Regne nazarí de Granada

El Regne nazarí de Granada, també conegut com a Emirat de Granada o Sultanato de Granada, va ser un Estat musulmà situat en el sur de la península ibèrica, en capital en la ciutat de Granada, que va existir durant l'Edat Mija. El regne va ser fundat en 1238 pel noble nazarí Mohamed-Ben-Nazar. Encara que originalment tenia el seu centre de poder situat en Jaén, uns anys despuix el monarca nazarí va traslladar la seua cort a Granada, al voltant de la qual va organisar el seu nou Estat. El regne va sobreviure en esta precària situació gràcies a la seua favorable ubicació geogràfica, tant per a la defensa del territori com per al manteniment del comerç en els regnes cristians peninsulars, en els musulmans del Magreb i en els genoveses a través del Mediterràneu, lo que va fer que tinguera una economia diversificada. No obstant, va ser perdent territoris paulatinament front a la Corona de Castella fins a la seua definitiva desaparició despuix de la guerra de Granada, mantinguda entre 1482 i 1492. El regne nazarí de Granada seria l'últim Estat musulmà de la península ibèrica, l'antiga al-Ándalus. El seu últim rei va ser Muhámmad XII (conegut com Boabdil el Chic), derrocat pels Reis Catòlics, que es va vore obligat a rendir Granada el 2 de giner de 1492. Despuix d'açò va ser definitivament incorporat a la Corona de Castella com regne de Granada.

Regne nazarí de Granada

Història

Orige i inicis

Despuix de la derrota almohade en 1212 en la batalla de les Navas de Tolosa, va començar a prendre importància en el surest del-Ándalus la dinastia nazarí, linaje d'orige àrap, el fundador del qual va ser Alhamar el Rojo, qui es va proclamar sultà en 1232, sent reconegut com a tal per les oligarquies de Guadix, Basa, Jaén, a lo que es va unir l'anexió de la taifa de Màlaga en 1238, o la sumissió d'Almeria. En 1234, es va declarar vassall del poder de Còrdova, pero en 1236 Fernando III va conquistar dita ciutat i Alhamar es va fer vassall del rei castellà, lo que li va permetre conservar la seua independència. En 1238, Alhamar va ampliar els seus dominis conquistant Granada, pero en 1246 Fernando III li va arrebatar Jaén per a consolidar les seues conquistes en el vall del Guadalquivir, lo que va obligar a Alhamar a firmar el Pacte de Jaén, en el que reconeixia al monarca castellà com a senyor d'aquell territori i quedava obligat a pagar-li parias per a conseguir paus de vint anys. Finalisades les conquistes i el regnat de Fernando III en el Valle del Guadalquivir, durant el del seu fill, Alfonso X el Sabio, varen tindre lloc algunes sublevació mudéjares, com varen ser la tumult mudéjar de 1264 en el regne de Sevilla, aixina com els mudéjares del regne de Múrcia, abdós de molt recent incorporació a la Corona de Castella. A pesar del respal militar granadí, la major part de la població mudéjar del Valle del Guadalquivir va ser expulsada despuix de la repressió i es va desplaçar al regne nazarí. Va haver una segona gran tumult mudéjar en la Corona d'Aragó (principalment en el regne de Valéncia) en 1276 (prolongada fins a 1304), en la que la cavalleria granadina va intervindre en apoyo d'els mudéjares sublevats. Castella, a la mort de Fernando III en 1252, era l'únic Estat que encara tenia fronteres en els musulmans, els qui s'havien vist reduïts els massiços penibéticos i a la costa que va des de Barbate fins a Àguiles i en un Estat d'una superfície aproximada d'uns 30 000 km². La frontera entre els dos regnes, denominada banda morisca, superava els 1000 km de llongitut.

