Anar al contingut

Ponto

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Ponto
Per a atres usos d'este terme vore Ponto (desambiguació).
En vert, la regió històrica del Ponto

Ponto (en grec: Πόντος, mar) era el nom donat en l'antiguetat a les vastes extensions de terra del noreste d'Àsia Menor (l'actual Turquia) que vorejaven el Ponto Euxino (Mar Negra), cridat en freqüència pels grecs simplement Pontos, que seria la forma corrompida del nom original Pontôi (en el Ponto). L'importància real d'este nom purament territorial va variar enormement a lo llarc del temps. Els grecs ho varen aplicar en llaugerea a diverses parts de les costes del Euxino, fins que en la conformació del Regne del Ponto el terme es va relacionar directament en la zona ya mencionada, i inclús fins als nostres dies, el nom perdura en el grec modern, a pesar de que la zona hui siga part del territori de Turquia. La primera font escrita que usa esta denominació és la Anábasis de Jenofonte.

Geografia

La regió del Ponto.

La regió de la Mar Negra, cridada simplement Ponto per alguns erudits, té una costa escarpada, rocosa, en torrents de rius que cauen per colls costers. Els rius més grans, aquells que descendixen des de les montanyes Pónticas (Doğo Karadeniz Donağlar), tenen amples tributaris que fluïxen des de zones elevades. L'accés des de l'interior cap a la costa és llimitat a causa de les seues valls estrets i d'unes elevació que varien des dels 1.525 a 1.800 m en l'oest i 3.000 a 4.000 m en l'est, en les montanyes Kaçkar, que formen una paret casi infranquejable que separa a la costa de l'interior. Els cims més alts existents cap al suroest tendixen a ser densament humides. És per estes condicions naturals que la costa de la mar Negra històricament s'ha trobat en una situació d'aïllament respecte de l'interior de la península anatólica. En la part este de la regió es troben les célebres mines de ferro de Chalybes.

Història del Ponto

Els grecs comencen cap al VIII a. C. la colonisació de la península d'Anatolia i les vores de la mar Negra, principalment per grecs d'orige jónico. El nom Ponto vesprada o enjorn es va fer representatiu de la zona noreste d'Anatolia, cap a fins de l'época clàssica grega.

Regne del Ponto

Artícul principal → Regne del Ponto.


En els seus orígens, el Regne del Ponto era una satrapía del Imperi persa fins a la conquista d'Alejandro Magne. El terme no va obtindre una connotació definida fins a l'establiment del regne fundat més allà del riu Halys (l'actual Kizil Irmak), durant el dificultoso periodo que va seguir a la mort d'Alejandro Magne, sobre el 301 a. C., per Mitridates I, fill d'un sátrapa persa al servici d'Antígono, un dels successors d'Alejandro. El regne va ser governat per un linaje de reis, la majoria d'ells duent el mateix nom, fins a l'any 64 d. C. Com la major part d'este regne s'ubicava dins de l'immensa regió de Capadocia, ya en els seus primers anys el regne es va estendre des de les fronteres de Cilicia fins al Ponto Euxino (Mar Negra). En els seus orígens el regne es va cridar Regne de Capadocia cap al Ponto, pero despuix simplement Ponto, per lo que el nom de Capadocia d'allí en avant va estar restringit a la mitat sur de la regió abans inclosa baix aquell títul. Durant l'últim regnat, Mitrídates VI, comunament cridat el Gran, el regne del Ponto incloïa no solament la Capadocia Póntica, sino també ellitoral de la frontera des de Bitinia a la Cólquida, part de Paflagonia interior i Armènia Inferior. Mitrídates VI passaria a l'història per opondre una férrea resistència als eixèrcits romans tant de Sila com de Lúculo i finalment Pompeyo, qui derrotaria a Mitrídates que ya havia portat a terme tres llargues guerres, conegudes com guerres mitridáticas, des de l'any 88 a. C. fins al 65 a. C.

