Expulsió dels judeus d'Espanya

L'expulsió dels judeus d'Espanya va ser ordenada en 1492, en Castella i en Aragó, pels Reis Catòlics per mig del Edicte de Granada en la finalitat, segons el decret, d'impedir que seguiren influint en els cristians nous per a que estos judaizaran. La decisió d'expulsar als judeus —o de prohibir el judaisme— està relacionada en l'instauració de l'Inquisició catorze anys abans en la Corona de Castella i nou en la Corona d'Aragó, perque va ser creada precisament per a perseguir als judeoconversos que seguien practicant la seua antiga fe. Els judeus també varen ser expulsats del regne de Portugal en 1497 i del regne de Navarra en 1498.

Expulsió dels judeus d'Espanya (any 1492), segons Emilio Sala (1889).

L'expulsió va posar fi a un periodo de vida judeua oberta que s'havia prolongat durant uns 1.500 anys des dels primers assentaments en la península ibèrica, una presència de gran continuïtat històrica, solament comparable en duració a la de la seua pàtria ancestral en Israel i que potser va aplegar a constituir la major comunitat judeua d'Europa en l'Edat Mija. El decret de 1492 va ser en realitat el desenllaç d'un sigle de persecucions, matances (com les de 1391) i conversió forçades, mentres que l'Inquisició va proseguir la repressió d'els qui continuaven practicant el judaisme en secret tant en Espanya com en Amèrica. Com ha senyalat el historiador Juliol Valdeón, «l'expulsió dels judeus del solar ibèric és un dels temes més polèmics de quants han succeït a lo llarc de l'història d'Espanya». Per la seua banda, el hispanista francés Joseph Pérez ha destacat les semblances que existixen entre esta expulsió i la persecució dels judeus en l'Hispania visigoda casi mil anys abans.

El número de judeus expulsats en 1492 seguix sent objecte de controvèrsia: les fonts de l'época oferixen sifres molt dispars —de 150.000 a 600.000—, mentres que els estudis moderns reduïxen les estimacions a un ranc de 50.000 a 200.000, en alguns historiadors sugerint que la majoria de judeus espanyols va optar per convertir-se en lloc d'exiliar-se, possiblement en una proporció de fins a tres converso per cada exiliat. Les sifres d'exiliats també cobrixen als que, provablement en un número elevat, varen retornar a Espanya al cap del temps i es varen convertir per les pijors condicions dels seus llocs d'acolliment. Entre els que no varen tornar, alguns varen marchar a Portugal i Navarra, d'a on serien també expulsats o convertits per la força en els anys següents, mentres que uns atres es varen dirigir al nort d'Àfrica, a ciutats de lo que hui són Marroc i Argèlia. Part d'ells va navegar cap a Itàlia i Provença, i uns atres varen continuar més a l'est, cap als territoris del Imperi otomà i la Terra d'Israel.

En l'actualitat, la majoria dels descendents dels judeus expulsats residixen en Israel, mentres que existixen comunitats sefardíes numeroses en França i en Norteamérica, junt a atres més chicotetes en Turquia i Marroc. L'evidència genètica indica que les poblacions actuals d'Espanya, Portugal i les Illes Balears presenten, segons la regió, nivells variables d'ascendència judeua procedent d'els qui varen permanéixer despuix de l'expulsió. En 2015 les Corts Generals espanyoles varen aprovar una llei per la que es reconeixia com a espanyols als descendents directes dels judeus expulsats entre 1492 i 1498.

Antecedents

Els judeus en els Estats cristians medievals peninsulars

Vore també: Antijudaísmo cristià

Erro al crear miniatura:

Interior de la sinagoga del Trànsit de Toledo

El 2 de giner de 1492, els Reis Catòlics conquisten el Regne nazarí de Granada. L'últim rei musulmà, Boabdil, es va retirar a la regió de L'Alpujarra despuix de casi huitcents anys de presència musulmana en la zona. D'esta forma es posa fi a la Reconquista.

En una carta enviada pels Reis Catòlics al concejo de Bilbao en 1490 es dia que "de dret canònic i segons les lleis dels nostres regnes, els judeus són tolerats i sofrits i nos els manem tolerar i sofrir que vixquen en els nostres regnes, com els nostres súbdits i vassalls". Com ha senyalat Joseph Pérez, "cal rebujar l'idea comunament admesa d'una Espanya a on les tres religions del Llibre –cristians, musulmans i judeus- haurien convixcut pacíficament durant els dos primers sigles de la dominació musulmana i, més vesprada, en la [[Reconquista|Espanya cristiana dels sigles XII i XIII]]. La tolerància implica no discriminar a les minories i respectar la diferència. I, entre els sigles VIII i XV, no trobem en la península res semblat a la tolerància". Henry Kamen, per la seua banda, afirma que "les comunitats de cristians, judeus i musulmans mai havien vixcut en peu d'igualtat; l'anomenada convivència va ser sempre una relació entre desiguals". En els regnes cristians, destaca Kamen, tant judeus com a musulmans eren tractats "en despreci" i les tres comunitats "vivien existències separades". En els regnes musulmans, per un atre costat, els cristians i judeus eren obligats a pagar un impost per a poder professar la seua religió.

En els sigles XII i XIII s'recrudecer l'antijudaísmo cristià en l'Occident medieval, lo que queda plasmat en les dures mides antijudías acordades en l'IV Concilie de Letrán celebrat en 1215 a instàncies del papa Inocencio III. Els regnes cristians peninsulars no varen ser aliens al creiximent del antijudaísmo cada volta més beligerant –en el còdic castellà de les Partides es recordava que els judeus vivien entre els cristians per a que la seua presència recorde que descendixen d'aquells que crucificaron al nostre Senyor Jesucristo-, pero els reis varen seguir "protegint" als judeus per l'important paper que eixercitaven en els seus regnes.

En el XIV es termina el periodo de "tolerància" cap als judeus, passant-se a una fase de conflictes creixents. Segons Joseph Pérez, "lo que canvia no són les mentalitat, són les circumstàncies. Els bons temps de l'Espanya de les tres religions havien coincidit en una fase d'expansió territorial, demogràfica i econòmica; judeus i cristians no competien en el mercat de treball: tant uns com uns atres contribuïen a la prosperitat general i compartien els seus beneficis. El antijudaísmo militant de l'Iglésia i dels flares a penes trobava eco. Els canvis socials, econòmics i polítics de el XIV, les guerres i les catàstrofe naturals que precedixen i seguixen a la Pesta Negra creen una situació nova. […] [La gent] es creu víctima d'una maldicció, castigada per pecats que hauria comés. El clero invita als fidels a arrepenedir-se, a canviar de conducta i retornar a Deu. És llavors quan la presència del poble deicida entre els cristians es considera escandalosa".

