Grec modern

	Erro al crear miniatura:
	Mapa que mostra la distribució de les principals àrees dialectals del grec modern.
	Erro al crear miniatura:
	Mapa que mostra les principals isoglosses entre els dialectes moderns tradicionals (al voltant de 1900): Sirimomo: àrea de «vocalisme septentrional» (/skiˈli/ > [ˈskli]); Vert: àrea de palatalisació de /k/ > [ts] (/kiriaˈki/ > [tsirjaˈtsi]); Groc: àrea de palatalisació de /k/ > tʃ (/kiriaˈki/ > [tʃirjaˈtʃi]; Marró: consonante inicials geminades (/ˈne/ > [ˈnne]); Rojo: retenció de /n/ a final de paraula; Marró obscur: retenció històrica de /i/ > /o/;

El grec modern o neogriego (Ελληνική γλώσσα, AFI: [eliniˈci ˈɣllosa]; Ελληνικά, AFI: [eliniˈka]; també cridat Νέα ελληνική o Νεοελληνική γλώσσα en grec; en llatí: Lingua Neograeca) és una forma senzilla derivada del grec helenístico o koiné. És considerada com l'última etapa en l'evolució del idioma grec, i es correspon a la variant d'este idioma parlada des de l'Edat Moderna fins a l'actualitat. Es pren simbòlicament com a data del seu sorgiment la caiguda de Constantinopla (1453), encara que dita data no es correspon en una frontera llingüística clara i moltes de les característiques fonètiques modernes de l'idioma ya havien aparegut sigles abans. Durant gran part d'este temps, va existir una situació de diglòsia, en diferents dialectes orals regionals al costat de formes escrites arcaiques. Durant els sigles XIX i XX va ser important la polèmica llingüística entorn a la variant popular o demótica, δημοτική (dimotikí) i la culta arcaizante, καθαρεύουσα (katharévousa).

El neogriego diferix notablement del grec clàssic tant com l'espanyol i unes atres lengues romançes, del llatí, de tal manera que, per a que un grec contemporàneu puga comprendre un text escrit en l'época de la Grècia clàssica, tindria que haver estudiat prèviament el grec antic. L'actual llengua grega moderna està basada en la variant demótica i és la llengua oficial de Grècia i Chipre.

Història

Artícul principal → Història de l'idioma grec.

Durant el periodo turc, només certs dialectes marginals de les illes jónicas, mai ocupades pels turcs, i de Chipre i Creta, que varen mantindre durant un temps la seua independència, varen rebre cultiu lliterari. En la zona ocupada, la Grècia continental, els dialectes que sorgien tenien, sense a penes excepcions, un caràcter purament oral. L'Iglésia, entorn a la qual mantenien els grecs la seua identitat, se servia de la llengua aticista. Els intents en época bizantina d'usar en lliteratura (només en gèneros molt concrets i no sense mescla d'elements antics) la llengua popular, varen ser abandonats. Açò du el tema dels dos estrats llingüístics grecs. En l'época del Imperi romà i en la d'el bizantino existien, per dir-ho aixina, dos llengües, que s'influïen per lo demés recíprocamente: la llengua parlada o popular i la llengua lliterària o aticista. I en la Grècia moderna, a partir de la lliberació, ha existit la competència entre les dos llengües, cridades respectivament καθαρεύουσα (katharévusa) «pura» i δημοτική (dimotikí) «popular», derivada la primera del grec aticista, la segona del popular o parlat. Va ser A. Hatzidakis qui, des del seu llibre de 1892, va establir esta genealogia del grec modern: ve de la koiné antiga (κοινή), no, a lo manco en térmens generals, dels antics dialectes. De la koiné vénen també els dialectes grecs moderns. L'història del grec modern es resumix, aixina, en una tendència evolutiva: a la desaparició dels dos estrats llingüístics i dels diferents dialectes a favor d'un únic grec modern aproximadament unificat, que, per supost, ha rebut influixos de diferents llengües.

