Fonologia del grec modern
- Artícul principal → Grec modern.
Es presenta una síntesis de la fonologia del grec modern estàndart.
Vocals
[editar | editar còdic]El grec modern té un sistema de cinc vocals, /a, i, i, o, o/.[1] La vocal /a/ es pronuncia central oberta no redonejada. Les vocals miges /i/ i /o/ es pronuncien entre mediocerrades i medioabiertas. Les vocals tancades /i/ i /o/ es pronuncien com les seues respectives vocals cardinals, aproximadament. Fonotácticament, les vocals /i, i/ funcionen com a vocals anteriors, i /a, o, o/ com a vocals posteriors. La duració de les vocals no està controlada,[2] pero comunament les vocals de les sílabes tòniques es pronuncien més llargues que les de les sílabes átonas.
| Anteriors | Posteriors | |
|---|---|---|
| Tancades | i (ι, υ, η, υι, ει, οι) | o (ου) |
| Miges | i̞ (ε, αι) | o̞ (ο, ω) |
| Obertes | a̠ (α) | |
El grec modern carix de diptongos; no obstant, certs grups de vocals poden ser pronunciats, be com dos sílabes, o be com una sola sílaba diptongada. Aixina, els diptongos més comuns són /a. i/ i /o. i/ en paraules com πλάι [pla̠i̯ / ˈpla̠. i] (‘al costat, junt a’) o μοιρολόι [ˌel meu.ɾo̞.ˈlo̞. i / ˌla meua.ɾo̞.ˈlo̞i̯] (‘elegia, epopeya’).
Consonante
[editar | editar còdic]El sistema de consonante del grec és menys senzill de descriure, ya que existix un debat considerable sobre quins sons descriure com fonemas separats i quins com alòfons condicionats per grups de consonante.
| Labials | Dentals | Alveolars | Palatals | Velares | ||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Nassals | m (μ) | n (ν) | ɲ (νι) | ŋ (γ) | ||
| Oclusivas | sordes | p (π) | t̪ (τ) | c (κ) | k (κ) | |
| sonores | b, m. b (μπ) | d̪, n̪. d̪ (ντ) | ɟ, ɲ.ɟ (γκ) | ɡ, ŋ.ɡ (γκ) | ||
| Fricatives | sordes | f (φ) | θ (θ) | s̠ (σ) | ç (χ) | x (χ) |
| sonores | v/ʋ (β) | ð/ð̞ (δ) | z̠ (ζ) | ʝ/j (γ) | ɣ/ɰ (γ) | |
| Africades | sordes | t̠͡s̠ (τσ) | ||||
| sonores | d̠͡z̠ (τζ) | |||||
| Vibrants | r/ɾ (ρ) | |||||
| Laterals | l (λ) | ʎ (λι) | ||||
Dels 26 sons consonàntics ací mostrats, només els 15 mostrats en negreta sobre fondo clar són fonema indiscutidos d'acort en un anàlisis minimaliste.[3] Estos 15 són també els representats per lletres determinades en l'ortografia grega i corresponen directament a consonante del grec clàssic. Totes les demés poden ser analisades com a grups de dos fonema o variants alófonas un atre fonema:
- Les palatals [c, ɟ, ç, ʝ] poden ser analisades com a alòfons dels seus homòlecs velares davant vocals anteriors. Els sons velares, puix, només ocorren davant vocals posteriors.
- Els sons [ɲ, ʎ] són normalment analisats com /ni/ i /li/ respectivament, i aixina són escrits d'acort a l'ortografia grega. La pronunciació palatal presupon la presència d'una atra vocal més despuix de la consonante palatalizada i la seua /i/. Si no hi ha una atra vocal, no existix palatalisació.
- Les séries d'oclusivas sonores poden ser analisades com a seqüències de nassals i oclusivas sordes: [b] = /mp/, [d̪] = /nt/, [ɡ] = /nk/. De nou, açò correspon en la seua escritura (que ampra els dígrafs <μπ, ντ, γκ>).
- /ts/ i /dz/ poden ser analisats com a grups de dos fonema en lloc de com a fonema separats.
El grec modern estàndart carix de consonante llargues, si ben alguns dialectes sudorientals (com el chiprà o el rodio).
Realisació fonètica
[editar | editar còdic]Les oclusivas sordes /p/, /t/, i /k/ no s'aspiren, i poden ser llaugerament sonores en lloc de sordes en alguns dialectes, especialment en Creta i Chipre.
