Anar al contingut

Batalla de Queronea

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Batalla de Queronea

Artícul bo

Per a la batalla entre Lucio Cornelio Sila i Mitrídates VI vore Batalla de Queronea (86 a. C.).


La batalla de Queronea (en grec antic ἡ μάχη τῆς Χαιρώνειας, transliterado com he makhē tēs Khairōneias) es va lliurar en l'any 338 a. C. prop de la ciutat grega de Queronea, en Beòcia, entre les forces de Filipo II de Macedònia i una aliança de polis gregues composta principalment per Atenes i Tebas. La batalla va ser la culminació de la campanya grega de Filipo II (339-338 a. C.) i va acabar en una victòria decisiva dels macedonios.

Filipo II havia dut la pau en 346 a. C. a una Grècia devastada per la guerra posant fi a la tercera guerra sagrada i als seus dèu anys de conflicte en Atenes per la supremacia en la mar Egeo nort en la Pau de Filócrates. Filipo contava en un regne ampliat, un poderós eixèrcit i abundants recursos, lo que ho va convertir de facto en el «líder de Grècia». Moltes de les feroçment independents polis gregues varen percebre el poder de Filipo en el 346 a. C. com una amenaça a la seua llibertat, especialment Atenes, a on el polític Demóstenes va liderar els esforços per desembarazarse de l'influència del rei macedonio. Quan en el 340 a. C. Atenes va formar una aliança en una ciutat que estava sent sitiada per les forces de Filipo, est va declarar la guerra a l'estat àtic. Per això, en l'estiu del 339 a. C. Filipo va dirigir el seu eixèrcit cap a Grècia, lo que va provocar la formació d'una aliança de ciutats-estat opostes a ell i liderada per Atenes i Tebas.

Despuix de varis mesos d'estancament, Filipo va alvançar cap a Beòcia en un intent per obrir-se camí fins al Ática, pero es va trobar a l'eixèrcit aliat, similar en tamany al seu i en una ventajosa ubicació, bloquejant el camí prop de Queronea. Els detalls sobre la batalla són escassos, pero despuix d'una llarga lluita els macedonios varen esclafar abdós flancs de la llínea aliada i es varen fer en la victòria.

La batalla és considerada com una de les més decisives del món antic. Els eixèrcits d'Atenes i Tebas varen ser aniquilats i no varen poder continuar la seua resistència, per lo que la guerra va aplegar a un final abrupte. Filipo va ser capaç d'impondre una solució a Grècia que tots els estats varen acceptar en l'excepció d'Esparta. Com a resultat es va crear la Lliga de Corinto, que va convertir a totes les polis participants en aliats actius de Macedònia i entre elles, en Filipo com a garant de la pau. Al temps, el rei macedonio va ser elegit strategos (general) d'una guerra panhelénica contra Pèrsia que duya temps planejant-se. No obstant, abans d'iniciar la campanya, Filipo va ser assessinat i el Regne de Macedònia i la responsabilitat de conduir la guerra contra els perses va recaure en el seu fill Alejandro Magne.

Context històric

En la década posterior al seu ascens al tro en 359 a. C. el rei macedonio Filipo II va enfortir i va ampliar ràpidament els seus dominis per Tracia i Calcídica, en la costa nort del mar Egeo.[1][2] En esta expansió es va vore favorit per la distracció en atres llocs d'Atenes i Tebas, llavors les polis més poderoses del món helé. Entre els acontenyiments que ocupaven als atenienses i els tebanos estaven la guerra Social (357-355 a. C.) i la tercera guerra sagrada desencadenada en el centre de Grècia en 356 entre la Fócida i el restant de membres de la lliga Anfictionía de Delfos.[3][4] Gran part de l'expansió macedonia en este periodo va ser a costa dels atenienses, els qui consideraven la costa del nort del Egeo com la seua esfera d'influència, per lo que Filipo va ser a la guerra contra Atenes entre 356 i 346 a. C.[2]


Bust de Filipo II de Macedònia.

Filipo no va ser en principi un beligerant de la Guerra Sagrada, pero es va involucrar a petició dels tesalios.[5][6] Veent l'oportunitat d'expandir la seua influència dins de la pròpia Grècia, Filipo va propiciar i va obtindre entre els anys 353 i 352 una victòria decisiva sobre la Fócida en la batalla del Camp de Safrà, en Tesalia.[7][8] Despuix d'este èxit el rei macedonio va ser nomenat arcont de Tesalia,[9] lo que li va donar el control sobre els imposts i ingressos de la Lliga Tesalia i va aumentar en gran mida el seu poder.[10] No obstant, Filipo no va intervindre més en la Guerra Sagrada fins a 346 a. C. Al començament d'eixe any els tebanos, que havien soportat el major pes de la Guerra Sagrada, junt en els tesalios, varen demanar a Filipo que assumira el «liderage de Grècia» i s'unira a ells en la guerra contra la Fócida.[11] Per a llavors el poder de Filipo era tan gran que la Fócida ni tan sols va intentar la resistència i es va rendir davant ell, per lo que el rei macedonio va posar fi a un conflicte particularment sanguinós sense aplegar a combatre.[12] Va otorgar al consell de l'Anfictionía la responsabilitat de castigar a la Fócida, pero es va assegurar de que les seues condicions no foren massa dures. A pesar d'això, la Fócida va ser expulsada de la lliga Anfictionía, les seues ciutats varen ser destruïdes i els seus habitants reasentados en pobles de no més de 50 cases.[13]