El grec modern ha reduït la seua extensió a un espai geogràfic relativament reduït, pròxim al del grec antic. Ocupa casi tota Grècia, a on ho parla el 95% de la seua població (més de 10 000 000 de persones), i la part grega de Chipre (unes 600 000 persones). En Grècia el número de parlants de llengües eslaves, armeni, albanés i rumà ha descendit dràsticament i els més són bilingües; el ladino o judeoespañol pràcticament va desaparéixer per causa de les persecucions durant la Segona Guerra Mundial. I queden uns 150 000 parlants de turc en Tracia. Aparte d'açò, el número de parlants de grec en Egipte (Aleixandria) i Àsia Menor ha descendit considerablement per la ressaca antioccidental: guerra perduda en Anatolia i intercanvi de poblacions (1923), règims nacionalistes en Egipte (des de 1956). Ha descendit el seu número en Estambul. Estos grecs, i els d'el Caucas i Ucrània, s'han replegat a Grècia. En canvi, hi ha florecientes colónies gregues en Europa Occidental, Amèrica i Austràlia.

En el periodo turc, pese als terribles colps rebuts per la llengua grega, esta conservava en Oriente el seu prestigi. Una menuda èlit la sabia descendent dels gloriosos temps antics; molts més veen en ella la llengua de la verdadera religió, entorn al patriarcat de Constantinopla. Ací i en atres llocs del Imperi turc hi havia molts griegoparlantes, en general tolerats, encara que hi havia époques de persecució. I una menuda aristocràcia grega tenia llocs oficials en l'imperi, sobretot els fanariotas de Constantinopla, que tenien importants llocs administratius i polítics i governaven per al sultà Valaquia i Moldàvia.

En Occident, no obstant, pràcticament l'única referència per al grec era la de l'Antiguetat clàssica. En nom d'ella (o en pretext d'ella) rebujava Federico II de Prusia les propostes de Voltaire d'ajudar als grecs a lliberar-se del turc. Els considerava indignes, envilecidos; i la seua llengua era considerada pura corrupció. Una excepció era Catalina de Rússia, sense dubte pels profunts llaços del seu país en la cultura bizantina. No obstant, a fins de XVIII, despuix de l'Ilustració i de la Revolució francesa, va créixer poc a poc l'encabotament per ajudar als grecs, identificant-els més o menys en els antics: aixina Lord Byron i els filohelenos que varen lluitar en la guerra de lliberació de Grècia, a partir de 1821. A açò va contribuir el fet de que els grecs, súbdits de l'Imperi Turc, varen començar a relacionar-se en Europa com a agents de comerç exterior del mateix o com a membres de comunitats gregues que escomençaven a formar-se en Rússia i Occident. I el fet de la difusió de les idees europees d'independència i llibertat, l'antiga genealogia de la qual era admesa per tots. baix influències lliberals i nacionalistes grups d'emigrants grecs varen promoure la creació de núcleus independentistes en Grècia i fora (en Odesa i en Occident), núcleus recolzats pels fanariotas de Constantinopla i l'Iglésia grega. Per una atra part, Grècia era un bon punt de respal per a russos i occidentals en el seu desig d'expansionarse a costa del turc. Tot açò va desembocar en l'ajuda als grecs quan varen intentar lliberar-se dels turcs: sublevació de 1821, guerra en resultats canviants, respal de Gran Bretanya, Rússia i França (tractat de Londres i batalla de Navarino, 1827), independència de Grècia (tractat d'Adrianópolis de 1829 i Conferència de Londres de 1830).

Unificació de l'idioma

Grècia es trobava lliberada, pero quedava oberta, entre unes atres, la qüestió llingüística. La minoria que escrivia ho feya en katharévousa (καθαρεύουσα, GK), la continuació de la κοινή antiga i bizantina (koiné); els demés parlaven dimotikí (δημοτική, GD), dividida ademés en dialectes, una llengua que no s'escrivia. El model occidental i una mínima racionalitat imponien una llengua única. Una llengua que fora capaç, ademés, de satisfer les necessitats de la civilisació europea. Un primer acostament cap a esta tasca va ser l'obra d'Adamantios Korais (1748-1833), un grec d'Esmirna a qui el seu pare va enviar a Ámsterdam com el seu representant comercial i que va estudiar després medicina en l'Universitat de Montpeller. Va viure la Revolució francesa i va vore en l'expedició a Egipte el començ de l'afonament del Imperi otomà. Va poder alcançar a vore, en els seus últims anys, la lliberació de Grècia. Korais era un excelent filòlec clàssic. Va escomençar traduint a Estrabón per encàrrec de Napoleón, després va traduir i va editar en notes numerosos autors clàssics: Aristóteles, Platón, Tucídides, Isócrates i molts atres. Considerava el grec com una continuïtat, pensava que Polibio, Plutarco i els demés seguien ya la pronunciació del grec modern. Ara be, si per a ell la clàssica era la continuació del grec antic, volia «purificar-la» afegint-li alguns elements de l'antiga llengua, per a convertir-la aixina en llengua de la cultura, l'administració i l'escola. Chafava un terreny intermig entre la variant demótica i la llengua «pura» que preconisava el sector més tradicionaliste, encapçalat per Codrikás, representant dels fanariotas de Constantinopla.

