Guerra de Granada

Guerra de Granada

   

La guerra de Granada va ser el conjunt de campanyes militars que varen tindre lloc entre 1482 i 1492, mampreses per la reina Isabel I de Castella i el seu espós, el rei Fernando II d'Aragó, en l'interior del regne nazarí de Granada, que varen culminar en la rendició del sultà Boabdil, qui havia oscilat entre l'aliança, el doble joc, la contemporisació i l'enfrontament obert en abdós bandos. La victòria cristiana va tindre com a conseqüències l'integració en la Corona de Castella de l'últim regne musulmà de la península ibèrica, finalisant-se el procés històric de la reconquista que els regnes cristians havien començat en el VIII. Eixe fet va motivar que el papa Alejandro VI concedira a Isabel i Fernando el títul de Reis Catòlics en 1496. Els dèu anys de guerra no varen ser un esforç continu: solien marcar un ritme estacional de campanyes iniciades en primavera i detingudes en l'hivern. Ademés, el conflicte va estar subjecte a numeroses vicissituts bèliques i civils. En el bando cristià va ser decisiva la capacitat d'integració en una missió comuna que va mamprendre principalment la Corona de Castella, recolzada per la noblea castellana i l'imprescindible impuls del clero, baix l'autoritat de l'emergent Monarquia Catòlica. La participació de la Corona d'Aragó va ser de menor importància: a banda de la presència del propi rei Fernando, la seua participació va consistir en la colaboració naval, l'aportació d'experts artilleros i el empréstito financer. En el bando musulmà varen ser notables els enfrontaments interns entre distintes faccions que varen favorir l'èxit dels seus contraris. La protocolària entrega de les claus de la ciutat de Granada i la ciutat palatina de l'Alhambra el 2 de giner de 1492 se seguix commemorant tots els anys en eixa data, en un tremolar de banderes des de l'Ajuntament de Granada.

Significat

Este mapa correspon a la situació dels cinc regnes peninsulars al començament d'el XIV. El territori del Regne de Granada en 1482 era llaugerament més reduït, sobretot en el seu extrem occidental, havent cedit la zona del Estret i Antequera.

Modernitat

La guerra de Granada, a pesar de mantindre moltes traces de l'Edat Mija, va ser una de les primeres guerras de l'Edat Moderna, per l'armament i tàctiques empleades (més que batalles en camp obert, varen ser decisius els seges resolts en artilleria, i les maquiavèliques maniobres polítiques, encara que no varen faltar eixemples d'heroísmo caballeresco, també propis de l'época). Va significar una etapa intermija clau en l'evolució bèlica d'Occident entre la Guerra dels Cent Anys i les Guerres d'Itàlia. També era moderna la condició de l'eixèrcit vencedor, al que, a pesar de la seua heterogénea composició, o precisament per ella (varen acodir tot tipo de forces, des de les tradicionals, reunides pels nobles, els concejos, les órdens militars, els señoríos eclesiàstics; fins a atres com la recentment organisada Santa Germandat i autèntics mercenaris professionals provinents de tota Europa incloent un grup d'arqueros anglesos dirigits per Lord Scale) se sol considerar com un precoç eixemple d'eixèrcit modern, permanent i professional (per a l'historiografia més tradicionalista, en traces d'eixèrcit nacional, provablement en abús del terme), en un moment en que s'estaven definint les monarquies autoritàries que conformaran els estats-nació d'Europa Occidental.

Espanya, en trance de formar la seua unitat territorial, va ser un dels principals eixemples despuix del matrimoni dels Reis Catòlics (1469) i la seua victòria en la Guerra de Successió Castellana (1479). La guerra de Granada va ser utilisada per a associar al Regne de Castella i al Regne d'Aragó en un proyecte comú, oferint a l'aristocràcia una activitat al mateix temps lucrativa per a ella i útil a la monarquia, que pot ser exhibida al mateix temps com a empresa religiosa en conformidad con la nova forma d'identitat social més combativa: l'esperit del cristià vell.

El fi de la reconquista i el començ de l'Imperi

La guerra de Granada, en ser l'última possibilitat d'expansió territorial dels regnes cristians front als musulmans en la península ibèrica va significar el fi de la reconquista, procés històric de llarga duració que havia començat en el VIII. La "reconquista" és un terme ideològic dotat d'una càrrega semàntica poc neutral, i deu entendre's en els seus justs térmens: no havia significat una continuïtat d'hostilitats en tot el periodo; i de fet, des de la [[crisis del sigle XIV|crisis d'el XIV]] s'havia detingut (s'han contabilisat 85 anys de pau per 25 de guerra en el periodo 1350-1460), en conformar-se el Regne de Castella, l'únic en frontera front als musulmans, en el control del estret de Gibraltar i el manteniment del Regne de Granada com un estat vassall i tributari en la política interior del qual s'intervenia en ocasions. En moments de debilitat castellana, ocorria al contrari, que els nazaríes eixercien les seues pròpies iniciatives, suspenent els pagaments, incendiant i saquejant localitats (algunes tan lluntanes com Villarrobledo) o recuperant algun chicotet territori (Cieza i Carrillo en 1477), a voltes en connivencia con alguna de les faccions que dividien Castella (les disputes entre el Marqués de Càdis i el Duc de Medina Sidonia varen dur a este últim a aliar-se en els granadins, que varen arrebatar el castell de Cardela al primer en la seua ajuda). La permeabilidad de la frontera en abdós direccions també va produir l'existència de categories socials mixtes: els elches, o cristians (moltes voltes ex-captius) que es convertien a l'islam i els tornadizos que eren la categoria inversa. Transitaven sense cap problema pel territori fronteriç els ejeas, intermediaris dotats de salvoconductes que negociaven els rescats de presoners.

Territori del regne nazarí durant el XV. En vert clar, els territoris conquistats pels regnes cristians des d'el XIII inclouen Ceuta, en la costa d'Àfrica.