Una época de prosperitat

L'estatus de Granada com a territori tributari i la seua posició geogràfica favorable, en les montanyes de Serra Nevada com a barrera natural, varen ajudar a prolongar el regne nazarí permetent prosperar al chicotet emirat com a punt d'intercanvi comercial entre l'Europa medieval i el Magreb. De fet, Granada va ser una ciutat pròspera durant la [[crisis del sigle XIV|crisis d'el XIV]] que va assolar a Europa. Granada també va servir de refugi per als musulmans que fugien de la reconquista. Anava a ser en la Granada d'esta época a on s'anava a produir un dels més intensos florecimientos culturals del Islam. El seu reflex més evident, potser siga el conjunt palatí de l'Alhambra, tot un univers tancat en sí mateixa de palaus, jardins, fonts i estanys.

A pesar de la seua prosperitat econòmica, els conflictes polítics eren constants, i esta debilitat va ser aprofitada pels cristians, que varen ser conquistant chicotets territoris al regne granadí. No obstant, algunes tentatives castellanes varen acabar en rotunts fracassos, com la batalla de Moclín (1280), el desastre de la Vega de Granada (1319) o la batalla de Guadix (1362). A la seua volta, els eixèrcits nazaríes llançaven numeroses razias sobre els territoris cristians, en resultats dispars: derrotes com Linuesa (1361) o victòries com Algecires (1369). Entre 1351 i 1369 els nazaríes es varen aprofitar de la guerra civil que estava tenint lloc en Castella entre els pretenents Pedro I i Enrique II. Este conflicte, a la parell que va deixar agotada a la Corona de Castella, va concedir al regne nazarí uns anys de pau en els que va poder mantindre la seua estratègia exterior sense interferència dels castellans. Per l'obertura de noves rutes comercials directes entre el regne de Portugal i Àfrica a partir d'el XV, Granada va escomençar a perdre la seua posició estratègica i la va convertir en un lloc menys important. En l'unió de les corones de Castella i Aragó en 1469, la seua situació es va complicar i no va poder fer front a l'expansió cristiana.

Decadència i caiguda final

La caiguda de Loja en 1486 va marcar el començ del alvance cristià cap a Granada que culminaria en 1492 en la pren de la capital.

Despuix d'esta época d'esplendor, el regne va quedar baix el govern de distints sobirans que varen ser incapaços de mantindre el control del territori. En la finalitat de la guerra civil castellana cap a 1480 i el definitiu assentament d'Isabel I en el tro, es donaven per primera volta en Castella les condicions necessàries per a realisar la conquista total de Granada, que es veen favorides per la crisis política i econòmica en el regne nazarí. Les guerres civils granadines eren causades per les lluites internes entre dos faccions del poder nazarí: els partidaris de l'emir Abú l-Hasan Alí i del seu germà El Zagal, i els partidaris del fill de l'emir, Muhammad XII Boabdil. Este últim, capturat pels castellans, va firmar en Fernando una treua que confirmava el seu vassallage, al que posteriorment s'unirien atres pactes. A partir de 1484, els Reis Catòlics varen portar a terme una llarga i tenaz série de seges en lo que es va denominar la guerra de Granada, utilisant la nova artilleria que va conduir a la pren progressiva de les places granadines una despuix d'una atra.

Sobre el solitari regne de la mija lluna es varen abalançar les tropes de les corones de Castella i Aragó en la culminació del vell somi de la reconquista. Despuix de la pèrdua de Màlaga en 1487 i la pèrdua del territori oriental (la Cora de Bayyāna) en 1489, deixen a l'Estat granadí en una greu situació. En 1491, es va dispondre el sege de Granada i la construcció de Santa Fe, el campament base des del que els Reis Catòlics dirigixen les operacions de sege. El temps i l'actitut pactista de Boabdil varen influir a favor de Castella, i la capitulació de Granada va tindre lloc el 2 de giner de 1492. Aixina terminaven més de 250 anys d'existència del regne nazarí.

Govern

Organisació territorial

Vista de l'Alhambra de Granada, elloc a on residia el rei del Regne Nazarí de Granada.