Per eixemple, front al demótico ψάρι «peix», proponia la seua forma etimològica ὀψάριον, mentres Codrikás volia tornar al grec antic ἰχθύς. Més radicals eren els poetes de les illes jónicas, l'únic lloc a on un dialecte continuava rebent cultiu escrit, despuix de la conquista de Chipre i Creta pels turcs. Ya parlem del poeta Solomós, el més conegut del grup. Pero era una llengua local i ara es tractava de crear una llengua nacional apta per a l'administració i per a la prosa en general. En estes circumstàncies es va establir un Govern provisional en Nauplion en 1828 i després, en 1833, la capitalitat es va traslladar a la que era una menuda ciutat, pero de nom ilustre, Atenes. L'interpretació clasicista prevalia (encara que fer d'Atenes una monarquia no era molt clàssic) i la ciutat es va omplir d'edificis neoclàssics. I esta orientació va prevaldre també en lo relatiu a la llengua. No obstant, en un primer moment, varen ser les realitats de fet les que es varen impondre. Junt als atenienses, un aflujo de població forànea, peloponesia sobretot, va invadir la menuda ciutat d'Atenes. Es va ser formant un dialecte parlat més o menys comú, sobre la base del «grec meridional», més conservador que el del Nort, pero en inclusió de certs arcaisme del dialecte parlat en Ática, Megáride i Egina. Dia (i diu) ἄνθρωπος (no ἄνθρουπους), μύτη 'nas' (no μύτ), μεσημέρι 'migdia' (no μισμέρ). Acceptava alguns influixos del grec de les illes jónicas (Ac. pl. fem. τις de l'artícul) i del grec de Constantinopla.

Ara be, una volta instaurat el govern grec la pressió clasicista va ser molt forta i es va renovar i va dur més llunt la καθαρεύουσα. Cert que va haver exfrentistas (com a P. Soutsos, que va intentar renovar l'àtic antic) i moderats (com a K. Asopios). Hi havia certes fluctuacions. D'una atra part, hi havia també ultracorreccions i creació de noves paraules: en lloc de κάσσα 'caixa' dien χρηματοκιβώτιον, en lloc de πατάτα, γεώμηλον (calc de fr. pomme de terre). La llengua demótica era cridada «melenuda» i en Atenes varen esclatar gresques quan en 1901 A. Pallis va publicar una traducció al grec demótico del Nou Testament (ya abans havia traduït la Ilíada). No obstant, la situació havia escomençat a canviar en 1888 quan J. Psichari, un escritor grec que vivia en París, va publicar la seua novela Το ταξίδι μου («El meu viage») en grec demótico. Va intentar crear un demótico regularisat (massa regularisat), que admetia, certament, paraules culturals del katharévousa. A pesar de tot, el llenguage periodístic, el llegal i el científic varen continuar sent καθαρεύουσα; i fins a 1909 era l'única llengua ensenyada en les escoles.

