Lira (instrument musical)
La lira (del grec «λύρα», posteriorment en llatí «lyra») és un instrument de corda punteada antic, en forma d'àbac, l'orige del qual els grecs varen atribuir a Hermes, deu de la retòrica i el comerç (atres versions menys populars ho atribuïxen a la musa Polimnia, una de les nou muses artístiques, filles de Zeus). Va ser l'instrument musical que va tallar Hermes, i el que porta Apolo (deu de la música), com a símbol de l'unificació de l'estat ciutadà, de la cultura, la música, la religió i les ciències. Este instrument era molt important en la vida quotidiana i popular en totes les poblacions gregues, sent molt freqüent trobar en les antigues vasijas escenes a on es pot vore els personages eixecutant la lira i atres instruments cordófonos.
La lira és un instrument musical que, com l'arpa, es toca en les dos mans. Està composta per tres, sis i fins a dotze cordes, depenent de la seua complexitat.
Segons la Bíblia, sigles despuix, en mans de David, el rei poeta i sabio, eixecutava la lira (kinnor) com el salteri, evocant l'unió en la divinitat i la religió. El rei David tocava la lira per a tranquilisar a Saúl.
Alguns instruments descendents de la lira són la cítola, l'arpa, la guitarra i el llaüt, que continuen la tradició de la lira fins als nostres dies com els instruments del poeta i el trobador. Dyehuty és el deu del saber, l'escritura, la música i de la Lluna, en la mitologia egipcíaca. Estava relacionat en la música com a inventor de la lira. Precisament la lira prové de l'arpa egipcíaca.
Història
[editar | editar còdic]La lira més antiga i senzilla tenia tres cordes pero despuix va passar a quatre, cinc, sis, sèt i inclús dotze.
En la regió del Bàltic, s'han descobert restants arqueològics que sugerixen l'existència d'instruments de corda similars a lires des d'époques prehistòriques. Encara que les troballes són escasses, s'han trobat fragments de fusta i atres materials que podrien haver format part d'instruments de corda utilisats en rituals i cerimònies. Estos descobriments indiquen que les cultures bàltiques antigues varen desenrollar formes primitives de lires, adaptades als seus contexts culturals i materials disponibles. En particular, s'han trobat restants d'instruments de corda similars a la lira en àrees del Bàltic, com Lituània i Letònia. Estos instruments, coneguts localment com kanklės en Lituània i kokle en Letònia, són part d'una tradició musical que es remonta a temps antics.[1]
En Egipte, va aplegar a tindre fins a díhuit cordes. Les parts de la lira, ademés de les cordes eren:
- la caixa, que en un principi era confeccionada en closques de tortuga i despuix de fusta.
- la taula que tancava la caixa i que a sovint no era més que una simple pell seca distendida.
- els montants adoptats a la caixa.
- el jou colocat a través d'un montant a l'atre.
En Grècia, les tres cordes rebien els noms de les tres muses de Delfos; de la greu a l'aguda: Nete, Mese i Hípate.[2] Les cordes passaven sobre una closca de tortuga, cridada en grec cheloné i chelys, paraula que va servir també per a designar certa espècie de lira, que la seua fonètica va inspirar a un nou instrument, el chelo. L'añadidura del mogas cap a la lira més pesada que la cítola i per esta raó la duyen penjada a l'esquena per mig d'una correja o bálteo, i d'açò va traure Apuleyo el nom de apta balteo, açò és, pròpia per a ser penjada en les esquenes. Filóstrato descrivint la lira d'Anfión (rei de Tebas) diu que la fusta amprada en la construcció de la lira era boj i lo demés era de banyes de cabrón montés. Els dos braços de la lira de Terpsícore que es troba en el Museu Napoleón estan fets d'anells. Esta lira representa una d'aquelles que estan formades d'una closca de tortuga i els braços d'astes de cabrón. La lira, que Aquiles té en la mà en la làmina 8.ª del tom 1.º de les pintures d'Herculano, és de color encarnat, de lo que pot deduir-se que pintaven la fusta de les lires d'aquell color que era el seu favorit. Per un passage dels fastos d'Ovidio es demostra que els Citaristas tenien el gust de dur un Chlamys o capa de color encarnat.[3] L'estètica dels instruments per a eixa época reunien també decorats de dorat i blanc, i en terminacions elegants.