Encara que no varen faltar operacions militars més importants, varen ser puntuals i llimitades en extensió, com la pren d'Antequera (1410), que va servir fonamentalment per a prestigiar a Fernando I d'Aragó de Trastámara, que va afegir el nom de la ciutat conquistada al seu, com els generals romans, sent-li molt útil per a la seua elecció com a rei d'Aragó en el compromís de Casp (1412); o la batalla de la Higueruela (1431), en el regnat Juan II de Castella, que també en este cas va ser objecte d'un aparat propagandístic desproporcionado en benefici del valgut Álvaro de Lluna. La notícia de la Pren de Granada va ser celebrada en festejos en tota Europa: en Roma es va celebrar una processó d'acció de gràcies del colege cardenalicio; en Nàpols es varen representar drames alegóricos de Jacopo Sannazaro, en els que Mahoma fugia delleó castellà; en la Catedral de Sant Pablo de Londres, Enrique VII d'Anglaterra va fer llegir una elogiosa proclama:

Este fet acaba de ser consumat gràcies a la valentia i a la devoció de Fernando i Isabel, sobirans d'Espanya que, per a la seua eterna honra, han recuperat el gran i ric regne de Granada i pres als infels la poderosa capital mora, de la qual els musulmans eren amos des de feya sigles.

L'enfrontament entre Cristianisme i Islam dotava al conflicte d'una traça inequívocament religiosa, que l'implicació vigorosa del clero es va encarregar de remarcar, incloent la concessió pel papat de la Bula de Creuada. Terminada la guerra, Isabel i Fernando varen rebre el títul de Catòlics (1496) pel papa valencià Alejandro VI, de la família Borgia, en un reconeiximent de l'ascens d'Espanya com a potència europea homologable, en lo que tampoc era aliena la política de "màxim religiós" dels Reis, que havia produït l'expulsió dels judeus en 1492, poc despuix de la pren de Granada. La pressió sobre els convers, a través de la recent instaurada Inquisició espanyola, estava sent particularment dura des del primer auto de fe (Sevilla, 1481). Per si açò fora poc, el Papat també els va concedir el Nou Món descobert i per descobrir (de nou en eixe mateix any) a canvi del seu evangelisació, tot això en el conjunt de documents conegut com Bulas Alejandrinas. Les referències a la recuperació de Jerusalem no varen deixar d'estar presents com un horisó retòric.

Des d'una perspectiva més àmplia, en l'atre extrem de la mar Mediterràneu s'estava formant el jagantesc Imperi otomà, musulmà, que havia pres la cristiana Constantinopla en 1453 i aumentava els seus dominis en els Balcans, el Próximo Oriente i posava en sus a la cristiandad oriental, aplegant inclús a ocupar temporalment el port italià d'Otranto en 1480, considerat dominis de la cristiandad occidental. No obstant, els granadins varen deure enfrontar-se sols als cristians, ya que els seus possibles aliats, els sultans de Fez, de Tremecén o d'Egipte no es varen implicar en la guerra.

Com a procés històric, l'alvanç territorial espanyol no es va detindre en la pren de Granada i va continuar de fet durant el sigle següent, en seguir existint les forces socials que alimentaven eixa necessitat expansiva. Eixa expansió va poder vore's en l'exterior que, junt als encerts dinàstics que varen reunir diversos territoris europeus, va formar l'Imperi espanyol: la simultànea conquista de les Illes Canàries i la posterior conquista d'Amèrica (vista per primera volta per europeus despuix dels vikingos el 12 d'octubre de 1492, en l'expedició prevista en les Capitulacions de Santa Fe firmades per Colón i els Reis front a la Granada sitiada); de la pren puntual de places del nort d'Àfrica; ademés de la conquista del cristià regne de Navarra en 1512.

L'eixèrcit

Erro al crear miniatura:

Bandera utilisada per l'infanteria dels Reis Catòlics.

Va ser experimentada en les guerres de Granada una nova formació militar mixta d'artilleria i infanteria dotada d'armament combinat (piques, espingardas, més tarde arcabuces...), en utilisació menor de la cavalleria que en les guerres migevals, i en soldats mercenaris somesos a una disciplina diferent a la del còdic d'honor del vassallage feudal, i sense oblidar contingents no combatents, en ocasions numerosíssims: fins a 30.000 "obrers" en 1483, encarregats d'arreplegar o cremar collites (les famoses tals per a debilitar l'economia enemiga) i realisar atres tasques en valor tàctic i estratègic.

Esta innovadora unitat militar va ser coneguda posteriorment com terços. Als pocs anys es varen utilisar en èxit en les Guerres d'Itàlia al mando d'un militar experimentat en les campanyes andaluses: Gonzalo Fernández de Còrdova o el Gran Capità. De tots modos, encara que s'ha insistit en això abundantment per l'historiografia, no convé exagerar el precedent: les entrenades tropes de choc castellanes de les Guerres de Granada seguien sent essencialment la cavalleria real i senyorial, i les milícies a peu, en la seua major part eren de reclutament concejil, en gran part no combatent, i el seu rendiment va ser mediocre. Per a Ladero Quesada va ser l'última hueste migeval de Castella, clarament diferent dels cossos professionals del sigle següent. Lo que sí pot considerar-se una clara mostra de la forma moderna de fer la guerra és el volum de mijos empleats: fins a 10.000 cavallers i 50.000 infants, i més de 200 peces d'artilleria construïdes en Écija en ajuda de tècnics francesos i bretones. Els artilleros varen passar de ser quatre en 1479 a 75 en 1482 i 91 en 1485, molts dels quals procedixen d'Aragó, Borgoña o Bretanya. La cantitat d'animals de tir i càrrega també es contava per decenes de mills (fins a 80.000 mules requisades en un any).

