Anar al contingut

Crono

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Crono
Atall
Cronos
Cronos armat en l'hoz contra el seu pare. (Aubin-Louis Millin, Galerie mythologique, 1811.)

En la mitologia grega, Crono [1] o Cronos[2] (en grec antic i modern, Κρόνος [Krónos]; en llatí, Cronus)[3][4] era el pare de Zeus, deu més important en l'antiga Grècia, i també estava considerat com el «rei dels primers deus».[5] Segons Hesíodo, va anar el principal i més jove dels dotze titanes, tots ells naixcuts de Gea (la Terra) i Urà (el Cel).[6] Platón diu, en canvi, que era un dels primers fills concebuts per Oceà i Tetis.[7] Siga com anara, Crono va derrocar al seu pare Urà, «el primer que va dominar tot l'univers»,[8] i va governar durant la fabulosa edat dorada.[9] Més vesprada, seria a la seua volta derrocat pel seu propi fill, Zeus, i tancat en el Tàrtar[10] o enviat a governar el paraís dels Campos Elíseos.[11]

Se li solia representar en una hoz o dalla, que va usar com a arma per a castrar i destronar al seu pare, Urà. En Atenes, el duodècim dia del més àtic de Hecatombeón se celebrava una festa anomenada Cronia en honor a Crono per a celebrar la collita, sugerint que, com a resultat de la seua relació en la virtuosa edat dorada, seguia presidint com a patró de la collita.[12] Crono també va ser identificat en l'antiguetat clàssica en el deu romà Saturn.[13]

Etimologia i mitologia comparada

[editar | editar còdic]

Etimologies i orígens indoeuropeos de Cronos

[editar | editar còdic]

H. J. Rose va senyalar que els intents de donar a Kronos una etimologia grega havien fracassat.[14] Michael Janda oferix una etimologia autènticament indoeuropea de ‘el tallador’, a partir de la raïl *(s)ker-, ‘tallar’ (grec κείρω), motivat per l'acció característica de Crono de «tallar el cel» (o els genitals de l'Urà antropomórfico). El reflex indoiraní de la raïl és kar, que generalment significa ‘fer’, ‘crear’ (d'ací karma), pero Janda argumenta que el significat, original de ‘tallar’ en un sentit cosmogónico seguix preservant-se en alguns versos del Rig-veda sobre el heròic ‘tall’ d'Indra, que com el de Crono va resultar en creació:

RV 10.104.10 ārdayad vṛtram akṛṇod ulokaṃ
RV 6.47.4 varṣmāṇaṃ divo akṛṇod 		‘va colpejar a Vritra fatalment, tallant [> creant] un camí rebujat’
‘va tallar [> va crear] la majestuositat del cel’

Açò pot apuntar a un mitema protoindoeuropeo reconstruït com *(s)kert wersmn diwos, ‘per mig d'un tall va crear la majestuositat del cel’.[15]

Kumarbi, L'i Cronos

[editar | editar còdic]

El mit de Crono castrant a Urà té paralels en la Cançó de Kumarbi, en el que Anu (els cels) és castrat per Kumarbi, també semblant a l'egipcíac Horus (Orús) que va perdre un ull lluitant en un atre dimoni al que va castrar. En la Cançó de Ullikummi, Teshub usa la «hoz en la que el cel i la terra varen ser separats una volta» per a derrotar al mònstruo Ullikummi,[16] i establix la «castració» dels cels en una hoz com a part d'un mit de creació, en orige un tall creant una obertura o brecha entre el cel (imaginat com una volta de pedra) i la terra que va permetre el començ del temps i el història humana.[17]

Una teoria debatuda en el XIX, i que a voltes seguix oferint-se alguna cosa apologéticament,[18] sosté que Kronos està relacionat en el ‘astado’, assumint una derivació semítica des de la raïl trilítera Q-R-N.[19] L'objecció d'Andrew Lang sobre que Crono mai va ser representat en banyes en l'art helènic,[20] va ser resposta per Robert Brown,[21] que va argumentar que en l'us semítico, de la mateixa manera que en la Bíblia hebrea, qeren significava ‘poder’. Quan els escritors grecs es varen trobar en la deidad llevantina El, varen traduir el seu nom com Kronos.[22]