Els poetes han entés per lira la més bella i més calma harmonia aixina és que fa un gran paper en els seus poemes i parlen en entusiasme del plaure que causa. Tenia la ventaja de poder-se cantar i acompanyar-se en ella i se servien d'ella en els cors tràgics.[3] Precisament, «lira» prové del grec «λυρικός» (líric o lírica).
A l'art de tocar la lira se li cridava citaristica o lirística, i a l'acte de tocaria se li donava els noms de Lyrizein, Kytarizein i Psallein i als tocadors els liristas i citaristas. El que cantava i s'acompanyava en la lira era conegut en el nom de Lyrodos o de Citharaedus i els de Lyrodia i Citharaedia eren les paraules que designaven l'acció d'acompanyar-se d'esta manera. Algunes voltes la lira i la flauta s'acompanyaven recíprocament a lo que Suidas dona el nom de Synaulia o segons el dialecte àtic xynaulia en la paraula del qual s'entenia el recíproc acompanyament de dos flautes.[3]
Llarc seria el posar el catàlec dels músics que han segut célebres en este instrument. La mitologia senyala com els més famosos a Apolo, Mercurio, Terpsícore, Orfeo, Lli, Anfión, Demódoco, etc. Tots els grecs deprenien la música i al principi o al fi dels menjars cantaven unes cançons anomenades escolias i principalment la d'Harmodio i Aristogitón. Passava la lira d'un a un atre i cada u cantava a la seua volta una estrofa acompanyant-se en ella. En Atenes havent en una ocasió semblant passat la lira a mans del gran estratega militar Temístocles, que no sabia tocar-la, li'l va tindre per falte d'educació. La paraula amousikos o home que no sap la música significava un home sense gust i sense educació o, com es diu entre nosatres, un tòfol.
Molts sigles despuix, en la seua obra renaixentista intitulada Lira Barberina, Giovanni Battista Doni va fer una colecció de diferents figures de la lira. Li va donar aquell títul perque donava en ella l'explicació d'una que va fer fabricar per a la moradura Francesco Barberini segons el sistema dels antics tal com ell ho concebia. L'editor d'esta obra, despuix de la mort de Doni, va reunir en dos grans toms tot quant havia escrit este sobre música.
En la Grècia pre-clàssica, i en l'evolució de les teories de la harmonia, a on definitivament es va tancar la discussió que el número de notes devia ser 7, era freqüent utilisar lires i cítoles de sèt cordes.
Mitologia
[editar | editar còdic]En la mitologia grega la lira va ser inventada per Hermes qui li la va regalar a Apolo a canvi del caduceo (vara en dos serps que representa al comerç) i, des de llavors, va figurar com a atribut d'este deu.[4] En la mitologia egipcíaca el deu Tot estava relacionat en la música i era considerat l'inventor de la lira: es diu que el seu nom prové de la flor de lliri per la seua forma tan similar.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Richter, Lukas: "Història de la Música: Grècia", 1968
- Antcliffe, Herbert: "What music meant to the Romans" en Music & Letters 30(30):338, 1949.
- Bonanni, Filippo: Antique Musical Instruments and their Players, Dover Publications reprint of the 1723 work, Gabinetto armonico with supplementary explanatory material. New York: Dover Publications, 1964.
- Comotti, Giovanni: Music in Greek and Roman Culture. Baltimore: Johns Hopkins, 1989.
- Grout, Donald J. & Palisca, Claude V.: A History of Western Music. New York: W. W. Norton, 1996.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lira (instrumento musical)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.