La guerra va ser casi completament terrestre. Encara que va haver una considerable presència naval de bucs castellans (de l'Atlàntic andalús, vascs i d'atres ports cantàbrics) i aragonesos, no varen passar de realisar una eficaç funció de bloqueig, vigilància i cors, dificultant la relació dels granadins en els seus possibles aliats de l'atre costat de l'Estret, que tampoc varen demostrar molt interés per intervindre.

Sobre els costs financers, varen ser immensos. Ladero Quesada aventura una sifra de mil millons de maravedíes per a la Corona i un atre tant per als demés agents que varen intervindre. Es va conseguir recaptar, ademés dels ingressos ordinaris (sempre en maravedíes): 650 millons en la Bula de Creuada, 160 millons en subsidis o dècimes del clero (habitualment exent) i 50 millons de les juderías i comunitats mudéjars. Solament els esclaus venuts despuix de la pren de Màlaga varen significar més de 56 millons. Sent insuficients, es va recórrer al crèdit tant en Castella (de forma obligatòria a concejos, a la Mesta, a les colónies de mercaders estrangers i a alguns nobles) com fora d'ella (16 millons en Valéncia) i l'emissió de juros en un interés entre el 7 i el 10%.

Protagonistes

Els cristians

Els Reis Catòlics conquistadors de Granada.

Durant la guerra de Granada la direcció de la conquista va correspondre a la monarquia. Isabel I de Castella no deixava d'estar present en llocs no massa segurs (va acodir a alguns seges, i inclús va estar present en el campament real durant un terrible incendi). La famosa promesa de no canviar-se de camisa fins a no prendre la ciutat (que potser no fora Granada, sino Basa) és un mit d'impossible verificació, que també s'ha relacionat en el tancament dels banys moros, per qüestions morals. L'implicació personal de Fernando va ser constant. També va correspondre a la noblea un paper protagoniste, sense menysvalorar la presència fonamental del clero (com la del confesor real, Hernando de Talavera) i la més obscura de les classes miges (com la del secretari real Fernando de Zafra).

Els cavallers castellans

Certes famílies de l'aristocràcia castellana varen destacar per la seua participació en estes guerres, encara que al contrari que en les anteriors Guerres civils castellanes, en este cas someses a una forta autoritat real.

• Descolló la família de Mendoza en la persona d'Íñigo López de Mendoza i Quiñones, I marqués de Mondéjar i II comte de Tendilla, conegut com El Gran Tendilla, que va rebre el càrrec hereditari d'Alcaide de la Alhambra i els de Capità General i Virrey de Granada. La frontera, al començ de la guerra, va quedar militarment a càrrec de tres alts nobles: Alonso de Cárdenas, maestre de l'Orde de Santiago, en l'oest, en base en Écija; Pedro Manrique III de Lara, I duc de Nájera, en el nort, en base en Jaén; i Pedro Fajardo i Chacón, alvançat de Múrcia, en base en Lorca.

Hernán Pérez del Polze, el alcaide dels Ardits de la guerra de Granada.

El ya nomenat Gonzalo Fernández de Còrdova va alcançar un protagonisme especial i un futur molt més important que el que semblava reservar-li la seua posició de naiximent, que si ben era en l'alta noblea (la casa d'Aguilar i Còrdova) no era més que un fill segundón. La capacitat de movilitat social ascendent no era impossible, pero estaven ben delimitades les formes d'accedir a ella: Gonzalo va ser un eixemple de cóm era necessària una bona combinació de breçol, bona sòrt, capacitat i esforç personal per a destacar en aquella turbulenta ocasió. La seua ocasió va aplegar com a conseqüència de la seua especial habilitat per a contactar en els musulmans, especialment en el rei Boabdil que li considerava amic personal des de que este va estar pres en el castell de Lopera. Despuix de demostrar el seu ingeni i capacitat militar i organisativa, va conseguir la alcaidía d'una fortalea important (Íllora) i els seus bons oficis varen ser transcendentals en el fi de la guerra.

També es varen produir ennoblecimientos de soldats de valor destacat, l'última oportunitat de tal ascens social, tant per acabar-se el territori peninsular a reconquistar com per la mutació fonamental que s'estava produint en el concepte mateix de la guerra i de la funció militar de la noblea.

Tomba del Doncel de Sigüenza.

Sobre la consecució de glòria individual, pot citar-se a Hernán Pérez del Polze, el alcaide dels Ardits, que va terminar lluint en el seu escut onze castells per les places preses (destacant Màlaga i Basa) i un més per un temerari colp de mà nocturn en que va clavar a les portes de la Mesquita Major de Granada un Au María i va incendiar l'Alcaicería (1490). Si la busca de la fama pòstuma era un dels principis que més animava a l'home del Renaixença, també ho varen conseguir els menys afortunats Martín Vázquez d'Arce, el Doncel de Sigüenza i Juan de Padilla, el Doncel de Fresdeval, en la seua primerenques morts en batalla i les seues extraordinàries tombes, respectivament, en la Catedral de Sigüenza i el monasteri de Fresdelval. En el Privilegie rodat d'Assent i Capitulació per a l'entrega de la ciutat de Granada, de 30 de decembre de 1491, figuren un total de 48 confirmantes: els més alts nobles llaics i eclesiàstics que varen prendre part en la guerra de Granada fins a la seua rendició.

Els sultans nazaríes

el sultà Boabdil, va anar l'últim rei nazarí de Granada.

La guerra va tindre mucho que ver en el fet de que, al mateix temps que els regnes cristians s'havien pacificado i reorganisat, el regne de Granada s'enfrontava a la crisis dinàstica dels últims sultans nazaríés (habitualment referits com "reis" en les fonts cristianes), concretada per la lluita de poder entre estos tres personages emparentats (entre paréntesis s'indiquen els seus periodos de govern efectiu):

• Abu-l-Hasan «Alí Muley Hacén» (1464-1482 i 1483-1485).
• Abu Abd-Alah, Mohámed XII «Boabdil» també cridat el Chic (1482-1483 i 1486-1492), fill de l'anterior. És el més implicat en els Reis Catòlics, en els que havia acordat l'entrega de Granada si se li garantisava un señorío en les Alpujarras.
• Mohámed XIII «el Zagal» (1485-1486), germà del primer i tio del segon.