El Regne de Granada comprenia part de les províncies actuals de Jaén, Múrcia i Càdis, i la totalitat d'Almeria, Màlaga i Granada, pero va ser reduint-se fins que en el XV comprenia aproximadament les províncies actuals de Granada, Almeria i Màlaga. El regne estava dividit en circumscripcions territorials i administratives, denominades tahas. A la frontera entre el regne de Granada i els territoris de la Corona de Castella se li denominava la Banda Morisca, d'ahí que molts pobles d'Andalusia Occidental es criden "de la Frontera [en Granada]". Aixina mateix, el Regne nazarí va sofrir d'un important problema de superpoblación.

la capital nazarí, Granada, es va convertir en els sigles XIV i XV en una de les ciutats més pròsperes d'una Europa devastada per la [[crisis del sigle XIV|crisis d'el XIV]]. Era un centre comercial i cultural de primer orde que va aplegar a contar en uns 165.000 habitants i del que es conserven importantíssims conjunts urbanístics com l'Alhambra i el Generalife. En l'Albaicín vivien els artesans i el restant de la població va ocupar la part plana cap al sur, en grans indústries, aduana i la madrasa (المدرسة). Hui en dia queden numerosos vestigis com la Alcaicería, el Corral del Carbó o el traçat dels carrers fins a l'antiga porta de Bib-Rambla. Atres ciutats d'importància eren Almeria –encara que el seu periodo d'esplendor havia segut en els sigles XI i XII en els regnes de Taifas–, Màlaga, Loja, Guadix i Basa. La comarca de les Alpujarras, si ben no contava en cap ciutat d'importància, era una zona molt poblada i de gran importància econòmica per al Regne, situació que perduraria fins a la sublevació de 1568, despuix de la quala major part de la població islàmica abandonaria la comarca.

Política exterior

Posició del Regne Nazarí en el Mediterràneu Occidental, cap a 1360.

En els seus inicis el regne de Granada va ser un regne aliat de la Corona de Castella, encara que posteriorment tinguera que fer-se tributari d'ella per a mantindre la seua independència. La monarquia es va mantindre gràcies a les concessions als castellans, a la necessitat d'estos de consolidar les seues conquistes i als pactes en els benimerines del Magreb. Esta difícil situació es va mantindre gràcies a la diplomàcia i l'habilitat política de certs reis nazaríes. Durant bona part d'el XIV les lluites entre cristians i benimerines, en el respal nazarí, pel control del Estret de Gibraltar anaven a ser una constant, en una llarga història d'aliances i traïcions, de pèrdues i conquistes. En 1305 els nazaríes varen conquistar Ceuta, encara que en 1309 els Benimerines la reconquistan gràcies a l'ajuda aragonesa. En 1325, despuix de l'assessinat del seu pare Ismaíl I, Mohámed IV va accedir al tro de Granada, qui en 1333 va arrebatar Algecires i Gibraltar als castellans, encara que no va poder gojar dels seus èxits militars perque va ser assessinat eixe mateix any, als 18 anys d'edat, succeint-li el seu germà menor Yúsuf I. En 1384 els nazaríes varen tornar a conquistar Ceuta una atra volta, pero tres anys despuix la varen tornar a perdre a mans del regne de Fez. la batalla del Salat en 1340 va supondre una séria garrotada tanta per a Nazaríes com Benimerines, puix estos mai més tornarien a intervindre en la península ibèrica i, per tant, els reis nazaríes perdien aixina l'ajuda militar del Nort d'Àfrica. No obstant, la derrota en el Salat no va supondre cap descalabro per a Granada, que pronte tornaria a la política de pagaments i vassallage en Castella. Despuix de l'esplendor d'estos reis, especialment Muhámmed V, les lluites dinàstiques varen marcar la vida del regne, lo que va fer que l'existència del regne depenguera en gran mida de la voluntat dels reis de Castella i de les relacions d'equilibri en els reis d'Aragó.

Defensa

Mapa de les costes del regne de Granada en un atles nàutic otomà d'el XVI.

Eixèrcit

Quan Muhammad ibn Nasr, el primer rei nazarí, va consolidar els dominis del regne de Granada, va establir l'esquema bàsic del que seria l'Eixèrcit del regne. En el regne nazarí de Granada, l'estament noble estava format per dos grups: l'autòcton i el foràneu. L'autòcton estava format els antics terratinents, que tenien grans possessions i extensos señoríos; vivien holgadamente, a voltes fins a en lux. El foràneu ho integraven les famílies nobles que s'havien vist obligades a emigrar dels territoris ocupats pels cristians; els seus membres es veen obligats a buscar ocupació en la cort i malvivían quan no ho alcançaven. Ibn al-Ahmar enroló als foràneus en l'Eixèrcit granadí; per això est estava format inicialment per dos cossos de milícias: un de permanent i asalariado, format pels nobles i capitaneado pel rei, i un atre, la Muttavia, de mercenaris temporals reclutats per a una determinada empresa i en el que s'allistaven els guerrers de tota condició social.

