Edicte de Granada
En Edicte de Granada o Decret de l'Alhambra (per antonomàsia) es referix a dos decrets promulgats el 31 de març de 1492 en l'Alhambra pels reis Fernando II d'Aragó i Isabel I de Castella, que ordenaven l'expulsió dels judeus de les corones de Castella i Aragó. La data final que es va establir va ser el 31 de juliol de 1492, encara que, per motius llogístics, es va ampliar el determini fins al 2 d'agost. El decret per a la Corona de Castella va ser firmat pels dos reis, mentres que el de la Corona d'Aragó solament duya la firma de Fernando. Existien entre les dos versions diferencies significatives, encara que abdós partien d'un mateix proyecte elaborat pel inquisidor general Tomás de Torquemada.
Existix un debat en l'actualitat sobre el número de judeus que es varen convertir al catolicisme com a resultat del decret, i de fet, sobre el número de judeus no converso que residien en el territori d'abdós corones en vespres del mateix. Segons estimacions recents, d'uns 300 000 judeus que vivien en Espanya, entre 100 000 i 200 000 es varen convertir per a evitar l'expulsió, ya fòra de manera sincera o fingida. Seguint estes evaluacions, entre 40 000 i 100 000 varen resultar desdonats de la península, i un número desconegut d'ells acabaria retornant a Espanya i convertint-se a causa de les dificultats del seu exili.[1] Atres evaluacions tracten un número major d'expulsats, mentres que alguns historiadors han mostrat la dificultat de separar entre famílies convertides anteriorment a l'edicte i els que es varen convertir per ell.cita requerida En tot cas, l'expulsió dels judeus ibèrics deixaria una marca important en l'identitat judeua, i generaria una de les dos corrents cèntriques del judaisme en l'actualitat: els sefaradíes.
El decret referent a la Corona d'Aragó va estar en vigor fins al 15 de juliol de 1707, quan eixa zona va passar a regir-se pel decret castellà, que va estendre els seus efectes a Aragó a partir d'eixa data i, més vesprada, al Regne de Navarra en 1841. Va estar formalment en vigor fins a la promulgació de la Constitució espanyola de 1869, que va consagrar la llibertat de cult. El 21 de decembre de 1969, Francisco Franco ho va derogar oficialment.
El decret d'expulsió
[editar | editar còdic]La gestació del decret i les dos versions finals
[editar | editar còdic]Els Reis Catòlics varen encarregar al inquisidor general Tomás de Torquemada i als seus colaboradors la redacció del decret d'expulsió fixant-los, segons el historiador Luis Suárez, tres condicions prèvies que quedarien reflectides en el document: que justificaren l'expulsió imputant als judeus dos delictes suficientment greus —l'usura i la herética pravedad—; que es donara un determini suficient per a que els judeus pogueren elegir entre el batisme o l'exili; i que els que es mantingueren fidels a la Llei mosaica pogueren dispondre dels seus bens mobles i immobles, encara que en les salvetat establides per les lleis —no podrien traure ni or, ni argent, ni cavalls...—. Torquemada va presentar el proyecte de decret als reis el 20 de març de 1492, i els monarques ho varen firmar i varen publicar en Granada el 31 de març.[2] Segons Joseph Pérez, que els reis encarregaren la redacció del decret a Torquemada "demostra el protagonisme de l'Inquisició en aquell assunt".[3]
Del decret promulgat en Granada el 31 de març, que va prendre com a base el proyecte de decret de Torquemada —redactat en voluntat i consentiment dels seus altezas i que està datat en Santa Fe el 20 de març— existixen dos versions. Una firmada pels dos reis i vàlida per a la Corona de Castella i una atra firmada solament pel rei Fernando i vàlida per a la Corona d'Aragó. Entre el proyecte de decret de Torquemada i les dos versions finals i entre estes entre sí existixen, segons Joseph Pérez, "variants significatives". A diferència del proyecte de Torquemada i del decret castellà, en la versió dirigida a la Corona d'Aragó es reconeix el protagonisme de l'Inquisició —«Persuadint-nos el venerable pare prior de Santa Creu [Torquemada], inquisidor general de la dita herética pravedad...»—; es menciona l'usura com un dels dos delictes dels que s'acusa als judeus —«Trobem els dits judeus, per mig de grandíssimes i insoportables usures, devorar i absorbir les facendes i substàncies dels cristians»—; es reafirma la posició oficial de que solament la Corona pot decidir el destí dels judeus ya que són possessió dels reis —són nostres, es diu—; i conté més expressions injuriosas contra els judeus: li'ls acusa de burlar-se de les lleis dels cristians i de considerar-los idólatras; es fa menció de les «abominables circumcisió i de la perfidia judaica»; es califica el judaisme de llepra; es recorda que els judeus «per la seua pròpia culpa estan somesos a perpètua servitut, a ser siervo i captius».[4]
Respecte a lo essencial, les dos versions tenen la mateixa estructura i exponen les mateixes idees. En la primera part s'arrepleguen les raons per les que els reis —o el rei en el cas de la versió aragonesa— decidixen expulsar als judeus, i en la segona part es detalla cóm es va a realisar l'expulsió.[5]
Els motius de l'expulsió
[editar | editar còdic]
