Anar al contingut

Enrique IV de Castella

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Enrique IV de Castella
Per a atres usos d'este terme vore Enrique IV.

Enrique IV de Castella (Valladolit, 5 de giner de 1425-Madrit, 11 de decembre de 1474)[1][2] va ser rei de Castella[lower-alpha 1] des de 1454 fins a la seua mort en 1474. Alguns historiadors li varen cridar despectivamente «l'Impotent». Era fill de Juan II i de María d'Aragó, i germà patern d'Isabela Catòlica, que es va proclamar reina a la seua mort, i del infant Alfonso, que li va disputar el tro en vida.

Biografia

Enrique com a príncip

Enrique va nàixer en la desapareguda Casa de les Aldabas del carrer Teresa Gil de Valladolit. En nàixer, Castella es trobava baix el control de Álvaro de Lluna, que va intentar controlar les companyies i educació d'Enrique. Entre els companyers de la seua joventut es contava Juan Pacheco, que seria el seu home de confiança. Les lluites, reconciliació i intrigues pel poder entre els diversos nobles, el condestable Álvaro de Lluna i els Infants d'Aragó serien una constant. En abril de 1425, tres mesos despuix del seu naiximent, Enrique seria jurat com príncip d'Astúries.[3] Aixina mateix, el 10 d'octubre de 1444 es convertix en el primer, i únic, príncip de Jaén.[lower-alpha 2]

Durant la guerra civil castellana de 1437-1445 va combatre del costat del condestable de Castella don Álvaro de Lluna, qui va contar en el respal del rei Juan II. Va participar en la decisiva i final batalla d'Olmedo que va supondre la derrota de la facció encapçalada pels infants d'Aragó i com a resultat va rebre del seu pare les ciutats de Logronyo, Ciutat Rodrigo i Jaén, aixina com la vila de Càceres, mentres que el seu conseller Juan Pacheco rebia l'important marquesado de Villena ademés d'alguns llocs de la frontera en el regne de Portugal, i el seu germà Pedro Girón obtenia el maestrazgo de l'Orde de Calatrava.[4]

Despuix de la victòria d'Olmedo, el poder de Álvaro de Lluna es debilitaria, guanyant influix el bando del príncip Enrique i Juan Pacheco. Per a contrarrestar la política de Juan II d'Aragó i de Navarra, varen recolzar al seu fill Carlos de Viana, hereu de Navarra, que s'havia sublevat contra el seu pare en 1450 en negar-se a cedir-li el tro de Navarra.[5] La privanza d'Álvaro de Lluna acabaria en el seu arrest i eixecució en 1453.

Principis del regnat

Erro al crear miniatura:
Sagell real d'Enrique IV; Museu Arqueològic Nacional.

El 21 de juliol de 1454 fallia Juan II de Castella; al sendemà, Enrique va ser proclamat rei de Castella. Una de les seues primeres preocupacions va ser l'aliança en Portugal, que es va materialisar en 1455 casant-se en segones nupcias en Juana de Portugal i en la trobada en Elvas en Alfonso V de Portugal, en abril de 1456. Una atra de les seues preocupacions era suprimir les possibilitats d'intervenció del rei Juan II de Navarra, establint paus en França i en Aragó, i concedint el perdó a varis nobles.[lower-alpha 3][6] Enrique va convocar les Corts en Cuéllar (1455) per a llançar una ofensiva contra el Regne de Granada.[7] Les campanyes entre 1455 i 1458 es desenvolvieron com una guerra de desgast, a pur de cavalcadas, algaras o incursions de castic, evitant enfrontaments campals; pero este tipo d'estratègies no era popular entre la noblea i el poble. Juan Pacheco, I marqués de Villena, i el seu germà Pedro Girón, maestre de Calatrava, s'encarregaven de les decisions del govern, pero el rei va incorporar a nous consellers com Miguelucas d'Iranzo, Beltrán de la Cova o Gómez de Càceres, per a compensar eixe influix.[8]

En 1458, va fallir el rei Alfonso V d'Aragó, i li va succeir el seu germà, el rei Juan II d'Aragó i de Navarra, qui va recomençar les seues ingerències en la política de Castella recolzant a l'oposició nobiliaria que militava a favor de l'ambiciós Juan Pacheco. Est, en el respal del rei, va mamprendre accions per a apoderar-se del patrimoni d'Álvaro de Lluna, pero la seua viuda es va aliar en el clan dels Mendoza i en això va nàixer el descontent entre la noblea. Este procés va donar lloc a la formació, en Alcalà d'Henares, d'una Lliga nobiliaria en març de 1460,[9][10][11] en la que varen planejar exigir una major presència nobiliaria, el control de les despeses i inclús acceptar al mig germà del rei, Alfonso de Castella, com a príncip d'Astúries.[12]

