Anar al contingut

Gea

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Gaia.
Atalls
Gaea
Gea, per Anselm Feuerbach (1875). Fresca del sostre de l'Acadèmia de Belles arts de Viena.

En la mitologia grega, Gea,[1] Gaya[2] (alternativament Gaia)[3][4] o simplement Terra[5] (en grec: Γῆ, Gē; Γαῖα, Gaĩa; o Χθών, Chthōn)[6][7] és la deesa i personificació de la «Terra».[8][9][10] Es tracta d'una deidad primordial considerada l'arquetip de la «mare terra» en la cultura clàssica.[11] Per als antics grecs la terra com a deesa, com a sol i com a món no estaven diferenciades en claritat.[12][13]


El paper de Gea és el d'una deesa mare curótrofa: el ancestro comú de tots els deus, hòmens, fauna i flora.[14] Esta faceta ve expressada en els seus numerosos epítets:[15] Γαῖα Εὐρυστέρνουσα («Gea d'ampli pit»),[16] Μήτηρ Πάντων («mare de tots»),[17] Πανμᾶτερ («mare de tot»),[18] Γαῖα Μήτηρ («mare Terra»),[19] Παντότροφος («que a tots nutrix»),[20] Θεὰ Γαῖα («deesa Terra»)[21] o Παμμήτειρα («mare universal»).[17]

En els texts cosmogónicos té una major influència i en ells sembla ser la divinización del sol. Es tracta de l'escenari físic a on va a succeir-se l'acte de la creació. Aixina en els poemes hesiódicos li la referix com el «assent segur i permanent de tot» (πάντων ἕδος ἀσφαλές αἰεί), a on habiten els immortals del Olimp.[22] Pero Gea també és una deesa ctónica i aixina apareix en els poemes homéricos: se li sacrificaven ovelles negres i li l'invocava en jurament colpejant la terra en les mans.[23] El seu equivalent en el mitologia romana era Terra o Tellus, encara que en abdós casos sol traduir-se com a «Terra».[24]

Els estudiosos, no obstant, critiquen l'idea contemporànea de Gea com una ‘mare terra’ en un sentit romàntic, puix este significat és anacrònic. La comprenen, com fan els mits grecs, com una figura ubicada en texts cosmogónicos, instigadora de lluites divines de poder dinàstic i progenitora de mònstruos primordials. Gea a penes tenia cult i no era una força armoniosa, sino un ser primitiu que intentava socavar l'orde còsmic.[25]

Deesa primordial

[editar | editar còdic]

Gea era considerada com una de les deidades primordials, brotada espontàneament sense intervenció sexual.[26] Solament unes poques fonts nos parlen d'alguns primordials que varen engendrar a Gea, encara que estes versions són obscures o molt tardanes. Aixina, en les tradicions órficas, la terra es va formar a partir del fanc primordial que va sorgir de les aigües primordials, encara que la font nos parla en calitat de la terra com a element, no com a divinitat.[27] També diuen que la Nit i Fanes varen engendrar a Gea i a Urà.[28] O be la part superior del ou còsmic va formar al Cel (Urà) i l'inferior a la Terra (Gea).[29]

En les Faules es diu que el Cel (Caelus), la Terra (Terra) i la Mar (Mare) varen nàixer de l'unió del Éter (Aether) i el Dia (Dies; personificació femenina).[30] En atres cosmogonia es diu que quan Eros va haver combinat tots els elements de la creació varen nàixer el Cel, l'Oceà, la Terra i la raça dels deus.[31] Uns atres diuen que Ctonia (Χθονίη), junt en Zas i el Temps sempre havien existit. A continuació, Zas fecunda a Ctonia, unint-se en matrimoni i, des de llavors, passaria a cridar-se Gea (Γῆ). En el tercer dia de la creació, Zas, ya com Zeus, li regala a Ctonia un mant decorat en els motius de la Terra i el Ogeno (Oceà).[32][33] Boccaccio, fòra de la cultura clàssica, imaginava a la Terra com a filla de Demogorgón.[34]

En la Teogonía

[editar | editar còdic]

Cosmogonia

[editar | editar còdic]

La Teogonía d'Hesíodo és el text mitográfico a on més es menciona i desenrolla la figura mitològica de Gea. La narració comença contant que, al principi dels temps, va existir el Caos i despuix, va sorgir Gea «d'ampli pit», la sèu eterna dels deus de l'Olimp.[35] Sense unir-se en ningú («sense mediar el grat comerç»), Gea va allumenar a Urà —el «cel» estrelat—, en les seues mateixes proporcions. Despuix va allumenar als oreos —les «montanyes»—, morada de les nimfes dels monts. I en últim lloc va allumenar a Ponto —el «mar»—, infructuós i d'agitades ones.[36]

Mare dels Uránidas

[editar | editar còdic]

Despuix d'este acte de creació, Urà es va erigir com el primer rei que va dominar tot l'univers.[37] Aixina la Terra, ‘primera de les nóvies’, i el Cel, ‘morada dels deus’, es varen unir com la primera parella.[38] Primerament Gea va allumenar als Titanes:[39]

«Gitada en Urà, va allumenar a Oceà de profundes corrents, a Ceo, a Criatura, a Hiperión, a Jápeto, a Tea, a Rea, a Temis, a Mnemósine, a Febe de áurea corona i a l'amable Tetis. Despuix d'ells va nàixer el més jove, Cronos, de ment retortillada, el més terrible dels fills i es va omplir d'un intens odi cap al seu pare».


