Grec medieval

El grec medieval (en grec antic: Ῥωμαϊκή Ἑλληνική [Rhōmaïké Hellēniké]; en grec modern: Μεσαιωνική ελληνική [Mesaionikí ellinikí] o Ρωμαϊκή ελληνική [Romaikí ellinikí]; en llatí: Lingua Graeca mija) és un terme llingüístic que descriu el tercer periodo en l'evolució històrica del idioma grec. També és conegut com a grec mig, grec bizantí o romaico. El seu desenroll se situa convencionalment entre el final de l'Antiguetat Clàssica, en els sigles IV i V, i el final de l'Edat Mija; és dir, entre els anys 330 (fundació de Constantinopla) i 1453 (caiguda de la ciutat en poder del Imperi otomà); açò és, durant l'Imperi bizantí (sigles V a el XV d. C.), encara que llingüísticament les transformacions més importants es varen produir a partir del VIII. ya que va coincidir en l'història del Imperi romà d'orient, rep a sovint el nom de grec bizantí.

Història

En el IV, quan la capital del Imperi romà va ser traslladada a Constantinopla, la llengua oficial de l'estat era encara el llatí, si be la llengua, tant oral com a lliterària, de tota la part oriental de l'Imperi era el grec. El grec era també l'idioma de l'Iglésia i de l'educació. Va existir una situació de diglòsia entre el grec i el llatí durant més de dos sigles, pero els emperadors bizantins varen començar molt pronte a favorir l'us del grec. El llatí es va mantindre, no obstant, en les inscripcions i acunyament monetaris fins a el XI.

En els sigles V i VI es va produir una progressiva helenización de l'Imperi d'Orient, que va causar el definitiu desplaçament del llatí pel grec com a llengua de l'administració imperial. No obstant, els habitants de l'Imperi bizantí no varen deixar mai de considerar-se romans (ρωμαίκοι, romaikoi), i varen donar al seu estat el nom de Ανατολική Ρωμαϊκή Αυτοκρατορία (Anatoliké Romaiké Autokratoría), subrallant aixina la seua condició de continuació de l'Imperi romà i la llegitimitat de les seues reivindicacions territorials sobre Occident.

Evolució de la koiné helenística a la medieval

Usualment es diferencien a lo manco tres blocs dialectals del grec medieval: el bizantino pròpiament dit (groc), el póntico (taronja) i el capadocio (vert), també haurien existit varietats en Itàlia (antecessores del modern griko) i l'antecessor del modern tsakonio és més provable.^{cita requerida}

Durant l'época medieval, el principal centre cultural del món grec no va ser Atenes, sino Constantinopla. La capital de l'Imperi és el centre llingüístic tant del llenguage lliterari aticista com de les formes populars de la llengua oral. En la pràctica es va donar una situació de diglòsia entre la koiné lliterària, que presenta traces arcaiques, equivalents als del aticisme helenístico, i la koiné popular, evolució de la koiné grega (κοινή). De la mateixa manera que els intelectuals d'Occident varen utilisar el llatí clàssic per a la seua obra lliterària, els bizantino varen tendir a usar arcaisme en elements del aticisme. Pablo Silenciario va escriure durant el regnat de Justiniano la seua Descripció de Santa Sofia (Έκφρασις της Αγίας Σοφίας), utilisant yambos i hexàmetros homéricos que varen ser caracterisats com «un idioma obscur i poètic». Els historiadors Procopio de Cesarea i Critóbulo varen imitar a Tucídides, i inclús Ana Comnena, en el XII, posseïx un estil marcadament aticista.

Els escritors eclesiàstics fins a el IV varen utilisar la koiné popular, seguint l'eixemple dels Evangelis, pero posteriorment, a causa de l'influència dels pares de l'iglésia capadocios, que havien segut educats en escoles gregues de retòrica, varen escomençar a utilisar la llengua lliterària per a combatre en les seues pròpies armes al paganisme helènic. En el temps, el llenguage aticista seria un instrument fonamental dels escritors eclesiàstics per a lluitar contra les herejías.