Enrique IV va reaccionar invadint Navarra en apoyo de Carlos de Viana, llavors en guerra contra el seu pare, el rei de Navarra i d'Aragó. La campanya va ser un èxit militar, pero el rei castellà va pactar en la Lliga nobiliaria en agost de 1461 per a conjurar el poder dels Mendoza, lo que podia permetre a Juan II d'Aragó intervindre en Castella.[13] No obstant, Juan II d'Aragó es trobava en conflicte en el Principat de Girona, i a la mort del seu fill Carlos de Viana la Generalitat va optar per elegir com a sobirà al rei castellà Enrique IV l'11 d'agost de 1462. L'intervenció d'Enrique IV quedava emmarcada en la rivalitat contra Juan II d'Aragó. Pero Enrique IV, a falta d'èxits, i perjudicada l'economia castellana per l'enemistat de França, que recolzava a Juan II d'Aragó pel Tractat de Bayona (1462),[14] es avino a un apany en la sentència arbitral de Bayona,[15].

Política matrimonial

Erro al crear miniatura:
Cuartillo d'Enrique IV falcat en Jaén.

En 1440, a l'edat de quinze anys, en una cerimònia oficiada per la moradura Juan de Cervantes, es va celebrar el matrimoni del príncip Enrique en l'infanta Blanca de Navarra, filla de Blanca I de Navarra i de Juan II d'Aragó i de Navarra. Este matrimoni havia segut acordat en la Concòrdia de Toledo de 1436.[16] La dot de la nóvia incloïa territoris i viles prèviament navarresos, pero ganados pel bando castellà durant la guerra, de tal forma que els castellans entregaven lo que després rebrien en calitat de dot.[17]

En maig de 1453, el bisbe de Segòvia Luis Vázquez de Falca va declarar nul el matrimoni d'Enrique i Blanca, atribuint-se a una impotència sexual d'Enrique deguda a un malefici.[18][lower-alpha 4] Es reflectien aixina els canvis polítics habidos: el respal des de 1451 a Carlos de Viana en la seua pugna contra Juan II d'Aragó pel tro navarrés; i l'eixecució de Álvaro de Lluna en maig de 1453, que va deixar a Enrique en un major domini sobre Castella.[19] Enrique va alegar que havia segut incapaç de consumar sexualment el matrimoni, a pesar d'haver-ho intentat durant més de tres anys, el periodo mínim exigit per l'Iglésia. Algunes dònes, prostitutes de Segòvia, varen testificar haver tingut relacions sexuals en Enrique, per lo que la falta de consumación del matrimoni s'atribuïa a una fetilla. Es va alegar "impotència perpètua" d'Enrique, encara que relativa a les seues relacions en donya Blanca. Blanca i Enrique eren primers, de la mateixa manera que també era primer de donya Juana de Portugal, en la que desijava casar-se. Segurament per això, el raonament usat per a demanar la nulitat va ser que algun tipo d'encantamiento li impedia consumar el matrimoni, no tenint tal problema en atres dònes.[20] El papa Nicolás V va corroborar la sentència d'anulació en decembre d'eixe mateix any, en la bula Romanus Pontifex i va proporcionar la dispensa pontifícia per al nou matrimoni d'Enrique en la germana del rei portugués.[21][22]

El croniste Alonso de Palència, un dels detractors d'Enrique, va escriure que el matrimoni havia segut una farsa i acusava a Enrique de despreciar a la seua esposa i d'intentar que cometera adulteri per a poder aixina tindre descendència. Segons el croniste, Enrique aplegaria en els últims anys del seu matrimoni a mostrar el “més extremat aborrecimiento” a la seua esposa i a mostrar-se indiferent davant les “estrecheces” que esta passava.[23] No obstant, Blanca va aplegar a renunciar en 1462 als seus drets al tro de Navarra a favor d'Enrique, al que invocaria com a protector, en contra del seu propi pare, Juan d'Aragó. L'alluntament d'Aragó du a un acostament a Portugal. I en març de 1453, abans de firmar-se la nulitat en Blanca, ya hi ha constància de que es negociava el nou matrimoni d'Enrique en Juana de Portugal, germana del rei Alfonso V de Portugal. Les primeres capitulacions matrimonials es varen firmar en decembre d'eixe any, encara que les negociacions varen ser llargues i no es varen firmar les capitulacions definitives fins a febrer de 1455.[22] Segons els cronistes de l'época, Juana no va aportar dote al matrimoni i no tornaria lo rebut en tant el matrimoni no es fera efectiu. Lo llarc de les negociacions i estes concessions podrien interpretar-se com una debilitat d'Enrique pels rumors sobre la seua impotència.[24] La boda es va celebrar en maig de 1455 en Còrdova, pero sense acta notarial ni una bula concreta que autorisara la boda entre els contrayentes, que eren primers segons.[25] El 28 de febrer de 1462, la reina va tindre una filla, Juana, la paternitat de la qual es va vore qüestionada durant el conflicte per la successió per la corona.[26]