No obstant, la llengua perdia poc a poc les traces més extremes del aticisme: el futur grec antic, l'optatiu, la declinació ática, els imperatius en -θι. Pero encara la Constitució de 1911 feya d'el καθαρεύουσα la llengua oficial de Grècia. La renovació va ser més forta quan, a partir de 1910, es va fundar per M. Triandaphyllidis l'associació anomenada «Societat Educativa» (Ἐκπαιδευτικός Ὅμιλος). Va influir en la llegislació del Partit Lliberal d'I. Venizelos, que en 1917 ho va introduir en l'ensenyança elemental. La llengua propugnada per Triandaphyllidis va ser exposta en la seua Gramàtica de 1941, que es va constituir en una espècie de preceptiva llingüística. Era, certament, més oberta la seua concepció que la de Psicharis: conservava certes formes dobles i certes formes puristes, com -πτ- en lloc de -φτ- en paraules d'orige antic (περίπτερο). Lo pijor del cas és que la «qüestió» llingüística es va politisar, els partidaris d'el δημοτική varen ser acusats, en ocasions, d'inclinaments prorrusas i encara probolcheviques. Des de 1923 a 1964 el δημοτική va continuar sent la llengua dels primers cursos de l'escola (salve durant el govern de C. Tsaldaris en 1935-36); en 1964, el Partit del Centre va colocar a abdós llengües en igual pla, encara que l'estudi d'el δημοτική rarament va sobrepassar la classe dels 14 anys. Més vesprada, durant el governe dels Coronels, el καθαρεύουσα va ser declarat una atra volta llengua oficial (1967), el δημοτική va quedar restringit als quatre primers graus de l'escola primària. Va vindre després la reacció, en el canvi de règim, en 1976 el δημοτική va ser declarat llengua oficial: de l'educació i l'administració.

Després, en el triumfo del PASOK, es va introduir en 1982 el cridat sistema monotònic, una reforma ortogràfica que va abolir els esperits, va fer escriure sense accent els monosílaps (en excepcions) i en un sol accent agut els polisílaps.

La katharévousa va ser, en interrupcions puntuals, la llengua oficial de l'Estat helènic des de 1830 fins a 1981, quan va ser substituïda definitivament en dita funció pel demótico.^[3]

El camí a recórrer per a impondre el GD era, no obstant, més llarc de lo que es pensava. Durant molt temps, pese a tot, el GK, lliberat d'extremismes, va continuar sent la llengua dels tribunals, l'eixèrcit i l'Iglésia. Era la llengua de la cultura i solament penosamente (gènero a gènero) i en errors es va ser imponent el dimotikí, que produïa a voltes una prosa artificiosa i confusa. Tanto más cuanto que la decadència de l'ensenyança dels clàssics antics i les noves modes pedagògiques rebaixaven constantment els nivells dels alumnes. En tot cas, el δημοτική triumfa hui en Grècia. Pero més que demótico, caldria cridar-ho, a lo manco en la seua forma escrita, simplement «grec comú». Puix hi ha varis tipos d'este, entre elles el cridat καθομιλουμένη, en abundants elements de καθαρεύουσα que eren culturalment indispensables. Aixina, el que cridem comunament grec modern no és exactament unitari: conserva en la seua fonètica i morfologia i sobretot en el seu lèxic abundants elements de l'antiga llengua culta. Hi ha πόλη / πόλις (G. -ης ο -εως), -ότα / -ότης, G. de la primera en -α (modern) / -ης (antic), δεσποινίδα / δεσποινίς, Ἑλλάδα / Ἑλλάς (Hellada / Hellás); es conserva a voltes el N. pl. de la primera en -αι (τουρίστες / τουρίσται); del adj. βαθύς hi ha G. sg. βαθιοῦ / βαθέος, Ν. pl. βαθιοί / βαθεῖς. I queden moltíssims elements compositius del GA. Ε infinites variacions més o menys sinonímicas en el lèxic, del tipo κόκκαλο / ὀστοῦν 'os'. El que cridem grec modern combina, puix, distintes varietats d'el δημοτική.

Dialectes

Artícul principal → Llengües gregues.

Ademés de les variants demótica i katharévousa, la llengua grega moderna conta en uns atres dialectes minoritaris:

