Idioma judeoespañol
El judeoespañol (autoglotónimo: ג'ודיאו-איספאניול, djudeo-espanyol), comunament conegut com ladino, i també denominat djudezmo ([[[:Plantilla:AFI-lad]]]), és una llengua judeua parlada històricament per les comunitats sefardíes, descendents dels judeus que varen residir en la Península ibèrica fins a l'expulsió i les conversió obligatòries en 1492 pels Reis Catòlics.
Encara que la seua base llingüística és el castellà medieval, el judeoespañol ha incorporat elements lèxics, fonològics i gramaticals d'atres llengües peninsulars, aixina com d'idiomes de les regions a on es varen assentar els sefardíes, com el turc otomà, el grec, l'italià i, més recentment, el francés, degut en part a l'influència educativa de l'Aliança Israelita Universal en ciutats de l'Imperi Otomà com Salónica, Estambul i Esmirna.[1]
Aixina mateix, com a llengua judeua, inclou numerosos préstams i estructures del hebreu, especialment en contexts religiosos o llitúrgics.[2]
Al no haver segut mai harmonisada per una programació llingüística, és objecte de controvèrsia, començant per la seua denominació. El nom ladino (de «llatí») sorgix de la costum rabínica de traduir les escritures del hebreu original al castellà parlat pel comú dels sefardíés, fazer en llatí, utilisant-se finalment eixa expressió per a tot eixe tipo de texts. No obstant, els sefardíes es referien a ella generalment com espanyol o djudezmo. El terme judeoespañol sorgix de la necessitat de diferenciar-ho del espanyol modern. En el cas de la varietat haquetía, parlada principalment en Marroc, s'observa una influència molt forta del àrap.cita requerida
Aspectes històrics, socials i culturals
[editar | editar còdic]Història
[editar | editar còdic]Els judeus varen ser expulsats d'Espanya el 31 de juliol de 1492 en virtut del Edicte de Granada, que establia l'obligació d'abandonar el territori espanyol para tots els judeus, llevat aquells que es convertiren al cristianisme. La majoria dels sefardíes varen optar per l'exili, i casi tots ells varen ser rebuts en l'Imperi otomà pel sultà Bayaceto II. Una atra part es va establir en Marroc, en Països Baixos i en alguns països de l'Europa central.
Els sefardíes establits en terres otomanes pertanyien a un nivell social i econòmic en certa mida superior al de les poblacions autòctones, la qual cosa va permetre que estos conservaren la llengua i la majoria de les seues tradicions hispàniques durant casi 400 anys, de manera similar a lo que va ocórrer en Marroc. No obstant, el temps va favorir que s'originaren dos versions del judeoespañol: el ladino, parlat en els Balcans i el haquetía, parlat en Marroc. Per l'influència cultural que va tindre el ladino i, des de després, pel número de parlants que va tindre, molt major que el haquetía, és considerat un espècimen llingüístic molt interessant per a filòlecs i hispanista.
Orígens
[editar | editar còdic]
La llengua parlada pels judeus espanyols abans de l'expulsió no diferia substancialment del idioma espanyol de l'época, encara que tinguera en ocasions traces específiques, particularment l'ocupació ocasional de lèxic hebreu. En les primeres décades de l'establiment dels sefardíes en la ciutat de Salónica coexistien vàries de les llengües parlades en la península ibèrica. Era possible identificar en els diferents barris o calls llengües com el gallec, català, asturleonés o portugués. No obstant, la substancial predominancia dels sefardíes d'orige castellà o andalús va propiciar que les llengües anteriors caigueren en desús, no sense haver eixercit certa influència.[3]
El judeoespañol posseïx una gran cantitat de vocablos arcaizantes, en relació en el castellà actual. Molt d'açò es deu a la falta de dinamisme que va tindre l'idioma en els Balcans, llunt d'Espanya, la llengua dels quals es va enriquir i va sofrir reformes en el pas dels anys. El judeoespañol, per la seua banda, va adquirir vitalitat de la llengua turca i grega principalment, les quals ho varen enriquir i, en certa mida, varen modernisar.