Guerra civil

Enrique IV de Castella cap a 1463. Image contemporànea que decora un Privilegi Real firmat en Almazán el 29 de giner d'eixe any.

Davant el naiximent de la seua filla, el rei Enrique va convocar Corts en Madrit, que la varen jurar com princesa d'Astúries. Pero el conflicte en la noblea es va recomençar quan Juan Pacheco, marqués de Villena, i el seu germà Pedro Girón, maestre de Calatrava, varen ser desplaçats del poder per Beltrán de la Cova.[27][28] Açò va produir una alteració de les aliances: els Mendoza passarien a recolzar al rei, i Pacheco va instigar la reactivació de la Lliga nobiliaria per a eliminar l'influència de Beltrán de la Cova, apartar a Juana de la successió i custodiar als germans del rei per a amprar-els com a instruments polítics,[29][30] per a això es va mamprendre una campanya de deslegitimación del monarca, posant en dubte la paternitat de la seua filla, de la que dien que era filla del seu nou favorit, d'ahí que es referiren a ella com la Beltraneja.[27] En maig de 1464 es va constituir la Lliga en Alcalà d'Henares demanant el control dels germans del rei, als que es referien com a llegítims successors del regne.[31]

A la Lliga se li varen ser incorporant grans linajes nobiliarios, i inclús el rei Juan II d'Aragó. En setembre l'oposició nobiliaria va redactar un manifest en Burgos, en el que abocaven acusacions i injúries contra el monarca, com que favoria a judeus i musulmans, perjudicava als nobles en benefici de gent de baixa extracció social, a lo que s'afegien imposts excessius, i sobretot es responsabilisava a Beltrán de la Cova dels mals del regne;[32] s'exigia que Alfonso (d'11 anys), el germà del rei, fòra reconegut com a hereu, i anara educat per Juan Pacheco, i l'eixida de la Cort de Beltrán de la Cova, en lo que d'esta manera Juana quedava com a illegítima.[33] El rei va cedir a les exigències de la Lliga i es avino a negociar.[34] El 25 d'octubre, en les vistes de Cigals es va alcançar un acort, i Enrique claudicó davant les exigències de la noblea:[35] Alfonso va ser entregat a Juan Pacheco i va ser jurat com a hereu el 30 de novembre,[36] en la condició de que es casara en Juana.[37] Juan Pacheco va recuperar el seu poder, Beltrán de la Cova va ser alluntat de la cort i Alfonso va recuperar el maestrazgo de Santiago.[38] La Lliga no va terminar les seues reivindicacions, i varen acordar nomenar una comissió arbitral designada entre els nobles i el rei per a decidir la futura governació del regne.[39]