En les obres escrites durant el periodo que comprén des del regnat de Justiniano fins a la caiguda de Constantinopla a mans dels turcs otomans en 1453, les formes tradicionals de la koiné varen perdre la seua força i el seu vigor expressius, degut a que la llengua grega es va mesclar en elements estranys de les llengües dels distints pobles que habitaven l'imperi bizantí.

Evolució del lèxic

Manuscrit de la Antologia de Planudes (c.1300)

A causa de la llarc temps mantinguda diglòsia entre el llatí i el grec, el grec medieval va rebre numerosos préstams del llatí, alguns dels quals han sobrevixcut en el grec modern. Algunes de les paraules o locucions d'orige llatí, presents en el grec medieval són les següents (les negreta indiquen que estes veus sobreviuen en grec modern):

Frases freqüents:

• άνω φηλικίσιμε! < Annos Felicissimos!
• βαίνε < Bene (Venisti!)
• του βίκας! < el teu vincas!
• ιν μούλτος άννος! < in multos annos!

Llenguage quotidià:

Αύγουστος (Augusto), Καίσαρ (César), πρίγκιψ (Príncip), κόμης (Comte), μάγιστρος (mestre), κοιέστωρ (Quaestor, cuestor), σιλεντιάριος, παλάτιον (palau), κουροπαλάτης, ακτουάριος (actuario), καγκελλάριος (canceller), Μαγναύρα, λάβαρον (lábaro), βούλλα (bula), τίτλος (títul), αντιμήνσιον, κανδήλιον (canela), μανουάλιον (manual), φαιλόνιον, σακελλάριος, τιτουλάριος, καλένδαι (calendas), βίσεκτος, etc.

Noms:

Αξούγγιον, βερίκοκον, βίγλα, βούκα, γούλα, εξέμπλιον, καλαμάριον, καλλίγιον, κάγκελον, κάρβουνον, κουβούκλιον, στέρνα, λουκάνικον, λωρίον, μάγκιψ, μάγουλον, μακελλάρης, μανίκιον, μαρούλιον, μενσάλιον, μίλλιον, μουλλάριον, οσπίτιον, παλούκιον, πανάριον, πέδικλον, πούγγιον, σέλλα, σέρβουλον, σκαμνίον, σκουτέλλιον, στάβλος, ταβέρνα, τάβλα, φλάσκα, φόρος, φούρκα, φούρνος etc.

Adjectius:

Βαρβάτος, βένετος, μπλάβος etc.

Verps:

Ακκομβίζω, βουλλώνω, καβαλικεύω, κανακεύω, μισσεύω, πλουμίζω, φουρνίζω etc.

Sufixos:

• -aton: Μαγιστράτον, μανδάτον, δουκάτον etc.

• -atos: Αμυγδαλάτος, καρυδάτος, κυδωνάτος, πιπεράτος etc.

• -aris: Νοτάριος, σχολάριος etc.

• -poullos/poullon: Κομητόπουλλος, Τουρκόπουλλος, Αρχοντόπουλλον, Φραγκόπουλλον etc.

• -isios: Καστρήσιος, κολονήσιος, βουνήσιος etc.

• -anos: Δέκανος, Πάγανος etc.

• -alion: Μανουάλλιον, Μενσάλλιον, τριβουνάλιον etc.

Evolució fonològica

En la fonologia, es varen generalisar vàries innovacions que ya havien aparegut en la koiné grega.

• La vocal η ya s'havia confòs en ι, llevat en el grec del Ponto i en el grec de Capadocia, a on es va conservar la seua anterior pronunciació (νύφε, κεπίν, τίμεσον, Ελλένικος, θελυκό, πεγάιδι).