Les matances de judeus de 1391 i les seues conseqüències

Artícul principal → Pogroms de 1391 en Espanya.

Crema de judeus acusats de ser els causants de la Pesta Negra de 1348-1351.

La primera ona de violència contra els judeus en la península ibèrica es va produir en el regne de Navarra com a conseqüència de l'arribada en 1321 de la creuada dels pastorcillo des de l'atre costat dels Pirineus. Les juderíes de Pamplona i d'Estella són massacrades. Dos décades més tarde l'impacte de la Pesta Negra de 1348 provoca assalts a les juderías de varis llocs, especialment les de Barcelona i d'atres localitats del Principat de Catalunya. En la Corona de Castella la violència antijudía es relaciona estretament en la cridada primera guerra civil castellana (1351-1369) en la que el bando que recolza al pretenent al tro, Enrique de Trastámara, utilisa com a arma de propaganda el antijudaísmo i acusa al rei Pedro I de favorir als judeus. Aixina, la primera matança de judeus, que va tindre lloc en Toledo en 1355, va ser eixecutada pels partidaris d'Enrique de Trastámara quan entren en la ciutat. Lo mateixa succeïx onze anys més tarde quan ocupen Briviesca. En Burgos, els judeus que no poden pagar el quantiós tribut que se'ls impon en 1366 són reduïts a esclavitut i venuts. En Valladolit la judería és assaltada en 1367 al crit de "¡Vixca el rei Enrique!". Encara que no hi ha víctimes, les sinagogues són incendiades.

Pero la gran catàstrofe per als judeus de la península ibèrica té lloc en 1391, quan les juderías de la Corona de Castella i de la Corona d'Aragó són massacrades. Els assalts, els incendis, els saquejos i les matances s'inicien en juny en Sevilla, a on Fernando Martínez, arcediano de Écija, aprofitant el buit de poder que crea la mort de l'arquebisbe de Sevilla, endurix les seues predicacions en contra dels judeus que havia iniciat en 1378 i mana derribar les sinagogues i requisa els llibres d'oracions. En giner de 1391 un primer intent d'assalt a la judería pot ser evitat per les autoritats municipals, pero en juny centenars de judeus són assessinats, les seues cases saquejades i les sinagogues convertides en iglésies. Alguns judeus conseguixen escapar; uns atres, aterrorizados, demanen ser batejats.

Des de Sevilla la violència antijudía s'estén per Andalusia i després passa a Castella. En agost alcança a la Corona d'Aragó. En tots els llocs es reproduïxen els assessinats, els saquejos i els incendis. Els judeus que conseguixen salvar la vida és perque fugen –molts es refugien en el regne de Navarra, en el regne de Portugal o en el regne de França; uns atres es marchen al nort d'Àfrica- i sobretot perque accepten ser batejats, baix l'amenaça de mort. El número de víctimes és difícil de saber. En Barcelona varen ser assessinats uns 400 judeus; en Valéncia 250; en Lleida 68…

«Als peus del Salvador» (1887), pintura de Vicente Cutanda que representa la massacre de judeus en Toledo

Despuix de la massacre antisemita de 1391 s'recrudecer les mides antijudías: en Castella s'ordena en 1412 que els judeus es deixen barba i duguen un distintiu roig coser a la roba per a poder ser reconeguts; en la Corona d'Aragó es declara ilícita la possessió del Talmud i es llimita el número de sinagogues a una per aljama. Ademés les órdens mendicantes intensifiquen la seua campanya de proselitisme -en la que destaca el dominico valencià Vicente Ferrer- per a que els judeus es convertixquen i que rep el respal dels monarques –en la Corona d'Aragó es decreta que els judeus assistixquen obligatòriament a tres sermones a l'any-. Com a conseqüència de les massacres de 1391 i les mides que li varen seguir, cap a 1415 més de la mitat dels judeus de Castella i d'Aragó havien renunciat a la llei de Moisés i s'havien batejat, entre ells molts rabinos i personages importants.

Els judeus en el XV

Miniatura d'una hagadá espanyola del sigle XIV

Despuix de les matances de 1391 i les predicacions que les varen seguir, cap a 1415 a penes cent mil judeus es mantenien fidels a la seua religió en les corones de Castella i d'Aragó. Com ha senyalat Joseph Pérez, "el judaisme espanyol mai es repondrà d'esta catàstrofe". La comunitat hebrea "va eixir de la crisis no només físicament disminuïda, sino moral i intelectualment destrossada".

En la Corona d'Aragó, aljames importants com les de Barcelona, Valéncia o Palma pràcticament varen desaparéixer –en 1424 el call o judería de Barcelona va ser abolit perque es considerava innecessari-, i solament va quedar intacta la de Saragossa. En Castella, aljamas en un atre temps florecientes, com les de Sevilla, Toledo o Burgos, varen perdre gran part dels seus membres; en 1492 l'antiga judería de Toledo solament tenia unes quaranta cases. En 1492, l'any de la seua expulsió, en la Corona d'Aragó tan sol quedava una quarta part dels judeus que hi havia abans de 1391 -la famosa comunitat judeua de Girona, per eixemple, es va quedar en sol 24 famílies-. En la Corona de Castella no aplegaven a huitanta mil -en Sevilla abans dels tumults de 1391 hi havia unes 500 famílies judeues; cinquanta anys despuix solament quedaven 50-. Segons Joseph Pérez, en el moment de l'expulsió els judeus no aplegarien a 150.000, repartits en 35 aljamas de la Corona d'Aragó i en 216 en la Corona de Castella. I en abdós corones s'observa que els judeus havien abandonat les grans ciutats i vivien en les chicotetes i en les zones rurals, menys expostes "als malifets dels cristians".

Judeu celebrant havdalá, detall de miniatura de el XIV.

