Minotaure
_at_the_National_Archaeological_Museum_of_Athens_on_3_April_2018.jpg){kind=link}
El Minotaure (del grec Μινώταυρος, Minṓtauros, açò és, «el bou de Minos») és un mònstruo de la mitologia grega, en cos de home i cap de bou. De nom Asterio[1] o Asterión,[2] era fill de Pasífae i el bou de Creta. Va ser tancat en un llaberint dissenyat per l'artesà Dédalo, fet expressament per a retindre-ho,[3] ubicat en la ciutat de Cnosos en l'illa de Creta. Durant molts anys, sèt hòmens i atres sèt dònes eren duts al llaberint com a sacrifici per a ser l'aliment de la béstia, fins que la vida d'est va terminar a mans del héroe Teseo. Els catorze jóvens eren internats en el llaberint, a on vagaven perduts fins a ser trobats pel Minotaure. El mit té la seua versió més completa en la Biblioteca mitològica de Apolodoro.
Naiximent del Minotaure
[editar | editar còdic]Asterión passava formalment per ser un fill de Minos i Pasífae.[4][2] Existien vàries versions sobre l'afronta que va ocasionar que l'esposa de Minos, Pasífae, tinguera la necessitat d'unir-se al Bou de Creta sentint per ell una passió insensata la qual va dur al seu embaràs. La versió més estesa diu que Minos, fill de Zeus, va demanar respal al deu Poseidón per a que la seua gent ho aclamara com un primerenc rei, ya que el seu pare Asterión era l'antic rei ya difunt de Creta. Poseidón ho va escoltar i va fer eixir de les mars un bell bou blanc, al com Minos va prometre sacrificar en el seu nom. No obstant, en quedar Minos maravillado per les qualitats del bell bou blanc, ho va ocultar entre la seua rabera i va sacrificar a un atre bou en el seu lloc esperant que el deu de l'oceà no es donara conte del canvi. En saber açò Poseidón, es va omplir d'ira, i per a venjar-se, va inspirar en Pasífae un desig tan insòlit com a incontenible pel bell bou blanc que Minos va guardar per a sí.
Per a consumar la seua unió en el bou, Pasífae va requerir l'ajuda de Dédalo, que va construir una vaca de fusta recoberta en pell de vaca autèntica per a que ella es ficara. El bou va yacer en ella, creent que era una vaca de veres. D'esta unió va nàixer el Minotaure.[5]
El llaberint de Creta
[editar | editar còdic]El Minotaure solament menjava carn humana, i conforme creixia es tornava més salvage. Quan el mònstruo es va fer incontrolable, Dédalo va construir el llaberint de Creta, una estructura jagantesca composta per cantitats incontables de passadiços que anaven en distintes direccions, entrecreuant-se entre sí, dels quals solament un conduïa al centre de l'estructura, a on el Minotaure va ser abandonat.
A la parell que el llaberint tancava al Minotaure, un dels fills de Minos, Androgeo, va ser assessinat en Atenes despuix d'una competició olímpica a on va quedar campeó. El rei de Creta va declarar la guerra als atenienses. Minos va atacar el territori ateniense i, ajudat per la pesta que va assotar als sitiats, va conquistar Megara i va fer rendir a Atenes.[6] La victòria de Minos imponia vàries condicions per la rendició, i es diu que l'oràcul de Delfos va ser qui va aconsellar als atenienses oferir un tribut a Creta.[7] Aixina, una de les condicions emergents era entregar sèt efebos i sèt donzelles com a sacrifici per al Minotaure. Existixen vàries versions conegudes sobre la freqüència d'este tribut: cada any, cada tres anys o cada nou anys.[8] Els catorze jóvens eren internats en el llaberint, a on vagaven perduts durant dies fins a trobar-se en el Minotaure, servint-li d'aliment.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica III 1,3
- ↑ 2,0 2,1 Pausanias: Descripció de Grècia II 31, 1
- ↑ Diccionari de la mitologia clàssica, pág. 497.
- ↑ Hesíodo: Catàlec de dònes, fr.145 (en el Papir de Tebtunis, 690)
- ↑ Biblioteca mitològica., III, 1, 3-4.
- ↑ Diccionari de la mitologia clàssica, pág. 434.
- ↑ Diccionari de la mitologia clàssica, pág. 595.
- ↑ GRIMAL: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «Minotaure».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Minotauro» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.