A partir de 1264, apleguen des de Tremecén al regne nazarita els primers voluntaris capitaneados pels germans Abu Tabit Amir ibn Idris i Abu al-Muarrif Muhammad, per lo que s'organisa una atra milícia regular formada per voluntaris bereberes i exiliats marroquins. Ademés d'estos cossos, els reis nazaritas, recordant la costum dels omeyas cordovesos i dels reis taifas d'el XI, encomanen el seu guàrdia personal a un cos especial format solament per cristians, castellans majoritàriament, desterrats o fugits de la seua terra, a voltes captius, islamisats o elches.

Marina

La flota de guerra nazarita tenia la seua base principal en el port d'Almeria. No obstant, la flota era dèbil, poc imponent i s'amprava més en la pirateria per la costa de la Corona d'Aragó que en guerra oberta. Els habitants del regne nazarí eren poc aficionats a la marina, com segons conte Ibn Jaldún, dels que diu que eren «estrangers en la mar». L'armada nazarita es vea obligada a enrolar mercenaris, almogávars audaços i aventurers de la mar, que el seu ideal era la pirateria. En el periodo més lluent de la marina de guerra granadina, el XIV, varen destacar dos almeriense: el qaid Abu-l-Hasan i el seu nebot, Abu Abd Allah Ibn Salvator.

Economia nazarí

Moneda d'argent falcada en Granada pel regne nazarí.

Per a possibilitar la seua supervivència, l'Emirat va haver de fer un important esforç per a aumentar les fonts de riquea agrària i mercantil a través d'aprofitament màxim de les tècniques de regadiu per mig d'una minuciosa regulació de l'us i repartiment de l'aigua en les vegas i Foyas granadines. Aixina, estes proporcionaven una gran abundància de productes hortícoles i frutícolas destinats tant per al mercat interior com l'exterior, compensant el dèficit en cereals de l'emirat que, en ocasions, tenien que importar. L'economia es complementava en la ganaderia en les zones montanyoses, la peixca en les costeres, els recursos miners de surest, aixina com la ceràmica i sobretot l'artesania textil de la seda, base de la vida econòmica urbana i del comerç exterior.

Comerç

Els elements bàsics de l'economia granadina eren el comerç, l'artesania i l'agricultura El control cristià del Estret de Gibraltar des de la batalla del Salat (1340) i la conquista d'Algecires (1344), va tallar al Regne de Granada l'auxili militar des del nort d'Àfrica, pero també va estimular un comerç entre l'Europa atlàntica i el Mediterràneu del que els nazaríes es varen beneficiar enormement.

Els seus ports es varen convertir en escals bàsiques per als comerciants, a l'hora que els seus productes es varen obrir a atres mercats: catalans i, especialment, genoveses, varen establir consulats en Màlaga, Almeria, Adra o Almuñécar, els principals ports del regne. El comerç en el Magreb i el nort d'Àfrica va alcançar una gran importància, a la que després seguirien les rets comercials en la Corona d'Aragó: Catalunya, Valéncia i Mallorca.

El control castellà de l'Estret de Gibraltar va revalorisar el valor dels productes granadins, sobretot la seda, sucre, fruts secs i les anchovetas. A partir de llavors, el comerç en la Corona de Castella, especialment en Sevilla, va adquirir una gran importància. L'exportació de la seda, que va tindre els seus principals centres en Granada, Màlaga, Vélez-Màlaga o Ronda, es va convertir en un dels principals productes de manufactura. Esta va aplegar a importar-se a un àmbit ulterior a la península, com el cas dels grans centres manufactureros italians, concretament la família genovesa dels Spínola, i la seua importància va ser tal que els Reis Catòlics establirien despuix de 1492 la cridada "renda de la seda de Granada". També es produïen intercanvis comercials a lo llarc de la frontera terrestre granadina, a sovint realisats de forma illegal.