Cronos, el Temps, Saturn i el Pare Temps

[editar | editar còdic]

En el pas del temps Crono (Κρόνος) va ser evolucionant fins a identificar-se en el Temps (Χρόνος), una personificació abstracta que data de l'Antiguetat clàssica.[23] Cornuto diu, basant-se en la seua etimologia, que Crono és el principi del temps que a tots alcança i per això és el més temible d'entre els seus germans.[24] Cicerón ya contava que el nom grec Κρόνος era sinònim de χρόνος, un espai de temps, ya que Crono manté el curs i els cicles de les estacions i els periodos de temps, mentres que el nom llatí Saturn denota que està saturat d'anys, ya que devorava als seus fills, lo que implica que el temps devora a les eres.[25] Plutarco també afirmava que els grecs creïen que Cronos era un nom alegórico del temps (χρόνος).[26] Platón dona dos possibles interpretacions al nom de Crono. La primera és que el seu nom denota κόρος (kóros) «lo pur», (καθαρόν) «sense taca» i (ἀκήρατον), que es referix a la naturalea de la seua ment. La segona és que Rea i Crono varen rebre noms de dos corrents: Rea de ῥοή (rhoē) «riu, corrent, fluix» i Crono de χρόνος (chronos) «temps».[27] En el Renaixença la combinació de Crono en el Temps va donar orige al «Pare Temps» que blande una dalla per a collir.

Sincretisme de Cronos a través de la interpretatio graeca

[editar | editar còdic]

La interpretatio graeca va transformar a Cronos, el titán grec i pare de Zeus, en una de les deidades més complexes del món antic a través d'un profunt fenomen de sincretisme que va ampliar el seu paper original com deidad agrícola cap a conceptes abstractes com el temps universal i la sobirania còsmica. Dins de Grècia, la similitut fonètica ho va fusionar en la personificació del temps llineal, Cronos (Temps), donant lloc a la metàfora del temps que ho devora tot[28] i al concepte de temps etern i cíclico conegut com Eón.[29] Fòra de les seues fronteres, els grecs ho varen identificar en el deu egipcíac de la terra, Geb, per ser el progenitor de la principal dinastia divina,[30] i en el Baal Hammon fenicio —a sovint associat en el Moloch bíblic— pels sacrificis infantils que els grecs varen assimilar al mit del titán que devorava als seus propis fills.[31] De la mateixa manera, la seua assimilació en el Zervan persa ho va consagrar com el principi neutral del destí i del temps infinit.[32] Per últim, el seu sincretisme en el Saturn romà no solament va conservar el seu atribut de l'hoz, sino que també va donar orige a la llegenda del seu exili a Itàlia, a on va ser acollit pel deu de dos cares Jano, integrant aixina el seu mit en la mítica edat d'or.[33]

En la mitologia grega

[editar | editar còdic]
La castració d'Urà, fresca de Giorgio Vasari i Cristofano Gherardi (c. 1560, Sala vaig donar Cosimo I, Palazzo Vecchio, Florencia).

Mit de la castració d'Urà i govern de Crono

[editar | editar còdic]

En l'antic mit registrat per Hesíodo en el seu Teogonía, Crono guardava una intensa rencor a Urà. Este s'havia guanyat l'enemistat de Gea, mare de Crono i els demés Titanes, degut a que despuix de haver-los engendrat, els retenia en el sí de la seua mare i no permetia que veren la llum. Gea va crear una gran hoz de pedernal i va reunir a Crono i els seus germans per a convéncer-los de que mataren a Urà. Solament Crono va estar dispost a complir la seua voluntat, aixina que Gea li va donar l'hoz i li va fer tendir una emboscada. Quan Urà es va trobar en Gea, Crono ho va atacar en l'hoz i lo va castrar. De la sanc que va esguitar en la Terra varen sorgir els Jagantes, les Erinias i les Melias. Crono va tirar a la mar els genitals amputados d'Urà i al seu entorn va sorgir del membre una bromera de la que va emergir Afrodita. Per açò, Urà va jurar venjança i va cridar als seus fills titanes (segons Hesíodo ‘els que abusen’, la font del nom «titán», pero esta etimologia està discutida) per excedir els seus llímits i gosar cometre tal acte.[34]

