Aitia

Fragment de papir que conté part del proemi de la Aitia.

La Aitia (Plantilla:Lang-grc, Aitia, lliteralment, «causes») és un poema de la lliteratura de l'Antiga Grècia del poeta alejandrino Calímaco. Com a poema etiológico, presenta una gran colecció de mits d'orige en quatre llibres de dísticos elegíacos. Encara que el poema no pot ser datat en precisió, els estudiosos estimen que provablement va ser compost entre el 270 i el 240 a. C.

Sorgida d'una tradició d'escritura que es remonta als poemes d'Homero, la Aitia constituïx la font més antiga de casi tots els mits que relata. Els relats dels llibres 1 i 2 tenen una estructura dialèctica, en la que els personages entaulen una discussió o debat. Els llibres 3 i 4 oferixen una variada gama d'escenaris dramàtics enllaçats. Dos poemes dedicats a Berenice II d'Egipte-—Victòria de Berenice i El cabellam de Berenice— tanquen la segona mitat del poema.

Àmpliament llegit en l'antiguetat, el poema va suscitar respostes de varis poetes romans. Una traducció de El cabellam de Berenice de Catulo va inspirar l'obra d'Alexander Pope, El rull furtat (1712). Durant l'Alta Edat Mija, la Aitia va desaparéixer de la circulació. La recuperació sistemàtica del text va començar durant el Renaixença. A finals de el XX, es varen recuperar importants fragments del poema despuix del descobriment dels Papirs de Oxirrinco.

Nom i gènero

La paraula grega Plantilla:Lang-grc (aition, 'causa') significa un intent d'explicar els fenomens contemporàneus en una història del passat mític. El títul de l'obra de Calímaco pot traduir-se aproximadament a l'espanyol com a «orígens». Derivat de la mateixa paraula, el terme 'etiologia' comprén l'estudi dels orígens de forma més àmplia. Els relats etiológicos apareixen escassament en les epopeyas homériques —la Ilíada i la Odissea, pero són més freqüents en la lliteratura posterior de la Grècia arcaica, com els Himnes Homéricos i la Teogonía d'Hesíodo. Per al periodo clàssic, els aspectes etiológicos eren característiques comunes de la tragèdia ática i els epinicios.

Per eixemple, les obres teatrals d'Esquilo i Eurípides intentaven explicar els rituals atenienses situant-los en el passat mític. En el periodo helenístico, un creixent interés pel gènero va dur a incorporar històries d'orige cada volta més obscures en les obres lliteràries. Aparte del propi Calímaco —que hi havia entretejido etiologia en els seus atres poemes—, el seu contemporàneu Apolonio de Rodas també va fer us freqüent de tals històries en les Argonáuticas.

Contingut

Berenice II d'Egipte, a qui està dedicada una part de la Aitia. Este bust d'ella es troba en la Gliptoteca de Munich.

La Aitia conté una colecció de històries d'orige. Des d'uns pocs versos fins a extenses narracions, estan unificades per una mètrica comuna: el dístico elegíaco. En poques excepcions, la colecció és la font més antiga que existix per a la majoria dels mits que presenta. Es creu que el poema tenia unes 4000 llínees i està organisat en quatre llibres individuals, que es dividixen en mitats per motius estilístics.

Llibres 1 i 2

Despuix del proemi, Calímaco descriu un somi en el que, sent jove, va ser transportat per les muses al Mont Helicón en Beòcia. En una variació d'una famosa escena de la Teogonía de Hesíodo, el jove poeta interroga a les deeses sobre els orígens de les insòlites costums actuals. Este diàlec emmarca totes les etiologia presentades en el primer llibre. Les històries del llibre inclouen les de Psámate, Tiodamas rei dels dríopes i el viage dels Argonautas.

El segon llibre continua l'estructura dialèctica del primer i pot haver segut ambientat en un simpòsium en Aleixandria, a on Calímaco treballava com bibliotecari i erudit. Ya que la major part del seu contingut s'ha perdut, poc se sap del Llibre 2. L'única etiologia que se supon comunament que s'ha colocat en el llibre són les històries de Busiris, rei d'Egipte, i Fálaris, el tirà d'Acragas, que eren coneguts per la seua excessiva crueltat.

Llibres 3 i 4

La segona mitat dels Aitia no seguix el patró establit en els llibres 1 i 2. En el seu lloc, les etiologia individuals se situen en diverses situacions dramàtiques i no formen una narració contigua. Els llibres estan emmarcats per dos narracions molt conegudes: El llibre 3 s'obri en la Victòria de Berenice. Compost en l'estil d'una Oda pindárica, el poema autònom celebra la victòria de la reina Berenice en els Jocs Nemeos. Envolta en la narració epinicia hi ha una etiologia dels propis jocs. El final del llibre 4 i de la Aitia en el seu conjunt està marcat per un atre poema de la cort, El cabellam de Berenice. En ell, Calímaco relata cóm la reina va entregar un mechón del seu pèl com ofrena votiva que després es va convertir en una constelació, la Menge Berenices ("Cabell de Berenice"). Un atre relat notable de la segona mitat de l'obra és el història d'amor d'Aconcio i Cidipe.

Bibliografia

• (2011) «Roman Callimachus», Brill's Companion to Callimachus (en anglés), Leiden, pp. 511–33. ISBN 978-9004156739.
• Clayman, Dee (2011). Berenice and her Lock (en anglés), Transactions of the American Philological Association, pp. 229–246.
• Gutzwiller, Kathryn (2007). A Guide to Hellenistic Literature (en anglés), Oxford. ISBN 9780631233220.
• Harder, Annette (2012). Callimachus: Aetia. Volume 1 (en anglés), Oxford. ISBN 978-0199581016.
• Hutchinson, Gregory (1997). Hellenistic Poetry (en anglés), Oxford.
• Hunter, Richard L. (2012). The Shadow of Callimachus (en anglés), Cambridge. ISBN 9780511618499.
• McNelis (2007). Statius' Thebaid and the Poetics of Civil War (en anglés), Cambridge. ISBN 978-0521867412.

• (1977).Zeitschrift für Papyrologie und Epigraphik.25

1–51.Consultat el 4 de febrer de 2021.

• (1983).Classical Association.33(1)

92–113.doi:10.1017/S0009838800034327.Consultat el 4 de febrer de 2021.