Aqueloo

Aqueloo

Aqueloo representat en un mosaic romà de Zeugma.

Mapa dels rius de l'Antiga Grècia. Aqueloo personificaba al riu del seu mateix nom, que discorre per Etolia i desemboca en la mar Jónico.

En la mitologia grega, Aqueloo (del grec antic Ἀχελώїoς, i més tardíament Ἀχελῷος, ‘el que aüixa el pesar’) era el deu del riu del mateix nom, entre Etolia i Acarnània, i el més antic i poderós dels esperits d'aigua en Grècia. Conegut per atacar a Heracles transformat en bou, era un oceánida, el primogènit d'Oceà i Tetis, o segons atres versions, d'Oceà i Gea o d'esta i Heli. En un mit arcaic d'Hesíodo, Poseidón o Gea li varen fer deu del riu i governant de tots els peixos i salamandres que ho habiten. El seu nom és prehelénico, i el seu significat real es desconeix. Els grecs varen inventar etimologies per a associar-ho en les raïls d'una paraula grega. No obstant, eixos suposts orígens de la paraula són etimológicament incorrectes, i serien molt posteriors al nom. En algunes monedes d'Acarnània es representava a Aqueloo com un bou en cap de home. També apareix com un vell en dos banyes, pèl gris i barba hirsuta de la que constantment mana aigua.

Orige

Algunes fonts gregues diuen que Aqueloo era fill de Gea i Oceà o be va nàixer solament de Gea. No obstant, els antics grecs creïen, com Hesíodo, que Tetis i Oceà havien segut els pares dels tres mil deus dels rius. També li l'imagina com a fill d'Oceà i de Nais (o Naide, o una náyade). En el Renaixença, el mitógrafo improvisat Natalis Menges va fer dels seus pares a Gea i a Heli. En l'época romana, li'l va cridar

Atres llegendes sobre Aqueloo apleguen d'Egipte, i ho descriuen com un segon Nilo. Aqueloo era molt respectat en l'antiga Grècia. El seu nom s'invocava en oracions, sacrificis i a el hora de fer jurament. l'oràcul de Zeus en Dodona afegia a cada resposta que donava l'orde d'oferir sacrificis a Aqueloo. Segons conte Virgilio, este cult tan extendído es devia a que Aqueloo va terminar representant a tots els rius i aigües dolces, fonts de l'agricultura i, per tant, de la vida dels hòmens.

L'enfrontament en Heracles

Aqueloo era pretenent de Deyanira, filla d'Eneo, rei de Calidón, pero va ser derrotat per Heracles, que despuix es casaria en ella. Sófocles retrata el terror d'una dòna mortal per haver segut cortejada per un deu del riu:

El conflicte de Aqueloo en Heracles va ser representat en el tro de Amidas, i en la tesoreria de Megara en Olimpia. En vàries de les monedes d'Acarnània, el deu és representat com un bou en el cap d'un vell.

El bou sagrat, la serp i el Minotaure són criatures associades a la deesa de la Terra: Gea. Aqueloo era representat a sovint com un home vell de pèl gris o un home vigoroso en el seu millor moment en barba, un cap en banyes i un cos de serp.

En la lluita dels dos pretenents, Aqueloo es va transformar en serp i despuix en bou, moment que va aprofitar Heracles per a derribar-li i arrancar-li un de les seues banyes, que només va recuperar a canvi de la banya d'Amaltea, cridat banya de l'abundància. Segons Ovidio va ser la mateixa banya de Aqueloo el que les náyades varen arreplegar i varen convertir en la cornucopia. Heracles va obligar al vençut pretenent a refugiar-se en el riu Toas, que des de llavors es va cridar Aqueloo. Estrabón interpreta este mit atenent-se a la naturalea del mateix riu, les freqüents inundacions del qual assolaven els camps de Calidón, confonent les fronteres i provocant per açò vàries guerres entre els pobles limítrofs. La forma de serp de Aqueloo aludix a la sinuositat del seu curs, i la de bou, a la força de les seues inundacions i al bramido de les seues aigües. Heracles va uniformar el seu caixer posant-li dics i reunint en un sol llit els dos braços del seu curs (d'ací que li deixara en una banya sola). El caixer arreglat del Aqueloo va ser la causa de la riquea del país que regava en les seues aigües, d'a on vindria lo de la banya de l'abundància.

Fresca etrusc que representa a Aqueloo baix la forma d'un bou envestint a Heracles, h. 550 a. C.

Este riu va ser format per les copioses llàgrimes que va derramar Níobe quan Apolo i Artemisa varen matar en les seues fleches a tots els seus fills menys a Melibea, en castic per haver-se burlat de la seua mare Leto per haver tingut esta només dos fills.

Una atra versió alternativa sobre la formació del riu afirma que quan Aqueloo va perdre a les seues filles les sirenas, estava tan afligit que, invocant a Gea, esta li va acollir en el seu sen. En el punt mateix a on la Terra li va rebre, va sorgir el caudaloso manantial que va formar el riu.

Va estajar a Teseo quan este tornava de la caça del javalí de Calidón, narrant-li la forma en que havia creat les illes de la desembocadura del riu. Quan Alcmeón va matar a la seua mare, esta li va maldir en ser perseguit per les Erinias en totes les terres conegudes. Per açò el matricida es va refugiar en unes illes que havia creat Aqueloo despuix del seu crim i que, per lo tant, no estaven mencionades en la maldicció. Es va estajar allí i es va casar en Calírroe, la filla del deu-ric la vanitat del qual seria fatal per al seu espós.

Per una atra part, el riu Aspropótamos, que va dur el seu nom (riu Aqueloo), procedia del mont Pindo i desembocava junt a Eníadas en una zona pantanosa formada per materials aluvials.

Referències

• SMITH, William (1849). Little and Brown (ed.). [Achelo'us Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology] (en anglés).