Póntico-capadocio, parlat fins a 1921 en les costes anatólicas del Mar Negra (per eixemple en les ciutats de Trapesonte i Sinope), la derrota que varen sofrir els grecs per part dels turcs en eixos anys, derrota seguida de genocidi per part dels otomans va fer que –com la majoria dels grecs de Constantinopla, Jonia i Tracia Oriental– els parlants supervivents es refugiaren en el territori mantingut pel estat grec, encara alguns millers de persones parlen este dialecte, en especial el póntico, en la seua regió ancestral.
Tsacónico, dialecte de directa procedència dòrica parlat en la menuda regió de Tsakonia en la costa noreste del Peloponeso a l'est de la ciutat de Tripolis.
Griko o grecosalentino, dialecte parlat en una àrea aïllada de la península salentina, en l'extrem surest d'Itàlia, dins de la província de Lecce, en el sur de la regió d'Apulia.
Grecánico o grecocalabrés, dialecte parlat en alguns punts costers de l'extrem sur de la península itálica, dins de la província de Regio de Calàbria, en la part més meridional de la regió de Calàbria. El seu número dels seus parlants s'ha reduït molt, sent uns 5000 en el 2006. Una de les característiques diferencials més evidents d'este dialecte és que s'escriu en caràcters llatins.

Tant el griko com el grecánico estan reconeguts per Itàlia com a llengües de minories ètniques autòctones. Es parlen en punts de lo que va anar la Magna Grècia. Abdós se solen escriure utilisant l'abecedari llatí.

Fonologia

Artícul principal → Fonologia del grec modern.

Una série de canvis radicals en els sons, que la llengua grega va experimentar principalment durant el periodo del grec koiné, ha conduït a un sistema fonològic que és perceptiblemente diferent del grec antic. En lloc del sistema vocàlic antic, en els seus quatre tons, vocals curtes i llargues i diptongos múltiples, el grec modern té un sistema simple de cinc vocals. Açò va ser per una série de fusions, especialment cap al sò [i] (iotacisme). En les consonante, el grec modern té dos séries de fricatives sonores i sordes en lloc de les oclusivas sonores i de les sordes aspirades del grec antic.

Consonante gregues

A, α (alfa) [a̠]

B, β (beta) [v≈ʋ]

Γ, γ (gamma) [ɣ≈ɰ] ([ʝ≈j] davant /i, i/)

Δ, δ (delta) [ð≈ð̞]

Ε, ε (épsilon) [i̞]

Ζ, ζ (dseta) [z̠]

H, η (eta) [i]

Θ, θ (zeta) [θ]

Ι, ι (iota) [i]

K, κ (kappa) [k] ([c] davant /i, i/)

Λ, λ (lambda) [l] ([ʎ] davant /iV/)

Μ, μ (el meu) [m]

Ν, ν (ni) [n] ([ɲ] davant /iV/)

Ξ, ξ (xi) [k͡s̠]

O, o (ómicron) [o̞]

Π, π (pi) [p]

Ρ, ρ (ro) [ɾ]. Quan apareix ρρ, el sò que es deu pronunciar és una r vibrant múltiple molt més suau que en castellà.

Σ, σ, ς (sigma) [s̠]

Τ, τ (tau) [t̪]

I, υ (úpsilon) [i]

Φ, φ (fi) [f]

Χ, χ (ji) [x] ([ç] davant /i, i/)

Ψ, ψ (psi) [p͡s̠]

Ω, ω (omega) [o̞]