En la versió castellana es fa referència exclusivament als motius religiosos —en la versió aragonesa també s'aludix a l'usura— puix s'acusa als judeus de la herética pravedad, és dir, de servir d'eixemple i d'incitar als conversos a tornar a les pràctiques de la seua antiga religió.[5][6] En el començ del decret es diu:
A continuació es relaten les mides preses fins a llavors pels reis per a posar fi a la comunicació entre la comunitat judeua i els converso, causa fonamental segons els reis i l'Inquisició, de que els cristians nous, judaícen.[5] En primer lloc l'acort de les Corts de Toledo de 1480 pel que s'obligava als judeus a viure en barris separats dels cristians, per a evitar que els judeus puguen «subvertir i sostraure de la nostra santa fe catòlica als fidels cristians». En segon lloc, la decisió d'expulsar als judeus d'Andalusia, «creent que allò bastaria per a que els de les atres ciutats i viles i llocs dels nostres regnes i señoríos cessaren de fer i cometre lo susodicho». Pero esta mida va fallar «perque cada dia es troba i sembla que els dits judeus creixen en continuar el seu mal i danyat propòsit a on viuen i conversen».[6]
Finalment s'explica el motiu pel que s'ha decidit expulsar a tota la comunitat judeua, i no només a aquells dels seus membres que supostament volien "pervertir" als cristians: «perque quan algun greu i detestable crim és comés per algun colege o universitat [entenga's: alguna corporació i colectivitat], és raó que tal colege o universitat siguen dissolts, i anihilados i els menors pels majors i els uns pels atres punidos i que aquells que pervierten el bo i honest viure de les ciutats i viles i per contagi poden danyar als atres siguen expelidos».[7][5]
Les condicions de l'expulsió
[editar | editar còdic]En la segona part del decret es detallaven les condicions de l'expulsió:[8]
- L'expulsió dels judeus era definitiva: «acordem de manar eixir tots els judeus i judeues dels nostres regnes i que jamai tornen ni tornen a ells ni a algun d'ells».
- No hi havia cap excepció, ni per raó d'edat, residència o lloc de naiximent —s'inclouen tant els naixcuts en Castella i Aragó com els vinguts de fòra—.
- Es donava un determini de quatre mesos —que despuix s'ampliarà dèu dies més, fins al 10 d'agost— per a que ixqueren dels dominis dels reis. Els que no ho feren dins d'eixe determini o tornaren despuix serien castigats en la pena de mort i el confisc dels seus bens. Aixina mateix els que auxiliaren als judeus o els ocultaren s'exponien a perdre «tots els seus bens, vassalls i fortalees i atres heredamientos».
- En el determini fixat de quatre mesos els judeus podrien vendre els seus bens immobles i dur-se el producte de la venda en forma de lletres de canvi —no en moneda falcada o en or i argent perque la seua eixida estava prohibida per la llei— o de mercaderies —sempre que no foren armes o cavalls, l'exportació dels quals també estava prohibida—.
Encara que en l'edicte no es feya referència a una possible conversió, esta alternativa estava implícita. Com ha destacat el historiador Luis Suárez els judeus disponien de "quatre mesos per a prendre la més terrible decisió de la seua vida: abandonar la seua fe per a integrar-se en ell [en el regne, en la comunitat política i civil], o eixir del territori a fi de conservar-la".[7]
Tramitació de l'edicte
[editar | editar còdic]El real recapte d'expulsió dels regnes de Castella va ser acordada pel secretari Juan de Coloma, registrada per Juan Ruiz de Calcena en el Edicto de Granada de la Corona d'Aragó i sagellada per Miguel Pérez de Almazán.[9] El document va ser enviat a cada una de les ciutats principals, a les ciutats menors i viles i als señoríos nobiliarios, en órdens estrictes de no llegir-ho fins a l'1 de maig de 1492.[9] L'edicte d'expulsió de la Corona d'Aragó també va ser acordat per Juan de Coloma.[10]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Pérez, 2007, p. 17.
- ↑ Suárez Fernández, 2012, p. 411-412.
- ↑ Pérez, 2009, p. 187.
- ↑ Pérez, 2009, p. 187-188.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Pérez, 2009, p. 188.
- ↑ 6,0 6,1 Suárez Fernández, 2012, p. 414.
- ↑ 7,0 7,1 Suárez Fernández, 2012, p. 415.
- ↑ Pérez, 2009, p. 189.
- ↑ 9,0 9,1 Rumeu d'Armes (1985). Consell Superior d'Investigacions Científiques (ed.). Nova llum sobre les capitulacions de Santa Fe de 1492 concertades entre els Reis Catòlics i Cristóbal Colón: estudi institucional i diplomàtic, pp. 138-141. ISBN 9788400059613.
- ↑ «The 1492 Edict of Expulsion». www.geocities.com. Archivat des d'el original, el 2008-03-17. Consultat el 2026-01-02.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2002) L'Antisemitisme en Espanya. L'image del judeu (1812-2002), Madrit: Marcial Pons. ISBN 978-84-95379-49-8.
- Pérez (2009). Els judeus en Espanya, Madrit: Marcial Pons. ISBN 84-96467-03-1.
- Pérez (2007). History of a Tragedy: The Expulsion of the Jews from Spain (en anglés), Universitat d'Illinois. ISBN 978-02-520-3141-0.
- (2012) L'expulsió dels judeus. Un problema europeu, Barcelona: Ariel. ISBN 978-84-344-0025-2.
Vore també
[editar | editar còdic]- Expulsió dels judeus d'Espanya en 1492
- Orígens de l'Inquisició espanyola
- Història dels judeus en l'Imperi otomà
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Edicto de Granada» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.