Simpòsium (Antiga Grècia)

El '___protected_title_3___' (del grec clàssic συμπόσιον, transliterado ___protected_title_4___ o ___protected_title_5___; de συμπίνειν, sympínein, «beure junts»), en l'antiga Grècia, era la part d'un convit, que tenia lloc despuix del menjar, quan se celebrava una festa de beguda i durant la qual es mantenien diàlecs, recitals o conversacions intelectuals, mentres esclaus o sirvientes eixecutaven música i dansa.

Erro al crear miniatura:

Cílica de ceràmica ática de figures roges (ca. 460-450 a. C.): representació d'un chicon copero servint va vindre en un convit; du un enócoe en la mà dreta; i en l'esquerra, precisament una cílica.

Tondo d'una copa ática de ceràmica de figures roges del Pintor de Caramullar; ca. 480 a. C., de Vulci, i conservada en el Museu del Louvre.

Erro al crear miniatura:

Interior d'una cílica ática de figures roges del Pintor de Brigos (Museu Britànic): prostituta (hetera) jove dansant davant d'un convidado que té un aulós. Hi ha una inscripció, en part sobre la mà del simposiasta i en part baix ella, que resa aixina:«PILIPOS KALLISTO» («Filipo és el més guapo»).

Erro al crear miniatura:

Medallón d'una copa de ceràmica ática de figures roges (ca. 490-480 a. C.): jove que subjecta una cílica i es troba entre atres dos que en el seu lloc tenen esquifos.

Escena de simpòsium en una fresca en la Tomba del nadador de la colónia grega de Paestum, Magna Grècia, 480–470 a. C.

Esclau atenent a un participant en un simpòsium que està vomitant.

Els convits se celebraven en motiu de festes familiars, festes de la ciutat o qualsevol atre acontenyiment digne de celebrar-se: èxits diversos, sobretot en els concursos dels poetes o dels atletes, l'arribada o la partida d'un amic.

Este rito era celebrat també pels fenicios i atres pobles del món semític noroccidental, que ho cridaven ___protected_title_14___. l'ugarítico, l'hebreu, el fenicio, el púnico i l'arameo tenen el terme ___protected_title_15___ per a designar la celebració llitúrgica d'un convit en el que es fa un sacrifici en honor d'una divinitat.

Els convits (simposia) varen fer sorgir inclús un gènero lliterari, com demostren, entre uns atres, El convit de Platón i el de Jenofonte, i, molt més vesprada, les Charrades de taula (Simposíaca) de Plutarco i el Convit dels erudits (Deipnosofistas) d'Ateneu.

L'equivalent del simpòsium grec en la societat romana és la paraula llatina ___protected_title_9___. Para Catón el Vell, el ___protected_title_10___ (vida en comuna) reflectia millor unes intenses relacions i interaccions socials que el ___protected_title_11___ grec (beure junts), que solien desembocar en borracheres, sobretot entre els jóvens.

Institució social

El simpòsium grec era una institució social helènica clau. Era un fòrum en el que les famílies respectades conversaven, debatien, conspiraven, o simplement, es divertien en els demés.

La paraula «simpòsium» (en grec antic: συμπόσιον, sympósion), que traduïm per «convit», significa pròpiament «reunió de bebedores». Per a entendre-ho be cal saber que qualsevol invitació o convit de confraria religiosa o un atre tipo d'associació (tíaso) tenia dos parts:

• En primer lloc, s'asseciava la fam en la menjada pròpiament dita.
• En segon lloc, es procedia a l'ingestió de begudes, va vindre sobretot, paralelament a tota classe de distraccions en comuna i molt diverses, segons els llocs i les époques, com a conversacions, adivinanzas, oïments musicals, espectàculs de dansa, etc.

Pero en la primera part no quedava exclosa la beguda, i tampoc tot aliment sòlit en la segona. Als invitats, si ho desijaven, se'ls servia vi; i despuix, durant el simpòsium pròpiament dit, per a tindre sigau, picoteaban «darreries» (tragēmata), com a fruta fresca o seca, dolces, faves o cigrons torrats, etc.

Tant en Atenes com en les sisitias espartanas, es tractava sempre de menjars entre hòmens, celebrades en l'andrón. Les dònes quedaven totalment excloses d'estes reunions socials. Com a compensació tenien convits reservats per a elles, per eixemple, en Atenes, en les tesmoforias. En El convit de Platón, Diotima, l'estrangera de Mantinea, no figura com invitada. Sócrates es llimita a contar lo que se li ha sentit dir i, a pesar d'esta ficció lliterària, es tracta segurament de l'exposició dels seus propis pensaments, i inclús dels de l'autor, Platón. En el sigle de Pericles, les dònes no solien freqüentar els convits més que per a servir als hòmens i per a distraure'ls, sobretot en la segona part de la reunió, i es tractava de cortesanas (heteras), o be de ballarines o de músiques.

Els amics o els membres d'un mateix grup (hetería) decidien a voltes reunir-se en casa d'uns i uns atres alternativament, aportant el menjar i la beguda entre tots. Pero casi sempre se celebraven els convits per invitació d'algú lo prou ric com per a córrer en les despeses de la reunió.

Estes invitacions podien ser prou improvisades. Es trobava a uns amics en l'àgora i li'ls invitava a sopar. També podia ocórrer que un invitat duguera a un dels seus amics per pròpia iniciativa, sense que ho hagueren invitat. Els paràsits dels que tant es varen burlar els poetes còmics, buscaven sempre un pretext per a menjar i beure be.

