Anar al contingut

Terpsícore

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Terpsícore
Per a el gènero de palometes Terpsichrois vore Euploea.
Estàtua romana de Terpsícore trobada en la Vila Adriana. Museu del Prat (Madrit)

Terpsícore o Terpsícora (en griego: Τερψιχόρη o Τερψιχόρα, romanizado: Terpsichore o Terpsichora, lit. 'La que delecta en la dansa') és en la mitologia grega una de les nou musas, filla de Zeus i Mnemósine. És la musa de la poesia llaugera i la dansa.[1] Terpsícore embellix el plaer visual eliminant el seu atractiu irracional. A ella se li deu la flauta, maneja la cítola i és l'inventora de l'educació.[2]

Es diu que Apolo va ser pare, en una de les «mares celests (les muses)», de Lli («vora de planyença»), Himeneo («vora nupcial») i Yálemo («cançó de suma tristor»); cada u va ser fill d'una musa diferent pero les seues identitats no s'han conservat.[3] En algunes llegendes és la mare de les sirenas, junt en Aqueloo.[4] Uns atres diuen que va ser la mare del rei tracio Bistón (cf. bistones) en unió en Llaures.[5] Uns atres la creuen mare de Lli en Apolo,[6] o be va ser la mare d'Himeneo.[7]

És representada com una jove esvelta, en un aire jovial i d'actitut llaugera. Guirnaldas de flors formen la seua corona i entre les seues mans fa sonar una lira.

Vore també

Referències

  1. ↑ Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, s. v. «Muses». Edicions Paidós, 2018, ISBN: 978-84-493-2457-4.
  2. ↑ Antonio Ruiz d'Elvira: Mitologia clàssica, págs. 101-104. (Editorial Gredos, 2011); ISBN: 978-84-249-2900-8. En un treball exhaustiu Ruiz d'Elvira recopila numeroses fonts a on cita les atribucions individuals de cada musa. Cita com a referències, entre elles Diodoro Sículo: Biblioteca històrica IV 7, 3-4; Cornuto, Compendio de teologia grega 14; Plutarco, Qüestions grega, IX, 14, 746d, 747a; escolio a Apolonio de Rodas, Argonáuticas III,1; cinc epigrama grecs, varis d'ells anònims (AP IX 504 i 505); i l'Antologia llatina, 84 i 664.
  3. ↑ Píndaro, fragment 139; escolio a Píndaro, odes píticas IV, 313. El fragment conservat diu que Orfeo és fill de Eagro.
  4. ↑ Apolonio de Rodas, Argonáuticas IV, 893
  5. ↑ Etymologicum Magnum, 197,59 (p. 179).
  6. ↑ Sua, veu «Lli»
  7. ↑ Tzetzes, Quilíadas 13, 586

Bibliografia

Grimal, Pierre: Diccionari de mitologia grega i romana. Buenos Aires, Paidós, 1994.


Referències