Caràcter	Pronunciació (AFI)	Eixemples
Α, α	[a̠]	ακούω [a̠.ˈku. o̞] (escolte)
Β, β	[v≈ʋ]	διαβάζω [ˌðja̠.ˈʋa̠. z̠o̞] (lligc)
Γ, γ	- [ɣ≈ɰ] - [ʝ≈j] davant /i, i/	- γουρούνι [ɣo.ˈɾo. ni] (porc) - γέλιο [ˈʝi̞.ʎo̞] (rialla)
Δ, δ	[ð≈ð̞]	δέκα [ˈði̞. ka̠] (dèu)
Ε, ε	[i̞]	εκατό [ˌi̞. ka̠.ˈt̪o̞] (cent)
Ζ, ζ	[z̠]	ζωή [z̠o̞.ˈi] (vida)
H, η	[i]	σήμερα [ˈs̠i. em̞.ˌɾa̠] (hui)
Θ, θ	[θ]	θέλω [ˈθi̞. lo̞] (vullc)
Ι, ι	[i]	ιδέα [iˈð̞i̞. a̠] (idea)
K, κ	- [k] - [c] davant /i, i/	καλοκαίρι [ˌka̠. lo̞.ˈce̞.ɾi] (estiu)
Λ, λ	- [l] - [ʎ] davant /iV/	λέω [ˈli̞. o̞] (dic)
Μ, μ	[m]	μιλάω [la meua.ˈla̠. o̞] (parle)
Ν, ν	- [n] - [ɲ] davant /iV/	νεύρο [ˈne̞.ʋɾo̞] (nervi)
Ξ, ξ	[k͡s̠]	ξύλο [ˈk͡s̠i. lo̞] (fusta)
O, o	[o̞]	όμορφος [ˈo̞. mo̞ɾˌfo̞s̠] (bonico, guapo)
Π, π	[p]	πάω [ˈpa̠. o̞] (vaig)
Ρ, ρ	- [ɾ] - [ɾ≈r] «ρρ»	ρεύμα [ˈɾi̞ʋ. ma̠] (electricitat)
Σ, σ, ς	[s̠]	στέλνω [s̠.ˈt̪i̞l. no̞] (enviament)
Τ, τ	[t̪]	ταύρος [ˈt̪a̠.ʋɾo̞s̠] (bou)
I, υ	[i]	γυμναστική [ʝim.ˌna̠s̠. t̪i.ˈci] (gimnàsia)
Φ, φ	[f]	φιλοσοφία [fi.ˌlo̞. s̠o̞.ˈfi. a̠] (filosofia)
Χ, χ	- [x] - [ç] davant /i, i/	χώρα [ˈxo̞.ɾa̠] (país)
Ψ, ψ	[p͡s̠]	ψυχή [p͡s̠i.ˈçi] (ànima)
Ω, ω	[o̞]	ωραίος [o̞.ˈɾi̞. o̞s̠] (bonico, bo, guapo)

Diptongos grecs

Diptongos	Pronunciació (AFI)	Eixemples
α, ε, η + υ	- [a̠f], [i̞f], [if] davant C sorda - [a̠v], [i̞v], [iv] davant C sonora o V	ευχαριστώ [i̞f.ˌxa̠.ɾis̠.ˈt̪o̞] (estic agraït/gràcies)
ει, oι	[i]	παιδεία [pe̞.ˈði. a̠] (educació) παράνοια [pa̠.ˈɾa̠. ni.ˌa̠] (paranoia)
αι	[i̞]	παίζω [ˈpe̞. z̠o̞] (jugar)
ου	[o]	ούτε [ˈo. t̪i̞] (ni)

Gramàtica

Artícul principal → Artícul en grec.

El grec modern seguix sent en gran partix una llengua sintètica. És una de les poques llengües indoeuropeas que ha conservat una veu passiva sintètica. Els canvis sensibles en la gramàtica (comparada en el Grec clàssic) inclouen:

la pèrdua del cas del datiu, del modo optatiu, del número dual, de l'infinitiu verbal i dels participis (llevat el participi passat)
l'adopció del gerundi
la reducció en el número de les declinació del sustantiu
l'adopció d'una partícula modal per a denotar els temps futurs i condicionals
l'extensió al temps del futur de la distinció aspectual entre present/imperfecte i aoristo
la pèrdua del imperatiu de la tercera persona
la simplificació del sistema de prefixos gramaticals.

Vore també

Referències

↑ Basat en Brian Newton (1972). org/details/isbn_0521084970 The Generative Interpretation of Dialect. A Study of Modern Greek Phonology (en anglés), Cambridge. ISBN 0521084970.
↑ Basat en: Peter Trudgill(2003).Journal of Greek Linguistics.(4)
54-64.
↑ Magadán Olives, 2003, p. 78, nota 2

Bibliografia

(2003).Quaderns: Revista de traducció.(9)
Politis, L. (1994). Història de la Lliteratura grega moderna, Madrit.
«ecured. cu/Idioma_griego#Dialectos_del_griego_antiguo Evolució del grec: nocions generals».
«proel. org/index. php? pagina=mundo/indoeuro/helenico/griegocl Llengua grega clàssica».

Enllaços externs

Este artícul conté una traducció derivada de «Griego moderno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Basat en Brian Newton (1972). org/details/isbn_0521084970 The Generative Interpretation of Dialect. A Study of Modern Greek Phonology (en anglés), Cambridge. ISBN 0521084970.

[2] Basat en: Peter Trudgill(2003).Journal of Greek Linguistics.(4)
54-64.

[magadan2003-3] Magadán Olives, 2003, p. 78, nota 2

[1]

[2]

[3]