Sobre l'hoz que va usar Crono es diu que els Telquines en persona el havien fabricat.[35] Alguns diuen que Crono la va tirar a la mar i que estava baix l'illa de Corfú,[36] antany cridada Drépane («hoz»), terra dels feacios.[37] D'esta manera es considera als feacios un poble autòcton que va nàixer de la sanc d'Urà esguitada en l'hoz.[36] Uns atres es referixen a Zancle en Sicília; els seus constructors varen fer fortes torres de fusta en almenas i les varen colocar al voltant de l'hoz, perque allí en una cova està amagada baix la terra.[38] O be es referixen al veta Drépano, prop de Bolina, Acaya.[39]

Despuix de derrotar a Urà, Crono va tornar a tancar en el Tàrtar als Hecatónquiros i els Cíclopes, a els qui temia,[40] i els va deixar baix la custòdia de la monstruosa carcelera Campe.[41] Va pujar al tro junt a la seua germana Rea com a reis dels titanes.[40] Esta época del regnat de Crono es va denominar l'edat dorada. Els hòmens de per llavors tenien el cor lliure de preocupacions, no envellien i es recreaven contínuament en festivitats.[9]

Destí dels Cronidas i derrocament de Crono

[editar | editar còdic]

Crono va saber per Gea i Urà que estava destinat a ser derrocat per un dels seus propis fills, com ell havia derrotat al seu pare. Per això, encara que va ser pare en Rea dels deus Deméter, Hera, Hades, Hestia i Poseidón, li'ls engolia tan pronte com naixien. Quan anava a nàixer el seu sext fill, Zeus, Rea va demanar a Gea que pensara un pla per a salvar-los i que aixina finalment Crono tinguera el just castic als seus actes contra el seu pare i els seus propis fills. Rea va donar a llum en secret a Zeus en l'illa de Creta i va entregar a Crono una pedra envolta en culers que este va engolir en seguida sense desconfiar creent que era el seu fill.[42] Uns atres creuen que la pedra va ser posada en el santuari del oràcul de Delfos i allí va ser coneguda com l'ónfalos («melic»).[43] En una versió tardana es diu que Crono solament va castigar als seus fills varons perque la profecia del seu derrocament no incloïa a les filles, solament als fills. D'esta manera va tirar a Hades al Tàrtar i a Poseidón a les profunditats del mar.[44] Uns atres conten que quan Rea va dur la pedra a Cronos fent-la passar per un chiquet, est li va demanar que li oferira llet. Quan ella va apretar el seu pit la llet que es va derramar va formar la Via Làctea.[45]

Rea va mantindre amagat a Zeus en una cova del monte Anada en Creta.[46] Segons algunes versions de l'història Zeus va ser criat per Adrastea, Anada i Amaltea, mentres una companyia de Curetes, armats, custodiaven al chiquet en la cova i colpejaven els escuts en les llances per a que Crono no sentira la seua veu.[47] En atres Amaltea, una nimfa, va penjar el breçol de Zeus en un arbre, de manera que quedara suspés entre la terra, la mar i el cel (evitant, de nou, que Crono lo poguera trobar).[44] Inclús en atres versions Zeus va ser criat per la seua yaya Gea[48] o per diferents nimfes en calitat de nodrices.[49][50] Una atra versions diuen que Rea va salvar a Poseidón. Es diu que ella li va dir a Crono que havia donat a llum un cavall, i li va donar un potro per a que li'l menjara en lloc del chiquet. En realitat la seua mare ho va deixar en una rabera, per a que Poseidón vixquera entre els corders.[51] Es diu que Arne va ser nodriça de Poseidón i que quan Crono estava buscant a Poseidón esta va mentir alegant que no ho tenia.[52]