Despuix del periodo crític de 1391-1415, disminuïx la pressió sobre els judeus, que recuperen les seues sinagogues i els llibres que els havien segut confiscats, i poden eludir certes obligacions, com dur la rodela bermeja o acodir als sermones dels flares. Ademés poden reconstruir l'organisació interna de les aljamas i les seues activitats religioses, gràcies als acorts alcançats pels procuradors de les aljamas reunits en Valladolit en 1432 i que són sancionats pel rei, lo que supon que "la Corona de Castella torna a acceptar oficialment que una minoria dels seus súbdits tinga una atra religió que la cristiana i es reconeix a esta minoria el dret de dur una existència llegal, en un estatut llegal". "D'esta manera es reconstruïx la comunitat judeua en el beneplàcit de la corona". Abraham Beneviste, que va presidir la reunió de Valladolit, és nomenat rabí de la cort, en autoritat sobre tots els judeus del regne i al mateix temps com a delegat del rei sobre ells.

Durant el regnat dels Reis Catòlics, en l'últim quarto de el XV, molts judeus vivien en núcleus rurals i es dedicaven a activitats relacionades en l'agricultura. Sobre l'artesania i al comerç, no monopolisaven cap d'estos dos sectors –el comerç internacional havia passat a mans dels converso-. Va seguir havent judeus dedicats al préstam, pero havia creixcut molt el número de prestamistes cristians. Aixina mateix va seguir havent judeus que arrendaven rendes reals, eclesiàstiques o senyorials, pero la seua importància també havia disminuït –en Castella solament tenien al seu càrrec la quarta part de les recaptació-. No obstant, en la cort de Castella –no aixina en la d'Aragó- els judeus ocupaven llocs administratius i financers importants, tal com Abraham Senior, des de 1488 tesorer major de la Santa Germandat, un organisme clau en la finançació de la guerra de Granada, i que ademés va ser nomenat rabí major de Castella, o Yucé Abravanel, "recaptador major del servici i montazgo de les raberes, una de les rendes més saneadas i de major rendiment de la Corona de Castella. No obstant, segons Joseph Pérez, no es deu exagerar el paper dels judeus en la cort. "La veritat era que l'Estat podia prescindir dels judeus, tant en l'aparat burocràtic com en la gestió de la facenda".

Isabel I de Castella.

Cal rebujar, puix, el tòpic de que la comunitat hebrea a finals de el XV era inmensament rica i influent. "En realitat, els judeus espanyols en el moment de la seua expulsió no formaven un grup social homogéneu. Hi havia entre ells classes com en la societat cristiana, una chicoteta minoria de hòmens molt rics i molt ben situats, junt a una massa de gent menuda: agricultors, artesans, tendir-vos". Lo que els unia era que practicaven la mateixa fe, diferent de l'única reconeguda, lo que feya d'ells una comunitat separada dins de la monarquia i que era "propietat" de la corona que per això els protegia. En una carta del 7 de juliol de 1477 dirigida a les autoritats de Trujillo, a on s'havien produït incidents contra els judeus, la reina Isabel I, despuix de posar baix la seua protecció a l'aljama i prohibir tot tipo d'opressió o de humiliació contra els seus membres, afirma:

Tots els judeus dels meus regnes són meus i estan baix la meua protecció i ampar i a mi pertany dels defendre i amparar i mantindre en justícia

Aixina que, els judeus "formaven, no un Estat en l'Estat, sino més be una microsocietat al costat de la societat cristiana majoritària, en una autoritat (el rabí major) que la corona li delegava sobre els seus membres". Les aljamas s'organisaven internament en un ampli marge d'autonomia. Designaven per sorteig al consell de vells que regia la vida de la comunitat; recaptaven els seus propis imposts per al manteniment del cult, de les sinagogues i de l'ensenyança rabínica; vivien baix les normes del dret judaic i tenien els seus propis tribunals que entenien de tots els casos en matèria civil –des de les Corts de Madrigal de 1476 les causes penals havien passat als tribunals reals-. Pero els judeus no gojaven de la plenitut dels drets civils: tenien un règim fiscal específic molt més oneroso que el dels cristians i estaven exclosos dels càrrecs que els pogueren conferir autoritat sobre els cristians.

La situació en la que vivien els judeus, segons Joseph Pérez, plantejava dos problemes: "com a súbdits i vassalls del rei, els judeus no tenien cap garantia per al futur –el monarca podia en qualsevol moment cercenar l'autonomia de les aljamas o exigir nous tributs més importants-"; i, sobretot, en "estos anys finals de l'Edat Mija, quan s'està gestant un Estat de caràcter modern, no podia menys de plantejar-se un problema d'immensa transcendència: ¿era compatible l'existència de comunitats autònomes i separades en les exigències d'un Estat modern? Esta era la qüestió verdadera".

El "problema converso" i la creació de l'Inquisició

Artícul principal → Orígens de l'Inquisició espanyola.

Erro al crear miniatura:

Manuscrit sefardí de la Ketuba de Segura, 1480.

En el XV el problema principal deixa de ser els judeus per a passar a ser els converso, el número dels quals, segons Joseph Pérez, estaria propenc provablement a les doscentes mil persones. El terme converso es va aplicar als judeus que s'havien batejat i als seus descendents. Com a molts d'ells ho havien fet a la força, sempre varen ser mirats en desconfiança pels que es diran a sí mateixos cristians vells. En el XV els llocs abandonats pels judeus són ocupats en la seua majoria pels converso, que es concentren allí a on havien florit les comunitats judeues abans de 1391. S'ocupen de les activitats que abans eixercitaven els judeus -el comerç, el préstam, el artesanado- i ara en la ventaja afegida de que, en ser cristians, poden accedir a oficis i professions que abans estaven prohibits als judeus. Alguns inclús ingressen en el clero, aplegant a ser canonges o priors. I inclús bisbes.

L'ascens social dels converso va ser vist en recel pels "cristians vells", un resentiment que es va vore accentuat per la consciència per part d'aquells de que posseïen una identitat diferenciada, orgullosos de ser cristians i de tindre ascendència judeua, que era el linaje de Crist. Aixina, varen esclatar tumults populars contra els converso entre 1449 i 1474, quan en Castella es vivia un periodo de dificultats econòmiques i de crisis política (especialment durant la guerra civil del regnat d'Enrique IV). La primera i més important d'estos tumults va ser la que va tindre lloc en 1449 en Toledo, durant la qual es va aprovar una Sentencia-Estatut que prohibia l'accés als càrrecs municipals de cap confesso del linaje dels judeus –un antecedent dels estatuts de neteja de sanc del sigle següent-. L'orige dels tumults era econòmic –en Andalusia especialment es vivia una situació de fam, agravada per una epidèmia de pesta- i en principi "no van dirigides especialment contra els converso. Són els partits i els demagogos els que s'aprofiten de l'exasperació del poble i la dirigixen contra els converso".

