Bou (mitologia)
L'adoració del Bou Sagrat era comú en el món antic. La seua font de coneiximent ve d'Egipte, i després va passar als pobles de la Mesopotamia Antiga i la Grècia Helenista, la mateixa que en la seua religiositat la va difondre a Roma. És potser més familiar a Occident l'ocupació del bou per part de Roma i la seua religió els qui en certes festes o acontenyiments de conquista a atres pobles, per a agrair als deus feyen sacrificar a un d'estos animals nobles i forts en els seus rituals com a sinònim de prosperitat i fortalea, es banyaven en la sanc de l'animal sacrificat. Ve a colació en este fet els sacrificis que es feyen en Roma per eixemple en acabant de que César conquistara les Galias.
El bou com a animal sagrat
Des d'époques protohistòriques, el bou va ocupar un lloc important en la vida dels sers humans. Tant el nómada com el sedentari conviuen de prop en este animal, que s'agrupa al seu costat i del com el home, moltes voltes, depén per a la seua supervivència. Per això deprén a conéixer-ho be i a representar-ho, identificant-ho en la virilitat i la procreació en la naturalea. Els objectes sagrats, ya siguen animals, plantes, llocs o objectes no es veneren per sí mateixos, sino que se'ls considera sagrats perque revelen la realitat última o perque participen d'ella.
Des dels temps més remots, el bou va ser llunar en Mesopotamia, representant les seues banyes la lluna creixent, encara que no pot recrear-se un context específic per als cràneus de bou en banyes (bucrania) conservats en un santuari del VIII mileni a. C. en Çatalhöyük (Anatolia oriental). El bou sagrat dels hattianos, els elaborats estàndarts dels quals varen ser trobats en Alaca Höyük junt als del cérvol sagrat, va sobreviure en les mitologia hurrita i hitita com Seri i Hurri (‘Dia’ i ‘Nit’), els bous que duyen al deu del temps Teshub sobre les seues esquenes o en el seu carro, i que pasturaven en les ruïnes de les ciutats.[1] En Chipre es varen usar caraces rituals de bou fetes en cràneus reals. En esta illa s'han trobat figuritas de terracota duent caraces de bou[2] i altars de pedra neolítics en banyes de bou.
En la mitologia egipcíaca va ser venerat el bou Apis, considerat l'encarnació de Ptah i més vesprada d'Osiris. Una llarga série de bous, ritualment perfectes, varen ser identificats pels sacerdots del deu, hostajats en el temple tota la seua vida, embalsamados i enterrats en grans sarcòfecs. Numerosos sarcòfecs monolítics es varen guardar en el Serapeum de Saqqara, que va ser descobert per Auguste Mariette en 1851. Atres bous venerats varen ser Mnevis o Merur, l'encarnació d'Atum-Ra, en Heliópolis; Bujis o Baj, el bou sagrat de Montu, en Hermontis; i el bou del deu Min, en Coptos. En l'Antic Egipte, Ka era tant un concepte religiós de la força vital, com la paraula que designava al bou.
En atres cultures, Marduk és el «bou d'Utu» i l'ensellament del deu hinduista Shivá és Nandi, el bou.
Walter Burkert va resumir la revisió moderna d'una identificació superficial i difusa d'un deu que era idèntic a la seua víctima sacrificial, que havia creat analogia sugestives en l'eucaristía cristiana per a una generació anterior de mitógrafos:
Quan els héroes de la nova cultura indoeuropea varen aplegar a la conca del Egeo, es varen enfrontar en l'antic Bou Sagrat en moltes ocasions, i sempre ho varen superar, en la forma dels mits que han sobrevixcut. Per als grecs, el bou estava fortament relacionat en el Bou de Creta: Teseo d'Atenes tenia que capturar a l'antic bou sagrat de Marató abans d'enfrontar-se al bou-home, el Minotaure (en grec ‘bou de Minos’), al que s'imaginava com un home en cap de bou en el centre del llaberint. Els antics fresques i ceràmiques minoicos representen rituals de taurocatapsia, en els que els participants d'abdós sexes botaven per damunt dels bous agarrant-se a les seues banyes. A pesar de l'avís constant de Burkert és que «és perillós proyectar la tradició grega directament en l'Edat de Bronze»,[3] només s'ha trobat una image minoica d'un home en cap de bou, un diminut sagell actualment en el Museu Arqueològic de la Canea.