Quan va créixer Zeus, i a la veta d'un any, va fer vomitar a Crono tota la prole que abans havia engolgut, enganyat per les hàbils indicacions de Gea i vençut per la força i habilitat del seu fill. Primer va vomitar la pedra, última cosa que es va engolir. Zeus la va clavar sobre l'anchurosa terra, en la sacratísima Chiulet, en les valls del peu del Parnaso, monument per a la posteritat i maravella per als hòmens mortals. Va lliurar als seus tios paterns, els Cíclopes, de les seues doloroses cadenes puix abans havien segut encadenats per Crono. Aquells li varen guardar gratitut pels seus beneficis i li varen regalar el tro, el llameante raig i el llampada; abans els tenia amagats l'enorme Gea en les seues entranyes.[53] Una atra versió diu que Zeus va demanar ajuda a Metis, la qual en un bebedizo emético va obligar a Crono a vomitar als seus fills. Eixa mateixa versió afig que els Cíclopes no solament varen entregar a Zeus el raig, sino que també li varen donar a Hades el yelmo d'invisibilitat i a Poseidón la seua fitora.[54] Va ser llavors quan va esclatar la Titanomaquia, guerra que enfrontava als deus Cronidas del bando de Zeus contra els deus titanes del bando de Crono. La guerra va durar dèu llarcs anys fins que Zeus, recolzat pels Hecatónquiros, va conseguir la victòria. Crono i el restant de titanes, derrotats, varen ser encadenats en el Tàrtar.[55] Més tarde Gea engendría al monstruoso Tifó per a venjar als titanes encarcerats pero Zeus terminaria vencent-ho.[56]

Destí despuix de la Titanomaquia

[editar | editar còdic]

Els relats sobre el destí de Crono despuix de la Titanomaquia diferixen. En la tradició homérica i hesiódica, va ser encarcerat en els demés Titanes en el Tàrtar.[57] Una interpolació en Treballs i dies[58] indica que Crono va ser després lliberat per voluntat de Zeus, i que des de llavors va ser rei de les illes dels Bienaventurados.[59] Píndaro mostra l'influència d'esta versió en alguns versos.[60]

«Als atres el pare Zeus Crónida va determinar concedir-los vida i residència llunt dels hòmens, cap als confines de la terra. Estos viuen en un cor exent de dolors en les Illes dels Afortunats, junt al Oceà de profundes corrents, héroes feliços als que el camp fértilles produïx fruts que germinen tres a voltes a l'any, dolços com la mel, [llunt dels immortals; entre ells regna Cronos]».[59]

Teomaquia contra Ofión

[editar | editar còdic]

Apolonio de Rodas, en una versió alternativa, diu que Crono i Rea varen derrocar als anteriors sobirans del Olimp. «Al principi Ofión i l'oceánide Eurínome tenien el domini del nevat Olimp; i cóm, davant la força dels seus braços, varen cedir la seua dignitat l'un a Crono, l'atra a Rea, i es varen precipitar en les ones de l'Oceà. I aquells varen regnar llavors sobre els titanes, deus bienaventurados».[61] Damascio descriu una teomaquia en Crono en un bando i Ofioneo i els seus fills en l'atre, a on al final s'aplegava a un acort que no obstant espentava a este segon bando al Ogeno i otorga al primer el cel.[62]

En Diodoro Sículo

[editar | editar còdic]

En una versió libia relatada per Diodoro Sículo (I), es diu que Crono o Saturn, fill d'Urà i Titea —que, segons esta versió, inicialment era mortal i posteriorment va ser divinizada en el nom de Gea—, va regnar sobre Itàlia, Sicília i el nort d'Àfrica. Diodoro cita com a evidència els picos de Sicília que la seua época eren cridats Cronia. Crono, junt als Titanes, va lluitar i va terminar derrotant al seu germà Júpiter, que regnava en Creta, i al seu cunyat Amón, que regnava en Nisa, una illa del riu Salamandra, en algun lloc d'Àfrica. Crono va prendre a la seua germana Rea de Amón per a que fora la seua pròpia esposa. A la seua volta, Crono va ser derrotat per Baco o Dioniso, el fill de Amón, qui va designar al fill de Crono i Rea, Júpiter Olimp, governant d'Egipte. Baco i Júpiter Olimp varen unir llavors les seues forces per a derrotar als Titanes que quedaven en Creta, i a la mort de Baco, Júpiter Olimp va heretar tots els regnes, convertint-se en senyor del món.[63]

«Crono, en ser el major d'ells, va anar el rei, i va fer que els hòmens que estaven baix el seu mandat passaren d'un estat salvage a una vida civilisada, per lo que va alcançar un gran reconeiximent i va visitar molts llocs de la terra habitada. Va ensenyar a tots els hòmens la justícia i la senzillea d'esperit; i per esta raó la tradició ha transmés a les generacions posteriors la creència de que els hòmens del temps de Crono varen ser d'un caràcter excelent, completament aliens al mal i feliços. Crono va regnar principalment en les regions occidentals, a on va ser venerat en els més grans honors».[64]