• La vocal υ i el diptongo οι, que en la koiné helenística havien pres el sò de la vocal francesa o, es confonen també en ι en el X, llevat en alguns dialectes locals com els d'Egina, Megara i Cumas (κιούτομαι, χιούρος, τσιουλία, Κούμη).

• La vocal ω es convertix en alguns casos en ου (ζουμιν, κλουβίν, κουνούπιν, κουπίν, αλωπού, μαιμού, Γιλλού).

• La vocal ε es transforma en ι quan va seguida de α i ο, i durant el XIII va perdre la seua tonicidad (μηλέα>μυλιά, λεοντάριν>λιοντάριν), en tots els llocs llevat el Ponto, Capadocia, les Illes Jónicas i el sur d'Itàlia.

• La vocal ο va ser desapareixent gradualment de la terminació -ιον, -ιος (καλαμάριν, κουβάριν, σακκίν, χαρτίν, κύρις).

• La combinació fonètica ου-ε es pronuncia ocasionalment com ο (μόδωκε, οπόχουν, πόναι, οπόκαμεν, πόλειπες).

• Les consonant κ i π es convertixen en ocasions en χ i φ quan van seguides de τ (νύχτα, προσεχτικά, σουδαχτικά, εκλεχτοί, εφτά, λεφτός, φτωχός, βαφτίζω).

• La consonant θ es transforma a voltes en τ quan va precedida per φ i χ (εγεύτη, φτοράν, φτόνος, παρευτύς, εταράχτησαν, να συναχτούν, να δεχτούμε, μάχεστε, επιάστη).

• La vocal υ en els diptongos αυ i ευ, que en época de la koiné grega ya havien pres el sò de φ i β, ara deixa de pronunciar-se quan va seguida de μ (θάμα, ψέμα), i es convertix en π quan va seguida de σ (απεζέψασιν, επλέψασιν, ωδήγεψαν, να θεραπέψουν, ανάπαψη).

• La vocal υ en la combinació υν es transforma en μ (εύνοστος>έμνοστος, χαύνος>χάμνος, ελαύνω>λάμνω).

• Les consonant nassals μ i ν deixen de pronunciar-se quan van seguides de consonant fricatives sordes (νύφη, άθος, πεθερός).

• La -ν final continua pronunciant-se (καλαμάριν, κουβάριν, σακκίν, χαρτίν) i en vàries ocasions apareix de forma equivalent (γάλαν, οξύγαλαν, πράμαν, εγίνοτον, επνίγην, εκτίστην).

Declinació

Les declinació del grec antic

Bibliografia

• Andriotis. History of the Greek language.
• Bádenas, Ρ., 1985a: «La llengua grega en la baixa Edat Mija», Erytheia 6, pp. 5-41.
  • —, 1985b: «Primers texts altomedievals en grec vulgar», Erytheia 6, pp. 163-183.
• Egea, J. M. a, 1987a: «El grec dels texts medievals». Veleia 4, pp. 255-284.
  • —, 1987b: «La llengua de la ciutat en el s. XII», Erytheia 8, pp. 241-262.
  • —, 1988: Gramàtica de la Crònica de Morea. Vitòria.
  • —, 1990: Documenta selecta ad historiam linguae Graecae inlustrandam II (medioaevi), Vitòria.
  • —, 1990-91: «La llengua de l'historiografia bizantina despuix del canvi llingüístic», Erytheia, 11-12, pp. 21-32.
• Horrocks (1997). org/details/greekhistoryofla0000horr Greek: A history of the language and its speakers.
• Tonnet, Henri (2003). org/details/histoiredugrecmo0000tonn Histoire du grec moderne.
• Vasiliev, Α. Α., 1946 (ed. original 1928-29): Història de l'imperi bizantí. De Constantino a les Creuades, Barcelona.
• Vernet, J., 1978: La cultura hispà-àrap en Orient i Occident, Barcelona.

Enllaços

• fordham. edu/halsall/med/mango. html Cyril Mànec. Byzantium: The Empire of New Rome. Scribner's, 1980.