Quadro Verge dels Reis Catòlics en el que apareix agenollat darrere del rei Fernando el Catòlic, el inquisidor general Tomás de Torquemada, i agenollat darrere de la reina el inquisidor d'Aragó Pedro de Arbués.

Per a justificar els atacs als converso, s'afirma que estos són falsos cristians i que en realitat seguixen practicant a amagades la religió judeua. Segons Joseph Pérez, "és un fet provat que, entre els que es varen convertir per a escapar al furor cego de les masses en 1391, o per la pressió de les campanyes de proselitisme de començos del sigle XV, alguns varen retornar clandestinament a la seua antiga fe quan va semblar que havia passat el perill; d'estos es diu que judaízan ". L'acusació de criptojudaísmo es fa més verosímil quan es coneixen alguns casos de destacats converso que varen seguir observant els ritos judaics despuix de la seua conversió. Pero els converso que judaizaban, segons Joseph Pérez, varen ser una minoria encara que relativament important. Lo mateixa afirma Henry Kamen quan diu que "pot afirmar-se que a finals de la década de 1470 no hi havia cap moviment judaizante destacat o provat entre els converso". Ademés senyala que quan s'acusava a un converso de judaizar, en moltes ocasions les "proves" que s'aportaven eren en realitat elements culturals propis de la seua ascendència judeua –com considerar el dissabte, no el dumenge, com el dia de descans-, o la falta de coneiximent de la nova fe –com no saber el credo o menjar carn en Quaresma-.

Aixina és com naix el "problema converso". El batejat no pot renunciar a la seua fe segons la doctrina canònica de l'Iglésia per lo que el criptojudaísmo és assimilat a l'herejía, i com tal deu ser castigada. Aixina ho escomencen a reclamar diverses veus, incloses les d'alguns converso que no volen que es pose en dubte la sinceritat del seu batisme per culpa d'eixos "falsos" cristians que comencen a ser cridats marranos. I ademés s'estén l'idea de que la presència dels judeus entre els cristians és lo que invita als converso a seguir practicant la Llei de Moisés.

Quan en 1474 accedix al tro Isabel I de Castella, casada en el hereu de la Corona d'Aragó, el futur Fernando II d'Aragó, el criptojudaísmo no es castigava, "no, per cert, per tolerància o indiferència, sino perque es caria d'instruments jurídics apropiats per a caracterisar este tipo de delicte". Per això, quan decidixen afrontar el "problema converso", sobretot en acabant de que el prior dels dominicos de Sevilla, fra Alonso de Ojeda, els remet en 1475 un informe alarmant sobre la cantitat de converso que en eixa ciutat judaízan, inclús de manera oberta, es dirigixen al papa Sixto IV per a que els autorise a nomenar inquisidores en els seus regnes, lo que el pontífex els concedix per la bula Exigit sincerae devotionis de l'1 de novembre de 1478. "En la creació del tribunal de l'Inquisició dispondran les autoritats de l'instrument i dels mijos d'investigació adequats". Segons Joseph Pérez, Fernando i Isabel "estaven convençuts de que l'Inquisició obligaria als converso a integrar-se definitivament: el dia en que tots els nous cristians renunciaren al judaisme, res els distinguiria ya dels atres membres del cos social"

L'expulsió

La segregació dels judeus (1480)

Isabel I de Castella i Fernando II d'Aragó.

Des del principi del seu regnat es varen preocupar Isabel i Fernando de protegir als judeus –ya que eren "propietat" de la corona-. Per eixemple, el 6 de setembre de 1477, en una carta dirigida a la comunitat judeua de Sevilla, la reina Isabel I donava garanties sobre la seua seguritat:

Prenc baix la meua protecció als judeus de les aljamas en general i a cada u en particular, aixina com a les seues persones i els seus bens; els protegixc contra qualsevol atac, siga de la naturalea que siga…; prohibixc que se'ls ataque, mat o ferixca; prohibixc aixina mateix que s'adopte una actitut passiva si se'ls ataca, mata o ferix

D'ahí inclús que els Reis Catòlics tingueren fama fins a 1492 de ser favorables als judeus. Això és lo que afirma, per eixemple, el viager alemà Nicolás de Popielovo, despuix de la seua visita en 1484-1485:

Els seus súbdits de Catalunya i Aragó parlen públicament i lo mateix he sentit dir a molts en Espanya que la Reina és protectora dels judeus i filla d'una judeua

Pero els Reis Catòlics no varen poder acabar en totes les vexacions i discriminacions que patien els judeus, encorajades en moltes ocasions per les predicacions dels flares de les órdens mendicantes. Llavors varen prendre la decisió de segregar als judeus per a acabar en els conflictes. Ya en les Corts de Madrigal de 1476 els reis havien protestat per l'incompliment de lo dispost en l'Ordenament de 1412 sobre els judeus –prohibició de dur vestits de lux; obligació de dur una rodela bermeja en el muscle dret; prohibició d'eixercir càrrecs en autoritat sobre cristians, de tindre criats cristians, de prestar diners a interés usurario, etc.- pero en les Corts de Toledo de 1480 decidixen anar molt més llunt per a que es compliren estes normes: obligar als judeus a viure en barris separats, d'a on no podrien eixir salve de dia per a realisar les seues ocupacions professionals. Fins a llavors les juderías –a on els judeus solien viure i a on tenien les seues sinagogues, les seues carniceries, etc.- no havien format un món a banda en les ciutats i ademés hi havia cristians que vivien en elles i judeus que vivien fòra de les mateixes. A partir de 1480, les juderías varen quedar convertides en guetos cercats per murs i els judeus varen ser reclosos en ells per a evitar "confusió i dany de la nostra santa fe". Un procés per al que es va establir un determini de dos anys, pero que va durar més de dèu, i que no va estar exent de problemes i d'abusos per part dels cristians.

Erro al crear miniatura:

Baixada a la Porta de Sant Andrés, en la Judería de Segòvia.