En els oràculs sibilinos

[editar | editar còdic]

Crono és nomenat en els Oràculs sibilinos, particularment en el llibre III, a on Crono, Titán i Jápeto, els tres fills d'Urà i Gea, reben cada u un terç de la Terra, i Crono és nomenat rei de tots. Despuix de la mort d'Urà, els fills de Titán varen intentar destruir a la descendència masculina de Crono i Rea tan pronte com naixien, pero en Dódona Rea va donar a llum en secret als seus fills Zeus, Poseidón i Hades, enviant-los a Frigia per a ser criats al recapte de tres cretenses. Despuix de saber açò, xixanta hòmens de Titán varen encarcerar a Crono i Rea, provocant que els seus fills declararen i lliuraren la primera de totes les guerres contra ells. Esta versió no menciona res de la mort d'Urà a mans de Crono o de l'intent de matar als seus fills.

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Terme com Crono:
  2. ↑ Terme com Cronos:
  3. ↑ SENDER, Ramón J. (1980). el+grec%22#search_anchor Cronus i la senyora en coa, Destí, p. 108. ISBN 9788423310739.
    • Cronus i la senyora en coa es va publicar per primera volta en 1974.
  4. ↑ Alguns autors, com Andrew Lang, ho criden habitualment Cronos, una forma que no és grega ni llatina, com Robert Brown va senyalar en Semitic Influence in Hellenic Mythology (1898) pp. 112–13.
  5. ↑ Hesíodo: Teogonía, 486
  6. ↑ Hesíodo: Teogonía 126 ss
  7. ↑ Platón: Timeo, 40i
  8. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica I 1, 1
  9. ↑ 9,0 9,1 Hesíodo: Treballs i dies, 109 ss
  10. ↑ Homero: Ilíada VIII, 479 ss.; Hesíodo: Teogonía 820 ss.
  11. ↑ Píndaro: Olímpiques II, 55; Hesíodo: Treballs i dies, 156 ss.; Platón: Gorgias 525a.
  12. ↑ Jan N. Bremmer (2008). Greek Religion and Culture, the Bible and the Ancient Near East. Brill. pp. 38, 82–83.
  13. ↑ Higino: Faules, prefacio; Cicerón: De natura deorum 2, 24
  14. ↑ ROSE, H. J. (1928). A Handbook of Greek Mythology, p. 43.
    • A Handbook of Greek Mythology (Manual de la mitologia grega).
  15. ↑ JANDA, Michael (2010). Die Musik nach dem Chaos, Innsbruck: Innsbrucker Beiträge zur Kulturwissenschaft, pp. 54–56. ISBN 9783851242270.
    • Michael Janda (n. 1964): llingüiste i indoeuropeísta alemà.
  16. ↑ GRAF, Fritz; MARIER, Thomas (1996). Greek mythology: an introduction, p. 88. ISBN 9780801853951.
    • Fritz Graf (n. 1944): filòlec clàssic suís.
    • Greek mythology: an introduction (Griechische Mythologie: Eine Einführung).
  17. ↑ Janda (2010), pp. 54 i passim.
  18. ↑ «Nos agradaria considerar si la raïl semítica q r n podria estar relacionada en el nom Kronos», sugerix A. P. Bos, tan tarde com en 1989, en Cosmic and Meta-cosmic Theology in Aristotle's Lost Dialogues (1989) p. 11 nota 26.
  19. ↑ Com per eixemple en H. Lewy (Die semitischen Fremdwörter in Griechischen, 1895, pág. 216) i Robert Brown (The Great Dionysiak Myth, 1877, ii.127). «Kronos significa ‘el astado’», va afirmar prèviament el reverent Alexander Hislop en The Two Babylons; or, The papal worship proved to be the worship of Nimrod and his wife, 2.ª ed. (1862) pág. 46, en la nota: «De krn, una banya. L'epítet Carneo aplicat a Apolo no és més que una forma diferent de la mateixa paraula. En els Himnes órficos, es diu a Apolo ‘el deu en dos banyes’.
    • Heinrich Lewy (1863 - 1928): filòlec clàssic alemà d'orige judeu, naixcut en Polònia.