Despuix d'estos dotze fills Gea va allumenar per a Urà als soberps Cíclopes; estos eren semblant als demés deus pero posseïen un sol ull redó en mig de la front. La força, el vigor i l'habilitat eren les traces que presidien tots els seus actes. Els seus noms eren Brontes, Estéropes i Arges; estos li varen regalar a Zeus el tro i li varen fabricar el raig.[40]

Finalment de Gea i Urà varen nàixer els seus fills més jóvens, els Hecatónquiros, aixina cridats perque eren uns monstruosos engendros de «cent mans» i cinquanta caps. Eren terribles i poderosos per la seua força inconmesurable, i es dien Vedat, Briareo i Giges.[41] Urà, per l'immensa força dels seus últims fills, superior a la seua, temia ser destronat.[42]

Conspiració contra Urà

[editar | editar còdic]

Puix be, tots els Uránidas («fills d'Urà») estaven des de sempre irritats en el seu pare. Cada volta que algun estava a punt de nàixer, Urà els retenia amagats en la pancha de Gea, sense permetre'ls vore la llum, i es complaïa cínicamente en la seua cruel acció.[43] Urà havia encadenat als Cíclopes[44] i Hecatónquiros en el Tàrtar.[45] Gea, casi a la vora d'esclatar, es llamentava en el seu interior i urdió un pla astut. Va forjar de colp i repent una enorme hoz d'acer lluent (un pedernal o adamanto) i va explicar la seua estratègia als seus fills. En valor, pero afligida en el seu cor, els va dir: —¡Fills meus, si seguiu les meues instruccions, podrem venjar l'ultrage del vostre cruel pare![43]

En escoltar-la, un temor es va apoderar de tots, i cap es va atrevir a respondre. No obstant, Cronos, de ment retortillada i armat de valor, va anar l'únic que va contestar: —Mare, yo promet portar a terme esta empresa, puix no sent pietat pel nostre abominable pare—. Gea es va alegrar enormement: va colocar en les seues mans la hoz esmolada i va situar astutamente al seu fill en una emboscada.[46]

Llavors va aplegar Urà durant la nit i es va tirar sobre Gea ansiós d'amor. Cronos, eixint del seu amagatall, va conseguir alcançar-ho en la mà esquerra, mentres en la dreta empunyava l'enorme hoz. En rapidea, va segar els genitals del seu pare i els va tirar darrere d'ell. Urà, ferit, va escomençar a sagnar abundantment. Una part de les gotes varen caure sobre per Gea; en transcórrer un any, la Terra va allumenar a les poderoses Erinias, als enormes Jagantes armats en llances, i també a les nimfes que es fan cridar Melias.[47]

Mare dels Póntidas

[editar | editar còdic]

Despuix de la castració d'Urà, Gea es va unir al seu fill Ponto. D'ells va nàixer primer el benévolo, just i sabio Nereo, conegut com el ‘Vell de mar’. I germans de Nereo varen ser l'enorme Taumante, l'arrogant Forcis, la bella Ceto i la desapiadada Euribia.[48]

Conspiració contra Cronos

[editar | editar còdic]

Despuix de la caiguda d'Urà, Gea va propiciar la tornada dels seus fills, els Titanes, des del Tàrtar, i ells varen confiar el poder a Cronos com a nou sobirà diví.[49] No obstant, Cronos va resultar ser tan cruel com Urà. Rea, embarassada de Cronos, sofria al vore cóm el seu espós engolia els seus fills res més nàixer. Puix Urà i Gea li havien revelat a Cronos que era el seu destí sucumbir a mans del seu propi fill. Quan Rea estava a punt de donar a llum al seu últim fill, Zeus, va suplicar als seus pares que li ajudaren a urdir un pla per a ocultar el seu alumbramiento. Aixina es venjaria de la violència de Crono contra Urà i contra els seus propis fills. Gea i Urà varen escoltar atentament a la seua filla i la varen posar al corrent de quant estava decretat que ocorreguera respecte a Cronos i a Zeus. Llavors la varen enviar a Licto, a un ric poble de Creta, quan ya estava a punt de donar a llum, i allí Gea va cuidar i crie a l'infant Zeus.[50]