El text aprovat per les Corts, que també incloïa als mudéjares, dia lo següent:

I manem a les aljamas dels dits judeus i moros que cada u dellos que posen en el dit apartamiento tal diligència i donen tal orde com dins del dit terme dels dits dos annos tinguen dates les dites cases de la seua apartamiento, i vixquen i moren en elles, i dende en avant senar tinguen les seues morades entre els christianos ni en una atra part fòra dels circuits i llocs que els anaren deputados per a les dites judería i morería

La decisió dels reis aprovada per les Corts de Toledo, contava en antecedents, puix els judeus ya havien segut confinats en algunes localitats castellanes, com Càceres o Soria. En esta última localitat s'havia realisat, en l'aprovació dels reis, "per evitar els dapnos [sic] que per causa de bevir i morar i estar els judeus entre els christianos se seguien". Fra Hernando de Talavera, confesor de la reina i que s'havia mostrat contrari a l'us de la força per a resoldre el "problema converso", va justificar també la segregació "per evitar molts pecats, que se seguixen de la mescla i molta familiaridad [entre cristians i judeus] i de no es guardar tot lo que prop de la seua conversació en els cristians pels sants cànons i lleis civils és ordenat i manat".

Segons Joseph Pérez, en la decisió de recloure als judeus en guetos, no es tractava solament de separar-los dels cristians i de protegir-los, sino també d'impondre'ls una série de traves per al desenroll de les seues activitats, en la finalitat de que no tingueren més remei "que renunciar a la seua condició de judeus si volen dur una existència normal. No s'exigix la seua conversió –encara no- ni es toca el seu estatut autonòmic, pero es procedix en ells de tal forma que acaben convencent-se a sí mateixos de que l'única solució és la conversió".

L'expulsió dels judeus d'Andalusia (1483)

Interior de la sinagoga de Còrdova.

Els primers inquisidores nomenats pels reis apleguen a Sevilla en novembre de 1480, "sembrant en seguida el terror". En els primers anys i solament per a esta ciutat dicten 700 sentències de mort i més de cinc mil reconciliació –és dir, penes de presó, d'exili o simples penitència- que van acompanyades del confisc dels seus bens i l'inhabilitació per a càrrecs públics i beneficis eclesiàstics.

Erro al crear miniatura:

Expulsió dels judeus de Sevilla (1850), obra de Joaquín Turina i Areal.

En les seues investigacions, els inquisidores varen descobrir que des de feya temps molts converso es reunien en els seus familiars judeus per a celebrar les festes judaiques i, inclús, assistir a les sinagogues. Ademés guardaven el dissabte i els dejunis i resaven oracions judeues. Açò els convenç de que no conseguiran acabar en el criptojudaísmo si els converso seguixen mantenint el contacte en els judeus, per lo que demanen als reis que siguen expulsats d'Andalusia. Estos ho aproven i en 1483 donen un determini de sis mesos per a que els judeus de les diòcesis de Sevilla, Còrdova i Càdis es marchen a Extremadura. Hi ha dubtes sobre si l'orde es va complir estrictament, ya que quan es va produir l'expulsió final en 1492, alguns cronistes parlen de que huit mil famílies d'Andalusia es varen embarcar en Càdis i unes atres en Cartagena i en els ports de la Corona d'Aragó. Per un atre costat, es va propondre també l'expulsió dels judeus de Saragossa i de Terol, pero al final no es va realisar.

Segons Juliol Valdeón, la decisió d'expulsar als judeus d'Andalusia també va obedir "al desig d'alluntar-los de la frontera entre la corona de Castella i el regne nazarí de Granada, escenari, durant la década dels huitanta del sigle XV i els primers anys dels noranta, de la guerra que va concloure en la desaparició de l'últim reducte de l'islam peninsular".

La génesis del decret d'expulsió

Artícul principal → Edicte de Granada.

Còpia sagellada del Edicte de Granada.

El 31 de març de 1492, poc despuix de finalisada la guerra de Granada, els Reis Catòlics varen firmar en Granada el decret d'expulsió dels judeus, que va ser enviat a totes les ciutats, viles i señoríos dels seus regnes en órdens estrictes de no llegir-ho ni fer-ho públic fins a l'1 de maig. És possible que alguns judeus prominents intentaren anular-ho o suavisar-ho, pero no varen tindre èxit. Entre ells destaca Isaac Abravanel, que li va oferir al rei Fernando una suma de diners considerables. Segons una llegenda prou difosa, en enterar-se l'inquisidor general Tomás de Torquemada es va presentar davant el rei i li va tirar als seus peus un crucifix dient-li: ___protected_title_1___ Segons el historiador israelita Benzion Netanyahu, citat per Juliol Valdeón, quan Abravanel es va entrevistar en la reina Isabel esta li va dir: altanera

Uns mesos abans, un auto de fe celebrat en Àvila, en el que havien segut cremats vius tres converso i dos judeus condenats per l'Inquisició per un presunt delicte de crim ritual contra un chiquet cristià (el que serà conegut com el Sant Chiquet de la Guàrdia), va contribuir a crear l'ambient propici per a l'expulsió.

Tomás de Torquemada, primer inquisidor general.

Els Reis Catòlics havien encarregat precisament a Torquemada i als seus colaboradors la redacció del decret fixant-los, segons el historiador Luis Suárez, tres condicions prèvies que quedarien reflectides en el document: que justificaren l'expulsió imputant als judeus dos delictes suficientment greus —l'usura i la herética pravedad—; que es donara un determini suficient per a que els judeus pogueren elegir entre el batisme o l'exili; i que els que es mantingueren fidels a la Llei Mosaica pogueren dispondre dels seus bens mobles i immobles, encara que en les salvetat establides per les lleis, que prohibien traure or, argent, cavalls...Torquemada va presentar el proyecte de decret als reis el 20 de març de 1492, i els monarques ho varen firmar en Granada el 31 de març. Segons Joseph Pérez, que els reis encarregaren la redacció del decret a Torquemada "demostra el protagonisme de l'Inquisició en aquell assunt".