El 16 de giner de 1465 es va dictar la Sentència arbitral de Medina del Camp, en el rei debilitat per l'absència de Miguelucas d'Iranzo i de Beltrán de la Cova. Els seus capítuls inclouen una série exhaustiva de mides de govern, com l'organisació de les corts, la justícia a aplicar als nobles, el control de les fires, els nomenaments de càrrecs eclesiàstics, mides contra musulmans i judeus, etc.[40] Enrique no accepta les mides i el 27 d'abril del mateix any els seus adversaris proclamen rei a Alfonso.[41] El 5 de juny següent es va ratificar la proclamació en una cerimònia anomenada Farsa d'Àvila. Alfonso tenia llavors l'edat d'11 anys. S'alcen aixina dos eixèrcits, pero les accions militars es intercalan en les negociacions: Enrique fa concessions als seus partidaris i intenta guanyar-se als seus adversaris. Com a part d'estes negociacions s'oferix el matrimoni de l'infanta Isabel en el poderós maestre de Calatrava Pedro Girón, encara que este va morir alguna cosa sospitosament ans que poguera celebrar-se la boda (ya es intrigaba el matrimoni de la futura Isabela Catòlica en Fernando d'Aragó, en qui al cap es va casar en secret). Els nobles s'enfrontaven ademés entre ells i les ciutats i viles varen reviure a les Germandats en la finalitat d'intentar impondre un cert orde.[42] Dins del desorde general, va haver abusos per part de les germandats, atacs als convers i algun intent de pogrom. En 1467, tenia lloc la segona batalla d'Olmedo entre partidaris i adversaris del rei, de la que va eixir favorit. No obstant, va perdre Segòvia, sèu del tesor real, i una nova tentativa d'acort ho va dur a entregar a la seua esposa Juana com a rehé, lo que més tarde ho perjudicaria en argumentar-se luego que la reina havia quedat novament embarassada durant el seu captiveri.[43]

Conflicte successori

El 5 de juliol de 1468, no obstant, mor Alfonso, que havia regnat uns tres anys.[44] Per als que no acceptaven a Juana com a hereua, la successió passava llavors a Isabel.[lower-alpha 5] ya que abdós eren dònes, va cobrar força l'acusació d'illegitimitat contra Juana.[45] Isabel va rebujar prendre el títul regio, sino el de princesa, i el rei Enrique, davant la conducta de la seua germana, es avino a negociar.[46] En 1468, Enrique i Isabel varen firmar un acort, el Tractat dels Bous de Guisant, pel que Enrique declarava hereua a Isabel, reservant-se el dret d'acordar el seu matrimoni, i les distintes faccions de la noblea renovaven la seua llealtat al rei.[47] La raó esgrimida per a deixar de costat a l'infanta Juana no és la seua condició de filla d'un atre home, sino la dubtosa llegalitat del matrimoni d'Enrique en la seua mare i el mal comportament recent d'esta, a la que s'acusa d'infidelitat durant el seu captiveri.[48] Enrique devia divorciar-se de la seua esposa, segons el tractat, pero no aplega a iniciar els tràmits. Enrique va tractar el matrimoni d'Isabel en Alfonso V, rei de Portugal, procurant el matrimoni de l'infanta Juana en algun fill d'Alfonso.[49] Pero Isabel es va casar en 1469 en secret en Valladolit, en Fernando d'Aragó, fill del rei d'Aragó, en lo que el rei Enrique va considerar violat el tractat i va proclamar a la seua filla Juana com a hereua al tro en Val de Lozoya, jurant públicament que era filla llegítima, que va retornar al ranc de princesa i a la que es devia buscar un matrimoni en conseqüència. El regne va caure en l'anarquia, el rei va deixar de governar pactant com un noble més. Isabel i Fernando collien més adheriment com a garants del restabliment de l'orde.[50][51] En novembre de 1473, Andrés Cabrera, majordom del rei i alcaide de l'alcasser de Segòvia va poder organisar un acort de reconciliació entre el rei i la seua germana, per a evitar que Juan Pacheco es fera en el control del tesor de l'alcasser de Segòvia.[52] Entre finals de decembre i començos de giner de 1474, el rei es va entrevistar en Isabel i en Fernando i encara que va haver cordialitat, no es va aplegar a un acort de pau, en el que Isabel seria l'hereua.[53] El rei va caure malt, i davant acusacions d'enverinament, els interlocutors es varen separar.[54] Mentres Isabel permaneixia en Segòvia, el rei va passar el restant de l'any pràcticament en Madrit baix la custòdia de Juan Pacheco.[55]

Juan Pacheco va morir en octubre de 1474, i el rei ho va seguir en decembre del mateix any. Fernando del Polze va relatar aixina l'acontenyiment:[56]

I després el rei va vindre per a la vila de Madrit, é dende á quinze dies gele va agraviar la dolència que tenia é va morir allí en l'alcasser á onze dias del més de Deciembre deste any de mil é quatrocientos é setanta é quatro anys, a les onze hores de la nit: va morir d'edat de cinqüenta anys, era home de bona complexion, no bevia vi; pero era doliente de la hijada é de pedra; i esta dolència li fatigava molt a sovint.
Crònica dels Senyors Reis Catòlics Don Fernando i Donya Isabel de Castella i d'Aragó