Cid Hiaya el-Nayyar (o Sidi Yahya), primer de Boabdil i cunyat del Zagal, que actuava com virrey o walí en Almeria, Guadix i Basa, era partidari de l'aliança en els castellans, i va terminar per entregar Basa i batejar-se en el nom de Pedro de Granada (1489), iniciant la poderosa família dels Granada Venegas. Aparte dels enfrontaments dins de la família real, l'aristocràcia granadina presentava atres divisions, com la rivalitat que va adquirir tenyides llegendàries entre la família dels zegríes (fronteriços o defensors de la frontera) i la dels abencerrajes (Banu Sarray, o siga, fills del talabartero). També es varen registrar enfrontaments entre els Alamines, els Venegas i els Abencerrajes en 1412. Estos últims es varen sublevar en Màlaga en 1473 i varen anar durament reprimits per Muley Hacén (incloent, segons la llegenda, una matança a traïció en un saló de la Alhambra). Molts varen fugir a Castella.

Desenroll

Es varen distinguir tres etapes en la guerra de Granada.

Primera etapa de 1482 a 1487

Zahara de la Serra, en l'actual província de Càdis.

Una primera etapa es va desenrollar en la conquista de la part occidental del regne (actual província de Màlaga, Loja i la Vega de Granada), encara que les conquistes territorials es varen fer esperar fins a 1485, despuix d'uns primers anys d'improvisació.

Fins a llavors, les treues entre Castella i Granada s'havien renovat regularment (en 1475, 1476 i 1478). No obstant, els incidents fronteriços no eren estranys, i l'inestabilitat del regne musulmà va espentar a una acció poc meditada: a finals de l'any 1481, com a represàlia per hostigamientos puntuals de part cristiana, el rei granadí Muley Fan va prendre l'estratègica ciutat de Zahara, el 28 de decembre de 1481. Això va donar als catòlics una excusa per a una operació de més envergadura el 28 de febrer de 1482: la pren d'Alhama, portada a terme per orde expressa dels Reis Catòlics i ideada i coordinada per Diego de Merlo, representant real en Sevilla, en la concurrència de Rodrigo Ponce de León i Núñez, II marqués de Càdis, de Pedro Enríquez, Alvançat major d'Andalusia; de Pedro de Zúñiga, comte de Miranda del Castañar; de Juan de Roures, alcaide de Jerez, i de Sancho d'Àvila, alcaide de Carmona. "Eren els últims dies de febrer de 1482, quan, caminant de nit, a pesar de l'excessiu fret i ocultant-se al rayar el alba varen aplegar els cristians a una vall propenca a Alhama, que hui es diu Dona. Allí el Marqués de Càdis va revelar als soldats l'objectiu de l'expedició. Seguidament va manar que descabalgasen trescents escuders, que proveïts d'escals i baix les órdens del Comendador Martín Galindo varen seguir a Juan Ortega de Prat, capità d'escaladors. A l'anochecer, quan els escaladors varen aplegar a les muralles d'Alhama, guiats per Ortega de Prat, les varen prendre a l'assalt i posteriorment es varen precipitar sobre la descuidada vila. Amanecer l'1 de març quan els soldats d'Ortega de Prat varen descendir des de les posicions que dominaven en la alcazaba, a la ciutat, obrint una de les seues portes per les que va entrar l'eixèrcit cristià prenent possessió de la vila." Posteriorment, davant els durs atacs de Muley Hacén que va intentar fins a tres voltes recuperar la plaça, va prestar la seua ajuda Enrique Pérez de Guzmán i Fonseca, II duc de Medina Sidonia, aristócrata enemic del marqués de Càdis (en un eixemple de sumissió a les órdens reals i coordinació en un proyecte comú) acodint en auxili d'Alhama en importants forces, en lo que Muley Hacén es va retirar.

"Va entrar Muley en Granada entre les maldiccions dels seus mateixos súbdits; mes no per açò va desistir del seu encabotament ni va desesperar de rescatar la vila que acabava de ser testic de la seua major derrota. No li va fer desistir del seu encabotament ni lo infructuós de la seua anterior campanya, ni el consell dels seus wacires, ni els avisos de la naturalea, que un dia abans de la seua eixida va cobrir tota la ciutat d'ombrosos núvols, va fer botar dels seus llits el Genil i el Darro, va arrastrar gran número de veïns pels torrents i va alçar trists presentiment en el cor de quants pensaven en els futurs destins de la seua pàtria. Va eixir ara en trens d'artilleria; i el 20 d'abril de 1482, a penes va aplegar davant els murs d'Alhama quan va escomençar á batre'ls en encert i va obligar á els cristians á que s'arreplegaren dins dels seus baluarts. Impacient per dur á veta la seua empresa, no va voler esperar ni la llum del dia següent per a ordenar l'assalt: va cridar á la seua tenda á els més esforçats del seu eixèrcit, els va parlar en l'energia que inspiren les passions, els va pintar fàcila pren de la vila si en valor i prudència sabia escalaria per la part més escarpada i perillosa, i els va animar á realisar immediatament el seu proyecte aprofitant-se de les tenebres de la nit. El punt per a on volia que entraren en la vila estava defés per tan profunt precipici, que els sitiats no havien cregut mai necessari protegir-ho en màquines de guerra; pero encara que varen conseguir de sobte sorprendre-ho i fer-ho seu, no varen alcançar més que anar a posar en alarma als cristians, sent els més víctimes del seu entusiasme i del seu tire. No varen poder entrar en la plaça sino xixanta; i aïllats estos i abandonats a les seues pròpies forces, varen tindre que sucumbir davant el número dels seus enemics despuix d'haver derramat raudals de la seua pròpia sanc. Entre estos i els que varen ser á morir en el fondo de l'abisme despeñados de les escals que havien aplicat al mur, va vore perduda Muley no només la flor dels seus guerrers, sino també la seua esperança, va reconéixer sobre sí la mà de la fatalitat, va maldir en la major amargura el seu destí, i no va vore un atre mig de salvació que alçar elloc i arrostrar de nou en Granada la còlera del poble. Va forjar encara atres proyectes: va pensar proclamar la guerra santa i dirigir contra Alhama totes les forces del seu regne; mes va tindre que convéncer-se pronte de que estava perduda i perduda per a sempre."