En el cult olímpic, l'epítet d'Hera Boopis (βοώπης) sol traduir-se com ‘en ulls de vacú’, pero també podria ser 'cap de vacú'.[4] Els grecs clàssics mai es varen referir per lo demés a Hera simplement com una vaca, si ben la seua sacerdot Ío va ser lliteralment una vedella picada per un tábano, forma en la que Zeus es apareó en ella. Zeus va adoptar papers més antics i, en la forma d'un bou que eixia de la mar, va raptar a la noble fenicia Europa i la va dur, significativament, a Creta.
Dioniso era un atre deu de resurrecció que estava fortament vinculat al bou. En un himne de cult procedent d'Olimpia, en un festival en honor a Hera, també s'invitava a Dioniso a aparéixer com un bou, «en la fúria del seu piteus». «En prou freqüència és retratat en banyes de bou, i en Cízico tenia una image tauromorfa», conte Burkert, i aludix també a un mit arcaic en el que Dioniso és massacrat com un vedell i menjat impíament pels Titanes.[5]
En el periodo clàssic de Grècia, el bou i atres animals identificats en deïtats eren separats com els seus agalma, una espècia de peça heràldica que significava concretament la seua presència numinosa.
El bou és un dels animals relacionats en el cult sincrético romà i helenístic tardà de Mitra, en el que la mort del bou astral, la tauroctonía, era tan central en el cult com la crucifixió en el cristianisme de l'época. La tauroctonía estava representada en cada mitreo (compare's en el molt paregut sagell tauróctono d'Enkidu). Una sugerència molt discutida relaciona els restants del ritual mitraico en la pervivencia o auge de la tauromaquia en Iberia i el sur de França, a on la llegenda de sant Saturnino de Tolosa i el seu protegit en Pamplona, sant Fermín, està inseparablement relacionada en els sacrificis de bous per la vívida forma que varen adoptar els seus martiris, fixats per l'hagiografia cristiana en el III, que també va ser el sigle en el que el mitraísmo va estar en el seu apogeu.
La mitologia irlandesa inclou importants mencions als bous, com en el Táin Bó Cúailnge, aixina com en les històries del épico héroe Cúchulainn, que varen ser compiladas en el Lliure de la vaca parda del VII.
En algunes religions cristianes s'escenifiquen belenes en Nadal. La majoria d'ells inclouen un bou o un bou tirat en el pesebre, prop del recent naixcut Jesús. Les cançons nadalenques tradicionals conten a sovint que el bou i el ruc calfaven a l'infant en el seu alé.
El bou sagrat sobreviu en la constelació Tauro.
Referències
- ↑ Hawkes i Woolley (1963), Vieyra (1955).
- ↑ 2,0 2,1 Burkert (1985).
- ↑ Burkert (1985) p. 24.
- ↑ Diccionari Grec-Espanyol, veu βοώπης.
- ↑ Burkert (1985) pp. 64, 132.
Bibliografia
- Burkert, W. (1985). Greek religion, Harvard University Press. ISBN 978-0-674-36280-2.
- Álvarez de Miranda (1998). Ritos i jocs del bou, Taurus.
- Campbell (1964). «2. The Consort of the Bull», The masks of God: Occidental mythology, Nova York: Viking Press.
- Hawkes, J., Woolley, L. (1963). Prehistory and the beginnings of civilization, Nova York: Harper & Row.
- Vieyra, M. (1955). Hittite art, 2300-750 B.C., Londres: A. Tiranti.
- (autumne de 1968).«The Three Phases of the Taurobolium».22(3)
- 226–249.
Vore també
- L'apartat titulat "Religió, mitologia i simbolisme" de l'artícul dedicat al bou.
- Camahueto
- Taurobolio
- Calcotauros
- El (deu semític)
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Toro (mitología)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.