Efebo

Efebo

Representació pictòrica d'un efebo en una vasija grega de figures roges, Museu Arqueològic de Palermo.

Efebo (del llatí ephēbus, i este del grec ἔφηβος) és una paraula d'orige grec que significa adolescent. En l'Antiga Grècia solia aplicar-se als varons des dels 15 als 18 anys, encara que en Atenes eren els varons de 18 a 20 anys, que eren instruïts en la efebía, una espècie de servici militar.

L'efebía ateniense

Història

Efebo de la Gliptoteca de Munich.

Encara que comunament significa adolescent, en l'Antiga Atenes l'us estava reservat per als membres de la efebía, una institució que es dedicava a formar als futurs ciutadans, entrenant als efebos en eixercicis gimnàstics i en les arts de la guerra, a voltes inclús en el camp de batalla.

Les característiques d'esta institució es coneixen per mig d'inscripcions antigues i també per un passage de la Constitució dels atenienses, d'Aristóteles. Els primers testimonis de la seua existència apareixen en inscripcions de la segona mitat de el IV S'ha sugerit la possibilitat de que la derrota sofrida en la Batalla de Queronea fora el detonant de la fundació de l'institució, encara que hi ha autors que estimen que l'efebía provablement ya existira en la primera mitat de el V

Els dos anys d'instrucció es varen reduir a un en el 282 a. C. A lo llarc de el II, despuix de l'inici del domini de Roma, l'institució de l'efebía es va transformar de manera que, encara que seguien tractant-se aspectes militars, s'incidia en atres aspectes: en la funció d'educar als jóvens en els seus deures com a ciutadans, en la seua llabor en els ritos religiosos, en la seua preparació per a les competicions deportives, aixina com en temes relacionats en la filosofia, la lliteratura i atres aspectes intelectuals. A partir del 118 a. C., es va obrir l'institució també a estrangers procedents de famílies aristocràtiques. L'efebía va conservar un gran prestigi a lo manco fins a el II S'estima que el seu decliu va escomençar en el sigle següent, mentres que en l'àmbit romà va créixer en importància una organisació en fins similars a l'efebía denominada collegia iuvenum.

Característiques

Escultura de el I d'un efebo en clámide, trobada en Trales. S'expon en el Museu Arqueològic d'Estambul.

El jove s'inscrivia com postulante en el seu demo. A continuació, l'assamblea dels donem s'encarregava de verificar que el jove inscrit tinguera l'edat requerida i que els seus pares anaren ciutadans d'Atenes (segons un decret de Pericles de 451 a. C., era ciutadà tot home major de 20 anys que tinguera un pare naixcut d'un ciutadà ateniense i una mare filla de ciutadà ateniense: πολίτης ). Seguidament les tribus elegien als sofronistas —dèu en total, un per cada tribu d'Atenes— i a un moderador (cosmeta), que eren els encarregats d'ocupar-se dels efebos. Posteriorment reunien als efebos i els separaven en dos grups: un estava destinat a Muniquia i un atre a Acte, dos emplaçaments situats en El Pireo.

El primer any estava dedicat a l'adestrament en l'us de les armes baix l'instrucció del pedotriba (παιδοτρίϐης). Els efebos eren entrenats en les arts del combat com hoplitas i també deprenien a usar armes de sege com la catapulta. En finalisar l'etapa, els efebos desfilaven davant l'Assamblea, a on rebien en una solemne cerimònia l'escut i la llança per a completar el seu uniforme, compost ademés per la clámide, i prestaven jurament de fidelitat a Atenes.

Durant el segon any l'instrucció dels efebos es portava a terme en les guarnicions del Ática, a on realisaven durs treballs, patrullaven la regió i dormien a l'aire lliure. Els jóvens reclutes constituïen una part de les tropes atenienses. Al final del periodo els efebos es convertien en ciutadans de ple dret.

L'edifici públic a on els efebos s'eixercitaven en activitats deportives i que també era el seu centre d'estudis era el gimnasi. L'efebía, ademés de tindre una funció militar, va tindre un paper destacat en cultivar i difondre la cultura grega.

Art

En l'àmbit de l'art, es denominen «efebos» les representacions de varons jóvens, la constitució anatòmica dels quals conté traces andróginos com a passivitat, bellea i sensualitat, que habitualment s'associen a les dònes i que a sovint comporten un mensage eròtic implícit. Estes representacions varen ser relativament abundants en la Grècia clàssica, pero el terme aludix també a obres artístiques de periodos històrics posteriors i de diferents cultures.