Religió de l'Antiga Grècia (nocions)

La religió grega de l'antiguetat és principalment coneguda a partir de tres tipos de fonts, d'orde lliterari, epigràfic i arqueològic. Reposa sobre un conjunt de ritos i pràctiques de l'antiguetat grega. No deu ser confosa en la mitologia grega. Esta descriu els mits propis del món grec, que no estan forçosament lligats al sentiment religiós pero poden tindre essència lliterària, mentres que aquells s'interessen pels ritos i les pràctiques de l'antiguetat grega. Fa falta posar com a punt de partida la constant següent: la religió no és un assunt de creència privada. És davant tot pública i concernix a la comunitat, d'a on sorgixen les seues importants implicacions en la vida política. De fet, no es relega a certes esferes de la vida quotidiana pero pot concernir a tots els seus aspectes. Els grecs no establien verdaderament diferencia entre el domini religiós i el profà: cada moment de la vida pot estar acompasado per un rito més o menys formal, una oració, una pràctica religiosa. És també per esta raó que l'art grec és de naturalea religiosa.

Fe, pietat i impietat

Mentres que els mits grecs són célebres, la seua religió sembla menys coneguda. Una de les raons d'esta paradoxa és que és un problema que mai ha segut elucidado: no és fàcil, en absència de testimonis directes — la majoria de les fonts eren lliteràries — que es pronuncien sobre la naturalea real de la fe i del sentiment religiós del poble grec. En un sentit, és impossible afirmar simplement que els grecs creïen en els seus mits i otorgaven un crèdit real a les seues pràctiques. Dos fets són, no obstant, assegurats pels texts:

• el seu contingut era acceptat pels grecs de l'época;
• la pietat (i no la fe) era real.

La religió grega no sembla puix haver requerit un adheriment profunt en un dogma, que no existix ademés, sino el simple respecte als ritos.

Els térmens grecs a tindre en conte són els següents: εὐ̓σέϐεια eusébeia pietat i ἀσέϐεια asébeia impiedad. Sense dogma, la noció de pietat és difícil de percebre. L'impietat, pel contrari, ho és menys. Li l'entén com una absència de respecte a la consideració dels ritos d'una ciutat, considerada com un crim mereixedor d'una denúncia davant els tribunals. Aixina, cal supondre que els fidels d'una nova religió o d'un deu nou en la ciutat que desigen practicar el seu cult, deuen demanar autorisació, que serà somesa a vot. Resultant d'este vot, l'integració, del deu o del cult es farà o no es farà. És per esta raó que l'acusació de «impiedad» de Sócrates (circa 469-399 a. C.) ho va conduir a la pena capital, pronunciada per la ciutat d'Atenes. Ell va ser jujat impío, donant crèdit a l'acusació de Meleto, Ánito i Licón, la qual sostenia que Sócrates "buscava introduir en la ciutat noves divinitats" i que descreía de les tradicionals (ademés de que "corrompía als jóvens"; cf. l'Apologia de Sócrates, de Platón).

Es pot, puix, definir la pietat grega com el respecte en la seua justa mida, el coneiximent dels llímits a no afranquir respecte de les lleis divines; es tracta davant tot de respectar les tradicions dels ancestros i d'otorgar als deués lo que se'ls deu (ofrenes, oracions), podent-se complir els ritos sense conéixer el significat profunt.

Lo sagrat

Lo sagrat mentres que tal no existix en la religió grega. Tres nocions propenques, no obstant, són donades a conéixer, i no convé confondre.

ἱερός / hierós

Este terme remet a les coses que permeten l'aplicació de les condicions necessàries per a la realisació del rito. Es tracta de formes casuals o circunstanciales, i no essencials, de lo sagrat. Aixina, un lloc pot tornar-se sagrat al temps d'una cerimònia (el lloc d'un sacrifici), inclús un objecte de la vida quotidiana (el gavinet per a degollar a la víctima sacrificial) o inclús un home (el oficiante). En efecte, el sacerdot (o ἱερεύς / hiereús) no és un home fòra de la societat civil: el clero no cal parlar d'ell com una casta social sino com una funció administrativa de la societat grega. A sovint, el sacerdot, efectivament, no és més que un funcionari tret a sòrts o elegit per a un any, el sacerdoci apareix com un càrrec de l'Estat, essencialment efímer (el del sacerdot d'Eleusis era el més célebre). Durant el seu mandat, el sacerdot no és investit de les seues funcions més que durant els actes llitúrgics, i no fòra d'estos moments. No existix, ademés, clero grec jerarquizado i organisat com a institució autònoma, el sacerdoci apareix com una funció essencialment pública.

Este aspecte essencialment ocasional de el ἱερός / hierós ajuda a la comprensió del sustantiu plural τὰ ἱερά / ta hierá que pot remetre també segons el context als «actes del cult», als «llocs de cult» o inclús als «objectes del cult», o globalment «a les coses ___protected_title_4___ al cult».

ἅγιος / hágios

Este terme podria ser traduït per l'adjectiu sant. Caracterisa lo que és definitivament alluntat de la vida quotidiana i del món comú per la seua purea. S'opon en això a ἱερός hierós. És notable que siga el terme que s'usa en grec modern per a designar als sants cristians. Un lloc pot ser definitivament ἅγιος hágios, és llavors el τέμενος tem-nos, terme derivat del verp τέμνω, témnô, «tallar», i significant lliteralment «cercenado». El téménos és, en efecte una zona, un lloc, un lloc de tamany variable que li el ha separat del domini humà, tornant aixina definitivament als deus. A sovint, un lloc es torna téménos despuix d'una teofanía, aparició o manifestació divina, podent estar realisada per un fenomen natural com el raig, un prodigi qualsevol, o tot acontenyiment o fenomen simple al com se li atribuïx traces virtuoses per pura interpretació. L'espai del téménos, perque no deu ser mancillado, és rigorosament delimitat, a sovint groserament en pedres o la colocació de mojones. No es pot entrar més que en un estat de purea i en respecte a les prohibicions, variables d'un lloc a un atre; un santuari apareix des de llavors sistemàticament com téménos. Originalment, el téménos (el seu primer sentit està en Homero) designava també una porció de terra reservada als héroes o al monarca per a assegurar-los els seus ingressos. Es tracta, guardades les distàncies, d'un feu migeval.

ὅσιος / hósios

Este últim terme connota l'idea de permisió. És ὅσιος / hósios lo que està prescrit o permés per la llei divina. Un ser tornat impuro a causa d'una taca, és exclós dels ritos i té prohibit entrar en un téménos, torna a ser hósios despuix de ser llavat d'esta taca. En plural i substantivada, l'expressió τὰ ὅσια tà hósia («llegir coses ___protected_title_22___») designa «les lleis divines», per oposició a τὰ δίκαια tà díkaia, «les lleis humanes».

Vore també

• Religió de Grècia Antiga
• Religió de Grècia Antiga (fonts)
• Religió de Grècia Antiga (cult)
• Oràcul grec
• Grècia Antiga