"Abastida la vila de manteniments i municions, varen deixar per Alcaide d'ella á D. Diego de Merlo, Assistent de Sevilla, en huitcents hòmens dels que havien aplegat de reforç, i varen tornar els demés camí d'Antequera, a on varen saber que el Rei Don Fernando havia aplegat fins a Lucena, en recobre dels sitiats, i havia tornat á Còrdova, rebuda que va haver la notícia de l'alçament del sege." Esta plaça va ser objecte d'una especial atenció durant el restant de la guerra, i confiada el seu defensa com un gran honor a personages importants (Diego de Merlo, Luis Portocarrero, i des del 16 de juny de 1483 Iñigo López de Mendoza, comte de Tendilla). La Crònica dels Reis Catòlics arreplega àmpliament el comportament de Diego de Merlo en Alhama. Alguns passages són significatius: «Aquell cavaller Diego de Merlo no va voler eixir de la cibdad, perque hi havia principiado la pren della, i va propondre de la no dexar, salve de la sostindre, fasta entregar-la al Rei, o al seu cert manat». Aplegat el moment, varen rellevar a Diego de Merlo «i als atres capitans i gent que en guarda della havien quedat; i regradescióles els treballs que hi havia hagut en la defendre». Era el dia 14 de maig de 1482. Diego de Merlo va aconsellar als Reis Catòlics que, per a continuar la guerra, es talara la Vega de Granada i se sitiara la ciutat de Loja, idea que es va posar en pràctica. Si be mantindre una plaça alvançada i aïllada com Alhama era un destarifo des del punt de vista estratègic, es varen fer tots els esforços necessaris per a mantindre-la abastida i rellevades periòdicament les tropes de la seua guarnició, funcionant com un dels elements propagandístics movilizadores de la guerra. Per una atra part, els castellans varen conservar este lloc alvançat, este cap de pont, perque ademés, els facilitava l'entrada en el cor de les possessions enemigues. "Els Reis Catòlics, per cert avís que varen rebre de Diego de Merlo, varen convocar á consell á els capitans d'Andalusia més pràctics en els negocis de la guerra, i els varen demanar semblar sobre si convenia o no la conservació d'Alhama. Varen sentir l'opinió de tots, i encara que varen vore molts decidits á que li la desmantellara i abandonara per no ser possible guardar-la sense grans despeses é immensos sacrificis contra les contínues invasions que l'amenaçaven, hallábanse ya tan resolts á no retrocedir fins que dominaren tot el regne de Granada, que llunt d'arruïnar-la varen dur a ella fins a dèu mil peons i huit mil cavalls i la varen prendre com a punt de partida é recalcament de la seua llarga i perillosa empresa. No era ya fàcil tornar á combatre-la: molt manco guanyar-la."

No és estrany que algunes peces del romancero, destacadamente la romanç de la pèrdua d'Alhama, elegint este episodi eixerciren una funció divulgativa:

Sostre de la Sala dels Abencerrajes de l'Alhambra, a on conta la llegenda que varen ser assessinats per orde del sultà trentassís cavallers principals de la família Banu Sarray o abencerrajes.

• Paseábase el rei more
  

per la ciutat de Granada,
des de la porta d'Elvira
fins a la de Vivarambla
-¡Ai del meu Alhama! Cartes li varen ser vingudes
que Alhama era guanyada. Les cartes va tirar en el fòc,
i al mensager matara.
-¡Ai del meu Alhama!

• Descabalga d'una mula
  

i en un cavall cavalca,
pel Zacatín dalt
pujat s'hi havia al Alhambra.
...
-Heu de saber, amics,
una nova desgraciada:
que cristians de braveza
ya nos han guanyat Alhama.
-¡Ai del meu Alhama! Allí va parlar un alfaquí,
de barba creixcuda i cana:
-Be se t'ampra, bon rei,
bon rei, be se t'amprara
-¡Ai del meu Alhama!

-Vares matar els Bencerrajes,
que eren la flor de Granada;
vares agarrar els tornadizos
de Còrdova la nomenada.
-¡Ai del meu Alhama! Per això mereixes, rei,
una pena molt doblada:
que et pergues tu i el regne,
i ací es perga Granada.

l'alcazaba de Màlaga, fortalea musulmana en el mont Gibralfaro, sobre l'antic teatre romà.

Les següents operacions varen significar un fracàs per als cristians: en el fallanc atac a Loja (juliol de 1482) va morir el maestre de l'Orde de Calatrava, Rodrigo Téllez Girón, i en la primavera següent tampoc es va conseguir prendre Màlaga ni Vélez Màlaga, caent presoners importants nobles, com Juan de Silva, III comte de Cifuentes.

En abril de 1483, en mig de les disensiones internes, i en la finalitat d'adquirir prestigi, Boabdil va intentar sense èxit prendre Lucena en 700 ginets i 9000 soldats, pero va ser derrotat pel comte de Cabra, caent presoner. El destí del Rei Chic va ser debatut en un consell celebrat en Còrdova. El marqués de Càdis era conscient de les implicacions en la política interior granadina.