Poc despuix va escomençar la Guerra de Successió Castellana (1475-1479) entre els partidaris d'Isabel i els de Juana, la filla d'Enrique. El testament del rei va desaparéixer. Segons Lorenzo Galíndez de Carvajal, un clerc de Madrit va custodiar el document i va fugir en ell a Portugal.[57] Al final de la seua vida, la reina Isabel va tindre notícia del parador del testament i va ordenar que li'l dugueren. Va ser trobat i dut a la cort pocs dies abans del decés de la reina, en 1504. Sempre, segons Galíndez de Carvajal, que va ser testic de la mort de la reina, uns dien que el testament va ser cremat pel rei Fernando, mentres que uns atres sostenien que li'l va quedar un membre del consell real.[57]

Enrique IV yacer enterrat en el panteón real del Monasteri de Guadalupe, en Càceres.

Debat sobre la salut i sexualitat d'Enrique IV

Enrique IV. Recreació artística del Llibre de retrats dels reis d'Hernando d'Àvila (1594).

La qüestió de si Enrique era realment impotent i de la paternitat de Juana no està en absolut resolta. Els testimonis que afirmen que sí era capaç de mantindre relacions sexuals poden tildar-se de partidistes, mentres que la seua impotència va ser pregonada pels seus detractors, que veen en ella senyals de que no podia governar correctament.[58] El croniste Fernando del Polze reitera en insistència la condició del rei. Explica, per eixemple, que els seus opositors li acusaven en els següents arguments:[59]

(...) havien maculado la seua persona real, dient que no era hábile per a reynar, i que era home efeminado, i que havia donat de la seua voluntat la Reyna la seua muger á el seu privat Beltran de la Cova, á qui va fer Duc d'Alburquerque, la filla del qual afirmaven que era aquella Donya Juana, i que era odiós á la justícia, i distribuia el patrimoni real á els seus privats, i á qui ells querian en gran prodigalidad i disolucion, i que era embuelto en luxurias i vicis desordenats i atres coses lleges; i que no solament les habian dit, mes encara les varen escriure per les seues lletres al Papa, i les varen publicar per tota la Cristiandad.
Crònica dels Senyors Reis Catòlics Don Fernando i Donya Isabel de Castella i d'Aragó

Mort Alfonso, preferit a Isabel per la seua condició de varó, els seus partidaris es varen passar al bando d'Isabel.[60] En ser abdós dònes, la llegitimitat d'Isabel com a hereua requeriria l'illegitimitat de Juana. En temps més recents el debat continua, puix Isabel conta encara en numerosos partidaris, aplegant-se a impulsar un procés de beatificació en el seu nom.[61]

A Enrique se li ha atribuït impotència i se li ha acusat de forçar les relacions de la seua esposa en atres hòmens. Inclús algunes fonts inclouen la forma en que hauria deixat embarassada a la reina, per mig d'una precoç tècnica d'inseminació artificial utilisant una cánula d'or (per cannam auream), i atres descripcions físiques que varen permetre a Gregorio Marañón realisar la seua Ensaig biològic sobre Enrique IV de Castella i el seu temps (Madrit 1930), que va diagnosticar al rei de displàsia eunucoide en reacció acromegálica, i que en l'actualitat es definix com una endocrinopatía, possiblement un tumor hipofisario, manifestant litiasis renal crònica, impotència, anomalia peneana i infertilitat, ademés de caràcters psicopatològics.[lower-alpha 6]

També en la seua época es va atribuir a Enrique el ser homosexual, en l'obra del seu detractor Alonso de Palència i en poesies satíriques. No obstant, Alonso de Palència acusa també d'homosexualitat a Juan II de Castella, pare d'Enrique i de la pròpia Isabela Catòlica, i d'adúltera a la seua mare, la reina María.[62] També s'acusava d'homosexualitat a Álvaro de Lluna i atres personages notables de la cort, lo que fa sospitar que este tipo d'acusacions eren usuals en campanyes de desprestigie. Gregorio Marañón, basant-se en l'obra d'Alonso de Palència, parla també de l'homosexualitat d'Enrique, encara que aplega a la conclusió de que no està provada.[63]

Finalment, tant la Crònica Castellana[64] com la d'Alonso de Palència parlen de «amants» femenines del rei, entre les que es conten Catalina de Sandoval, Guiomar de Castro i Beatriz de Vergara. Si be solen afegir que els amors eren «vans» no deixa d'estranyar que un rei impotent buscara amoríos que podrien posar-ho en evidència.[65]

Genealogia

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Enrique_IV_de_Castella&oldid=1469229»