Del decret promulgat en Granada el 31 de març, que va prendre com a base el proyecte de decret de Torquemada —redactat en voluntat i consentiment dels seus altezas i que està datat en Santa Fe el 20 de març— existixen dos versions. Una firmada pels dos monarques i vàlida per a la Corona de Castella i una atra firmada solament pel rei Fernando i vàlida per a la Corona d'Aragó. Entre el proyecte de decret de Torquemada i les dos versions finals i entre estes entre sí existixen, segons Joseph Pérez, "variants significatives". A diferència del proyecte de Torquemada i del decret castellà, en la versió dirigida a la Corona d'Aragó es reconeix el protagonisme de l'Inquisició —«Persuadint-nos el venerable pare prior de Santa Creu [Torquemada], inquisidor general de la dita herética pravedad...»— es menciona l'usura com un dels dos delictes dels que s'acusa als judeus —«Trobem els dits judeus, per mig de grandíssimes i insoportables usures, devorar i absorbir les facendes i substàncies dels cristians»—; es reafirma la posició oficial de que solament la Corona pot decidir el destí dels judeus, ya que són possessió dels reis —«són nostres», es diu—, i conté més expressions injuriosas contra els judeus: se'ls acusa de burlar-se de les lleis dels cristians i de considerar-los idólatras; es fa menció a les «abominables circumcisió i de la perfidia judaica»; es califica el judaisme de llepra; es recorda que els judeus «per la seua pròpia culpa estan somesos a perpètua servitut, a ser siervo i captius».

Respecte a lo essencial, les dos versions tenen la mateixa estructura i exponen les mateixes idees. En la primera part s'arrepleguen les raons per les que la Corona decidix expulsar als judeus i en la segona part es detalla cóm es va a realisar l'expulsió.

Les condicions de l'expulsió

En la segona part del decret es detallaven les condicions de l'expulsió:

1. L'expulsió dels judeus era definitiva: «acordem de manar eixir tots els judeus i judeues dels nostres regnes i que jamai tornen ni tornen a ells ni algun d'ells».
2. No hi havia cap excepció, ni per raó d'edat, residència o lloc de naiximent —s'inclouen tant els naixcuts en Castella i Aragó com els vinguts de fòra—.
3. Es donava un determini de quatre mesos —que despuix s'ampliarà dèu dies més, fins al 10 d'agost— per a que ixqueren dels dominis dels reis. Els que no ho feren dins d'eixe determini o tornaren despuix, serien castigats en la pena de mort i el confisc dels seus bens. Aixina mateix els que auxiliaren als judeus o els ocultaren, s'exponien a perdre «tots els seus bens, vassalls i fortalees i atres heredamientos».
4. En el determini fixat de quatre mesos, els judeus podrien vendre els seus bens immobles i dur-se el producte de la venda en forma de lletres de canvi —no en moneda falcada o en or i argent perque la seua eixida estava prohibida per la llei— o de mercaderies —sempre que no foren armes o cavalls, l'exportació dels quals també estava prohibida—.

Encara que en l'edicte no es feya referència a una possible conversió, esta alternativa estava implícita. Com ha destacat el historiador Luis Suárez, els judeus disponien de "quatre mesos per a prendre la més terrible decisió de la seua vida: abandonar la seua fe per a integrar-se en ell [en el regne, en la comunitat política i civil], o eixir del territori a fi de conservar-la".

El drama que varen viure els judeus ho arreplega una font contemporànea:

Alguns judeus, quan se'ls acabava el terme, anaven de nit i de dia com desesperats. Molts es varen tornar del camí… i varen rebre la fe de Crist. Molts atres, per no privar-se de la pàtria a on havien naixcut i per no vendre en aquella ocasió els seus bens a menys preu, es batejaven

Isaac Abravanel.

Els judeus més destacats, en algunes excepcions com la d'Isaac Abravanel, varen decidir convertir-se al cristianisme. El cas més rellevant va ser el d'Abraham Seneor, rabino major de Castella i un dels colaboradors més estrets dels reis, que contava llavors 80 anys d'edat. Ell i tots els seus familiars varen ser batejats el 15 de juny de 1492 en el monasteri de Guadalupe, sent els seus padrins els reis Isabel i Fernando. Seneor va prendre el nom de Fernán Núñez Coronel i el seu gendre Mayr Melamed el de Fernán Pérez Coronel –el mateix nom de pila que el del rei-. A este cas, com al d'Abraham de Còrdova, se li va donar molta publicitat per a que servira d'eixemple per al restant dels membres de la seua comunitat. De fet, durant el determini tácito de quatre mesos que es va donar per a la conversió, molts judeus es varen batejar, especialment els rics i els més cults, i entre ells l'immensa majoria dels rabinos.

Un croniste de l'época relata l'intensa campanya de propaganda que es va desplegar:

A totes les aljamas i comunitats dellas varen ser fetes moltes predicacions en totes les sinagogues i en les places i en les iglésies i pels camps, pels sapients varons d'Espanya; i els va ser predicat el sant evangelio i la doctrina de la santa mare Iglésia, i els va ser predicat i provat per les seues mateixes Escritures, cóm el Mesías que aguardaven eren El nostre Redentor i Salvador Jesucristo, que va vindre en el temps convenible, el qual els seus antepassats en malícia varen ignorar, i tots els atres que despuix dellos varen vindre mai varen voler donar oït a la veritat; abans, enganyats pel fals llibre del Talmud, tenint la veritat davant els seus ulls i llegint-l'en la seua llei cada dia, l'ignoraven i varen ignorar.

Els judeus que varen decidir no convertir-se "varen tindre que preparar-se per a la marcha en tremendes condicions". Es varen vore obligats a malvender els seus bens degut a que contaven en molt poc temps i varen haver d'acceptar les cantitats, a voltes ridícules, que els varen oferir en forma de bens que pogueren dur-se perque l'eixida d'or i d'argent del regne estava prohibida –la possibilitat de dur-se lletres de canvi no els va anar de molta ajuda perque els banquers, italians en la seua majoria, els varen exigir enormes interessos-. Un croniste de l'época aixina ho atesta:

Varen vendre i malbarataron quant varen poder de les seues facendes… i en tot varen haver sinistres venturas, ca varen haver els cristians les seues facendes, molt moltes i molt riques cases i heredamientos per pocs diners; i anaven pregant en elles i no trobaven qui li les comprara i donaven una casa per un asno i una vinya per poc pany o llenç, perque no podien traure or ni argent.

També varen tindre greus dificultats per a recuperar els diners prestats a cristians, perque o be el determini de devolució era posterior al 10 d'agost, data llímit per a la seua eixida, o be perque molts dels deutors varen denunciar frau d'usura, sabent que els judeus no tindrien temps per a que els tribunals els donaren la raó. El Consell Real va intervindre per a accelerar els processos pero no sempre va tindre èxit. En una carta als reis, els judeus d'Ampudia es queixaven de que «els alcaldes de dita vila els fazían i han date moltes sinrazones i agravis espeçialmente diz que senar els consentixen nin menys els volen fazer i pagar els seus bens mobles i rayzes que tenen nin menys els volen fazer i pagar les debdas que els són devidas i que les que ells deven els apremien i fazen després les paguen encara que els determinis no siguen aplegats».