Ya en 346 a. C. els atenienses estaven farts de la guerra, incapaces d'igualar a les forces de Filipo II, i havien començat a contemplar la necessitat de firmar la pau en el rei macedonio.[14] A pesar d'això, quan va quedar clar que Filipo marcharia al sur eixe any, els atenienses varen planejar auxiliar a la Fócida (de la qual eren aliats) per a mantindre als macedonios fora del centre de Grècia per mig del bloqueig del pas de les Termópilas, a on el número superior de tropes de Filipo seria menys concloent.[15] Els atenienses ya varen usar en èxit esta tàctica per a previndre l'atac de Filipo a la pròpia Fócida despuix de la batalla del Camp de Safrà,[16] quan l'ocupació de les Termópilas no es va fer solament per a protegir a la Fócida, sino també per a mantindre als macedonios alluntats de la Grècia central i impedir-los marchar contra Atenes.[16] No obstant, a fins de febrer el general Falecos va ser restaurat en el poder en Fócida i va refusar permetre als atenienses el bloqueig de l'estret pas de les Termópilas.[17] Privats sobtadament d'assegurar-se la seua pròpia seguritat, els atenienses varen ser també forçats a firmar la pau en el rei macedonio. El tractat subscrit, la Pau de Filócrates, va convertir a Atenes en un reticent aliat del Regne de Macedònia.[18]

Bust del polític ateniense Demóstenes.

Per als atenienses el tractat va ser oportú, pero res popular. Les accions de Filipo II en 346 a. C. havien expandit la seua influència sobre tota Grècia, i encara que havia dut la pau, en seguida va escomençar a ser vist com l'enemic de la tradicional llibertat de les polis helenes. L'orador i polític Demóstenes havia segut el principal arquitecte de la Pau de Filócrates, pero tan pronte com va ser firmada va escomençar a renegar d'ella.[19] En els següents anys Demóstenes es va convertir en líder dels partidaris de la guerra en Atenes i a cada oportunitat que se li presentava intentava socavar la pau. Del 343 en avant, i en la finalitat de provocar la guerra, Demóstenes i els seus seguidors usaven cada expedició o acció de Filipo per a argumentar que estava trencant la pau.[20][21] Pel contrari, també va existir en Atenes un sentiment, encapçalat per Esquines, de que la pau, encara que impopular, devia ser mantinguda i consolidada.[22] A pesar d'això, cap al final de la década els partidaris de la guerra es varen ser imponent i varen escomençar a provocar obertament a Filipo, puix en 341 el general ateniense Diopites va assolar el territori de la ciutat de Cardia, aliada de Filipo, davant les peticions macedonias de desistir.[23] La paciència de Filipo es va acabar quan els atenienses varen firmar una aliança en Bizancio, polis que estaven sitiant en eixos moments els macedonios. Filipo II va escriure a Atenes la declaració de guerra[24] i poc despuix va posar fi al sege de Bizancio. El historiador George Cakwell sugerix que Filipo havia decidit fer front a Atenes d'una volta per totes,[25] i despuix d'una campanya contra els escitas, va escomençar a preparar la guerra en Grècia.[26]

Preludi

L'imminent campanya de Filipo en Grècia va estar lligada a una nova Guerra Sagrada, la Quarta. Els ciutadans d'Ámfisa, en la Lócrida Ozolia, havien escomençat a cultivar una terra consagrada a Apolo en la planura Criseana, al sur de Delfos. Despuix d'algunes disputes internes, el consell de l'Anfictionía va decidir declarar una guerra sagrada a la polis de Ámfisa.[27] El delegat tesalio va propondre que Filipo deuria convertir-se en el líder de l'Anfictionía per a esta campanya, lo que va donar al rei macedonio el pretext per a iniciar la guerra en Grècia, encara que és provable que el monarca macedonio haguera dut alvance els seus plans de tots modos.[27]

Mapa que mostra els moviments de Filipo II en 339 i 338 a. C. (en blau). Les posicions de tebanos i atenienses, en roig.