Més vesprada, Zeus, guiat per Gea, va fer vomitar a la prole que havia devorat Cronos. També Zeus va lliberar de les seues cadenes als Cíclopes i estos li varen regalar el tro, el raig i la llampada que abans tenia amagats Gea en les seues entranyes.[50] Llavors va esclatar la Titanomaquia, que enfrontava als fills d'Urà contra els fills de Cronos. Gea, de nou, va aconsellar a Zeus lliberar de les seues cadenes als Hecatónquiros, puix la seua força seria la clau per a véncer a Cronos i els titanes.[51]

Conspiració i aliança en Zeus

[editar | editar còdic]

Luego que Zeus va expulsar del cel als Titanes, Gea va concebre al seu fill més jove, el monstruoso Tifó, unida al Tàrtar. Havia succeït que Zeus va castigar als Titanes tancant-los en el Tàrtar i Gea sofria al vore els seus fill privats de la llibertat i la dignitat. Tifó es va enfrontar a Zeus pero va sucumbir a mans del fill de Cronos.[52] Una volta que Zeus va véncer a Tifó, Gea va animar als deus aliats de Zeus per a que ho triaren com a nou rei dels deus.[52] Finalment, Urà i Gea varen aconsellar al seu net Zeus engolir-se a la seua esposa Metis, que estava embarassada, per a evitar que ningú derrocara al nou rei dels deus.[53]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Terme com Gea:
  2. ↑ Terme com Gaya:
    • REICHENBERGER, Kurt (2002). Calderón 2000, Edition Reichenberger, p. 134. ISBN 9783935004589.
    • RINCÓN, Carlos(2002).Estudis de Lliteratura Colombiana.(10)ISSN 01234412.Consultat el 9 d'abril de 2012.
    • JÁIDAR MATALOBOS, Isabel; ALVARADO TEJEDA, Verónica (2003). Convergència en el camp de la subjetividad, UAM, Unitat Xochimilco, p. 81. ISBN 9789703102563.
  3. ↑ Terme com Gaia:
    • MOORMANN, Eric M. (1997). De Acteón a Zeus, Espanya: Edicions AKAL, p. 146. ISBN 9788446006763.
  4. ↑ «Gaia» com a forma poètica de «Gea»:
    • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
      • AUTENRIETH, Georg: Diccionari homérico per a escoles i instituts (A Homeric Dictionary for Schools and Colleges). Harper and Brothers. Nova York. 1891.
      • Text anglés, en índex electrònic, en el lloc del Proyecte Perseus.
        • Georg Autenrieth (1833 - 1900): filòlec alemà.
        • El títul original alemà de l'obra és Wörterbuch zu donen Homerischen Gedichten (Diccionari dels poemes homéricos), i va ser publicada en 1873; la 9ª ed. és de 1902. La traducció anglesa es va publicar per primera volta en 1880.
        • Harper and Brothers: despuix, HarperCollins.
    • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
    Vore "Grec àtic".
  5. ↑ «Problema difícil és el de si no es farà necessari traduir, en lloc de transcribir els noms de diversos sers mitològic més o menys lligats en determinats actes i qualitats abstractes o objectes o substàncies determinades (...); pero deuen impondre's, pel contrari Terra (en lloc de Gea o Gaia)». Manuel F. Galiano, La transcripció castellana dels noms propis grecs (apartat 283); segona edició; Societat espanyola d'estudis clàssics (1969)
  6. ↑ Γαῖα; romanización, Gaĩa; pronunciació, clàssica: [ɡá͜ɪ̀a] Koiné: [ɟˈɛːa] bizantina: [ʝˈea]; de Ge en grec antic, Γῆ; romanización, Gễ.
  7. ↑ Real Acadèmia Espanyola: la forma llatina gaea és moderna, utilisada en llatí científic. Cf. «gea». Diccionari de la llengua espanyola (23.ª edició).
  8. ↑ Encara que a sovint li la presenta com a deesa de la ‘Terra’ en mayúscula, lo més fidel a la concepció dels antics grecs seria ‘Gea, deesa de la terra’, puix estos no diferenciaven, com fem nosatres, els conceptes de sol, element, ecúmene i món.
  9. ↑ Ed. William Smith: A Dictionary of Greek and Roman biography and mythology, veu «Gaea».
  10. ↑ No obstant, la seua versió romana va donar nom, en el Renaixença, al planeta Terra. Cfr. «Tellus»
  11. ↑ La referència més antiga de Gea com a «mare terra» es troba és el grec micénico ma-ka, escrit en alfabet silàbic llineal B. Plantilla:Cita diccionari