Societat

Columnes nazaríes del Pati dels Lleons, en el Palau de la Alhambra de Granada.

Conforme alvançava la conquista castellana, molts andalusíes decidien fugir cap al sur de la península. Aixina, quan varen caure en mans castellanes els regnes de Còrdova, Jaén, Sevilla i Múrcia, alguns habitants varen decidir marchar-se al regne nazarí de Granada. Les minories judeua i mossàrap, que havien segut abundants en periodos anteriors en la zona del regne nazarí, casi havien desaparegut durant la dominació almohade. No obstant, tan pronte com es va consolidar el regne de Granada, varen tornar els judeus, duts pels mercaders cristians que varen establir els seus consulats en les principals poblacions granadines. La presència de mossàraps es va reduir a grups solts, refugiats polítics i mercaders, que varen ser autorisats a practicar la seua religió en privat. Es calcula en 500 000 els musulmans que varen abandonar la vall del Guadalquivir camine del regne nazarí o cap al nort d'Àfrica.

Es podien distinguir dos grups principals: la vella població autòctona i la nova població vinguda de les terres conquistades; i dos reduïts: els voluntaris africans i els elches i captius. Les circumstàncies en les que varen viure els habitants nazaríes fan que castellans i aragonesos influïxquen sobretot en l'indumentària, el menjar i la beguda.

Art

Artícul principal → Art nazarí.

Artícul principal → Música gharnati.

Bibliografia

• Eslava Galán, Juan (2009). , Granada: Caixa Granada. ISBN 9788496660892.
• Gala, Antonio (2006). Granada dels Nazaríes, Sevilla: Fundació José Manuelara. ISBN 9788496556300.
• García de Cortázar i Ruiz d'Aguirre, Fernando (2005). Atles d'Història d'Espanya, Madrit: Editorial Planeta. ISBN 9788420639291.
• García de Cortázar i Ruiz d'Aguirre, José Ángel (1981). Història d'Espanya Alfaguara II: L'época medieval, Madrit: Aliança Editorial.

• Ibn al-Jatib (2010). Història dels Reis de la Alhambra: la resplandor de la lluna plena sobre la dinastia nazarí, Granada: Universitat de Granada. ISBN 9788433851864.
• Ladero Quesada, Miguel Ángel (1979). Granada. Història d'un país islàmic (1232-1571), Madrit: Gredos.
• Ladero Quesada, Miguel Ángel (2002). Les guerres de Granada en el sigle XV, Barcelona, Ariel. ISBN 84-344-6667-8
• López de Coca (1989), José I.; El Regne de Granada en l'época dels Reis Catòlics. Repoblament, comerç, frontera, Granada: Universitat de Granada.
• Montgomery Watt, W. (2002). Història de l'Espanya Islàmica, Aliança Editorial. ISBN 9788420639291.
• Peláez Rovira (2009). , Granada: Universitat de Granada. ISBN 9788433849823.

• Pérez d'Hita, Ginés (2009). Guerres civils de Granada: dos parts en un tom, Valladolit: Maxtor. ISBN 9788497616799.
• Salicrú i Lluch, Roser (2007). El sultanato nazarí de Granada, Gènova i la corona d'Aragó en el sigle XV, Granada: Universitat de Granada. ISBN 9788433846242.
• (1974) , Granada: Anel. ISBN 8440076436.
• Torres Prim, Cristóbal (1997). El Regne Nazarí de Granada, Granada: Albaida. ISBN 8486521386.
• Wert, Juan Pablo (2010). El regne nazarí de Granada, Madrit: Akal. ISBN 9788446003137.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Regne nazarí de Granada.
• archive. org/web/20160406123737/http://users. ipfw. edu/jehle/deisenbe/Other_Hispanic_Topics/Cisneros_y_la_quema_de_los_manuscritos_granadinos. htm Daniel Eisenberg: Cisneros i la crema dels manuscrits granadins publicat en "Journal of Hispanic Philogy".