En els seus llocs d'exili, els judeus sefardíes varen mantindre la llengua espanyola perque esta era un signe de pertinença a la comunitat judeua, i en els llocs a on els sefardíes compartien espai en els askenazíés, com a manera de diferenciar-se. Inclús en la Turquia otomana, l'espanyol parlat pels sefardíes era conegut com yahudice (lliteralment, judeu). Un diplomàtic otomà que va visitar Espanya en el XVII se sorprenia de la llengua parlada en el país, com ho va manifestar en una carta escrita a la Sublim Porta: «Curiosament, en Espanya han adoptat la llengua dels judeus del nostre Imperi».[3]
Durant sigles es va produir una abundant tradició oral en judeoespañol, aixina com una important obra lliterària. Açò ho varen conseguir gràcies a l'educació que rebien en judeo-espanyol. Entre els sigles XVIII i principis de el XIX l'instrucció dels chiquets consistia en vàries etapes, la maëstra (educació preescolar), la Thalmud-Thora (escola primària) en la que el senyor haham (professor) estava a càrrec de fins a 60 alumnes; l'ensenyança es realisava mentres tots estaven assentats en el sol formant un círcul (haboura) al voltant del professor. Primer deprenien l'alfabet hebreu, deprenien les vocals, a deletrear, llegir, traduir la bíblia en judeo-espanyol i el comentari de Raschi, llegien en judeo-espanyol llibres com Méam Loez o el Kav-ha-Jaschar. Ya en les classes superiors començaven a deprendre sobre el Talmud, l'escritura curiva judeo-espanyola o soletreo i aritmètica.[4]
En la ciutat de Salónica, primer otomana i més vesprada grega, a on la comunitat sefardí integrava el 65 % de la població, el judeoespañol era amprat com lingua franca en el comerç i en les relacions socials entre els tres principals cults de la ciutat: el cristianisme, el judaisme i l'islam.
El XIX marca un punt d'inflexió en el desenroll del judeoespañol, en un procés simultàneu d'auge i decliu. L'univers sefardí es secularizó, varen aumentar les migracions i la formació acadèmica en atres llengües, principalment en francés i alemà, en lo que molts varen relegar l'idioma original a l'àmbit familiar o ho varen abandonar definitivament.[5] Inclús els sefardíés cults varen mostrar el seu grau de occidentalizaació integrant paraules franceses o italianes al judeoespañol per a donar-li un caràcter més «romançada» a la llengua, substituint paraules d'orige netament turc.
Fins a principis de el XIX les comunitats sefarditas havien conseguit mantindre la llengua gràcies a l'educació les mateixes comunitats proveïen centrada en estudis talmúdicos en hebreu i judeoespañol, açò va començar a canviar quan varen aplegar diverses associacions com l'Alliance Israélite Universal, la Jewish Colonization Association i l'Anglo Jews Association,[6] les llengües del qual d'instrucció eren llengües dominants europees i els continguts de les quals se centraven en tòpics més concorde a les necessitats del món industrialisat, tals com a geografia, fisiologia, higiene, zoologia, botànica, mineralogia, física, química, aritmètica; càlcul comercial, monedes, pesos i mides; regles d'interés, de canvi, etc.; caligrafia, dibuix, geometria i àlgebra.[7] Açò va tindre com a conseqüència que per a fins de el XIX els judeus sefarditas tingueren importants coneiximents de les llengües del país en el que residien ademés de dos o tres llengües vives més com el francés, turc, àrap o anglés,[7] relegant encara més els coneiximents de la seua llengua materna a àmbits casi exclusivament familiars i religiosos, mentres que la ciència, la política i el comerç es feyen en atres llengües. Per a 1889 el Bulletin Annuel tenia registres de fins a 700.000 francs gastats a l'any en ensenyança per als judeus d'orient, es va aplegar a afirmar que anys despuix a lo manco 100.000 judeus otomans, tant hòmens com a dònes, coneixien el francés tan ben com el turc. Ya en 1902 eren 118 escoles administrades per la Alliance en un alumnat de 30.000 chiquets.[6]
L'auge dels nacionalismes i la consegüent formació de nous Estats nacionals va pressionar als sefardíés per a que abandonaren la seua llengua en favor de la llengua oficial del país en que es trobaren. Paradòxicament, els anys que van des de la década de 1880 fins a la de 1930 són els de major us del judeoespañol, puix és el moment històric que els sefardíes alcancen la seua plenitut demogràfica. Este major us es reflectix també en la producció escrita: es desenrolla la prensa judeoespañola a el hora que es traduïxen multitut d'obres lliteràries europees o es creen unes atres a la seua semblança. David Rousso advocat judeo-espanyol en Estambul, dona un reconte dels periòdics en llengua judeoespañola publicats en ciutats otomanes en una carta enviada a Ángel Polit en 1904:
He ací els noms dels principals periòdics en llengua judeo espanyola que es publiquen en el pais (Turquia).