Província romana del Pontus

Despuix de la sumissió a l'estructura provincial romana, la forma de vida poc havia canviat per als habitants del Ponto, ni per a les oligarquies que varen seguir controlant les ciutats, ni per a la gent comuna i corrent tant en la ciutat com en l'interior, pero el significat del nom Ponto va sofrir un canvi. El regne va ser anexionado a l'Imperi romà, unint-se en Bitinia en una doble província anomenada Pontus et Bithynia: esta part va incloure només ellitoral entre Heraclea (Eregli) i Amisos (Samsun), la ora Pontica. Posteriorment, en parlar del Pontus, es comprenia la referència que es feya en la mitat d'aquella província dual, concepte utilisat sobretot pels romans i gent que parla des del punt de vista romà; com ocorre casi sempre en el Nou Testament, en a on es recorre freqüentment a esta toponímia. En la reorganisació del sistema provincial realisada baix l'autoritat de Diocleciano (cap a l'any 295), els districtes pónticos varen ser separats en quatre províncies de la Diòcesis Póntica:


1. Paflagonia, a la que va ser incorporada la major part de l'antiga província del Pontus.
2. Diospontus, renombrada com Helenopontus per Constantino, contenint el restant de la província del Pontus i el districte contigu, incloent a huit ciutats en la seua jurisdicció (incloent Sinope, Amisos i Zela), en Amasia com a capital.
3. Pontus Polemoniacus, que incorporava a Comana, Argyroupolis, Polemonium, Cerasus i Trapezus, en Neocaesarea com a capital.
4. Armènia Minor, en cinc ciutats, en Sebasteia com a capital. Sobre la base d'esta reorganisació, sigles despuix sorgiria el sistema bizantino de districtes militars (themas).

El Ponto baix domini de bizantino, otomans i turcs

El Ponto va seguir sent un Estat autònom conforme a la regla Imperial de Constantinopla durant la major part de l'història de l'Imperi bizantí. La conquista de Constantinopla a mans dels llatins va donar lloc al Imperi de Trebisonda, que va existir en l'àrea des de 1204 fins al 15 d'agost de 1461. Despuix d'açò, el nom Ponto va ser conservat per a un Estat dins del Imperi otomà. En el XX, la situació de les minories cristianes en el Ponto va empijorar en la creixent influència dels jóvens turcs, que culminaria en matances de masses i deportacions.[1] El parlament grec ha declarat el 19 de maig com una data en memòria del genocidi dels grecs pónticos. Despuix de l'establiment de la República de Turquia, el Ponto no va ser reconegut com a autònom. En 1921 es va propondre un Estat Póntico independent, pero mai s'ha realisat. D'acort al tractat de Lausana, les fronteres de Turquia varen ser renegociades i en 1923, el canvi de població entre Grècia i Turquia va obligar a aproximadament 1,5 millons de grecs que vivien en Turquia a reasentarse en Grècia, i prop de 500.000 turcs que vivien en Grècia a reasentarse en Turquia. L'artícul 1 de la Convenció Sobre el Canvi de Poblacions Gregues i Turques, datada el 30 de giner de 1923, entre els governs de Grècia i Turquia, establix lo següent:


A partir de l'1 de maig de 1923 hi haurà un canvi obligatori dels nacionals turcs de religió grega ortodox establits en territori turc, i dels nacionals grecs de religió musulmana establits en territori grec. Estes persones no tornaran a viure en Turquia o Grècia respectivament sense l'autorisació del govern turc o del govern grec respectivament.[2]

Un gran número de grecs pónticos varen emigrar despuix d'esta convenció a països de la regió del Caucas, principalment Geòrgia i Rússia. La majoria dels descendents de la diàspora grega que vivien en l'antiga URSS estaven localisats en estos dos països.

Vore també

Notes i referències

  1. ↑ hri. org/docs/Horton/index. html The Blight of Àsia, by G. Horton text complet disponible en aihgs. com/pontus. htm Pàgina oficial del genocidi del Ponto i Àsia Menor aihgs. com/pontus. htm archivat en Wayback Machine. Institut Australià per a l'Estudi de l'Holocaust i el Genocidi {{subst:en}}
  2. ↑ El text complet de la convenció es pot trobar en hri. org/docs/straits/exchange. html esta pàgina {{subst:en}}

Fonts

  • MacMullen, R., Romanization in the Clave of Augustus, Yale University Press, 2000.
  •  Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ponto&oldid=1440612»