Erro al crear miniatura:

Luis de Santángel, converso valencià que va colaborar en Isaac Abravanel en l'organisació del viage dels judeus expulsats.

Ademés devien fer-se càrrec de totes les despeses del viage –transporte, manutenció, nolis dels barcos, peages, etc.-. Est va ser organisat per Isaac Abravanel, que va ser qui va contractar els barcos, tenint que pagar preus molt elevats i els amos dels quals en alguns casos no varen complir el contracte o varen assessinar als viagers per a furtar lo poc que posseïen. Abravanel va contar en la colaboració del funcionari real converso Luis de Santángel i del banquer genovés, Francisco Pinelo.

Els reis varen tindre que donar órdens per a que li'ls protegira durant el viage, perque en el seu transcurs varen sofrir vexacions i abusos. Aixina relata Andrés Bernaldez, retor d'Els Palaus, el moment en que els judeus varen tindre que abandonar "les terres dels seus naiximent":

Varen casar tots els mossos i mosses que eren de dotze anys dalt uns en uns atres, perque totes les femelles desta edat dalt anaven a ombra i compaña de marits… Varen eixir de les terres dels seus naiximent chics i grans, vells i chiquets, a peu i cavallers en asno i atres bésties, i en carretas, i varen continuar els seus viages cada u als ports que havien d'anar; i anaven pels camins i camps per a on anaven en molts treballs i fortunes; uns caent, uns atres alçant, uns atres morint, uns atres naixent, uns atres emmalaltint, que no hi havia cristià que no hi haguera dolor d'ells i sempre per do anaven els convidaban al batisme i alguns, en la cuita, es convertien i quedaven, pero molt pocs, i els rabíes els anaven esforçant i feyen cantar a les dònes i donzells i tañer panderos.

Els motius de l'expulsió

Fernando II d'Aragó.

En la versió castellana es fa referència exclusivament als motius religiosos —en la versió aragonesa també s'aludix a l'usura—, puix s'acusa als judeus de la herética pravedad, és dir, de servir d'eixemple i d'incitar als conversos a tornar a les pràctiques de la seua antiga religió. En el començ del decret es diu:

Be és sabut que en els nostres dominis, existixen alguns mals cristians que han judaizado i han comés apostasía contra la santa fe Catòlica, sent causa la majoria per les relacions entre judeus i cristians.

A continuació es relaten les mides preses fins a llavors pels reis per a posar fi a la comunicació entre la comunitat judeua i els converso, causa fonamental, segons els reis i l'Inquisició, de que els cristians nous judaícen. En primer lloc, l'acort de les Corts de Toledo de 1480 pel que s'obligava als judeus a viure en barris separats dels cristians, per a evitar que els judeus puguen «altanera». En segon lloc, la decisió d'expulsar als judeus d'Andalusia, «dignidad monumental... conseguida por la amplitud de sus gruesos ropajes y su actitud firme y contenida ante la acusación del inquisidor». Pero esta mida va fallar «comisionado».

Finalment s'explica el motiu pel que s'ha decidit expulsar a tota la comunitat judeua, i no solament a aquells dels seus membres que supostament volien "pervertir" als cristians:».

Perque quan algun greu i detestable crim és comés per algun colege o universitat [entenga's: alguna corporació i colectivitat], és raó que tal colege o universitat siguen disolvidos, i anihilados i els menors pels majors i els uns pels atres punidos i que aquells que pervierten el bo i honest viure de les ciutats i viles i per contagi poden danyar als atres siguen expelidos.

Com ha destacat Juliol Valdeón, "sense dubte alguna l'expulsió dels judeus del solar ibèric és un dels temes més polèmics de quants han succeït a lo llarc de l'història d'Espanya". No és d'estranyar, puix, que els historiadors hagen debatut sobre si ademés dels motius exposts pels Reis Catòlics en el decret va haver uns atres. Hui en dia semblen descartats alguns que es arguyeron en el seu moment, com el de que es va expulsar als judeus per a quedar-se en la seua riquea, ya que la majoria dels hebreus que es varen marchar varen ser els més modests, mentres que els més rics es varen convertir i es varen quedar, i, per un atre costat, la corona no es va beneficiar en absolut de l'operació –més be va eixir perjudicada, ya que va deixar de percebre els imposts que pagaven els judeus-. Tampoc sembla sostindre's la tesis de que l'expulsió va ser un episodi de lluita de classes –la noblea volia desfer-se d'una incipient burguesia que representaven els judeus i que supostament amenaçava els seus interessos- perque molts judeus varen ser defesos per algunes de les famílies nobiliarias més importants de Castella i perque ademés va ser entre les files de la "burguesia" de "cristians vells" a on més va créixer el antijudaísmo.

També semblen descartats els motius personals dels reis, perque tot indica que estos no sentien cap repugnància cap a judeus i converso. Entre els hòmens de confiança dels reis hi havia varis que pertanyien a este grup, com el confesor de la reina fra Hernando de Talavera, el majordom Andrés Cabrera, el tesorer de la Santa Germandat Abraham Seneor, o com Mayr Melamed o Isaac Abravanel, sense contar en els meges judeus que els varen atendre.

Erro al crear miniatura:

Expulsions de comunitats judeues europees entre 1100 i 1600. Les principals rutes que varen seguir els judeus espanyols estan marcades en marró clar.

Els historiadors actuals preferixen situar l'expulsió en el context europeu i destaquen, com Luis Suárez Fernández o Juliol Valdeón, que els Reis Catòlics varen ser en realitat els últims dels sobirans dels grans Estats europeus occidentals en decretar l'expulsió. El regne d'Anglaterra ho va fer en 1290 i el regne de França en 1394; en 1421 els judeus són expulsats de Viena; en 1424 de Linz i de Colónia; en 1439 d'Augsburc; en 1442 de Baviera; en 1485 de Perugia; en 1486 de Vicenza; en 1488 de Parma; en 1489 de Milà i Luca; en 1493 de Sicília; en 1494 de Florencia; en 1498 de Provença. L'objectiu de tots ells era conseguir l'unitat de fe en els seus Estats, un principi que quedarà definit en el XVI en la fòrmula "cuius regio, eius religio", que els súbdits deuen professar la mateixa religió que el seu príncip.