Constantinopla: El Temps, que apareix dos voltes per semana en dieciseis pàgines. El Telegrafo, tres voltes per semana.
Esmirna: L'Esperança, el Nuvellista i el Messeret, tots semanals. L'últim es publica en llengua turca i en judeo-espanyol.
Salónica: El Avenir, L'Epoca.[8]
No obstant, David Rousso també reconeix que per a 1904 solament els majors de quaranta usaven el judeoespañol de manera quotidiana, mentres que els menors de 40 preferien comunicar-se en francés per considerar-ho un «jargon». Encara que també menciona que en Salónica, en ser la població judeua major al 60%, tant els cristians com els musulmans «es veuen obligats a deprendre l'espanyol».[8]
A finals de el XIX es produïxen els primers reencontres en el castellà d'Espanya, sobretot en Marroc, a on la llengua dels sefardíes adquirix moltes traces del castellà modern per la colonisació. Algunes comunitats sefardíes varen intentar que Espanya assumira una tasca de repatriació dels antics exiliats, obrint escoles i centres d'ensenyança superior que contrarrestaren l'influència del francés en el Protectorat espanyol en Marroc. Eixemples de paraules franceses en el ladino actual: merci muncho (moltes gràcies), depasar, profitar, etc.
Aixina mateix es va intentar que els sefardíes pogueren recuperar la ciutadania espanyola, sobretot per a amparar-los del desorde i les lluites que s'estaven donant en els Balcans, donada la progressiva desintegració territorial del Imperi otomà. Com a resultat, el 20 de novembre de 1924 es va aprovar un decret de llei elaborat per Miguel Primer de Rivera segons el qual els sefardíes tenien dret a obtindre la nacionalitat espanyola. Gràcies a esta llei, es va salvar la vida de prop de 40 000 judeus durant la persecució sofrida en la Segona Guerra Mundial.
XX
[editar | editar còdic]En el XX el judeoespañol experimenta un ràpit decliu: per un costat el Holocaust, que va aniquilar comunitats sanceres, com la numerosa comunitat, majoritàriament sefardí, de Salónica. L'exterminació sistemàtica de la població judeua en els camps de concentració és l'acontenyiment històric més dur que varen sofrir les comunitats sefardíes.
Per un atre costat, les migracions causades per la Segona Guerra Mundial i posteriorment per la creació del Estat d'Israel varen propiciar el desmembramiento i aculturación de les comunitats. En a penes cinc anys la llengua dels sefardíés va perdre al 90 % dels seus parlants. Allò va significar per al judeoespañol deixar de tindre un punt de localisació reconeixible i perdre a els qui millor hagueren pogut obrir nous camins cap a la normalisació d'una llengua: els escritors i creadors lliteraris.
El manteniment del judeoespañol com a signe d'identitat judeua tenia poc sentit en Israel, a on una llengua considerada més pròpia dels judeus, el hebreu, havia segut resucitada com a llengua viva. A Israel es varen traslladar la major part dels sefardíes marroquins, emigrats massivament en la década de 1950. Els sefardíes emigrats a països de parla hispana varen abandonar ràpidament la seua llengua en favor de l'espanyol modern, i les comunitats de França o Estats Units ho varen mantindre durant un temps, encara que relegant-ho cada volta més a l'àmbit domèstic o de les relacions socials.