La realisació fonètica de /b, d, ɡ/ (o /mp, nt, nk/, depenent de l'anàlisis) és variable. En posició inicial de paraula, es pronuncien simplement com oclusivas sonores. En mitat de paraula poden pronunciar-se tant com a seqüència de nassal més oclusiva [m. b, n̪. d̪, ŋ.ɡ], o com oclusiva en una suau pre-nasalización [mb, nd̪, ŋɡ], o inclús com una oclusiva simplement. Açò és objecte d'una considerable variació dialectal i sociollingüística.
Les nassals tendixen a modificar la seua pronunciació segons la consonante que els succeïx; aixina, apareix una nassal velar [ŋ] (representada per γ) davant /k, ɣ, x/, i una nassal labiodental [ɱ] (μ) davant /f/ o /v/.
La /r/ pot ser pronunciada, be com a vibrant múltiple [r], o be com, en posició intervocàlica, vibrant simple [ɾ].
[c] i [ɟ], en alguns dialectes (especialment els de Creta i la península de Mani), es palatalizan més i es pronuncien com les africades [ʨ] i [ʥ].
[s̠] i [z̠] són lámino-alveolars en varis dialectes, semblant-se més a [ɕ] i [ʑ].
Regles de sandhi
[editar | editar còdic]Algunes de les regles dalt mencionades tenen també validea en les unions entre paraules. En particular, per a les paraules terminades en /n/, més en concret les partícules negatives δε(ν) i μη(ν) i les formes acusatives del pronom personal i l'artícul definit το(ν) i τη(ν). Si estes paraules estan seguides d'una consonante oclusiva sorda, el sò /n/ tendix a assimilar-se d'acort en el lloc d'articulació del sò següent: la oclusiva sorda tendix a pronunciar-se sonora. Eixemples són τον πατέρα [ˌt̪o̞m. ba̠.ˈt̪i̞.ɾa̠] (‘el pare’) o δεν πειράζει [ˌði̞m. bi.ˈɾa̠. z̠i] (‘no importa’). Algunes d'estes regles són opcionals, i poden variar depenent del dialecte i la formalitat. Ya que el sandhi és molt variable depenent de les circumstàncies, els parlants estrangers que no se senten cómodos en l'us del sandhi poden simplement obviar-ho i pronunciar les paraules sense sandhi.
Accent
[editar | editar còdic]Al contrari que el grec clàssic, en un sistema que diferenciava quatre nivells d'altura, el grec modern té un accent dinàmic, de la mateixa manera que l'espanyol. A l'igual encara que el grec clàssic, totes les paraules polisílabes duen l'accent en una de les tres sílabes finals. Els clíticos tals com pronoms personals formen una sola paraula fonològica en la paraula sobre la que actuen. Açò provoca que l'adició d'un clítico pot fer que l'accent es moga a una sílaba diferent. La posició de l'accent també pot variar entre diferents inflexions d'una mateixa paraula (per eixemple, πρόβλημα ‘problema’, προβλήματα ’problemes’). En algunes classes de paraules, el grec modern conserva una regla històrica per la qual l'accent depén també de la llongitut de les vocals. Aixina, una paraula l'última vocal de la qual és llarga no es pot accentuar en la antepenúltima sílaba: per eixemple tenim άνθρωπος (‘home’, nominatiu singular, última sílaba curta), pero ανθρώπων (‘dels hòmens’, genitiu plural, última sílaba llarga). No obstant, en el grec modern esta regla ya no és automàtica i no s'aplica a totes les paraules, ya que ya no existix distinció en la llongitut de les vocals (per eixemple, καλόγερος, ‘monge’; καλόγερων ‘dels monges’).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Browning, Robert (1983). Medieval & Modern Greek, 2ª edició (en anglés), Cambridge University Press, p. 56. ISBN 0-521-29978-0.
- ↑ Sophocles, I. A. «google. es/books? id=A0JGAAAAcAAJ&printsec=frontcover&dq=modern+greek&hl=ca&ei=Ic-YTa23N4OTswav__C_CA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=8&ved=0CE8Q6AEwBzgK#v=onepage&q&f=false Romaic or Modern Greek Grammar». Trübner&co.
- ↑ D. Holton, P. Mackridge, I. Philippaki-Warburton (1997), «Gramàtica grega. Una gramàtica de conjunt del llenguage modern». Londres: Routledge.
Vore també
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Harry Foundalis, foundalis. com/lan/grkalpha. htm Alfabet grec i pronunciació (en anglés)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fonología del griego moderno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.