Renegat
Renegat és un terme pijoratiu en el que es designa, per part de la religió que ha abandonat, a qui és calificat com converso per part de la religió que ha adoptat.[1] Renegar és equivalent a abjurar.[2]
A voltes s'aplica a qui renega d'un atre tipo de creències, com l'ideologia política o l'identificació nacional; o a qui ix d'una institució o agrupació (família, eixèrcit, club deportiu), sobretot si ho fa per a unir-se a una institució o agrupació rival, de forma equivalent al terme traïdor.
En un sentit no pijoratiu, sino positiu, s'utilisa el terme abjuració, per a designar l'abandó d'una creència o d'una fidelitat, com en l'Acta d'abjuració de 1581 en el que es va declarar l'independència dels Països Baixos o en la famosa abjuració o retractament de Galileo Galilei.[3] El terme es va amprar també en França despuix de la revocació de l'Edicte de Nantes en 1685, per a designar l'acta pel que s'obligava als protestants a renunciar a la religió protestant per a adherir a la religió catòlica. Un terme equivalent és el de apostasía, que no implica que la renúncia siga sempre a una religió sino que es referix igualment a opinions i doctrines.[4]
Història
[editar | editar còdic]Des de l'Edat Mija, el contacte entre cristianisme i islam va produir la presència de la figura del renegat religiós, elevada a categoria social per la seua abundància. En particular, durant la Reconquista espanyola varen rebre varis noms: els muladíés, hispà-visigodos convertits a l'islam durant el VIII; i en els sigles finals (XIV i XV) els elches, o cristians (moltes voltes ex-captius) que es convertien a l'islam i els tornadizos que eren la categoria inversa.[5] Eixes figures varen continuar existint despuix de la Guerra de Granada, per la persistència de contactes conflictius durant l'Edat Moderna; fonamentalment entre la Monarquia Hispànica i els estats italians en l'Imperi Turc, i la presència de pirates berberiscos en el Mediterràneu i la costa atlàntica de Marroc. Per un atre costat, els converso al cristianisme i els seus descendents rebien en Espanya el nom de cristians nous, front a la condició social prestigiosa de cristià vell. La principal minoria converso en Espanya i Portugal a finals de l'Edat Mija i començos de l'Edat Moderna era la judeoconversa (des de la tumult antijudía de 1391). Els seus membres eren freqüentment acusats de judaizar i se'ls aplicava el despectiu nom de marranos, sent objecte de discriminació social (sobretot des de la tumult de Pedro Sarmiento de 1449) sense importar que molts d'ells anaren sincerament cristians, o que hagueren passat vàries generacions. La minoria morisca, nom que des de 1502 es dona als musulmans que quedaven en els regnes dels Reis Catòlics, que varen ser forçats a batejar-se (i que, per tant, ya no poden ser considerats mudéjars), mai va ser considerada sériament com a frut de conversió sinceres.
En el món contemporàneu, l'apostasía del Islam és objecte de controvèrsia, puix mentres que per a molts musulmans, sobretot des d'una perspectiva rigorosa o integrista, és condenable en la pena de mort segons la Sharia o llei islàmica, aplicable en varis països; per a uns atres, de tendència més tolerant, no deu ser castigada.[6]
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Vore també Abrenunciación.
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Joseph Pérez (1988) Isabel i Fernando. Els Reis Catòlics, Madrit: Nerea ISBN 84-86763-06-1, pg. 242
- ↑ Llibertat de consciència i apostasía en l'islam
Vore també
[editar | editar còdic]
Renegat en el Viccionari.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Renegado» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.