Perque els moros tenen poca fe en els seus reis, i els an tan poc acatamiento, que llaugerament els fazen i desfacen estant lliures; majorment estant presos, segons que en diversos tienpos lo avemos vist, i agora veemos en la presó deste. La qual sabuda, després els més que estauan al seu obidiençia varen tornar a la del rei el seu pare, i priuaron al fix del nonbre de rei que li avían dau.

Fernando del Polze

Els Reis Catòlics varen mamprendre una jugada que va demostrar ser decisiva: ho varen lliberar despuix d'assegurar-se la seua aliança, incloent el pagament de tributs. Des d'Almeria, va fer la guerra al seu pare el sultà Muley Hacén. Al poc temps (en autumne), Zahara, la plaça que havia originat el conflicte, va tornar a mans cristianes. També va tindre importància la pren de Tájara durant una vasta expedició d'aprovisionament a Alhama i de tala de la vega granadina dirigida pel propi Fernando. La seua situació front a Loja la va fer clau en la fase següent.

El resentiment contra Boabdil va repondre al seu pare en el tro de Granada i li va valdre una fatwa o condena per un tribunal compost dels més prestigiosos cadíés, muftíés, imans i professors el 17 d'octubre de 1483, que a pesar de citar gravíssimes conseqüències fonamentades en el Corán, també va deixar prudentemente un marge per a la reconciliació:

Punt d'inflexió: 1485

Si fins a llavors, els dos primers anys de la guerra de Granada havien segut no molt distints a la forma migeval de la guerra, en avant, l'atac cristià va adquirir una intensitat i continuïtat que demostraven la voluntat de suprimir definitivament l'existència independent del Regne de Granada. A partir de llavors i successivament, varen caure Ronda (maig de 1485), Marbella (sense combatre), Loja (maig de 1486, en un us decisiu de l'artilleria pesada), gran part de la Vega de Granada (fortalees d'Íllora, Moclín, Montefrío i Colomera), i en la costa Vélez Màlaga i la pròpia Màlaga (19 d'agost de 1487).

Lliberació dels captius de Màlaga pels Reis Catòlics. Obra de José Moreno Carbonero.

Esta plaça era especialment significativa per ser el principal port i per la reducció a esclavitut de la majoria de les seues 8000 habitants (els que no varen reunir un rescat de 20 dobles) i dels 3000 gomeres de la seua guarnició, de procedència norteafricà, dirigits per Hamet el Zegrí.

En l'aspecte interior de la política granadina, les lluites intestinas eren no menys violentes i inclús més decisives per a la sòrt final de la guerra. En 1485 el Zagal semblava haver derrotat als seus parents, destronant al seu germà Muley Hacén (que va morir poc despuix) i expulsant al seu nebot de les zones que ocupava. Boabdil es va vore forçat a recuperar l'image de guerrer islàmic en una nova ofensiva contra els cristians, encara que en el transcurs d'esta va tornar a caure presoner de Castella. No obstant, el fet no li va anar desfavorable, ya que va ser excusa suficient per a sagellar un nou tracte en els Reis Catòlics, posant-se al front d'un eixèrcit cristià-musulmà que va prendre Granada per a Boabdil en 1487. Quedava per a el Zagal bona part del restant del territori, incloent ciutats sitiades, com Basa.

Segona fase, de 1488 a 1490

Esta fase de la guerra de Granada va consistir en la conquista de la part oriental del regne (actual província d'Almeria) i el restant del territori, llevat la capital. Les campanyes militars es varen vore frenades en 1488 com a conseqüència de varis factors: una epidèmia de pesta per tota Andalusia, la convocatòria de Corts d'Aragó en els regnes de la Corona d'Aragó, que requeria l'atenció de Fernando i el cansanci propi dels anys transcorreguts de guerra. També varen existir raons de política exterior, puix la qüestió successòria de Bretanya, que involucrava al Regne de Navarra, proporcionava una oportunitat que no podia desaprofitar-se. Encara que la campanya dirigida contra el rei de França va ser un fracàs militar, la jugada va supondre un èxit diplomàtic i va proporcionar la base de la futura invasió de Navarra i inclús de l'aliança en Maximiliano I d'Habsburgo, al que varen recolzar en una conjuntura apurada.

Traslladada la base d'operacions a Múrcia, es varen produir unes primeres conquistes relativament senzilles (Vora, Vélez-Blanco i Vélez-Rubio). No obstant, localitats millor defeses, com Basa i Almeria, es varen resistir fermament, en lo que va significar la campanya més dura de tota la guerra (1489). La pren de Basa, sitiada de juny a decembre de 1489, va dur en poc temps a la capitulació d'Almeria, Guadix, Almuñécar i Salobreña, mentres el Zagal es rendia als Reis Catòlics, passant al seu servici des del seu señorío d'Andarax. Granada quedava totalment aïllada. Més vesprada (1491) es va retirar a Àfrica, a on el sultà de Fez, per sugerència del seu nebot Boabdil, li va encarcerar i va cegar.

Tercera fase, de 1490 a 1492

En l'última fase de la guerra de Granada les operacions es varen llimitar al sege de la ciutat, dirigit des del campament-ciutat de Santa Fe. En més intrigues que acontenyiments militars, els Reis Catòlics varen exigir a Boabdil'entrega de la ciutat en compliment de les seues tantes voltes renovats pactes. El desenllaç es va demorar no tant per resistència de Boabdil, sino per la seua falta de control intern efectiu, que els cristians tampoc desijaven erosionar en excés. Les últimes negociacions secretes varen incloure el respecte a la religió islàmica dels que decidiren quedar-se, la possibilitat d'emigrar, una exenció fiscal per tres anys i un perdó general pels delictes comesos durant la guerra.

Eixida de la família de Boabdil de la Alhambra, obra de Manuel Gómez-Moreno González (1880).

