Cótabo

Erro al crear miniatura:

Cótabo

Jove jugant al cótabo.

Erro al crear miniatura:

Jóvens jugant al cótabo en un convit (Museu Britànic).

El cótabo (en grec κότταβος) era un joc de habilitat, practicat pels antics grecs en els simpòsiums, que consistia en abocar en un determinat lloc el residu que quedava en una copa despuix de beure d'ella. La costum es va originar en Sicília i es va estendre per Grècia i Etruria. Es va practicar durant tres centurias, des d'aproximadament el 600 a. C. fins a el III

Tot simpòsium començava en les libacions en honor dels deus, Dioniso sobretot: es bevia una chicoteta cantitat de vi pur, i despuix es rosaven algunes gotes invocant el nom de la divinitat. Durant la reunió, els bebedores, en lloc de tirar al sol la libaació es divertien tirant a un punt fix el líquit que havia quedat en el fondo de la seua copa.
És possible que al principi anara una manera de brindar per la persona amada, el nom de la qual es pronunciava al mateix temps.

Tendit en el diván, recolzant-se en el braç esquerre en un coixí, s'alçava la copa introduint l'índex verticalment en una de les torres. En un lleu moviment de nina, es feya bolcar la copa (en la mà per damunt del muscle) de manera que el vi eixia disparat i es dirigia directament cap al blanc. Este consistia normalment en un tap de bronze que es balancejava en precari equilibri a l'extrem d'una barra de bronze sobre un pedestal (kottabeion, una espècie de candelabro, de l'altura d'una persona o més). El platillo pla (plastingx) caïa mogut per les gotes de vi (latages) i en la seua baixada tocava un plat més gran de bronze (manes) fixat a la barra: en chocar es produïa un tintineig i per lo que sembla lo important era el soroll que es produïa.

En esta libaació de nou cunye no s'invocava el nom d'un deu, es pronunciava el d'una persona amada: si el líquit caïa en el platillo o got al que s'apuntava, es considerava un presagie favorable, i significava que la persecució amorosa tindria èxit. També les dònes, en els convits reservats a elles, o les cortesanas invitades als convits de hòmens, practicaven eixe cótabo «eròtic»: en un got de Eufronio, una dòna nueta, reclinada en un llit de convit, té en la mà dreta el torra d'una copa mentres diu: «Llance esta per tu, Leagro». Terámenes, en el moment de morir, fa una paròdia d'esta costum: condenat a mort per desig de Critias, un dels Trenta Tirans, conten que quan va tindre que beure la cicuta va tirar -com en el cótabo- l'última gota dient: «A la salut del bell Critias».

El cótabo va estar tan de moda que es varen inventar diverses variants. El got que servia de blanc es podia omplir d'aigua, en menuts recipients de fanc nadant en la superfície del líquit; llavors calia alcançar estes diminutes embarcacions i tirar en elles el vi en prou destrea per a que naufragaren i s'afonaren. El premi del cótabo li corresponia al que haguera conseguit més naufragis en miniatura.

També va sorgir l'idea de posar una llarga vareta de metal, terminada en punta, sobre la que es colocava en equilibri un platillo. El jugador tenia que derribar el platillo llançant el restant de la seua copa i segons pareix, el gran triumfo consistia que el platillo en caure colpejara una espècie d'alfardó o de copa invertida posada sobre la vareta de metal a dos terços de la seua altura.

Este joc de caràcter dionisíaco es practicava davant tot en els convits, pero també en els llocs públics com els establiments de banys.

El premi estipulat per al vencedor podien ser ous, pomes, dolces, sandalias, un collar, cintes, una copa, una pilota o simplement un bes de la persona amada. Es jujava al jugador no solament per la seua habilitat per a alcançar l'objectiu fixat, sino també per l'elegància del gest en que manejava la copa.

El cótabo constituïa un element inseparable de l'eufòria i de l'embriaguea. L'alegria d'una bacanal no era alguna cosa que es despreciara ni molt manco; potser és significatiu que la millor obra en prosa de la lliteratura grega siga el retrat d'una llarga bacanal d'eixe estil: el famós Convit de Platón.

Bibliografia

• FLACELIÈRE, Robert (1989). La vida quotidiana en Grècia en el sigle de Pericles, pp. 223-225.
  • Vore "Sigle de Pericles".