit: Aliança Editorial, 2000. ISBN 978-84-206-6734-8
↑ ^5,0 ^5,1 ^5,2 ^5,3 ^5,4 ^5,5 ^5,6 Segons la 'Encyclopédie dones Religions de Gerhard J. Bellinger. ISBN 2-253-13111-3
↑ Lenoir, Frédéric (2018). Breu tractat de història de les religions, Barcelona: Herder Editorial, p. 56. ISBN 978-84-254-3976-6.

Bibliografia

Encyclopédie dones Religions de Gerhard J. Bellinger
La ciutat antiga de Fustel de Coulanges.
Losardo, RJ; Binvignat, O; Cruz-Gutiérrez, R; Aja-Guardiola, S.: L'anatomia i les pràctiques adivinatorias en les antigues civilisacions. Revista de l'Associació Mèdica Argentina, Vol. 129, No. 2, Pág. 13-22, 2016

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Religión de los griegos en la Antigüedad» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Barbette Stanley Spaeth. The Cambridge companion to ancient Mediterranean religions, New York. OCLC 826075990. ISBN 978-0-521-11396-0.

[2] The Oxford handbook of ancient Greek religion, Oxford, United Kingdom. OCLC 987423652. ISBN 978-0-19-881017-9.

[3] Warrior, Valerie M. (2009). Greek religion : a sourcebook, Newburyport, MA: Focus. OCLC 422753768. ISBN 978-1-58510-031-6.

[4] E. R. Dodds, Els grecs i lo irracional. Madrit: Aliança Editorial, 2000. ISBN 978-84-206-6734-8

[bellinger-5] 5,0 ^5,1 ^5,2 ^5,3 ^5,4 ^5,5 ^5,6 Segons la 'Encyclopédie dones Religions de Gerhard J. Bellinger. ISBN 2-253-13111-3

[6] Lenoir, Frédéric (2018). Breu tractat de història de les religions, Barcelona: Herder Editorial, p. 56. ISBN 978-84-254-3976-6.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]