  12. ↑ Sobre les diferents accepcions del sustantiu ‘terra’, cfr. RAE: «terra».
  13. ↑ Per als grecs antics “la terra” i Gea eren inseparables com a concepte físic, biològic i còsmic, sense la separació moderna entre geologia, ecologia o filosofia cosmológica. La terra era al mateix temps sol que chafa l'home, matriu que engendra la vida (principi generador) i soport de tot lo existent (món habitable, ecúmene). L'us contemporàneu de “Terra” en mayúscula s'associa en el nostre planeta, mentres que en la concepció grega clàssica Gea no representava un planeta ni un concepte abstracte separat, sino la terra en el seu sentit ampli i unificat. Per això, lo correcte des de la perspectiva històrica i mitològica seria escriure “Gea, deesa de la terra” en minúscula, reflectint la visió integral de la cultura antiga.
  14. ↑ Teogonía: 116-154 (mare dels Uránidas). Platón: Menéxeno, 237i - 238a (dels sers humans: «esta nostra terra nos va donar a llum i és la mare comuna; ella nos ha alimentat»). Himne Homérico XXX (Gea nutrix tot quant camina per la terra, quant es mou en la mar i quant vola). Arquelao de Mileto i Anaximandro (citats per Diógenes Laercio, II, 16): «varen aparéixer els animals, els hòmens inclosos, tots naixcuts del fanc de la terra». Himne órfico XXVI: «tu [Gea] que produïxes les variades formes de les plantes verdes».
  15. ↑ Antonio Ruiz d'Elvira, Mitologia clàssica (editorial Gredos; pág. 61)
  16. ↑ Teogonía, 117
  17. ↑ 17,0 17,1 Himne homérico XXX
  18. ↑ Himne órfico XXVI
  19. ↑ Esquilo: Prometeo encadenat, 90
  20. ↑ Filóstrato: Imàgens, I, 10; Corpus Inscriptionum Graecarum (CIG)
  21. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia I 28, 7; Esquilo: Les Euménides, 1—4
  22. ↑ Teogonía, 116
  23. ↑ Homero: Ilíada III 104 i 278, XV 36, XIX 259; Odissea V, 124
  24. ↑ Higino: Faules, prefacio; Ovidio: Les metamorfosis I, 156-160; Virgilio: Eneida IV, 166; Cicerón: Sobre la naturalea dels deus II, 26; Varrón: De lingua llatina V, 64; Sant Agustín: La ciutat de Deu, VII, 23 i 24
  25. ↑ Marcel Detienne: The Writing of Orpheus: Greek Myth in Cultural Context. Johns Hopkins University Press, 2003 (francés original 1989). Critica a les llectures esencialistas de la “Mare Terra”. En Comparing the Incomparable (Stanford University Press, 2008), Detienne usa una metodologia comparativa i critica, de nou, universalisme com a “Mare Terra”.
  26. ↑ Hesíodo: Teogonía, 117
  27. ↑ Rapsòdia órficas 66; fragments órficos 54 i 57
  28. ↑ West, p. 70; Meisner, pp. 168–9; fragment órfico 149 I (Bernabé, p. 146).
  29. ↑ Damascio: De princ. 123 bis.
  30. ↑ Higino, Faules, prefacio 2
  31. ↑ Aristófanes, Les aus 685 ss
  32. ↑ Damascio: Dificultats i solucions sobre els primers principis, 214.
  33. ↑ Martínez Net, Roxana B. La aurora del pensament grec: les cosmogonia prefilosóficas de Hesiodo, Alcmán, Ferecides, Epiménides, Museu i la Teogonía órfica antiga. Madrit: Trotta, 2000, p. 106.
  34. ↑ Boccaccio: Genealogie Deorum Gentilium, llibre I
  35. ↑ Hesíodo: Teogonía, 116—117
  36. ↑ Hesíodo: Teogonía, 126—131
  37. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica I 1, 1
  38. ↑ Damascio: sobre el Parménides de Platón, 257
  39. ↑ Hesíodo: Teogonía, 130—140
  40. ↑ Hesíodo: Teogonía, 140—147
  41. ↑ Hesíodo: Teogonía, 148—155
  42. ↑ Acusilao, fr. 8 (Fowler)
  43. ↑ 43,0 43,1 Hesíodo: Teogonía, 155—165
  44. ↑ Hesíodo: Teogonía 503
  45. ↑ Hesíodo: Teogonía 653
  46. ↑ Hesíodo: Teogonía, 165—175
  47. ↑ Hesíodo: Teogonía, 175—187
  48. ↑ Hesíodo: Teogonía, 232—240
  49. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica I 1, 4
  50. ↑ 50,0 50,1 Hesíodo, Teogonía 470—505
  51. ↑ Hesíodo, Teogonía 620—630
  52. ↑ 52,0 52,1 Hesíodo, Teogonía 820—885
  53. ↑ Hesíodo, Teogonía 890—892
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Gea&oldid=771513»