Es varen negociar tres documents entre els emissaris dels Reis Catòlics, Gonzalo Fernández de Còrdova i el secretari real Fernando de Zafra i l'emissari de Boabdil, Abul Kasim (el Muleh o el Malih).

El de Zafra, portador de la proposta definitiva dels Reis de Castella, es retardava aquell dia en l'interior de la plaça. Havia caigut ya la nit, i en el quarter dels Reis la seua tardança infundía sospites... Hernando de Zafra, que allà tarda, es creu li hagen mort o pres... al quarto de la modorra, en ànim enhiesto, sense que cap perilli apassionara, va eixir [Gonzalo de Còrdova] del real, hurtándose de les guardes; abans de la llum primera va aplegar a la Alhambra, a on va trobar en el Rei i els Alfaquíés Corrud i Pequeni i al Alcaide Muley i secretari Fernando de Zafra. Es discutien encara les garanties i certea que els Reis donaven a Boabdil pel seu domini de les Alpujarras. I el nouvingut va ser qui va resoldre la discussió que posava fi a lo tractat: El debdo i terres, senyor alcayde, durarà quanto durara la seua senyoria en el servici dels seus altezas

Hernán Pérez del Polze, citat i glossat per Luis María Lojendio

El 25 de novembre de 1491 varen ser firmades les Capitulacions de Granada, que varen concedir ademés un determini de dos mesos per a la rendició. No va haver necessitat d'agotar-ho, perque els rumors difosos entre el poble granadí de lo pactat varen causar tumults, sofocats tant pels cristians com pels fidels a Boabdil, que va acabar per entregar Granada el 2 de giner de 1492.

El destí dels mudéjares convertits en moriscos

Gravat de la novela Els Monfíes de les Alpujarras (1859) de Manuel Fernández i González que mostra al rei Boabdil junt a la seua mare contemplant Granada despuix de la derrota.

Artícul principal → Història dels moriscos.

• Boabdil va començar retirant-se a les terres alpujarreñas que li garantisaven els Reis, pero finalment (novembre de 1493, despuix d'una forta indemnisació), va optar per creuar l'Estret, com la major part de l'èlit andalusí. Uns atres, com la família Abén Humeya, es varen convertir al cristianisme i varen ser recompensats en la conservació i inclús l'increment del seu estatus social (señorío de Válor). No obstant, les conversió varen ser molt minoritàries entre la població musulmana, que va quedar somesa al domini cristià —categoria social que durant l'Edat Mija venien rebent el nom de mudéjars—. Dita població estava constituïda fonamentalment per llauradors somesos a un dur règim senyorial, ara en senyors cristians. Es calcula en casi mil el número de mercéés, que en este cas eren transferències de propietat a grans senyors, militars destacats o clercs importants, i inclús musulmans aliats. Algunes seran inclús devolucions parcials de terres confiscades durant la guerra, com la Gràcies a Fernando Enríquez Pequeñí (convers el nom àrap del qual era Mohamed el Pequeñí), regidor de Granada, de part de la facenda del seu gendre Mohamed Alhaje Yuçef, mort en el combat d'Andarax quan lluitava contra les tropes reals. En la pràctica totalitat eren señoríos de chicotetes dimensions, en l'excepció del marquesado del Cenete, que es formarà en la concessió feta al Moradura Mendoza. Es pot dir que des d'abans d'acabar la conquista s'està dissenyant una colonisació, planificada en bona part per Fernando de Zafra, no exenta de contradiccions.

Si ací s'han de complir totes les mercés, ni si és menester que es poble de cristians ni menys de moros. No entenguen vostres altezas que açò es pot fer tot junt, conplir en les mercés i poblar els pobles

Fernando de Zafra

La població mudéjar va passar en poc temps de ser tractada en una inicial política d'apaciguamiento, com corresponia a les condicions de la capitulació, dirigida en lo religiós per fra Hernando de Talavera, confesor de la reina i primer arquebisbe de la ciutat; a una atra de major fermea a partir de la visita del nou confesor, el moradura Cisneros (1499). Com a resultat, s'obté un increment de les conversió, pero també una gresca en l'Albaicín (arraval granadí que havia passat a ser el gueto islàmic de la ciutat, mentres l'antiga medina passava a ser remodelada i ocupada per repobladores cristians) i una sublevació en les Alpujarras. Tals desórdens varen ser considerats com una ruptura de les condicions de la capitulació per la part islàmica, en lo que, lliures de tota cortapisa, els reis varen emetre la Pragmàtica de 14 de febrer de 1502, que obligava al batisme o a l'exili dels musulmans. En la pràctica els batisme varen ser massius, en una coerció poc dissimulada. Més que un remei, es va originar un problema d'integració, incloent la rebelió de les Alpujarras (1568-1571, considerada una nova guerra de Granada), la seua dispersió pels territoris castellans de l'interior (sent substituïts per colon cristians vells, en perjuí d'una agricultura tradicional extraordinàriament adaptada a un entorn natural molt delicat) i, en el temps, el seu expulsió (1609), junt en els moriscos de la Corona d'Aragó.

Visions lliteràries

La guerra i conquista de Granada va donar tema a numeroses composicions lliteràries en espanyol i atres idiomes. Va ser assunt d'una gran part del Romancero nou, en especial de les cridades romançades fronterices i noticieros i va inspirar ademés la maurofilia de les romançades moriscos, la novela morisca i no pocs poemes heròics i comèdies de moros i cristians. Aixina mateix va haver un important eco europeu; baste mencionar Almahide ou l'esclave regne (1660) o a John Dryden i la seua The Conquest of Granada ("La conquista de Granada", 1670); més d'un sigle despuix apareix l'obra de Jean Pierre Claris de Florian Gonzalve de Cordoue ou la Conquête de Granada (1791), que influiria en el romanticisme posterior durant casi mig sigle en obres paregudes del restant d'Europa. En EE. UU., per eixemple, cal mencionar a Washington Irving i el seu A cronicle of conquest of Granada junt als seus Contes de la Alhambra i a William H. Prescott i el seu The History of the Reign of Ferdinand and Isabella, the Catholic (1837).