    • Die semitischen Fremdwörter in Griechischen (Els barbarisme semíticos del grec).
  20. ↑ LANG, A. (1897). Modern Mythology, p. 35.
  21. ↑ BROWN, R. (1898). Semitic Influence in Hellenic Mythology, p. 112 i ss..
    • Títul complet: Semitic Influence in Hellenic Mythology: With Special Reference to the Recent Mythological Works of the Rt. Hon. Prof. F. Max Müller and Mr. Andrew Lang (L'influix semita en els mits helènics; en atenció especial a les recents publicacions del Molt Honorable F. Max Müller i del Sr. Andrew Lang).
  22. ↑ «Filó, que per supost considerava a Kronos una divinitat helènica, en lo que de fet es va convertir, sempre traduïx el nom del deu semítico Îl o Êl (‘el Poderós’) com ‘Kronos’, us en el que tenim un persistent indici de l'autèntic significat del nom.» Brown (1898) pág. 116.
  23. ↑ Plantilla:Cita diccionari
  24. ↑ Cornuto: Repàs de les tradicions teològiques dels grecs, 30. Cornuto establix una relació etimològica entre Krônos i el verp kraínein, «realisar», «eixecutar», noció que ací repren/reprén apotelésmata, «resultats de l'acció d'eixecutar». Ademés, en la frase clapix l'identificació entre Krónos i el temps (chrónos), açò és, el temps que tot ho eixecuta.
  25. ↑ Cicerón: De natura deorum 25
  26. ↑ Plutarco: Sobre Isis i Osiris, 32
  27. ↑ Platón: Crátilo, 402b
  28. ↑ Cicerón: De natura deorum, II, 64
  29. ↑ Nono de Panópolis: Dionisíacas, VII
  30. ↑ Papirs màgics grecs, PGM IV
  31. ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca històrica, XX, 14
  32. ↑ Plutarco: Sobre Isis i Osiris, 47
  33. ↑ Ovidio: Fastos, I
  34. ↑ HESÍODO: Teogonía 155 - 209
  35. ↑ Estrabón: Geografia XIV 2, 7
  36. ↑ 36,0 36,1 APOLONIO DE RODAS: Argonáuticas IV, 984 - 994
  37. ↑ Licofrón: Alejandra 760 ss
  38. ↑ Calímaco: Aitia fr. 43
  39. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia VII 23, 4
  40. ↑ 40,0 40,1 Apolodoro: Biblioteca mitològica I 1, 5
  41. ↑ Apolodoro I 2, 1
  42. ↑ Teogonía 453-506
  43. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia X 24, 6
  44. ↑ 44,0 44,1 Higino: Faules, 139
  45. ↑ De Astronomica II, 43
  46. ↑ Teogonía, 476-485
  47. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica I 1, 6-7
  48. ↑ Teogonía, 480
  49. ↑ Arato: Fenomens, 35
  50. ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca històrica XVII 7, 4
  51. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia VIII 8, 2
  52. ↑ Tzetzes, Sobre Licofrón 644.
  53. ↑ Teogonía 492-506
  54. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica I 2, 1
  55. ↑ Teogonía, 620-720
  56. ↑ Teogonía, 820
  57. ↑ Ilíada xiv.274, xv.225; Teogonía 850 i sig.
  58. ↑ HESÍODO: Treballs i dies 169b–i o 173a–i, segons les edicions.
  59. ↑ 59,0 59,1 Esta variant mítica és, a lo manco, posterior a Hesíodo.
    • Cf. MAZON, Paul (1928). Hésiode Théogonie; Els travaux et els jours; Li bouclier, París: Els Belles Lettres, p. 92, n. 1. OCLC 58772577.
    • Des del punt de vista de la transmissió, el passage solament està present en papirs, i ya Proclo els va considerar espurios.
  60. ↑ PÍNDARO: Olímpiques ii.70 i ss.
  61. ↑ Apolonio de Rodas, Argonáuticas, I 503 ss
  62. ↑ Damascio: Dificultats i solucions sobre els primers principis, 214.
  63. ↑ DIODORO SÍCULO: Biblioteca històrica III.
  64. ↑ Diodoro Sículo, V 66, 4


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Crono&oldid=933645»