Com ha destacat Joseph Pérez, en l'expulsió "es posa fi a una situació original en l'Europa cristiana: la d'una nació que consentix la presència de comunitats religioses distintes", en lo que "torna a ser una nació com les demés en la cristiantat europea". "l'Universitat de París va felicitar a Espanya per haver portat a terme un acte de bon govern, opinió que varen compartir els millors esperits de l'época (Maquiavelo, Guicciardini, Pico della Mirandola…) […] Era la pretesa convivència medieval la que estranyava a l'Europa cristiana".

Juliol Valdeón afirma que la decisió dels Reis Catòlics, els qui "es varen mostrar, en els seus primers anys de regnat, clarament protectors dels hebreus", es va deure a la "pressió procedent del restant de la Cristiandad" i a "la constant pressió de l'Iglésia, que no deixava de predicar, en prou freqüència, contra els que denominava deicidas", aixina com a la "tremenda animadversió que existia en el poble cristià contra la comunitat judaica". En este sentit cita la tesis del historiador israelita Benzion Netanyahu de que l'expulsió va ser la conseqüència del clima de racisme que es vivia en la societat cristiana de l'época. Una tesis esta última -de que els reis decidiren l'expulsió per a congraciarse en les masses en les que predominaven els sentiments antijudíos- que Joseph Pérez considera sense fonament:

¿Per qué hagueren tingut els reis que preocupar-se per lo que opinaven les masses sobre judeus i converso quan no atenien als interessos més concrets d'aquelles masses? De les tres versions que es conserven de l'edicte d'expulsió, solament la tercera [l'aragonesa], firmada solament per don Fernando, es referix al tema de l'usura, en térmens molt durs, per cert. En les atres dos versions no es llig una sola menció, ni tan sols la menor alusió, a este assunt. Unes atres de l'acusacions que es venien repetint des de feya sigles contra els judeus: poble deicida, profanació de hòsties, crims rituals… no apareixen en cap de les tres versions.

Per a Joseph Pérez, la decisió dels Reis Catòlics, com ho demostra el contingut del propi Edicte de Granada, està directament relacionada en el "problema converso". El primer pas va ser la creació de l'Inquisició, el segon l'expulsió dels judeus per a eliminar als que incitaven supostament als converso a judaizar. "Lo que els preocupava [als reis] era l'assimilació total i definitiva dels converso; fracassades les mides anteriors, acodixen per a això a una solució dràstica: l'expulsió dels judeus per a arrancar el mal". "L'idea d'expulsar als judeus, part de l'Inquisició; d'açò no hi ha dubte. […] A l'inquisició li va semblar l'expulsió dels judeus la millor forma d'acabar en els converso judaizantes: llevada la causa –la comunicació en judeus-, desapareixeria l'efecte. […] Els Reis Catòlics prenen l'idea al seu conte pero açò no vol dir que obren baix la pressió dels inquisidores. Les preocupacions, per a ells, també són religioses: l'herejía no és de la seua agrade; volen netejar el regne d'ella, com va escriure la reina; pero estes preocupacions són ademés polítiques: esperen que l'eliminació del judaisme facilite l'assimilació definitiva i l'integració dels converso en la societat espanyola".

Per un atre costat, Joseph Pérez, seguint a Luis Suárez, situa l'expulsió dins del context de la construcció de el "Estat modern", que exigix una major cohesió social fonamentada en l'unitat de fe per a impondre la seua autoritat a tots els grups i individus del regne. A diferència de l'época medieval, en este tipo d'Estat no caben els grups que es rigen per normes particulars, com era el cas de la comunitat judeua. Per això no és casual, advertix Pérez, que - solament tres mesos despuix de haver eliminat l'últim reducte musulmà de la península en la conquista del regne nazarí de Granada - decreten l'expulsió dels judeus. "Lo que es va pretendre llavors, va ser assimilar completament a judaizantes i judeus per a que no existiren més que cristians. Els reis varen deure pensar que la perspectiva de l'expulsió animaria als judeus a convertir-se massivament i que aixina una paulatina assimilació acabaria en els restants del judaisme. Es varen equivocar en açò. L'àmplia majoria va preferir marchar-se, en tot lo que això suponia de desgarramientos, sacrificis i vexacions, i seguir fidel a la seua fe. Es varen negar rotundament a l'assimilació que se'ls oferia com a alternativa". No obstant, "assimilació" és en esta cita un eufemisme: lo que se li oferia als sefaraditas era de fet la conversió a una fe que no era la seua pròpia, d'ahí la seua emigració en massa (cap als diferents rumbos indicats en el mapa adjunt).

Bibliografia

• (2011) L'Inquisició Espanyola. Una revisió històrica, 3ª edició, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-9892-198-4.
• V, Rav Menajem (2023) La tràgica història dels judeus d'Espanya
• (1992) The Jews of Spain: a history of the Sephardic experience, Don Milis, Ontario: The Free Press (Macmillan, Inc.). ISBN 0-02-911573-6.
• (2002) Converso, Inquisition, and the Expulsion of the Jews from Spain, Madison & London: The University of Wisconsin Press. ISBN 0-299-14230-2.
• (2009) Els judeus en Espanya, Madrit: Marcial Pons. ISBN 84-96467-03-1.
• (2012) Breu Història de l'Inquisició en Espanya, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-08-00695-4.
• (2013) Història d'una tragèdia. L'expulsió dels judeus d'Espanya, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-08-05538-9.
• (2002) The Expulsion of the Jews from Spain, Oxford & Portland, Oregon: The Littman Library of Jewish Civilization. ISBN 978-1-909821-00-2.

• (2012) L'expulsió dels judeus. Un problema europeu, Barcelona: Ariel. ISBN 978-84-344-0025-2.
• (2007) «El regnat dels Reis Catòlics. Época crucial del antijudaísmo espanyol», Gonzalo Álvarez Chillida i Ricardo Esquerre Benito (ed.). L'antisemitisme en Espanya, Conca: Edicions de l'Universitat de Castella-la Mancha. ISBN 978-84-8427-471-1.
• (1993) Juifs dones Balkans : espaces judéo-ibériques, XIVeu-XXe siècles, La Découverte. ISBN 2707122203.