En l'actualitat
[editar | editar còdic]El número de parlants de judeoespañol ronda hui els 150 000. Les comunitats sefardíes més numeroses fora d'Israel estan en Turquia (Estambul i Esmirna). En Iberoamèrica hi ha comunitats a on el ladino i les tradicions sefardíes han segut part integral de la seua història i cultura, en països com Equador, Perú, Puerto Rico, Chile, Cuba, Mèxic, Colòmbia, Bolívia, Argentina, Brasil i Guatemala entre uns atres.
En Turquia mateixa, el número de periòdics i bolletins emesos en judeoespañol seguix sent significatiu, és el cas de "El Amaneser",[9] fundat en 2005 i editat en el Sentro de Investigasyones sovre la Kultura Sefardi d'Estambul. En Israel es manté una revista en judeoespañol en la seua variant ladino, "Aki Yerushalayim".[10]editada per l'Autoritat Nasionala del Ladino i una emissió semanal de radi en l'emissora Kol Israel. Igualment Ràdio Exterior d'Espanya emet el programa Bozes de Sefarad que recentment va complir 20 anys a l'aire. En el nort de Marroc existix una revista en judeoespañol, en la seua variant haquetía, "Veus de Haketía".[11] Atres mijos de comunicació en ladino han anat desapareixent a mida que minvava el número de parlants.
Des de finals de el XX hi ha hagut tímits intents de recuperació del judeoespañol, sobretot en Israel. Este judeoespañol acadèmic és un estàndart creat a partir de les parles dels sefardíés. Està, inclús, molt influït pel castellà estàndar, del que s'ha pres numerós vocabulari per a substituir els préstams turcs, francesos i eslaus.
Actualment vàries cases editorials, sobretot espanyoles, editen llibres escrits en llengua judeoespañola. Gad Nasí va publicar recentment la seua obra editorial En terres alienes yo em vo murir: una excelent recopilació de contes i testimonis en llengua judeoespañola. Han tornat a ser colocades en el mercat publicacions com Els Dos Mellizos, novela sefardí publicada per primera volta a finals de el XIX, i Cròniques dels Reis Otomans de Moshé Almosnino, primera publicació formal en llengua judeoespañola. També cal destacar la llabor lliterària i docent que porta a terme Eliezer Pape des de l'Universitat Ben Gurión del Neguev en publicacions com La Meguila de Saray.
Llibres tant judeus com de la fe cristiana han segut escrits o traduïts en ladino per erudits com Frantz S. Peretz. Aixina mateix escritors com Moshe Shaul i Avner Peretz han publicat una gran colecció d'artículs en judeoespañol.
Com el yidis, el judeoespañol s'ha escrit tradicionalment en caràcters hebreus.
En 2018, va ser creada l'Acadèmia Nasionala del Ladino, també coneguda com a Acadèmia del Judeoespañol, en Israel. La residència de l'Acadèmia es va instalar en la ciutat de Jerusalem.
l'Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola (ASALE) va començar a estudiar en març de 2019 la candidatura de l'Acadèmia del Judeoespañol a integrar-se en l'associació[12] la qual cosa es va produir en 2020 com a acadèmia reconeguda.