Solien menjar tombats, o més be en les cames esteses, en un llit, pero en el tors recte o llaugerament inclinat recolzat en coixins o almohadones, com es veu en tantes pintures de gots i bajorrelieves que representen escenes de convits.

El número i la colocació d'estos llits era molt variable. En un mateix llit podien estar dos i inclús tres invitats. Com en l'actualitat, hi havia problemes de prelació i d'etiqueta. Els llocs de honor eren els més pròxims al amfitrió, que podia indicar personalment a cada invitat el lloc que li corresponia, pero que no sempre ho feya.

Les taules, menudes, eren portàtils. Podia haver una per comensal o per llit. Les havia quadrades o rectangulars, o redones, en tres pates. Els esclaus colocaven en elles els plats en racions ya preparades en bols o en fonts.

En quant s'instalaven els invitats, els criats els oferien l'aguamanil i la gerra per a que es llavaren les mans (quernips), pràctica molt útil ya que després menjaven en els dits casi tot el menjar.

El sopar començava a sovint en el propoma, el nom del qual podríem traduir per «aperitiu». Es tractava d'una copa de vi aromatizado de la que es bevia per tanda abans d'escomençar a menjar.

No hi havia torcaboques, per lo que es netejaven en bolitas de molla de pa que després tiraven en els ossos i demés desperdicis als gossos de la casa que circulaven per baix de les taules i els llits.

Alguns invitats, als que només s'espera per al simpòsium pròpiament dit, podien aplegar despuix del sopar.

S'escomençava a beure en les libacions habituals en honor dels deus, sobretot de Dioniso, la «bondat divina» que ha donat el vi als hòmens. La libaació consistia en beure una chicoteta cantitat de vi pur i en rosar algunes gotes invocant el nom del deu. Després es cantava un himne a Dioniso, i despuix es designava, casi sempre a l'encert, en els daus, al «rei del convit» (simposiarca) , la funció principal del qual consistia en fixar les proporcions de la mescla de l'aigua i el vi en la crátera i decidir quàntes copes devia buidar cada invitat.

S'acostumava a beure per la salut de tots els assistents. El que desobedia al rei del convit devia complir una espècie de castic, per eixemple ballar nuet o donar tres regressos a el habitació duent en braços a la tañedora d'aulós, la presència del qual era obligada.

A sovint els convits terminaven en mig de l'embriaguea general, i les pintures dels gots mostren a dònes que sostenen i duen en dificultat a les seues cases als bebedores en estat llamentable.

Entreteniments

Erro al crear miniatura:

Escena pintada en un estamno: simposiastas travestir. Museu Arqueològic Nacional d'Espanya.

El convit de Jenofonte, encara que siga també una transposició lliterària de la realitat, sembla haver conservat en major fidelitat que el de Platón el caràcter habitual d'estes alegres reunions d'invitats. En ell es veu inclús a Sócrates entonar una cançó, i els grecs adults feyen gala, sobretot en els convits i en les festes religioses de la família i de la ciutat, de l'educació musical rebuda en la seua joventut.

En els convits en especial, la vora era l'expressió natural de l'alegria. La lira circulava entre els invitats. A voltes també, sostenint una branca de mirto o de llorer, cada u recitava alguns versos la cadència dels quals sostenia el del costat tocant la lira o l'aulós. Tots intervenien, tant els vells com els jóvens, i és molt grat vore en els gots pintats a eixos bons burguesos calps, a els qui l'edat havia engordit sense privar-los d'una sòlida elegància, refrescant-se entre dos cançons.

Estos bebedores cultivats recitaven versos de Simónides de Ceos en honor de Criatura, atleta d'Egina, o «Beu, beu en este dia feliç», o alguna poesia alguna cosa més elevada, com «¡No, no està mort, nostre volgut Harmodio!». Podien ser els himnes de Cratino: «Dore, el de les sandalias de sicofanta», o «Artesans de himnes sapients», o be algun fragment d'Esquilo o d'Eurípides, alguna estrofa d'Alceo o de Safo. Poetes populars com Teognis, Anacreonte i Cidias també intervenien en estos recitals improvisats, que es prolongaven fins a ben alvançada la nit.

Els convits es podien amenisar en verdaders números de varietats, com els de l'empresari siracusano Céfalo, pero per a això l'amfitrió devia ser prou ric com per a contractar a un grup d'artistes. Els invitats es distreen casi sempre en poques despeses, pels seus propis mijos. En eixe cas, recorrien a banda de la música i les cançons, a les conversacions lliures (més semblades potser a la charrada deshilvanada i sense orde ni concert de El convit de Jenofonte que als discursos sabiament ordenats sobre un mateix tema de l'obra de Platón), tant a adivinanzas com a enigmes, charadas i retrats, molt grats a l'inteligència sotil i refinada dels atenienses, o be jocs de habilitat, el més freqüent dels quals sembla haver segut el cótabo.

Bibliografia

• FLACELIÈRE, Robert (1989). La vida quotidiana en Grècia en el sigle de Pericles, Madrit: Temes de Hui, pp. 214-224. ISBN 84-8667-571-5.

• MONTES CALA, José Guillermo (1999). Sobre la naturalea de la poesia en el simpòsium: AP V 134 (Posidipo), ExcPhilol, p. 9.