Bibliografia

Bibliografia antiga

Existixen fonts primàries contemporànees als fets:

• Andrés Bernáldez Història dels Reis Catòlics (impresa en 1856)
• Fernando del Polze Crònica dels Senyors Reis Catòlics Don Fernando i Donya Isabel de Castella i d'Aragó / escrita pel seu croniste Hernando del Polze; cotexada en antics manuscrits i aumentada de vàries ilustracions i esmenes accessible en la web: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes (Reproducció digital de 2003 basada en l'edició de 1780: Valéncia, Imprenta de Benito Monfort)
• No deu confondre's a este autor en Hernán Pérez del Polze, que també va escriure un testimoni contemporàneu que inclou fets de la guerra en el títul Breu part dels ardits de l'excelent nomenat Gran Capità, publicat per Francisco Martínez de la Rosa (1834) Hernan Pérez del Polze el dels ardits: bosqueig històric Madrit, Imprenta de Tomás Jordán, accessible en fascimil digitalisat en [8]

La Crònica de Fernando del Polze, que mor en 1493, s'interromp en 1490, i és continuada per

• Continuació de la Crònica de Polze per un autor anònim, editor lliterari Cayetano Rosell (1953), Madrit, Biblioteca d'Autors espanyols.
• Alonso de Santa Creu Crònica dels Reis Catòlics editada per J. de Mata Carriazo, Sevilla, 1951

Dedicades estrictament als successos de la guerra de Granada, existixen:

• Alfonso de Palència Guerra de Granada, accessible en Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes (Edició digital de 1999 basada en l'edició de 1909: Madrit, Tipografia de la Revista d'Archius)
• Elio Antonio de Nebrija Guerra de Granada = De bell Granatensi editada per María Luisa Arribes (1990), Madrit, Universitat Nacional d'Educació a Distància

No convé confondre estes fonts en ellibre homònim dedicat a l'episodi ocorregut un sigle més vesprada conegut com la Rebelió de les Alpujarras, també d'autor clàssic

• Diego Hurtado de Mendoza Guerra de Granada, Madrit: Castalia ISBN 84-7039-099-6

S'utilisen també referències en les Epístoles de Diego de Valera (mort en 1488) o del Opus epistolorum de Pedro Màrtir d'Anglería

Bibliografia actual

• Antonio Domínguez Ortiz (1973) L'Antic Règim: Els Reis Catòlics i els Austrias, Madrit: Aliança Universitat, ISBN 84-206-2042-4
• Miguel Ángeladero Quesada (2002) Les guerres de Granada en el XV, Barcelona: Ariel, ISBN 84-344-6667-8
  • (2001) Guerra de Granada 1482-1491, Granada: Diputació Provincial, ISBN 84-7807-295-8
  • (1993) Granada despuix de la conquista: repobladores i mudéjares, Granada: Diputació Provincial de Granada
  • (1987) Castella i la conquista del Regne de Granada, Granada: Diputació Provincial de Granada (edició original: Valladolit, 1967)
  • (1979) Granada. Història d'un país islàmic (1232-1571), Madrit: Gredos
  • (1964) Milícia i economia en la guerra de Granada: El sege de Basa, Valladolit: Universitat de Valladolit
• José I. López de Coca (1989) El Regne de Granada en l'época dels Reis Catòlics. Repoblament, comerç, frontera, Granada: Universitat de Granada
  • (ed.) (1988) Estudis sobre Màlaga i el Regne de Granada en el V Centenari de la conquista, Màlaga: Diputació Provincial de Màlaga

• Joseph Pérez (1988) Isabel i Fernando. Els Reis Catòlics, Madrit: Nerea, ISBN 84-86763-06-1
• William H. Prescott (1995) The Art of War in Spain. The conquest of Granada (1482-1492), Greenhill Books: London, ISBN 1-85367-193-2
• Antoni Simón Tarrés (1996) La Monarquia dels Reis Catòlics, Madrit: Temes d'Hui, ISBN 84-7679-291-3

Artículs

• Rachel Arié: Sobre la vida soci-cultural en la frontera oriental nazarí: L'ambient humà i l'irradiació intelecual accessible en la web [9]
• Teresa de Castro: Abastiment i consum alimentaris en el regne de Granada accessible en la web [10]
• Francisco Vivar: La "Guerra de Granada": microcosmos de dos cultures enfrontades, en Confluència: Revista hispànica de cultura i lliteratura ISSN 0888-6091, Vol. 21, N.º 1, 2005, pags. 56-67
• Ricardo Còrdova de la Clau i José Luis del Pi García: Els servicis substitutius en la guerra de Granada: el cas de Còrdova (1460-1492), en Relacions exteriors del Regne de Granada: actes IV del Coloqui d'Història Medieval Andalusa (coord.: Cristina Segura Graiño), 1988, ISBN 84-86862-00-0, pags. 185-210
• Carlos de Miguel Mora: La pren de Basa: estratègia militar i política internacional accessible en la web [11] [12] archivat en Wayback Machine.
• Miguel Ángeladero Quesada: El repoblament del regne de Granada, en Hispania n.º 110, 1968

• María Jesús Viguera Molíns: Fonts àraps al voltant de la guerra de Granada, en Miguel Ángeladero Quesada (ed.) (1993) L'incorporació de Granada a la Corona de Castella. Actes del Symposium commemoratiu del Quint Centenari, (Granada, 2 al 5 de decembre de 1991) Granada pp. 419–139.

Enllaços externs

• Wikisource contiene obras originales de o sobre Guerra de Granada.