Al començament de 339 a. C. els tebanos s'havien apoderat de la ciutat de Nicea, prop de les Termópilas, enclavament que Filipo havia guarnit en 346.[27] El rei macedonio no es va prendre açò com una declaració de guerra, pero li va presentar un problema significatiu perque tancava la principal ruta cap a Grècia.[27] No obstant, existia un segon camí cap a la Grècia central, travessant el mont Calidromo i descendint cap a Fócida.[27] Els atenienses i els tebanos havien oblidat este pas, o varen pensar que els macedonios no ho usarien, perque va quedar desguarnecido i les tropes de Filipo varen penetrar en Grècia sense oposició alguna.[28] El rei macedonio havia segut relativament benévolo en els habitants de la Fócida al final de la tercera guerra sagrada en el 346 a. C. i açò li va donar ara els seus fruts. En aplegar a Elateia, Filipo va ordenar que la ciutat fora repoblada, i en els següents mesos tota la confederació de Fócida va tornar a la seua estructura estatal anterior.[28] En això el rei macedonio va obtindre una base en Grècia i uns nous i agraïts aliats, els fócidos.[28] Els macedonios varen deure aplegar a Fócida en novembre del 339 a. C., pero la batalla de Queronea no es va lliurar fins a agost de l'any següent, 338 a. C.[28] En eixos mesos el rei macedonio va delegar la seua responsabilitat en el consell de l'Anfictionía. Aixina mateix, va enganyar a un eixèrcit de 10 000 mercenaris que custodiava el camí que duya de Fócida a Ámfisa per a que abandonara els seus llocs, despuix de lo que va prendre esta segona ciutat i va expulsar als seus habitants manant-los a Delfos.[29] És provable que Filipo s'implicara en nous esforços diplomàtics per a evitar més conflictes en Grècia, pero si va anar aixina, no va tindre èxit.[28]

Quan es va conéixer en Atenes la notícia de l'arribada dels macedonios a Elateia, cundió el pànic en la ciutat.[30] En lo que Cakweel descriu com el seu moment de major orgull, Demóstenes va clamar contra la desesperació i va propondre que els atenienses buscaren una aliança en els tebanos, despuix de lo que la seua proposta va ser acceptada i ho varen enviar com a embaixador.[30] Filipo també havia enviat una embaixada a Tebas solicitant que s'uniren a ell, o a lo manco que li permeteren el pas sense obstàculs per mig de Beòcia,[29] composta pels macedonios Amintas i Clearco, i el tesalio Daoco. Ya que els tebanos no estaven encara formalment en guerra contra els macedonios, podrien haver evitat el conflicte.[30] No obstant, a pesar de la proximitat de l'eixèrcit de Filipo i la seua tradicional enemistat en la capital del Ática, els tebanos es varen unir als atenienses en defensa de la llibertat de Grècia.[29] L'eixèrcit d'Atenes ya havia segut enviat de forma preventiva en direcció a Beòcia, per lo que va poder unir-se a les forces tebanas pocs dies en acabant de que l'aliança fora acordada.[30]

Els detalls de la campanya que va dur a Queronea són completament desconeguts.[31] És de presumir que a Filipo se li va impedir penetrar en Beòcia a través del mont Helicón, puix per allí havien creuat els espartanos en el seu camí a la batalla de Leuctra, o per qualsevol atre camí d'accés des de Fócida.[31] És cert que es varen produir algunes escaramuzas prèvies, puix Demóstenes aludix en els seus discursos a una «batalla en hivern» i una «batalla en el riu», pero no han sobrevixcut més detalls.[31] Finalment, en agost de 338 a. C., l'eixèrcit de Filipo va marchar en llínea recta per la via principal de Fócida a Beòcia per a enfrontar-se al gros de l'eixèrcit aliat que defenia el camí en Queronea.[31]

Referències

  1. ↑ Cawkwell, 1978, pp. 29–49.
  2. ↑ 2,0 2,1 Cawkwell, 1978, pp. 69–90.
  3. ↑ Buckley, 1996, p. 470.
  4. ↑ Hornblower, 2002, p. 272.
  5. ↑ Buckler, 1989, p. 63.
  6. ↑ Cawkwell, 1978, p. 61.
  7. ↑ Buckler, 1989, pp. 64–74.
  8. ↑ Cawkwell, 1978, pp. 60–66.
  9. ↑ Buckler, 1989, p. 78.
  10. ↑ Cawkwell, 1978, p. 62.
  11. ↑ Cawkwell, 1978, p. 102.
  12. ↑ Cawkwell, 1978, p. 106.
  13. ↑ Cawkwell, 1978, p. 107.
  14. ↑ Cawkwell, 1978, p. 91.
  15. ↑ Cawkwell, 1978, p. 95.
  16. ↑ 16,0 16,1 Buckler, 1989, p. 81.
  17. ↑ Cawkwell, 1978, p. 96.
  18. ↑ Cawkwell, 1978, pp. 96–101.
  19. ↑ Cawkwell, 1978, p. 118.
  20. ↑ Cawkwell, 1978, p. 119.
  21. ↑ Cawkwell, 1978, p. 133.
  22. ↑ Cawkwell, 1978, p. 120.
  23. ↑ Cawkwell, 1978, p. 131.
  24. ↑ Cawkwell, 1978, p. 137.
  25. ↑ Cawkwell, 1978, pp. 139–140.
  26. ↑ Cawkwell, 1978, p. 140.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 27,4 Cawkwell, 1978, p. 141.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 28,4 Cawkwell, 1978, p. 142.
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 Cawkwell, 1978, p. 144.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 Cawkwell, 1978, p. 143.
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 31,3 Cawkwell, 1978, p. 145.

Bibliografia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Batalla_de_Queronea&oldid=1594924»