Estimació del total de població sefardí per país
[editar | editar còdic]Abans de passar a abordar la cantitat de sefardíes que podrien viure en els diferents continents, és essencial resaltar que les sifres que a continuació es mostren faran referència a les comunitats sefardíes reunides entorn a sinagogues o atres institucions hebrees o associacions. El número va desafortunadament descendint (llevat en el cas d'Israel). Per tant, parlem de judeus sefardíes practicants en algun grau. Per raons evidents, devem deixar a un costat a totes aquelles persones que consideraríem sefardíes pero que, no obstant, no apareixen en cap registre com pot ser l'institució de la sinagoga. Ademés, a este grup no registrat i molt numerós tindríem que afegir tots aquells que descendixen de judeus sefardíes per algun arbre familiar i que, en l'actualitat, o són judeus en branques de judaisme entremesclades genealógicament (askenazí o mizrají en sefardí), o no judeus que descendixen de judeus converso i, per tant, de judeus, molts dels quals conserven llinages hebreus.[13]
Descripció llingüística
[editar | editar còdic]Morfologia
[editar | editar còdic]Eixemples de la conjugació regular dels verps en el present i en el pretérito:
| -er (komer: "menjar") |
-anar (bivir: "viure") |
-ar (favlar: "parlar") | |
|---|---|---|---|
| yo | -o : komo, bivo, favlo | ||
| el teu | -és : komés, bivés | -as : favlas | |
| el, eya | -i : komi, bivi | -a : favla | |
| mozotros | -emos : komemos | -imos : bivimos | -amos : favlamos |
| vós, vozotros | -ésh : komésh | -ísh : bivísh | -ásh : favlásh |
| eyos, eyas | -en : komen, biven | -an : favlan | |
| -er (komer) |
-anar (bivir) |
-ar (favlar) | |
|---|---|---|---|
| yo | -í : komí, biví, favlí | ||
| el teu | -ites : komites, bivites | -nugues : favlnugues | |
| el, eya | -yó : komyó, bivyó | -o : favlo | |
| mozotros | -imos : komimos, bivimos, favlimos | ||
| vós, vozotros | -itesh : komitesh, bivitesh | -atesh : favlatesh | |
| eyos, eyas | -yeron : komyeron, bivyeron | -aron : favlaron | |
Orige del lèxic del judeoespañol
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Orige de les paraules en judeoespañol.
El judeoespañol és un idioma que va rebre una important aportació de moltes de les llengües parlades en la península ibèrica, ya que molts dels judeus expulsats procedien de zones com Galícia o Catalunya. Igualment, va rebre una rica influència del turc, del grec i del italià.
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Borovaya, Olga (2012). Modern Ladino Culture: Press, Belles Lettres, and Theater in the Clapix Ottoman Empire, Indiana University Press, p. 191. ISBN 978-0-253-35672-7.
- ↑ Benbassa, Esther (2001). Sefardíes: història, cultura i llengua, Editorial Trotta. ISBN 978-84-8164-469-3.
- ↑ 3,0 3,1 Mazower, 2005.
- ↑ Polit, Ángel (1904). Els israelitas espanyols i l'idioma castellà, Est. tipogràfic «Successors de Rivandeneyra», p. 94.
- ↑ Polit, Ángel (1904). Els israelitas espanyols i l'idioma castellà, Est. tipogràfic «Successors de Rivandeneyra», pp. 50-65.
- ↑ 6,0 6,1 Polit, Ángel (1904). Els israelitas espanyols i l'idioma castellà, Est. tipogràfic «Successors de Rivandeneyra», pp. 93.
- ↑ 7,0 7,1 Polit, Ángel (1904). Els israelitas espanyols i l'idioma castellà, Est. tipogràfic «Successors de Rivandeneyra», pp. 95.
- ↑ 8,0 8,1 Polit, Ángel (1904). Els israelitas espanyols i l'idioma castellà, Est. tipogràfic «Successors de Rivandeneyra», pp. 138.
- ↑ "El Amaneser"
- ↑ «Aki Yerushalayim. Revista Kultural Djudeo-Espanyola» (en ladino). Aki Yerushalayim. Archivat des d'el original, el 7 d'agost de 2016. Consultat el 12 de decembre de 2025.
- ↑ «Veus de Haketía» (en és). Veus de Haketía. Consultat el 12 de decembre de 2025.
- ↑ «[1]».
- ↑ Bolletí de la comunitat sefardí en Espanya
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Bunis, David (1999). Judezmo: An Introduction to the Language of the Ottoman Sephardim. Jerusalem: Magnes Press. ISBN 9789654930246 Plantilla:He
- Markova, Alla (2008). Beginner's Ladino. Nova York: Hippocrene Books. ISBN 978-0-7818-1225-2 (anglés).
- Polit, Ángel (1904). Els israelitas espanyols i l'idioma castellà, Est. tipogràfic «Successors de Rivandeneyra».
- Recuero, Pascual (1977). Diccionari Bàsic Ladino-Espanyol, Barcelona: Ameller Edicions.
- (2003).Tons digital.I(V)
- Morning Edition.National Public Ràdio. (anglés)
- (2024).Revista de Filologia Espanyola.104(1: 1-36)
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Idioma judeoespañol» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.